7 Dia 1 Mirau la dona que seu al compartiment de primera classe ...

no era un acte de rebel·lia, ni tan sols coneixia el significat històric
de la paraula rebel, tampoc no el conec ara, però sí que sé que s’ha
escrit molta porqueria sobre això. Molta gent ha somrigut plàcidament
llegint aquestes històries protagonitzades per pobres pirats
que els han alegrat la vida una temporada, perquè les cançons que
escrivien eren trencadores, o perquè permetien als fotògrafs de moda
captar imatges punyents que han anat adquirint el valor d’obra
d’art a mesura que han passat els anys. Els líders d’opinió que
escrivien als diaris, els crítics de cine, i fins i tot algun polític amb
ganes de passar a la història parlaven amb simpatia de tots aquests
abusos. Però aviat es va girar la truita. La llista de víctimes anava
augmentant exponencialment. Els morts ja no sortien dels marges
sinó dels barris elegants i tenien llinatges compostos. Va resultar
que allò sobre el que s’havia teoritzat tant, aquell comportament que
havia provocat mitjos somriures havia deixat de ser divertit. Amb
tot, jo m’ho passava bé amb els col·legues quan estàvem a bones.
Ens pegàvem o ens fèiem putades quan se’ns girava la lluna. La
Tona em mossegava les entranyes cada vegada que venia a casa i
em feia preguntes. I la Mati em fotia l’herba i la pols i tot el que
podia. Jo ho sabia però no li ho retreia. I el mono, el mono tampoc
no era dolent, era com de goma, era un estat diferent, però jo no
em trobava pitjor que un borratxo amb abstinència, o un fumador
de tabac compulsiu que cerca foc desesperadament. El mono. Una
paraula lletja, com aquest barri anàrquic dels afores on el tren
ha alentit la marxa. Com que la memòria em flaqueja, no tenc
cap mal record d’aquells anys. Tampoc no en tenc cap de bo, però
qui vol records? La nina nova que seré es ven sense records, amb
el disc dur del cervell reinicialitzat. Em punxava quan en tenia
ganes, o quan en tenia necessitat, o quan podia. Fumava herba
i em posava fins dalt de cervesa. Sé que no em costaria gaire tornar-me
a enganxar, que si algú em posés material a l’abast m’hi
abandonaria una altra vegada. Tot d’una. Mira què tenc, és bo,
11