Descarregar en format PDF - Jordi Pujol

EDITORIAL
ANÀLISIS
Perquè és necessari un govern moral
NEVIN DORAN HUNTER
Rorty postmodern, uns apunts
ÀNGEL CASTIÑEIRA
Els falsos culpables de la desafecció política
FRANCESC-MARC ÁLVARO
Escòcia: el pendent cap a la independència?
IVAN SERRANO
Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita catalana
MARTA PESSARRODONA
Per una política humanística
JOAN LLUÍS PÉREZ-FRANCESCH
A l’entorn de la memòria històrica
JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ
DEBAT. MÉS ENLLÀ DE L’ESQUERRA I LA DRETA
El centre
JORDI PUJOL
Les idees liberals i la renovació
de la política
MONIQUE CANTO-SPERBER
El complicat i apassionant futur del liberalisme
ANTONIO GARRIGUES WALKER
Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme
MONTSERRAT GUIBERNAU
El centrisme a França o el fracàs d’un èxit
NICOLAS SAUGER
Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
ALFIO MASTROPAOLO
ENTREVISTA
GIANNI VATTIMO, PER FERRAN SÁEZ
APUNTS
LLIBRES
ABSTRACTS
VIA 04
EDITORIAL
JOAN GUITART
ANÀLISIS
NEVIN DORAN HUNTER
ÀNGEL CASTIÑEIRA
FRANCESC-MARC ÁLVARO
IVAN SERRANO
MARTA PESSARRODONA
JOAN LLUÍS PÉREZ-FRANCESCH
JOSEP M. SOLÉ I SABATÉ
VIA 04 Valors,
DEBAT: MÉS ENLLÀ DE L’ESQUERRA I LA DRETA
JORDI PUJOL
MONIQUE CANTO-SPERBER
ANTONIO GARRIGUES WALKER
MONTSERRAT GUIBERNAU
NICOLAS SAUGER
ALFIO MASTROPAOLO
ENTREVISTA
GIANNI VATTIMO, PER FERRAN SÁEZ
APUNTS
AVISHAI MARGALIT
Idees, Actituds
Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol
Setembre del 2007 / 10¤

VIA
Tipografia Simple Bold dissenyada per Dimitri Bruni i Manuel Krebs
President
Jordi Pujol
Director
Miquel Calsina
Consell Editorial
Salvador Cardús, Àngel Castiñeira, Joan Guitart,
Manel Prat, Ferran Sáez i Vicenç Villatoro
Secretària
Cristina Soler
Transcripcions, traduccions i assessorament lingüístic:
EMC Transcripcions i Traduccions
Fotografies entrevista
Anna Serrano
Disseny:
Eumogràfic
Impressió:
T.G. Alfadir
D.L.: B-18187-2006
ISSN: 1886-6662
Informació i subscripcions
Centre d'Estudis Jordi Pujol
Passeig de Gràcia, 8-10, 2n 1ª A
08007 Barcelona
www.jordipujol.cat
via@jordipujol.cat
El contingut dels articles és responsabilitat dels seus autors
i VIA no s'hi identifica necessàriament.
GARBES
Nuem la llum. Brillen les garbes, el cistell
S’omple de fruites saboroses
I passa el riu i el temps ens passa
de la collita.
Passen vents
volen tendres les aus vermelles
en l’esqueix de la tarda.
Naveguen lentament els animals del cel
Verda la nit
La llum
Els joncs, les fruites
garbes.
Ramon Xirau
Indrets dels temps (Edicions 62, 1999)
A prop sí, molt a prop, les

VIA 04 Valors,
Idees, Actituds
Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol
Setembre del 2007

ÍNDEX
EDITORIAL 4
JOAN GUITART
ANÀLISIS
Perquè és necessari un govern moral
NEVIN DORAN HUNTER 9
Rorty postmodern, uns apunts
ÀNGEL CASTIÑEIRA 36
Els falsos culpables de la desafecció
política
FRANCESC-MARC ÁLVARO 48
Escòcia: el pendent cap a la
independència?
IVAN SERRANO 56
Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita
catalana
MARTA PESSARRODONA 65
Per una política humanística
JOAN LLUÍS PÉREZ-FRANCESCH 74
A l’entorn de la memòria històrica
JOSEP M. SOLÉ SABATÉ 84
DEBAT
MÉS ENLLÀ DE L’ESQUERRA I LA DRETA
El centre
JORDI PUJOL 93
Les idees liberals i la renovació
de la política
MONIQUE CANTO-SPERBER 95
El complicat i apassionant futur del
liberalisme
ANTONIO GARRIGUES WALKER 105
Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme
MONTSERRAT GUIBERNAU 113
El centrisme a França o el fracàs
d’un èxit
NICOLAS SAUGER 122
Vida, glòria, passió, mort –i difícil
resurrecció– del centrisme a Itàlia
ALFIO MASTROPAOLO 130
ENTREVISTA
GIANNI VATTIMO, PER FERRAN
SÁEZ 155
APUNTS
Avishai Margalit: dins els límits
de la memòria 167
LLIBRES
170
ABSTRACTS
178

EDITORIAL
Sempre havia cregut que Catalunya era un país notable. Ho creia durant el
franquisme, perquè la derrota no podia esborrar la història ni la voluntat
de ser d’uns ciutadans i d’un poble. Estàvem oprimits però molt vius i consideràvem
que l’oposició al règim i les iniciatives patriòtiques en aspectes
cívics, culturals i econòmics eren la millor demostració de la nostra realitat
nacional.
Sentia que érem un país eficient. És molt important que un país sigui
eficient, tant de cara endins com de cara a fora. A l’interior perquè l’autoestima
ajuda a crear les sinergies positives necessàries per al progrés.
Enfora perquè genera el respecte necessari per a bastir unes bones relacions
internacionals.
Després vaig continuar creient-ho. Amb la democràcia i l’autonomia i
encara durant bastants anys més, Catalunya ha donat la imatge de ser un
país eficient. Els catalans vivíem en un país modern, reconegut en tots els
àmbits (econòmic, polític, cultural, social,...), competitiu i equiparable a les
principals regions europees. Em sentia orgullós, en definitiva, d’haver contribuït
d’alguna manera a la reconstrucció del país i estava convençut que
els catalans podíem considerar-nos ciutadans europeus de primera.
Ara, però, em sento decebut. No voldria que això semblés una reflexió
de vell, però el cert és que crec que els últims anys Catalunya ha perdut força
en tots els sectors. És evident que moltes coses han canviat fins arribar a la
situació actual, que personalment em sembla preocupant, perquè la degradació
és palpable.
4

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
A la meva manera de veure són diferents les causes del canvi que s’ha
produït a Catalunya, algunes de tipus social i econòmic i altres atribuïbles
a la classe política. Sens dubte, la immigració molt sobtada, massiva i heterogènia
fa difícil i allunya la possibilitat d’una adequada integració. La globalització
ha contribuït a la generació de grans empreses i, si hi afegim que
la majoria d’aquestes procedeixen de la privatització de serveis públics i,
per tant, continuen dependent d’alguna forma de les disposicions del
govern central, ens trobem amb que el centre de gravetat de l’economia es
formalitza, encara més, a Madrid. També el turisme ha produït canvis en
l’economia i l’estructura de la societat catalana. Un turisme molt multitudinari
que, tot i representar un motor de l’economia, també ha desestimulat
moltes iniciatives que, en situacions diferents, s’haurien orientat a
indústries o a serveis d’altres característiques i d’alt valor afegit.
Com a resultat de tot plegat, Catalunya és actualment un país mitjà. El
model català, prestigiós a Europa i a Espanya ja no és un referent. I ja no
som un exemple. Les valoracions del nostre sistema educatiu són avui molt
negatives i nosaltres crèiem que la bona formació era una de les nostres
característiques. L’escola s’ha estovat i es prima més la comoditat que
l’esforç i l’exigència. La indústria pateix els inconvenients de la globalització
i en gaudeix els avantatges, però és cert que el teixit industrial s’aprima.
El motor de l’economia és la construcció i sabem que això no genera
una millora de la competitivitat ni la creació de molts llocs de treball
qualificats.
5

Editorial
La situació política no és bona, el primer govern post-Pujol va acabar
molt malament, desprestigiat a dins i a fora i l’actual tampoc no sembla l’adequat
per a recuperar el prestigi perdut. L’abstenció és creixent i el sentiment
dels ciutadans d’allunyament de la política és un fet contrastable. La
sensació que l’excel·lència està allunyada de tots els àmbits de la vida pública
és constant per la poca consideració que rep qualsevol cosa que arriba
des de Catalunya.
Ara ja som el país mediocre que molts no catalans volien que fóssim. No
hem guanyat la batalla de la política, ni de l’economia, ni del prestigi tant
social com cultural. Amb tot, aquesta situació tan negativa crec que es pot
superar. De fet la línia que separa una i altra situació és tan prima com consistent:
la recuperació dels valors.
De ben segur un país que va ser capaç de mantenir-se malgrat la pressió
del franquisme, que va saber mantenir vigent i al dia la seva llengua, que
ha estat capaç de conformar un catalanisme modern que va representar un
motor pel país, i que disposa d’un teixit empresarial amb grans potencials,
és un país que té els elements positius necessaris per tirar endavant, perquè
la gent torni a engrescar-se i a confiar. Els motius que teníem abans per
ser com érem són vigents, només cal recuperar-los, parlar clarament i sense
complexos de la importància de l’esforç i del treball.
En aquest sentit els poders públics tenen una gran responsabilitat, atès
que han de ser els líders d’aquest canvi. Cal deixar de treballar només per
incrementar els vots i centrar-nos en les idees i les iniciatives. Els partits no
6

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
han de ser només un pur instrument electoral, sinó que també han de ser
font d’impuls social. El Parlament ha de ser el lloc d’entesa i de trobada d’allò
que és comú i de negociació entre les divergències. El Govern ha de deixar
de pensar en la gestió immediata i veure que el seu compromís amb la
societat va més enllà de les persones i dels partits.
També tenen una gran responsabilitat els poders econòmics, els mitjans
de comunicació, les entitats socials, educatives i culturals; en definitiva, les
persones. Però cal insistir en la necessitat d’un lideratge polític fort. Cal
retornar a l’estímul dels ideals, del rigor, de l’ètica, dels valors, de l’esforç i
del treball, i cal que els nostres líders en donin exemple.
Joan Guitart
7

ANÀLISIS

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Professor de Ciència Política. Universitat de Minnesota
Nevin Doran Hunter
Per què és necessari
un govern moral*
Governar és tenir autoritat i poder sobre els altres. Governar amb justícia és usar l’autoritat
i el poder per realçar la vida, la seguretat i les oportunitats dels governats. Al
llarg dels mil·lennis, filòsofs, erudits, líders religiosos i professionals de les empreses
i les arts polítiques han meditat sobre què constitueix un govern just. Sembla ser que
de la nostra experiència humana sorgeix la creença consensuada que un govern just
opera sobre la base de qüestions provades o verificades, algunes de les quals són
substantives i d’altres procedimentals. L’objectiu d’aquesta ponència que reproduïm
aquí, és oferir elements per a debatre el marc social que permet que un govern pugui
ésser considerat un «govern moral» i què significa aquesta expressió, per després
suggerir alguns principis bàsics que haurien de guiar l’exercici de l’autoritat i el poder.
Justícia i fins d’un govern moral
El món està organitzat en estats. Un estat és un agrupament de persones que
viuen en un territori definit, governades per un sistema polític i que es mantenen
unides mitjançant uns valors cívics que actuen de cola social. Les persones
sovint consideren la justícia el valor cívic més important. La Caux Round
Table, una xarxa internacional de líders de les empreses més importants que
treballa per promoure el capitalisme moral, ha creat una manera interessant
de considerar el valor de la justícia. El govern ha de sustentar-se en el valor de
*Text presentat a la Conferència Internacional sobre Recerca en Ciència Social. Centre per
a la Política i la Pràctica. 4-6 de desembre de 2005. Orlando, Florida. Títol complet de la
ponència: La societat civil i el govern de vàlua. És possible un govern moral?
9

Per què és necessari un govern moral
la justícia per a tots els ciutadans. Els habitants de les nacions han de creure
que el seu govern actua de manera justa o la gent perdrà el sentit de convivència
cívica (cola social).
Els membres de la Caux Round Table han definit a consciència la justícia
a través del prisma de tres ideals que haurien de guiar les accions de govern:
l’ideal japonès del kyosei, l’ideal catòlic i romà de la dignitat humana i l’ideal
naturalista del sentit moral. El kyosei és un estàndard de comportament que
valora la mutualitat i la interdependència entre els éssers humans i allò que
els envolta. Aquesta visió suposa que vivim en una xarxa de dependències i
respecte, i que prosperem a mesura que aquestes relacions ens donen suport
en resposta al suport que els hem donat.
La dignitat humana és un ideal que descriu la naturalesa de l’home. Els
individus i les institucions haurien de respectar l’autonomia i la subjectivitat
del valor dels individus. L’estàndard de dignitat humana reconeix la vàlua
inherent de cada individu –allò extraordinari i irreemplaçable de cadascú, la
importància de l’autoidentitat, i la consciència subjectiva de l’individu autònom–,
de l’ésser finit que té ànima i es pot salvar del pecat del món per la fe
o les bones obres.
El sentit moral naturalista descriu què són les persones i com funcionen.
Afirma que els éssers humans poden elevar-se per sobre de l’egocentrisme –la
capacitat d’anar més enllà dels nostres interessos i passions estretament concebudes
i tenir en compte les necessitats i sentiments dels altres– i ser guiats
en el present per la visió de les conseqüències de les nostres accions a llarg termini.
Per tal de descriure l’ideal naturalista de sentit moral, filòsofs escocesos
i anglesos han fet servir termes com interès propi il·lustrat o interès propi considerat
segons el tot.
Si combinem els elements ideals del kyosei, la dignitat humana i el sentit
moral, comença a sorgir un marc segons el qual cal definir la justícia. El valor
de la justícia com a convivència cívica (cola social) consisteix en el fet que la
comunitat celebri i practiqui la dependència mútua i el respecte per a totes
les persones dins la nació estat, que totes les persones i institucions reconeguin
que cada individu és únic i valuós com a ànima autònoma, i que tots els
ciutadans posseeixen la capacitat d’anar més enllà de l’interès propi per tal
d’aconseguir l’interès públic.
Les persones més reflexives i realistes estarien d’acord amb què el govern
10

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
és necessari per assolir el valor de la justícia. La majoria també acceptarien que
el govern d’una nació estat ha de governar dins del marc del valor de la justícia.
Un acord comú respecte als fins d’un govern passaria necessàriament pel
valor de la justícia. Parafrasejant Abraham Lincoln: l’objectiu (el fi) legítim
d’un govern és fer per a les persones allò que no poden fer per elles mateixes.
La qüestió seria: quins són els fins adequats d’un govern? Sens dubte, procurar
per la tranquil·litat domèstica i la defensa comuna serien primordials per
tal que tots tinguéssim una vida tranquil·la i segura.
Molts estarien d’acord que, més enllà de la seguretat personal i estatal, el
govern hauria de proporcionar, dins del marc d’una constitució i un estat de
dret, institucions i processos per tal que la gent pogués escollir col·lectivament
temes d’interès general. Un altre fi del govern seria establir un sistema de tribunals
on el govern i el ciutadà individual poguessin defensar els casos abans
que els jutges independents, que tenen l’autoritat de prendre decisions vinculants,
i exigir que els governants exercissin l’autoritat segons la llei i no actuessin
arbitràriament. La majoria de la gent que està al corrent de les realitats econòmiques
del segle XXI també acceptaria que un fi adequat d’un govern és proporcionar
les institucions, els processos i les polítiques a través de les quals els
ciutadans puguin experimentar progrés material, enriquiment
general i assoliment dels seus talents i habilitats. Per L’estàndard de dignitat
al propòsit d’aquesta conferència, el fi clau d’un govern és humana reconeix la vàlua
proporcionar èxit econòmic a les persones.
inherent de cada individu
Investigadors de diverses disciplines acadèmiques
generalment coincideixen a pensar que per assolir progrés material en aquest
nou segle, les nacions estat haurien de dur a terme una varietat de polítiques.
Algunes de les quals són estrictament econòmiques: un sector privat fort,
taxes d’inflació baixes, pressupostos equilibrats i estabilitat de preus, tarifes
baixes, permetre la inversió estrangera, suprimir els monopolis, desregular els
mercats de capital, permetre el canvi de moneda, contractar, promoure i acomiadar
els treballadors en funció de la seva competència i mèrit, i incrementar
la competència econòmica domèstica. Altres polítiques són de naturalesa
més social: eliminar la corrupció governamental, els subsidis i els suborns;
crear un sistema educatiu fort basat en la competència i el mèrit obert a tots
aquells que són capaços d’assolir requisits d’entrada rigorosos; polítiques
socials i polítiques per promoure la paritat de gènere i eliminar la discrimina-
11

Per què és necessari un govern moral
ció basada en criteris irrellevants –raça, sexe, religió, etc.–; i, finalment, polítiques
que assegurin els drets de propietat i la garantia de la llibertat personal
enfront de la tirania, el crim i el desordre.
Una societat justa és aquella en què la gent valora la dependència mútua
i el respecte, reconeix la singularitat de cada individu i està disposada a servir
l’interès públic. Els ciutadans d’una societat justa creuen que els fins del
govern engloben les institucions, els processos i les polítiques que proporcionen
seguretat pública, la presa de decisions col·lectiva, l’arbitrarietat racional
dels conflictes d’interessos i l’oportunitat dels ciutadans de progressar materialment
i enriquir-se. Aquests ideals asseguren l’entorn social en què un
govern moral pot florir i sobreviure. El problema bàsic que hem de considerar
ara és sobre quins principis s’hauria de fomentar el govern moral.
Els principis de la Caux Round Table per a un govern moral
El principi fonamental
El poder públic és administrat per la comunitat
Hi ha quatre arguments bàsics que donen suport a aquest principi fonamental.
El primer argument suggereix que el poder públic comporta responsabilitat;
el poder és una circumstància moral necessària que lliga les accions d’un
amb el benestar dels altres. Quan es prenen decisions en nom dels altres pel
seu benefici, hom pensa immediatament en l’administració. El qui ostenta el
poder actua com a administrador del benestar i els millors interessos dels
altres. L’administració és més que el simple poder personal centrat en els desigs
i ambicions d’un mateix; és una tasca que inclou aspectes socials i comunitaris.
És poder unit a responsabilitat.
La tradició filosòfica taoista xinesa va entendre el buit personal associat al
fet de tenir un poder que autoenalteix. Per tal d’usar el poder de manera justa,
els programes personals s’han de deixar de banda o cancel·lar-los del tot. Com
esmenta el Tao te king 1 :
12
El Savi no té opinions ni sentiments propis,
sinó que fa seus les opinions i els sentiments del poble.

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Si hom encara serveix fins privats,
mai no serà capaç de guanyar-se el món.
Així, el Savi regna damunt el poble rebaixant-se en les seves paraules.
El savi guia el poble caminant darrere d’ell
Molt sovint es diu que quan estem plens de nosaltres mateixos no podem sentir
bé els altres, o fins i tot veure les seves necessitats evidents i imperioses.
Jesús de Natzaret ensenyava que hauríem de fer als altres allò que voldríem
que ens fessin a nosaltres; en resum, que ens hauríem de veure en els altres.
Confuci va dir que l’única paraula que necessitem per viure és reciprocitat.
Però per viure amb aquest compromís recíproc, hem de buidar-nos de les preocupacions
per les nostres pròpies necessitats i desigs. Les
responsabilitats del càrrec, i no les prerrogatives d’ambició El govern d’una nació ha
personal, haurien de ser la substància del govern moral. de governar dins del marc
El segon argument afirma que els funcionaris només del valor de justícia
són guardians del poder que ostenten; no tenen cap dret
personal pel seu càrrec ni cap prerrogativa.
En el Common Law anglès aquest ús ètic i no egocèntric del poder es va
institucionalitzar en la figura dels fiduciaris i els seus deures respecte a
aquells a qui havien de protegir. Eren fideïcomissaris que administraven la
propietat sota el seu nom, però en nom d’altres; hi havia socis que eren responsables
dels avantatges financers d’uns i altres, i hi havia delegats que usaven
les seves habilitats per tirar endavant els interessos comercials i empresarials
dels seus principis.
Durant la revolució anglesa, els calvinistes, que rebutjaven la pretensió de
Carles I al domini reial absolut i inqüestionable sobre el seu regne, van adoptar
l’estàndard de l’administració pública com a fideïcomís públic. Durant el
judici de Carles Stuart, al gener del 1649, el delicte del qual se l’acusava es va
definir amb aquestes paraules: «That said Charles Stuart, being King of
England, and therein trusted with a limited power to govern by and according
to the law of the land and not otherwise [...]» («A l’anomenat Carles Stuart, rei
d’Anglaterra, li ha estat confiat un poder limitat per governar segons la llei de
la terra i no de cap altra manera [...]»). Per als calvinistes revolucionaris, la
monarquia era una administració pública, no un terreny privat. Concebien
13

Per què és necessari un govern moral
l’estat com una mancomunitat al servei de les persones. El sobirà, per necessitat,
havia de separar els seus interessos personals dels objectius del seu govern.
Més tard, la teoria política puritana es va integrar al cor de la gran obra de
John Locke sobre el govern, anomenada The Second Treatise of Government (El
segon tractat sobre el govern). La recepta de Locke per concebre el govern com
una empresa moral és la següent:
«Qui jutjarà si el príncep o el legislador no actuen segons la seva confiança?
A això responc: el poble els jutjarà; perquè qui hauria de ser jutge
i decidir si el seu fideïcomissari o diputat actua bé i segons la confiança
que ha dipositat en ell, sinó aquell qui el qüestiona i, per haver-lo qüestionat,
encara té el poder de destronar-lo quan traeixi la seva confiança? Si
això és raonable en casos concrets d’homes privats, per què hauria de ser
d’una altra manera en un dels moments més importants, on el benestar
de milions de persones està en joc, i també quan el mal, si no s’evita, és més
gran, i la reparació més difícil, laboriosa i perillosa?»
Una societat justa és Per dir-ho més clar, les accions públiques i privades del
aquella en què la gent fideïcomissari estan lligades al benestar dels altres.
valora la dependència El tercer argument planteja que els titulars de l’admi-
mútua i el respecte
nistració publica són responsables del seu comportament
mentre ostentin el càrrec; se’ls pot fer fora per actes il·lícits,
negligència o abús de poder. Correspon al titular de l’administració la càrrega
de la prova d’actes il·lícits, negligència o abús de poder.
Una vegada entenguem els requisits de l’administració com a fonaments
per a un govern moral, podem separar el poder personal i les prerrogatives de
l’ús legítim del poder de govern. Quan el poder públic es redueix als requisits
de l’administració, el govern té autoritat per legitimar el seu ús de poder i el
nom de la justícia en les seves empreses.
Si, en cas contrari, les posicions del govern fossin personals, no hi hauria
cap objectiu estàndard segons el qual mesurar l’abús de poder. Allò que la
persona percebés com a interès propi seria l’estàndard. No es pot passar
comptes d’un poder d’aquest tipus; la seva raó de ser és l’abús des de la perspectiva
d’aquells qui, ho vulguin o no, estan sota la influència de les seves
ordres. Governar amb aquest tipus de poder no pot ser moral.
14

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Per poder passar comptes, el titular de l’administració té l’obligació de presentar
un informe de les seves actuacions a l’administració. Ha de fer una relació
adequada de totes les despeses, per exemple. La càrrega de la prova recau
sobre ells per tal d’aclarir qualsevol acusació d’abús de poder. Al cap i a la fi,
la posició que ostenten no és un avantatge personal o una recompensa; és
merament un préstec temporal d’autoritat que haurà de lliurar-se a algú altre
quan arribi el moment. I també, com que l’ús de l’administració només és temporal,
ser rellevat del càrrec és un resultat apropiat si no s’aconsegueix complir
amb les obligacions que comporta.
El quart argument manifesta que l’estat està al servei i representació d’objectius
més elevats; està subordinat a la societat. El poder polític s’ha d’exercir
dins d’un marc de responsabilitat moral per al benestar dels altres. Els
governs que abusin de la seva confiança perdran la seva autoritat i poden ser
trets de l’administració. Dir que el govern és un servent i un representant del
públic imposa sobre el govern i els seus representants els deures normals d’un
fideïcomissari. Aquests deures són els de lleialtat i diligència adequada.
El deure de lleialtat requereix fidelitat a la confiança pública. Servir els
interessos de grups minoritaris com ara partits polítics, interessos empresarials
estretament definits, o comunitats religioses o ètniques mentre s’està a
l’administració pública és un conflicte d’interessos, un acte de deslleialtat al
bé comú. Per exercir els deures de la diligència adequada, el titular de l’administració
necessita ocupar-se dels punts de vista i interessos d’aquestes faccions
i circumscripcions amb objectius especials, però no ha de creuar la línia
que fa que el funcionari es posi al servei d’aquests grups. El paper dels funcionaris
és satisfer amb justícia i saviesa en la intersecció de tants grups amb els
seus interessos i demandes, no pas imposar les preferències d’uns sobre les
dels altres. Actuar d’acord amb les obligacions d’un grup és pervertir la naturalesa
de l’administració pública i fer que en lloc d’un fideïcomís públic sigui
un domini privat.
Atributs personals com ara la mandra, l’arrogància, l’estupidesa, escoltar
adulacions i els sofismes no compleixen els requisits de la diligència adequada.
Es deia de Confuci que no tenia «finals anunciats, predeterminacions arbitràries,
obstinació i egoisme». Confuci també alabava el caràcter de Tzu Ch’an,
primer ministre de Chang, perquè tenia quatre de les característiques d’un
home públic: «[...] en el seu comportament era humil; a l’hora de servir els seus
15

Per què és necessari un govern moral
superiors era respectuós; a l’hora d’alimentar la gent era amable; a l’hora de
governar era just».
Conclusió
El principi fonamental que ha de guiar un govern cap a resultats morals és el
rebuig del poder públic com a element per a l’explotació personal. Com suggereixen
els annals de Lu Bu Wei, escrits a l’antic estat xinès de Qin cap a l’any
250 abans de Crist: «Deixar que triomfin els interessos personals purs per
sobre dels interessos públics és el tipus de política que portarà l’estat cap a la
seva deterioració». La solució al problema de l’abús de poder per part dels qui
ostenten un càrrec públic és considerar-los fideïcomissaris i que hagin de passar
comptes. L’administració pública no ha de ser res més que un fideïcomís
públic.
Els principis generals de la Caux Round Table per a un govern moral
Els principis generals següents per a un govern moral estableixen una guia
d’actuacions i responsabilitats que, cada un individualment i tots en conjunt,
fan possible que es compleixi el principi fonamental que diu que el govern és,
de fet, un fideïcomís per a la comunitat.
L’ètica del discurs hauria de guiar l’aplicació del poder públic
El poder públic, consignat de la manera que sigui a les constitucions, referèndums
o lleis, ha de legitimar-se en processos de comunicació i discurs entre
representants autònoms morals que constitueixen la comunitat a qui ha de
servir el govern. La llibertat d’expressió, que inclou els mitjans de comunicació,
no ha de veure’s restringida, excepte per protegir les expectatives legítimes
de privadesa personal, preservar la confidencialitat
El poder polític s’ha necessària per a la correcta separació de poders, o per
d’exercir dins d’un marc raons més greus relacionades amb la seguretat nacional.
de responsabilitat moral Les famoses paraules que obren la Declaració d’Inde-
per al benestar dels altres
pendència dels Estats Units d’Amèrica insinuen quelcom
que està en la línia de l’ètica del discurs. Les creences fonamentals
que justificaren la revolució en contra del rei Jordi III d’Anglaterra i
el seu Parlament es van proposar dins del procés discursiu. La Declaració només
afirma: «We hold these truths to be self-evident […] («Nosaltres creiem que
16

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
aquestes veritats són evidents [...]»). No afirma que aquestes veritats són evidents
i que hi ha d’haver un acord general. En lloc d’això, la Declaració afirma
que els signants han estat d’acord que aquestes veritats són evidents. Hi ha una
crida perquè les altres ments considerin les circumstàncies de la realitat i, aleshores,
acceptin racionalment i voluntàriament allò que els colons americans
creuen que és la veritat sobre els objectius d’un govern i, com a conseqüència
d’aquesta creença, la legitimitat de la revolució en contra de la tirania. Els escriptors
de la Declaració tenen per objectiu la construcció d’una comunitat
política, no pas reforçar una teocràcia d’incrèduls.
La qualitat moral de l’ètica del discurs deriva del fet que L’Estat ha de protegir
molta gent s’involucri voluntàriament en el procés. L’ètica les institucions que
i la moralitat consideren les circumstàncies dels altres, així fomenten la identitat
com també la percepció d’un mateix. En el discurs s’articu- cívica del ciutadà
la quelcom del bé comú quan es demana que els interessos
personals i els punts de vista se subordinin a un estàndard més general. L’ètica
del discurs processa resultats ètics de baix a dalt, més que imposar-los des de
dalt cap avall.
L’ètica del discurs correspon al gran valor social de la justícia i als seus tres
ideals articulats per la Caux Round Table. L’ideal del kyosei abraça un mateix i
els altres.
Per consegüent, qualsevol procés interpersonal, comunitari, com l’ètica
del discurs, compleix els requisits del kyosei –que els interessos comuns han de
comptar a l’hora de prendre decisions. Molt d’acord amb la manera d’operar
de l’ètica del discurs, el kyosei implica processos, no pas resultats finals.
L’ètica del discurs abraça el segon ideal de justícia, perquè demana que es
tingui en compte la integritat moral dels individus; que no se’ls ha de dictar,
sinó que se’ls ha de donar oportunitats per expressar les seves preocupacions
i valors. L’ètica del discurs dota els individus –i els grups d’individus– d’una
identitat de vàlua amb propòsits comuns, amb l’oportunitat d’autoexpressarse.
Governar segons l’ètica del discurs és respectar la dignitat humana.
Donant suport al tercer ideal de justícia, l’ètica del discurs centra l’atenció
dels qui prenen les decisions en l’interès públic i no exclusivament en el personal.
Les conseqüències d’una decisió s’han de concentrar en el tot, no en els
interessos estrets i partidaris d’uns quants. Dissenyada per tal d’expandir el
cercle de participació en la presa de decisions polítiques, l’ètica del discurs ha
17

Per què és necessari un govern moral
d’anar acompanyada d’institucions polítiques i processos que facilitin l’àmplia
participació pública en els assumptes de la comunitat.
Altres raons per les quals cal adoptar el principi general de l’ètica del discurs
se centren en consideracions pràctiques. L’ètica del discurs minimitza la
violència en la política, i dóna participació al públic en els resultats de la decisió.
El principi assumeix que no hi ha una resposta absolutament correcta per
a un problema públic i que és necessari el compromís. A més, assumeix que
la tirania de molts és tan dolenta com la tirania d’un de sol, i que són necessaris
checks and balances contra totes les faccions. A Federalis No. 10, James
Madison afirmava que «els homes de caràcter obstinat, amb
La persona és alhora prejudicis locals, o dissenys sinistres, poden, mitjançant la
ciutadà i subjecte
intriga, la corrupció, o altres mitjans, primer, obtenir sufragis
(vots), i després, trair els interessos de les persones».
Madison va pensar que aquest resultat es podia minimitzar amb el requisit
que fos necessari un gran nombre de partits i interessos per competir a l’administració
política, de manera que fos menys probable que una majoria del
total o una minoria fraccionària envaís els drets de la resta. El procés del discurs
obre la política a una multiplicitat d’aportacions, i així es minimitza el
domini de qualsevol punt de vista individual.
Cadascun dels principis generals per a un govern moral que esmentaré a
continuació, s’inspiren en l’ètica del discurs com a millor manera d’implementar
aquell principi concret.
L’ordre cívic ha de servir tots aquells qui acceptin les responsabilitats de la ciutadania
El poder públic constitueix un ordre cívic per a la seguretat i el bé comú dels
seus membres. L’ordre cívic, com a ordre moral, protegeix i promou la integritat,
la dignitat i el respecte cap als mateixos membres en la seva capacitat
com a ciutadans i, per tant, evita tota mesura, opressiva o de qualsevol altre
tipus, que tendeixi a transformar el ciutadà en un subjecte. L’estat ha de protegir,
donar legitimitat o restaurar tots els principis i institucions que sustenten
la integritat moral, l’autorespecte i la identitat cívica del ciutadà individual,
i també serveix per inhibir processos de distanciament, dissolució del
lligam i desagrupació cívica. Aquest esforç del mateix ordre cívic protegeix la
capacitat del ciutadà de contribuir al benestar de l’ordre cívic.
18

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Una de les grans preguntes en filosofia política és: els individus que viuen
sota supervisió governamental i normes són ciutadans o subjectes? El ciutadà
té veu en allò que el govern fa; el subjecte no en té. Les arrels del concepte es
troben en els sistemes polítics de les ciutats estat gregues, i va arribar al seu
punt àlgid en temps de la república romana: civis romanus sum (sóc un ciutadà
de Roma); Senatus populusque romanus (el Senat i el poble de Roma). La idea era
que el govern i el poble eren un i els subjectes només eren els pobles conquerits.
A Europa, després de la caiguda de l’Imperi romà, els sistemes feudals van
reemplaçar la ciutadania per lligams personals de lleialtat entre senyors i
aquells qui tenien arrendats a canvi d’algun servei. Amb l’arribada de les
nacions estat, després del tractat de Westfalia de 1648, es van posar de moda
les normes de dret internacional que portaven harmonia a les relacions entre
aquests poders. Sota aquestes normes, els habitants de les nacions estat van
aconseguir gradualment l’estatus de ciutadans a mesura que els governs se
sotmetien a disciplines constitucionals i custodiaven millor aquells sobre qui
governaven.
En altres paraules, als estats governats pels principis del La responsabilitat del
govern moral, la distinció entre ciutadà i subjecte és borro- ciutadà és participar en
sa. La ciutadania és un estatus polític que confereix drets de els assumptes cívics de
pertinença al col·lectiu, i un dels drets més importants pren la comunitat
la forma d’una franquícia. Amb els vots i les eleccions periòdiques,
el ciutadà imposa disciplina sobre ell mateix en forma de llei i sanció
i, per tant, resta lliure mentre encara segueix sota control col·lectiu. La persona
és alhora ciutadà i subjecte. El punt sis de la Declaració francesa dels Drets
de l’Home i del Ciutadà sosté: «La llei és l’expressió de la voluntat general. Tots
els ciutadans tenen dret a cooperar personalment, o per mitjà dels seus representants,
en la seva formació. [...]». Emmerich de Vattel, un dels artesans del
dret internacional, va escriure que els ciutadans «estan lligats a la societat a
través de certs deures i subjectes a la seva autoritat, i participen igualitàriament
dels seus avantatges». I també digué: «Els habitants que viuen en un país
però no en són ciutadans no participen del conjunt dels drets dels ciutadans».
La responsabilitat del ciutadà és participar en els assumptes cívics de la
comunitat, i la responsabilitat del ciutadà-subjecte és obeir les decisions del
col·lectiu i queixar-se, quan sigui necessari, a través dels processos legals i les
institucions establertes. No obstant això, l’ordre cívic es promou millor quan
19

Per què és necessari un govern moral
el govern serveix els interessos del poble i no els propis. El poder del govern es
manté dins dels confins dels propòsits pels quals el mateix govern existeix. El
col·lectiu es manté, la dignitat humana i l’autonomia es protegeixen, i s’atén
l’interès general.
L’ordre cívic i la ciutadania responsable no es poden mantenir, tret que el
govern moral creï un entorn que condueixi a la formació de capital social. Els
ciutadans s’agrupen en famílies, xarxes socials i cultures. La música, la poesia,
la retòrica i les arts donen forma a les seves aspiracions, mentre que la seva
identitat es forja amb la història i els mites d’excepcionalitat nacional, que
són herència del passat. Una ciutadania activa i compromesa indica la presència
essencial d’una subestructura social i cultural formidable. I a l’inrevés, ens
trobem amb una ciutadania apàtica o fragmentada quan les xarxes socials i
la identitat col·lectiva són menys intenses.
El capital social d’una forma de govern el constitueixen
Capital social i govern un conjunt de pràctiques determinades, hàbits individuals
moral són i institucions que promoguin o desencoratgin la ciutadania.
interdependents
Un capital social ric, dens i vibrant, comporta més i millors
ciutadans, persones que desitgen acostar-se a les seves responsabilitats.
El capital social fa possible un escenari d’intercanvi d’idees
mutu i interpersonal, activitats de cooperació voluntàries, la formació d’un
judici sobre els altres i l’acumulació de sentit comú. A partir d’aquestes experiències,
els individus construeixen la capacitat de confiança que promou
l’activitat econòmica, la participació política i el compromís social. El capital
social és una escola molt important per a la construcció de la capacitat de lideratge.
Allà on el capital social és abundant, els individus s’habituen a la reciprocitat
personal reeixida, col·laboren entre ells i perseveren en els seus esforços
amb satisfacció i plaer.
El capital social i el govern moral són interdependents. A través de la política
i la pràctica, el govern moral busca acumular grans reserves de capital
social, mentre que la formació de capital social promou el ciutadà compromès
que fa possible el govern moral. És difícil que un govern tingui èxit en la
seva administració si aquells qui té sota el seu poder es mantenen passiusagressius,
llunyans, sorruts, ofesos, desafiadors o rebels. L’entorn que permet
aconseguir un govern moral no es dóna sota aquestes circumstàncies.
20

