7 Dia 1 Mirau la dona que seu al compartiment de primera classe ...

eh?, passa-me’n, no duc ni un clau, tio, no m’ho paguis, si no vols,
guapa, i demà torna per aquí, que en tindré més, som amics, no?
Tu en vols i jo te’n don. Amics, tia. Sóc la reina de la simulació.
Vull creure que sóc una altra, ho he escrit fa uns minuts, amb tot
de frases exultants. Tots creuen que me n’he sortit. També na Teresa.
Na Teresa no estava prevista en aquesta història, però ha aparegut.
Quina ràbia! Ella sempre apareix com un àngel que salva les ànimes
de caure a l’infern. La veig fer-se present. Mir el cel i els núvols
canvien d’aparença i de color, i el que fa un segon era una massa
informe ara és na Teresa que envaeix el meu pensament. No estava
prevista, no l’he convocada, i aquí la teniu, na Teresa, però ara
no us la puc presentar. Ara no toca. Ara vaig en un tren i escric la
meua nova vida. Na Teresa és la vida vella. Només jo sé que puc
tornar a caure en qualsevol moment. Em xutava, esnifava, fumava,
mastegava, bevia. Tot un inventari d’accions autodestructives i prohibides.
Mal vistes per la gent de moral emblanquinada que, amb
tota probabilitat, d’un moment a l’altre deixaran de llegir aquest
text perquè comença a incomodar-los. Tot d’addiccions perilloses
incloses en els catàlegs de l’Organització Mundial de la Salut. Em
semblava, llavors, que no em podia quedar a mitges i que havia
de posar en pràctica totes les referències literàries i cinematogràfiques
que mamava darrere la barra del pub on vaig servir copes i
carn de deu de la nit a quatre de la matinada durant més de dos
anys. Dos anys de canibalisme impúdic, d’experiències aberrants
que no m’han fet més sàvia. Menteixen els poetes! On són? Panero
(«La vida entera es un Miércoles de Ceniza», li he llegit fa poc,
em sembla un vers magnífic, un frontispici, un epitafi, si no fos
perquè em fan molta vessa els epitafis...). Gil de Biedma: «Las rosas
de papel no son verdad y queman lo mismo que una frente
pensativa o el tacto de una làmina de hielo. Las rosas de papel
son, en verdad, demasiado encendidas para el pecho». Sempre
envoltada de fotografies emmarcades d’ídols estantissos penjats a
12