Núm. 25. Estiu 2010 - Cal

evista de la llengua i la cultura catalanes Número 25 Estiu 2010 2,5 euros
Correllengua 2010:
Rumb a Synera
Albert Pla:
“El català només avançarà
fent retrocedir el castellà”

L´Escletxa Revista trimestral informativa
de la llengua i la cultura catalanes.
Número 25. Estiu 2010
DIRECTOR:
Jaume Marfany
COORDINADOR:
Xavi Tedó
CONSELL DE REDACCIÓ:
Àlex Romaguera, Jordi Solé, David Vila,
Antoni Isarch, Pere Mayans,
Francesc Ricart i Xavi Tedó
HAN COL·LABORAT EN AQUEST
NÚMERO:
Jordi Esteban, Ferriol Macip i
Josep M. Milla.
DISSENY I MAQUETACIÓ:
Pep Boatella
REDACCIÓ, ADMINISTRACIÓ I
SUBSCRIPCIONS:
Carrer Muntadas, 24
08014 Barcelona
Tel. 93 4159002
Fax: 93 4158718
comunicacio@cal.cat
www.cal.cat
Dipòsit Legal: B-19.487-03
L´Escletxa no comparteix necessàriament
les opinions de les persones
col.laboradores; l´opinó de la CAL es
reflecteix en l´editorial
La CAL anima a la reproducció parcial
de la revista, avisant primer i fent-ne
constar la procedència
L´escletxa és membre de l´Associació
de publicacions Periòdiques en Català
( APPEC )
Fidels a la llengua
LA CAL OPINA
pàg.4
BREUMENT
pàg.5
RACÓ DE PENSAMENT
-El nom no fa la llengua
( David Vila ) pàg.6-8
CAL
Xerrem
-La cohesió social
( Jordi Esteban ) pàg.9
-Entrevista a Mamadou Ndiaye
( X.T. ) pàg.10
-Entrevista a Sagrament Torné
( X.T. ) pàg.11
IX Premis Joan Coromines
pàg.12
Correllengua 2010
pàg.13-14
VEUS DEL PAÍS
-Entrevista al lingüista Albert Pla Nualart,
autor del llibre Això del català
( Xavi Tedó ) pàg. 15-17
editorial
“Però hem viscut per a salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa” deia Salvador
Espriu al poema Inici de càntic en el temple. Vint-i-cinc anys després de la seva mort, la
CAL ret un merescut homenatge al poeta arenyenc convertint-lo en el gran protagonista
d’aquesta nova edició del Correllengua. No debades, Espriu sempre es va mantenir fidel a
la llengua i la cultura catalanes en l’època més fosca per al nostre poble. La seva obra n’és el
millor testimoni. El que és considerat, juntament amb Pla i Segarra, un dels renovadors de
la prosa catalana ret tribut a El meu poble i jo al pare de la llengua Catalana, Pompeu Fabra.
I precisament en l’entrevista central, el filòleg Albert Pla es mostra molt crític amb Fabra
perquè, a parer seu, va crear “una llengua artificial, que no era la que es parlava”. Fruit
d’aquesta herència, el cap d’edició de l’AVUI considera que el català està farcit d’artificis
que l’allunyen de la normalitat. Totes aquestes conclusions estan recollides en el seu primer
llibre, Això del català. El debat està servit, encara que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC)
no en parli. Abordar aquestes qüestions quan el català malda per no quedar arraconat en
un context social complex no és gratuït. Ni contraproduent.
SUMARI
APROFUNDINT
-FiraMercat.cat
( Àlex Romaguera ) pàg. 18-20
ARREU DEL PAÍS
-50 anys de Lo viatge del retrobament
( Pere Mayans ) pàg.21-23
ARREU DEL MÓN
-El Correllengua de Bretanya
( Francesc Ricart ) pàg.24-25
-Aranès estàndard?
( Ferriol Macip i Josep M. Milla)
pàg.26-27
RACÓ DE CULTURA
Llibres
113 paraules per salvar
(A.I.B) pàg 28
Dissertacions sobre el mercat
cultural català
( Jordi Solé i Camardons ) pàg 29
Música
Roger Mas/Simfonia per Palestina
( À.R ) pàg 30
Mou-te
pàg. 31
3

4 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
5
La CAL opina
Qui té por del poble?
Jaume Marfany Segalés
Director de l’Escletxa
Que lluny queden aquells temps en què
l’independentisme era l’opció d’una minoria
de la societat catalana. Aquella poca gent combativa
que alguns titllaven de “quatre arreplegats,
sonats o il·luminats.” Segons un sondeig
d’opinió fet per un diari gens sospitós de ser
acusat d’independentista com és La Vanguardia,
ens deia fa poc que els contraris a la independència
s’han reduït a un 41%, mentre que
els partidaris declarats sumen ja el 37%. Pel
que fa a la incidència de l’independentisme en
el si dels principals partits polítics, el resultat
era que els electors socialistes que es declaren a
favor de la independència són un 35% (quan
fa només dos mesos eren el 22%) i els de CiU
arriben gairebé al 40%. El 91% de l’electorat
d’ERC és independentista i cal comptar també
amb les alternatives emergents.
El dijous 3 de juny, TV3 va emetre un
excel·lent reportatge titulat Adéu Espanya? Va
ser el programa més vist d’aquell dijous, amb
una quota de pantalla de fins al 23,8 i una
mitjana de 730.000 espectadors. La realitzadora,
Dolors Genovès, va declarar que la seva
voluntat havia estat la de parlar amb normalitat
dels processos d’independència i secessió,
ni més ni menys que tal com es fa a la resta
del món democràtic. És evident, va dir, que
encara hi ha por a parlar sense eufemismes de
la independència.
Ràpidament, els partidaris que tot continuï
igual que fins ara -és de suposar que ja els va
molt bé tal com està la situació- han corregut
a llençar els seus vituperis contra el documental,
la realitzadora i, evidentment, TV3, la
televisió pública.Alguns “apòstols combatius”
han demanat que es faci un programa igual,
pagat amb diners públics, sobre el que ells
anomenen “la solució federal”. Algú creu en
la “solució federal”? De federalistes catalans,
potser encara en trobaríem algun, però... on
són els federalistes espanyols? No es veuen per
enlloc. Senzillament, perquè no n’hi ha ni un.
Una vegada més, contrasten les reaccions de
l’espanyolisme disfressat de demòcrata, disfressat
de progressisme, disfressat de catalanisme,
disfressat de modernitat, amb la democràcia
real que es pot viure, afortunadament,
a molts llocs d’Europa. La democràcia que fa
que Genovés declari que “precisament pel fet
de tractar-se d’una realitat sòlida, l’elaboració
del documental ha estat relativament fàcil. A
Escòcia, Grenlàndia o el Quebec i a la resta
del món civilitzat el debat sobre la independència
és un debat democràtic, obert, sense
eufemismes; a les universitats, als mitjans, al
carrer, i això es nota en la solidesa de les respostes
que et donen tant els partidaris del sí
com els partidaris del no.”Els independentistes
només demanem que sigui el poble el que
decideixi.
Qui té por, doncs, del poble?
Acte de cloenda dels cursos del
programa Xerrem
Prop de dues-centes persones van assistir a l’acte d fi de curs del
programa Xerrem al Casinet d’Hostafrancs del barri de Sants el
passat 18 de maig. A la trobada hi van ser presents els xerpes i
alguns dels xerraires que enguany han seguit els cursos arreu del
país. El president de la CAL, Pep Ribas, va subratllar la vitalitat
del projecte tenint en compte que el nombre de grups d’ha triplicat
respecte l’any passat, quan es va endegar la iniciativa. Ribas
va esperonar els assistents a utilitzar sempre el català amb els
nouvinguts per normalitzar-ne el seu ús. El director del programa,
Jordi Esteban, va agraïr l’esforç desinteressat dels “professors”
a l’hora d’ensenyar la nostra llengua a totes aquelles persones que
tenen unes mínimes nocions però no s’atreveixen a parlar-la.
L’acte, que es va concloure amb un sopar, va servir de punt
d’encontre per intercanviar experiències
El Parlament aprova per unanimitat
la llengua de signes catalana
El Parlament va aprovar a finals de maig i per unanimitat la llei
de la llengua de signes catalana, que suposa el reconeixement oficial
d’aquesta llengua com a sistema lingüístic propi dels sords i
sord-cecs de Catalunya. La llei en regularà tant l’aprenentatge,
com la formació i l’acreditació del professorat que l’ensenyarà,
alhora que garanteix el seu ús a les administracions públiques. La
llei, que beneficiarà els 25.000 sords i sord-cecs que s’estima que
hi ha a Catalunya, també preveu la creació d’una titulació universitària
a les facultats d’interpretació de les universitats.
Breument
Jornada a Gràcia per La Bressola
L’organització de la Jornada “Esport i Música per La Bressola”
per part de la CAL i la Plataforma d’Entitats Juvenils de Gràcia
tingué per objectiu la difusió social de les activitats de La
Bressola. La jornada, que comptà amb el suport essencial de
l’Associació d’Amics de La Bressola, entitat privada dedicada a
per fer possible l’ensenyament en català dels infants de les comarques
nord-catalanes (Vallespir, Rosselló, Alta Cerdanya, Capcir
i Conflent) dins l’estat francès. Així s’exposà la tasca d’aquesta
entitat que de manera incansable treballa per substituir el dèficit
de l’escola pública francesa on no és possible l’ensenyament en
català. Per tal d’incidir en el jovent gracienc sobre la dificultat de
l’ensenyament de la nostra llengua a només 250 kilòmetres de la
Vila, s’organitzà una exposició (la base de la qual fou possible al
seu moment gràcies a la implicació del districte de Gràcia), una
xerrada a càrrec del President de La Bressola, una matinal esportiva,
amb un torneig de futbol sala i una nit de música en català.
El Servei de Política Lingüística
de Tarragona guardona Tallers
per la Llengua
L’entitat Tallers per la Llengua va ser guardonada el passat 10
de maig amb el Premi a Projectes per Estendre l’Ús del Català
a Tarragona, convocat pel Servei de Política Lingüística de
l’Ajuntament de la ciutat. El projecte premiat fou Estén el català
al teu barri, una proposta orientada a fomentar el canvi d’actituds
lingüístiques d’adolescents i joves per mitjà del joc. Aquest projecte
s’aplica a entitats d’educació en el lleure de la ciutat de Tarragona
amb l’objectiu de trencar prejudicis i afavorir els hàbits
lingüísticament assertius que fomentin l’ús del català.