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Els funcionaris han d’abstenir-se de l’abús de càrrec i la corrupció, i han de
demostrar nivells alts d’integritat personal
L’administració pública no és un mitjà per obtenir beneficis personals, guanys
econòmics, ni és una prerrogativa manipulada segons el desig personal arbitrari.
La corrupció –econòmica, política i moral– no és coherent amb l’administració
dels interessos públics. Només l’estat de dret és coherent amb un
enfocament de principis respecte a l’ús del poder públic.
Sota les condicions d’un govern moral, l’abús de poder trenca els lligams
de lleialtat i obediència. Com que l’administració pública és un fideïcomís,
només els hàbits propis de l’administració són adequats entre aquells qui
ostenten el càrrec. El poder s’exerceix sota la restricció del deure –deure de
lleialtat i de diligència adequada. Quan aquells qui governen obliden el deure,
el deure d’obediència per part d’aquells que haurien d’obeir s’evapora en resposta
al trencament de l’ètica pública.
Però, què és l’abús de càrrec? En la seva obra El rei Lear, William Shakespeare
va dibuixar un conte tràgic sobre l’abús del càrrec de rei per part de Lear.
A mesura que envelleix, Lear decideix satisfer el seu desig d’enfrontar les seves
tres filles per tal que demostrin l’afecte que li tenen. En fer això, abandona l’administració
reflexiva del seu regne. Tant el seu joglar com el seu lleial funcionari
Kent intenten dissuadir-lo de semblant follia. Però Lear és tossut i incorregible.
Decidit, dues de les seves filles l’enganyen i li profereixen adulacions falses
mentre ell desdenya la tercera filla, la més honesta i devota, però incapaç
d’articular amb expressions l’amor i l’afecte que sent vers el seu pare. Lear desterra
la filla més jove i es dedica a tenir cura de les altres dues. Com dues desagraïdes,
el redueixen a un rodamón lamentable; embogeix; les dues filles
s’enfronten entre elles i el regne cau a mans d’un invasor. Lear fracassa del tot
en la tasca d’administració dels seus dominis. Ell va ser el beneit, es va perdre
en somnis falsos sobre la naturalesa dels qui l’envoltaven. El desig personal de
sentir compliments de part de les seves filles va ofuscar el seu judici. Totes les
seves accions eren inadequades i impròpies d’algú que ostenta el poder d’un
gran estat.
L’avantatge personal i la manipulació de les oportunitats segons un desig
propi i arbitrari no tenen raó de ser en la presa de decisions oficials. Hi ha d’haver
un desig actiu, reflexiu i intencional de promoure un bé més gran, tenint
en compte els valors de la institució, les necessitats de la comunitat, les consi-
21

Per què és necessari un govern moral
deracions a llarg termini de les polítiques, i el pensament i la percepció dels
ciutadans. Un funcionari no està al seu propi servei, sinó al dels millors interessos
dels altres.
Els atributs personals d’aquells que abusen del poder públic són múltiples
i se’n pot fer una llista: egoisme, satisfacció material i psicològica, obstinació,
arrogància intel·lectual, vanitat, recerca del propi favoritisme, demagògia,
ambició personal, etc. L’abús de càrrec també pot comportar actes il·lícits, si
s’empra l’autoritat que dóna el poder per fer quelcom sense garantia o que
no està justificat legalment; o negligència, si es duen a terme accions legals
de manera il·legal; o incompliment, si no es fa allò que legalment s’hauria de
fer. Els qui mostren aquestes característiques personals i es comprometen
amb aquest tipus d’activitats violen la posició de confiança que requereix el
poder públic.
La corrupció, el càncer inherent del poder públic, pren moltes formes:
suborns en metàl·lic, concessions de contractes de govern als amics, favors
personals, corrupció financera, prejudicis personals, etc. Qualsevol forma de
corrupció és un fracàs de l’administració en benefici de l’egoisme. L’egoisme
és perversió, profanació i adulteri envers el govern moral; perquè aquesta
forma de govern està dissenyada per servir l’interès i el bé comú. Quan el rei
Hui, de l’estat de Liang, suposà que Mencius s’havia dirigit a la seva cort amb
consells per obtenir un benefici propi, aquest ho negà immediatament: «Per
què Sa Majestat fa servir la paraula benefici? Jo li ofereixo consells per a la benvolença
i la rectitud, i aquests són els meus únics temes».
Molt sovint es dóna el nom d’estat de dret a aquells sistemes institucionals
que aconsegueixen encoratjar la fidelitat a confiar en els funcionaris públics.
La llei ha de facilitar la presa de decisions basades en consideracions raonades
dels fets, lleis i polítiques, en oposició als motius arbitraris, capritxosos, o
personals a l’hora d’actuar. Des de les decisions que prenen els jutges en casos
individuals, a la promulgació de cossos legislatius, la prova fonamental per al
progrés cívic és que la raó prevalgui sobre el prejudici.
És inconcebible que un govern moral prosperi sense integritat personal.
La dedicació i la sinceritat vers el propòsit, el domini d’un mateix i discernir
sàviament són els trets de caràcter inherents necessaris per administrar un
fideïcomís, o per servir els altres com a administrador. Confuci, en una crida
a la integritat personal, va concloure que l’home senyorial té nou crides, que
22

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
segons ell són la matèria de la consideració reflexiva: respecte a l’ús dels seus
ulls, anhela veure-hi clar; respecte a l’ús de les orelles, anhela sentir-hi amb
claredat; respecte al seu semblant, anhela que sigui respectuós; respecte al seu
comportament, anhela que sigui benigne; respecte al seu discurs, anhela que
sigui sincer; respecte a la manera de fer negocis, anhela que sigui reverentment
curosa; respecte als seus dubtes, anhela qüestionar els altres; quan s’enfada,
pensa en les dificultats que li pot comportar enfadar-se; quan veu que
pot aconseguir beneficis, pensa en la rectitud.
L’abús de càrrec, la corrupció personal i pública, les accions arbitràries i la
falta d’integritat personal condueixen a un govern immoral, i mai poden
menar a la construcció d’una societat justa.
La seguretat de les persones, la llibertat individual i la possessió de propietat
són els fonaments de la justícia individual
L’ordre cívic, a través dels seus organismes, ha de procurar per la seguretat, la
llibertat i la propietat dels seus ciutadans per tal d’assegurar la tranquil·litat
domèstica. L’ordre cívic ha de defensar la seva integritat sobirana, el territori
i la capacitat de dur a terme els seus fins al màxim nivell d’elecció i discreció,
dins del marc del dret internacional i els principis de la justícia natural.
El govern moral ha de mirar a través de l’activitat col·lectiva les accions dels
individus –ja que el caràcter d’un individu és la llavor de tot. El fi del govern
moral, sota els principis del kyosei i la dignitat humana, és la protecció i l’alimentació
del sentit moral, que només opera en les vides
individuals. Per tenir èxit, el govern moral ha de proporcio- Individualisme radical i
nar les condicions per al desenvolupament i la realització repressió de la
individual. L’individu no s’ha de sacrificar despòticament o consciència individual
arbitràriament per tal que les circumstancies d’un grup són igualment corrosius
millorin.
La balança entre iniciativa i poder cultural entre els individus, les famílies,
les comunitats i les societats és un assumpte complex. Els col·lectius tenen interessos
que mereixen respecte per part dels individus. Els individus viuen i
han de construir el seu caràcter dins dels col·lectius i a través del compromís
social. Un individualisme radical i extrem, estridentment oposat a la societat
i a la cultura, corroeix el sentit moral amb la mateixa eficàcia que la repressió
de la consciència individual per part de qualsevol col·lectiu. L’individualisme
23

Per què és necessari un govern moral
reforçat pel sentit moral és una dualitat –no una dicotomia– entre un mateix
i la societat, i els abraça tots dos en un procés de dialèctica i interacció recíproca.
Tanmateix, el que importa al govern moral és no eliminar mai l’ànima
individual o la consciència com a part interactiva en aquesta dialèctica.
Els individus són reconeguts en alguns dels grans documents públics
de la història del món. La Declaració d’Independència dels Estats Units
d’Amèrica sosté que tots els homes són creats iguals i estan dotats de certs
drets inalienables. La Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, adoptada
per l’Assemblea Nacional Francesa l’any 1789 a l’inici de la Revolució
Francesa, de manera similar sosté: «La finalitat de tota associació política és
la conservació dels drets naturals i imprescriptibles de l’home. Aquests són
la llibertat, la propietat, la seguretat i la resistència a l’opressió». «La llibertat
consisteix en poder fer tot el que no sigui perjudicial per als altres. Així,
l’exercici dels drets naturals de cada home no té cap més límit que aquells
que asseguren als altres membres de la societat gaudir d’aquests mateixos
drets [...]». La Declaració Universal dels Drets Humans, adoptada per les
Nacions Unides l’any 1948, expressa la mateixa confiança en els individus
com a base fonamental del govern moral, i a l’article 1 diu: «Tots els éssers
humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de
consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres».
Aquesta Declaració fa referència explícita al sentit moral de dues maneres:
primer, en dir que la raó i la consciència són dons individuals i, segon, en dir
que els individus han d’usar aquests dons per limitar les seves motivacions
egoistes i acomodar-se a interessos més col·lectius de tant en tant.
El govern moral proporciona les condicions per al desenvolupament i la
realització individual, i un reflex d’aquest concepte és la institució de la propietat
privada. El filòsof alemany Hegel va concloure que la propietat privada
era necessària per a la moralitat individual. Sense poder apropiar-se d’una
petita part tangible del cosmos, cap persona podria dur a terme plenament
els seus valors. Hegel assumí que la gent té la necessitat de deixar empremta
al món. Això només passa quan alguna part del món és considerada de la nostra
propietat, i se n’exclou el control per part dels altres. La possessió de coses
–el dret a la propietat privada–, per tant, té un lloc important en la teoria
moral, en tant que la possessió de coses augmenta la presència viva de la nostra
dignitat.
24

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
La titularitat privada d’una propietat planteja la qüestió de la riquesa i la
pobresa. La moralitat individual suposa que la persona està en condicions d’escollir,
que controla alguna força o poder que pot marcar la diferència. Els rics
poden tenir moltes opcions davant seu, els pobres en tenen molt poques. La
qüestió és com el concepte capitalista de propietat privada pot beneficiar
tothom i augmentar el nivell de prosperitat d’una nació estat. Stephen Young,
al seu llibre Moral Capitalism: Reconciling Private Interest with the Public Good
(Capitalisme moral: com reconciliar l’interès privat amb el bé públic) argumenta que
els estàndards morals inherents al capitalisme han anat transigint a les doctrines
del darwinisme social sense gaire visió de futur i de competència ferotge,
i als valors culturals hostils a l’esperit essencialment igualitari i racional
del capitalisme. El capitalisme modern ha donat l’esquena als ideals d’Adam
Smith i ha degenerat en allò que Young anomenava capitalisme brut –arrogant,
amoral, interessat només en la definició més estreta del resultat final. La ideologia
del capitalisme brut ens ha portat els escàndols i mals socials que farceixen
el capitalisme avui en dia.
La Caux Round Table, en acceptar l’anàlisi de Young sobre el capitalisme
modern, ha dissenyat set principis generals per a les empreses que poden servir
d’avantprojecte per a un capitalisme moral que restableixi la confiança
pública, creï riquesa per a tots i acabi amb la pobresa.
1. Les responsabilitats de les empreses
El valor de les empreses per a la societat és la riquesa i llocs de treball que creen
i els productes comercialitzables i serveis que proporcionen als consumidors
a preus raonables proporcionals a la qualitat. Per crear aquest valor, una
empresa ha de mantenir la seva pròpia salut i viabilitat, però la supervivència
no és un objectiu suficient. Les empreses també tenen un paper a l’hora de
millorar les vides dels seus clients, empleats i accionistes, i comparteixen amb
ells la riquesa creada. Proveïdors i competidors haurien d’esperar que les
empreses honorin les seves obligacions i siguin ciutadans responsables dins
les seves comunitats.
2. L’impacte econòmic i social de les empreses
Les empreses multinacionals haurien de contribuir al progrés social dels països
on es desenvolupen, produir o vendre els seus productes o serveis mitjan-
25

Per què és necessari un govern moral
çant la creació de llocs de treball productius, i elevar el poder de compra dels
seus ciutadans. Les empreses també haurien de contribuir als drets humans,
l’educació, el benestar i la vitalització dels països on operen.
3. Comportament empresarial
Tot i acceptar la legitimitat de la confidencialitat comercial, les empreses haurien
de reconèixer que la sinceritat, la franquesa, la veracitat, el compliment
de les promeses i la transparència contribueixen no només a la seva credibilitat,
sinó també a la suavitat i eficiència de les transaccions comercials, particularment
a nivell internacional.
4. Respecte per les normes
Per evitar friccions comercials i promoure un comerç més lliure, condicions
igualitàries de competició, i un tracte just i equitatiu per a tots els participants,
les empreses haurien de respectar les normes internacionals i domèstiques.
A més, haurien de reconèixer que alguns comportaments, tot i que
legals, pot ser que encara tinguin conseqüències adverses.
5. Suport al comerç multilateral
Les empreses haurien de donar suport als sistemes de comerç multilateral
com l’Acord General de Tarifes i Comerç (GATT), l’Organització Mundial de
Comerç, i acords internacionals similars. Haurien de cooperar en un esforç
per promoure la progressiva i sensata liberalització del comerç i relaxar aquelles
mesures domèstiques que, sense motiu, dificulten el comerç global, i
alhora seguir respectant les polítiques nacionals.
6. Respecte pel medi ambient
Una empresa hauria de protegir i, quan sigui possible, millorar el medi
ambient, promoure el desenvolupament sostenible i prevenir el malbaratament
dels recursos naturals.
7. Evitar les operacions il·lícites
Una empresa no hauria de participar en els suborns, el blanqueig de diners i
altres pràctiques corruptes, ni ho hauria de consentir. Al contrari, hauria de
buscar la cooperació amb els altres per eliminar-les. No hauria de comercia-
26

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
litzar amb armes o altres materials emprats per a activitats terroristes, tràfic
o crim organitzat.
La Caux Round Table creu que si se segueixen aquests principis bàsics, un
sistema econòmic capitalista pot crear riquesa per a tots i posar fi a la pobresa.
Un sistema econòmic capitalista dins d’un govern moral pot crear l’entorn
polític i social que doni als individus una oportunitat per al desenvolupament
i la realització personal. El govern moral necessita assegurar als individus el
seu accés a la titularitat de propietat. Aquesta propietat és
una seguretat no sols per als individus, sinó també per a la Les relacions, tradicions,
societat i l’ordre cívic. I, finalment, la titularitat de propie- llengües, religions i
tat és del tot compatible amb el kyosei, la dignitat humana l’educació forgen el
i l’interès públic. En altres paraules, amb la justícia.
sentit moral
S’ha de proveir justícia
L’ordre cívic i els seus organismes han de ser imparcials amb els ciutadans pel
que fa a la condició, origen, sexe o altres atributs inherents fonamentals. Tot
i així, l’ordre cívic ha de fer distincions entre els ciutadans segons el mèrit en
els casos on els drets, beneficis o privilegis s’atorguen segons l’esforç i la realització,
més que no pas per drets de naixement.
L’Estat de Dret s’ha d’honrar i mantenir, se li ha de donar suport amb tribunals
imparcials i honestos, i checks and balances legislatius. L’ordre cívic ha
de proporcionar una reparació de greuges ràpida, imparcial i justa contra
l’Estat, els seus òrgans, els altres ciutadans i els aliens.
Si la perspectiva dels individus només s’escull amb l’escala de la justícia,
aleshores els interessos comuns i socials no reben el respecte que es mereixen.
D’altra banda, si la perspectiva de la comunitat i el grup social s’escull
amb l’escala de la justícia, aleshores probablement l’individu no rebrà la consideració
merescuda. Trobar el que és degut, el que és imparcial i el que és
just requereix guanyar perspectiva sobre les respectives demandes dels individus
i els altres. Es pot pensar en la justícia com un procés de meditació
que té en compte totes aquestes demandes depenent de les circumstàncies.
L’organisme per al procés de meditació és l’administració pública. L’administració
pública no és només un fideïcomís públic, sinó també un lloc de trobada
per a la consideració i actuació respecte als interessos socials i individuals.
27

Per què és necessari un govern moral
Per tal de subministrar justícia, l’administració pública ha de fer un judici
imparcial, actuar com un fideïcomissari i abstenir-se de la injustícia i l’abús.
Sens dubte, queda clar que les decisions basades en el mèrit assumeixen
que totes les persones tenen diferents talents i habilitats i poden contribuir
de manera diferent a la societat. Respectar la dignitat inherent d’una persona
comporta l’obligació de reconèixer les diferències. Les diferències humanes
condueixen a injustícies individuals en una societat lliure. L’interès comú
requereix que el govern moral doni una oportunitat a totes les persones per
demostrar les seves capacitats i per millorar les seves habilitats a través de l’educació
i l’entrenament. Però el respecte pel kyosei també requereix que els
individus passin una mena de prova de preocupació pels altres abans de concedir-los
els seus propòsits egoistes. La bondat del tot estableix límits legítims
respecte a allò que els individus poden demanar com a part que els pertoca.
El funcionari públic ha de mantenir l’equilibri entre el que està permès als
individus, respectant la seva llibertat i autonomia moral, i el que no està permès,
tenint en compte el que és bo per als altres.
Tothom estaria d’acord a dir que la paraula justícia té moltes definicions i
engloba formes procedimentals i substancials. Recordant els tres ideals de justícia
formulats per la Caux Round Table, la justícia marca la qualitat del govern
i de la societat que l’envolta. Allà on preval la injustícia, s’abusa del poder
públic i el govern traeix la seva confiança. I pot passar que sigui destronat.
El benestar general contempla la millora del benestar dels ciutadans individuals
L’estat ha d’alimentar i donar suport a totes les institucions socials que condueixin
més al desenvolupament personal i a l’autoestima del ciutadà individual.
L’autoritat pública ha d’intentar evitar, o millorar, les condicions de vida
i de treball que priven el ciutadà individual de dignitat i autoestima, o que
permeten al ciutadà poderós explotar el feble.
L’estat és responsable de custodiar el manteniment i la conservació del
material i altres recursos que sostenen el benestar present i futur de la comunitat.
Si el govern és un administrador i els funcionaris del govern són fideïcomissaris
públics, el servei als altres és el deure del govern i la tasca dels seus
empleats. Ara bé, a l’hora de promoure aquests avantatges de l’interès comú
28

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
i el bé públic, els representants del poble haurien de definir aquest interès i
preveure aquest bé des de la perspectiva del kyosei i la dignitat humana.
El kyosei mira la capacitat de molts individus per treballar plegats basantse
en les seves diferents habilitats i punts de vista com a part d’una tasca
mútua i recíproca feta en conjunt. La perspectiva de la dignitat humana sosté
que el benestar individual no s’ha de sacrificar injustament per posar-se al servei
de les necessitats del tot. El benestar general, que és l’empresa correcta
d’un govern moral, hauria de gestionar-se com una pluralitat, com un ecosistema
humà potser, algun tipus de procés orgànic i compromís perdurable per
part dels seus membres individuals.
Un simple càlcul utilitari del «bé més bo pel nombre més elevat», com proposa
Jeremy Bentham, no serveix. Ja que, segons aquesta norma, els interessos
dels aïllats, els dèbils, els pobres i els recalcitrants se sacrificaran fàcilment per
promoure el bé del nombre més elevat. L’estàndard del bé aplicat a la pràctica
serà, inevitablement, algun valor particular i egocèntric escollit pels qui
són al poder, que sempre tindran la temptació d’abandonar l’administració de
tots per aconseguir la satisfacció dels qui tenen a prop. L’estàndard pràctic del
bé sota un enfocament utilitari s’ha de contraposar amb la demanda moral
fonamental que demana que es respecti la dignitat dels individus i que s’honori
la dinàmica del kyosei.
Mentre que l’enriquiment econòmic és important, l’enriquiment moral
també és molt significatiu. Mencius preguntà en una ocasió: «Tots són homes
iguals, però alguns són grans homes i d’altres, petits homes. Per què passa
això?». Li respongueren: «Els qui segueixen aquella part d’ells mateixos que és
gran són grans homes; els qui segueixen aquella part d’ells mateixos que és
petita són petits homes». La idea que Mencius planteja, i que també trobem en
moltes altres de les seves afirmacions, és que el sentit moral, el caràcter d’una
persona, constitueix una part important del destí personal. El benestar d’un
mateix com a persona és la substància d’aquest destí. Un bon destí acaba en
un benestar robust i sostenible. Els budistes Theravada considerarien això una
evidència de bon karma o bunn, en la llengua pali de les escriptures Theravada.
Cap individu no pot aprofundir en el seu sentit moral, o millorar el seu
caràcter, per si sol, només és possible en societat. Les relacions, tradicions,
llengües, religions, educació, l’entorn del kyosei, forgen el sentit moral. El
govern moral no pot passar per alt la qualitat d’aquestes institucions que
29

Per què és necessari un govern moral
comprenen l’entorn del kyosei. Mentre el govern només és una part de la
societat i està subordinat de moltes maneres a la societat civil, nogensmenys
el govern carrega amb la responsabilitat de donar forma als béns comuns.
Les institucions civils de tot tipus que fomenten el sentit moral són béns
públics. El govern hauria d’estar atent a les seves necessitats en matèria d’impostos,
educació i regulació.
El govern moral hauria de crear les condicions que promoguin la llibertat
per al desenvolupament personal, la celebració de l’autoestima, l’involucrament
d’un mateix en la societat civil –esglésies, escoles, agrupacions, clubs,
llocs de treball i relaxació, etc.–, i la llibertat per estar sans i estalvis en la societat
més gran. D’altra banda, el govern moral no ha de substituir la societat
civil reemplaçant-ne les institucions amb agències de govern i presa de decisions.
Quan les institucions civils i els bons costums de responsabilitat social
s’atrofien i decauen, no haurien de ser suplantades per estructures públiques,
més aviat s’haurien de cultivar i promoure amb el govern de simple llevadora
i infermera de la societat. El govern només és una part de la societat civil,
important, és clar, però no dominant.
Per viure bé, els individus necessiten riquesa i oportuni-
El capitalisme modern tats econòmiques. Viure bé és més aviat una qüestió de satis-
ha donat l’esquena als facció material, a més a més de la maduresa moral i la ple-
ideals d’Adam Smith
nitud espiritual. La pobresa priva els ciutadans de dignitat
i autoestima sòlides. Mentre que les possessions materials
per si soles no poden procurar-nos una vida ben viscuda, la falta de recursos
materials minva la dignitat humana. Qualsevol forma d’impotència convida
a l’explotació i al menyspreu, la qual cosa fa que creixin les inseguretats i
ansietats que destrueixen la felicitat.
El govern moral té la responsabilitat de crear les condicions per a les iniciatives
privades i el creixement econòmic. Concentrar les oportunitats econòmiques
en una minoria no promou suficientment la dignitat humana, ni
dóna poder als ciutadans per compartir els beneficis i les càrregues del kyosei.
Fonamentalment, la propietat privada, els mercats lliures, els intermediaris
financers i la inversió empresarial creen riquesa per a la societat. La via per
sortir de la pobresa segueix el curs del capitalisme, tant per als individus com
per a les nacions.
Les institucions empresarials internacionals han establert estàndards de
30

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
bona pràctica per guiar els governs cap a polítiques reguladores més efectives
–polítiques que asseguraran que el sistema econòmic capitalista condueixi a
la millora del conjunt de la societat. Aquestes pràctiques requereixen una actitud
oberta del govern respecte a les realitats econòmiques, pressupostàries i
monetàries, i que no amagui la veritat als mercats. Els governs haurien de
publicar informació de qualitat sobre el PIB, la balança de pagaments, les despeses
pressupostàries, els ingressos d’impostos i els comptes d’ordre fora de
balanç. A més, els bancs centrals haurien de ser oberts respecte a les seves polítiques
monetàries i l’índex de creació de moneda. També haurien de revelar
la participació d’intercanvi estranger i les operacions fora de balanç. Pel que
fa a la política macroeconòmica, el secretisme condueix a judicis equivocats i
a sobrereaccions del mercat per sorprendre la revelació de males notícies.
Permetre que es prenguin decisions basades en escenaris il·lusoris i prometedors,
quan es posseeix informació més acurada, és un abús de la confiança
pública per part de qualsevol govern.
Un segon grup de bones pràctiques per a les empreses se centra en la
infraestructura de mercat. Els estàndards dels comptes han de ser sòlids i
imposats. Són la primera línia de defensa contra el frau i l’abús per part dels
responsables de les empreses privades, el principal motor econòmic dels propietaris
i les responsabilitats davant dels accionistes.
La tercera àrea de preocupació se centra en els riscs associats amb les institucions
financeres. Els bancs han d’estar regulats per seguretat i solidesa. Les
empreses d’assegurances, els corredors de borsa i els agents financers han de
tenir un capital sòlid, al marge de les manipulacions del mercat, i se’ls ha d’animar
a prendre decisions sobre la base d’una valoració sòlida de les empreses
i els seus assumptes de seguretat. El públic necessita estar segur que les
asseguradores no tenen un capital prim i no assumeixen riscs excessius.
Si es porten a terme aquestes bones conductes, les institucions d’un sistema
econòmic capitalista tenen més possibilitats de servir els interessos econòmics
de tota la societat i no només d’uns quants privilegiats. Més egoistament,
invertir en països que funcionen millor –perquè segueixen aquestes pràctiques–,
dóna beneficis més significatius que no pas les estratègies d’inversió
que ignoren aquests estàndards. El govern moral hauria de crear una política
econòmica que proporcioni les condicions per a la prosperitat material de la
majoria. El govern moral hauria de fomentar un entorn de llibertat que per-
31

Per què és necessari un govern moral
meti el desenvolupament personal dels individus i els porti a convertir-se en
éssers humans morals dins d’un entorn de prosperitat i esperança.
La transparència del govern garanteix la responsabilitat
Un govern no hauria d’actuar amb excessiu secretisme o proporcionar als ciutadans
informació inadequada. El secretisme o la retenció d’informació impedeix
que els ciutadans participin en el discurs cívic que dota al govern d’autoritat
legítima.
El secretisme porta a l’abús de confiança. Quan no hem de passar comptes
amb ningú, hi ha molt poca responsabilitat, només el nostre propi sentit
personal i moral. Allò que la gent no sap sobre les nostres accions no se’ns pot
girar en contra, juntament amb les demandes d’explicacions o perdó. Amagar
els fets ens dóna llicència per fer entremaliadures. Després d’aconseguir
que els ciutadans de Roma es mobilitzin per venjança amb el seu discurs en
memòria de Juli Cèsar, Marc Antoni somriu de satisfacció –en la versió de Shakespeare
de la història–: «En marxa, doncs, ruïna! Pren el camí que vulguis».
D’altra banda, un cert nivell de secretisme és necessari per tal que un
govern funcioni. Les deliberacions d’un jurat, per exemple, es duen a terme
en aïllament. Els debats de la junta de la Reserva Federal dels Estats Units
sobre polítiques monetàries són secrets. En les investigacions criminals, en els
afers exteriors, en planificació militar, l’exposició de les accions del govern i
el coneixement malmeten la seguretat pública. Així doncs, els governs constitucionals
signen decrets de secretisme oficials que permeten tenir secrets
dins d’uns límits establerts.
La privadesa, però, fins i tot amb la seva capa de secretisme envers els
forans, protegeix moltes intimitats importants de la dignitat humana. El dret
americà, per exemple, reconeix el dret de les esposes casades a mantenir converses
privades. Allà on la política pública encoratjaria l’intercanvi d’informació
i la construcció de relacions confidencials –part d’un capital social saludable–
el privilegi de restar en silenci quan se’ls qüestiona es dóna als capellans
i advocats. Per tal de permetre que un president obtingui informació
acurada, els tribunals han donat a l’administració presidencial el privilegi de
no revelar els debats entre el president i els seus assessors.
La divulgació parcial peca dels mateixos defectes que el secretisme total.
És un escut per a la hipocresia i l’engany. Facilita la presa de decisions errò-
32

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
nies per part dels qui són enganyats i contribueix a la manca d’èxit en les seves
iniciatives. Una veritat parcial dóna a la gent idees equivocades sobre què o qui
és responsable de la desgràcia. Amagant els fets que són necessaris per tal d’arribar
a una conclusió vàlida, la divulgació parcial minva la possibilitat de
demanar responsabilitats a la persona adequada. Per tant, encobreix un comportament
irresponsable, juvenil i malintencionat.
Aquest principi general del govern moral també reque- L’autoritat pública ha de
reix la protecció d’una premsa lliure responsable, que vetllar per la dignitat i
anima i protegeix els denunciants, i facilita la llibertat en l’autoestima del ciutadà
els processos d’informació que expliquen públicament les
decisions governamentals. També vol dir animar els decrets de procediment
administratiu que requereixen transparència quan les agències administratives
dicten normes i regulacions i adjudiquen drets i obligacions privats.
Si l’administració pública ha de ser un fideïcomís públic, aleshores aquells
qui ostenten un càrrec s’han de sotmetre a l’escrutini. Són responsables dels
altres en les seves accions. Satisfer la seva consciència és una guia insuficient
per a la moralitat de la seva conducta al despatx. També són necessaris alguns
estàndards públics addicionals. I aquells qui administren el poder públic són
els més indicats per a la tasca d’informar sobre els seus motius, les seves
accions i els resultats aconseguits.
La cooperació global fa avançar el benestar nacional
Els governs haurien d’establir condicions tant domèstiques com nacionals,
sota les quals es mantinguin la justícia i el respecte per les obligacions que
emanen dels tractats i altres fonts del dret internacional. Els governs també
han de crear condicions sota les quals la gent pugui viure unida i en pau com
a bons veïns, i que els permeti utilitzar l’aparell internacional i sistemes de
promoció de l’avenç econòmic i social.
Ni el kyosei, ni la dignitat humana poden limitar-se a les fronteres nacionals.
La nació estat és només una comunitat humana parcial, important,
però només com a part d’un tot més gran. El principi del kyosei és expansiu.
Pot abraçar tots aquells qui es reuneixen per assistència i suport mutu. A
mesura que canvien les circumstàncies, a mesura que anem negociant amb
altra gent de tot el món, l’entorn del nostre kyosei s’expandeix per incloure’ls
a ells també. La dignitat humana eleva qualsevol ésser humà, sense distin-
33

Per què és necessari un govern moral
cions de raça o nacionalitat. Per tant, els principis del respecte a la dignitat
humana ens porten, quan és necessari, més enllà de les fronteres legals de la
nació estat cap al món.
Per a la majoria de nosaltres, la justícia és una consideració domèstica, una
balança de rectitud dins del nostre ordre legal nacional. Tot i així, no hauríem
d’oblidar que, cada vegada més, la justícia és internacional. Les accions
d’altres governs i altres persones afecten el nostre benestar, i les accions del
nostre govern també afecten la vida d’altres. Per tal que gaudim de les condicions
de justícia, i també per tal que ells gaudeixin dels beneficis associats a
la dignitat humana, hem d’atendre un ordre internacional.
Les nacions estat han desenvolupat processos d’ètica del discurs entre els
seus a través de tractats i altres fonts del dret internacional. L’interès propi
il·lustrat guia els governs nacionals, cada vegada més, a viure segons unes normes
comunes i a arbitrar els conflictes pacíficament. Els governs no haurien
de violar els compromisos dels tractats i haurien d’ajustar la legislació domèstica
i les pràctiques a les normes internacionals.
El govern moral hauria de participar en organitzacions internacionals
com les Nacions Unides, el Tribunal Penal Internacional de La Haia, l’Organització
Mundial del Comerç, l’Organització Mundial del Treball, el Banc
Mundial, el Fons Monetari Internacional, l’Organització per a la Cooperació i
el Desenvolupament Econòmic, l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord,
la Cooperació Econòmica de l’Àsia-Pacífic (APEC), i molts més fòrums internacionals.
Cada organització és un fòrum per a l’ètica del discurs a nivell internacional.
Ningú no hi és al capdavant, i els resultats d’aquest discurs reflecteixen
l’estira i arronsa dels diferents interessos i objectius nacionals. El procés
respecta fonamentalment el kyosei i la dignitat humana a llarg termini.
El govern moral promou la pau i l’avenç econòmic de l’ordre cívic internacional
en vies de desenvolupament. Totes les nacions estat estan obligades,
vers l’ordre cívic internacional, a promoure i protegir el sentit moral dels ciutadans,
proporcionar llibertat i titularitat de propietat, promoure el mèrit i
la realització i també el benestar general dels individus, respectivament. El
desenvolupament econòmic converteix els recursos de capital financer, terra,
treball, primeres matèries, invenció i altres factors de producció en béns i serveis
a través de les empreses. Privar la nació estat del mercat i el comerç global
redueix les oportunitats per a la creació de creixement i riquesa.
34

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Actualment, el capital flueix a través del món; les idees es mouen per
Internet; els productes es fabriquen a gairebé tots els països; el transport pot
moure matèries primeres i proveir-les on facin falta; els treballadors i representants
no estan lligats a cap domicili domèstic. Aquesta
és una era de globalització. De fet, el comerç entre les per- L’ètica del discurs hauria
sones, tot i que a una escala molt més petita que la de les de guiar l’aplicació del
transaccions internacionals actuals, sempre ha existit. Cap poder públic
comunitat no està mai aïllada del tot dels seus veïns, excepte
que ho esculli així. L’administració productiva d’una economia nacional
mereix, com a assumpte de saviesa pràctica i diligència adequada pel que fa
als resultats, una consideració favorable dins dels sistemes econòmics internacionals.
Resum i conclusions
Governar amb justícia és usar l’autoritat i el poder per realçar la vida, la llibertat
i les oportunitats dels governats. Per governar amb justícia, un govern hauria
de seguir certs principis morals que al llarg dels mil·lenis han demostrat
que proporcionen seguretat i prosperitat als ciutadans. La mateixa societat
s’hauria de sostenir en el valor de la justícia, que hauria de ser considerada
segons el prisma de tres ideals: el kyosei –mutualitat i interdependència–; dignitat
humana –vàlua i extraordinarietat de tot individu–; i sentit moral natural
–interès propi il·lustrat. Els propòsits i accions de govern haurien de comportar-se
amb el valor bàsic de la justícia.
Per assolir el valor de la justícia i proporcionar seguretat i prosperitat als
ciutadans, un govern moral hauria d’adoptar per a l’exercici de l’autoritat i el
poder els principis següents: el poder públic és un fideïcomís públic; l’ètica
del discurs hauria de guiar l’aplicació del poder públic; l’ordre cívic ha de servir
aquells qui accepten les responsabilitats de la ciutadania; els funcionaris
públics han d’evitar l’abús de poder i la corrupció i han de demostrar alts
nivells d’integritat personal; la seguretat de les persones, la llibertat individual
i la titularitat de propietat són fonaments de la justícia individual; s’ha
de proveir justícia; el benestar general contempla la millora del benestar individual
dels ciutadans; la transparència del govern assegura responsabilitat; i
la cooperació global fa avançar el benestar nacional.
Com que tractem amb éssers humans fal·libles, i l’egoisme i la duplicitat
35

Per què és necessari un govern moral
formen part de la naturalesa humana, no podem assegurar que els governs
segueixin aquests principis per a un govern moral. El que ens queda clar, després
de milers d’anys d’experiència humana i resultats d’estudis acadèmics
contemporanis, és que si se segueixen aquests principis per a un govern
moral, la justícia serà més ben servida.
NOTA
1. Traducció de Lao Tse. Tao Teking. El llibre del Tao. Palma de Mallorca: J.J. de Olañeta, Editor
(«Els petits llibres de la saviesa, 13»), 1997.
36

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Director del Departament de Ciències Socials d’ESADE (URL)
Àngel Castiñeira
Rorty postmodern,
uns apunts
El passat 8 de juny moria Richard Rorty, un dels filòsofs nord-americans més influents
de les darreres dècades. Professor emèrit de Literatura Comparada i Filosofia a la
Universitat d’Stanford, ha estat autor d’obres notables com Contingency, Irony, and
Solidarity (1989); Truth, Politics and Post-Modernism (1997); Achieving Our Country:
leftist thought in twentieth century America (1998); o Objectivity, Relativism and
Truth (1991). Rorty ha estat un dels principals renovadors del pragmatisme nord-americà
inspirat en pensadors com John Dewey o William James. Castiñeira ens exposa
en aquest article els grans eixos i les claus explicatives de l’evolució del pensament
neopragmàtic, postmodern i antiessencialista d’un dels pensadors més importants
dels segles XX i XXI.
Nascut a Nova York. Format entre els anys 1946 i 1956 a les universitats de
Chicago i Yale –on es doctorà i impartí filosofia–, tots dos centres eren considerats
per Richard J. Bernstein –company d’universitat de Rorty– «bastions de
resistència» contra la poderosa penetració d’aleshores de la filosofia analítica.
Professor a Wellesley i membre, després, del Departament de Filosofia de
la Universitat de Princeton, entre 1961 i 1982, on és fortament influït pel pensament
de Wilfred Sellars (1912-1989), Donald Davidson (1917) i per la lectura
de Heidegger. Ocupa posteriorment la càtedra Kenan d’humanitats a la
Universitat de Virgínia (Charlottesville). El canvi és important perquè, des-
37

Rorty postmodern, uns apunts
prés de vint anys de treball continuat en un departament de filosofia, i coincidint
amb la posició postfilosòfica de Rorty, el trasllat es fa a un departament
de disciplines literàries com a conseqüència de la seva dimissió i del seu
rebuig a ensenyar en cap departament de filosofia (Rajchman i West, 1991,
398; Bello, 1992, 43). Actualment ocupava la plaça de professor de literatura
comparada a la Universitat d’Stanford. Era membre de l’American Academy
of Arts and Sciences, i el 1979 va ocupar el càrrec de president de la divisió est
de l’American Philosophical Association.
Hi ha dos textos autobiogràfics de Richard Rorty1 (PP, 27-47; FNP, 61-65) que
ajuden a entendre força bé l’evolució del seu pragmatisme filosòfic i l’adscripció
a l’ideari polític de l’esquerranisme reformista liberal nord-americà. Totes
dues posicions van provocar les ires d’una part de la comunitat acadèmica
–convençuda de la necessitat de fonamentar racionalment les nostres creences
i accions– i d’una part de l’esquerra postmarxista –con-
La seva adscripció al vençuda que l’única via política encara vàlida és l’emancipa-
reformisme liberal nordció i no la via reformista. El biaix postmodern de Rorty cal,
americà li suposaren doncs, cercar-lo en aquest distanciament de les idees fortes
fortes crítiques de de fonamentació filosòfica i d’emancipació política (Águila,
l’esquerra postmarxista
1999, 15). En el camp pròpiament filosòfic, el pragmatisme
rortyà és inseparable de la influència de tres pensadors
–Dewey (1859-1952), Heidegger i Wittgenstein– i de la petjada antifundacionalista,
antiessencialista i antirepresentacionalista que deixaran en la seva obra.
Podem diferenciar en l’obra de Rorty tres aspectes clau que, d’una manera
o d’una altra, són presents en la majoria dels seus escrits postanalítics iniciats
a finals de la dècada dels seixanta: a) l’intent de deconstrucció de la filosofia
analítica i de l’epistemologia moderna –fet i fet, Rorty salta a la fama el 1967
com a compilador i introductor d’un llibre sobre el gir lingüístic–, intent que
l’aproparà a les tesis postmodernes; b) la revalorització del pensament de John
Dewey i les successives justificacions i clarificacions del seu neopragmatisme,
i c) les diverses aportacions a una política reformista d’esquerres identificada,
més o menys, amb els plantejaments socialdemocràtics del continent europeu.
Les explicacions que farem a continuació se centraran, en coherència
amb el títol d’aquest article, únicament en el primer aspecte.
Rorty relaciona l’actual discussió entorn de la veritat amb el començament
d’una era postfilosòfica o cultura sense centre en què la filosofia –igual que
38

