Mòdul 1, Pensar l'art contemporani

CC-BY-NC-ND • PID_00194827 20
Pensar l’art contemporani
Mark Lombardi: Banca Nazionale del Lavoro, Reagan, Bush, Thatcher and the Arming of
Iraq, c. 1979-1990, 2a. versió. Grafit sobre paper, 61,3 × 136,8 cm. Venut per Phillips
de Pury & Company el 2009 per 52.500 dòlars.
Exemples d’art que criden l’atenció sobre les nombroses barreres geopolítiques que exis-
teixen encara a l’era de la globalització es troben en el vídeo assaig d’Ursula Biemann, Per-
forming the Border (1999), situat a Ciudad Juárez, on les multinacionals nord-americanes
munten equips electrònics i digitals; o The Strait Project: A Life Full of Holes, 1998-2004,
d’Yto Barrada, Colònia, Schaden, 2005, que estudia el molt patrullat estret de Gibraltar,
o encara Where We Come From (2003), d’Emily Jacir, sobre les abundants restriccions de
la banca occidental.
El contemporani és testimoni de l’aparició, també, d’un nou imaginari tecno-
lògic, que deriva de la inesperada i no regulada expansió global de les TIC. Els
objectes artístics tecnològics han substituït cada cop més els tangibles en les
galeries i museus, que han contemplat un sorgiment d’híbrids high-tech de tot
tipus, des de la fotografia digital fins a les instal·lacions de vídeo i cinema, o les
interactives digitals. La imatge ha substituït l’objecte com a interès central de
la producció i l’anàlisi artístiques. L’ascens dels estudis visuals és un símptoma
d’aquesta preeminència de la imatge. L’imaginari d’aquest pas de l’analògic
al digital ha portat un seguit d’efectes impredictibles, com ara la proliferació
d’obres d’art que utilitzen la ficció i l’animació per a narrar els fets, com dient
que el que és real ha de ser ficcionat per a poder ser pensat, que el que és real
és tan desconcertant que és més fàcil entendre’l mitjançant l’analogia.
En són exemples les instal·lacions cinematogràfiques de William Kentridge –Felix in Exile,
1994; History of the Main Complaint, 1996–, o les de l’Atlas Group Project de Walid Raad
–Hostage: The Bachar Tapes, 2000).
L’artcontemporanireconfiguralaidead’avantguarda. La tesi de Peter Bür- ger
que l’avantguarda que cal defensar és la que intenta reconnectar les pràc-
tiques artístiques amb el món de la vida per a transformar aquestes últimes,
gravita sobre molts dels debats recents. Uns, tanmateix, com Okwui Enwezor,
consideren que el llegat avantguardista “contribueix molt poc a construir un
espai de reflexió que pugui comprendre noves relacions de la modernitat ar-
tística que no estiguin basades en una visió eurocèntrica”. Altres suggereixen
que la promesa avantguardista d’igualtat estètica ha ressorgit en forma d’una
“estètica relacional” (Bourriaud) per part d’artistes que treballen amb les in-
teraccions socials, obres que comprometen i que neixen de comunitats socials.
Altres, com Jacques Rancière, ja no posen l’accent en la recerca de ruptura,
del que és nou, del progrés, sinó en la idea que l’avantguarda anticipa estèti-
cament el futur en actualitzar “formes sensibles i estructures materials d’una
vida futura”. Aquestes noves idees de l’avantguarda van acompanyades d’un