6 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
7
Racó de pensament
El nom no fa la llengua
Sovint es diu que el nom
no fa la cosa. Tanmateix,
quan parlem de la nostra
llengua, les denominacions
que li puguem donar
prenen una rellevància
desmesurada i són font
d’inesgotables debats
amb una intencionalitat
clarament política.
David Vila i Ros
És cert que el català no té una única denominació
popular: fragatí, mallorquí,
menorquí, eivissenc, valencià o alguerès
són noms a bastament emprats des de fa
segles en els corresponents territoris, però
aquestes particularitats no haurien de ser
una excusa per qüestionar-ne la unitat,
ans haurien de servir per mostrar l’enorme
diversitat i, per tant, la innegable riquesa
de la llengua catalana. Segons les darreres
dades¹, el català és parlat per més de nou
milions de persones en un territori, els
Països Catalans, que administrativament
es troba dividit entre els estats andorrà,
espanyol (el Principat de Catalunya, el
País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la
Franja de Ponent i El Carxe) i francès (Catalunya
Nord), així com a la ciutat sarda
de l’Alguer, sota sobirania italiana. Aquesta
divisió administrativa dificulta, certament,
(però hi ajuda)
Morella
l’adopció de polítiques lingüístiques comunes,
però és la manca de voluntat política
dels estats la que acaba condicionant
la perpetuació de l’anormalitat o, més ben
dit, de la minoració en què es troba la llengua
catalana. Evidentment, la inexistència
d’un estat propi i sobirà per al conjunt dels
Països Catalans esdevé un factor clau que
explica el sosteniment d’una situació que,
paradoxalment, resulta insostenible per a
la nostra llengua. Tanmateix, no pretenc
entrar ara en el marc polític que hauria de
garantir la plena normalització del català,
sinó centrar-me estrictament en l’ús que
es fa del nom i de la unitat de la llengua
catalana amb finalitats polítiques i, fins i
tot, partidistes.
D’entrada, cal remarcar que el cas català
no és, en aquest sentit, un cas aïllat. Sen-
se anar gaire lluny, el nom popular amb el
qual es designa la llengua pròpia de Flandes
és “flamenc”, sense que aquest fet suposi,
en l’actualitat, cap negació de la unitat de
la llengua neerlandesa. Tot i així, ha calgut
gairebé un segle per donar per acabades les
disputes nominatives al voltant d’aquesta
llengua i per poder establir una política
comuna per al conjunt de la comunitat
lingüística, una política que va tenir un
punt d’inflexió amb la constitució, l’any
1980, de la Taalunie o Unió de la Llengua
Neerlandesa, signada pel Regne de Bèlgica
i el Regne dels Països Baixos, un tractat pel
qual es va acordar el desenvolupament de
polítiques comunes en matèria lingüística.
Per tant, l’existència de diverses denominacions
populars -i fins i tot legals- per
referir-nos a una mateixa llengua és perfectament
compatible amb el reconeixement
inequívoc de la seva unitat i, en conseqüència,
no és cap obstacle de cara a la
posta en marxa de polítiques comunes de
protecció i promoció.
El secessionisme com a instrument
polític
Tanmateix, el català continua immers encara
en l’etern i gens fructífer debat de la
unitat de la llengua, un debat que, com sabem,
és atiat diàriament des del blaverisme
BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ
L’ Escletxa és una revista informativa i d´actualitat
centrada en temes de llengua i cultures catalanes
i que té la voluntat de difondre un esperit de reflexió,
treball, implicació i actitud positiva en la
lluita per la llengua arreu dels Països Catalans
-i, per tant, des de l’espanyolisme- al País
Valencià, i des de certs sectors de les Illes
i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar
que la unitat de la llengua catalana
té una fonamentació científica, històrica
i jurídica, de manera que, com suara comentava,
el manteniment d’aquest debat
respon exclusivament a interessos polítics.
A nivell científic, tant la lingüística general
com la romanística en particular reconeixen
de forma inqüestionable la unitat
de la llengua: el Diccionari de la llengua
catalana de l’IEC, el Diccionari valencià,
el Diccionario de la lengua española, el
Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia
Britannica són exemples de
referència pels quals, sense cap mena de
dubte, el territori de parla catalana abraça
des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga
fins a l’Alguer. De fet, sovint no només
es reconeix la unitat de la llengua catalana
sinó que, com assenyala Joan Veny en els
seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans,
“(...) el català és una de les llengües
més unitàries de la Romània.”²
Des d’un punt de vista històric, es innegable
el fet que la llengua catalana fou introduïda
al País Valencià i a les Illes a partir
de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament
d’aquestes terres per gent procedent
de Catalunya. I malgrat que al llarg
de la història la llengua hi ha rebut les denominacions
de “valencià” o “mallorquí”,
en cap cas es pretenia diferenciar-la de la
llengua parlada a la resta del país, com
demostra el fet que aquests noms sempre
han compartit espai amb la denominació
comuna “català”.
Finalment, i prenent un enfocament jurídic,
nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol
avalen la unitat de la llengua, així
com més d’una dotzena de resolucions
fetes públiques en resposta als recursos interposats
per la Generalitat Valenciana (governada
pel Partido Popular) en sentit contrari.
Per tant, fins i tot la jurisprudència
espanyola, gens sospitosa de connivència
amb les reivindicacions del catalanisme,
reconeix la pertinença del valencià al sistema
lingüístic català, deixant en evidència
els intents secessionistes i la inconsistència
de les seves argumentacions.
Arribats a aquest punt, és necessari fer
constar que el reconeixement de la unitat
de la llengua i l’existència d’un determinat
estàndard no implica, en cap cas,
una negació de la seva diversitat dialectal.
Ans al contrari, el manteniment de les diferents
variants d’una mateixa llengua ha
d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora
de definir les polítiques de normalització,
Periodicitat trimestral
Subscriu-t’hi per 15 euros anuals
Omple aquesta butlleta i fes-la arribar al Carrer Muntadas 24, 08014 de Barcelona o al Fax 93 4158718. També pots subscriure’t a la pàgina www.cal.cat
NOM I COGNOMS TITULAR
ADREÇA ENTITAT
POBLACIÓ COMARCA ADREÇA OFICINA
CODI POSTAL
TELÈFONS CODI POSTAL POBLACIÓ
DATA
PROFESSIÓ DATA DE NEIXAMENT D.N.I
ENTITAT OFICINA D.C. NÚMERO DE COMPTE
ADREÇA ELECTRÒNICA
Desitjo (marqueu només una de les opcions):
Rebre l’ Escletxa trimestral (15 euros anuals)
Fer-me soci de la CAL i rebre gratutïtament l´Escletxa (mínim 42 euros anuals)
MÉS INFORMACIÓ:
www.cal.cat / 93 415 90 02 / comunicacio@cal.cat

8 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
9
Racó de pensament / El nom no fa la llengua
Peníscola
ja que aquesta diversitat és una font de riquesa
per al conjunt de la comunitat lingüística.
Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar
de la unitat de la llengua catalana,
cal que ens preguntem per quin motiu
el debat nominalista, lluny de quedar
arraconat, continua ben present en el dia
a dia de la societat valenciana. La resposta
la trobem, com assenyalen molt encertadament
Alfons Esteve, Francesc Esteve
i Mercè Teodoro, en les conseqüències
que tindria el reconeixement inequívoc
de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen-
no és si s’admet formalment que els
valencians tenim una llengua compartida
(...) amb la resta dels territoris catalanoparlants,
s’anomene com s’anomene. Allò important
és si comencem a actuar com una
comunitat lingüística real (...) on el català
arribe a tenir el paper d’intercanvi social i
la normalitat del portuguès a Portugal o el
danès a Dinamarca.”³
I d’aquesta manera arribem al cap del carrer.
Quan ens centrem en problemàtiques
merament nominalistes, la nostra atenció
es desvia de l’autèntica qüestió de fons
que hauria de centrar totes les discussions
a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat
de trobar vies per potenciar-ne l’ús
social i fer que esdevingui, amb naturalitat,
la llengua comuna en el territori on és
pròpia.
Així doncs, els objectius del secessionisme
lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol
comunitat lingüística minorada, es fan
evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es
pretén desviar l’atenció respecte la necessitat
de treballar en favor d’una presència so-
cial normalitzada de la llengua. A l’ensems,
la llengua minorada esdevé políticament
connotada pel debat constant, un debat
en què els diversos posicionaments queden
obertament vinculats a uns determinats
plantejaments polítics. D’aquesta manera,
la llengua dominant, aparentment lliure de
connotacions polítiques, pot imposar-se
amb més naturalitat, sense necessitat d’una
regulació específica i visible de prohibició
i d’arraconament de la llengua pròpia.
D’altra banda, el secessionisme suposa un
aprofundiment en la dialectalització no
normativitzada de la llengua i, per tant,
duu implícit l’esquarterament del mercat
d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que
no parlem una mateixa llengua, resulta que
no podem compartir els mateixos productes
i serveis, sinó que se’ns han de “traduir”
a la nostra. Tenint en compte que, com
menys parlants té una llengua, més difícil
és que pugui disposar de tots els productes
i serveis traduïts, aquest esquarterament
fictici fa que el mercat real de la llengua
minorada sigui inviable a nivell econòmic
i, per tant, es força els parlants a integrarse
en el mercat de la llengua imposada o
dominant. En resum, les polítiques secessionistes,
malgrat presentar-se com una defensa
aferrissada d’una suposada “llengua
pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies
clarament planificades amb l’objectiu
d’arraconar completament la llengua en
qüestió en el conjunt del seu territori,
substituint-la, de facto, per la llengua dominant.
El primer pas
Resumint, tota política normalitzadora ha
de desarticular, d’entrada, qualsevol intent
secessionista. La persistència del debat nominalista
suposarà, altrament, una victòria
per a la llengua dominant i per als interessos
polítics que la recolzen. Als Països Catalans,
i a un nivell pràctic, podem realitzar
un senzill exercici pel qual la fal·làcia del
secessionisme lingüístic es fa evident. Només
ens cal prendre un tren a Castelló de
la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant
a totes les estacions i escoltar parlar la gent
dels diferents pobles. I a veure qui és capaç
de dir on acaba el valencià i on comença el
català. Així de fàcil.
¹ Font: Enquestes d’usos lingüístics
a Catalunya (2003) i a les Illes
Balears, Catalunya del Nord, Andorra
i l’Alguer (2004), Enquesta
sobre la situació social del valencià
(2004) i Estadística d’usos
lingüístics a la Franja d’Aragó
(2004).
² VENY, Joan. Els parlars catalans
(Síntesi de dialectologia). 13a ed.
Palma: Moll, 2002. Pàg. 11.
³ ESTEVE, Alfons; ESTEVE, Francesc;
TEODORO, Mercè. El nom,
la unitat i la normalitat: informe
sobre el reconeixement del català
com a llengua oficial i pròpia
del País Valencià. Barcelona:
Observatori de la llengua, 2005.
Pàg. 13.
CAL / Xerrem
Espais de convivència ciutadana amb la llengua
com a principal factor cohesionador
Els grups Xerrem no
són simplement grups
de conversa orientats
a obtenir el domini
del català com a ve-
hicle per transmetre
conceptes amb co-
herència, cohesió i co-
rrecció. Són sobretot
espais de convivència
ciutadana on persones
inicialment allunyades
aconsegueixen fites
importants.
Jordi Esteban
Director del programa Xerrem
Aconsegueixen apropiar-se de la llengua;
experimentar èxits comunicatius; descobrir
móns desconeguts; establir vincles
personals amb els voluntaris i els altres xerraires;
expandir referències enriquidores
de la nostra llengua, lluny de percepcions
que mostren el català com a idioma carregat
de complexitats únicament superades
amb molt de treball o donar nova significació
a les paraules i dotar-les de noves
connotacions perquè les han usat en contextos
comunicatius plens de sentit. També
vincular la comunicació en català amb
la inclusió efectiva i afectiva en un grup i
en un col·lectiu, el dels parlants catalans;
copsar la llengua com a tresor humà més
que com a codi de transmissió conceptual;
i finalment, participar en la història de la
llengua -i del país- perquè estan cridats a
transformar-la com a eina viva que és.
Amb aquesta característica de motor cohesionador,
els grups Xerrem s’afegeixen
a aquelles iniciatives que fan camí des de
la coexistència sovint inconnexa fins a la
participació plena i el compromís. Són
iniciatives que poden partir de la simple
coexistència, de la juxtaposició de persones
i col·lectius que es desconeixen, que consideren
que tenen molt poc en comú amb
els altres, que se’n saben distants pel llocs
d’on són oriünds o pels valors culturals que
els guien. Iniciatives que ofereixen punts
d’encontre a aquestes persones o comunitats
per acostar-les, per descobrir elements
comuns existents tot i les diferències constatables.
Iniciatives que presenten programes
que reclamen una relació estable, projectes
generadors de convivència i de valors
compartits. Iniciatives capaces d’arribar a
fer entre tots un país humà i ric.
A la geografia catalana hi ha força
col·lectius i programes amb aquest tarannà
d’inclusió creixent: entitats que fan aquest
camí impel·lides per tres motors que generen
energia en un món força desencantat
de polítiques, religions i ideologies: aconseguir
el redreçament de l’ús social de la
llengua, obtenir un teixit social compacte
i acréixer la consciència de pertinença als
Països Catalans. Només cal resseguir amb
la memòria els diferents àmbits d’interès
social per adonar-nos que existeix aquí i
allà aquesta força que empeny cap amunt
les tres fites esmentades: l’esportiu, amb
clubs que tenen cura dels usos lingüístics i
integren gent d’arreu; el folklòric; el coral
i musical; el solidari; el cultural; l’artístic,
l’educatiu, el lingüístic, l’ecològic,
l’universitari, el comercial... Quants deuen
ser els que es dediquen tossudament i incansable
a fer país?
No sé si actualment hi ha gaires iniciatives
amb un dinamisme semblant en aquelles
zones d’Europa que no necessiten ocuparse
de la salut de la llengua i poden deixar
els tres objectius d’inclusió en mans de la
progressiva assimilació que comporta —
suposadament— pertànyer a un estat que
creu que ja ho té tot resolt. Jo diria que
no. És esperançador descobrir que aquí s’hi
treballa. En el cas del projecte Xerrem ho
confirma l’oferiment constant de dedicació
de noves persones de totes les edats i condicions:
ara hi ha el doble de xerpes que fa
un any, cosa que ens ha permès de doblar
també el nombre de grups.