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
va passar amb la religió en el passat– ha deixat de ser la qüestió central. Rorty
aprofita algunes tesis dels pensadors analítics contemporanis –W. O. Quine
(1908), Hilary Putnam (1926) i Donald Davidson– per suggerir l’abandonament
de les posicions essencialistes, realistes i representacionalistes que han
marcat la metafísica, la teoria del coneixement i les diverses derivacions de la
filosofia analítica –filosofia de la ment, filosofia del llenguatge, epistemologia
i filosofia de la ciència– durant la modernitat. Perquè, al cap i a la fi, tot i
el seu distanciament de la filosofia continental, la filosofia analítica –d’encuny
també kantià— s’ha entestat en la construcció d’un marc de referència
permanent per al saber. Rorty sosté que la derivació postmoderna del pragmatisme
americà és paral·lela, pel que fa a les seves implicacions, a les crítiques
contra la metafísica i al logocentrisme realitzades per aquella tradició europea
que passa per Nietzsche, Heidegger i Derrida.
La tradició essencialista de la veritat –ontoteologia, segons Heidegger, metafísica
de la presència, segons Derrida– intentava captar la naturalesa intrínseca
dels objectes i els seus caràcters accidentals o purament relacionals. La preocupació
fonamental de la filosofia, segons Rorty, ha consistit a esdevenir una
teoria general de la representació –saber és representar amb precisió el que
hi ha fora de la ment– i una teoria general de la fonamentació –la legitimació
de les bases del coneixement. Des del pragmatisme rortyà, en canvi, cal descartar
les nocions de fonaments del coneixement. El contextualisme de les
categories de la raó que Rorty manlleva dels filòsofs postanalítics –aquest
pragmatisme antiessencialista– ens menarà a l’abandonament de les nocions de
cosa en si, veritat objectiva o naturalesa humana. «Tota cosa varia al mateix temps
que el context i, en particular, amb l’objecte de la recerca» (Préface, 7), de
manera que l’únic que la veritat pot intentar fer és comprendre i justificar
aquelles creences que ens permeten assolir els nostres fins i obtenir el que
volem (EC, 32). En el sentit del pragmatista William James (1842-1910), la veritat
és allò que ens resulta avantatjós creure.
L’antiessencialisme ens apropa a acceptar el que Wilfred Sellars anomena
el nominalisme psicològic (EC, 44 i ss.), aquella concepció segons la qual tota
consciència és una qüestió de llenguatge i, per tant, no hi ha essències reals
diferents de les essències nominals o no hi ha res per conèixer en relació amb
alguna cosa, tret d’allò que és enunciat en les oracions que el descriuen. En el
sentit wittgenstanià, el llenguatge, més que un mirall, és un pur instrument
39

Rorty postmodern, uns apunts
que pot ser més o menys útil segons la qualitat de les seves descripcions. Si no
tenim una consciència prelingüística a la qual s’ha d’adequar el llenguatge,
és a dir, si la veritat no és «allà fora», llavors la veritat només pot ser una propietat
dels enunciats. Però si l’existència dels enunciats depèn dels lèxics, i
aquests són fets pels éssers humans, el suposat progrés intel·lectual no és el
de la «comprensió cada vegada més gran de com són les coses realment» o el
de trobar millors fonaments, sinó la història de la constant redescripció metafòrica
de la realitat, l’ús de metàfores cada vegada millors o més útils i fins i
tot, des dels punts de vista polític i moral, els esforços a favor del predomini
d’un determinat lèxic sobre uns altres.
Per últim, l’antiessencialisme i l’adhesió al nominalisme psicològic ens
porta a acceptar l’antirepresentacionalisme: les creences deixen de ser concebudes,
com en Plató, com a models mentals del món físic; les creences –dirà
Davidson– són veritables o falses, hàbits de l’acció, però no representen res.
Rorty ho explicita de la manera següent:
«Si pensem el coneixement de forma representativa, estem creant el
problema de comparar les representacions amb allò que se suposa que és
representat. I si no arribem a ser capaços de resoldre aquest problema, ens
veurem obligats a privilegiar algun conjunt especial de –les així anomenades–
representacions –per exemple, dades sensorials, o idees clares i diferents
cartesianes. Això no funcionarà, atès que la condició de la nostra vida mental
és inevitablement holista, no fundacional. D’aquesta manera, hem de
tornar a la font de totes aquestes dificultats i adoptar una imatge del coneixement
no representativa. Quan es faci això, es veuran totes les creences i
desitjos d’una persona com a elements d’una xarxa, tots interdependents
i essent objecte, cada un, d’una confirmació tan forta com el suport que
pugui obtenir dels altres elements de la xarxa» (Bello, 1992, 44).
La veritat, més que la representació exacta de la realitat, és allò que ens és
més convenient creure (ORV, 41). L’únic que hi ha són creences i desitjos –totes
dues actituds relatives als enunciats– que depenen del nostre medi ambient
natural i cultural –per això són contingents– i que entreteixeixen la xarxa
mental de la persona. La crítica postmoderna de Rorty és, doncs, en realitat,
un intent per distanciar-se d’una tradició filosòfica que ha dominat la men-
40

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
talitat occidental amb metàfores oculars i que transcorre des de la metafísica
fins a l’epistemologia:
«Són imatges més que proposicions, i metàfores més que afirmacions,
el que determina la major part de les nostres conviccions filosòfiques. La
imatge que manté captiva la filosofia tradicional és la de la ment com un
gran mirall, que conté representacions diverses –algunes d’exactes, i d’altres
no– i es pot estudiar amb mètodes purs, no empírics. Sense la idea de
la ment com a mirall, no s’hauria obert pas la noció del coneixement com
a representació exacta» (FEN, 20).
Però si el coneixement –com intenta demostrar Rorty– no consisteix en l’exactitud
de les representacions, tampoc no ens cal cap mirall interior. La postmodernitat
–des de la trajectòria postanalítica de Rorty– consisteix precisament
en alliberar-se de la idea de coneixement humà com a reunió de representacions
en un mirall de la natura, en trencar amb la
imatge de l’home-com-a-essencialment-coneixedor-d’es- En el sentit del
sències. Aquest canvi en la nostra condició cultural –la filo- pragmatista William
sofia sense miralls– esborra les línies de demarcació que James (1842-1910), la
separen la veritat de la bellesa o la raó de l’emoció, de mane- veritat és allò que ens
ra que la distinció entre disciplines i el privilegiat accés a la resulta més avantatjós
veritat que s’atorga a la filosofia –o a les ciències– desapa- de creure
reix. La tasca filosòfica, a partir d’ara, és més terapèutica
que constructiva, més edificant que sistemàtica. S’apropa més a la tasca formadora
(Bildung) i conversacional que a l’epistèmica, perquè «la forma en què es
diuen les coses és més important que la possessió de veritats» (FEN, 325). La filosofia
edificant és aquella el discurs de la qual és capaç de treure’ns de nosaltres
mateixos per ajudar-nos a convertir-nos en éssers nous. Aquest canvi en l’estatut
de la filosofia apropa Rorty a la tradició hermenèutica i, forçosament, al
contextualisme –i després a l’etnocentrisme–, perquè –en absència d’essències–
la filosofia edificant parteix de l’aculturació, de la contingència del llenguatge,
de la travessa dels subjectes per les diverses etapes de conformitat amb
les normes dels discursos que es produeixen. Sempre amb caràcter local i temporal,
al nostre voltant –la contingència històrica de les nostres comunitats
lingüístiques: «Les paraules prenen els seus significats d’altres paraules més
41

Rorty postmodern, uns apunts
que pel seu caràcter representatiu», «els vocabularis adquireixen els seus privilegis
dels homes que els empren més que de la seva transparència a allò real»
(FEN, 333), «els llenguatges són fets, i no trobats», «la veritat és una propietat
d’entitats lingüístiques» (CIS, 27), «el llenguatge no té una naturalesa, com
tampoc no la té la humanitat; ambdós tenen només una història» (ORV, 293).
D’aquí prové l’etnocentrisme inevitable propugnat per Rorty. No podem justificar
les nostres creences –en qualsevol que sigui l’àmbit disciplinar– davant de
qualsevol, sinó solament davant d’aquells les creences dels quals coincideixen
en certa mesura, perquè en comparteixen el grau suficient com per fer possible
una conversa profitosa (ORV, 51 i ss.). L’etnocentrisme és, doncs, el resultat
d’un problema pràctic sobre les limitacions de l’argumentació derivat de
l’abandonament de la noció de racionalitat transcultural.
La contingència de les creences –el reconeixement de la
La tasca filosòfica, en nostra incapacitat per fonamentar més enllà de l’aquí i
Rorty, és més terapèutica l’ara els nostres desitjos i creences més punyents– i la con-
que constructiva
tingència del llenguatge –el reconeixement que no hi ha
possibilitat de superar els lèxics que emprem en nom d’un
metalèxic que integri tots els lèxics possibles– converteix les nostres teories
en simples narratives, i a nosaltres en ironistes. Aquesta contingència lingüística
és la que fa sospitosa –segons Rorty– la idea mateixa de validesa universal,
que es donaria en el procés convergent d’una comunicació no distorsionada
proposada per Habermas. Abandonar l’universalisme i el racionalisme vol
dir –per a Rorty– deixar de preguntar-se per la validesa universal i per les pretensions
habermasianes de trobar encara un fonament suprahistòric. La
secularització de la filosofia implica convertir-la ella mateixa en una narració
històrica: «Intentem arribar al punt en el qual ja no venerem res, en el qual
no tractem res com a quasi divinitat, en el qual tractem tot –el nostre llenguatge,
la nostra consciència, la nostra comunitat– com a producte del
temps i de l’atzar» (CIS, 42). Per això, la conversió de les teories en narratives
força l’argumentació filosòfica a esdevenir conversa pragmàtica. El filòsof edificant
ja no pot donar raons, argumentar les seves opinions o justificar-se com
si encara fos possible construir un sistema o presentar veritats objectives. Per
això, pot aspirar a oferir, a través de la conversa, a un altre conjunt provisional
de termes com a quelcom útil per a certs propòsits: «Una forma de veure
la filosofia edificant com a amor a la saviesa és veure-la com l’intent d’impe-
42

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
dir que la conversa degeneri en [nova pretensió o nou auto- Abandonar
engany de] investigació» (FEN, 336). «El pragmatista no l’universalisme vol dir per
coneix cap manera millor d’explicar les seves creences que a Rorty deixar de banda
recordar al seu interlocutor la posició en la qual ambdós es les pretensions d’un
troben, la contingència dels punts de partença que amb- fonament suprahistòric
dós comparteixen, les converses fluctuants i sense fonamentació
en les quals ambdós participen» (CP, 256). «La funció de la filosofia
és fer de mitjancera entre velles maneres de parlar i noves maneres de parlar»
(EC, 72). En evocar la comunicació, Habermas es posa transcendental –o
almenys universalista– i aspira a formular principis. En evocar la conversa
Rorty resta etnocèntric i aspira a oferir tan sols exemples –de vegades Rorty
fa la distinció entre conèixer i acomodar-se, entre tenir contacte amb l’essència
i merament arreglar-nos-les amb allò accidental (EC, 39). Ens queda, com
a nivell intermedi no esmentat per Rorty, el diàleg hermenèutic gadamerià,
que posa en joc la dimensió interpersonal i afectiva de l’encontre (Domingo,
1996, 276 i ss.) i que fa dels interlocutors quelcom més que simples usuaris
del llenguatge –ja sigui comunicadors o conversadors. Per últim, com a resultat
de l’acceptació de la contingència i la historicitat de les creences i del llenguatge
que emprem esdevindrem ironistes, és a dir, reconeixerem també la
contingència de la nostra consciència (CIS, 80) i convertirem la filosofia en
un gènere d’escriptura més (CP,180), en l’única manera de fer filosofia sense
fer metarelats.
Inicialment, doncs, la noció de postmodernitat –tot i no ser del seu gust,
tant per l’abús que se n’ha fet com pel seu recel davant dels intents de periodització
cultural– és concebuda i utilitzada per Rorty com a descripció vàlida
d’aquesta nova situació. L’octubre del 1983 diu: «Utilitzo el terme postmodern
en el sentit que dóna a aquest terme Jean-François Lyotard, el qual afirma que
l’actitud postmoderna és la de “desconfiança a les metanarratives”, narratives
que descriuen o prediuen l’activitat d’entitats semblants al jo noumènic, a
l’Esperit Absolut o al proletariat» (OVR, 269). Al juliol del 1990 afirma: «En
aquest estadi [postmodern] hom cessarà de veure en la “veritat” un principi
d’emancipació o una font de poder que, quan l’haurem assolit ens aportarà la
salvació [...]. En situar-me en aquesta perspectiva, jo m’afegeixo als filòsofs italians
que pertanyen a allò que s’anomena el pensament feble» (Préface, 11-12). El
mateix dirà el 1991: «Els meus assajos s’han d’entendre com a mostres del que
43

Rorty postmodern, uns apunts
un grup de filòsofs italians actuals han denominat pensament feble –reflexió
filosòfica que no intenta una crítica radical de la cultura contemporània ni
intenta refundar-la o remotivar-la, sinó que simplement recopila recordatoris
i suggereix algunes possibilitats interessants» (EH, 22). A l’hivern del 1992
confessa: «Crec que els anomenats postmoderns encerten en les seves crítiques
al debat filosòfic tradicional sobre la raó» (PP, 29).
La coincidència epistemològica entre Lyotard i Rorty és, tanmateix, parcial.
Ambdós coincideixen a corroborar el fracàs de la metafísica –la pèrdua
de fe en la capacitat de trobar un conjunt de criteris únic, o marc ahistòric
permanent, que pugui acceptar tothom en tota època i lloc i d’inventar un
únic joc de llenguatge universal– però n’extreuen conseqüències pràctiques
diferents. Lyotard conclou que no podem –i no hem de– sortir de la incommensurabilitat
de les illes lingüístiques, amb la qual cosa la idea del consens
habermasià esdevé, en última instància, un acte de violèn-
Els pragmatistes no cia. La resposta de Rorty, en canvi, és més complexa. D’una
renuncien a estendre la banda, coincideix amb Lyotard, en «l’error bàsic de progra-
referència del nosaltres mes com el de Habermas» (FEN, 344), que intenten trobar
el més lluny possible
inútilment encara una forma sinòptica general d’analitzar
les «funcions que té el coneixement en els contextos universals
de la vida pràctica». Segons Rorty, «hem d’abandonar la idea que la filosofia
hagi de demostrar que tot discurs possible convergeix naturalment en un
consens» (FEN, 340). La filosofia edificant, de manera semblant a l’elogi del
dissens de Lyotard, ha de ser reactiva, ha de protestar contra tot intent de
tallar la conversa, com les sospitoses propostes de «commesuració universal
per mitjà de la hipostatització d’un conjunt privilegiat de descripcions» de la
pragmàtica universal habermasiana. Però Rorty –a diferència de Lyotard–
creu, en canvi, que és possible construir ponts que proporcionin continuïtat
entre arxipèlags lingüístics, fins al punt d’assolir consensos lliures cada cop
més amplis, basats en la reflexió i la persuasió i no necessàriament en la força
–aquí apareix el programa sociopolític del pragmatisme reformista–: «Igual
que Lyotard, desitgem refusar les metanarratives. Però, a diferència d’ell,
seguim teixint narratives de primer ordre edificants» (ORV, 286). «Per als pragmatistes,
el desig d’objectivitat no és el desig d’evitar les limitacions de la
comunitat, sinó simplement el desig d’un consens intersubjectiu tan ampli
com sigui possible, el desig d’estendre la referència del nosaltres el més lluny
44

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
possible» (ORV, 41). Podríem dir, doncs, que Rorty ocupa un lloc intermedi
entre el radicalisme postmodern de Lyotard i el transcendentalisme encara
modern de Habermas.
BIBLIOGRAFIA
Cronologia de les obres clau de Rorty i bibliografia
[ed.] The Linguistic Turn. Recent Essays in Philosophical Method. Chicago: The
University of Chicago Press, 1967. [Versió castellana: El giro lingüístico.
Barcelona: Paidós, 1990. Afegeix els textos «Diez años después» i «Veinte años
después»]. Citat amb les sigles GL.
Philosophy and the Mirror of Nature. Princeton: Princeton University Press,
1979. [Versió castellana: La filosofía y el espejo de la naturaleza. Madrid: Cátedra,
1989, 2ª edició]. Citat amb les sigles FEN.
Consequences of Pragmatism. Minneapolis: University of Minnesota Press,
1982. [Versió castellana: Consecuencias del pragmatismo. Madrid: Tecnos, 1996].
Citat amb les sigles CP.
[ed.] Philosophy in History. Cambridge: Cambridge University Press, 1985.
[Versió castellana: La filosofía en la historia. Barcelona: Paidós, 1990. Inclou el seu
article «La historiografía de la filosofía: cuatro géneros», pàg. 69-98].
Contingency, Irony and Solidarity. Cambridge: Cambridge University Press,
1988. [Versió castellana: Contingencia, ironía y solidaridad. Barcelona: Paidós,
1991]. Citat amb les sigles CIS.
«Préface». A: RORTY, Richard. Science et solidarité. La verité sans le pouvoir.
Combas: Éd. de l’Éclat, 1990 [prefaci original per a la versió francesa que presenta
quatre articles de Rorty inclosos després en els seus Philosophicals Papers].
Citat per «Préface».
Objectivity, Relativism and Truth: Philosophical Papers I. Cambridge: Cambridge
University Press, 1991. [Versió castellana: Objetividad, relativismo y verdad. Escritos
filosóficos 1. Barcelona: Paidós, 1996]. Citat amb les sigles ORV.
Essays on Heidegger and Others: Philosophical Papers II. Cambridge: Cambridge
University Press, 1991. [Versió castellana, Ensayos sobre Heidegger y otros pensadores
contemporáneos. Escritos filosóficos 2. Barcelona: Paidós, 1993]. Citat amb les
sigles EH.
«Human Rights, Rationality and Sentimentality». A: The Yale Review. Vol. 81,
4, octubre 1993 [Versió castellana: «Derechos humanos, racionalidad y senti-
45

Rorty postmodern, uns apunts
mentalismo». A: VV.AA. Batallas éticas. Buenos Aires: Ed. Nueva Visión, 1995,
pàg. 59-80].
«Norteamericanismo y pragmatismo». A: Isegoría. Núm. 8, octubre 1993,
pàg. 5-25.
Hoffnung Statt Erkentniss: Eine Einführung in die Pragmatische Philosophie.
Viena: Passagen Verlag, 1994. [Versió castellana: ¿Esperanza o conocimiento? Una
introducción al pragmatismo. Buenos Aires: FCE, 1997]. Citat amb les sigles EC.
Pragmatismo y política. Barcelona: Paidós, 1998. [Inclou els articles originals
següents: «Trotsky and the Wild Orchids». A: Common Knowledge. Vol. 1, núm.
3, hivern 1992, pàg. 140-153; «The Intellectuals at the End of Socialism». A: The
Yale Review. Vol. 90, Núm. 122, 1992, pàg. 1-16; «Movements and Campaigns».
A: Dissent. Hivern 1995, pàg. 55-60; «A Pragmatist view of Rationality and
Cultural Differences». A: Philosophy East & West. Vol. 42, 4º, 4, octubre 1992, pàg.
581-596; «Justice as a Larger Loyalty». A: BONTEKOE, Ronald i STEPANIANTS,
Marietta. (comps.).
Justice and Democracy: Cross-Cultural Perspectives. Honolulu: University of
Hawaii Press, 1997]. Citat amb les sigles PP.
«¿Quiénes somos? Universalismo moral y selección económica». A: Revista
de Occidente. Núm. 210, 1998, pàg. 93-107.
El pragmatisme, una versió. Antiautoritarisme en ètica i epistemologia. Girona:
Eumo Editorial/Universitat de Girona, 1998.
Achieving our country. Cambridge (Massachusetts): Harvard University
Press, 1998. [Versió castellana: Forjar nuestro país. El pensamiento de izquierdas en
los Estados Unidos del siglo XX. Barcelona: Paidós, 1999]. Citat amb les sigles FNP.
Algunes entrevistes
BELLO, Gabriel. «Richard Rorty: Democracia y filosofía». A: Claves de Razón
Práctica. Núm. 20, març 1992, 42-46.
ESTEBAN, J. Miguel. «Cómo ser un buen pragmatista. Conversación con
Richard Rorty». A: Debats. Núm. 61, tardor 1997, pàg. 100-106.
LYNCH, Enrique. «En una época posfilosófica. Entrevista a Richard Rorty».
La Vanguardia, 15 desembre 1987, pàg. 48-49.
MARTIN, Marina. «Richard Rorty: el liberal trágico». A: Revista de Occidente.
Novembre 1988, pàg. 103-112.
46

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Alguns estudis sobre Rorty
ÁGUILA, Rafael. «El caballero pragmático: Richard Rorty o el liberalismo con
rostro humano». A: Isegoría. Núm. 8, 1993, pàg. 26-48.
ÁGUILA, Rafael del. «Introducción: políticas pragmáticas» (Rorty, 1998, pàg.
9-25).
BELLO, Gabriel. «Introducción: Richard Rorty en la encrucijada de la filosofía
postanalítica: entre pragmatismo y hermenéutica» (Rorty, 1990, pàg. 9-44).
BERSTEIN, Richard, J. Perfiles filosóficos. Mèxic: Siglo XXI Ed., 1991.
COMETTI, Jean-Pierre [ed.]. Lire Rorty. Combas: Éditions de l’Éclat, 1992.
DOMINGO MORATALLA, Agustín. «Perfeccionistas y liberales. El horizonte político
de la verdad en Gadamer y Rorty». A: Estudios Filosóficos. Vol. XLV, núm. 129,
maig-agost 1996, pàg. 261-296.
HABERMAS, Jürgen. «El giro pragmático de Rorty». A: Isegoría. Núm. 17, 1997,
pàg. 5-36.
MCCARTHY, Thomas. «Filosofía y práctica social: el “nuevo pragmatismo” de
Richard Rorty» i «Postcriptum: La teoria ironista como vocación». A: Ideales e ilusiones.
Reconstrucción y deconstrucción en la teoría crítica contemporánea. Madrid:
Tecnos, 1992, pàg. 21-50.
MALACHOWSKI, Alan, [ed.]. Reading Rorty. Oxford: Basil Blackwell, 1990.
RAJCHMAN, John, i WEST, Cornel, [dir.]. La pensée américaine contemporaine.
París: PUF, 1991.
RESTAINO, Franco. Filosofia e Post-filosofia in America. Rorty, Bernstein, MacIntyre.
Milà: Franco Angeli, 1990, pàg. 87-161.
NOTA
1. Citem per a la versió castellana o catalana, sempre que existeixi. Les sigles abreujades de les
obres de Rorty que emprem per a les citacions es poden consultar a la bibliografia final.
47

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Assagista, columnista del diari La Vanguardia i professor de periodisme
de la Universitat Ramon Llull
Francesc-Marc Álvaro
Els falsos culpables de la
desafecció política
La necessitat de trobar respostes urgents més o menys plausibles al desinterès creixent
en la política, a la poca confiança dels ciutadans en les principals institucions
democràtiques o l’abstenció electoral, ha portat a buscar els culpables d’allò que s’ha
anomenat desafecció política, concepte que vol englobar un conjunt vast d’actituds
i de tendències que configuren un fenomen prou complex i reincident en la cultura
política a països amb democràcies estables. El fil conductor d’aquest article del
periodista Francesc-Marc Álvaro se centra en la necessitat de deconstruir alguns dels
prejudicis i dels tòpics que configuren l’origen d’una mistificació que ha comportat,
també, l’assumpció de diagnòstics que apunten a allò més circumstancial i no pas a
allò estructural del problema. L’autor afronta el que ell considera els falsos culpables
d’aquesta desafecció política: la suposada fractura entre el debat polític i els interessos
reals dels ciutadans; la incomprensió i la inintel·ligibilitat del llenguatge dels polítics;
el fet de centrar-se més en debats ideològics estèrils que en la gestió i resolució
eficaç dels problemes; la manca de transparència i el poc foment de la participació;
i, finalment, l’escassa qualitat del personal polític.
No passa dia que no es parli arreu del descrèdit dels polítics, de la pèrdua de
confiança dels ciutadans en el sistema democràtic, de la gran distància entre
els discursos dels partits i els afers quotidians. Són expressions que escoltem
i llegim tant sovint que, poc a poc, deixen de tenir valor i només semblen
tòpics per despatxar amb rapidesa situacions molt complexes que superen els
nostres instruments habituals d’anàlisi. Un exemple molt evident d’aquest
48

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
etiquetatge apressat i mecànic de fenòmens que no acabem de comprendre
és tot allò que diem, portats per les urgències, quan detectem nivells molt alts
d’abstenció electoral. Esmentar l’anomenada desafecció política és una
manera recurrent d’assenyalar un malestar social tangible sense, tanmateix,
explicar-ne les causes reals de fons i, encara menys, proposar receptes per
reduir-lo i fer-lo menys determinant.
Atès que no és fàcil esbrinar l’origen del desinterès d’una part molt important
de ciutadans vers la política, tendim a crear relats urgents més o menys
plausibles que tracten de reduir el marge d’incertesa, d’inseguretat i de confusió
que ens generen una sèrie de fenòmens, dades i comportaments. Aquests
relats han establert uns culpables oficiosos de la desafecció política, no gaire
o no gens demostrats en el pla empíric però prou convincents des del punt de
vista teòric per ser assumits de manera general per periodistes, analistes, consultors
i, sobretot, els mateixos actors polítics. Es tracta dels falsos culpables
de la desafecció política, amb els quals mirem de pal·liar les nostres ignoràncies.
Com és natural, la detecció de falsos culpables posa en marxa la realització
de diagnòstics potencialment erronis o, si més no, incomplets o distorsionats
greument des de la base.
Els falsos culpables de la crisi de funcionament en moltes democràcies
avançades conformen una espessa cortina de tòpics que impedeixen mirar la
realitat de debò. Aleshores, tots plegats esdevenim presoners d’una sistemàtica
desfiguració de les causes de les disfuncions que patim, amb una tendència
preocupant a confondre símptomes i malalties, així com allò contingent
i allò estructural. Per exemple, en les darreres eleccions presidencials franceses,
tothom va considerar estranyament excepcional l’alta participació registrada,
en un context en el qual es considera inamovible i gairebé irreversible
que els electors no se senten prou motivats per la confrontació de projectes
dels partits tradicionals que sostenen el sistema.
Proposo d’analitzar tot seguit els cinc principals falsos culpables que apareixen
amb més assiduïtat en els mitjans, en els discursos del polítics, en els
informes dels experts i, finalment, en les respostes espontànies dels ciutadans
quan són enquestats o convidats a expressar-se sobre aquestes qüestions.
1. «Els polítics no parlen d’allò que interessa la gent».
El primer i més acreditat fals culpable de tots és el que parteix d’una suposa-
49

Els falsos culpables de la desafecció política
da fractura entre allò que diuen els polítics i allò que interessa de debò els
ciutadans en la seva quotidianitat. Si estirem aquest fil, resulta que els polítics
tenen interès en uns assumptes mentre la població està ocupada –o preocupada–
en d’altres coses, molt diferents. Si seguim donant per bo aquest
tòpic, tot es redueix a un problema d’agenda. L’agenda dels polítics seria una
construcció tancada sobre sí mateixa, blindada a l’exterior, impermeable al
batec del carrer.
Aquest fals culpable gaudeix de gran prestigi perquè
Els falsos culpables explota al màxim un gran prejudici populista instal·lat en
conformen una espessa el cor de totes les democràcies avançades: els polítics són
cortina de tòpics
una classe a part, els polítics desconeixen el dia a dia, els
polítics no saben el preu d’una tassa de cafè o d’una barra
de pa. Si a això hi afegim que el discurs polític seriós és necessàriament una
mirada de conjunt, una síntesi, una superació de la particularitat que equilibra
interessos en xoc, ja tenim el mecanisme intern d’aquest fals culpable.
La microrealitat de cada individu no apareix formulada amb prou visibilitat
i concisió en els discursos dels polítics, que tendeixen a combinar conceptes
abstractes (com igualtat o justícia) amb xifres macroeconòmiques (nivell d’ocupació,
augment de la competitivitat o percentatges d’immigració respecte
d’altres països veïns). La història petita, plena de descripcions documentals,
apareix poc en el discurs dels actors polítics. Això genera distància i pèrdua
d’atenció del ciutadà. Posteriorment, es transforma en un judici que
serveix per a qualsevol situació: «Els polítics no parlen d’allò que interessa la
gent». Davant d’això, les campanyes electorals –donant per bo aquest fals culpable
de la desafecció democràtica– s’acaben reduint a una mera confrontació
de llargues llistes de promeses al detall, mitjançant les quals es pretén
captar el vot dels diferents segments socials, des dels joves fins els pensionistes,
passant per les mares solteres, els discapacitats, els treballadors autònoms,
els pagesos o els que han tingut un fill recentment. Aquesta subhasta
acaba tenint perfils xarons de populisme descarnat, com si els governs fossin
instàncies generoses que «regalen» això o allò al bon ciutadà.
2. «Els polítics no saben explicar bé allò que fan, no saben connectar ni comunicar».
La deliberada confusió entre contingut i continent genera aquest fals culpa-
50

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ble, que arrenca també de la promoguda indistinció entre fons i forma. Si bé
és cert que no hi ha política democràtica sense capacitat d’argumentar les
idees amb eficàcia i fer-les arribar de manera intel·ligible a un públic massiu,
és obvi que, moltes vegades, és més fàcil i menys compromès assumir que s’ha
fallat en la canalització dels missatges que no pas admetre que aquests són
defectuosos en origen. Equivocar-se en la comunicació està menys penalitzat
que equivocar-se en la formulació del projecte. Resulta evident que els projectes
són sempre la plasmació dels lideratges i, en canvi, la comunicació pot
considerar-se una estratègia mal gestionada per un responsable secundari.
Aquest desplaçament de la responsabilitat no deixa de ser una argúcia per
salvar el líder i aquells que han elaborat el seu destil·lat programàtic.
Molts polítics, en comptes de fer autocrítica sobre la força, oportunitat,
originalitat o solidesa del seu programa prefereixen, en cas de derrota, entretenir-se
a especular al voltant d’un assumpte tan vaporós com els canals de la
persuasió i les capacitats «per connectar amb la gent». Què vol dir connectar
amb els ciutadans? De què parlem quan invoquem una connexió amb electors
i amb administrats? Ningú no ho acaba de saber amb claredat.
Aquesta insistència en els problemes de comunicació revela la improvisació
aguda que predomina en molts equips polítics que substitueixen el laboratori
d’idees per una simple i rutinària manufactura de sound-bites o talls del
dia per aparèixer en els mitjans de comunicació. En casos extrems, el full de
ruta desapareix i el programa es redueix a una suma d’ocurrències destinades
a guanyar l’espai del titular mediàtic. Són flor d’un dia i, com a tal, es
marceixen. La creació d’un projecte polític demana temps,
reflexió i sedimentació mentre que el màrqueting polític Equivocar-se en la
obeeix les lleis de l’espectacle. Col·locar el segon en el lloc comunicació està
del primer és l’expressió de la feblesa i de la poca entitat menys penalitzat que
d’un projecte, així com la prova més contundent de la equivocar-se en la
reducció de la batalla democràtica a un atzar mogut pel formulació del projecte
tacticisme espuri.
3. «Els polítics no han de parlar d’ideologies ni de sentiments, han de ser bons
gestors que transmetin confiança».
Un dels pitjors subproductes del discurs antipolític arreu és la persistència,
molt estesa popularment, en les suposades bondats d’una tecnocràcia que
51

Els falsos culpables de la desafecció política
hauria de dissoldre les divisions ideològiques clàssiques. Atributs dels alts responsables
del món de l’empresa són projectats per sistema sobre els actors
polítics com a virtuts indiscutibles. Aquest és un equívoc que, sovint, alimenten
els mateixos entorns dels partits i de les institucions, sense adonar-se que,
així, llancen pedres contra la seva teulada. Gestor ha esdevingut la paraula
màgica enfront de polític. Si un líder vol ser considerat de debò, sembla que
ha de cercar l’adjectiu de gestor, encara que no hagi gestionat mai res de res,
llevat de la seva carrera política. No es parla ja de governar, o de negociar, o de
pactar sinó de gestionar. Com si la política no tingués res a veure amb la confrontació
de valors, d’idees i de models de país i societat,
Gestionar és un verb com si l’art del possible es reduís a una habilitat per moure
que redueix la política a les coses amunt i avall i quadrar pressupostos. Gestionar o
una sola dimensió de la administrar són verbs que redueixen la política a una sola
tasca de governar
dimensió de la tasca de governar. Tasca molt important però
insuficient per sí sola.
En realitat, aquesta entronització acrítica de la gestió amaga una por
accentuada per la feina de més risc d’un polític: assumir uns valors i donar
sentit a les grans paraules. Darrere de l’home polític que es defineix només
com a gestor hi ha la grisor que no vol o no pot entomar riscos i que, per tant,
prefereix anar fent sense definir ni assenyalar camins. Els líders assenyalen
nous camins, els gestors es limiten a circular per vies ja conegudes.
Tota política que assoleix el poder a les urnes passa per tres fases: la priorització
d’uns valors, la restitució del sentit de les paraules que conformaran
un programa i, finalment, la realització d’aquest projecte d’acord amb les
oportunitats i els recursos disponibles. El gestor no té projecte, només té
voluntat de durar, és una carcassa buida moguda per la tàctica i la circumstància.
El polític, en canvi, disposa de i posa en joc paraules plenes de sentit
i conviccions expressades amb sentiment d’una manera original i pròpia,
amb la naturalitat d’allò que ha estat viscut i pensat a la vegada, de manera
indestriable. Un gestor vol completar un mandat i un polític sempre anhela
implicar el ciutadà en un somni, en una ambició col·lectiva.
4. «La política no és prou transparent, participativa ni propera a la gent».
Som davant d’un fals culpable de la desafecció política que explota el tòpic
del secret, el tòpic de la conspiració i el tòpic de la llunyania del poder.
52

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
La transparència s’ha convertit en un altre mot que ningú no sap molt bé
què significa, però que s’invoca de manera tossuda. Tal vegada s’ha instal·lat
la creença pueril que els processos de decisió, pel sol fet de ser democràtics,
han de produir-se a cel obert, sense la necessària discreció que reclama tot
encaix d’idees, interessos i objectius. Per una certa concepció angelista del fet
polític, la transparència seria la quintaessencia de la virtut del governant, no
pas l’eficàcia ni la responsabilitat. Implícitament, aquesta transparència
omnímoda ocuparia el lloc d’una veritat absoluta i, per tant, respondria a un
dictat hipermoral, rígid i purista. El revers d’aquesta mirada és terrible: presenta
tots els actes de govern com una forma de potencial engany o estafa a
una ciutadania desemparada, exactament igual com fan els discursos antipolítics
que volen «salvar» la nació.
També la participació és un mot que ha estat pervertit en associar-lo, principalment,
a una sèrie de folklores d’opinió pública que els governs promouen
amb l’excusa de «la democràcia deliberativa». Certes administracions
conviden els ciutadans a dir la seva, a fer arribar suggeriments, a contribuir
amb les seves aportacions, sobretot aprofitant les eines telemàtiques a l’abast.
Amb això, amaguen la complexitat dels assumptes que s’aborden des
d’un govern i, alhora, pretenen obtenir un xec en blanc que els legitimi per
fer, quan toqui, allò que calgui. Al final, són simples operacions d’imatge. És
il·lustratiu d’això el que el Govern català, a partir de 2004, va posar en marxa
per recollir –es deia– aportacions populars al nou Estatut autonòmic. La sort
posterior d’aquells materials recollits és perfectament descriptible.
Pel que fa a la proximitat dels circuits i actors polítics respecte dels ciutadans
sempre se’n parla com si encara visquéssim a l’Europa napoleònica i com
si el combat pel poder democràtic no es representés als mitjans de comunicació.
És cert que cal millorar la relació entre electors i electes, i que cal perfeccionar
el control que el ciutadà té sobre la feina dels seus representants, però
la llunyania del poder és més un recurs retòric comodí que no pas un fet provat.
Allò que més preocupa els gabinets polítics és no donar
mai una sensació de tancament, d’aïllament. El que passa Participació és un mot
és que, en invocar el tòpic de la llunyania, el ciutadà també que ha estat pervertit
es pot desentendre còmodament de l’esforç necessari que per associar-lo
cal fer per seguir el procés polític més enllà dels titulars de falsament a «democràcia
televisió. Però la política és avui més propera i oberta al ciu- deliberativa»
53

Els falsos culpables de la desafecció política
tadà que d’altres activitats, posem per cas la ciència, el món financer i econòmic,
l’alta cultura o la religió, entesa com a organització ben jerarquitzada.
5. «A la política ja no hi van els bons, només aquells que no tenen res més a
fer».
Encara que també ho pensin, aquesta darrera afirmació, com és obvi, no l’acostumen
a expressar mai els polítics, si més no en públic. El primer ressort
amagat d’aquest fals culpable de la desafecció política és un error molt propi
de periodistes i analistes: voler que tots els llocs de responsabilitat estiguin
ocupats per líders d’un calat extraordinari, que són els que poden proporcionar
un relat més ric i apassionant. El segon ressort és interpretar, de manera
mecànica, que uns polítics més carismàtics i especials gene-
Pensar la política com ren sempre en el públic un més alt interès per l’activitat
un refugi de mediocres dels partits i les institucions, extrem que no es pot provar
és un prejudici arrelat i empíricament si comparem països i èpoques distintes.
molt corrosiu
A més de ser inexacte i injust, pensar en la política com
a refugi dels mediocres i com un espai que expulsa
l’excel·lència respon a un prejudici molt corrosiu i massa arrelat: la societat
és millor que els seus polítics, el ciutadà està molt per sobre del governant.
Com si no hi hagués un vincle evident entre uns i altres. Aquesta supèrbia
civil, alimentada per activa i per passiva, és un mite que serveix per presentar
la virtut del cantó de l’elector i el vici del cantó dels que se sotmeten a les
urnes. Certs moviments populistes engreixen aquests missatges de descrèdit
professional del personal polític perquè tracten de presentar el sistema com
un magma denigrat que espera una regeneració exterior.
Inventariar els falsos culpables de la desafecció política a Europa només
té un objectiu: reduir el camp de l’error i del prejudici i contribuir a millorar
el diagnòstic sobre la crisi de les democràcies avançades. En això tots hi
guanyarem. La necessitat de detectar amb certa fiabilitat els punts més
febles d’aquest quadre reclama que procedim, amb certa insistència, a desplegar
una feina prèvia de demolició dels miratges. No es pot edificar sense
ensorrar el que ja no serveix i, a més, amenaça ruïna.
La consistència de les propostes democràtiques que sorgeixin arreu tindrà
relació –seria lògic– amb visions inèdites que vagin més enllà de les plantilles
que ara com ara fem servir. Després dels diagnòstics nous vindran els pronòs-
54

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
tics també nous. Això també ha de poder barrar el pas als venedors de receptes
fàcils i cridaneres, en ocasions perilloses, que malden per introduir-se per
les escletxes del sistema quan els partits responsables perden la brúixola.
Tots parlem de crisi de la política i tots caiem sovint en llocs comuns que,
en comptes d’esclarir-nos la realitat, ens la van enfosquint. Val la pena de
començar a fer via, sense perdre més temps, cap una nova direcció.
55

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Investigador de la UOC
Ivan Serrano
Escòcia: el pendent
cap a la independència?
Ivan Serrano, politòleg i bon coneixedor de la realitat sociopolítica escocesa, és autor
d’una tesi doctoral presentada recentment en què estudia, des d’una aproximació
comparada, els processos de devolution i de décentralisation a Escòcia i a Còrsega,
respectivament. En aquest article, no només ens ofereix alguns elements d’anàlisi per
a valorar els possibles escenaris als que s’enfronta Escòcia arran de la victòria de
l’Scottisch National Party (SNP) a les eleccions del maig passat, sinó que fa un balanç
dels deu anys del procés de devolution impulsada per Tony Blair a partir de 1997.
Segons Serrano, un cert èxit en la implementació dels canvis institucionals i en el
desenvolupament global d’aquest procés ha fet que paradoxalment –més enllà de la
diagnosi que es pugui fer dels darrers resultats electorals–, la visió laborista sobre el
futur d’Escòcia sigui la que més suport obté avui entre la població.
Les terceres eleccions d’enguany al restituït Parlament d’Escòcia coincidien
amb els tres-cents anys de la Unió, i la qüestió escocesa se situava en el primer
pla del debat polític britànic. L’any 2007 també ha estat l’any en què Tony
Blair, l’impulsor de la devolution a Escòcia i Gal·les, ha dimitit com a primer
ministre, i ha deixat pas a l’escocès Gordon Brown al capdavant del Labour
Party i del Govern de la Gran Bretanya.
Els resultats electorals de maig han donat lloc a un nou escenari polític a
Escòcia. Per primer cop l’Scottish National Party ha estat el partit més votat i
ha estat l’encarregat de formar nou govern per al Parlament de Holyrood.
56

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Malgrat que les enquestes havien apuntat a un marge més ampli, la històrica
victòria dels independentistes els ha situat al Parlament escocès només amb
un diputat de diferència respecte als laboristes. De fet, en el seu conjunt els
partits unionistes no han patit una gran davallada i continuen sent majoria
al Parlament. Això obre un escenari incert perquè l’SNP pugui dur a terme la
seva principal proposta programàtica; la convocatòria d’un referèndum per
donar veu a la societat escocesa sobre la forma política amb què es vol organitzar.
A la vista dels resultats, podríem concloure que Escòcia no està baixant
l’anomenat pendent relliscós (slippery slope) cap a la independència que
alguns esperaven i d’altres volien evitar amb el projecte de devolution aprovat
el 1997.
L’expressió slippery slope es fa servir en política britànica per descriure els
possibles efectes que el procés de devolution pot generar en el cas escocès. En
teoria política, la pregunta podria formular-se com la mesura en què els processos
de devolution fomenten o neutralitzen el secessionisme. És a dir, ¿un
arranjament institucional que reconegui les demandes d’una minoria nacional
és més aviat un pas cap a l’enfortiment de l’estat, o aquest reconeixement
de la pluralitat genera més aviat un incentiu a les demandes d’autogovern?
Cal recordar que justament Tony Blair va guanyar les eleccions britàniques
el 1997 amb un programa que incloïa el procés de devolution com un dels seus
principals punts, amb la qual cosa es reprenia la qüestió de l’acomodació
d’Escòcia a la Gran Bretanya, amb l’objectiu d’atendre les demandes d’autogovern
escoceses i alhora enfortir la Unió. Havien passat gairebé vint anys des del
fracassat referèndum celebrat a final dels anys setanta, poc abans de l’arribada
dels conservadors liderats per Margaret Thatcher al Govern de la Gran
Bretanya que exclourien durant el seu mandat qualsevol possibilitat d’avenç
en l’autogovern escocès. Els laboristes, amb una sòlida presència a Escòcia, van
reforçar durant els anys vuitanta el seu compromís amb la descentralització i
amb la devolution escocesa, com a resposta a les polítiques centralitzadores dels
governs de Margaret Thatcher. Els laboristes van anar superant
progressivament les dissensions internes que la qües- Escòcia no està baixant
tió suscitava al si del partit, sobretot a partir del 1992 quan, l’anomenat pendent
en contraposició a l’avenç de l’SNP, van aturar la línia ascen- relliscós –slippery
dent que havien experimentat en les anteriors eleccions, i slope– cap a la
van fer retornar la seva atenció cap a la qüestió de la devolu- independència.
57

Escòcia: el pendent cap a la independència?
tion. El projecte que lideraria Tony Blair es fonamentava en les reivindicacions
sorgides d’iniciatives com la Campaign for a Scottish Assembly o l’Scottish
Constitutional Convention, remarcant, però, els motius d’eficiència administrativa
i subsidiarietat de la devolution com a part de la seva iniciativa per reelaborar
el projecte d’identitat nacional britànica. Així, juntament amb el reconeixement
d’Escòcia com una identitat diferenciada en el marc de la Gran
Bretanya, Blair formula en paral·lel un discurs nacionalista britànic, un projecte
nacional que havia de permetre a la Gran Bretanya afrontar amb èxit els
reptes de la modernitat com una «una veritable nació». 1 És il·lustratiu, en
aquest sentit, el fet que els laboristes contemplaven introduir un element de
simetrització en el projecte, tot estenent les reformes de descentralització
també a Anglaterra. El procés de devolution va acabar per mantenir l’asimetria
en el contingut de les reformes, atesa la dificultat d’in-
La tradició democràtica troduir un element polític pel que fa a la regionalització
del sistema polític d’Anglaterra, que es va concretar finalment en un seguit de
britànic fa que el debat millores funcionals, com ara agències de desenvolupament
sobre el futur de la regional, però sense el component electoral que es preveia.
sobirania escocesa no Per acabar de descriure el context de l’autogovern esco-
sigui tabú
cès, podríem dir que hi ha dos claus interpretatives fonamentals
per, al meu parer, entendre el procés d’acomodació
d’Escòcia en el marc de la Gran Bretanya. D’una banda, la concepció d’Escòcia
en el marc d’aquest procés com a nació, i no com a regió. És a dir, el procés de
devolution s’ha desenvolupat sobre unes bases en les quals Escòcia es reconeix
com a nació, i aquesta qualitat de demos és la que legitima les seves reivindicacions
d’autogovern. Concebre el subjecte de la reforma com a nació o com
a regió no és una qüestió historiogràfica, sinó que defineix el procés de devolució
política com a millora de les institucions en termes administratius i funcionals,
o com a procés polític de reconeixement de la identitat escocesa. Cal
notar aquí que l’èmfasi no només es posa en com es gestiona –amb idees com
la descentralització, la subsidiarietat o la democràcia local–, sinó també en
per què es vol gestionar. El segon element el trobem lligat a la idea d’asimetria.
El procés de devolution a Escòcia presenta un doble element asimètric,
tant en el procés com en el seu contingut. El procés ha estat finalment bilateral,
Escòcia-Gran Bretanya, malgrat l’element de simetrització que preveia el
projecte laborista. Cal tenir en compte un element addicional vinculat a la
58

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
peculiaritat constitucional britànica, i és que els arranjaments institucionals
escocesos no són estàtics, sinó que poden evolucionar cap a situacions diverses.
El debat sobre Escòcia i la Unió
La tradició democràtica del sistema polític britànic fa que els debats sobre la
nació o la sobirania escocesa i de la seva relació amb el Regne Unit no sigui un
tema polític tabú. Els partits tenen, a més, posicions força explícites al respecte,
cosa que clarifica les opcions i les conseqüències que pot tenir el vot dels
ciutadans, ja que poden esperar amb una certesa acceptable les conseqüències
del seu vot. Hi ha tres grans visions sobre les relacions entre Escòcia i la
Gran Bretanya, que ens remeten a la pregunta de si la devolution fomenta la
voluntat d’independència o si ofereix la possibilitat d’una acomodació estable
dins l’Estat britànic. Si ens situem en les expectatives que es van generar
el 1997, trobaríem que els independentistes de l’SNP esperaven que la devolution
acostés Escòcia al camí de la independència. Des de les posicions unionistes,
els conservadors compartien aquesta diagnosi, malgrat que allò que els
independentistes escocesos contemplaven com una esperança era per als
tories un motiu de preocupació. Per als laboristes la devolution havia de servir
per donar resposta a les demandes d’autogovern escocès, cosa que generaria
un arranjament institucional estable. Amb els poders del Parlament escocès
que s’afegien cal recordar l’especificitat que mantenia Escòcia en àmbits
diversos com el sistema legal i local, l’ensenyament, o el reconeixement simbòlic
a la seva identitat nacional, per exemple, en relació amb les seleccions
esportives, es pot dir que la visió laborista ha estat la que de moment s’imposa
en la política escocesa. El sentiment escocès o el desig d’independència no
ha crescut exponencialment durant aquests anys, sinó que s’ha mantingut
relativament estable, amb la qual cosa s’han acomplert les expectatives laboristes
i, en particular, les de Tony Blair.
Ara bé, la situació a Escòcia és una mica més complexa, tant a nivell de les
actituds socials com dels resultats electorals. Pel que fa al nivell social, els
diversos estudis que s’han anat realitzant han reiterat la idea que els escocesos
no semblen estar interessats en l’autogovern només perquè pensin que
un govern escocès pogués fer una gestió més bona dels afers públics, sinó
perquè senzillament volien «gestionar els seus propis assumptes», tal com
59

Escòcia: el pendent cap a la independència?
s’apuntava en una enquesta posterior a la restitució del Parlament. Hi ha,
doncs, una diferenciació explícita entre l’autogovern com a gestió de la cosa
pública i com a reconeixement polític a la identitat nacional escocesa. En
segon lloc, el sentiment nacional escocès i el suport a la independència està
només relativament relacionat amb el suport als partits polítics. Segons les
diferents enquestes, fins a dos terços d’aquells qui voldrien una Escòcia independent
no són votants de l’SNP, mentre que, d’altra banda, al voltant del 40
per cent dels electors d’aquest partit no es consideren independentistes. A
més, en termes identitaris, al voltant de la meitat d’aquells qui se senten
només escocesos no donarien suport a la independència ni voten l’SNP. Dit
d’una altra manera, aproximadament un terç d’aquells qui recolzen la independència
d’Escòcia són votants de l’SNP, mentre que la resta està repartida
entre els altres partits, incloent-hi també els conservadors. D’altra banda, si
bé el 1997, any de l’aprovació del referèndum sobre la devolution, més d’un 40
per cent dels escocesos pensava que disposar novament de parlament propi
feia més probable que Escòcia acabés per separar-se del Regne Unit, aquesta
percepció va baixar, en només tres anys i fins a poc, més d’un 25 per cent.
Així, doncs, si s’observen les dades, es podria arribar a la conclusió que el pendent
relliscós o slippery slope cap a la independència no s’estaria produint. 2
Tanmateix –com dèiem–, la situació és més complexa. Si prenem una perspectiva
més àmplia i analitzem les dades des del 1979, trobem que el suport
a la independència –dins o fora de la UE, tal com es planteja la pregunta a les
enquestes d’aquest tipus a Escòcia– ha presentat una evolució a l’alça, amb
alguns alts i baixos, com el pic del 1997 quan va arribar al 37 per cent. La davallada
que es produeix després de la devolution podria indicar que bona part dels
escocesos es troben còmodes en els arranjaments establerts a l’Scotland Act i
que, per tant, la independència és una opció que perd atractiu. Per la banda
d’aquells que s’oposaven a la independència, el suport ha anat caient des de
la quarta part dels ciutadans escocesos el 1979 fins a situar-se per sota del 10
per cent actualment, mentre que el suport genèric a la devolution es manté
constant al voltant dels dos terços de la població. Que aquest darrer percentatge
es mantingui estable i sumi més de la meitat dels enquestats és motiu
per pensar que la no resolució de la devolution el 1979 i l’allargament de la
qüestió fins al 1997 no obeïa a un canvi de suport social, sinó que més aviat es
devia a qüestions de polítiques de partit i contingències electorals.
60

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Amb aquestes dades també hi cap, però, una interpretació que qüestioni
l’estabilitat dels arranjaments del 1997. Les dades dels extrems –aquells qui
aposten per la independència i aquells qui s’hi oposen– s’han invertit des del
1979. Raonablement, es pot dir que el transvasament de suports entre una i
altra opció no es produeix entre els extrems, sinó que una part important dels
qui s’oposaven a la independència el 1979 ara donen suport a l’opció de la
devolution. I si això és cert, una part gairebé idèntica d’escocesos que donaven
suport a la devolution ara serien partidaris de la independència –sense tenir
en compte la hipòtesi que les generacions més joves que progressivament es
van incorporant a l’univers de l’enquesta manifestin una tendència més alta
vers posicions independentistes.
En aquest context, la present legislatura serà clau per a l’SNP. En la mesura
en què aconsegueixi establir una agenda de govern sòlida i pugui desenvolupar-la
amb èxit, tot demostrant la seva capacitat de govern, contribuirà a
legitimar el seu projecte polític davant l’electorat escocès.
El repte de l’SNP passa, doncs, per ser capaç d’eixamplar el La visió laborista ha
seu suport més enllà del seu electorat, ja que –com hem estat la que de moment
vist– d’una banda, el suport a la independència, tot i que no s’imposa en la política
és majoritari sí que és molt significatiu, però alhora l’SNP escocesa.
s’ha demostrat capaç d’obtenir suport electoral per part de
votants que en principi no es mostren independentistes. Això faria que un
eventual referèndum tingués un resultat obert, especialment si tenim en
compte que el posicionament dels partits polítics a Escòcia és força clar i els
ciutadans poden saber raonablement quins són els projectes polítics que els
ofereixen.
La britishness i Escòcia
Els partits polítics han de definir les seves estratègies per als propers anys
davant el nou escenari que s’ha obert a Escòcia. L’SNP té un projecte polític
definit, i són ara especialment els dos principals partits unionistes, el Labour
i el Conservative, els que estan obligats a intentar situar el seu discurs vers
Escòcia en la centralitat política. En oposar-se a la independència d’Escòcia,
la seva estratègia ha passat tradicionalment en bona mesura per qüestionar
la viabilitat econòmica d’una Escòcia independent, però a nivell propositiu
el més interessant és analitzar com tots dos partits reforcen l’opció de refle-
61

Escòcia: el pendent cap a la independència?
xionar sobre el concepte de britishness que promouen com a projecte polític. 3
En el cas dels laboristes, Gordon Brown impulsa i participa en diversos projectes
sobre què significa la britishness avui i en quines polítiques s’ha de
materialitzar, en una línia similar a la que seguia Tony Blair. En un recent
discurs al Commonwealth Club de Londres4 –com anteriorment ja havia fet,
per exemple, a la Fabian Society–, Brown caracteritzava la seva idea de la
Gran Bretanya com un «estat multinacional», unit no per lligams de «raça o
ètnia», sinó per valors compartits, i es donava una importància fonamental
a les institucions. Tanmateix, Brown acaba per referir-se a
trets «nacionals» britànics com ara l’himne, la monarquia
o l’Església d’Anglaterra, i barreja un cert biaix anglocèntric
–que ja havia denunciat el manifest A Claim of Right for
Scotland, el 1988– amb l’intent de definir la Gran Bretanya
com una nació de nacions, tal com també es desprenia del
pensament de Tony Blair.
David Cameron, per la seva banda, intenta desmarcar-se de les posicions
vigents al seu partit durant l’època de Thatcher exercint una autocrítica
explicita respecte a l’actitud del partit durant els darrers anys. Així, deixa de
posar l’èmfasi només en la qüestió econòmica i admet que durant els tres
segles de la Unió, tot i que ha «servit bé tots dos països», també s’ha produït
una certa «erosió de la identitat escocesa». 5 El tret més rellevant és, però, que
Cameron atribueix l’allunyament dels conservadors i del seu projecte britànic
en relació amb Escòcia als anys de governs conservadors durant els vuitanta
i noranta, quan es va fer servir els escocesos com a «laboratori d’experimentació»
en relació amb la Poll Tax, i posteriorment amb l’oposició a la
devolution, tot i que havia quedat clar feia temps que el projecte obeïa a la «consolidada
voluntat del poble» escocès. Per Cameron, igual que per Brown, la
identitat britànica no passa pel lligam de «l’etnicitat», sinó pel projecte tradicional
d’un «nacionalisme cívic inclusiu». Amb aquest horitzó, Cameron
aposta per centrar el discurs conservador a Escòcia en les polítiques públiques,
tenint en compte, però, que, a diferència dels laboristes, no és qüestió
de si una Escòcia independent podria ser un país ric o pobre, sinó de tenir
present que la Unió ha de ser un projecte d’identitat compartida que «apel·li
als cors» del conjunt dels britànics. 6
El desig
d’independència no ha
crescut
exponencialment els
darrers anys
62

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Conclusions
Per resumir les visions actuals sobre Escòcia, podríem dir que els laboristes
es troben còmodes en l’escenari competencial actual, mentre que els liberals
demòcrates aposten per mantenir també aquest escenari, tot i que amb un
aprofundiment significatiu en matèria de competències. Els conservadors
encara juguen un paper secundari a Escòcia després dels anys Thatcher, a l’espera
que, en tot cas, David Cameron pugui articular un discurs propi sobre la
qüestió, apostant en tot cas per adaptar-se a la situació actual i donant per bo
el marc definit pels arranjaments del 1997. L’SNP, per la seva banda, continua
apostant per la secessió democràtica i negociada si els escocesos ho aproven
en referèndum, tot i que és molt possible que no pugui obtenir els suports
necessaris al Parlament escocès en aquesta legislatura per poder engegar el
procés i convocar l’esmentat referèndum. Tanmateix, la legitimitat del
Parlament escocès per convocar un referèndum és acceptada pel Govern britànic.
I, de moment, sembla poc probable que aquest opti per prohibir la consulta,
si així ho decideix la cambra escocesa.
La devolution ha demostrat ser un bon instrument polític per a l’autogovern
d’Escòcia, sense que això signifiqui, però, tancar la qüestió de la possible
independència del país. Ben al contrari, s’ha convertit en el centre d’un
debat molt intens on no es pot descartar que un dia els escocesos puguin decidir
encetar el primer procés de secessió democràtica a l’Europa occidental. El
cas escocès posa de manifest que un debat ple de passions i on es contraposen
posicions de manera molt intensa es pot produir de manera democràtica
sense campanyes de desqualificació que posin en joc la legitimació del sistema
polític. A nivell social també es produeix aquesta situació, i els partits
polítics no intenten generar tensió entre comunitats. És curiós, per exemple,
passejar per Londres i no només trobar-se que l’omnipresent Royal Bank of
Scotland utilitza desacomplexadament la seva scottishness en la seva imatge
corporativa, sinó altres situacions potser anecdòtiques,
però que són interessants d’analitzar, com ara els anuncis La legitimitat del
en grans tanques publicitàries que es podien trobar a la Parlament escocès per
capital britànica recentment. En aquests anuncis una com- convocar un
panyia energètica escocesa s’anunciava amb lletres grans referèndum és
fent servir només el seu nom: Scottish Power. Podem ima- acceptada pel govern
ginar quines reaccions es podrien produir en altres estats britànic
63

Escòcia: el pendent cap a la independència?
de la Unió Europea si es donés una situació similar? El futur d’Escòcia dins o
fora de la Unió és una incògnita, però sembla probable que allà on vulguin
anar els escocesos, si baixar o no el pendent de la independència, es decidirà
amb bones dosis de debat polític, sense desqualificacions ni boicots, i qui
sap si, fins i tot, amb un primer ministre escocès al capdavant del Govern
britànic.
NOTES
1. BLAIR, Tony. «My Vision for Britain». A: RADICE, Giles [ed]. What Needs to Change. London:
HarperCollins, 1996.
2. Les referències a les enquestes esmentades en aquesta secció són preses de BENNIE,
Lynne G., BRAND, Jack i MITCHELL, James. How Scotland Votes: Scottish Parties and Elections
(Political Analyses). Manchester: Manchester University Press, 1997. També de BRAND, Jack.
The National Movement in Scotland. London: Routledge and Kegan Paul, 1978. I MCCRONE,
David. «Redesigning the UK: The Politics of Devolution». A: GAGNON, Alain-G; GUIBERNAU,
Montserrat; ROCHER, François [eds]. The Conditions of Diversity in Multinational Democracies.
Montreal: Institute for Research on Public Policy, 2003. La majoria d’aquests estudis empren
les dades de la British Social Attitudes Survey.
3. Cal considerar també que la reflexió al voltant de la idea de britishness obeeix també a la
necessitat de reelaborar el projecte d’identitat britànic en relació amb els ciutadans originaris
de les colònies britàniques, de la immigració i del terrorisme islamista.
4. Discurs pronunciat al Commonwealth Club el 27 de febrer de 2007.
5. Discurs pronunciat a Glasgow el 15 de setembre de 2006.
6. Article al Daily Telegraph de l’11 d’abril de 2007.
64

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Escriptora
Marta Pessarrodona
Lluís Nicolau d’Olwer:
una incògnita catalana
Personatge certament polifacètic i que pot ser conegut per la seva ingent aportació
en diverses disciplines, se’l pot reivindicar –i així ho fa l’autora d’aquest text–, com a
historiador, hel·lenista, periodista, economista, prosista, memorialista o polític. El cert
és que la trajectòria de Lluís Nicolau d’Olwer, resta avui oblidada i massa desconeguda
en determinades latituds. Marta Pessarrodona glossa, en aquest article, la figura
d’un erudit que fou dirigent d’Acció Catalana Republicana, ministre d’Economia i
governador del Banc d’Espanya en el dramàtic període de la guerra civil.
De la mateixa manera que les estudioses –i molts estudiosos– de Mercè
Rodoreda acaben o acabem enamorades –és un dir– d’Armand Obiols –pseudònim
de Joan Prat Esteve–, diria que qualsevol estudiosa o interessada –genèrics
que inclouen «estudiosos» o «interessats»– de la política i, en especial, de
l’exili català, generat per la Guerra Civil espanyola, acabem o comencem –si
més no, aquest és el meu cas– profundament interessats en una figura tan
polièdrica com és la de Lluís Nicolau d’Olwer (Barcelona, 1988 - Ciutat de
Mèxic, 1961). Per justificar la prèvia diré que tant Obiols com Nicolau d’Olwer
–Nic, d’ara endavant– són, en línies generals, uns grans desconeguts per a allò
que se’n diu el gran públic.
Podem començar per preguntar-nos qui era Nic, i les respostes podrien ser
molt variades i certes. En la primera edició de la Gran Enciclopèdia Catalana
65

Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita catalana
(GEC), un historiador competent i també polític, Miquel Coll i Alentorn, ens
l’entra com a «historiador, hel·lenista, periodista i polític». Sense voler-li esmenar
la plana, encara que la definició és certa, gosaria afegir-hi «medievalista»,
no sols pensant que va ser el primer prologuista de Lo somni, de Bernat Metge,
que va inaugurar la benemèrita col·lecció de Josep Maria Casacuberta «Els nostres
clàssics» el 1924, sinó també si recorrem al seu epistolari amb mossèn
Salvador Galmés, a propòsit de l’edició de l’obra lul·liana. Per no parlar del
tema que l’ocupà des de 1939, Abelard –per tant, segle XII–, que resta inèdit als
arxius de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Forçant la
El Banc d’Espanya, del màquina, també el podríem fer entrar com a economista, no
qual va ser governador, sols pensant que va ser ministre d’Economia en el Govern
encara lamenta no republicà d’Alcalá Zamora, sinó que també va ser, en el
posseir una pintura que Govern republicà de Manuel Azaña, governador del Banco
el representi
de España (BdE), des de començaments del 1936 fins a l’acabament
de la guerra, el 1939 –ell ho va datar el març d’aquell
any–, encara que el BdE dóna com a dates del seu mandat el període 1936-1938,
per raons que intentaré explicar. Subsidiàriament o no, recordem que va
representar Espanya a la Conferència Econòmica de Londres el 1933 –J. M.
Keynes era viu i actiu, per cert– i a les Nacions Unides durant la Guerra Civil.
Personalment, crec que el seu pas pel BdE és summament interessant, perquè
abraça des del trasllat d’or –per ordres de Negrín– a Cartagena i d’allí a Rússia,
fins al «tresor» embarcat al vaixell Vita, que havia de recollir a Mèxic el doctor
Puche, negrinista, i que va recollir Indalecio Prieto i va servir per a la JARE.
Sense oblidar l’emmagatzement d’uns quadres d’El Greco a les bodegues del
BdE que, per poc, es malmeten per culpa d’un corrent d’aigua soterrani que
travessa aquella institució. En aquest apartat és especialment interessant
veure el llarg assaig de Joan Sardà «El Banco de España. 1931-1962», dins El
Banco de España, una història econòmica. Una obra publicada el 1970 que no es
va poder fer pública fins a la mort del dictador. Sense comentaris.
Last but not least, podríem considerar-lo un gran prosista català de no ficció,
l’autor de travelogs tan extraordinaris com La ruta de la mar blava, o un gran
memorialista pel seu Caliu, a part de ser un notable epistolarista, circumstància
que fa que, avui per avui, el coneguem gairebé més per les seves cartes que
per altres motius (vegeu la selecció bibliogràfica). Segurament, des de Mèxic,
el seu darrer exili, també ens el reclamarien com a historiador de tema ame-
66

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ricanista. Per tot plegat, ja es comprendrà la dificultat en abordar-lo globalment
i, més encara, amb les limitacions d’espai que imposa una publicació
periòdica, per més generosa que sigui, com és el cas de VIA. Una figura que,
en veure la seva bibliografia, Victòria Alsina, una primitiva –i inèdita encara
avui– estudiosa de Nic, manifesta: «Més que l’obra d’una sola persona sembla
la de diverses persones tan especialitzades en temes tan diferents com la cultura
grecollatina, la política, la literatura medieval i els historiadors de les
Amèriques». Totalment d’acord.
Arribada aquí, diria que on l’oblit incideix més és en el Nic polític, i l’única
raó que se m’acut és que va ser líder d’una formació desapareguda: Acció
Catalana Republicana (ACR). Un oblit que no es palesa donant el seu nom a
un petit carrer a la part alta de Barcelona, com és el cas, per més que ens aparegui
en tota mena d’històries en aquest moment de recuperació històrica:
des de la història de Palestra, que inclou el Servei d’Estudis Militars (SEM), fins
a la de l’Ateneu Barcelonès, passant per la de l’IEC, avui sortosament ja magníficament
completa. Cal dir que l’IEC té una sala Lluís Nicolau d’Olwer a les
seves instal·lacions actuals, però el seu Abelard –obra començada el 1939 i en
la qual va treballar fins a la mort– resta inèdit. En aquest apartat, recordem
que l’entrada «Abailard ou Abélard (Pierre) (1079-1142)» dins el Dictionnaire des
lettres françaises, és obra seva. Tampoc no ho milloren –encara que sort en
tenim– els esforços d’historiadors i erudits tan competents com Albert
Balcells, Eulàlia Duran, Josep Massot i Carles Miralles, per esmentar-ne
alguns. Per altra banda, seguim esperant la promesa –i anunciada públicament–
biografia de Josep M. Muñoz Pujol. En l’espera i sense desesperació,
qualsevol lector corrent –com és el meu cas– segueix intrigat per Nic, mentre
que el BdE, del qual va ser governador, encara lamenta no posseir una pintura
que el representi, com la tenen dels altres governadors. Segurament val la
pena aclarir que el BdE fins als anys seixanta del segle passat va ser una entitat
privada intervinguda per l’Estat. La qual cosa explica que durant la Guerra
Civil espanyola hi hagués un BdE en zona republicana, amb Nicolau de governador,
i un altre en zona revoltada: «En el Banco de España
organizado como central de la zona nacional en la sucursal Miguel de Unamuno va
de Burgos no hubo gobernador hasta abril de 1938, fecha dir-ne que era qui sabia
en la que se nombra a Antonio Goicoechea. Hasta entonces més grec d’Espanya,
ejercieron esas funciones, en primer lugar, Pedro Pan como encara que ho amagava
67

Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita catalana
subgobernador primero y, después –aunque Pedro Pan seguía figurando
como tal hasta marzo de 1938– era Ramón Artigas Gracia, subgobernador
segundo, quien ejerció las funciones de gobernador. En enero de 1938 este
último fue nombrado subgobernador primero.» En aquesta situació, el BdE
l’ha substituït per una fotografia, per disgust seu i nostre.
Finalment, hi ha el personatge rere de la persona. El dandy –catalanista,
això sí, corbatí inclòs–, l’amant dels carnavals barcelonins, el corresponsal
d’una Mrs. Dalloway nostrada –Hermínia Grau Aymà de Duran Sanpere–, el
marit de la marmessora de la poeta Nobel xilena Gabriela Mistral, la mestra
i diplomàtica mexicana Palma Guillén (1893-1975). Una donassa, «Palmita»,
que tots nosaltres hauríem de reivindicar, nostrar, i que va exercir de
pacient àngel de la guarda no tan sols de Nic, amb qui finalment es va casar
al 1946, sinó també d’un bon nombre d’exiliats catalans. A part, si avui
tenim tot el fons Nic a l’IEC és gràcies a la senyora Nicolau,
«El meu pas per la vida la qual el va sobreviure catorze anys i va morir dramàtica-
pública només ha dut ment a Ciutat de Mèxic –atropellada per un transport
perjudici a mi mateix», públic. Palmita, als anys vint del segle passat, havia estat
va dir el 1940
una de les tennistes d’un joc de dobles –els altres tres eren
Gabriela Mistral, Miquel Ferrà i Nic, segons manifestació
oral del pare Batllori– a la Residència d’Estudiants de Catalunya, ubicada a
Barcelona –des del 1939, Residencia Ramón Llull–, que dirigia Ferrà, i diuen
que va vendre’s una pintura important de la seva propietat per dotar el
premi d’investigació que du el nom del seu marit i que és el més substanciós
econòmicament de l’IEC.
La generació de 1917
Quan Miquel Batllori, molt més jove que Nic, dicta els seus records de quasi
un segle, constata que la societat catalana del seu temps s’explica amb uns
deu llinatges, a tot estirar. Lluís Nicolau d’Olwer, fill d’un notari que morí
prematurament, era un d’aquests deu. Pertanyia al que se n’ha dit la Generació
de 1917. Una generació que inclou personatges tan brillants i, en alguns casos,
tan discutits com Agustí Duran Sanpere, el mallorquí Miquel Ferrà, Gaziel
–pseudònim d’Agustí Calvet–, Ferran Valls i Taberner, Manuel Reventós
Bordoy, etc. Una generació que, a més a més, va tenir grans mestres, com Jordi
Rubió Lluch o Lluís Segalà Estalella, i grans condeixebles, com Jordi Rubió
68

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Balaguer. Com era de rigor a l’època, Nic no sols va estudiar «lletres» a la
Universitat de Barcelona, sinó també «lleis». Com també era de rigor, va doctorar-se
a Madrid amb una tesi sobre el teatre de Menandre. Amb el temps,
Miguel de Unamuno diria que Nic era qui sabia més grec d’Espanya, encara
que ho amagava. Pel que fa als seus companys de generació, bo és recordar el
seu tracte comprensiu, no exempt de crítica, envers Valls i Taberner: «En
Ferran Valls, des de la República, s’havia anat esbiaixant, per acabar a la
Falange, i es va proclamar deixeble de Primo de Rivera fill, ell que per combatre
Primo de Rivera pare havia àdhuc conegut la presó» (en una carta a Cuito
del 21 d’abril de 1942, en ple exili).
El Nicolau polític també polifacètic
En un principi, a la segona dècada del segle passat, la seva militància fou a la
Lliga Regionalista de Prat de la Riba, on va arribar gairebé per casualitat.
Segons ell, per la conveniència de servir-se d’un local cèntric de les Joventuts
Nacionalistes per a les classes d’anglès, que compartia amb el poeta Josep
Carner, el qual –segons Nic– va ser la persona que li va proposar local i, després,
militància. A uns anys de la mort de Prat, Cambó –que en les seves
Memòries diu de Nic: «M’havia donat proves de sincer afecte»– explica l’escissió
d’alguns membres de les Joventuts del seu partit, «com els cops de martell
de les proposicions de Luter a la porta de l’església de Wittemberg... la més
greu dissidència que mai hagués tingut la Lliga». Abans, el mateix Cambó va
escriure d’aquells joves de les Joventuts Nacionalistes: «No deixava de plaure’m
que la nostra joventut, la més volguda, la més afalagada, aquella a la
qual havíem lliurat el diari [La Publicidad, que va passar a ser, el 1922, any del
«cisma», La Publicitat] i li havíem donat copiosa representació a l’Ajuntament
[de Barcelona], prengués forta personalitat». Aquella joventut, entre la qual
hi havia Nic –sempre, segons Cambó–, va passar de ser un «cenacle» a la «dissidència
hostil i rancorosa». Certament, la carrera de càrrecs polítics de Nic
va començar com a president de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de
Barcelona (1916), amb obres tan notables com l’Escola del Mar i la del Bosc,
per exemple. A la Casa Gran també va presidir la Comissió d’Hisenda i en va
ser tinent d’alcalde. Va dirigir La Publicitat durant un any, un diari que es va
publicar, i on ell va publicar abundosament, fins al 23 de gener de 1939
–recordem que Barcelona va caure en mans franquistes el 26 d’aquell mes.
69

Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita catalana
Això no obstant, Nic va capdavantejar la creació d’Acció Catalana que, posteriorment,
per aliances, acabaria sent Acció Catalana Republicana (ACR), el
partit dels intel·lectuals i artistes que ell presidiria. Un partit que es va estavellar
enfront d’Esquerra Republicana –a la qual van desertar alguns membres
d’ACR, com Rovira Virgili– a les eleccions de 1931. Això no obstant, va
obtenir l’acta de diputat per Barcelona a les Corts Constituents espanyoles, i
Azaña el va nomenar ministre d’Economia. En aquest càrrec es va fer acompanyar
de tres importants professionals: Josep Barbey Prats, sotsecretari
d’Economia; Ferran Cuito, director general d’Indústria, i Manuel Reventós
Bordoy, director general de Comerç. Coneguts a Madrid com els «Cuatro de
infantería», títol manllevat d’un film d’èxit del 1930, de Georges W. Pabst. En
la correspondència amb Cuito, Nic encara parla del retorn al Ministeri tan
bon punt guanyin els aliats!
Conseqüentment, no cal ni dir que apareix abundosament als diaris del
president republicà. Abans, però, el cop d’estat de Primo de Rivera l’havia trobat
com a diputat per Barcelona a la Mancomunitat de Catalunya, una posició
que explica el primer dels seus nombrosos exilis. Després –com ja he dit–
governador del BdE i, encara, president de la Junta d’Ajut als Refugiats
Espanyols (JARE), resposta immediata del 1939 al Servicio de Evacuación de
Refugiados Españoles (SERE) d’inspiració negrinista i, en conseqüència,
comunista. També, ministre i ambaixador del Govern de la República a l’exili.
No s’estaria de dir, però, al 1940: «La meva intervenció a la vida pública
només ha dut perjudici a mi mateix», en una carta a la seva neboda i fillola,
des de la presó de Cusset, França. Un nou aspecte important en la seva vida:
més d’un empresonament, com veurem més endavant.
Aquest Nic polític, però, no va fer mai ombra al Nic ciutadà, compromès
amb la seva societat genuïna, la catalana, i també amb l’espanyola i la mundial,
en definitiva. Membre numerari de l’IEC des del 1918; professor de la
mítica Escola de Bibliotecàries fins a l’arribada de la dictadura primoriverista,
que, per exemple, va obligar a canviar el nom de l’assignatura història de
Catalunya per història dels pobles neollatins!; president de l’Ateneu Barcelonès
del 1932 al 1934; repetidament professor de la Universitat de Barcelona i,
amb el temps, l’Autònoma. Membre i, posteriorment, president de la Union
Académique Internationale, representant l’IEC, i fundador del Comité
Internacional des Sciences Historiques i, també, membre de la Institució de
70

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
les Lletres Catalanes (ILC), des de la seva creació en plena guerra (1937), així
com un llarg etcètera puntejat per condecoracions internacionals i conferències
des de París a Cambridge, passant per Brussel·les.
Emigracions, exilis i presons
Amb el primer dictador del segle XX, Primo de Rivera, comença el seu primer
exili o emigració, del 1923 al 1925. Una emigració profitosa, seguint la Crònica
de Ramon Muntaner, el governador català de la Gerba tunissenca, de la qual
es van beneficiar els seus lectors de La Publicitat, en textos aplegats posteriorment
al volum El pont de la mar blava, una obra que, si bandegéssim altres treballs
literaris seus, ja el faria entrar per la porta gran de la narrativa catalana
de no ficció. Es repeteix l’emigració a París el 1931, amb una sortida rocambolesca
de Barcelona i amb l’apunt summament dolorós de la mort de la seva
molt estimada mare en la seva absència.
La corda es tensa el 1939, com era d’esperar. Josep Benet ja fa temps que
va aixecar la llebre dels serrells dels perseguits per Franco, que no es van limitar
al president Companys. Recordem, per exemple, que la première femme
ministre de l’Europe, Frederica Montseny –com diu la placa
del carrer a Tolosa del Llenguadoc que du el seu nom–, va Qui cregui que la gent
arribar a disfressar-se de Marlene Dietrich –costa de creure, de l’exili era una
ho sé– per no caure en mans franquistes. No és difícil, per comunitat amorosa i
tant, imaginar que el governador del BdE republicà era un ben avinguda, va errat
objecte del desig franquista i, en especial, del seu ambaixador
a França al 1939, Mejía de Lequerica. Es refugia primer a París, en un pis
amb traster o chambre de bonne del carrer Cherche-Midi, que ocupa la família
de la seva germana. Amb el temps, el traster seria l’habitatge de la parella
Armand Obiols i Mercè Rodoreda. Una chambre de bonne, que Rodoreda va
mantenir fins al 1979. Com Obiols –militant d’ACR– i Rodoreda, fuig de París
amb l’entrada alemanya el 1940. Com ells i tants d’altres –Carles Riba i família–,
s’erra: creu que Bordeus serà zona lliure. Acaba a Vichy i empresonat a
Cusset, del 18 de juliol de 1940 al 25 de gener de 1941. Després, estarà confinat
a Vimoutiers, Normandia, el 1942. Retorna a París on rep la «visita» de la
Gestapo, que l’empresona a Fresnes fins al 19 de març de 1944. Finalment, el
1951 es naturalitzarà a Mèxic, i es casarà abans –com ja he dit– amb el seu
àngel protector, Palma Guillén. Mor a Ciutat de Mèxic el 24 de desembre de
71