10 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
11
CAL / Xerrem CAL / Xerrem
Mamadou Ndiaye:
“Si ets en un país on es parla una
llengua l’has d’aprendre”
Aquest jove senegalès
va arribar fa quatre anys
de Dakar. Sabia que a
Catalunya hi havia una
altra llengua, però no
que es parlava tant. Les
ganes d’integrar-se i de
millorar en l’àmbit labo-
ral l’han dut a apuntar-
se al Xerrem.
Com va conèixer la iniciativa?
Vaig fer el curs del Bàsic 3 de català al Centre
de Normalització Lingüística (CNL) i
quan es va acabar la professora ens va comentar
que la CAL organitzava grups de
conversa per guanyar fluïdesa.
I n’ha guanyat?
Fa tres mesos que hi participo i la veritat és
que el parlo millor. La principal diferència
amb els cursos del CNL és que aquí podem
parlar i allà no ho podíem fer gaire. Tot era
massa teòric.
De què parlen?
Parlem una mica de tot. Expliques coses
sobre el teu país i n’aprens de Catalunya.
Cada dia abordem un tema diferent i ens
fem preguntes entre nosaltres.
Deu ser enriquidor.
Ho és. Serveix per conèixer molta gent, fer
nous amics i aprendre un munt de coses.
Ha tingut alguna dificultat concreta
amb el català?
La vocal neutra. També la r final dels infinitius
que no es pronuncia perquè tenia
una professora de Lleida que sí que la pronunciava
i no entenia res. La pronunciació
és el més complicat, tot i que saber francès
m’hi ha ajudat.
La gent li parla en català?
Mai. Si veuen que ets estranger sempre
s’adrecen a tu en castellà. Donen per fet
que no els entendràs. Això sí quan començo
a parlar en català sí que em responen
en aquesta llengua.
Els recomana als seus compatriotes?
Sí perquè és molt útil. Si ets en un país
on es parla una llengua l’has d’aprendre.
Amb la llengua tindrem més oportunitats
d’integrar-me i treballar i jo ull quedarme
aquí si trobo una feina perquè ara sóc
a l’atur. Abans de venir aquí pensava que
seria més fàcil trobar una feina perquè al
meu oncle li anaven bé les coses. Tampoc
tinc papers i això ho complica tot.
Sagrament Torné:
“El Xerrem és com estar entre amics”
Quan el coordinador
del programa Xerrem,
Jordi Esteban, va ex-
plicar a Sagrament
Torné que volia ende-
gar grups de conversa
en català, no s’ho va
pensar dues vegades i
de seguida es va oferir
com a xerpa. Ara ja fa
dos anys que coordina
el projecte a la seu de
l’Associació de Veïns
de Badal.
X.T. X.T.
Per què s’ha fet xerpa?
M’agrada treballar per la llengua. Era
professora de català, ara ja estic jubilada,
però sóc una defensora de la llengua.
Quan em van presentar el projecte ràpidament
els vaig dir que em truquessin quan
l’engeguessin. Ara ja fa dos cursos que sóc
xerpa i n’estic molt contenta.
Què en destacaria?
El programa Xerrem està molt bé perquè
els xerraires, a banda d’aprendre català, fan
amistat. Som un grup d’amics. Coneixen
la nostra cultura i nosaltres la seva perquè
expliquen experiències viscudes als seus
països. Certament és un projecte molt enriquidor.
Es crea un vincle?
És estar entre amics. Per Nadal vàrem acordar
que cadascú portés un menjar típic del
seu país i ens donessin la recepta. Va ser
molt interessant. La relació no es limita al
dia que quedem, ens escrivim per correu
electrònic i en alguns casos ens seguim
veient després del curs.
La metodologia és encertada?
És la clau de l’èxit. Les converses són molt
agradables i fàcils per als xerraires. Parlem
de tot, especialment de coses quotidianes.
Hi ha dies que algunes persones gairebé
no poden intervenir perquè cadascú vol
dir la seva i això que mirem de separar els
que acaparen tot el protagonisme. Al final
muntem algun joc per fer una cosa conjunta.
Quan es comencen a veure els primers
resultats?
Els primers dies costa, però amb un parell
de mesos els xerraires comencen a guanyar
confiança a l’hora d’expressar-se. Molts
d’ells venen dels cursos dels centres de normalització
lingüística de la Generalitat i,
per tant, ja tenen algunes nocions. Tenen
ganes d’aprendre’l, es porten el diccionari
de casa i a vegades et fan preguntes de
sintaxi que no toquen, però que ja volen
saber.
I apliquen els seus coneixements en
el dia a dia?
Sí, sí, sobretot quan van a comprar. Afortunadament
els contesten cada cop més
en català quan abans si et veien estranger
es passaven al castellà tot i adreçar-s’hi en
català. Si la parella parla castellà és més
difícil perquè s’imposa l’hàbit.
Tenen un perfil determinat els xerraires?
No, hi ha una barreja molt curiosa. Majoritàriament
s’hi interessen per estar més
integrats a Catalunya, però també per millorar
laboralment. El grup és divers, hi ha
homes i dones i de diferents nivells culturals.
I d’on són?
Hi ha gent de totes les nacionalitats, persones
que han nascut aquí o d’altres continents
que van arribar fa un temps. En el
grup que coordino la majoria són de Sudamèrica
i vénen de l’Argentina, Equador
o Puerto Rico). També hi ha força gent
d’Europa.

12 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
13
CAL CAL
IX Premis Joan Coromines
El lingüista Joan Solà va ser el gran protagonista de la novena edició dels Premis Joan Coromines,
que va tenir lloc el passat 8 de maig al Casino del Centre de l’Hospitalet de Llobregat. La CAL el
va guardonar en reconeixement a la seva trajectòria personal en defensa de la llengua i cultura
catalanes. La Cooperativa Abacus, la Comissió 350 anys de resistència al Tractat dels Pirineus i la
Coordinadora Sardanista de l’Hospitalet van ser els altres premiats de la nit.
Joan Solà
Foto: Bernat Macià
Pep Ribas, president de la CAL
Foto de familília dels premiats
Foto: Toni Monrós
Patricia Gabancho llegint el
manifest del correllengua 2010
Foto: Bernat Macià Foto: Bernat Macià
Foto: Toni Monrós
Jesús Palomar, president de la CAL de l’ Hospitalet
Correllengua 2010
Una llengua està per sobre del bé i del mal (Salvador Espriu)
Detesto els homenatges,
el vent, el desordre i
el soroll, sortir de nit,
menjar fora de casa,
això que en diuen “vida
de relació”, els concerts,
les conferències,
aconsellar, les obscenes
expansions de la
vanitat…
Jaume Marfany
Enguany, es compleixen
25 anys de
la mort de Salvador
Espriu. El poeta de
Sinera (Arenys), el
poble dels seus pares
i avis, malgrat que
ell va néixer a Santa
Coloma de Farners.
En una època de la
seva vida es va definir
om “un home sense
biografia, l’home
més avorrit i ensopit
d’aquest món”. Aparentment,
un home
auster, caut, distant, escèptic...que fins i
tot en alguns moments podia semblar altiu.
Meticulós, introvertit, agut, observador...
tot ell desprenia una veritable autoritat
moral. Malgrat la seva seriosa aparença,
els que el coneixien més de prop deien d’ell
que era una persona amb un gran sentit de
l’humor. Els seus primers anys d’infantesa
el van marcar de manera definitiva. Primer,
la mort prematura dels germans pel
xarampió i, més tard, la greu malaltia que
va patir i que el va obligar d’estar al llit durant
una llarga temporada. Més endavant,
ja en la joventut, la mort del seu bon amic
i poeta de referència, Bartomeu Rosselló-
Pòrcel. Espriu va ser una persona malalta
que semblava rebre només sotragades de la
vida: la Guerra Civil, la mort de la mare, la
situació del català a les catacumbes durant
el franquisme...
Curiosament, el primer llibre d’Espriu,
Israel, va ser escrit en castellà. Diem curiosament
perquè, com tots molt bé sabem,
sobre l’obra d’Espriu, d’una magnificència
insuperable, planeja constantment el missatge
dels seus versos: Hem viscut per salvarvos
els mots / per recordar-vos el nom de cada
cosa... La preocupació per la llengua i la
cultura, imprescindibles per a l’existència
d’una nació com la catalana, apareixen en
l’obra d’Espriu abans ja de la Guerra Civil.
Amor a la llengua, servei a la paraula... em
porta a recordar la
seva obra Primera
història d’Esther,
títol que anava
acompanyat de
l’acotació burlesca
Improvisació per
a titelles. Un text
teatral completament
atípic, del
qual destacava el
llenguatge, que,
en paraules de
Maria Aurèlia Capmany,
“utilitzava
la riquesa verbal,
la brillantor eufònica, de tal manera que
reclamava que es digués precisament en
veu alta, que reclamava la veu amb tots els
seus matisos.”
Escrita el 1948, Primera història d’Esther
és la manifestació gairebé desesperada
d’Espriu per tal de crear un testimoni
d’una llengua, la catalana, viva i rica, plena
de matisos, d’una gran expressió fònica
i, per això, va omplir el text de paraules extretes
dels diferents nivells, registres i varietats
que posseeix el català i, fins i tot, hi va
introduir paraules del caló, la parla gitana.
El món clàssic és una de les grans influències
en l’obra d’Espriu. No era només un
gran coneixedor dels referents clàssics, sinó
que a més n’era un profund estudiós. Antígona;
Fedra; Una altra Fedra, si us plau;
Ariadna al laberint grotesc; Les roques i el
mar, el blau... són algunes de les obres en
què hi fa una referència més directa.
Josep M. Castellet destaca de l’obra
d’Espriu “la capacitat per assimilar culturalment
l’herència mítica de la humanitat:
el Llibre dels Morts de l’antic Egipte; la Bíblia,
la tradició mística jueva i la mitologia
grega.”
Cementiri de Sinera, El caminant i el mur,
Final del laberint, La pell de brau... Són,