Lluís Nicolau d’Olwer: una incògnita catalana
1961, per data gairebé com un president català. En morir ja feia temps que
havia abandonat els seus càrrecs republicans i malvivia com a freelance d’entitats
bancàries. Una història que no costa massa d’imaginar trista.
Nic en la imaginació
No sóc la primera a dir que Nic és una mena de «Fabian» català, per més que
el seu nord fos París i no tant Londres. Personalment, no dubto que va ser un
republicà convençut i, en especial, honest. No absent de contradiccions,
però. Com explicar que un home que diu a un col·laborador seu i, en especial,
amic, Ferran Cuito –figura també molt reivindicable– «Per tenir la mania de
dir la veritat, de no prometre el que no podíem complir i de no vendre duros
a quatre pessetes, vàrem fracassar. Érem uns mals polítics. Motiu per no reincidir»
accepti un càrrec de la República espanyola a l’exili? Una posició molt
criticada per Eugeni Xammar, entre d’altres –qui cregui que la gent de l’exili
era una comunitat amorosa i ben avinguda, va errat. Un home lúcid, com
li recorda també Cuito al 1941: «Recordo que en començar la guerra
d’Espanya, amb un realisme que us honora, vàreu dir-me a l’hotel Louvre:
“Els republicans ja hem perdut la guerra; ara es tracta que la perdin els militars”».
Que, això no obstant, va lluitar no tan sols fins al final, sinó també després
–recordem la seva presidència a la JARE– a favor de la República. El seu
republicanisme –gosaria dir– era a favor d’una Catalunya dins d’una Espanya
moderna i en un món occidental sense dictadors. Una guerra civil, una altra
de mundial i la nota final d’una de freda sens dubte van desbaratar la seva
vida, la seva immensa vàlua. En qualsevol cas, una persona que va ser capaç
de dir espistolarment al seu corresponsal Cuito: «Els antics partits republicans
havien de considerar-se morts en passar la frontera l’any 1939». Una afirmació
que, segurament, el fa una persona encara avui incòmoda, que incita
al silenci sobre la seva obra i, en especial, sobre la seva persona.
Lluís Nicolau d’Olwer. Selecció bibliogràfica
ALSINA KEITH, Victòria. Lluís Nicolau d’Olwer humanista. Barcelona: Universitat
de Barcelona, 1985. [Tesi doctoral no publicada].
— «Els primers humanistes catalans segons Lluís Nicolau d’Olwer». A: Polis
i nació. Política i Literatura (1900-1939), Ítaca. Quaderns Catalans de Cultura Clàssica.
Annexos 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003.
72

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
DURAN, Eulàlia i ALBET, Montserrat [eds]. Lluís Nicolau d’Olwer, Cartes a
Hermínia Grau i Aymà. Barcelona: Curial/ Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 1995, pàg. 193.
DURAN, Eulàlia i CAMPABADAL, Mireia [eds]. Lluís Nicolau d’Olwer/Ferran Cuito i
Canals, Epistolari de l’exili francès. Barcelona: Curial/Publicacions de l’Abadia de
Montserrat, 2003.
SOBREQUÉS, Jaume et al [eds]. Epistolari de Lluís Nicolau d’Olwer amb Ramon
d’Abadal i de Vinyals i amb Ferran Valls i Taberner: 1905-1933. Barcelona:
Promocions Publicacions Universitàries, 1989.
MIRALLES, Carles i MUNDÓ, Manuel. Lluís Nicolau d’Olwer. Semblança biogràfica.
Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2000.
MIRALLES, Carles. «”És per això, diria un feixista, que Atenes caigué sota el
jou de Roma”. Nicolau d’Olwer. Els clàssics i la construcció d’una ideologia
nacional». A: Polis i nació. Política i literatura (1900-1939), Ítaca. Quaderns Catalans
de Cultura Clàssica. Annexos 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2003.
NICOLAU D’OLWER, Lluís. El pont de la mar blava (1928). Barcelona: Hacer, 1981.
— Caliu. Records de mestres i amics. Mèxic: Institut Català de Cultura, 1958.
Barcelona: Selecta 1973. Pròleg de Jordi Rubió Balaguer.
SOLER MÒDENA, Rosa i MIRET RASPALL, Eulàlia. Bibliografia de Lluís Nicolau
d’Olwer. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1995. [Pròleg de Victòria Alsina
Keith].
— Inventari de l’Arxiu Lluís Nicolau d’Olwer. Barcelona: Institut d’Estudis
Catalans, 1995.
VILÀ I BAYERRI, Montserrat i MOLAR I NAVARRA, Joan [eds]. Correspondència entre
Lluís Nicolau d’Olwer i Jaume Bofill i Mates. Barcelona: PAM, Biblioteca Abat Oliba,
1999, pàg. 301
ROSSELLÓ BOVER, Pere. «Cartes de Salvador Galmés i Sanxo a Lluís Nicolau
d’Olwer». A: Llengua i literatura. Núm. 14, 2003,
VILA, Montserrat i MOLAR, Joan. «El Fons Lluís Nicolau d’Olwer de l’arxiu de
l’abadia de Montserrat». A: Llengua i literatura. Núm. 8, 1997, pàg. 437-471.
BANCO DE ESPAÑA. 150 años de historia del Banco de España, 1856-2006. Madrid:
Banco de España, 2006.
BANCO DE ESPAÑA. El Banco de España, una història econòmica. Madrid: Banco de
España, 1970. Inclou: SARDÀ, Joan. «El Banco de España. 1931-1962» [pàg. 421-
477].
73

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Professor titular de Dret constitucional (UAB)
Joan Lluís Pérez-Francesch
Per una política humanista
L’autor proposa en aquest article el que podria considerar-se un canvi de paradigma
en tota regla en el món de la política. Una transformació que passa per recuperar i
actualitzar els valors de l’humanisme i del personalisme, que consisteixen sobretot en
posar l’èmfasi de l’acció pública i de la lluita política en el sentit de servei a les persones
i a la comunitat, més que no pas en l’assoliment del poder per si mateix. Aquest
canvi d’aproximació ha d’implicar, necessàriament, per exemple, centrar la política en
la reflexió i definició d’un projecte de país, d’un projecte col·lectiu, més que no pas en
el tacticisme o en el màrqueting estrictament; més en el llarg termini que no pas en el
curt termini. Aquest canvi de concepció política, segons el professor Pérez-Francesch,
implica també recuperar la dimensió més profundament ètica, transcendent –de l’interès
particular a l’interès general- i amb un cert ancoratge espiritual de la política.
Parlar d’humanisme en el món d’avui em sembla d’una importància cabdal.
Els excessos de l’individualisme, la massificació, el materialisme o el consumisme,
estan configurant en dirigents i en la ciutadania una ètica despersonalitzadora
i sense vinculació a referències comunitàries. Avui dominen uns
patrons de conducta deshumanitzadors, afavorits per la tantes vegades
esmentada modernitat líquida, en la qual es fa difícil debatre i sostenir valors
profunds sobre l’home, la societat o la política.
74

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
El retorn a la comunitat
Des de les consideracions anteriors, voldria convidar a la reflexió sobre un
tema –la política– sotmès a un gran descrèdit. La política s’entén majoritàriament
com la lluita pel poder, amb poques idees sòlides i moltes estratègies,
estadístiques i intrigues. S’aplica sovint el criteri que tot val, es noti o no, per
tal d’accedir i mantenir-se en el poder, al més pur estil maquiavèlic. Al meu
parer, el màrqueting polític ha substituït definitivament l’ètica en l’acció política.
Guanyar eleccions, captar vots, accedir a llocs de comandament social és
l’autèntic objectiu de l’activitat política, i també, lògicament, fer tot el possible
perquè no et facin fora. El poder pel poder, en nom de grans paraules, com
ara el progrés, la revolució o el canvi, són sovint les raons de ser que expliquen
la política d’avui. Fa temps que es parla de crisi de les ideologies
i, certament, les diferents opcions no sempre ens ofe- Cal resituar la política en
reixen amb claredat quines concepcions de fons defensen i la construcció de país
quins valors hi ha al darrere de les propostes que es fan.
Voldria proposar modestament un canvi de paradigma per a la política, per
a polítics i ciutadans. La desafecció d’amplis sectors de la població ho fa necessari.
Aquesta és la idea nuclear. Considero que cal reflexionar sobre l’espiritualitat
en la política i la necessitat que avui el nostre país ha d’avançar envers una
política més humanista, més al servei de les persones i de la comunitat, i no
tant entorn del poder considerat en si mateix. Es tracta d’emprar un nou llenguatge,
més positiu –que, d’altra banda, comporta tornar als clàssics– que faci
possible una manera diferent d’entendre la política, per tal de dotar-la de més
prestigi, de més sentit constructiu, com a activitat generadora de valors i d’actituds
responsables.
Com és sabut, la paraula política vol dir govern de la polis, de la comunitat.
Però avui hi ha una crisi profunda del sentit de comunitat i de pertinença. Per
això cal resituar la política en la construcció del país, que en el cas de Catalunya
és la construcció constant de la nació. Si no hi ha sentiment de pertinença, no
hi ha comunitat i, per tant, la política entra en crisi. La política pot ser aleshores
una gestió del conflicte social a partir de la desvinculació de les referències
comunitàries –alguns fins i tot parlen d’una etapa postnacional– o una preocupació
pels altres, i pel bé comú –que no és la suma dels interessos particulars,
sinó els generals o comunitaris. Vull insistir en aquesta darrera visió, en
la qual, a més, el dirigent polític per vocació esdevé una persona que, en
75

Per una política humanista
(pre)ocupar-se dels altres i del país, actua en un sentit constructiu i, en conseqüència,
du a terme una activitat molt transcendent, atès que viu més enllà
de la seva individualitat. I porta a terme una activitat «espiritual», de donació
i de servei a la comunitat, la qual cosa és, sense cap mena de dubte, al meu
parer, una de les manifestacions més nobles i sublims de la vida humana.
Ara bé, malgrat el que acabo de dir, com que el nom no fa la cosa, entenc
que hi ha polítics que no fan política, que viuen de la política o de la dependència
de l’eròtica del poder. De manera que són una mostra de decadència personal,
la qual cosa repercuteix negativament en el país i, de
Poder i comunitat no retruc, en el prestigi de la política. Per tal de fer front a aquest
són dos conceptes tipus humà, proposo un retorn a la comunitat, amb la pre-
antagònics sinó tensió que es redueixi el marge d’arbitrarietat dels polítics
complementaris
que no fan política. A Catalunya, i al món en general, necessitem
polítics que transcendeixin, que sàpiguen ocupar-se
d’afers que no siguin només els interessos propis i egoistes, fins i tot de partit.
La baixa qualitat de la democràcia, pervertida en partitocràcia, sectarisme i
demagògia, necessita un nou ancoratge, espiritual, en polítics i ciutadans.
Des d’aquest plantejament, la política és una activitat humana de servei
als altres a partir de l’interès per tal de millorar la comunitat que ens envolta.
Així, ha de quedar clar que no és una qüestió només dels polítics, i que tot allò
que fem a la nostra vida és o està condicionat per la política. El fonament d’aquesta
concepció de la política és que, en la mesura que som persones que desenvolupem
la nostra existència en contacte amb els altres, esdevenim «polítics»
quan som capaços de transcendir-nos a partir d’una actitud d’obertura i
diàleg amb els altres. Aquesta concepció comunitària d’inspiració aristotelicotomista,
no implica ignorar que, mitjançant la política, es pretén decidir
què s’ha de fer en els aspectes comuns després d’un debat racional, a les eleccions,
en el parlament o des del govern. Poder i comunitat no són dos conceptes
antagònics, sinó complementaris, ja que es retroalimenten recíprocament: el
poder necessita la comunitat per justificar-se o legitimar-se; la comunitat
necessita el poder per actuar, fonamentalment mitjançant representats lliurement
escollits i per un govern que defensi els interessos generals.
D’altra banda, és normal que a la política, com en qualsevol activitat humana,
hi hagi enfrontaments i lluites per tal d’implantar un determinat punt de
vista, però això no pot significar oblidar la pertinença comunitària. Si no hi
76

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ha el respecte que deriva del fet que es comparteix un mínim comú denominador
existencial, l’activitat política es converteix en una pràctica sectària
obsessionada per tal de gaudir de més i més poder, que pretén anihilar l’adversari
i, per tant, esdevé difícilment compatible amb la democràcia, amb la
tolerància i amb el respecte als drets dels altres, com ara les minories o els
grups minoritzats.
Un ancoratge espiritual
El materialisme imperant, herència del marxisme i del capitalisme per igual,
dificulta que es parli i que es pugui comprendre el concepte d’espiritualitat
en la política. Així, avui es discuteixen aspectes tan obvis com que Catalunya
tingui una llengua pròpia, o que el nacionalisme ostenti una fonamentació
humanista. Quan algun grup polític es presenta com a antinacionalista, per
exemple, deixa de fer propostes sobre una part de la mateixa condició humana.
S’autolimita a un enfocament reduccionista. Al meu parer, la preocupació
per l’ésser humà, que és la raó de ser darrere de l’activitat política, ha de combinar
aspectes materials –arribar a final de mes, tenir uns mínims vitals, un
salari digne, unes infraestructures que funcionin, etc.–, i espirituals –la defensa
de la llengua, la cultura, el dret propi i el respecte a la voluntat de ser manifestada
a través dels segles. Tot això vol dir que els partits polítics haurien de
deixar clar en els seus programes electorals quines concepcions defensen
sobre aspectes espirituals –si és que en tenen– i no tan sols materials.
L’activitat política hauria de mostrar una preocupació per temes que
podem anomenar humanístics, com ara quina és la concepció de la naturalesa
humana que es defensa i quin és el model de societat en el qual s’insereix la
persona. La política basada en la preocupació humanística es manifesta en
una expressió dels fonaments morals de l’home i de la societat, allò que en
podríem dir cosmovisió. L’ humanisme cristià, opció des de la qual s’escriuen
aquestes línies, ha estat una gran aportació a la fonamentació moral de la vida
i de la convivència social. S’ha incorporat com una part
important de la nostra cultura occidental, per mitjà de L’humanisme cristià
grans conceptes com ara la dignitat de la persona o els drets ha estat una gran
inherents a la personalitat. Comporta una opció espiritual aportació a la
que cerca la bondat i les virtuts humanes, viure d’acord amb fonamentació de
unes creences i principis, el diàleg i l’obertura al proïsme. la convivència
77

Per una política humanista
Tots aquests referents formen part d’una manera d’entendre la vida, aplicable
per igual a dirigents polítics i a ciutadans.
D’altra banda, la política basada en l’humanisme té en compte la persona
en la seva integritat i, per tant, ha de canalitzar elements no necessàriament
racionals, com ara la fe o l’amor. Atendre aspectes propis de la sensibilitat en
les relacions humanes és una aportació específicament humanística, de
manera que adquireixen importància aspectes com l’amor al país, l’orgull de
formar part d’una col·lectivitat, familiar, associativa o de nació, entre d’altres.
D’aquesta manera es fa possible emprar un llenguatge positiu, a partir de la
construcció de lligams humans de tot ordre, i de l’adhesió voluntària a un
món de vida supraindividual.
La política s’ha convertit en un element propi de la societat materialista
en la que estem tots immersos, més propi de l’economia guiada per paràmetres
racionals, de cost-benefici, de rendibilitat i no sempre de cerca de sentit
global de l’existència. Quan parlo d’un ancoratge espiritual vull fer referència a
la urgència de superar la visió utilitarista de la política, que es mesura bàsicament
per guanyar eleccions o assolir quotes de poder de qualsevol manera.
Aquesta concepció dominant tan superficial de la política està demostrant la
desafecció d’una part important de la població, segons mostren les darreres
conteses electorals a casa nostra, sense anar més lluny.
Política humanística i democràcia
A continuació voldria destacar alguns elements concrets que em semblen cabdals
per tal de desenvolupar una política humanística. En primer lloc, cal partir
de la persona com a ésser únic i irrepetible, dotat de dignitat, així com de
la seva pertinença comunitària, com a àmbit on pot desenvolupar totes les
seves potencialitats i pot transcendir. Hom passa de la societat a la comunitat,
és a dir, en els termes del personalisme comunitari, del jo al nosaltres. El jo i
la comunitat són dues cares de la mateixa moneda, ja que un concepte no és
res sense l’altre. El jo no vol dir un individualisme aïllat, perquè –com va dir
Thomas Merton– els homes no som illes, necessitem lligams, desitgem transcendir,
en els altres i en el més enllà. D’altra banda, si l’home és únic i irrepetible,
caldria adaptar l’activitat política a aquesta premissa, de manera que es
tinguessin en compte realment les particularitats de cada persona. Això es
veu dificultat per l’actual societat de masses, però penso que donar respostes
78

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
als problemes humans de cada persona és una exigència ètica que cal defensar.
Aquesta feina d’humanitzar la societat comporta una activitat política
sensible a les necessitats reals de les persones, en totes les seves dimensions
materials i espirituals.
La plena humanització implica, així, una atenció personalitzada i una integració
en la comunitat, a partir de la defensa d’una idea clara del bé comú, que
no sempre coincideix amb els desigs particulars. En aquest procés, el respecte
i la potenciació dels valors comuns permeten transcendir als individus. La
construcció d’una comunitat de vida ajuda a la plena realització de la persona
i a la incorporació lliure a la col·lectivitat mitjançant dades com ara la cultura,
la comprensió de la història comuna, els sentiments de pertinença, etc.
Transcendir és accedir a la comunitat de vida que destil·len els elements comunitaris.
Construir la comunitat i, per consegüent, definir el bé comú requereix uns
valors i procediments. Els valors són elements espirituals, i dins d’aquests en
destaquen de manera molt important els drets fonamentals i
les llibertats públiques. Aquests valors són així, jurídics, però Com va dir Thomas
una part, si més no, són prejurídics, en el sentit que són Merton, «els homes
morals, i provenen de la concepció de la persona que domi- no som illes»
na a la nostra cultura occidental. La base sobre la qual anem
construint els valors de la societat és deutora de la tradició judeocristiana,
encara que avui, més que mai, actuen de forma oberta, en diàleg amb altres
tradicions culturals. Un dels reptes actuals en aquest punt és la defensa d’uns
valors que no es considerin exclusius de la cultura europea, sinó que puguin
ésser l’expressió d’allò que s’ha anomenat una ètica mundial, tema de gran dificultat
en un món amenaçat per l’enfrontament de civilitzacions i condicionat
per les conseqüències negatives de la globalització econòmica.
Pel que fa als procediments, és inexcusable el respecte als principis democràtics,
com a mínim d’allò que s’ha dit la democràcia representativa, canalitzada
a través dels processos electorals. Ara bé, cal reconèixer la insuficiència d’aquest
procediment, atès que els ciutadans no sempre tenen la sensació que la
política que es fa es troba lligada a la voluntat popular expressada a les urnes.
El mandat representatiu que guia l’actuació dels polítics i de les institucions
democràtiques ha de ser constantment millorat, per tal d’acostar-se a les
necessitats, els interessos i, en definitiva, la voluntat popular. Els pactes anti-
79

Per una política humanista
natura entre forces polítiques, o entre perdedors que volen destruir l’adversari,
són mostres perverses de les insuficiències de la democràcia representativa.
Avui cal completar la democràcia amb apel·lacions a les tècniques més
directes de participació i, de manera especial, a la formació d’una ciutadania
activa i responsable que comparteixi uns valors mínims de país.
Cal fer referència especial a la idea de nació. Malgrat el que es diu per part
d’alguns interessats a desprestigiar aquesta paraula –sempre que es faci referència
a una nació que no sigui la que s’identifiqui amb un estat, és a dir, que
es posi en dubte la idea d’estat nació–, el fet nacional és el fet antropològic més
transcendental de la nostra cultura. La construcció constant de trets comunitaris
comporta parlar del fet nacional. Considero que la nació és aquella comunitat
en la qual les persones s’identifiquen per transcendir
La plena humanització i que –com hem dit– cal construir constantment a partir de
implica la defensa d’una valors i principis. Podríem esmentar tres concepcions de
idea del bé comú
nació: l’ètnica, la cultural i la cívica. A nosaltres ens interessa
especialment aquesta darrera, que concep la comunitat
nacional com una identitat de destí de totes les persones que se senten associades
a un país, independentment del seu origen, que comparteixen uns
valors i un llenguatge públic. D’altra banda, cal diferenciar els conceptes de
nació i d’estat nació. Són dos conceptes que poden coexistir o viure en gran tensió,
atès que l’estat s’ha apropiat històricament del concepte de nació, amb la
intenció de normalitzar, de considerar natural o, fins i tot, permanent o eterna
la seva existència. Els grans estats europeus s’han volgut construir sota el
paraigua d’una nació uniforme, per tal de confondre-s’hi i propiciar a la llarga
una identificació simbòlica, cultural, jurídica i política dels seus ciutadans.
Davant d’aquesta tendència, la història ens demostra el ressorgiment constant
de les nacions europees i dels nacionalismes de les nacions sense estat
propi, que reivindiquen que les coses no són tan clares i que cal respectar nous
camins per a la reivindicació nacional, com l’estat plurinacional, l’autodeterminació
o, fins i tot, la independència. De fet, la formulació de l’estat nació
des de l’edat moderna fins als nostres dies s’ha anat expandint per tot el món,
fins i tot, per sobre d’organitzacions de la vida i de la societat que s’han demostrat
incompatibles, com són les tribus, les ètnies o les minories indígenes.
De tota manera, des de Catalunya, allò que ens ha d’interessar avui és la
construcció de la nació, a partir de la lliure incorporació dels ciutadans, i
80

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
sobreviure en el marc dels àmbits juridicopolítics de l’Estat espanyol i de la
Unió Europea. Tampoc no podem deixar de pensar en el fenomen de la globalització.
Però els pobles i les nacions es globalitzen a partir del reconeixement
d’allò que són. La política hauria d’actuar com a correctora dels desajustaments
econòmics i socials de la globalització, i com a generadora de valors i
principis universals. En aquest ordre de coses, el pes creixent de l’organització
mundial del comerç no ens pot fer perdre de vista la necessitat d’aprofundir
en la utopia del govern mundial, mitjançant una reforma del sistema de les
Nacions Unides.
Bons polítics i bons ciutadans
A part de polítics que facin realment política, és a dir, que es preocupin del bé
comú i dels interessos generals, la política necessita persones guiades per principis
ètics. Cal tornar al discurs clàssic de les virtuts humanes. Així també es pot
prestigiar la política. La política no pot restar sempre de la banda dels poderosos,
sense més arguments que el poder, sinó que ha de prendre postura per la
transformació social a partir de la definició del bé comú. La política és una activitat
al servei de la transformació social, ja que pretén corregir allò que es considera
millorable. Aquesta tasca no correspon només als autoproclamats «progressistes».
Si hi ha polítics que no fan política perquè no s’ocupen del bé
comú, també trobem «progressistes» que només pensen en ells mateixos, en el
seu sectarisme de partit, o que pretenen beneficiar-se del fet de formar part
d’un col·lectiu que es considera immune a la crítica, bategats per un nom
sagrat i intocable. Em sembla ignominiós emparar-se en un nominalisme
superficial, que porta a la defensa d’una superioritat moral
de les seves propostes, només per definir-les com a progres- La construcció de trets
sistes. Davant d’aquest majúscul sectarisme, entenc que la comunitaris comporta
política basada en els paràmetres humanístics ha de propi- parlar del fet nacional
ciar bons polítics i bons ciutadans.
Com va dir Ryszard Kapuscinski, primer de tot s’ha de ser bona persona, i
després es pot ser un bon professional, un bon periodista o un bon polític. Tot
i que considero que la política no és una professió, ja que tot en la vida es troba
travessat per la política, aquesta asseveració em sembla de total actualitat. És
important propiciar una educació en valors, que permeti un desenvolupament
humà integral, en el que tenen protagonisme els valors que generen con-
81

Per una política humanista
venciment, tolerància, diàleg, sensibilitat. L’educació ha de ser una de les prioritats
de l’acció política que sostenim, centrada en el conreu d’actituds humanes
positives, amb l’objectiu final de crear una comunitat d’homes lliures
dotats de virtuts cíviques. Les virtuts cíviques que em semblen importants en
els polítics són les de saber crear condicions per a la convivència social, és a
dir, pau i felicitat. D’altra banda, els ciutadans han de rebre una educació cívica
que els permeti gaudir de la consciència dels seus drets, però també dels
seus deures envers els altres.
L’ideal democràtic és deutor del foment de les actituds cíviques i, en especial,
com deia, d’una: que no hi ha res més democràtic que estimar els altres
i el país del qual es forma part. En aquest sentit, no aniria malament, en l’actual
conjuntura política catalana, plantejar-nos la necessitat de més polítics
cultes, preocupats per la seva formació humana i amb sensibilitat. I encara
diria més, avui em sembla urgent fer avançar la democràcia, a partir de valors
i principis ètics mínimament compartits, tot superant una partitocràcia que
ens ha segrestat la democràcia, tant per la deficient representació política
–llistes tancades i bloquejades–, com per la baixa participació –desafecció i
abstencionisme. Avui hem de tornar a plantejar la democràcia des dels seus
fonaments, i el govern del poble ha de tenir present el poble que tenim, les persones
concretes que en formen part i quina és la identitat del demos. Per això,
em sembla de molta urgència fer-nos una altra pregunta: avui tenim democràcia
com a sistema polític que es legitima per un ordenament constitucional
i unes eleccions populars, però no sé si hem acabat d’integrar en les nostres
consciències la concepció democràtica. Dit d’una altra manera, el sistema
polític democràtic necessita ciutadans demòcrates per poder funcionar
plenament i no ésser una pantomima. La democràcia no pot esdevenir un mer
procediment articulador de la governabilitat conjuntural. Cal atendre a la
fonamentació ètica de la democràcia, que permeti elevar la qualitat dels ciutadans,
perquè siguin més actius i responsables, a partir de llur consciència
de pertinença comunitària. En definitiva, com ha escrit recentment Michel
Wieviorka al seu assaig La primavera de la política, un dels problemes actuals
més greus –com podem observar a casa nostra– no és tant la crisi de la democràcia
representativa, com saber copsar la reformulació d’allò polític en el complex
món global d’avui. I aquesta reformulació és deutora, segons hem anat
formulant en les línies precedents, de la urgència d’humanitzar la política i
82

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
de valorar la pertinença comunitària. Aleshores, es podria portar a terme una
nova manera de fer política, més espiritual. Es podria desenvolupar una nova
humanitat, més culta i educada. Es podria aplicar a la política un llenguatge
més positiu, en associar a aquesta paraula la màxima expressió de la donació
als altres: «fer política per amor».
83

VIA 04 03/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Historiador
Josep M. Solé i Sabaté
A l’entorn de la memòria
històrica
Diferents projectes i iniciatives socials, acadèmiques i polítiques encetades els darrers
anys a l’entorn de la memòria històrica han fomentat que es tracti, avui, d’un tema d’indubtable
actualitat i sotmès a nombrosos debats públics. L’autor reflexiona en aquest
text sobre l’autèntic sentit i les oportunitats derivades del foment de les anomenades
polítiques de la memòria. Tanmateix, Solé i Sabaté alerta també molt explícitament
dels riscos que pot amagar una concepció de la memòria esbiaixada unidireccionalment;
és a dir, que no tingui en compte la seva complexitat i pluralitat interpretativa.
Abans que res una definició que, nascuda en la nit dels temps, ajuda –si es
reflexiona bé–, alhora que ja diu molt del que anem a parlar i del que es tracta
quan parlem de memòria històrica: tomba, que per a nosaltres és l’indret on
s’enterren els nostres éssers estimats un cop morts, ve de la paraula grega
mnhma, que vol dir –o volia dir– memòria.
El millor exemple recent de la necessitat de reflexionar públicament sobre
la memòria històrica, de forma plural i lliure, el vaig viure com a historiador
partícip el dimarts 15 de maig d’enguany a l’Institut Francès de Barcelona. La
prova en va ser el debat divers, contradictori, però sense cap mena de dubte
enriquidor que va seguir a la conferència del politòleg italià Enzo Traverso,
professor a la Universitat d’Amiens, a França, convidat pel centre KRTU
(Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i el Memorial Democràtic.
84

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
En el full volant d’anunci i presentació de l’acte es recollien unes frases de
l’autor: «L’emergència de la memòria: història i política. La memòria, viva dins
l’espai públic, és inevitablement l’objecte d’una utilització política, tan aviat
noble com demagògica». Sense cap mena de dubte, i de forma honesta, es volia
tractar un tema que, a hores d’ara, és un repte seriós, i que consistia a reflexionar
a l’entorn d’un tema de plena actualitat.
Enzo Traverso, a Els usos del passat. Història, memòria, política (València: PUV,
2006), estudia la memòria històrica com a tema d’assaig. Cal precisar bé que
no és un llibre d’història, sinó –repeteixo– un assaig. En la seva intervenció
resumí el contingut del seu estudi. Aspectes que fonamentalment serien «el
perquè de l’aparició sobtada i notòria de la memòria històrica en el nostre
present contemporani». De forma breu explicava que «la memòria feia la història
menys àrida i més humana», la qual cosa fa que qualsevol persona hi
pugui participar. No és difícil entendre que la memòria històrica es pot realitzar
sense necessitat de metodologia per part de qui ho ha viscut, ja que la
seva experiència viscuda «és efímera i encara que fràgil, és singular, absoluta
i heterogènia».
Igualment de clar és el concepte que afirmava que «la La memòria històrica ha
memòria històrica pot intervenir en l’ajut de la comprensió aconseguit incorporar
del passat immediat». D’on hom extreu l’evidència que «la nous testimonis
història centenària, secular, ha desaparegut», ja que s’ha vist
sacsejada amb l’aportació de matisos i mil fets que la història sovint no tenia
en compte. Encara que això tingui el perill de convertir-se en un fet per si
mateix, que la memòria històrica vulgui ser l’explicació completa del passat
recent, «cosa que la convertiria en una mena de veritat absoluta, com una religió
civil». El perill hi és si la memòria històrica agafa relleu per si mateixa, si
vola sola, però s’evita si és un complement verídic del coneixement i la interpretació
històrica.
La memòria històrica ha aconseguit que l’historiador incorporés nous testimonis
als seus estudis, o simplement testimonis quan abans no ho feia. «Que
tingués en compte noves aportacions factuals».Que a la investigació documental,
arxivística o hemerogràfica inclogués també els testimonis d’aquells que
van viure els fets del passat immediat i que han estat o són contemporanis nostres.
Un altre punt a destacar és la idea que molts dels testimonis que han estat
subjectes actius de la memòria històrica han parlat com a «víctimes».
85

A l’entorn de la memòria històrica
Totes les intervencions dels qui vam participar en el debat van tenir un element
comú, tots vam parlar d’història. Els ciutadans de l’Estat espanyol estem
encara en una fase en què cal i es volen conèixer els fets. Encarar-los, saber
com es produïren, on, com, qui es responsabilitza dels esdeveniments que van
ocórrer. I en aquest sentit, anaven dirigides les diverses intervencions, des
d’un artista fins a advocats i juristes, de museògrafs a historiadors.
Vam parlar de la nostra història contemporània recent. És a dir, la que afecta
els descendents del que Catalunya i Espanya visqueren tràgicament des del
juliol del 1936 fins al final de la dictadura franquista el 1975 i la controvertida
Transició democràtica i l’oblit del passat en què aquesta actuà.
La memòria és plural
Hi ha, doncs, una premissa clau: el tema tracta d’una problemàtica que afecta
profundament els sentiments de les persones. Aquesta és la primera afirmació
que cal fer, massa sovint reflexió oblidada davant l’ús –de vegades l’abús–
que la política o la ideologia fa de la memòria. Els sentiments, les emocions,
els records o les vivències de les persones del seu passat, personal o
familiar –i d’aquí la importància de l’origen de la paraula tomba–, o de grup,
de partit o de circumstància social o política, no són patrimoni de ningú, i
això ens du ja a un primer axioma. La memòria és plural. Aquesta innegable
pluralitat, que només es pot negar des del sectarisme dogmàtic i excloent, significa
que hi haurà pluralitat de vivències. No ens ha d’estranyar, doncs, el
gran pes que la memòria històrica ha adquirit en aquests darrers anys.
A Sud-àfrica es va intentar, per tancar o intentar cicatrit-
Molts dels testimonis zar les ferides de l’apartheid, que les persones reconeguessin
que han estat subjectes la seva responsabilitat, quan no la seva directa participació
actius de la memòria i culpabilitat en fets luctuosos o delictius pel que fa als drets
històrica han parlat com humans i la vida de les persones. Era una autoinculpació
a «víctimes»
davant els familiars de les víctimes que, més enllà d’evitar
centenars i milers de processos i anys de presó, creava/assentava
ponts de diàleg per la convivència del present i per construir el futur. Els
resultats són a la vista.
A Guatemala van tenir trenta-sis anys de guerra civil. Els processos per
refer el país han passat per assumir la responsabilitat del que ocorregué i
conèixer l’atrocitat dels fets, milers d’assassinats i persones desaparegudes.
86

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
S’han denunciat els genocidis perpetrats per l’exèrcit i els paramilitars, les violències
i els assassinats de la guerrilla, i tothom, conjuntament, deixant-ho
–això sí– a mans dels jutges, els forenses i les entitats legals avalades per l’Estat
i des d’una via científica. S’han exhumat cadàvers i fosses per poder encarar
una societat que vol viure lluny del desig de venjança i el ressentiment.
Es podrien assenyalar els diversos processos, difícils i desiguals, que es
viuen a Xile o l’Argentina. En ells hi ha, però, un fet comú: han volgut saber
quan, on i a qui ha afectat la conculcació massiva dels drets
humans fins arribar a les tortures més bàrbares, violacions, La memòria és plural
assassinats o desaparicions, que han arribat, fins i tot, a la
infància.
Fer una política de la
No tothom està d’acord amb el resultat de les comis- memòria no ha de voler
sions, ni amb les xifres, ni amb la responsabilitat dels fets dir fer una història
que esdevingueren; però sí que, tots, sense excepció, han oficial, una visió
demanat perdó per la seva responsabilitat en els crims que unidireccional del passat
es van cometre en nom de la pàtria o de la revolució.
El pes del record i la història
Han passat més de setanta anys des de l’inici de la guerra i totes les represàlies
que comportà. Encara, però, hi ha persones que, directament coetànies en el
temps o provinents d’una generació posterior, viuen l’impacte del fet repressiu
que es va produir durant i després del conflicte fratricida.
D’aquí que hi hagi actituds favorables a deixar que el temps transcorri i
oblidar els fets per a més endavant, per a quan totes les cicatrius estiguin tancades.
Altres són partidaris de la més gran presència pública dels fets per explicar
els crims del franquisme.
Aleshores és quan s’emplaça a l’historiador perquè hi prengui partit, i és
quan, per a mi, la resposta –per evident– em sembla diàfana, fruit del compromís
intel·lectual i moral vers la societat en què visc i de la qual formo part.
Cal tenir, seguir, fer una política de la memòria, però res de fer un institut de
la memòria, un nucli dur de pensament que analitzi els fets del passat amb els
paràmetres polítics de l’avui. Això no seria fer història, sinó endegar de nou
un procés que, ara a l’inrevés, en no haver-hi pluralitat de memòries, faria com
el franquisme, una història oficial. Una visió esbiaixada del passat de forma
unidireccional. Els fets en història són uns, la interpretació és lliure i múlti-
87

A l’entorn de la memòria històrica
ple. I no solament això: pretendre –com fa el revisionisme històric espanyol o
des de sectors de pensament no plural i pluripartidista– donar una sola visió
de la memòria és totalitarisme. Citant Santos Julià –ideòleg, professor de la
Universidad Complutense de Madrid i assessor de tot un pensament progressista
molt proper al PSOE i habitual publicista d’El País–, a la pàgina 7 de la
Revista de Occidente del mes de juny del 2006, diu textualment: «La memòria
històrica dirigida és totalitarisme».
Cal afegir encara un altre aspecte: la memòria també és història. I en
aquest apartat s’ha de dir –s’ha dit–, però és bo fer-ne un èmfasi ben concloent,
que la historiografia catalana ha fet la seva feina.
Des de mitjans dels anys vuitanta, a Catalunya, en el conjunt dels historiadors
es va investigar, es va fer recerca, es va recollir documentació, es va salvar,
es va parlar amb testimonis, es varen recollir memòries, dietaris, testimonis
i tota mena de documentació, i es va tractar amb el nivell més alt de recerca
i interpretació. Posteriorment, es va publicar i oferir a la societat catalana
i a la historiografia espanyola perquè fes el mateix. I, a partir d’aquí, es va iniciar
un repte de reflexió per tal que el país s’enfrontés al seu passat.
La pregunta és: per què també la societat catalana va fer-se el sord? Per què
els mitjans de difusió, fora dels més implicats amb el tema, van fer el silenci
més absolut al seu voltant? A poc a poc, la tasca feta per la història ha anat fent
forat. En la recerca a Catalunya s’ha fet molt i molt, i la recerca espanyola ha
seguit aquest camí. Després d’uns anys de negar l’evidència de reclamacions
de familiars arreu de l’Estat, que a diferència del que va fer la Generalitat republicana
a partir de l’any 1937 –i en plena guerra!–, quan els
«La memòria històrica familiars de les víctimes volen saber el seu tràgic final
dirigida és totalitarisme» repressiu i no se’ls dóna una resposta, és quan apareixen
(Santos Julià)
estudis i associacions i també unes actituds que –és així de
diàfan– són polítiques.
Hi van haver diversos intents, després del pacte de la Transició i de l’oblit
de la memòria, a partir de l’any 1982, quan diversos historiadors vam fer arribar
al Govern socialista que aquest tema fonamental per superar el passat
s’hauria de promoure. Fins i tot es va crear una societat, de la qual jo era el
vicepresident a Catalunya –que, ras i curt, ens va prendre el pèl, el temps
propi, els diners i tot–, que es deia SEGUEF (Sociedad de Estudios de la Guerra
Civil y el Franquismo). Anàvem proposant i proposant vies a seguir, ens con-
88

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
vocaven un dia, després un altre, però finalment va quedar en res. Van anar
passant els anys i vèiem que en aquests dotze anys de govern González se
seguia l’oblit de la Transició i es feia la mateixa política de continuïtat que després
faria el PP. El passat oblidat. És a dir, UCD, PSOE i PP van fer la mateixa
política de continuïtat de l’oblit històric, sense diferències.
Eina política
A el Bierzo (León), a la Rioja, a Extremadura, a moltes zones de l’Estat hi van
haver una sèrie d’assassinats a mans de falangistes, de grups d’extrema dreta
o de l’exèrcit franquista durant la Guerra Civil. Moltes vegades els seus cossos
van ser colgats en fosses comunes, llençats a pous o mal enterrats. A mitjans
dels anys noranta descendents seus reclamen no solament enterrar-los dignament,
sinó que, fins i tot, han de reivindicar conèixer els fets que es produïren
al voltant de la seva mort. El PP reacciona de forma negativa vers aquesta reclamació
més que legítima.
El tema lògicament es polititza. Els partits polítics espanyols a l’oposició
en fan eina de desgast. La gent que acompanya aquesta demanda és variada
com la societat, amb interessos ideològics i personals també força variats i
diversos.
A la revista Mientras tanto, de l’hivern de l’any 2005, UCD, PSOE i PP van fer
número 97, pàgina 33, que és la revista de la fundació de la mateixa política de
Giulia Adinolfi i de Manuel Sacristán, marxistes ineludi- continuïtat de l’oblit
bles, guies del pensament materialista dels anys seixanta i històric
setanta, textualment s’escriu en referència a la memòria
històrica: «Este debate tuvo su cenit en los momentos anteriores a la derrota
del PP». És a dir, des d’aquest punt ideològic de pensament determinat, com
és aquesta revista, reconeixen que, pel que fa la reflexió i l’anàlisi de la memòria,
hi ha una opció política que no té res a veure amb la història.
Una darrera reflexió
Darrerament han proliferat articles de tota mena sobre la memòria històrica,
ha aparegut com una mena d’actitud de menysvalorar l’historiador, i s’ha
situat el testimoni per damunt de la recerca i les eines científiques, fins i tot
–com explica Albert Balcells, que ha fet unes lúcides anàlisis sobre el tema–,
la dissociació entre memòria i història ha conduït als sociòlegs a reivindicar
89

A l’entorn de la memòria històrica
la memòria com a camp de la sociologia i no de la història. I en aquesta voluntat
cal ser precisos, rigorosos i, també, honestos. No hi ha una memòria històrica
científica, com no hi ha una política que sigui científica. Cal afegir, encara,
que la memòria històrica no és gens autocrítica.
Des d’una perspectiva catalana, fet que obliden alguns
La memòria històrica no per desconeixement o per pensament subsidiari espan-
té ideologia, no és yol, la memòria històrica, la història, han estat els ele-
d’esquerres ni de dretes
ments que han permès l’existir nacional present de
Catalunya. Si tenim en compte que la memòria històrica
no té ideologia, ni és d’esquerres ni de dretes.
La memòria històrica enriquirà l’interès pel passat immediat, l’atracció
per la història i deixarà com a petja una atenció més gran als més diversos testimonis
i records, preservació, enaltiment, manteniment dels llocs i els espais
de la memòria.
Davant de tot aquest complex món hi ha, al meu parer, una línia clara com
l’aigua: calen recursos per a la recerca, pluralisme en aquesta, llibertat de pensament
i interpretació i mirar el que des de fa anys la historiografia catalana
més rigorosa i honesta ha dut a terme: investigació, treball, llibres, articles,
debats, i absolut i manifest ajut a la interpretació diversa, plural i personal de
tots i cadascun dels qui hi vulguin participar, ja sigui a nivell individual o de
forma col·lectiva.
90

Valors Benestar
Llengua
Política
Seminaris
La construcció de la societat responsable
Canvi demogràfic i estat del benestar
De política i polítics
Els drets dels pobles: drets individuals i drets col·lectius
Reflexions
Estudi del benestar als països escandinaus
Obra de govern
La immersió lingüistica
Demana'ls a: www.jordipujol.cat
Estat del
Dret
Títols publicats a les diferents col·lecions del CEJP:

DEBAT
MÉS ENLLÀ
DE L’ESQUERRA
I LA DRETA
Què és el «centre polític»? El punt equidistant o intermedi en l’eix esquerradreta?
Una tercera via entre la social-democràcia i el conservadorisme tradicionals?
Una forma de presentar l’espai polític autònom que en els sistemes de partits
de determinats països ocupen electoralment les forces polítiques d’arrel
reformista o liberal? La posició al voltant de la qual s’estructura un suport majoritari
d’electors? Un instrument –com es diu també en algun dels textos que
segueixen– per a moderar i per a bastir punts de trobada i posicions de consens
entre extrems antagònics? I encara: perquè en algunes democràcies existeixen
partits polítics amb vocació de centralitat política molt consolidats i en altres –en
les que existeix, paradoxalment, una major polarització entre dreta i esquerra–,
no; quins factors –actuals o històrics– hi juguen? Probablement la dificultat de
definir i de copsar amb precisió unívoca la naturalesa mateixa del centre vingui
del fet que en parlar-ne fem referència a un conjunt plural de realitats polítiques.
Naturalment no és la intenció d’aquest dossier analitzar la totalitat d’aquests factors
ni de donar resposta a totes i cadascuna de les qüestions platejades. Els articles
que presentem a continuació sota l’epígraf Més enllà de l’esquerra i la dreta,
volen ser sobretot una aportació al debat sobre la necessitat de superar ideològicament
i política la dialèctica que durant més d’un segle ha servit per a definir
i contraposar identitats i projectes polítics diversos; un eix insuficient per abastar
i donar respostes a la complexitat i multidimensionalitat de les societats i de
la ciutadania actuals. En definitiva: sis mirades des de perspectives diferents a la
qüestió del centre a Europa.

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
President del CEJP
Jordi Pujol
El centre *
Reproduïm l’editorial que el president del Centre d’Estudis Jordi Pujol va publicar al
butlletí electrònic del CEJP el 15 de maig del 2007. La tesi principal d’aquest text fa
referència al fet que a l’Estat espanyol –com també a França–, la dificultat de bastir i
consolidar una força política de centre respon –entre altres coses– a les limitacions
del sistema electoral. Aquest fet ha portat a una situació de facto en la que han estat
les principals forces nacionalistes de l’Estat –CiU i PNB– les que –especialment al llarg
dels darrers dos decennis, durant els quals s’ha anat consolidat la polarització entre
el PP i el PSOE– han assumit un paper i un rol de centralitat política indiscutible tant
en la seva actuació en la política espanyola com per la seva opció per la centralitat
ideològica.
Darrerament es parla molt del centre polític. De que és bo per a un país disposar
d’un centre polític fort, d’un partit polític de centre fort. De que això
es troba a faltar a Espanya. Que sembla molt difícil que hi arribi a ser, i això
es considera que és negatiu. Per tant, s’insisteix que fora bo que algú el
creés. I també s’observa amb atenció el bon resultat, malgrat les dificultats
del sistema electoral francès, del candidat centrista –François Bayrou– a les
eleccions presidencials franceses i l’intent que ara fa –que sembla difícil
que surti bé– de crear un partit centrista a França i a Europa. I així, la gran
* Editorial del Butlleti electrònic número 71 del CEJP. 15 de maig de 2007
93

El centre
pregunta que alguns es fan és: per què? Per què a Espanya i a França això és
tan difícil i en canvi hi ha partits centristes consolidats a altres països europeus?
En aquest context, alguns fan notar que a Espanya només hi ha un centre
polític fort a Catalunya i a Euzkadi. Concretament CiU i el PNB. Per què?
És un tema digne de ser estudiat i aprofundit. Però ara mirarem de donarli
una resposta breu, pendent d’una anàlisi més a fons.
Centrem-nos en dos punts. El primer és que la llei electoral espanyola
no ajuda a l’èxit, si més no relatiu, d’un partit centrista. És una llei bastant
equilibrada pel que fa al joc dels dos grans partits. Hi ha
A Espanya només hi ha un paral·lelisme bastant gran entre el volum de vots i el
un centre polític fort a número de diputats del PSOE i del PP. Ja no és tant així
Catalunya i Euzkadi
amb els petits partits d’àmbit espanyol, per exemple, IU.
I tots els intents de crear un partit centrista ex novo han
fracassat en part per això mateix. Però no només per això. També –el segon
punt- per la dificultat de crear un nucli dur d’electorat centrista.
El PSOE i el PP –i el mateix val a França per la UMP i el PSF– tenen un
gruix molt considerable d’afiliats, de votants i en darrer terme de gent que
s’hi identifica molt a fons. És propi de la dreta i de l’esquerra en el sentit
clàssic i ben definit del mot. Són el nucli dur, que no es mou ni canvia. O
que ho fa poc i molt difícilment. I la primera preocupació d’aquests grans
partits és que aquest nucli es mantingui ferm i fidel. Després pot passar, i
passa sovint, que la dreta o l’esquerra formulen unes propostes que permeten
penetrar en el centre. Envaeixen i ocupen el centre. O, al contrari,
accentuen tant el seu posicionament de dreta o d’esquerra que l’abandonen,
el deixen lliure. Generalment ocupar el centre facilita la victòria a la
dreta o a l’esquerra, però no al centre pròpiament dit. Per què? Perquè el
centre no sol tenir un nucli dur. L’electorat de centre pot fer inclinar la
balança, i així és sovint. Però ell sol molt sovint no té prou força, i sobretot
no disposa de prou gruix de gent capaç d’aguantar en els moments difícils.
No està prou blindat.
94

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Directora de l’École Normale Supérieure de París i del Centre de
Recherches Politiques Raymond Aron de l’EHESS
Monique Canto-Sperber
Les idees liberals i la
renovació de la política
Monique Canto-Sperber, filòsofa moral i política –L’Inquiétude morale et la vie humaine
(2001)– és membre del CNRS i del Centre de Recherches Politiques Raymond Aron
de la École des Hautes Études en Sciences Sociales de París. Si bé en ocasions se l’ha
considerat pròxima a les posicions més socialdemòcrates de Dominique Strauss-
Khan o Michel Rocard, Canto-Sperber ha dedicat una part important dels seus treballs
més recents a la renovació i definició d’un pensament social-liberal des de la teoria
política. En aquest sentit, Canto-Sperber és autora d’obres com Le Socialisme libéral.
Une anthologie Europe - Etats-Unis (2003); Les Règles de la liberté (2003); o
Faut-il sauver le libéralisme? (2006). En aquest article parla del que ella considera
que és troncal en un moviment i d’una visió social-liberal: la conjuminació d’una
defensa activa de la llibertat individual i la consciència que és en una comunitat, en
una societat cohesionada, on pren sentit el desplegament de l’autonomia personal.
La vocació d’un moviment polític és definir el seu projecte des d’una doble
comesa: la clarividència sobre el que és el món actual i l’anticipació d’allò que
esdevindrà. Entrem en una època en què es faran realitat formes d’alienació o
d’expropiació mai vistes, i les persones ja no tindran ni tan sols la lucidesa de
percebre-les com una pèrdua de llibertat. Si això és una vocació política en general,
tant de l’esquerra com de la dreta, avui convé trobar els mitjans polítics,
econòmics i socials per transmetre a tothom, sobretot als més febles o als més
95

Les idees liberals i la renovació de la política
pobres, els recursos per actuar en aquest món nou i per resistir, individualment
i col·lectivament, a les esclavituds cap a les quals ens aboca aquest món.
La necessitat de les idees liberals
Avui dia coneixem noves formes de llibertats: llibertat d’escollir un estil de
vida, de crear projectes, d’apartar-nos dels lligams tradicionals, de deliberar
col·lectivament sobre els temes d’interès comú, d’apel·lar a les normes del dret
i de poder ser valorats socialment a través de la nostra activitat professional.
Aquestes llibertats són de vegades encara inestables, però s’inclouen dins l’experiència
democràtica contemporània. No és possible consolidar la participació
de tothom en la vida pública i procurar que els més pobres tinguin veritables
recursos per actuar com a subjectes de l’esdevenir social sense treballar
també perquè puguin exercitar la iniciativa i les responsabilitats. És, en
aquest sentit, que el combat dut a terme a favor de les llibertats contribueix
a aprofundir la democràcia. És, en aquest sentit, que el combat per a les llibertats,
que caldria qualificar més aviat de resistència pel que fa a l’evolució del
nostre món, representa també un recurs primordial per corregir les desviacions
que, més enllà del populisme, amenacen avui dia la democràcia: d’una
banda, el risc sempre present d’una denegació de la participació política, cosa
que testimonien l’abstenció, la desqualificació del vot popular quan es canalitza
cap a l’extremisme i l’elitisme consentit de les societats del coneixement;
d’altra banda, les radicalitzacions democràtiques que són el conformisme
excessiu, les demandes de drets extravagants, la tirania de la majoria, i
l’ascensió de l’igualitarisme i de la uniformitat.
Les societats occidentals ja no estan sotmeses a regles que es relacionen
amb una forma de transcendència, d’autoritat abstracta o òbviament substancial,
del bé comú. Els individus exigeixen claredat i justificacions. Admeten
certament l’existència d’un interès comú, la salvaguarda del qual garanteix
la cohesió de la societat i en preserva, a llarg termini, els interessos i els
valors en els quals es fonamenta. La majoria accepten, fins i tot, sacrificar l’interès
propi, però amb la condició que els donin una explicació, que els justifiquin
la formulació de l’interès públic i la necessitat de donar-li prioritat.
L’absència de transcendència i la necessitat de justificacions han creat una
situació nova per a la vida comuna. Però aquesta situació és problemàtica, ja
que deixa oberta la pregunta de com reglamentar la societat dels homes. En
96

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
què s’ha de basar un ordre col·lectiu, una relació social i un interès comú? Com
accedir a principis justificats, reconeguts i acceptats que no siguin constantment
sotmesos a les exaltacions de les reivindicacions, a les crítiques de legitimitat
o a les negociacions incessants? La necessitat de normes comunes i
públiques no expressa un desig de tornar als ordres antics. Correspon a un
desig més fonamental i més innocent: el desig de poder evolucionar lliurement
en un món segur, en el qual un no senti amenaçats ni la seva vida, ni les
seves expectatives, ni els seus projectes; un món en el qual es pugui comptar
amb l’eficàcia d’unes normes de convivència que han estat acceptades per
tothom. Poder viure en un món així és la condició principal de la llibertat
social. Molts dels nostres conciutadans hi aspiren, en particular els més
pobres, molt castigats per l’absència d’ordre i de referències.
La qüestió de les normes comunes, que emmarquen la llibertat personal i
la vida de les comunitats humanes, és el primer problema polític que ha d’afrontar
una filosofia preocupada per defensar les llibertats, les quals són cada
vegada més amenaçades per la situació actual: la llibertat que suposa el fet de
no ser atacat; la llibertat que suposa el fet de no ser agredit per violències de les
quals un no se sent, de cap manera, responsable; la llibertat que suposa el fet
de saber que la vida privada està protegida; la llibertat que
suposa el fet de no sentir-se frustrat en les expectatives legí- El combat dut a terme a
times. Aquests són els béns més desitjats per tots els indivi- favor de les llibertats
dus que viuen en les societats evolucionades i complexes; contribueix a aprofundir
aquestes societats que fan possible una actitud de confiança la democràcia
i la possibilitat de tenir les prioritats cobertes. El problema
fonamental del pensament liberal és saber com preservar les llibertats de
cadascun, i alhora regular les interaccions comunes. De la mateixa manera que
no hi ha llibertats sense pluralisme, sense espai públic ni crítica lliure, no hi ha
llibertats sense normes ni responsabilitats. No es tracta només d’un mitjà per
preservar per a si una convivència estable i segura, és també el mitjà per fonamentar
l’interès general i el bé comú.
La lluita per les llibertats no s’ha esmorteït. No s’ha dissipat mitjançant
l’assentiment unànime de les idees liberals que es va assolir gràcies a la certesa
il·lusòria d’una pretesa fi de tota aquesta història. Es tracta d’una tasca
intel·lectual i política important a fer. Les llibertats modernes representen les
noves capacitats d’actuar que ofereix el món contemporani. Aquestes lliber-
97

Les idees liberals i la renovació de la política
tats personifiquen els mitjans per resistir a les formes de poder que suscita
aquest món, que es basen en la complexitat, en la interdependència o en els
moviments erràtics que dominen, de vegades, la vida econòmica i que formen
la millor guia de què disposem per prosseguir l’experiència de la democràcia
i per preservar-nos-en dels excessos. L’exemple més colpidor d’aquest combat
és també el més paradoxal. La globalització dels intercanvis i l’obertura dels
mercats han creat una situació sense precedents, atesa la seva magnitud. Si
hi ha un àmbit en què el pensament liberal es pot mostrar com un pensament
de combat, n’és aquest. El repte és el següent. La globalització pot oferir mitjans
d’actuació més importants i una llibertat més gran,
«Contra el pensament però s’ha de fer al mateix temps que es formulen normes i
liberal» és avui dia la acords que transformin progressivament aquestes noves
principal consigna de possibilitats amb triomfs veritables per a tots els països. En
l’esquerra
aquest sentit, la idea d’una governabilitat mundial que
associa llibertats i normes és completament fidel a la inspiració
liberal. Aquesta exigeix trobar les normes que situïn el desenvolupament
econòmic del món de manera que beneficiï tothom.
El liberalisme té mala reputació. És acceptat en la política i en la cultura,
però és rebutjat en l’economia. «Contra el liberalisme», «contra el pensament
liberal» és avui dia la consigna, sobretot de l’esquerra. La meva opinió pel que
fa a aquest punt és que hom s’equivoca de combat. El problema no és que les
idees liberals són nocives i, més encara, que la seva influència és perjudicial.
Ans al contrari, les idees liberals són sovint justes, i representen una font de
renovació per a l’acció política. El problema és saber quin ús se’n fa. El pensament
liberal ofereix eines per lluitar contra les formes de servitud. Vol tornar
els individus més autònoms i la societat més activa. Sobretot, s’entesta a definir
les normes comunes que garanteixen el respecte a la llibertat de cadascun
i impedeixen que apareguin situacions de domini a escala nacional, europea
i mundial. És, en aquest sentit, que les idees liberals encarnen una cultura de
la resistència: resistència a un comerç sense normes, a una economia mundial
sense ordre ni concert, a una societat civil sense principis de legitimitat
o de crítica i a una cultura uniforme. Lluny de ser una desviació del pensament
de progrés i de l’emancipació, les idees liberals inspiren el combat contra
el paternalisme, la irresponsabilitat, la debilitació de l’àmbit social i el
menyspreu vers la persona.
98

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
A la pregunta: com es pot fer avui dia una defensa de les llibertats? La meva
resposta és: lligant les idees liberals amb les idees socials. Les idees liberals
poden trobar una força nova en el programa d’emancipació de l’esquerra.
Paral·lelament, el socialisme tornarà a la seva inspiració inicial de ser una filosofia
de la llibertat, apel·lant a les idees liberals. Les idees liberals –el pragmatisme,
el rebuig de la utopia, la defensa de la persona, la preocupació de l’autonomia
de la societat– confereixen als compromisos socialistes una tonalitat
més realista. Continuen sent el millor antídot contra la uniformitat socialista.
Proporcionen els mitjans de moderació i d’autocrítica a les ambicions de
l’esquerra.
La idea que el combat per les llibertats –que centrà l’atenció del pensament
liberal durant diversos segles– és un fet acabat, o que les seves conquestes han
estat definitivament assolides, és una idea molt difosa avui dia. Molts creuen,
sobretot des de l’esquerra, que els esforços per portar a terme la democràcia i
donar un sentit real a la igualtat substituiran, d’ara endavant, les lluites realitzades
anteriorment en nom de les llibertats públiques. I d’aquesta manera
el liberalisme es relegarà a la categoria de les idees superades. En aquesta creença
hi ha una il·lusió dramàtica. La tornada als combats liberals pot contribuir
a donar a les persones una seguretat en l’acció pròpia, una confiança en
la societat en què viuen i una fe en els seus projectes. Emmascara de futur els
projectes polítics.
Com hauria de ser un moviment polític social i liberal?
Un pensament social-liberal defensa la llibertat individual Les idees liberals
en tots els aspectes, en la mesura que el seu exercici no per- continuen sent el millor
judica la llibertat dels altres. Considera que, per sobre de antídot contra la
totes les qüestions, que no damnifiquin els altres o la socie- uniformitat socialista
tat, el judici de l’individu és sobirà, la seva autonomia de
judici és total, ningú no té el poder d’intervenir sobre les preferències, les opinions
i els interessos dels altres. Al mateix temps, l’esquerra liberal subratlla
la importància de garantir a cada individu els mitjans socials i materials per
forjar un projecte de vida i una visió de futur. Insisteix també en la importància
de l’educació com a mitjà únic per permetre a cadascun concebre opinions,
ser conscient dels seus interessos, deliberar-hi i, fins i tot, sotmetre’ls a
la crítica.
99

Les idees liberals i la renovació de la política
Una política social-liberal subratlla també la fecunditat de les empreses
col·lectives en la constitució de l’autonomia de cadascun. De la mateixa manera
que és important el valor reconegut en la individualitat, cada individu
troba en l’acció col·lectiva molts mitjans per a l’acció i per a la reflexió. Aquest
és el cas de les accions que es fan en les associacions o en els moviments
socials, en els quals la participació és voluntària i es basa en les activitats professionals,
els compromisos o els interessos privats. També és el cas de la deliberació
col·lectiva duta a terme sobre els temes més importants que planteja
el món actual: el medi ambient, l’enrariment dels recursos de l’aigua i l’energia,
les conseqüències dels descobriments biotecnològics. L’ús del debat
públic contribueix també a millorar la comprensió d’un problema i l’avaluació
de les solucions.
Una visió social-liberal recorda finalment de quina manera l’exigència
d’un món cultural ric i diferenciat, en el qual són presents diverses cultures,
estils i maneres de viure, és una font de perfeccionament per a les capacitats
de crítica i de tria que cadascun té respecte a la vida. Aquesta exigència implica
dues conseqüències a la pràctica. La primera, la necessitat de garantir que
aquesta diversitat, que té un valor intrínsec, es dugui a terme suficientment.
La constatació d’un empobriment cultural o, fins i tot, de la quasi desaparició
d’una forma de vida pot dur, en alguns casos, a l’autoritat pública a prendre
mesures positives a favor del seu manteniment. Es tracta d’una actitud general
poc compatible, a primera vista, amb una interpretació superficial del liberalisme;
al cap i a la fi, si una cultura no interessa ningú, també es pot deixar
que desaparegui. En oposició amb aquest pensament, hi ha una altra manera
de comprendre el liberalisme, designada en l’argot filosòfic contemporani
amb el nom de perfeccionisme, la qual s’entesta a crear les condicions d’una avaluació
més justa. La manca d’interès per una cultura pot, en efecte, ser passatgera,
i de cap manera ser el resultat d’una decisió reflexiva i autònoma. A més,
si la diversitat té un valor intrínsec, és desitjable de garantir l’existència d’aquesta
diversitat, fins i tot si es tenen reserves sobre l’interès o el valor moral
d’alguns dels seus elements. Finalment, la desaparició d’una cultura disminueix
objectivament les condicions de tria dels individus. Res no fa més difícil
l’exercici de la pròpia llibertat de judici i d’acció que el fet de viure en un
món cultural empobrit, en el qual regna la uniformitat pel que fa a les informacions,
als judicis i als divertiments. Tocqueville denunciava la tirania de
100

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
l’opinió pública, però una gran homogeneïtat de l’oferta cultural, des d’un
punt de vista general, pot ser una font de tirania. El poder que exerceix la
manera de funcionar dels grans mitjans de comunicació contribueix avui dia
a aposentar aquesta uniformitat. L’esquerra liberal hi veu un perill extrem per
a les llibertats. Un tema molt important de la seva reflexió és establir les condicions
reals per poder garantir la diversitat d’informacions i de judicis.
La segona conseqüència a la pràctica està vinculada amb el fet que el mitjà
millor i més natural per garantir aquesta diversitat de les opinions, dels interessos,
dels estils de vida i de les preferències és indiscutiblement el mercat. És
a la vegada un lloc d’intercanvi i un instrument crític, que dóna eines per apreciar
el valor d’allò que s’intercanvia. És la situació ideal en la qual denunciar
els falsos valors, els arcaismes i els privilegis. D’alguna manera, el mercat és la
millor prova de veritat. Però això no significa, de cap manera, que tots els béns
han d’esdevenir béns comercials; altrament dit, que no tots els béns s’han de
reduir a l’àmbit del mercat. Béns com l’educació, la salut o,
fins i tot, la diversitat cultural poden fer entrar als individus Una política social-
també en l’àmbit del mercat. En principi, quan les persones liberal subratlla la
no gaudeixen d’aquests béns, és inevitable que el mercat hi fecunditat de les
tingui un poder excessiu. És, doncs, essencial que aquests empreses col·lectives
béns escapin del sector comercial. D’altra banda, tal com ho
permetria el mercat, cal també poder avaluar l’acció dels organismes que atorguen
l’accés a aquests béns –el sistema educatiu o el sistema sanitari– a fi de
posar-ne a prova l’eficàcia. Tothom prefereix un sistema escolar molt eficaç
sense cap mena de relació amb el mercat. Tanmateix, un sistema escolar gratuït
i poc eficaç, que no eduqués realment els nens, no és una bona cosa. Sovint
l’eficàcia està vinculada amb el fet que el mercat intervé per avaluar i valorar
les pràctiques. D’una manera general, si escau, l’esquerra liberal no ha de desestimar
la utilització dels recursos comercials, tot i que se n’ha de salvaguardar
dels abusos –mitjançant la redacció de plecs de condicions, exigint sobretot
la igualtat de tractament dels usuaris, i instaurant mesures de control a fi
d’evitar les situacions de restricció o de poder que un mercat pot comportar.
El social-liberalisme insisteix en la necessitat d’un lloc polític ben constituït
i simbòlicament arrelat. Aquesta exigència s’ha dut a terme progressivament,
a desgrat d’una de les orientacions inicials del liberalisme, la desconfiança
envers el polític i l’escepticisme sobre la capacitat de la reforma políti-
101

Les idees liberals i la renovació de la política
ca per dur a terme la reforma social. Però encara és possible pensar en l’estat,
o en la comunitat dels ciutadans, com l’encarnació de normes universals,
com el proveïdor de garanties i com el defensor de l’interès públic. El nostre
món ha esdevingut tan complex, empara tantes interaccions i són tan nombrosos
la competència dels interessos i el xoc de les opinions, que ara més que
mai cal un lloc per a la legitimitat política que transcendeixi més enllà dels
conflictes, de les opinions i dels interessos.
La nova complexitat del món imposa mètodes per exercir el poder polític
inèdits fins ara. N’hi hauria nombrosos exemples. Però només evocaré les
situacions en què la política requereix arbitrar i intervenir en allò que és més
específic de l’acció i que sovint es fa en un context d’incertesa i de precipitació.
Això s’ha pogut constatar en l’assumpte de la sang contaminada i, més
recentment encara, amb motiu de les crisis de les vaques boges o de la febre
aftosa que han amenaçat la seguretat alimentària. Aquest mètode d’exercir
el poder és molt nou en la política, ja que requereix tenir accés, com més aviat
millor, a informacions sovint polèmiques, d’avaluar els riscos i de prendre
decisions des de la incertesa. Considerar que n’hi ha prou amb l’assistència
dels experts per solucionar el problema és anar errat de comptes. La seva intervenció
és necessària, però cal ponderar-la amb l’acompliment dels interessos
col·lectius.
Per al pensament social-liberal, la consulta al poble no és ni una concessió
demagògica, ni un mitjà per preparar l’acceptació d’una mesura. Deu ser més
aviat un principi fonamental de la deliberació política. Suposa tenir el valor
de presentar clarament a l’opinió pública els problemes que es plantejaran
–en matèria de seguretat mundial, de bioètica, d’aigua, de medi ambient–, de
fer les informacions accessibles, de definir les grans opcions, els seus costos i
els seus avantatges, de ser capaç de formar un judici des de la incertesa, i de
mantenir al mateix temps un recurs de distància crítica. Heus aquí quin hauria
de ser el model de responsabilitat mútua de l’opinió pública i del poder,
així com la invenció d’una nova forma de democràcia. La societat dels ciutadans
no demana que la reconfortin com un nen, que la mantinguin en la ignorància,
que la preservin de les dificultats. Sentir que el govern governa és sentir
que arbitra i decideix. No són les retòriques de la proximitat i de la urgència,
que sovint no fan més que reaccionar a la hiperreactivitat de l’opinió, les
que ho faran possible. Per concretar aquesta forma d’intervenció política, cal
102

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
trobar els mètodes d’acció pràctics, eficaços i immediats, tot i que no sempre,
o no necessàriament, es formularan a través de lleis. El fet de reconèixer el
paper de la deliberació política és negar-se a fer una política neutral o ingènua
per respectar allò que, per a un liberal, fa la mateixa matèria política, és a dir,
la diversitat de les opinions, dels interessos i dels valors, i per reconèixer la
necessitat dels arbitratges, fins i tot respecte als drets adquirits o als lobbies.
La reflexió social-liberal pot finalment contribuir a respondre algunes
qüestions que planteja el món d’avui. Aquestes qüestions fan referència a la
globalització, als equilibris futurs del planeta, a la presència de més riscos i al
sentit de la convivència en la vida col·lectiva. La globalització de l’economia,
dels intercanvis i de la cultura s’ha dut a terme alhora que la transformació
del capitalisme: la informació adquireix un lloc creixent respecte a la indústria;
la internacionalització dels mercats representa avui un paper més gran
en el dinamisme d’una empresa que l’acumulació del capital; els beneficis per
accions enriqueixen l’empresa segurament més que les economies
d’escala. La convergència d’aquests dos fenòmens, El social-liberalisme
globalització i transformació de l’economia, crea una con- insisteix en la necessitat
dició en què el millor triomf econòmic avui dia té a veure d’un lloc polític
amb la valoració dels coneixements i de les qualificacions i, simbòlicament arrelat
en menor mesura, amb la capacitat que tenen els individus
de prendre iniciatives o, fins i tot, riscos que els permeten valorar els triomfs.
L’objectiu fonamental de l’esquerra liberal és dotar tothom de les millors capacitats
d’acció. El desenvolupament de la cultura tecnològica i informàtica és,
doncs, un objectiu immediat. D’altra banda, aquestes noves condicions de la
vida econòmica han de poder crear situacions de compromisos col·lectius. La
creació d’empreses noves que exploten la innovació tecnològica o que proposen
un conjunt de serveis palesa avui dia una nova possibilitat d’acció que ha
de continuar sent fomentada gràcies a l’obtenció de crèdits, consells jurídics
i mercats.
Però admetre que el nou estat de l’economia presenta avantatges no té
com a conseqüència el fet de renunciar al sentit crític i el fet de considerar
que aquest nou estat de l’economia obeeix a lleis implacables. L’obsessió de
la rendibilitat a curt termini i la remuneració desorbitada dels accionistes,
sense tenir en compte les normes socials o la indiferència a les situacions
reals de l’activitat econòmica, no han de ser considerades com una fatalitat.
103

Les idees liberals i la renovació de la política
La pregunta que es formula és saber com trobar el mitjà per plantejar les
qüestions relatives a l’organització de l’economia globalitzada, a fi de salvaguardar
l’activitat econòmica a llarg termini en els àmbits nacional i internacional.
El futur del món és un tema que comporta una gran inquietud: en
la seva realitat política, a causa del desenvolupament d’extremismes, de formes
de rebuig radical dels valors comuns i, sobretot, del desenvolupament
del terrorisme; però també en la seva realitat econòmica i geogràfica. La desigualtat
del desenvolupament mundial, així com el fet que els recursos més
preuats, sobretot les fonts d’energia, es troben en indrets del món que tenen
conflictes persistents que podran ser la causa de crisis greus a mig termini,
són temes que provoquen una gran inquietud. En primer lloc, és necessari
definir clarament aquestes postures en l’esfera nacional i informar l’opinió.
Després, és desitjable que la majoria d’aquestes qüestions es plantegin en un
marc europeu. Efectivament, Europa és l’única entitat supra política que té
una visió clara del món que desitja que es faci realitat.
Moltes persones han tingut l’oportunitat recentment de subratllar l’omnipresència
del sentiment d’inseguretat. La impressió de precarietat es copsa
en els perills que amenacen les persones i els béns en l’evolució de la condició
salarial, en la transformació del sistema de producció i en els nous mètodes
de qualificació del treball. Molts treballadors no se senten tan integrats
en l’empresa com passava abans. Els poden imposar acomiadaments brutals
o plans de reestructuració sense cap mena d’explicacions. Una nova relació
amb el treball es desenvolupa dins el món assalariat que suscita exaltacions i
rivalitats no vistes mai. Respecte als béns col·lectius, com ara la salut, l’educació,
la seguretat alimentària bàsica i la protecció, cada vegada és més fort el
sentiment, fonamentat o no, que les funcions de protecció bàsiques no estan
garantides i que les persones no sempre poden accedir als mitjans que els permetrien
reprendre la iniciativa per trobar aquestes funcions o, si més no, d’accedir-hi
segons les seves possibilitats. Sobretot, perquè els manquen els mitjans
materials, intel·lectuals i morals per transformar-se en subjectes de l’esdevenir
social.
Heus aquí quines són les tasques intel·lectuals més importants per a un
pensament social-liberal, ja que la seva ambició és definir les noves condicions
de l’exercici de la llibertat i fundar-hi els principis d’una vida comuna.
104

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
President del despatx Garrigues
Antonio Garrigues Walker
El complicat i apassionant
futur del liberalisme
El liberalisme ha sabut adaptar-se a les grans transformacions passades i presents
amb molta més celeritat i eficàcia que no pas el socialisme o el conservadorisme, que
sovint s’han limitat a apropiar-se de les concepcions liberals que més els ha convingut
en cada moment a l’hora de definir i aplicar determinades propostes i polítiques
públiques. Aquesta és una de les conclusions que defensa l’autor en un article que presenta
un marcat to de valoració i compendi de la seva pròpia trajectòria i experiència
en el terreny polític. El liberalisme és avui un corrent de pensament capaç de donar
respostes adequades a uns temps mancats d’aferralls dogmàtics. No obstant això, el
triomf ideològic del liberalisme no s’ha traduït mai –avui tampoc– en una rendibilitat
política destacable a Europa per part dels partits polítics de caire reformista, liberal
o centrista. Hi ha diverses causes que poden donar una explicació més o menys raonada
d’aquest fenomen, i Garrigues Walker hi fa referència de manera explícita. El cas
espanyol, tanmateix, és més complex i presenta algunes singularitats que l’autor
esbossa amb deteniment, com ara la dificultat de superar un encarrilament del debat
polític projectat exclusivament en la dialèctica entre l’esquerra i la dreta, deixant el
centre polític més com un punt d’equilibri inestable que no pas com un punt dotat d’un
espai autònom original.
Per què no ha estat possible l’existència i la consolidació d’un partit liberal a
Espanya i què caldria fer per aconseguir-ho? Miraré d’intentar afrontar aquest
difícil repte amb la major objectivitat possible. És un tema important. Un tema
105

El complicat i apassionant futur del liberalisme
seriós per a la riquesa i la qualitat democràtica i, per tant, per a la nostra convivència
civilitzada. Vegem per què.
1. Estem vivint una època en la qual, de manera simultània, s’estan desenvolupant
acceleradament quatre revolucions bàsiques: la científica, la tecnològica,
la cultural i l’ètica. Totes elles estan canviant profundament els escenaris
d’acció i el comportament dels ciutadans, i així mateix, d’una forma molt
intensa, les tasques i les responsabilitats de tots els estaments de la societat
mentre afecten, especialment, l’estament polític, l’econòmic i, encara que
alguns es neguin a acceptar-lo, el religiós. Aquestes quatre revolucions operen,
a més, en el marc d’una globalització imparable i irreversible que avança
sense controls, sense unes mínimes regles de joc.
Per aquest motiu, estem a punt de viure una època en la qual tindrem molt
pocs aferralls dogmàtics. Caldrà preparar-se, amb bona paciència i bona
humilitat, per conviure sense cap estrès, plàcidament, amb allò complex i
amb allò incert. L’ésser humà té incorporada en la seva ment una passió, veritablement
apassionada, per la veritat. Ens encanta estar sempre en el que és
cert. Evitem, com podem, reconèixer la nostra perplexitat o la nostra ignorància.
Ens sembla poc seriós i poc digne tenir dubtes quan sempre, però especialment
en aquests moments, l’única cosa intel·ligent és no només dubtar,
sinó també saber dubtar, que és ofici difícil però molt rendible intel·lectualment.
Ortega demanava als professors que a l’hora d’ensenyar ensenyessin
també a dubtar del que ensenyaven. I en aquest mateix sentit, el meu admirat
amic Antonio Mingote acostuma a insistir en el següent: «Si se m’accepta,
no serà per la meva capacitat d’adoctrinament sinó per la meva ferma voluntat
de prescindir del més lleu dogmatisme». No és aquesta, en realitat, una
bona època per a dogmàtics, per més que estiguin florint onsevulga. Aquestes
persones haurien de recordar que les nostres conviccions més apassionades i
aparentment més nítides i segures acaben sempre constituint «el nostre
límit, els nostres confins i la nostra presó». La frase torna a ser d’Ortega, que
va posar també de moda la frase màgica que «el que ens passa és que no sabem
el que ens passa i això és precisament el que ens passa».
2. En aquest nou món, davant d’aquestes noves realitats, les ideologies fins
ara dominants hi tenen poc a aportar. Han sabut abandonar a temps tots i
106