14 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
15
CAL
potser, els seus llibres poètics més destacables.
En el primer, hi veiem tres visions
poètiques: el cementiri vist des de fora, des
de Sinera; des de dins dels seus murs blancs
i, des de l’interior de la tomba en els darrers
poemes. El temes són ja els que seran una
constant en la poesia d’Espriu: la pàtria,
el record, el pas del temps, el cansament,
la solitud, la mort... Déu. També hi són
presents les imatges i símbols espriuans: els
xiprers, les barques, la boira, els núvols, la
pluja, el vent, la sorra, el mar....I tot plegat
nes condueix al gran i únic tema espriuà:
la dialèctica, de vegades tensa, entre la vida
i la mort.
El caminant i el mur. El caminant, la vida
entesa com un viatge. El mur, la barrera, el
final del camí, la mort. De vegades, però,
el sentit de la vida: No deixis res / per caminar
i mirar fins al ponent. / Car to, en un
moment, / et sera pres.
La pell de brau és, segurament, el llibre més
conegut d’Espriu i on apareixen, potser,
els seus poemes més entenedors per al
gran públic lector. És una poesia carregada
d’objectivitat en què les paraules no
esdevenen un món críptic només a l’abast
d’iniciats. És precisament aquesta claredat
poètica la que fa que sigui l’obra menys característica
d’Espriu.
Aquesta obra va resultar polèmica en determinats
àmbits. La claredat del pensament
d’Espriu no va ser massa ben considerat
per la resistència catalana per la seva
manca de radicalitat.
Només fa vint o vint-i-cinc anys, Salvador
Espriu era el poeta nacional de Catalunya.
L’únic literat català capaç de guanyar el
premi Nobel. Avui, una densa boira sembla
amagar la seva obra als ulls dels més
joves, que gairebé no el llegeixen.
Llengua, cultura i llibertat!
“Jo vaig reaccionar des del primer dia contra
la intolerable arbitrarietat que suposa
perseguir una llengua; va donar la casualitat
que fos la meva, la catalana, però crec que
hauria reaccionat d’igual manera contra la
persecució de qualsevol altra. Crec que no hi
La claredat del
pensament d’Espriu
no va ser massa ben
considerat per la
resistència catalana
per la seva manca
de radicalitat
ha cap llengua que delinqueixi; no pot delinquir
una llengua, perquè una llengua està
per sobre del bé i del mal.”
Enguany, el Correllengua homenatjarà la
figura de Salvador Espriu, en commemoració
del 25é aniversari de la seva mort.
La vigília a la diada de Sant Joan, la Festa
Nacional dels Països Catalans, centenars
de persones hauran recollit i baixat la Flama
del Canigó per tal d’encendre fogueres
arreu de les terres de parla catalana. El
dissabte 3 de juliol la Flama del Canigó,
després de recórrer els pobles dels Països
Catalans la nit de Sant Joan, arribarà a
Arenys de Mar on esdevindrà la flama d’un
nou Correllengua.
Després dels actes més protocol·laris, hi
haurà un recital de poemes extrets de El
Minotaure i Teseu, amb acompanyament
instrumental de tres músics i una intervenció
de dansa (coreografia creada per la
companyia mallorquina Assaji dansa i interpretada
per Lucia Coll).
El Minotaure i Teseu és un apartat del
poemari El caminant i el mur. La paraula
caminant simbolitza la vida entesa com a
viatge i Mur la barrera i terme del camí on
acaba l’existència humana: la mort; a vegades,
el sentit de la vida.
El Minotaure i Teseu mostra el més alt
nivell de saviesa, que és el sentit de la
col·lectivitat i una sortida cap al transcendent.
Seguint Rosa Delors, el Minotaure
(Salvador Espriu) representa la part irracional
de l’home i Teseu (Salom, alter ego
d’Espriu) la racional. La dualitat humana
aplicada a la col·lectivitat.
Teseu seria el paradigma de la gent amb
poder, d’aquells que mouen els fils del
món. El Minotaure representaria la gent
del carrer, el poble, els titelles del gran teatre
del món.
El 3 de juliol passejarem per Sinera, el món
mític de Salvador Espriu. Caminarem per
la seva petita pàtria interior i idealitzada.
Pensarem en Lavínia i Konilòsia... Potser
sabrem veure entre els seus rierals o enfilant
el llarg camí dels xiprers, l’Esperanceta
Trinquis, en Quel·la, l’Escombreta, la Magdalena
Blasi… o potser podrem entreveure
pròpia la figura de Salom, l’intel·lectual
lúcid i inconformista, contrafigura del mateix
Espriu.
L’homenatge a Espriu ens servirà per recordar
i recordar-nos l’antic, però encara
vigent missatge que el poeta ens va deixar
en forma de versos:
Ara digueu: «Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble»
Veus del País
Albert Pla: “El català només avançarà
fent retrocedir el castellà”
“Sempre ho faig tot tard”,
ironitza Albert Pla Nualart. El
cap d’Edició de l’AVUI acaba
de publicar el seu primer
llibre, Això del català. Un
llibre que no deixarà ningú
indiferent perquè el lingüis-
ta es mostra molt crític amb
l’actual normativa i amb
l’IEC. Sí, arriba tard, però
amb força.
Xavi Tedó
En el pròleg del llibre, Joan Solà au-
gura que el llibre “provocarà polè-
mica”. N’hi ha hagut?
N’hi ha hagut, però molta menys de la que
es podia esperar perquè els més directament
afectats, que són la gent de l’Institut
d’Estudis Catalans (IEC), són prou hàbils
per no dir res. El silenci administratiu és
l’estratègia més intel·ligent perquè el llibre
no cobri protagonisme.
A la primera part del llibre defensa
la revisió de la normativa. Amb
quin objectiu?
Amb un objectiu que ja perseguia Pompeu
Fabra: que no s’allunyi massa de l’ús. Alguns
punts normatius, sobretot de sintaxi,
ell els havia plantejat com una proposta
oberta que calia revisar si no arrelava en
l’ús. I això no s’ha fet mai perquè amb la
Guerra Civil i la dictadura, l’obra de Fabra
es va sacralitzar, va esdevenir un dogma.
Són, sobretot, normes de sintaxi que Fabra
ja no va basar en el català del seu temps, el
de principis del XX, sinó en una llengua
ideal, el català que se suposa que parlaríem
si la història hagués anat d’una altra manera
i el català no hagués evolucionat, a partir
del segle XV, en un marc de progressiva
subordinació al castellà.
Una visió bucòlica?
És un ideal romàntic que sorgeix de la Renaixença
i que el Noucentisme reforça amb
la seva aposta per l’artifici i la creença que
la cultura i la llengua han de sorgir més de
les elits que del poble. En aquest clima cultural
Fabra planteja unes innovacions sin-
Fabra tampoc admet
part de l’evolució
i basa part de la
normativa en la
llengua que hauria
pogut ser, més que
no pas la que era

16 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
17
Veus del País / Entevista a Albert Pla
tàctiques, prenent com a referent els autors
medievals i les altres llengües romàniques,
i les sobreposa a una evolució que ens havia
acostat al castellà. Una evolució que, en
la perspectiva noucentista, es veia com un
procés d’embastardiment.
Quines són aquestes innovacions
que s’allunyen del català real?
El canvi i caiguda de preposicions, la no
acceptació del lo neutre, els pronoms relatius,
la norma de per i per a, etc. És important
no confondre interferència amb
evolució. Lluitant contra la interferència,
Fabra tampoc admet part de l’evolució i
basa part de la normativa en la llengua que
hauria pogut ser, més que no pas la que
era. Jo advoco per defensar el que som i no
el que hauríem pogut ser. Tan català és el
que érem fa cinc segles com el que cinc segles
ens han fet ser, i això és completament
diferent d’acceptar la inteferència.
Parli’m d’exemples concrets.
Que no s’accepti “la novel·la a la que em
refereixo” i calgui dir “a què” o “a la qual
em refereixo”. Això fins i tot ho accepta
Badia i Margarit, que no és cap iconoclasta.
O que, en lloc de “S’oposa a que
vingui”, hàgim d’escriure “S’oposa que
vingui”. Per evitar l’artifici cal plantejar-se
fins a quin punt el català estàndard ha de
ser composicional.
Què vol dir?
Plantejar-se si l’estàndard ha d’estar fet de
retalls del tots els dialectes dels Països Catalans
o s’ha de basar, almenys en els aspectes
més estructurals, en un sol dialecte,
que és el que defenso. Acceptant que cada
gran dialecte ha de tenir el seu propi estàndard,
l’estàndard supradialectal ha de ser el
del dialecte dominant perquè un estàndard
s’ha de basar en una llengua real i no pas
artificial, com ara l’esperanto. El fracàs del
sistema de pronoms febles de Fabra, que
barreja formes de diversos dialectes, ho reflecteix
prou bé.
Aquest estàndard s’ha de basar en
el català central?
El català central és ara el referent al Principat
i també, fins a cert punt, a les Balears,
però no al País Valencià. I això no es pot
imposar, ha de ser el resultat d’uns processos
socials i econòmics. Fer un estàndard
composicional creient que això atraurà els
valencians és un error. Si al final vénen,
serà per les lleis del mercat. Mentrestant, la
prioritat és afavorir l’ús, i el millor per afavorir-lo
és que l’estàndard no se n’allunyi
massa.
Considera que el català és més difícil
del que caldria. Una afirmació
que potser els francesos o els espanyols
no farien mai amb la seva
llengua.
Les llengües com el francès o l’espanyol
són menys difícils, sobretot, perquè les necessites
per viure. En gran part del territo-
ri, el català no és necessari i això d’entrada
ja el fa més difícil. A aquesta dificultat social
se n’hi afegeix una de lingüística: que
la distància entre certs punts de la normativa
i la intuïció del parlant és superior a
l’admissible en una llengua normalitzada.
Admetent que la dificultat del català té una
base més social que lingüística, la lingüística
pot acabar sent el llast que ens faci perdre
el tren de la normalitat.
I com es pot aconseguir que sigui
més fàcil i alhora conservi la identitat?
Això no ho pot aconseguir cap reforma
normativa. Només ho poden aconseguir
les lleis fent avançar el català i retrocedir
el castellà. Fent que el català recuperi
l’estatus de llengua necessària i comuna. El
que no hem de fer és afegir-hi una càrrega
d’artifici innecessària. Cal fer equilibris
perquè siguin compatibles al màxim la
naturalitat i la identitat. La dificultat no
ha de ser mai gratuïta i el que ve de fora
només s’ha d’acceptar quan ja no ho sabem
dir de cap més manera. Siguem conscients,
però, que en l’actual marc social un
lent acostament al castellà és inevitable per
mantenir la llengua viva.
Fins a quin punt una política lingüística
que no qüestioni el bilingüisme
pot arribar a normalitzar el
català?
Amb algunes excepcions, com la immersió,
la política lingüística de la Generalitat ha
pretès fins ara carregar sobre els parlants la
responsabilitat de normalitzar la llengua.
Cap llengua pot avançar sense lleis ni coerció.
Si el castellà ha avançat en detriment
La distància entre
certs punts de
la normativa i
la intuïció del
parlant és superior
a l’admissible
en una llengua
normalitzada
del català, ha sigut gràcies a la coerció. El
bilingüisme social és sempre un procés i
un conflicte. Dir que en una mateixa societat
dues llengües poden conviure en pla
d’igualtat és una gran mentida. L’únic bilingüisme
que no amenaça cap llengua és
el de Bèlgica, on hi ha una llengua totalment
dominant en cada territori. El català
només avançarà fent retrocedir el castellà.
No dic que ho hagi de fer: dic que aquest
és l’únic camí, i la gent ho ha de saber per
decidir de manera lliure i democràtica si el
vol prendre.
Vostè afirma que si la llei del cinema
finalment tira endavant, ningú
ha de pensar que serà fàcil omplir
les sales de cinema.
La llei de cinema és un bon exemple de llei
coercitiva i un intent seriós de normalitzar
la llengua. L’èxit o el fracàs de la llei, que
no tinc gens clar que tiri endavant, mostrarà
en bona mesura si tenim força política
per fer avançar la normalització. Dit
això, també és molt important que el català
del doblatge soni versemblant i proper
a la gent. Ara bé: hem de tenir clar que
d’entrada sobtarà i que només l’hàbit acabarà
fent acceptable el que durant un bon
temps es veurà com una imposició. Hem
d’estar preparats per fer aquesta travessia
del desert, que no exclou algun efecte inicial
en la taquilla.
Veu difícil fer un doblatge versemblant
d’alguns films nord-americans?
D’entrada és difícil que el català soni versemblant
en boca de marginats socials que
surten sovint als films de Hollywood i que
aquí no parlarien en català. Que el català
no sigui necessari també fa que hagi deixat
de ser interclassista. Però en gran part el
doblatge és una convenció i, amb el temps,
l’hàbit acaba fent sonar natural el que
d’entrada sembla estrany.
Això que els marginats no parlen
català potser només és cert a l’àrea
metropolitana.
Hi ha comarques en què el català és encara
una llengua normal, però l’evolució no
passa perquè aquestes comarques es mengin
l’àrea metropolitana sinó al revés. Al
català li falta la riquesa de la marginalitat
i una llengua arrela en la marginalitat, que
és per on puja la saba renovadora. Però
com ja he dit abans l’hàbit fa miracles.
Un bon exemple d’això és que al principi
als nens castellanoparlants no els agradava
gens veure manga en castellà perquè estaven
acostumats a veure’l en català.
I què s’ha de prioritzar?
La prioritat ha de ser estendre l’ús, i és un
disbartat que ho sigui la puresa quan és un
obstacle per estendre l’ús. Per molt que ens
dolgui, la versemblança ens obliga ara a fer
dir a algun personatge gilipolles en lloc de
carallot. Val més dir gilipolles i guanyar
un espectador que dir carallot i perdre’l.
Ara el que importa és guanyar audiència, i
això es fa amb el català de Joel Joan a Plats
bruts o Porca misèria. Però tampoc ens
hem d’enganyar: si prioritzem l’ús sense
fer avançar el català, a la llarga acabarem
fent un patuès del castellà. Si no hi ha normalitat
social la lingüística serà impossible.
La societat catalana és prou madura
per acceptar que es faci avançar
el català amb coerció?
No és un problema de maduresa, sinó de
si la societat és espanyolista o catalanista.
Però l’espanyolisme és minoritari.
El militant, sí. Però hi ha un espanyolisme
inconscient molt més ampli. Quan un
ideologia és hegemònica es fa transparent.
Si ara a Catalunya hi ha poca hostilitat
amb el català és perquè no s’han fet intents
gaire seriosos de normalitzar-lo. Quan
s’intenti de debò, l’hostilitat pot renéixer
atiada per la Brunete mediàtica.
A Andorra el català és oficial i no
deixa de recular.
És un país molt petit amb una gran immigració
i això els ho posa molt difícil. Cal
tenir present, però, que ser Estat no et garanteix
que salvi’s la llengua. Es pot arribar
a ser Estat massa tard, com Irlanda, que va
aconseguir la indepèndencia quan l’anglès
ja l’havien fet tan seu que tots els intents de
fer avançar l’ús del gaèlic irlandès han resultat
infructuosos. En això hi ha un punt
de no-retorn. Calen circumstàncies molt
excepcionals, com les de l’Estat d’Israel,
per ressucitar una llengua.
El pes de l’IEC en la
fixació de la norma
hauria de disminuir
en la mesura
que la llengua
es normalitzés
Del seu llibre l’IEC no en surt gaire
ben parat.
A l’IEC, a la Secció Filològica, hi ha gent
molt vàlida però és la mateixa naturalesa
de la institució la que la fa conservadora.
La gent hi arriba amb una certa edat, els
seus membres s’escullen per cooptació,
com al Vaticà. L’IEC fa un paper de contrapès,
d’evitar que la llengua es disgregui.
No se li pot demanar que faci una norma
per al català d’ara mateix, perquè sempre
anirà unes passes enrere. El que no tindria
sentit és que l’únic referent de la llengua
dels mitjans fos l’IEC. Això no va així en
cap país normal, l’Acadèmia Francesa de
la Llengua no és l’únic referent dels diaris
francesos, i a Anglaterra no hi ha cap
acadèmia, són els mitjans i les editorials de
prestigi els que van fixant la norma amb els
seus llibres d’estil. El referent normatiu per
al dia a dia l’han de donar les persones que
estan més en contacte amb la realitat.
L’IEC és una rèmora per a la renova-
ció del català?
Només ho seria si es volgués imposar com
a únic àrbitre vàlid. El pes de l’IEC en la
fixació de la norma hauria de disminuir en
la mesura que la llengua es normalitzés.
En el cas del català, les circumstàncies històriques
han fet important que durant un
temps una institució com l’IEC conservés
les essències de la llengua, però en una situació
ideal, de plena normalitat, hauria de
tenir molt menys protagonisme. Són institucions
que s’haurien de renovar a fons,
perquè són filles de la Revolució Francesa i
d’una concepció centralista de l’Estat que
lliga ben poc amb la societat actual.