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
cadascun dels seus principis i conviccions clàssiques, mentre els conduïen al
fracàs polític, però aquest despullament ideològic els ha anat duent, de
manera inexorable, a la demagògia, al pragmatisme i a l’oportunisme en
totes les seves formes i variants. Què és avui, en realitat, el conservadorisme?
Què és avui, en realitat, el socialisme? És ben bé impossible definir-los o
entendre’ls. La seva única sortida, per poder oferir una mica de coherència,
ha estat el rapte i l’ocupació d’aquells principis liberals que per una raó o una
altra els podrien interessar. Els uns i els altres no han tingut, en efecte, cap
altre remei que assumir i aplicar, quan els convenia, concepcions liberals en
el terreny educatiu, en el cultural, en el social i, sobretot, en l’econòmic. Però
és difícil viure només d’aparences.
Allò de ser liberal conservador o socialista liberal continua sent una greu contradicció
en termes. Com ja he dit en altres ocasions, malgrat la moderació del
seu missatge, el pensament conservador bàsic tendeix a ser estàtic, a acceptar
el canvi només quan la realitat el fa evident, a dur allò tradicional –moltes
vegades anecdòtic– a categories absolutes, a caure en un misticisme autoritari
i a respectar privilegis de tota mena encara que siguin una causa important
de les desigualtats socials.
Per la seva banda, els socialistes marxistes i els no mar- Estem a punt de viure
xistes en les seves moltes variants coincideixen, de fet, a una època en la qual
posar la societat com un valor superior i la igualtat com tindrem molt pocs
un principi que, conscientment o inconscientment, pre- aferralls dogmàtics
val sobre la llibertat. El socialisme acaba desenvolupant
un fetitxisme d’estat, una veneració perniciosa de l’estat, una autèntica
«estatlatria» que afecta també els conservadors. El socialisme acaba sent un
poder absolut, minuciós, previsor i bondadós que manté la societat en una
infància perpètua. Tal com va afirmar Ralf Dahrendorf en un article recent,
«encara que hi ha socialistes avui que diuen que creuen en la descentralització
i, en aquest sentit, en la restricció dels poders i de les activitats de l’estat,
em sembla, però, que un dels trets més característics de tots els socialistes,
més o menys socialdemòcrates, ha estat sempre i és encara la convicció íntima
que un govern de bona voluntat és capaç de fer-ho més bé que les organitzacions
autònomes, que les institucions, que els grups, que les comunitats de
ciutadans lliures».
107

El complicat i apassionant futur del liberalisme
3. En aquestes condicions i amb aquests bagatges es fa molt difícil confiar que
aquestes persones i aquestes ideologies puguin tenir la més mínima capacitat
per poder interpretar i dirigir un món profundament complex, profundament
imprevisible i profundament perillós encara que pugui ser reconduït i
orientat de tal manera que els riscos es converteixin en autèntiques i positives
oportunitats. La història no serà escrita, no està sent escrita, ni en conservador
ni en socialista. Sembla que ha arribat el moment d’una era liberal, i el liberalisme
no ha de perdre més terreny. És evident que l’única ideologia que ha
sobreviscut intacta totes aquestes transformacions i mutacions és la liberal,
que, com diu el mateix Dahrendorf, no és altra cosa que una teoria de la innovació
i el canvi.
Desgraciadament, aquest triomf ideològic –absoluta-
Què és avui el ment inqüestionable– no ha tingut una rendibilitat políti-
conservadorisme? Què ca significativa, especialment a Espanya, on l’«esplendo-
és avui el socialisme? rós» fracàs de l’operació reformista que vam conduir sense
És ben bé impossible encert Miquel Roca i jo, i després la d’Adolfo Suárez –que
definir-los o entendre’ls
va arribar a ser president de la Internacional Liberal– amb
el CDS, han danyat –alguns van arribar a pensar que sine
die– les esperances liberals. Aquestes esperances es redueixen ara a alguns
autèntics liberals –pocs, però molt vàlids– en les forces conservadores i en les
socialistes, als moviments relacionats amb els antics clubs liberals i a un jove
partit europeu, el CDL.
La situació del liberalisme a Europa és, sens dubte, millor, però tampoc
especialment brillant. Hi ha presència liberal a Bèlgica, els Països Baixos,
Dinamarca, Finlàndia, Estònia i, d’una manera més destacada, al Regne Unit,
Suècia i Alemanya. En diversos d’aquests casos forma part de coalicions victorioses
en les eleccions, però continua sent una força minoritària que va
tenir la seva època raonablement gloriosa amb el Partit Liberal alemany de
Hans Dietrich Genscher (FDP), que va donar força i sentit al liberalisme en
molts altres països europeus, incloent-hi Espanya.
Un factor de debilitació dels liberals europeus és la divisió entre els mateixos
liberals pel que fa, generalment, al seu major o menor progressisme, però
també per altres causes menys comprensibles. És el cas dels Països Baixos
(VVD i D66), Dinamarca (Venstre i Radikale Venstre) i Estònia (Partit Reformista
i Partit del Centre); i el mateix passa a Suècia, amb dos partits liberals
108

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
progressistes, i Bèlgica, amb dos partits liberals conservadors. Una situació
similar la trobem en les institucions parlamentàries i polítiques europees.
4. Sembla, doncs, que ha arribat el moment d’analitzar amb finesa, amb precisió,
amb honradesa, les causes que motiven l’escassa presència liberal. Les
principals –pensant especialment en Espanya– han estat fins ara les següents:
En primer lloc, perquè el liberalisme s’ha presentat i captat amb freqüència
com una exigència excessiva per a gran part dels ciutadans que en la seva
empobrida realitat d’oportunitats reals preferirien més seguretat «oficial» per
a ells i per als seus, menys responsabilitat i un menor risc personal, menys aclaparament,
més acord social en què refugiar-se, més poder públic conductor i
més igualtat, fins i tot forçada.
En segon lloc, perquè el liberalisme es presta en la dinàmica social a derivar
en liberalisme capitalista amb accent en allò economicista i en la llei del
més fort. En la pràctica, així ho assumeixen especialment els conservadors,
però també, gradualment, els socialistes, que falsifiquen el liberalisme i el
redueixen cada vegada més a la mesura de l’homo economicus.
En tercer lloc, perquè el desenvolupament polític continua tenint com un
eix fix la dialèctica entre esquerra i dreta i això fa que el liberalisme ocupi –com
el preu natural– el centre polític, però un centre polític que no sempre equival
a un espai autònom original, autodefinit i identificable, sinó més aviat
com si fos un punt d’equilibri inestable, procliu a ser arrossegat cap a la dreta
o l’esquerra; com si, corregint els extrems d’un conservador o d’un socialista,
es pogués fabricar un liberal. A això cal afegir la circumstància que el rapte
ideològic del liberalisme pels seus adversaris polítics fa cada vegada més difícil
una diferenciació entre les diferents ofertes electorals.
Cal destacar, en quart lloc, l’existència de lleis electo- Ser liberal conservador
rals que en la seva gran majoria afavoreixen el bipartidis- o socialista liberal
me, i així mateix sistemes de finançament de partits polí- continua sent una greu
tics que afavoreixen i faciliten el manteniment de l’statu contradicció en termes
quo. Quan és necessari, arriben fins i tot a pactes per evitar
l’entrada de noves forces polítiques.
En cinquè i últim lloc cal fer referència a l’escàs desenvolupament de la
societat civil com a conseqüència de la dictadura, l’època de les majories
absolutes i, fins fa poc temps, l’absència de normes que afavorissin la creació
109

El complicat i apassionant futur del liberalisme
de fundacions i associacions. Tenim una societat civil pobra, raquítica, malament
estructurada i malament finançada. La ciutadania espanyola continua
tenint reflexos inconscients de dependència, de necessitat i encara de
temor cap a un estat i cap a uns governants que fan molt poc per mitigar o
reduir aquests efectes i que de vegades fins i tot els potencien amb la idea,
bastant certa desgraciadament, que la por al poder acostuma a ser una arma
eficaç per mantenir-s’hi. Als conservadors i als socialistes no els agrada la
idea que una societat civil musculada i vigorosa es converteixi en un contrapoder
molest o en un controlador dels abusos del poder. Els liberals, per contra,
necessiten aquest tipus de societat civil. És aquí on trobarien més suport
i més vots.
5. Què podem fer davant d’aquesta situació? Ara com ara i abans que res, definir
i concretar el liberalisme autèntic amb la major nitidesa possible. Durant
aquests últims anys, el seu missatge s’ha anat distorsionant i empetitint fins
que s’ha fet irrecognoscible. En aquesta tasca hi ha concretament diversos
intel·lectuals anglosaxons que s’han adonat del perill en què es troba la imatge
d’una ideologia que ha estat clau i que serà clau per
La història no serà
escrita, no està sent
escrita, ni en
conservador ni en
socialista
interpretar el món en què vivim. Alguna cosa ha d’estar
passant perquè s’hagin publicat en aquest mateix any
una dotzena de llibres 1 de pensament polític dedicats a
explicar els fonaments del liberalisme i a denunciar mutilacions
i les falsificacions de què ha estat objecte.
El liberalisme no és una ideologia dogmàtica, ni es
recolza en ciutadans dogmàtics, obedients i submisos. El seu objectiu és alliberar
l’energia i la creativitat dels individus perquè puguin desenvolupar
plenament la seva potència com a éssers humans, i aspira a crear un ambient
social en el qual els ciutadans contribueixin permanentment a desenvolupar
i enfortir el teixit social. En aquest sentit, és cert que el liberalisme és una
ideologia molt més exigent que les altres perquè confia en l’acció individual
com a principi bàsic.
Al liberalisme l’interessen certament totes les llibertats, però amb l’únic
objectiu d’alliberar l’ésser humà d’aquelles estructures de poder que oprimeixin
i mutilin la seva capacitat i els seus talents. Al començament el liberalisme
va lluitar contra els poders absoluts i ara ho ha de continuar fent con-
110

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
tra aquests mateixos poders, sigui quina sigui la seva disfressa i la seva aparença
formal en els nostres dies.
Les grans concentracions de poder econòmic a escala global, o la conjunció
del poder mediàtic amb el poder empresarial i el polític, o les noves temptacions
al fonamentalisme religiós de l’Església catòlica són fenòmens que
els liberals han de vigilar amb summa cura, igual que el desenvolupament
d’una globalització sense institucions globals o la manipulació dels avenços
tecnològics o científics per generar cultures perverses i dependències consumistes.
No podem acabar dominats per una ànsia creixent, sempre insatisfeta,
i tremendament manipulada, de bellesa, salut, longevitat, sexe i diners,
una ànsia boja –mai millor dit– que ens mantingui engelosits,
confusos, obsessos i desconcertats fins que la mort La dialèctica entre
ens separi. Caldrà lluitar per recuperar el sentit de les esquerra i dreta fa que
coses i, de passada, de la dignitat humana.
el liberalisme ocupi el
Un advertiment final important. No hi ha pitjor ni més centre polític, però no
fals liberal, dit sigui amb el major respecte, que aquell que un centre equivalent a
limita el seu liberalisme al món econòmic. S’és liberal en un espai autònom
tot o no s’és liberal en res. El liberalisme no és simplement original, sinó com a
ni fonamentalment una teoria econòmica. Al liberalisme punt d’equilibri
li importa molt més el ser que el tenir i, encara que respec- inestable, procliu a ser
ta profundament el desig de tenir, la propietat privada i la arrossegat cap a la
independència de cada ésser humà, concedeix un valor dreta o l’esquerra
decisiu als plantejaments morals sense els quals el sistema
s’encanalla i s’esfondra. Ni un sol dels grans pensadors i filòsofs del liberalisme
(i especialment Adam Smith i Von Hayek) han deixat d’insistir en aquesta
idea. Més recentment, Wilhelm Röpke, en el seu llibre Más allá de la oferta
y la demanda, i Murray Rothbard en La ética de la libertad, s’ocupen de denunciar
els «economicistes» i culpar-los de la mala imatge liberal pel fet d’haver
abandonat irresponsablement el camp de l’ètica. Rothbard lamenta, en concret,
que enfront dels missatges simplistes i demagògics dels esquerrans socials,
els economistes liberals «solament sàpiguen respondre –com gairebé tots els
economistes des de Ricardo– amb arguments productivistes i utilitaristes»,
oblidant, com diu Röpke, que «les coses autènticament decisives són les que
estan més enllà de l’oferta i la demanda, aquelles de les quals depèn el sentit,
la dignitat i la plenitud interior de l’existència».
111

El complicat i apassionant futur del liberalisme
No seré jo qui digui de manera concreta com s’ha d’engegar una nova operació
liberal. Jo donaré suport a la causa liberal fins a la fi dels meus dies,
però no estic en condicions –i em temo que no tinc condicions– per assumir
noves responsabilitats en aquest terreny. Vaig tenir una gran oportunitat i la
vaig perdre perquè no em vaig adonar de certes realitats. El que sí que sé és
que hi ha ara un altre moment propici i que hi ha gent magnífica que podria
escometre aquest repte.
NOTA
1. Els més destacats són els següents: The One and The Many. Reading Isaiah Berlin, una
col·lecció d’assaigs coordinada per CROWDER, George i HARDY, Henry; WOOLHOUSE, Roger.
Edmund Burke. A Genious Reconsidered, de Russell Kirk; Locke, a Biography; BOAZ, David.
Liberalismo; STARR, Paul. Freedom’s Power: The True Force of Liberalism; The Challenge of
Liberty. Classical Liberalism Today, una altra col·lecció d’assaigs, coordinada per HIGGS,
Robert i CLOSE, Carl; BROGAN, Hugh. Alexis de Tocqueville. Prophet of Democracy in the Age
of Revolution. A Biography; i el Dictionary of Liberal Thought, editat per BRACK, Duncan i
RANDALL Ed.
112

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Catedràtica de Ciència Política, Queen Mary College, Universitat de Londres i
visiting fellow al Centre per la Governança Global de la London School of
Economics
Montserrat Guibernau
Tony Blair: deu anys
de Nou Laborisme
Aquest nou article de Montserrat Guibernau podríem considerar-lo la segona part o la
continuïtat del que va publicar a VIA 01 i que portava per títol Tony Blair: el lideratge
com a vocació. Si en aquella ocasió l’autora es va centrar en la figura d’uns dels lideratges
indiscutibles del darrer decenni a Europa, en aquest text que us presentem ara,
fa balanç i repassa acuradament els grans eixos que han configurat i en els quals s’ha
bastit el New Labour, que té els seus orígens en la Tercera Via esbossada per Anthony
Giddens, autor de Beyond Left and Right, the Future of Radical Politics (1994) o The
Third Way. The Renewal of Social Democracy (1998). Si bé afirma que de vegades el
Nou Laborisme sembla haver consistit simplement en fer el contrari del que feia el vell
laborisme, Guibernau assegura també que una de les seves aportacions i conseqüències
més fefaents i segures sembla haver estat la de resituar el centre polític a la Gran
Bretanya, forçant també –en aquest sentit– una transformació molt notable dins el
Partit Conservador.
Ha arribat l’hora de fer balanç. Després de deu anys com a primer ministre de
la Gran Bretanya, Tony Blair ha plegat i ha deixat el poder en mans de Gordon
Brown, fins aleshores ministre d’Economia.
Recordo vivament l’endemà de les eleccions del 1997. Era un dia assolellat,
i a Londres es respirava un ambient d’optimisme i eufòria; per fi, l’esquerra
aconseguia arribar al poder, després de divuit anys de conservadorisme sota
el lideratge de Margaret Thatcher. La «dama de ferro» va haver de dimitir sota
113

Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme
la pressió dels mateixos conservadors; John Major –home gris i calculador– va
succeir-la, però no va aconseguir guanyar les eleccions. El jove Blair s’emportà
una espectacular victòria laborista.
En aquests deu anys la imatge de Blair s’ha transformat de manera notable.
La primera vegada que el vaig veure fou a la London School of Economics,
en un seminari d’un dia organitzat pel Partit Laborista i la Fabian Society, per
tal de reflexionar sobre el que serien els eixos principals del seu programa
electoral. El somriure als llavis, la paraula àgil, el desig de canvi i, sobretot, la
capacitat de llançar un missatge engrescador, un missatge adreçat a tots els
britànics, un missatge d’il·lusió en un país cremat per un període políticament
mediocre i marcat per la recessió econòmica. Era impossible no sentirse
atret per algú que projectava sinceritat i que inspirava confiança. Blair
s’imposà com el gran comunicador, el líder carismàtic.
Només quatre mesos després d’arribar al 10 de Downing Street (setembre
del 1997), la princesa Diana i la seva parella, Dodi Al-Fayed, morien en un accident
de cotxe a París, mentre intentaven evitar la colla de periodistes que els
empaità a la sortida de l’Hotel Ritz, on varen sopar aquell dia. El silenci de la
casa reial fou total i, en aquell moment de dol, Blair es consolidà com a líder
del país, com a l’home capaç de comprendre els sentiments del poble que representava.
En una entrevista improvisada, va expressar el sentiment de dolor dels
britànics i va definir la malaurada exdona del príncep de Gal·les com the people’s
princess (la princesa del poble). La humanitat de Blair contrastà radicalment
amb la fredor i el silenci de la casa reial. Blair era amb el poble, un poble
que, trencant tots els estereotips del caràcter britànic, es llançà al carrer a plorar
la mort de la «seva princesa». La magnitud de la reacció popular deixà estorats
polítics, acadèmics i mitjans de comunicació. Finalment, la casa reial reaccionà
–tal com ho considerà adient– davant d’una situació sense precedents.
El gener d’enguany, deu anys després, Tony Blair intervingué en el Seminari
«Gran Bretanya i Europa a l’era global», organitzat pel think tank Policy
Network, en un dels edificis més moderns de la City londinenca. El seu somriure
anava acompanyat d’un rictus d’amargor, Iraq s’havia convertit en un
malson, les enquestes li eren negatives i els mateixos laboristes li demanaven
que plegués. L’entorn de Gordon Brown exigia un traspàs immediat de poder,
i Blair s’havia sentit obligat a anunciar que no es presentaria per quarta vegada
a les eleccions britàniques, tot i que es resistia a posar data a la seva partida.
114

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
El to de les seves paraules era tan diferent… Es notava que se sentia acorralat,
víctima de les seves pròpies decisions, de la falsedat a l’hora de justificar
la invasió d’Iraq, de la incapacitat de pacificar el país després de la caiguda de
Saddam Hussein i dels escàndols sobre tortura i maltractament de presos a
mans de l’exèrcit dels Estats Units, però també de l’exèrcit britànic. Ell mateix
ens confessà que haver anunciat que plegaria només serví per afeblir-lo en un
moment en què encara desitjava tirar endavant molts punts de la seva agenda
política que tot seguit exposà. Blair era plenament conscient que la seva
pèrdua de poder afeblia el seu propi projecte, senzillament perquè no tindria
temps per posar-lo en pràctica o, almenys, per desenvolupar-lo totalment.
Blair ha estat, sens dubte, un dels líders més carismàtics a nivell internacional.
La seva extraordinària resistència enfront de situacions
difícils, el seu coratge, la gairebé increïble capacitat Tony Blair ha transformat
de persuasió i la seguretat en ell mateix –una seguretat que radicalment el Partit
frega l’arrogància–, han definit un estil de govern perso- Laborista en redefinir-lo
nal, limitat a un grup molt reduït d’íntims col·laboradors, com a socialdemòcrata
admirat per uns i criticat per d’altres.
Jutjar un líder és complicat, sobretot perquè hi ha qui per naturalesa odia
aquells qui aconsegueixen el poder, prenen decisions –encertades i errònies–,
es comprometen i actuen. És tan fàcil criticar quan mai no s’ha de decidir
res, quan no s’accepten responsabilitats, quan no es produeix res, quan
no es pren cap risc, quan manquen idees pròpies i només resten la ironia
eixorca i corrosiva.
Aspectes positius: devolution i pau a Irlanda del Nord
Tony Blair ha transformat radicalment el Partit Laborista en redefinir-lo com
a socialdemòcrata i en aconseguir, per primera vegada, tres victòries consecutives
a les eleccions britàniques.
Entre els aspectes més rellevants de la seva herència cal destacar la solidesa
de l’economia britànica –en mans de Gordon Brown– i la creació d’una
societat més pròspera, la reducció de l’atur i l’increment de la inversió en els
serveis públics –sobretot en sanitat i educació. També caldria afegir tot un
seguit de mesures progressistes, com per exemple la creació de l’Acta dels
Drets Humans, la introducció del salari mínim, la promoció de la dona, la disminució
de la pobresa, el reconeixement dels drets dels gais i la nova legisla-
115

Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme
ció en contra de la discriminació racial. A més a més, Blair ha plantejat la reforma
constitucional més extensa iniciada per un primer ministre en els darrers
cent anys.
Tony Blair ha transformat dràsticament l’estructura de l’Estat en introduir
una descentralització asimètrica del poder, que atorga amplis poders al restablert
Parlament d’Escòcia i poders més limitats a l’Assemblea de Gal·les i al
Parlament de Stortmont (Irlanda del Nord), acompanyada de la nova instauració
de l’Assemblea de Londres i de la possibilitat de triar directament l’alcalde
de la ciutat.
La ja iniciada reforma de la Cambra dels Lords completa un ambiciós projecte
de reestructuració i modernització del país, guiada pel desig d’aprofundir
en la praxi democràtica i d’apropar el poder de decidir al poble. Tot i això,
la reforma no està totalment definida i encara no està clar quin mètode s’utilitzarà
per nomenar els lords –segons la proposta dels partits polítics, mitjançant
eleccions directes per part de la ciutadania o emprant mètodes mixtos.
Sens dubte, la pacificació d’Irlanda del Nord és l’aportació més espectacular
del lideratge de Blair, i voldria remarcar la paraula espectacular. Per a qualsevol
persona que hagi visitat Irlanda del Nord abans i després de l’Acord de
Belfast (1998), la transformació de la província britànica és
La militància del Partit radical. L’Acord de Belfast atorga l’autodeterminació a
Laborista s’ha reduït a la Irlanda del Nord i es proposa acabar amb la violència entre
meitat des de 1997
unionistes i republicans. La unificació de l’illa, rebutjada
pels unionistes, desitjada pels republicans i reivindicada
per la República d’Irlanda, que només hi va renunciar per fer possible aquest
Acord, dependrà del consens. L’Acord de Belfast, aprovat en referèndum a
Irlanda i a Irlanda del Nord, es compromet a reconèixer la legitimitat de qualsevol
decisió presa lliurement per la majoria del poble nord-irlandès.
Aconseguir la pau ha estat molt difícil, Blair i el seu Govern han arriscat
molt. No oblidem les entrevistes de la llavors secretària d’Estat per Irlanda del
Nord –Mo Mowlan– amb els presoners, tant de l’IRA com de grups paramilitars
unionistes, a les presons nord-irlandeses; els trencaments de la treva; l’atemptat
d’Omagh –amb més de vint morts–; les condicions incompletes; la
manca de confiança; l’odi acumulat; la repressió; el complicadíssim procés
d’entrega d’armes per part de l’IRA; els presoners paramilitars alliberats, etc.,
fins que, després de dues suspensions de l’Assemblea de Stortmont, Blair acon-
116

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
seguí que Ian Paisley (Democratic Ulster Party) i Martin McGuinness (Sinn
Féin)– col·laboressin en la restablerta Assemblea (8 de maig de 2007). Si això
funciona –i a Irlanda del Nord mai no es pot garantir que sigui així– Tony Blair
passarà a la història com un primer ministre excepcional.
En l’àmbit internacional, el Govern de Blair ha signat la Carta dels Drets
Humans de la Unió Europea, ha promogut la inversió a l’Àfrica i la cancel·lació
del deute extern dels països pobres, així com la reducció dels preus dels medicaments
genèrics per tractar malalties com la sida, la malària o la tuberculosi
en els països del Tercer Món.
El desastre d’Iraq
La cara fosca del llegat de Blair se centra en la seva intervenció a Iraq; els arguments
per justificar-la han resultat falsos, el país està desfet, creix l’odi envers
els Estats Units i la Gran Bretanya i, hores d’ara, una retirada honorable sembla
difícil. Mentrestant, el fonamentalisme islàmic utilitza l’experiència d’Iraq
per reforçar el seu missatge i guanyar seguidors, tant a Orient com a Occident.
Es recrimina a Blair el fet de no haver escoltat pràcticament ningú quan
va decidir donar suport a George W. Bush en la seva «croada» contra el terrorisme,
i es reviuen els moments en què Blair –inspirat o il·luminat– prengué
una decisió que ha marcat la seva davallada. De manera gairebé immediata,
Blair va perdre el suport d’una part significativa de l’electorat, del Partit
Laborista i, fins i tot, d’alguns membres del seu Govern. Cal recordar que la
militància del Partit Laborista s’ha reduït a la meitat des del 1997. Però, sobretot,
la guerra d’Iraq generà una crisi de confiança de la ciutadania en el seu
líder polític, el primer ministre no havia dit la veritat.
Els orígens de la nova política exterior seguida per Blair, els trobem en la
seva actuació en la guerra de Kosovo i en el que ell anomenà el principi d’intervencionisme
humanitari. Durant la guerra de Kosovo (1998-1999), que generà
milers de refugiats, i davant la manca de resultats obtinguts pel bombardeig
de l’OTAN, Blair aconseguí convèncer el llavors president nord-americà Bill
Clinton d’anunciar el seu suport a una invasió de Sèrbia si Milosˇević no permetia
immediatament el retorn dels musulmans que havia expulsat de
Kosovo. Tres dies més tard, Milosevic va capitular i milers de persones van
poder tornar a casa. Dies després, Blair fou rebut com el seu «salvador» per
milers de musulmans kosovars quan va visitar el país.
117

Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme
En la seva conferència a Chicago (1999), Blair declarà que Saddam
Hussein i Slobodan Milosˇević eren dos homes perillosos i responsables de
molts dels problemes de seguretat als quals s’enfrontava el món. El primer
ministre britànic definí una política denominada intervencionisme humanitari,
que consistia a matisar «el principi històric de no interferència en els afers
interns d’altres països». 1 És a dir, en la nova etapa de postguerra freda, les
fronteres nacionals no eren sagrades i els dictadors podien ésser castigats per
les seves accions barbàriques efectuades dins dels seus propis països. Blair
contemplava la política exterior com un àmbit d’acció moral, en el qual les
causes «justes» exigien una acció immediata, i ell estava entre els qui podien
decidir quan i contra qui actuar.
Aspectes controvertits: la relació amb els Estats Units d’Amèrica
Els atemptats terroristes a Nova York i Washington (11 de setembre de 2001)
varen crear una situació sense precedents. De sobte, Occident es feia conscient
de la seva vulnerabilitat; un nou enemic global, difícil de definir i de
localitzar sorgia amb una potència devastadora. Immediatament, Blair es
posà al costat de George W. Bush –president dels Estats Units d’Amèrica– en
la lluita contra el terrorisme d’Al Qaeda i a favor de la «llibertat». La seva decisió
lligava un govern laborista amb un dels governs més conservadors que han
tingut els Estats Units en els darrers anys. Blair, fent pinya amb els americans,
contribuí a la invasió d’Iraq (20 de març de 2003) i a la caiguda del dictador.
Hores d’ara la guerra continua.
L’aliança Bush-Blair ha consolidat l’special relationship (relació especial)
entre els Estats Units i la Gran Bretanya, però també ha marcat un inevitable
distanciament d’aquesta envers altres governs i partits socialdemòcrates
europeus. Així, doncs, aquells que en algun moment se sentiren atrets per la
denominada tercera via com una genuïna alternativa ideològica a la divisió
tradicional entre esquerres i dretes, ben aviat se sentiren decebuts, escèptics
i, fins i tot, s’hi oposaren. En aquesta època Blair inicià el conreu «d’amistats
perilloses»: Bush, Aznar, Berlusconi, etc., i recentment Sarkozy; d’aquí que els
seus crítics el titllin de neoliberal, dogmàtic i «conservador per instint». 2
Una de les conseqüències de l’amenaça del terrorisme internacional ha
estat l’erosió de les llibertats civils. A la Gran Bretanya, tot un seguit de noves
lleis –per exemple, la possibilitat de detenir sospitosos durant vint-i-vuit dies
118

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
sense càrrecs– anul·laven alguns drets pels quals s’havia
lluitat durant centenars d’anys. El mateix Tony Blair defensa
la necessitat d’endurir les lleis per tal de contrarestar l’amenaça
terrorista: «Aquest extremisme, que actua a tot el
món, és diferent de qualsevol altra cosa a la qual ens hem
enfrontat anteriorment. Lleis més dures, sens dubte, ajuden,
però tan important com això és el senyal que envien a l’exterior: la Gran
Bretanya és un lloc que no acull la pràctica de l’extremisme». 3
Molts confiaren
inicialment en la tercera
via com una alternativa a
la divisió tradicional
entre esquerra i dreta
Més enllà d’Iraq, algunes polítiques de Blair, que han marcat negativament
el seu mandat, inclouen: la corrupció –en particular el cas anomenat
diners a canvi de títols nobiliaris (cash for honours)–, la manca d’eficiència en
l’Administració de considerables recursos públics destinats, sobretot, a la
sanitat, i la introducció del mercat lliure en la provisió de serveis públics.
Aquest tema ha generat nombrosos problemes relacionats amb les greus deficiències
en la qualitat dels serveis i en la identificació dels seus responsables.
També s’acusa Blair d’haver promogut una administració en la qual el
poder estava totalment centralitzat, els funcionaris perdien poder i les decisions
restaven a les mans d’un elevat nombre d’special advisors, persones
expertes i de confiança. Des de l’esquerra tradicional es ressent l’estreta relació
amb el gran capital que ha caracteritzat el mandat de Blair.
El Nou Laborisme
Sembla que per a Blair el Nou Laborisme significa fer el contrari del que feia
el vell laborisme. És a dir, si el vell laborisme tenia males relacions amb el
gran capital, el nou en té de bones; si els sindicats eren crucials i propers al
vell laborisme, el Nou Laborisme ha desenvolupat una relació molt més distanciada.
Si en temes de defensa el vell laborisme es mostrava caut i era
refractari a incrementar-ne el pressupost, el Nou Laborisme l’ha incrementat
sense dilacions. La relació amb els Estats Units, freda durant l’etapa del
vell laborisme, ha esdevingut cordial i amistosa sota el lideratge de Blair.
Val a dir que el Nou Laborisme s’ha mantingut mercès a imposar una estricta
disciplina de partit, un fet que contrasta amb la tradicional divisió de l’esquerra
laborista.
El que ha aconseguit el Nou Laborisme és resituar el centre polític, gràcies
a la qual cosa s’ha forçat una transformació molt notable al si del partit con-
119

Tony Blair: deu anys de Nou Laborisme
servador que, enguany, de la mà del seu nou líder, David Cameron, ha obtingut
una clara majoria a les eleccions municipals de maig.
En el seu darrer llibre, Anthony Giddens, ideòleg de la Tercera Via, escriu:
«M’agradaria que el Nou Laborisme retornés de forma més explícita a la família
de partits socialdemòcrates», 4 a la família de partits d’avantguarda dins
del centreesquerra. I podríem preguntar-nos: és que potser se n’havia distanciat?
Potser Giddens anuncia el que, al seu parer, hauria de marcar el mandat
de Gordon Brown, és a dir, un retorn a una socialdemocràcia que el Nou
Laborisme volia modernitzar i renovar, però que potser no acabà de reeixir?
Concretament, Giddens cita els partits socialdemòcrates dels països escandinaus
com a capdavanters en la reforma i la modernització, mitjançant la descentralització
dels serveis públics, la competitivitat i la construcció de societats
obertes que han fet compatible la prosperitat econòmica amb nivells de
protecció social elevats. Al seu parer, «aspiracions, ambició, i mobilitat social
haurien de ser les idees força del Laborisme». 5
El mandat de Blair ha coincidit amb una palesa manca
El Nou Laborisme ha de lideratge en les institucions de la Unió Europea i un des-
resituat el centre polític
encant creixent, evidenciat en la no aprovació del projecte
de Constitució europea. L’expansió de la UE ha contribuït a
la prosperitat del Regne Unit, però també ha generat un increment notable de
la immigració, de la qual molts britànics es ressenten. En aquestes circumstàncies,
Blair –segur de perdre– renuncià a plantejar un referèndum sobre
l’entrada del país a la zona euro, amb la qual cosa renuncià també a l’ideal de
liderar la UE, que havia fet seu en el congrés laborista (setembre del 1997).
L’herència de Blair és controvertida, l’espectre d’Iraq cega una visió més
completa i equilibrada, que segurament el temps s’encarregarà de recuperar.
La seva fita més elevada ha estat aconseguir la pau a Irlanda del Nord i asseure
en un mateix govern Ian Paisley i Martin McGuiness. Si això funciona, Blair
passarà a la història com un primer ministre excepcional, però controvertit.
Mirar el futur
Tothom especula sobre quines seran les polítiques de govern i el tarannà del
nou primer ministre Gordon Brown, fill d’un pastor presbiterià escocès, que
es defineix com a home de principis i valors, com Blair també ho va fer en el
seu moment.
120

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
A principis dels anys vuitanta, Brown i Blair compartiren
despatx al Parlament britànic. Brown era més sènior, i
es donava per suposat que Blair continuaria en la seva posició
per sota de Brown, amb més experiència i edat com a
polític laborista. La mort sobtada de John Smith, llavors
líder del Partit Laborista, forçà la convocatòria d’eleccions al si del partit. Blair,
i no Brown, fou triat com a candidat i, gairebé per sorpresa, Blair guanyà les
eleccions i esdevingué el nou líder del laborisme britànic. Es diu que Brown
no ho va pair mai.
Durant aquests anys, la relació Blair-Brown ha estat marcada per tensions
constants. Per exemple, el ministre d’Economia s’oposà a l’entrada de la Gran
Bretanya a la zona euro, i desafià Blair contínuament en assistir a les reunions
del Consell de Ministres acompanyat dels seus assessors –tot i la prohibició
expressa per part de Blair. 6 Les crítiques a Brown s’han accentuat durant els
darrers dies del mandat de Blair, i s’han fet públiques declaracions d’alts funcionaris
del Treasure (Ministeri d’Economia) que han qualificat Brown d’estalinista
en la seva praxi política. Tot i això, el tàndem Blair-Brown ha funcionat.
El que sembla indubtable és que Gordon Brown aportarà una manera diferent
de fer política, un nou estil, i molts pensen que una nova manera d’entendre
el Nou Laborisme. De fet, els sectors més esquerrans del labour han
manifestat el seu desig i la seva esperança que Brown abandoni les polítiques
del Nou Laborisme i retorni a un laborisme més tradicional. Per la seva part,
Brown, en prendre possessió del seu nou càrrec ha expressat la seva fidelitat
al Nou Laborisme, això sí, des d’una decidida voluntat de «canvi», paraula que
pronuncià fins a trenta vegades en el seu discurs d’investidura com a premier
britànic. 7
El nou premier Gordon
Brown ha expressat la
seva fidelitat al Nou
Laborisme
NOTES
1. MARQUAND, David. «A Man without History». A: New Statesman, 7 maig 2007, pàg. 38.
2. GRAY, John. New Statesman, 7 maig 2007, pàg. 48.
3. BLAIR, Tony. «Shackled in the War on Terror». A: The Sunday Times, 27 maig de 2007, pàg.
19.
4. GIDDENS, Anthony. Over to You Mr Brown. Cambridge: Polity Press, 2007, pàg. 3.
5. Íbid, pàg. 6.
6. The Rise and Fall of Tony Blair. Channel 4, 23 juny 2007.
7. The Guardian, 25 juny 2007, pàg. 3.
121

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Centre de Recerques Polítiques de Sciences Po (CEVIPOF)
Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS)
Nicolas Sauger
El centrisme a França
o el fracàs d’un èxit
La concreció i l’adopció d’una estratègia clarament centrista per part de la UDF a
França ha estat progressiva i té com a principal raó de ser, avui i de la mà de François
Bayrou, un doble objectiu: bastir una opció de rebuig a la lògica majoritària i bipolar,
d’una banda; i disposar d’un instrument per a la consecució del càrrec presidencial
amb una estratègia pròpia, de l’altra. Nicolas Sauger, expert en l’evolució del centrisme
a França, explica també les ambivalències –les dues ànimes de la UDF avui expressades
en el Nou Centre d’Hervé Morin i en el Moviment Demòcrata del mateix Bayrou–,
i les contradiccions i dificultats internes, moltes d’elles presents ja en les fases inicials
d’aquest llarg i tumultuós procés cap a la definició d’un projecte centrista autònom.
Un camí que ha comportat que la UDF patís els darrers anys, en moments determinants,
desercions importants entre les seves files, sobretot cap a la UMP de Jacques
Chirac primer i de Nicolas Sarkozy després.
Amb 6,8 milions de vots obtinguts la nit de la primera volta de les presidencials
–el 18,5% dels sufragis emesos–, François Bayrou, president de la Unió per
a la Democràcia Francesa (UDF), ha contribuït àmpliament al sentiment de
renovació que ha ofert la campanya presidencial del 2007, que no havia començat
amb els millors auguris per a ell. Fins a mitjan novembre del 2006 els sondeigs
només li donaven un resultat d’entre un 6% i un 8% –si fa no fa el mateix
percentatge que havia obtingut en el moment de la seva primera candidatura
el 2002. No obstant això, entre desembre i gener aconsegueix pujar un nou
122

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
esglaó, aproximadament d’un 10% a un 12% de les intencions de vot, i reprèn
així els resultats que les llistes de la UDF havien obtingut en el context, aleshores
favorable, de les eleccions regionals del 2004. Però durant el mes de
febrer del 2007 progressa espectacularment, fins a atènyer resultats d’un 23%,
i fins i tot d’un 24%, en les intencions de vot que, no obstant això, baixaran
molt ràpidament –de fet, aquest resultat li permet equiparar-se a Ségolène
Royal– al voltant del 19%, que finalment és el resultat que va obtenir. Tot i que
ha estat l’únic candidat que ha tingut una dinàmica molt positiva per assolir
els seus objectius, François Bayrou no ha aconseguit transformar el seu èxit
en victòria, en el sentit que malgrat que ha obtingut un nombre de vots superior
–prop d’un milió– als que va obtenir Jacques Chirac en la primera volta
de les eleccions del 2002, o un percentatge igualment molt superior al de Jean-
Marie Le Pen en la mateixa data, ell no ha aconseguit passar a la segona volta.
D’altra banda, la raó principal d’això rau en la capacitat de resistència dels dos
grans candidats davant l’erosió dels seus objectius, fet que tradicionalment
coneixen bé els favorits en aquest tipus de campanya. No obstant això, aquest
èxit s’acabarà transformant en un fracàs quan la majoria dels dirigents del
seu partit, i pràcticament tots els diputats, preferiran desertar de la UDF per
fundar una formació política pròpia –el Nou Centre– i acusaran François
Bayrou de fer el joc a l’esquerra i de no reconèixer els seus «aliats naturals», és
a dir, Nicolas Sarkozy i la Unió per un Moviment Popular (UMP).
L’èxit relatiu que ha conegut la UDF s’ha estructurat a l’entorn d’una estratègia
política generalment qualificada de centrista. Aquest qualificatiu,
diguem-ho clar, no és nou per a la UDF. D’altra banda, el qualificatiu és tan
polisèmic com la UDF, és difícil de classificar. No obstant això, remet a un cert
nombre de transformacions efectives que aquest partit ha anat experimentant
des de l’any 1998, tant pel que fa al seu paper en l’escena electoral francesa
com, si parlem amb propietat, en la seva posició i estratègia política.
El centrisme no correspon aquí a una qüestió, abans de tot, de programa
polític. D’altra banda, des d’aquest punt de vista, la UDF es caracteritza, des
que es va fundar el 1978, per una constant ben definida que es basa en la seva
vinculació amb la triple inspiració liberal, social i europea. I tot i que aquestes
nocions es van aplegar per formar el primer eslògan de la UDF, encara avui
apareixen en el nucli del seu programa. Això no obstant, cal reconèixer una
certa evolució de la UDF en la seva posició entre l’esquerra i la dreta. Una anà-
123