18 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
19
Aprofundint
De Tot CAT:
de l’excepció a la normalitat
La Fira De Tot CAT,
celebrada aquest
juny passat a Girona,
ha reblat l’existència
d’un ampli catàleg de
productes etiquetats en
català. Tot i els reptes
que encara perduren
en aquest àmbit, el
certamen va confirmar
la normalització que
ha experimentat la
nostra llengua gràcies
a la pressió social i al
compromís d’algunes
institucions i firmes
a l’hora d’introduïr
el català en les seves
activitats.
Àlex Romaguera
Durant la segona República i fins a
l’aixecament feixista, era freqüent trobar a
Catalunya productes etiquetats en català,
ja fossin comestibles, publicacions, roba,
objectes de regal, així com d’altres articles
habituals en les prestatgeries de qualsevol
establiment. No era un fenomen exclusiu
d’una determinada capa social més o
menys conscienciada, ni tampoc una rea-
litat limitada a articles insòlits. En temps
de llibertat, els productes en català estaven
a l’abast de tots els públics, independentment
de lloc on residissin. Així ho narra
l’audiovisual Quan les àvies compraven
en català, dedicat a les empreses que apostaven
per l’idioma del país en les dècades
prèvies a la dictadura de Franco. El document,
resultat de la recerca de caixes, em-
Del 2001 al 2006,
l’etiquetatge en
català va donar un
salt definitiu després
que empreses del vi i
el cava l’incloguessin
en el seu estoc
balatges, ampolles, envasos i altre material
guardat per col·leccionistes, ens situa en
un context allunyat de l’actual, per bé que,
gràcies a la perseverància d’algunes entitats,
el nombre d’empreses que etiqueten
en català ha passat de les 300 el 1989 a les
2.000 l’últim any.Precisament, un grup de
70 empreses va participar en la Fira ‘De tot
CAT’, celebrada al Palau de Fires de Girona
els proppassats dies 4, 5 i 6 de juny, en
la qual centenars de persones van poder recordar
Quan les àvies compraven en català.
Un glop en català
En el transcurs del certamen, aquestes
empreses, al costat d’ajuntaments, consells
comarcals i organismes públics, van
debatre les estratègies per difondre l’ús de
la llengua en la seva activitat diària. Una
voluntat immortalitzada en el manifest
“Compromís de Girona”, subscrit per 300
institucions, universitats, partits i entitats
ciutadanes que, de forma pública, es comprometen
a adquirir productes etiquetats
únicament en la nostra llengua.
La presentació de l’escrit, realitzat en el
marc de la Fira, pretén donar continuïtat
a la campanya de sensibilització que, sota
el nom “A taula, en català”, l’Associació
en Defensa de l’Etiquetatge en Català
(ADEC) organitza des de 1989; amb la
novetat que, per primera vegada, són les
institucions les que encapçalen una demanda
d’aquest estil, clau per a l’esdevenir
lingüístic i cultural de la nació catalana.
A més d’apropar-nos als productes de
les empreses, la Fira va escenificar l’accés
progressiu de la llengua catalana en els
diferents àmbits de consum, com ho corraboren
els estudis publicats recentment
a Catalunya.
Segons aquests estudis, la població té un
creixent interès per correspondre, amb
els seus hàbits de consum, a les empreses
sensibles a l’ús de la llengua del país. Un
interès afavorit per la seva extensió en circuits
i convocatòries comercials fins ara
impermeables a la llengua del país. Només
cal observar la presència de la distribuïdora
XECNA en la passada edició d’Alimentària
2010, celebrada a Barcelona el mes de març
i en què hi va distribuir begudes com Desperta
Ferro, la Cola Catalana, el Whisky
Jaume o els postres Bombo Cracks, a més
dels estands que l’ADEC instal·la periòdicament
en les fires multisectorials del país.
Reescrivint la història
Fins a arribar a la situació actual ha calgut
recórrer una veritable travessia del desert,
en què la conscienció i els canvis legislatius
s’han assolit no sense dificultats.
Per observar aquest procés, cal remuntarse
principis dels anys 80, quan gràcies a
l’aparició de la Crida a la Solidaritat, dels
Grups de Defensa de la Llengua i de les
primeres emissions de TV3, el català va
començar a recuperar la presència pública
amordassada durant el període franquista.
Durant aquell temps, i a efectes de reclamar
l’ús de la llengua, diverses campanyes
van posar de relleu la discriminació del
català en els transports, els supermercats,
la comunicació o en l’àmbit de la justícia.
Va ser l’època d’accions directes per exigir
la toponímia a empreses públiques com
Renfe, ACESA o Telefònica, o per reclamar
el català a El Corte Inglés, a Galerias
Preciados i a d’altres grans superfícies. Sense
oblidar la iniciativa d’aixecar-se de taula
quan el restaurant en qüestió no proporcionava
la carta de plats en català.
En aquest ambient, l’Associació en Defensa
de l’Etiquetatge en Català, nascuda
el 1987 a l’escalf de la comissió lingüística
de la Crida, va introduïr noves iniciatives
per conscienciar les autoritats sobre el dret
dels ciutadans a rebre informació en català,
alhora que va divulgar els primers inventaris
de firmes que etiquetaven els seus
productes en l’idioma del país. Un total de
308 empreses, la majoria vinculades al sector
de l’alimentació, van formar el primer
catàleg de l’ADEC, publicat el 1989 coincidint
amb l’inici de la campanya “A taula,
en català”.
En els anys posteriors, la Crida, l’ADEC
i nous grups com la Plataforma per la
La Fira de Girona
va presentar
electrodomèstics,
marques de roba
i productes de la
llar que inclouen
la nostra llengua

20 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
21
Aprofundint/ Firamercat.cat
Llengua van mantenir el debat al carrer
amb accions i estudis demolidors sobre
el menysteniment del català per part dels
organismes oficials i d’un ampli segment
d’empreses. Denúncies que van conduïr,
no sense entrebancs, a la promulgació
de l’anhelada Llei de Política Lingüstica
(1/1998), contestada en alguns àmbits per
la seva tebiesa, atès que regula l’etiquetatge
de les empreses públiques i corporacions
locals però no dels grups privats, eximits
del deure d’utilitzar el català en els seus
envasos.
No obstant això, la norma de 1998 va marcar
un punt d’inflexió en la presa de consciència
col·lectiva perquè el català, més
enllà d’un element troncal de la identitat
catalana, també sigui vist com una llengua
de mercat i un vehicle d’inclusió social, l’ús
de la qual esdevé un dret inexcusable.
L’habitació del futur
El canvi de paradigma en l’etiquetatge va
quedar reflectit en la Fira ‘De Tot Cat’, per
bé que comença a gestar-se el 1995, arran
d’un estudi elaborat per la Generalitat de
Catalunya sobre les actituds del consumidor,
en què es constata que els catalans
ja consideraven molt necessari en aquella
època la presència del català en les etiquetes.
Així es va comprovar els anys següents,
d’acord amb la tendència que experimentava
l’etiquetatge de vins i de caves, on la
llengua catalana va donar un salt remarcable,
tal com recollien els informes fets
per la Plataforma per la Llengua a partir
d’observacions en supermercats i hipermercats.
Segons es desprenia d’aquests estudis, resultat
d’analitzar 30 vins de denominació
d’origen, entre el 2001 i el 2006 es va passar
d’una sola etiqueta en català a 22, mentre
que, en el cas dels caves, es va passar de
22 a 30, a mesura que Freixenet o Codorniu
van incloure el català. I el mateix va
passar en els productors de cerveses, alguns
dels quals van posar etiquetes en llengua
catalana després que aparagués la Xibeca
en català o que l’empresa Mortiz irrompés
al mercat. També en aquests cinc anys, el
catàleg de l’ADEC es va engreixar de forma
notable, passant de les 1.662 empreses
que utilitzen el català el 2002 (5a edició) a
les 1.822 del 2006 (9a edició).
D’aquesta manera, i fruit de la tasca de les
El catàleg de l’ADEC
sobre el nombre
d’empreses que etiqueten
en català ha passat
de les 300 el 1989 a
les 2.000 l’últim any
entitats i l’adaptació de la Llei, l’etiquetatge
en català ha penetrat poc a poc en altres
sectors productius, més enllà de l’artesania
o de l’alimentació, on sempre ha tingut
una major presència.
Com va demostrar ‘De Tot CAT’, la llengua
catalana ja figura en els productes de
neteja, en l’oci o en el material de la llar, la
qual cosa va motivar la Fira a habilitar una
cambra en què tots els complements ja es
troben etiquetats en català. Entre aquests
productes, els visitants van poder veure la
nina “Laia”, que canta en català, rellotges
amb l’hora catalana, còmics i, fins i tot,
preservatius etiquetats en el nostre idioma.
També s’hi va poder conèixer les cases de
cotxe, d’electrodomèstics o les terminals
de mòbils que tenen incorporat en el seu
menú la llengua catalana, així com els materials
de seguretat, d’esport, de fotografia
o d’oficina que, en els darrers anys, s’han
afegit a anunciar-se en l’idioma del país.
Fins i tot, marques de roba com la coneguda
Lacoste o de calçat, com Camper i
Munich, ja inclouen part del seu estoc en
la nostra llengua.
“Viure plenament en català” –com anunciava
un conegut lema de campanya- encara
no és possible als Països Catalans.
Però la tossuda activitat de la societat civil
i el coratge d’empreses i de persones lleïals
amb el país, serveix perquè, a l’equador
de l’any 2010, la llengua catalana agafí el
rumb, camí de la normalitat.
El mal gust de Font Vella
En el mosaic de la Fira ‘De Tot CAT’ hi faltaven desenes de productes
de primera necessitat que continuen ignorant el català. Si
bé algunes empreses referencials han cedit a la pressió ciutadana,
com els vins Torres, la Llet Pasqual, la xibeca Damm o marques de
calçat punta, n’hi ha que es resisteixen a afegir en el seu menú la
llengua del país.
El darrer cas, i un dels més paradigmàtics, és Font Vella, habitual
en les estovalles de moltes cases i que, tot desoïnt les peticions
dels consumidors, continua retolant els seus embassos en idiomes
que no són el català. Aquesta negativa ha convertit el producte
estrella de Danone, en la única marca significativa d’aigües minerals
embotellades a Catalunya que no etiqueta en català, una
vegada Aigua de Viladrau va decidir fa poc incloure el català en
l’etiquetatge de l’ampolla d’1,5 litres, essent el primer producte
Nestlé que, d’ençà de la prohibició franquista, aposta per la normalitat.
La resta d’articles de la multinacional, com les xocolatines
Kit-Kat o els purés de patates Maggi, menystenen les peticions
dels clients i de les institucions públiques.
Font Vella s’afegeix a altres firmes comercials que es mantenen
inocues a les reivindicacions lingüístiques, com la Coca-Cola,
l’Aspirina Bayer, la cervesa Heineken o la Tònica Schweppes, a les
quals les entitats exhorten a seguir els passos d’altres grups que
han vist el català com un valor consubstancial a la realitat que les
envolta.
Arreu del País: L’ Alguer
Lo viatge del retrobament:
mig segle de trajecte
El 26 d’ agost de 1960,
ara farà 50 anys, i pro-
cedent de Barcelona,
el creuer Virginia de
Churruca ancorà al golf
de la ciutat catalana de
Sardenya, l’Alguer.
Hi arribaven 139 pas-
satgers catalans. Foren
rebuts per una gernació
d’algueresos que anaren
a rebre els “germans
catalans”...
Aquell fet fou conegut
com Lo Viatge del Re-
trobament, un moment
clau en les relacions
entre l’Alguer i la resta
dels Països Catalans
Pere Mayans
Autor del llibre
Redescobrir l’Alguer
(Editorial La Busca, 2002)
Catalunya (i Mallorca) i l’Alguer s’havien
retrobat modernament a la dècada dels
80 del segle XIX, amb els contactes que
l’arqueòleg Francesc Martorell o els filòlegs
Milà i Fontanals i Marià Aguiló havien
anat mantenint amb algueresos com
el poeta Josep Frank. Són els contactes que
fan possible que Eduard Toda, que aleshores
feia de diplomàtic a Sardenya, publiqués
Un poble català d’Itàlia: l’Alguer (editat
per La Renaixensa el 1888). Neix així el
que s’ha anomenat la primera Renaixença
algueresa, amb noms com el propi Frank,
els poetes Carmen Dore, Joan Pais i Antoni
Ciuffo (autor de l’himne alguerès i
que participà en el Primer Congrés Internacional
de la Llengua Catalunya el 1906)
i Joan Palomba (filòleg i mestre que també
participà en aquest congrés), els quals
crearen La Palmavera, la primera agrupació
catalanista de l’Alguer. La Primera Guerra
Mundial (1914-1918), el feixisme a Itàlia
(1922-1943), la Guerra Civil Espanyola
(1936-1939), les respectives duríssimes
postguerres... no són precisament contex-
El port de l’Alguer als anys 60.
tos que afavoreixen les relacions entre el
més petit dels Països Catalans i la resta de
la comunitat lingüística.
Fins als anys 50 del segle passat no es tornen
a posar les bases d’una relació més o
menys estable. És el moment en què apareixen
els llibres de Pere Català i Roca
Invitació a l’Alguer actual (Palma de Mallorca:
Editorial Moll, 1957) o Crònica
descriptiva de l’Alguer de Manuel Pagès i
Mercader (també de l’any 1957), que varen
permetre tornar a situar l’Alguer en la
mirada dels catalans d’aquesta altra riba de
la Mediterrània. Justament, una de les figures
claus d’aquell retrobament fou Pere
Català i Roca (1923-2009), autèntica ànima
del viatge. L’impacte que tingué a la
grisa Catalunya dels anys 60 aquest retrobament
fou tan sorprenent que, fins i tot,
la Diputació de Barcelona dedicà un dels
seus monogràfics San Jorge a l’Alguer...
Sens dubte, era un dosi gran d’autoestima
col·lectiva, on intentava surar una catalanitat
que havia estat durament castigada
després de la Guerra Civil. Una certa ober-

22 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
23
tura del règim franquista permetia curiositats
com la d’aquesta revista, publicada per
un Diputació no precisament catalanista,
però que en el fons començava a ser una
mica catalana (el President de la Diputació
d’aquell moment, Joaquim Buxó, va crear
la Càtedra de Filologia Catalana a Sant
Cugat del Vallès i va donar suport a les
classes de llengua catalana als municipis,
país curiós aquest...).
La revista, escrita en castellà (en aquest cas
també incloïa les traduccions a l’italià dels
articles) incorporava un escrit en català,
obra de Pere Català i Roca, que signà com
a Dalmau Valls, com, de fet, va fer en altres
publicacions (Dalmau era el cognom
de la seva dona -l’editor Rafael Dalmau
fou el seu sogre-, i Valls era la seva població
d’origen). En aquest apassionat article
proposava que Barcelona, “el cap i casal de
Catalunya, doni, com ho acaben d’efectuar
Tarragona i València, el nom de l’Alguer a
una via important de la població (l’actual
“carrer de l’Alguer” barceloní, massa anodí
i estrafolari, meresqué d’un periodista
l’epítet “calle de nombre frustado”) i que
regalés, a causa de manca de folklore genuí,
“a la Ciutat de l’Alguer un parella
de gegants, figures inexistents a tota l’illa
de Sardenya i que, en actuar en les festes
solemnes de l’Alguer, esdevindrien populars
i característiques”. Malauradament els
gegants no van arribar (i ara sí que serien
populars com s’ha demostrat amb totes
les figures creades a Catalunya després de
l’arribada de la democràcia) i el carrer de
l’Alguer continua sent un petit desastre
que cap barceloní sap localitzar -és al barri
del Carmel-, per no parlar del penós estat
de la placa que recorda els invisibles Jardinets
de l’Alguer que hi ha a l’avinguda
Mistral.
Sigui com sigui, sense aquell retrobament,
sense aquells contactes, en un moment en
què Catalunya i el conjunt de les terres
catalanes que pertanyen a l’Estat espanyol
comencen a recuperar-se lentament de la
foscor de guerres, de feixismes, de postguerres,
no hagués estat possible una certa revifalla
del moviment a favor de la llengua.
Per commemorar aquell retrobament, el
Municipi de l’Alguer i la Generalitat de
Catalunya han impulsat un nou retrobament...
sense, és clar, les connotacions
quasi mítiques, d’autèntic redescobriment,
que va tenir en aquells moments,
però amb la certesa que les relacions entre
l’Alguer i la resta de la comunitat lingüística
s’han capgirat espectacularment i positiva
aquests anys darrers. Una companyia
aèria de baix cost irlandesa i una naviliera
italiana ens han situat l’Alguer a tocar de
casa, la qual cosa ha permès que milers de
catalans de la resta dels Països Catalans la
visitessin. Uns milers de catalans que han
fet que el català torni a ser una llengua útil
a l’Alguer, útil també per dinamitzar una
economia que es basa, en bona part, en el
turisme. A part, a més, s’ha obert la primera
línia educativa en la nostra llengua, La
Costura; s’ha obert la Delegació de la Generalitat
de Catalunya i del Govern Balear
a la ciutat; s’està treballant, per primer cop
d’una forma seriosa, per introduir el català
com a assignatura oficial en els centres educatius
de la ciutat; hi ha una televisió que
emet parcialment en català... Per tot això
i per molt més paga la pena de participar
en aquesta gran festa de retrobament entre
catalanoparlants d’una banda i i d’una altra
de la mediterrània: per la nostra autoestima
col·lectiva! que, segurament, és una
bona eina per revitalitzar l’ús de la llengua.
Però com són de diferents l’Alguer
de 1960 a l’Alguer de 2010?
D’entrada, als anys 60 l’Alguer era una
ciutat d’uns 26.500 habitants -ara en té
més de 42.000-, per als quals, malgrat la
situació diglòssica català/italià, la nostra
llengua era, encara, la llengua necessària
“Minyones” alguereses, quan
encara es jugava en català.
El 12 de juny de 2000 fou concedida la Ciutadania Honorària de l’Alguer a Pere Català i Roca per la seva
ingent tasca a favor de l’Alguer. Us recomanem la lectura del llibre de poesia de propi Pere Català Veus
seculars (cants a l’Alguer retrobat), publicat amb motiu d’aquesta concessió per Rafael Dalmau, Editor.
Els mots d’entrada són prou explícits: “Vaig compondre aquests durant el període 1956-1962, en restar
profundament impressionat per la Poesia -amb majúscula- que emanava del Retrobament de l’Alguer i
Catalunya”.
Les fotografies en blanc i negre que trobareu en aquest article procedeixen de l’esmentada publicació.
per viure a la ciutat. Fins aquell moment,
qualsevol persona de llengua sarda o de variants
italianes de la Gal·lura o de Sàsser
que arribava a la ciutat normalment aprenia
la llengua viva, la llengua necessària per
a la vida de cada dia a l’Alguer: el català.
A partir d’aquell moment tot comença a
canviar: moltes famílies -moltíssimes- comencen
a no transmetre la llengua als fills,
a causa de la pressió de l’escola -la generació
dels anys 60 és (som) la primera generació
que té possibilitat de fer estudis superiors
i es difon la idea que l’alguerès pot ser una
trava; a totes les llars alguereses apareix un
italianoparlant anomenat “RAI”; la ciutat
comença a obrir-se al turisme; comencen
fluxos migratoris que difícilment es podran
integrar... La modernitat esdevé, ens
agradi o no, el detonant de la substitució
lingüística...
Per tant, en el moment del retrobament
de l’any 60, els “expedicionaris” catalans es
troben amb una ciutat molt i molt catalana,
potser més -si més no a un altre nivell-
que Barcelona. Però és una catalanitat que
comença a trontollar...
Ara la situació és radicalment oposada. Les
persones que són capaces de parlar la nostra
llengua no arriba, segurament, al 20%
de la població. Sento dir que les dades que
L’Alguer de l’any 1960 amb una para-sol que ens rep en català.
Arreu del País: 50 anys de Lo viatge del retrobament
s’ofereixen a l’Enquesta d’Usos Lingüístics
a l’Alguer 2004, promoguda per la Secretaria
de Política Lingüística de la Generalitat
de Catalunya, no es corresponen a cap
realitat quan diu que un 47’2% dels joves
entre 18 i 29 anys declaren que saben parlar
la nostra llengua: només cal passejar-se
i parlar en català pels carrers de l’Alguer
per adonar-se que la dada no és real i que
té molt a veure amb una metodologia
d’enquesta sociolingüística equivocada: el
mètode de recollida de la informació es
va fer mitjançant entrevistes telefòniques
per una empresa de telemàrqueting des de
Milà i suposem que únicament en italià.
Paral·lelament, però, alguna cosa ha començat
a canviar a l’Alguer, i ara més que
mai hi ha un cert interès institucional per
promoure la llengua i, sobretot, una predisposició
per aprendre una llengua que
comença a veure’s, com hem dit, útil en
camps com, per exemple, el turisme o
l’economia.
Per això és tan important que aquesta
commemoració torni a ser un altre cop un
punt de trobada entre catalanoparlants de
banda i banda de la Mediterrània, una trobada
que més enllà dels nuclis interessats
per la llengua i la cultura tingui transcen-
dència entre la ciutadania (em consta, per
exemple, que es vol potenciar que els joves
adolescents que aprenen, en circumstàncies
força precàries tot cal dir-ho, la nostra
llengua puguin tenir un paper actiu en el
retrobament) i que es pugui veure, durant
uns dies, que el futur de l’Alguer també
passa pel manteniment d’una llengua que
la fa singular i interessant.
Malgrat que vivim en uns temps indubtablement
prosaics -potser com tots!- i
malgrat que la llengua i el país necessiten
alguna cosa més que poesia, esperem que
part d’aquella Poesia que es va desprendre
d’aquell retrobament de fa 50 anys arribi
també en aquesta reretrobada entre catalanoparlants,
en un moment en què en els
nostres Països en general i a l’Alguer en
particular s’estan posant les bases per al futur
immediat de la llengua, que camina a
voltes cap la desaparició definitiva com a
llengua de interrelació personal però que
a voltes sembla que avanci cap a una possible
recuperació d’àmbits d’ús que poden
garantir-ne la continuïtat. El futur l’estem
escrivint... i a l’Alguer passa per fer de la
nostra llengua una llengua útil (també amb
l’arribada de turistes catalanoparlants!).

24 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
25
Arreu del món / Bretanya
El Correllengua bretó:
una cursa per la dignitat
Un dels grans “èxits”
dels estats, dels que
tenen Constitució,
exèrcit i totes les coses
“importants que s’han
de tenir”, ha consistit
a imposar uniformitats
en tot el territori
dominat. La uniformitat
més rellevant, la que
marca de manera
determinant el territori,
és la de la llengua.
Francesc Ricart
Bé prou que ho sabem els catalans de tot
l’àmbit lingüístic que hem vist com s’han
aplicat polítiques d’autèntica piconadora
fins a españolitzar tots els àmbits i fer
veure que això sempre ha anat així i que,
deixeu-vos de romanços, de llengua com
cal només hi ha la del BOE de cada E. Els
últims temps, les “polítiques lingüístiques”
han suposat un dels eixos indiscutibles de
part dels processos d’autogovern al Principat.
Fins al punt que la situació del català,
que nosaltres qüestionem per les dificultats
conegudes, arreu del món dels pobles sense
Estat és envejada i considerada l’exemple
a seguir.
En el camí cap a la dignificació de la llengua
pròpia, tots els pobles, a més de treballar
en els àmbits naturals de les llengües,
se les enginyen per trobar fórmules capaces
de provocar i estimular voluntats a favor
de la llengua. És el cas del Correllengua
als Països Catalans o d’Ar Redadeg a la
Bretanya; o bé accions engrescadores de
gran abast com les Trobades d’Escola Valenciana
o l’Acampallengua organitzat pels
Joves per la Llengua a Mallorca. Mirant els
veïns més pròxims, a la Val d’Aran també
Els atletes compren
quilòmetres de
cursa i amb els
diners s’impulsen
programes a
favor del bretó
ja han fet 14 edicions de la cursa Aran per
sa lengua organitzades pel col·lectiu Lengua
Viua.
Ja es veu com les penalitats i les misèries
dels pobles –i les llengües d’aquests pobles–
a aquesta part d’Occident s’assemblen: els
catalans, els bretons, els bascos malvivim
sota la piconadora dels Estats. Per aquesta
raó, les fórmules per sobresortir-ne també
acaben assemblant-se. Els Correllengua,
les Korrika, les Redadeg són “enginys”
muntats per les societats corresponents per
demostrar l’estat de salut reivindicatiu i de
recuperació de la personalitat conculcada
pels dominadors que han tingut en el
temps (ells parlen de justificació històrica)
un aliat gairebé teocràtic.
Potenciar la llengua pròpia davant la linguafàgia
dels estats és l’objectiu d’ ar Redadeg,
a la Bretanya, el país nord-occidental
de l’hexàgon francès. En la modalitat de
córrer per la llengua, des de fa dos anys,
els bretons organitzen la Cursa. Aquest
mes de maig n’han fet la tercera edició. Va
començar l’any 2008, amb motiu de la celebració
dels trenta anys de l’ensenyament
en bretó de les escoles Diwan, els centres
que acullen més de 3.000 alumnes en els
cinc departaments bretons de l’estat francès,
una experiència educativa que cal valorar
sobretot quan el “teu” Estat és el francès
i véns d’una història com la que els ha tocat
als bretons.
La Redadeg ha recorregut, des de Rennes
fins a Pontivy, més de 1.200 km pels cinc
departaments bretons al llarg de sis dies i
cinc nits. Els atletes-patriotes bretons corren
i fan relleus, es passen un testimoni i
alhora paguen per aquest “dret”, fent una
aportació econòmica. Compren quilòmetres
de cursa i els diners es dedicaran a
impulsar programes a favor de la llengua
bretona a la societat. En el manifest es fa
constar que, amb la cursa, es porta i transmet
“un testimoni, símbol de la llengua
bretona i de la seva transmissió a través de
les generacions i el territori.”
Assegurar la transmissió generacional del
bretó és vital. Abans hem esmentat la història.
Val la pena apuntar com la població
bretona ha rebut de valent al llarg del segle
XX polítiques d’animadversió de París,
amb un apartat especial a la reducció demogràfica
dràstica que es produí arran de
la Gran Guerra, on els joves bretons van
ser el col·lectiu més nombrós de tot França
i, també, el que hi va deixar més víctimes
i tot per una política desproporcionada
de reclutament de la població bretona.
Després de la Segona Guerra Mundial, la
Bretanya ha continuat sent un punt de
partida de l’emigració dels joves cap “a la
metròpoli”.
Així, doncs, una població castigada històricament,
amb una joventut abocada a
emigrar, ha vist com s’ha reduït el nombre
de parlants, que no arriba al milió.
D’aquí la importància de la Redadeg com
una demostració de la voluntat d’assegurar
Una població
castigada
històricament,
amb una joventut
abocada a emigrar,
que veu com ara
el seu nombre
de parlants no
arriba al milió
la transmissió generacional de la llengua
pròpia en una societat delamada, d’aquí el
valor immens de l’existència de les escoles
Diwan, un recurs fonamental per a dignificar
una llengua que ha estat exclosa de la
vida pública al llarg del segle passat i que
ara malda per acabar de treure el nas als
nous temps.
Assegurar la continuïtat d’una llengua, la
pervivència d’un poble, el bretó, que vol
potenciar les seves singularitats i trobar el
lloc en l’Europa occidental, un lloc que
sempre identifiquen i emparenten amb el
món celta del qual formen part –acosteuvos
a la singularitat del món bretó i us
l’estimareu-. D’aquí que el món universitari
excel·leixi en estudis relacionats amb
el món gallec, amb autoritats com Robert
Omnès o que el jovent se senti atret per
grups de música procedents de Galícia,
com vaig poder constatar, fa uns anys, sentint
adolescents de les escoles Diwan de
Kemper que escoltaven amb voracitat la
música de Celtas Cortos.
Un món bretó que, tanmateix, navega buscant
la pervivència en un medi advers, el de
l’ Estat francès; una pervivència que sovint
té en la Redadeg la màxima expressió de la
reivindicació nacional, si tenim present les
dificultats per trobar accions conjuntes entre
les formacions polítiques que conviuen
a la Bretanya. Com diu el partit Breizhistance
(Partit Socialista Bretó, que compta
amb la incorporació d’Emgann, la històrica
formació independentista) a la seva
pàgina web: “La Redadeg permet millorar
les condicions socials i polítiques en què es
troba confinat el bretó, eixamplant els mitjans
de recuperació de la nostra llengua.
Tanmateix (la Redadeg) també és una ocasió
de recordar les exigències de la societat
Bretona en la matèria. Tot l’honor per a les
persones que porten aquest projecte que
testimonia la capacitat dels Bretons per
responsabilitzar-se i per organitzar-se davant
la manca de voluntat política, i també
sovint davant la ignorància”.
Així, doncs, la llengua bretona és el referent
i el puntal més important a l’hora de
fer la cursa cap a l’assoliment de llibertats
nacionals del bretons. Ja és molt, sobretot,
en un poble on diuen que hi ha “cent països,
cent maneres, cent parròquies, cent
esglésies, cent persones, cent idees”... Us
sona?

26 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
27
Arreu del món / Occitània
L’oficialitat de l’aranès a tot
el Principat, en punt mort
Molta gent creu que
la Vall d’Aran és una
comarca més dels Paï-
sos Catalans, fins i tot,
l’actual govern ha inten-
tat incloure-la en una de
les vegueries previstes.
Segurament molts de
vosaltres recordareu la
reacció indignada del
Conselh Generau d’Aran
i l’enrenou que es va
produir, però és possible
que alguns de vosaltres
no n’entenguéssiu el
motiu.
Ferriol Macip i Bonet
Josep M. Milla i Saldon
(De l’equip de l’informatiu en
occità aranès de Barcelona TV)
De fet la Vall d’Aran no és Catalunya, la
Vall d’Aran és Occitània, un país oblidat
per la història, tan gran com mitja França,
el país que va culturitzar Europa després de
la desaparició de l’Imperi Romà, a l’època
dels trobadors. Aquesta nació de 15 milions
d’habitants, dels quals més d’un 20%
conserva la llengua, es troba repartida per
atzars de la història entre la República
Francesa que en controla la major part,
el Reialme d’Espanya que en controla la
Vall d’Aran, la República Italiana que en
controla una dotzena de valls alpines i el
Principat de Mònaco. Paradoxalment,
l’estat que en controla la major part és el
que menys reconeix la llengua i la cultura
occitanes, reconegudes en canvi, a les valls
alpines i a la Vall d’Aran.
La Vall d’Aran està lligada a Catalunya
perquè després de la invasió francesa
d’Occitània disfressada de croada contra
els càtars, els occitans d’aquesta petita vall
pirinenca van demanar l’empara del rei
d’Aragó pactant unes condicions recollides
en un document anomenat Querimònia
que especifica, entre d’altres, que la Vall
d’Aran no podrà ser inclosa en d’altres divisions
administratives. Actualment el govern
de l’estat espanyol no respecta aquest
tractat entre aranesos i catalans, i per això
la vall està inclosa a la província de Lleida.
Els aranesos anomenen l’occità que parlen
aranès. Tradicionalment aquest territori
ha viscut de la ramaderia i l’agricultura i
ha conservat la llengua en un percentatge
d’ús social superior al 90%. A això ajudava
el fet que la vall estigués físicament aïllada
d’Espanya fins la construcció del túnel
de Vielha. Construït el túnel, l’economia
de la vall ha anat derivant cada cop més
cap al turisme. L’arribada cada cop de més
turistes i treballadors de fora ha invertit
la balança de l’ús social de la llengua. Per
exemple, la comprensió de l’aranès ha passat
del 90% l’any 1996 al 78% l’any 2008;
el coneixement parlat a passat d’un 65%
a un 57% mentre que l’ús habitual d’un
Avui dia gairebé
el 40% dels
aranesos s’expressa
habitualment en
castellà mentre que
en aranès ho fa
menys del 25%
28,5% l’any 2000 a un 22,5% l’any 2008.
Una altra dada significativa és que el 90%
d’occitano-parlants de la Vall d’Aran canvia
de llengua quan el seu interlocutor en
parla una altra.
La realitat avui dia és que gairebé el 40%
dels aranesos s’expressa habitualment en
castellà mentre que en aranès ho fa menys
del 25%; el català el fa servir de manera
habitual un 16% i altres llengües com
l’amazic i el romanès un 12%. És a dir,
només 1 de cada 4 aranesos parla habitualment
la llengua del país segons l’IDESCAT.
Davant d’aquest trist panorama, el Departament
de Política Lingüística de la Generalitat
de Catalunya i el Conselh Generau
d’Aran han impulsat l’oficialitat de l’occità
a tot el territori de la comunitat autòno-
Darrer concert del grup occità Nadau a la Vall d’Aran a la plaça de l’església de Vielha fa tres anys
ma, recollida a l’article 6è del nou Estatut,
al mateix nivell que el català i el castellà, i
han elaborat una llei d’aplicació d’aquesta
oficialitat que en el moment d’escriure
aquest article encara s’estava debatent al
Parlament de Catalunya.
Atès que amb el nou Estatut la comunitat
autònoma de Catalunya es reconeix com
a un territori trilingüe, aquesta llei pretén
garantir l’ús social de l’aranès i el dret dels
ciutadans d’Aran a fer servir la seva llengua
L’existència
d’interessos polítics
contraposats ha fet
demorar excessivament
l’aparició d’aquesta llei
en les relacions amb l’Administració; a més
preveu donar suport a l’ensenyament i a la
producció cultural en aquesta llengua.
Malauradament l’existència d’interessos
polítics contraposats i que poc tenen a
veure amb la llengua i la cultura i molt
amb el control dels òrgans de decisió sobre
la llengua i de les partides pressupostàries,
han provocat l’aparició de dos blocs enfrontats
que fins ara han estat incapaços de
posar-se d’acord i han fet demorar excessivament
l’aparició d’aquesta llei, tot traslladant
al Parlament de Catalunya i a tota
Occitània les actuals tensions de la política
aranesa.

28 estiu 2010 revista de la llengua i la cultura catalanes
29
Racó de cultura / Lectura
Salvant mots de la nostra llengua
113 paraules per salvar
Josep-Lluís Carod-Rovira.
Barcelona: Ara Llibres, 2010
Un cop feta la lectura d’aquest llibre, és
ben factible de suposar que la faceta filològica
de Josep-Lluís Carod-Rovira deu
suposar-li una vàlvula d’escapament de la
vida política. El to lleuger de l’obra, així
com la “Introducció” que l’encapçala (que
ens mostra un Carod-Rovira familiar i proper),
apunten en aquesta direcció, i és, fet
i fet, una bona manera d’agafar-se aquestes
113 paraules per salvar. Lluny de les grans
contribucions erudites, el recull no es proposa
altra cosa que recuperar de l’oblit
alguns mots i expressions de la llengua
catalana que, segons l’autor, han de ser salvats.
Parteix, doncs, d’un propòsit honest
com és la voluntat de preservació contra
el perill d’empobriment, degradació i consegüent
desaparició de la llengua, i només
per aquesta raó ja és una contribució que
cal mirar-se amb bons ulls.
L’estructura del volum es basa en
l’organització alfabètica de les entrades, i
en cadascuna s’hi inclou la definició, tres
exemples, alguns sinònims i mots relacionats,
i una citació extreta de la cultura
popular, la literatura o la vida quotidiana.
A més, l’autor afegeix una breu recensió
històrica del mot (amb el suport recurrent
de Joan Coromines i Francesc de B. Moll)
i alguns comentaris personals que aquest
li suggereix. En aquests dos apartats hi
ha, sens dubte, l’aportació més rellevant
de l’obra de Carod-Rovira, perquè les informacions
que s’hi donen poden resultar,
en alguns casos, desconegudes per al gran
públic. Així, per exemple, ens assabentem
que una part gens menystenible de les entrades
ja estan documentades des de l’Edat
Mitjana (“averany”, “badar”, “calcigar”,
“eixugar”, “golafre”, “paparra”...); o bé que
els refranys populars i les frases fetes conserven
una bona quantitat de les paraules i
expressions seleccionades, tal i com testimonien
els nombrosos exemples aplegats.
És significatiu que la meitat exacta dels 113
mots corresponen a formes verbals, i tota
la resta a altres categories lèxiques. Tal vegada
hauria estat interessant contemplar la
inclusió de formes genuïnes pertanyents a
altres ordres gramaticals, ja que avui en dia
no és difícil constatar que l’empobriment
del català es produeix, sobretot, a nivell estructural
(de la sintaxi i la morfologia). I
és en aquest punt on trobem l’aspecte més
discutible del volum: la tria feta (no pas
per la tria en ella mateixa que, com tota
cosa subjectiva, no admet discussió), resultarà
força familiar a un catalanoparlant
mitjà, el qual no percebrà que expressions
com ara “ganyota”, “arrossegar”, “desar” o
taulell” estiguin en perill de desaparició;
més encara quan la majoria de les entrades
pertanyen a un registre intermedi entre
l’estàndard i el col·loquial, on el català
gaudeix, malgrat les periòdiques agressions
a què ja estem avesats, d’una relativa vitalitat.
113 paraules per salvar és, en definitiva,
una aportació útil si allò que es cerca és
un primer contacte amb la llengua catalana
sense massa pretensions. Si, per contra, el
lector mitjà vol anar més enllà del que li
ofereix aquest llibre, pot consultar les fonts
primàries incloses a la bibliografia final.
Dissertacions sobre el mercat cultural català
Els mitjans de comunicació. II Jornada sobre el mercat cultural en català
DDAA, FOLC, edicions 96, Tortosa, 2010.
Encara que van fer-se a finals de 2008,
ara acaben de sortir publicades les intervencions
que es van haver en la II Jornada
sobre el mercat cultural en català
que va organitzar la FOLC (Federació
d’Organtizacions per la llengua catalana).
En unes paraules d’obertura, la presidenta
de la federació Elisenda Romeu, constatava
que els mitjans són una de les indústries
més potents del país i per tant el català hi
hauria de tenir una presència infinitament
més gran, normalitzada. Mentre que Patrícia
Gabancho en un text introductori fa
notar la coixesa de la presència del català
en aquell macroàmbit per culpa de tendir
a aplicar la llengua catalana a temes, contextos
o productes específicament catalans;
és a dir a usar el català per a expressar
l’univers català mentre que es tendeix a
usar el castellà quan fem exposicions més
globals o genèriques; en un dels exemples
que posa, però, oblida que “El Periódico”
no és l’únic mitjà que va optar per la doble
edició, ja que “El Segre” va fer el mateix
amb un èxit per al català. En el discurs inaugural
Joan M. Tresserras va afirmar que
el gran tema de la política cultural és el
mercat, la resta és més secundari, i va demanar
que els patriotes hauríem de deixar
de demanar subvencions i reorientar la
nostra militància cultural creant empreses
per a guanyar-nos la vida, tot mantenint
la fidelitat a la cultura del país i a la llengua.
El sociolingüista valencià Toni Mollà
va parlar de l’espai públic, el mercat i la
política lingüística i va demanar una reformulació
dels nostres diagnòstics sobre
la realitat de la cultura o la llengua a la
llum del fenomen digital: no pot ser que
les anàlisis tecnològiques quedin al marge
de la teoria social. Francesc Martínez, professor
de periodisme local i comarcal a la
UV va presentar un munt de dades sobre
l’ús del català als mitjans de comunicació
del País Valencià. Lluís Tolosa va fer una
presentació del Baròmetre de la Comunicació
i la Cultura adreçat a un mercat de
13 milions de persones i 1500 mitjans de
comunicació. La periodista Marta Serra
va parlar de la ràdio Arrels de Catalunya
Nord; Joan Morales va presentar el grup
cooperatiu Cultura 03 que té la vocació de
liderar el sector de les publicacions en llengua
catalana (Sàpiens, Descobrir Catalunya
editorial Ara, etc). Josep Ritort va parlar
de la premsa gratuïta i la presència que hi
té la llengua catalana; Daniel Ruiz-Trillo
ho va fer de la dotzena llarga de mitjans
digitals catalans i finalment Vicent Partal
va enviar una comunicació sobre les raons
de l’èxit del català a internet. La cloenda
de la Jornada, de caire més aviat optimista,
va córrer a càrrec de Daniel Condominas,
del Col·legi Professional de l’Audiovisual
de Catalunya.
Recomanem el llibre, per totes les dades i
les idees que ens aporta i encoratgem a què
en noves jornades es continuïn debatent
nous temes al voltant del mercat cultural
en català, ja que ens hi juguem la pell del
futur de la llengua i del país
A. I. B. Jordi Solé i Camardons

30 estiu 2010
Racó de cultura / Música
El cronista polièdric
Roger Mas
“A la casa d’enlloc”
CD, Satélite K, 2010
Salvatge, sensual i feréstec, la música de Roger Mas és un
excel·lent viatge a la creativitat. I és que les giragoneses rítmiques
de la seva partitura ens transporten cap a estats d’ànim i situacions
que només ell sap descriure amb tanta precisió. D’aquesta
virtut en dónen fe els seus discos Mística domèstica (2005), Les
cançons tel·lúriques (2008) i, sobretot el darrer, A la casa d’enlloc.
Un treball amb què el cantautor de Solsona aprofundeix el vessant
més rocker i impetuós d’un repertori carregat de força i de
juguesques sonores.
Sense perdre la frescor en cap moment, el treball encadena vivències
personals amb altres que descriuen la realitat des d’una
sensibilitat extrema, transportades pel jazz, el country-rock i la
gramàtica sardanística, que surt representada pel tema “El dolor
de la bellesa”, on l’estructura del ball popular compta amb la
col·laboració de la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona.
D’aquesta manera, Mas es consagra com un trobador de primer
nivell, a la recerca de noves formes d’explorar la cultura popular
i la societat mestissa. Gràcies a ell, tenim un pont estable entre
Maria del Mar Bonet, Jaume Sisa, Pere Tàpies i els nous solistes
que es deixen seduïr per estils moderns i ferotges. A la casa
d’enlloc esdevé un gran obsequi al servei de la memòria històrica
i de la lluita per la llibertat.
Àlex Romaguera
Simfonia per Palestina
Músics catalans
“Més enllà del mur. Cançons contra l’apartheid”
DVD, La Taca Produccions, 2010
Palestina continua marcant l’actualitat del Pròxim Orient. Sota
l’ocupació i el bloqueig d’Israel, aquest poble rep la visita de centenars
d’activistes solidaris cada any, que a la tornada als seus
països, treballen perquè el conflicte que l’enfronta amb l’estat
hebreu es resolgui de forma democràtica.
Ara fa un any, l’agost de 2009, una colla de músics catalans van
recórre les principals poblacions ocupades, i del seu contacte amb
la comunitat, n’ha sortit editat Més enllà del mur: cançons contra
l’apartheid. Un documental produït per la revista Enderrock i la
Xarxa d’Enllaç amb Palestina que repassa els moments més emotius
de l’estada a través de la qual Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk
Freixas i el cantant catalanopalestí Nabil Mansour reciten la seva
empatia amb aquest poble víctima d’un llarg genocidi.
A més de narrar el viatge solidari per Jerusalem, Jenin, Hebrón,
Rammallah i altres ciutats de Cisjordània sotmeses a un estat
d’excepció permanent, la pel·lícula ens ofereix les entrevistes,
sensacions i betllades realitzades per cada un dels artistes.
El reportatge, de 60 minuts de durada i que mostra com la música
pot convertir-se en una eina de solidaritat i de resistència,
tindrà un segon capítol aquest estiu, quan una brigada formada
per At Versaris, la Gossa Sorda i Pau Guillamet (Guillmino), repetirà
el viatge a través d’una Palestina que resisteix els embats i
el silenci internacional amb l’esperança de recuperar la llibertat
perduda.
revista de la llengua i la cultura catalana
Mou-te
JUNY
219-20: Aplec del Canigó
24: Revetlla de Sant Joan
JULIOL
2-3: Aplec de La Plana (Onda): Festival de música en català
3: Acte d’inici del Correllengua a Arenys de Mar
15-16-17-18: Rebrot, l’Aplec de Joves dels Països Catalans (Berga)
AGOST
8: Diada d’Eïvissa i Formentera
14: Festes del Misteri d’Elx
16 al 24: 42a edició de la Universitat Catalana d’Estiu (Prada)
SETEMBRE
11: Diada del Principat de Catalunya
Vols aprendre a parlar en català ?
Vine amb nosaltres
Grups de conversa a prop teu per parlar
en català amb fluïdesa i seguretat
Més informació:
www.cal.cat
o bé al 93 415 90 02
Mou-te
31