El centrisme a França o el fracàs d’un èxit
lisi dels programes –duta a terme seguint un examen temàtic dels programes
dels partits– posa de manifest efectivament que la UDF s’acosta al centre de la
dimensió esquerra-dreta, que assoleix pràcticament una posició central el
2002 i que es decanta cap a una posició lleugerament en el centreesquerra el
2007. Si es vol precisar una mica més els termes d’aquesta anàlisi, la UDF
roman avui més aviat en la dreta en termes de programa econòmic, però s’inscriu
en el centreesquerra pel que fa a la majoria de les altres postures.
En una definició clàssica, l’expressió estratègia centrista s’entén com un
rebuig a la lògica majoritària i bipolar. En el cas de la UDF, aquesta estratègia
ha estat, tanmateix, durant molt de temps parcial o no ha reeixit, en el sentit
que més aviat fa referència a la retòrica utilitzada pel partit
El qualificatiu centrista que a la manera d’actuar dels membres del partit. En efecte,
és tant polisèmic com la si la UDF va utilitzar la seva posició de base entre la dreta i
UDF difícil de classificar
l’esquerra el 1999 per poder escollir Anne-Marie Comparini
al capdavant de la regió Roine-Alps, aquesta situació no s’ha
reproduït mai més, fins ara, en una assemblea. Cal recordar que el context va
tenir aleshores un paper determinant. Aquesta elecció va tenir lloc després de
la invalidació de l’elecció de Charles Millon en aquesta presidència gràcies, en
aquell moment, als vots del Front Nacional (FN). La situació de la UDF avui no
correspon a la que podia tenir una part del Centre dels Demòcrates Socials
(CDS) el 1988 quan es va crear el grup de la UDC a l’Assemblea Nacional dins
una perspectiva d’obertura cap al govern d’esquerra. La UDF no és l’única responsable
d’aquesta situació, perquè la raó de l’absència d’obertura vers l’esquerra
es troba, en principi, en el rebuig reiterat del Partit Socialista (PS) de no
voler considerar una possible aliança amb la UDF. D’alguna manera, l’esclat
de desavinences a la UDF, després de la primera volta de les presidencials, entre
una ala que propugnava l’aliança amb la dreta –el Nou Centre d’Hervé Morin
i de Gilles de Robien– i una ala que refusava qualsevol tipus de coalició electoral
–el Moviment Demòcrata (MoDem), dirigit en tot moment per François
Bayrou, que conserva també la marca de la UDF– mostren ben bé el caràcter
fonamental d’aquesta ambivalència de la UDF entre els anys 1998 i 2007.
L’adopció d’una estratègia centrista per part de la UDF ha estat progressiva.
D’entrada, es va fer evident a través de la fi del principi de candidatures
úniques de la dreta moderada en les eleccions nacionals i locals. Per a les eleccions
legislatives del 2002, la UDF va competir amb la Unió pel Moviment
124

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Popular (UMP) gairebé en una quarta part de les circumscripcions electorals.
El 2004, en el moment de les eleccions regionals, la UDF tenia llistes independents
aproximadament en dos terços de les regions. El 2007, la confrontació
entre candidats de la UMP i del MoDem va ser un fet en gairebé la totalitat de
les circumscripcions. Els candidats del Nou Centre –menys d’un centenar en
total– han intentat reprendre la tradició de l’aliança entre la UDF i la Unió per
la República (RPR). Tanmateix, atesa l’asimetria de les forces i la inexistència
d’organització d’aquest partit nou, la situació no sembla equiparable.
Aquesta estratègia centrista ha anat acompanyada també d’una polarització
sensible al si de la dreta moderada, posada de manifest en les crítiques cada
vegada més radicals de François Bayrou, primer, contra Jacques Chirac i, ara,
contra Nicolas Sarkozy. Aquesta radicalització de les posicions de la UDF s’ha
fet palesa, al llarg de la legislatura 2002-2007, en un allunyament progressiu
del suport al Govern per part de la UDF. El 2004, en el moment del debat sobre
la moció de censura presentada pels diputats socialistes contra el Govern de
Jean-Pierre Raffarin, algunes setmanes abans de les eleccions, François Bayrou
va criticar apassionadament la majoria en el poder. Estigmatitzant la «falta de
govern» en molts aspectes, el president de la UDF va poder afirmar així i amb
més contundència que «el Govern, fins ara, no ha realitzat l’equilibri entre
reforma, justícia i intel·ligibilitat»; al mateix temps, la UDF es negava a fer un
vot de censura contra aquest Govern. Aquesta retòrica centrista, utilitzada per
la UDF per situar aquest partit com a l’únic quant a la recerca de l’interès general
per sobre de les separacions partidistes, es pot considerar, en certs aspectes,
semblant a formes d’expressió contemporànies de populisme, una de les
característiques del qual seria la denúncia sistemàtica dels
partits establerts. La denúncia de la UMP com a partit únic
pot semblar, des d’aquest punt de vista, un fet simptomàtic.
Després d’abstenir-se i de votar en contra de textos decisius
–el Projecte de llei pressupostari, sobretot–, el president de la
UDF es va decantar finalment, el maig del 2006, per donar
suport a la moció de censura presentada pel Partit Socialista contra el Govern
de Dominique de Villepin. 1 La seva constant des
de 1978 és la triple
inspiració liberal,
social i europea
Aquesta presa de distància s’ha concretat també
en postures diferents respecte a les de la UMP, com ara els mínims socials, els
treballadors del col·lectiu d’intermitents i precaris de l’espectacle o, fins i tot,
la privatització de l’empresa Gaz de France. De manera també sorprenent,
125

El centrisme a França o el fracàs d’un èxit
l’entrada en la campanya presidencial de François Bayrou ha estat marcada
per la reiteració d’un tipus de retòrica «antisistema» amb atacs contra els mitjans
de comunicació acusats de contribuir a organitzar el predomini exclusiu
de dos partits en l’escena política, o bé denunciant la manca d’honestedat
política dels seus competidors: el fet de qüestionar Nicolas Sarkozy arran de
«l’amistat amb el poder del diner» que es va posar de manifest a la Universitat
d’Estiu del partit el 2006, n’és un dels millors exemples i, d’aleshores ençà, el
candidat Bayrou ha seguit en aquesta línia. Aquesta estratègia ha portat finalment
–després de la incapacitat de François Bayrou per accedir a la segona
volta de les presidencials– a una temptativa prou explícita d’inaugurar noves
aliances més aviat amb el Partit Socialista que amb la dreta. En acceptar el
debat amb Ségolène Royal entre les dues voltes presidencials, en fer una crida
per preservar la diversitat de l’Assemblea Nacional en el
«Estratègia centrista» moment de les legislatives, François Bayrou no ha amagat
s’entén com un rebuig gaire les seves preferències, fins i tot si, finalment i conse-
a la lògica majoritària i qüentment, s’ha privat d’acceptar la proposició explícita
bipolar
de col·laboració que li havia fet Ségolène Royal.
L’adopció d’una estratègia centrista per part de la UDF
s’entén, en gran part, a partir d’una transformació profunda de la seva raó de
ser o, en altres paraules, del seu objectiu. D’un partit clàssic de dirigents, organitzat
sobretot com a federació de càrrecs electes, la UDF s’ha transformat progressivament
en un partit principalment encaminat vers la consecució del
càrrec presidencial. Aquesta transformació és, en realitat, progressiva durant
els anys noranta, però s’accelerarà dues vegades: una, en el moment de les
desercions massives amb l’escissió d’Alain Madelin i la Democràcia Liberal el
1998, i l’altra, en el moment de la creació de la UMP el 2002. Evidentment,
aquests canvis diversos estan vinculats estretament els uns amb els altres, ja
que el canvi d’objectiu del partit crea les tensions que afavoreixen les desercions
i, recíprocament, les desercions, particularment les massives, propulsen
encara més l’objectiu presidencial perquè la xarxa d’electes locals es troba
molt debilitada. Les eleccions locals de l’any 2004 posen de manifest aquesta
dinàmica. En efecte, mentre que la UDF consolida la seva representació en el
conjunt dels escrutinis regionals, que són els més importants en l’àmbit
nacional, el nombre dels seus candidats a les eleccions cantonals és particularment
feble. L’existència d’un doble circuit de representació –inclòs en el
126

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
nucli del dispositiu institucional de la Cinquena República des de l’any 1962–
sembla plantejar problemes difícils de resoldre, si més no per als partits de dretes.
En resum, el centrisme de la UDF és avui, en principi, una estratègia política
de sortida incerta dins el marc institucional fixat per la Cinquena
República. D’alguna manera, la creació del Nou Centre i la sortida de la part
més important de la representació parlamentària de la UDF ha permès al
MoDem resoldre aquest dilema. Les eleccions de l’any 2007 han fet palès, en
definitiva, que l’estratègia d’aquest partit era la conquesta de l’elecció presidencial
i que François Bayrou, en reunir més d’un 18% dels sufragis a la primera
volta, ha sabut presentar-s’hi com un candidat creïble.
La UDF se situa, doncs, entre dues posicions: una de partit de govern de la
qual es beneficia encara en part pel que fa a les coalicions electorals i en termes
de finançament públic –el Front Nacional es beneficia d’una dotació
pública equivalent a la de la UDF amb 4,5 milions d’euros, malgrat un potencial
electoral més important, si més no abans del 2007– i, una altra d’outsider
que li permet denunciar una entesa implícita de la UMP i del PS2 i apostar per
refer completament el funcionament del sistema polític. I això es fa evident
també en les coalicions governamentals. El 2002, la UDF va veure com li oferien,
i acceptava, una entrada simbòlica del director de campanya de François
Bayrou –Gilles de Robien– amb el càrrec de ministre d’Infraestructures i
Transports en el Govern de Jean-Pierre Raffarin. El 2005, amb l’arribada al
càrrec de primer ministre de Dominique de Villepin, la UDF vota una moció
que refusa la participació del partit en el nou govern, encara que no impedeix
que Gilles de Robien accepti el càrrec de ministre d’Educació. 3 Paral·lelament,
en l’esfera local, el sistema de pacte entre la UDF i la UMP no és gaire
excepcional fins ara en els àmbits regional, departamental i municipal quan
es tracta de dirigir els executius locals. En resum, la UDF no és un partit «fora
de l’entesa», però ha adoptat, tanmateix, algunes de les característiques d’aquest
tipus de formació. 4 La lògica d’una competència limitada en l’escena
electoral entre la UMP i la UDF sembla descriure bé una
situació de «dissolució de l’entesa» en què la UDF no és El centrisme de la UDF
exclosa de l’entesa –no hi ha cap voluntat d’exclusió siste- és avui un projecte de
màtica sobre això–, sinó que més aviat es tracta d’un nou sortida incerta en el
tipus de competició política que hi està emergint. Una marc institucional de la
vegada més, les eleccions de l’any 2007 han mostrat molt Cinquena República
127

El centrisme a França o el fracàs d’un èxit
bé la persecució d’aquesta lògica. Les personalitats que depenien de l’aliança
amb la dreta per ser reelegides han escollit desvincular-se del plantejament
de François Bayrou i han creat un nou partit satèl·lit respecte a la UMP.
Contràriament, el MoDem ha entrat en una lògica d’optimització de vots a
costa del nombre d’escons a l’Assemblea Nacional.
En conclusió, el futur del centrisme francès és de tot, menys segur. Sense
un grup parlamentari a l’Assemblea Nacional, amb una situació encara incerta
al Senat, el MoDem no té cap més recurs que el seu líder, François Bayrou.
En aplicar el principi de l’obertura cap a l’esquerra, Nicolas Sarkozy ha aconseguit,
fins i tot, robar l’originalitat de la posició que François Bayrou va defensar
en la seva campanya, amb la seva ambició de reunir «els millors, siguin
quins siguin llurs camps». Però el potencial electoral, fins i tot el de François
Bayrou, és discutible. Si bé és cert que han aconseguit mobilitzar-se –en pocs
dies el MoDem ha aconseguit reunir més de 80.000 adhesions prèvies, cosa
que constitueix una veritable proesa en la tradició centrista–, el resultat elevat
de François Bayrou és el resultat de la conjunció de dos factors favorables:
el dubte d’un cert nombre d’electors d’esquerra respecte a l’alçada presidencial
de Ségolène Royal i el sentiment de temor inspirat per
El futur del centrisme Nicolas Sarkozy en una franja de l’electorat de la dreta libe-
francès és de tot, ral, no només en l’aspecte econòmic, sinó també en el dels
menys segur
costums o la immigració. Tot i això, s’ha pogut també observar
que el potencial electoral de François Bayrou era important
i atreia les simpaties d’una gran part dels electorats moderats. En una
esfera política en moviment i des de la perspectiva que Nicolas Sarkozy hi serà
fora en el termini de cinc anys, no és impossible que François Bayrou renovi
els seus bons resultats. Tanmateix, haurà d’estar cinc anys sense tribuna institucional
i amb mitjans limitats. I des de la segona volta de les presidencials,
no sembla segur que continuï havent-hi per a François Bayrou un veritable
espai polític.
128

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
NOTES
1. De la mateixa manera que ha passat en la majoria dels vots en què la UDF ha manifestat
obertament la seva desconfiança enfront del govern, en aquest cas el grup de la UDF també ha
estat molt dividit: la meitat dels seus membres ha preferit, en general, tenir una posició menys ferma
i, o bé se n’ha abstingut, o bé s’ha absentat en el moment del vot.
2. Des del punt de vista de la UDF, una de les principals manifestacions d’aquesta entesa, abans de
la campanya electoral del 2007, ha estat la reforma dels métodes d’escrutini regional i europeu que
han beneficiat àmpliament la UMP i el PS.
3. D’altra banda, això va provocar grans polèmiques al si del partit. Fins i tot, es van proposar
diverses proposicions d’exclusió, tanmateix sense cap èxit arran de l’oposició de Bayrou a prendre
aquesta decisió.
4. KATZ, Richard S. i MAIR, Peter. «Changing Models of Party Organization and Party Democracy: the
Emergence of the Cartel Party». A: Party Politics, núm. 1 (gener del 1995): 5-28.
129

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Universitat de Torí
Alfio Mastropaolo
Vida, glòria, passió, mort
–i difícil resurrecció–
del centrisme a Itàlia*
El procés de constitució d’una nova força de centre esquerra a Itàlia s’està configurant
com un dels fets protagonistes de l’etapa post-Berlusconi. Després d’un període protagonitzat
per un increment de la polarització i el dualisme, la voluntat de la Margherita
i els DS de crear el Partito Democratico respon a l’intent –expressat per Prodi en diverses
ocasions– de recuperar la senda d’una autèntica centralitat política. Una centralitat
que té arrels molt remotes en el cas italià, i en la que tant el pensament liberal com el
socialista i més especialment el democratacristià, hi han jugat un paper històric i hi ha
tingut una influència molt determinants. Les raons de fons d’aquesta operació, per tant,
no rauen només en l’estratègia política immediata ni són conseqüència de les necessitats
imposades pel sistema electoral actual. Ben altrament, per entendre alguns esdeveniments
de la Itàlia d’avui i preveure les seves possibilitats d’èxit, cal tenir presents
els fets i les dinàmiques històriques que han arribat a definir els grans eixos de cultura
política italiana. L’autor d’aquest amplíssim –però necessari– article ens aproxima als
orígens i a la complexa evolució del pensament centrista a Itàlia.
1. El centrisme i el prejudici dualista
Segons l’estereotip més difós i més clàssic, els règims representatius es divideixen
en dos. De la Revolució Francesa ençà, l’espai polític es defineix com
un continuum que va de dreta a esquerra. Com expliquen els llibres d’història,
* Article presentat a la Political Studies Association Conference, d’abril de 2006
130

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ja abans de la Glorious Revolution, una dialèctica bipolar –que aviat va resultar
paradigmàtica, també a partir del cas americà– animava la dialèctica parlamentària
britànica. Per tant, només és respectable aquell règim parlamentari
en què s’oposen dos partits o dues coalicions diferents: l’un governa, l’altre
controla i es prepara per governar; i el que governa ha d’estar preparat
per deixar el seu lloc i aclarir-se en l’oposició.
Bàsicament, els règims representatius, els liberals i després els democràtics,
són objecte –o víctimes– d’un obstinat prejudici dualista. L’èxit del prejudici,
que no és difícil d’explicar, es basa en la seva simplicitat. Si els règims
representatius no són més que una tècnica per dirigir els conflictes pacíficament,
els conflictes tendeixen a ser sempre duals. Hi ha conflictes de tots
contra tots, però són casos poc freqüents, que o bé es reorganitzen al voltant
d’una línia d’enfrontament única i senzilla, o bé es descomponen en una pluralitat
d’enfrontaments de dos. Sigui com sigui, la reductio ad duem és la representació
més òbvia de qualsevol conflicte.
Naturalment, el prejudici dualista té més èxit justament allà on no hi ha
dualisme. En els casos en què dialèctiques més complexes animen el règim
parlamentari, de seguida sorgeix algun admirador del dualisme que fins i tot
troba prou justificació a un sentiment antiparlamentari menys confessable
en el bipartidisme absent, com és el cas de Gaetano Mosca. Tot i que, en cap
cas, no forma part d’aquesta categoria, entre les moltes víctimes il·lustres del
prejudici dualista es troba també, durant la segona postguerra, el conegut
politòleg francès –com a mínim fins als anys setanta– Maurice Duverger, que
l’any 1964 havia publicat a Revue Française de Science Politique un assaig amb el
títol «L’eternel marais. Essai sur le centrisme français». Tres anys després, l’assaig,
que desenvolupava una idea plantejada en el cèlebre llibre que dedica
Duverger als partits polítics, s’acabaria convertint en un llibre –La démocratie
sans peuple– que volia aportar una legitimació científica explícita a la democràcia
dualista que s’anava delineant després que De Gaulle hagués reescrit la
Constitució i hagués donat vida, així, a la Cinquena República.
L’assaig de Duverger era fortament polèmic quant a la història de la política
francesa, que, travessada per divisions massa aspres de la revolució ençà,
s’hauria confiat al predomini del centre, és a dir, del pantà. Motiu d’immobilitat,
inestabilitat i ineficiència, el centrisme francès era, doncs, un mal per
a la democràcia. És més, en perpetrava l’expropiació en perjudici del poble,
131

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
que es veia obligat a delegar el Govern del país en la «dictadura parlamentària»
–segons la cèlebre definició de De Gaulle– i en les maniobres dels partits.
La democràcia dualista, en canvi, hauria permès que els electors triessin directament
qui els hauria governat, amb efectes òbviament positius per a la direcció
de la cosa pública. Arguments com aquests, sobre les inimitables virtuts
del dualisme, ja s’havien sentit en el passat. Es pot imaginar que se n’haurien
hagut de tornar a sentir a la Itàlia republicana, que pràcticament des de la
seva fundació havia estat governada per una coalició de centre, corroïda al
mateix temps per implacables anhels dualistes que, tanmateix, haurien trobat
força dificultats –i moltíssim temps– per ésser satisfets.
El prejudici dualista dominava, per exemple, en els apassionats editorials
en el Corriere della Sera d’un jurista liberal –de dretes– com Giuseppe Maranini,
extremadament crític amb el caire que havien pres els esdeveniments polítics
de la democràcia republicana. I tornava a proposar el mateix prejudici amb
tons bastant més indiferents –i més aviat científics– Giovanni Sartori, que distingia
tres tipus fonamentals en la seva tipologia dels sistemes de partit –que
havia començat a elaborar l’any 1961–: el bipartidisme, el pluralisme moderat
–o dinàmica bipolar– i el multipartidisme extrem i polaritzat. Per a Sartori,
els primers dos tipus havien de considerar-se virtuosos: els moderats dominaven
la dialèctica política, i el tret fonamental del sistema era la convergència
envers el centre. El tercer tipus, en canvi, era execrablement defectuós: el distanciament
ideològic que afligia el sistema dels partits sobrecarregava el centre
de responsabilitat, el lacerava i el feia ineficient.
Òbviament, darrere d’un prejudici dualista similar albergaven profundes
idiosincràsies polítiques: especialment pel que fa al Partit Comunista Italià
(PCI), considerat responsable del distanciament ideològic de la política italiana.
N’aconseguia com a remei –imposat en termes explícits per Maranini i en
forma més al·lusiva per Sartori– la indicació de modificar la llei electoral per
permetre a la Democràcia Cristiana (DC) una majoria prou àmplia com per
governar sense patir condicionaments de cap tipus. Si no fos que, com sol passar,
allò que alguns consideren defectes, per a d’altres són, sens dubte, virtuts.
El prejudici dualista ha dominat amb diferència, tot i que, en algun cas no
massa excepcional, s’ha aconseguit capgirar-lo. Aquesta reversibilitat de la història
es fa evident ja amb la definició alternativa oposada a la de marais (pantà),
encunyada ja a l’època de la revolució. Si algú evocava el pantà, les aigües estan-
132

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
cades i la putrefacció que les acompanya, més encoratjadora era la definició de
plaine (planura), contraposada a les aspreses de la muntanya, igual que és tranquil·litzant
la definició clàssica del «centre» polític no ja com a espai restant –i
no natural, segons Duverger i els seus successors, en relació amb la divisió
«natural» entre dreta i esquerra– en l’esfera política, sinó com a espai de reflexió
i síntesi entre els oposats, com a espai de moderació, que després de la revolució
de 1830 s’arribarà a convertir en l’elogi del juste milieu (terme mitjà).
També a Itàlia es pot trobar algun elogi al centrisme, especialment en un
llibre de Paolo Farneti, aparegut també en anglès, que valorava subtilment la
propensió al pragmatisme de la classe política italiana i la seva capacitat d’equilibrar
les empentes polaritzants i centrífugues temudes per Sartori. Dels
anys seixanta ençà, aquestes últimes havien estat equilibrades per empentes
centrípetes no menys vigoroses, en virtut de les quals l’àrea de centre s’havia
enfortit en gran mesura. La incompatibilitat ideològica entre els partits constituïa
un incentiu per discrepar, així com ho era l’oportunitat de proposar
imatges superposables a un electorat ja de per si fragmentat.
En compensació, l’ambició d’accedir al mercat dels La definició clàssica del
recursos de govern incitava, en tot cas, els partits extrems «centre» per part de
a apropar-se al centre. Mentre que, per la seva part, s’incen- Duverger parla d’espai
tivava els partits del centre a atraure’ls, a més de per revi- de moderació i de síntesi
far una majoria perennement en crisi ja només pels litigis entre oposats
entre els seus components, també per mantenir el control
dels propis recursos. Així, després que el centrisme degasperià hagués englobat
els partits laics, el centreesquerra va intervenir i, per tant, es va afegir l’experiment
del compromís històric, que el PCI finalment introduiria en la majoria.
Dit això, si deixem de banda prejudicis i disquisicions acadèmiques i
anem als fets, el fet més important –a costa de faltar al respecte als fans de l’especificitat
italiana– és que, tret de la Gran Bretanya, els grans règims representatius
continentals –França, Alemanya i Itàlia– ignoren la dialèctica dualista
fins a la segona postguerra i se centren, en canvi, en el centre. Alemanya
arribarà al dualisme després del conflicte mundial, França després del 1958
–però la primera alternança no succeirà fins l’any 1980–, i Itàlia l’aconsegueix
en el recent 1994. Això vol dir que allò que podrem denominar centrisme
no és menys natural que el bipartidisme. Per centrisme entenem justament
la fórmula política per la qual el govern se sosté en el parlament grà-
133

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
cies a la confiança convergent dels moderats de dreta i d’esquerra, que sovint
es defineixen directament de centre.
La paraula entra en circulació a Itàlia després del 1947, quan De Gasperi
constitueix el seu primer govern que exclou els comunistes i els socialistes.
L’intent va ser inicialment elogiós. Es volia oblidar definitivament el feixisme,
es dissolien les fatigoses convivències del postfeixisme i, per tant, dels
governs d’unitat antifeixista, on els partits moderats s’havien vist obligats a
conviure amb els partits revolucionaris, i s’entrava en una etapa nova, marcada
per la trobada entre forces polítiques més homogènies i contràries a tot
extremisme. Els governs centristes excloïen simètricament la dreta feixista
i monàrquica i l’esquerra comunista i socialista, i reunien sota el lideratge
de la DC, els republicans, els socialdemòcrates i els liberals.
Però un acord entre els moderats d’aquest tipus no era cap novetat per a
l’impuls polític italià. Si per a Duverger el centrisme era l’originalitat principal
de la política francesa i es remuntava fins i tot al Termidor i al Directori,
el centrisme italià també presumeix d’una noblesa –o
El centrisme es basa en ignomínia– més aviat, antiga. S’inicia ja amb Cavour,
la confiança convergent representant del partit anomenat Dreta, que el 1851 asso-
dels moderats de dreta i lia la direcció del Govern del regne de Sardenya, i estipu-
d’esquerra
lava un acord –més aviat, arribava a un «enllaç»– amb
Rattazzi, representant de l’esquerra moderada. De forma
molt senzilla, l’objectiu de Cavour consistia a reforçar les bases parlamentàries
del seu Govern, marginar la dreta clerical i contenir al mateix temps les
ingerències polítiques de la corona.
Nascut el regne d’Itàlia, després dels resultats de la Segona Guerra
d’Independència i de l’Expedició dels Mil a les Dues Sicílies –i desaparegut el
Gran Compte–, del 1861 al 1876 la Itàlia unida serà governada així per la
dreta, però per la seva part moderada i no sense el suport, tot i que fluctuant,
de la part més moderada de l’esquerra. L’any 1876, després del que es va conèixer
com a revolució parlamentària, l’esquerra succeirà la dreta en la direcció
del país, però els governs de l’esquerra es caracteritzaran encara més marcadament
per la recerca d’un equilibri centrista, marginaran els seus propis
extrems i mantindran converses amb la dreta. Des del 1882 –el cap del
Govern és Depretis– s’aplica especialment la fórmula del transformisme, que
no és una altra cosa que el centrisme. Entès com a funesta propensió de les
134

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
forces polítiques a confondre’s i a col·ludir, a partir de càlculs de conveniència
oportunistes, associats inextricablement a la distribució de prebendes
clientelistes, el transformisme, considerat causa de greu prejudici de la funcionalitat
del règim parlamentari, i carregat de conseqüències també quant a
decadència moral de la vida pública, era en realitat una
pràctica habitual en gran part dels règims parlamentaris La paraula «centre»
de l’època. Si es pensa bé, la missió del Parlament era jus- entra en circulació a
tament actuar com a màquina d’integració, no massa con- Itàlia després del 1947,
dicionada per les pertinences de partit, d’altra banda bas- amb De Gasperi
tant poc vinculants, ja que els partits de l’època eren partits
fonamentalment parlamentaris –per recuperar una altra fórmula de
Duverger– amb una taxa d’ideologia molt reduïda.
Com tothom sap, el transformisme és des de llavors una de les injúries de
més èxit en el lèxic polític italià. Els intents de Depretis eren, però, força pràctics.
La dreta, malgrat les seves amplituds, era un partit predominantment
piemontès, amb alguna robusta ramificació toscana i, en tot cas, septentrional.
Durant els anys de l’oposició, l’esquerra s’havia arrelat sobretot en el sud
d’Itàlia, d’altra banda, entre les classes terratinents i l’aristocràcia. El transformisme
servia únicament per tornar a barrejar les cartes, recompondre
una classe dirigent nacional en el Parlament, excloent-ne la dreta extrema,
més tancada al canvi, i l’esquerra més disponible a ràpides obertures democràtiques.
Eren molt banals també les relacions clientelistes associades al transformisme.
Les relacions d’aquest gènere també estaven vigents en tots els règims
parlamentaris, en què el vot constituïa un recurs d’alta estima per renovar
les jerarquies socials i accedir als vèrtexs del sistema polític, o a través dels
quals les jerarquies que havien sobreviscut a l’Antic Règim volien garantir la
seva supervivència. Certament, la teoria de la representació es nodria de les
prescripcions de Burke i de Sieyes i prohibia rigorosament el mandat imperatiu,
les instruccions dels electors als electes i favors fets per aquests últims
als primers. Però era només la teoria. Els americans, més pragmàtics, han promogut
el clientelisme a constituency service. Introduïdes les eleccions com a tècnica
de reclutament del personal polític, és realista imaginar alguna relació
d’intercanvi entre candidats i electors, encara que també és previsible –i la
cultura política, igual que l’enginyeria institucional, es pot influir en aquest
135

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
sentit– un discret estrabisme en el comportament dels electes, que els permeti
conciliar una determinada tutela –inevitable– dels interessos particulars
i locals amb l’atenció per l’interès general.
Oferiria una valoració falaguera de la Itàlia liberal –transformisme, clientelisme
i centrisme inclosos– Benedetto Croce, el qual, tan bon punt va arribar
al poder el feixisme, es va decidir a reconèixer les modestes virtuts, tot i
que no insignificants, d’aquella Itàlia transformista i centrista, el deure fonamental
de la qual –complert feliçment, com es recordarà– havia consistit a
preservar i consolidar la recent, i gràcil, unitat del país, no sense també dur
a terme alguns passos en direcció a la democràcia. El problema és que el judici
positiu de Croce abastava només coses fetes –o quan el dany era ja inevitable
i ja no servia per equilibrar el fortíssim i persistent corrent polític antiparlamentari
que des dels anys setanta havia donat mostres al règim parlamentari
d’andanades letals. Havien començat Gaetano Mosca, Pasquale Turiello,
Pietro Ellero, Luigi Palma, però en la primera dècada del nou segle, quan el
centrisme de Giolitti obtindrà els resultats més positius, aquell corrent,
encreuat amb el nacionalisme, aplanarà el camí cap a la dictadura.
Pel que fa a la resta, el transformisme no era en absolut immobilista. De
fet, en ocasions –més aviat freqüents– els governs queien i les majories es
reconstituïen i es tornaven a compactar. I sovint es registraven variants en les
majories, pel fet que un grup –parlar de partits seria massa vinculant– en sortia
i un altre hi entrava, sense prejudici de la convergència entre dreta i esquerra.
El transformisme va servir sobretot, però, per ampliar les classes dirigents,
per incloure noves forces, per corresponsabilitzar-les del Govern del
país, òbviament reforçant l’Estat i el règim parlamentari. Tot això, però, no va
ser suficient per a l’activitat de denigració dirigida per l’antiparlamentarisme,
que ja des dels anys vuitanta havia començat a posar sobre la taula –la història
rarament ofereix reformes esglaiadores– el tema de la reforma institucional
i d’un lideratge fort, resolut, a l’altura dels problemes nacionals.
Certament, la industrialització era ja imminent. El 1892 es fundaria el
Partit Socialista, es manifestaven també les primeres lluites socials i no és
gaire sorprenent el fet que alguns entorns –no necessàriament els més reaccionaris,
Crispi era un home de l’esquerra, partidari convençut d’importants
reformes socials i polítiques– nodrissin la temptació de recórrer a mesures
dràstiques. Però el fet de presentar el Parlament com un indret de vicis,
136

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
corrupció i privilegis, de mercadeigs ocults i palesos, de discussions llarguíssimes
i inútils, s’adequava a aquell disseny que durant alguns anys –des del
segon Govern Crispi, entre el 1893 i el 1896 fins al 1898– seria perseguit, amb
determinació, i més aviat sanguinàriament, amb diferents intents i en tot
cas sense gaire èxit. Allò que aflora en el difícil canvi de segle és, però, l’autèntic
segon partit italià, la subversió de la dreta. Es tornarà a fer sentir alguns
anys després, però mentrestant, el Govern Zanardelli restableix el funcionament
ordinari del centrisme i obre el camí a aquell que
serà el mestre de les maniobres transformistes i centristes, El centrisme de Giolitti
Giolitti, que aconseguirà atraure a poc a poc en l’àmbit de aconseguí introduir el
govern –al preu d’alguna divisió entre ells– els radicals, els sufragi universal el 1911
republicans, els socialistes i, fins i tot, els catòlics.
Estem, doncs, en la primera dècada del segle, el take-off s’ha efectuat i els
canvis que envesteixen el país són profunds i tumultuosos. El centrisme de
Giolitti –i de qui el succeeix provisionalment durant quinze anys– permet,
però, dirigir-los sense exhibicions de força, amb mediacions sovint complicades,
però de forma eficaç, almenys fins que Giolitti no decideix acaronar el
nacionalisme –genèticament entrelligat amb l’antiparlamentarisme– i es
llança a la feta de Líbia. Itàlia enfila el vessant que portarà a les radiants jornades
de maig i a aquell autèntic cop d’estat amb el qual Itàlia, després del Pacte
de Londres, decidí entrar en guerra. A més, el centrisme havia coagulat egrègiament
els moderats i aïllat els extrems, governava l’inici del desenvolupament
i ampliava les bases de legitimitat de l’Estat. El centrisme de Giolitti
aconseguirà fins i tot introduir el sufragi universal el 1911. Però no resistirà
l’impacte de la guerra, a la qual Giolitti s’havia oposat de totes formes i que,
com sabem, serà despietada amb totes les grans democràcies europees.
Cauen totes, França inclosa, tot i que d’acció retardada, amb una única excepció,
la britànica, encara que Anglaterra perd bastant autoritat.
Canviar el pas, des de la política dels notables a la de les masses, no és gens
fàcil per a cap de les parts. A Itàlia ni tan sols és fàcil reconstituir un equilibri
centrista. On és el centre en un parlament en què socialistes i catòlics ocupen
la meitat dels escons, on els catòlics són un partit totalment nou, ben organitzat
i combatiu, moderat per molts crits, però no als ulls de la classe política
liberal i, finalment, d’aquell gran pragmàtic que va ser Giolitti? No cal
gaire. Un moment, que no sigui brevíssim, de desorientació de la classe polí-
137

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
tica liberal, una societat mobilitzada –els operaris ocupen les fàbriques, els
pagesos les terres, la petita burgesia desmobilitzada i privada d’aquell pessic
d’autoritat que li conferien les insígnies d’oficial s’excita i es torna violenta
en nom de l’ordre– una situació econòmica difícil, un exèrcit conservador
que es farà còmplice del feixisme, un sobirà palesament covard i vet aquí que
el col·lapse entra en escena. És el col·lapse profetitzat –i volgut– per l’antiparlamentarisme
i pel nacionalisme, a sobre del qual espargirà després les seves
llàgrimes Gaetano Mosca. La paradoxa és que el feixisme es fa passar com a
solució intermèdia entre socialisme –i comunisme– i liberalisme, i es disfressa
de centre per reunificar els italians.
2. El centrisme democristià
En resum. Arribats a aquest punt es pot dir que són dues les formes en què
han estat governats els italians fins al segon conflicte mundial: l’acord entre
els moderats i la subversió de la dreta, sovint crescuda en el propi si dels
moderats i encoratjada per ells mateixos. També ho podrem explicar en
aquests termes, tenint-ne en compte la simplificació: les classes superiors
italianes s’han dividit històricament en dos partits, un de propens a refugiar-se
al voltant de la seva superioritat i dels seus privile-
El feixisme es disfressà gis, recorrent quan calia a les mesures dràstiques, i l’altre
de centre per reunificar partit, propens al compromís, a ampliar les bases del con-
els italians
sens, a «integrar» progressivament noves classes implicant-les
en el Govern del país i duent a terme polítiques de
distribució envers elles. L’amenaça del primer partit obstaculitza l’acció del
segon que, per sort, és responsable del Govern amb més freqüència. Entre
Giolitti i Crispi va guanyar, a la llarga, l’estadista piemontès. Però el fantasma
del seu antagonista sicilià no va deixar mai de sotjar-lo. Vet aquí perquè
la inclusió de les classes inferiors va ser tan lenta a Itàlia, i va suscitar una
àmplia intolerància i va alimentar aquest tarannà radical que el primer partit
–és a dir, la subversió de la dreta– evoca per justificar la seva existència.
Per la resta es tracta del mateix tarannà que explica l’èxit del socialisme revolucionari,
així com del Partit Comunista en la segona postguerra. Els excomunistes
semblen haver-ho oblidat. Però el comunisme a l’Europa occidental
només ha florit en aquells països en què la integració del moviment obrer
s’ha dut a terme amb més dificultats.
138

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Un problema afegit es troba en el fet que els moderats sovint cometen el
gravíssim error de flirtejar amb la subversió, recuperant de vegades alguns
temes, intentant utilitzar-la d’altres. Excepte tornar a proposar la seva equidistància
després. En tot cas, així van les coses a Itàlia i així continuaran anant
durant la segona postguerra, un cop caigut el feixisme, quan es demanarà a
la DC que faci el paper del protagonista. I, en efecte, la DC és la protagonista
ideal d’una estratègia centrista, gràcies a la qual els catòlics recuperen l’espai
que els correspon en la vida política nacional. Itàlia és, agradi o no, un
país catòlic, i la secessió dels catòlics després de la Unitat no havia estat un
esdeveniment secundari. Que en un país encara poc industrialitzat i no secularitzat
sorgís un partit catòlic era, per tant, obvi. Com també era força obvi
que es col·loqués en el centre de l’arc polític. Zentrum era el nom, en absolut
casual, del partit catòlic a l’Alemanya de Weimar. Enderrocat el feixisme,
entre liberalisme i socialisme –variant comunista inclosa–, els catòlics
podien acomodar-se a meitat de camí. Els interessava l’economia de mercat,
però no menyspreaven en absolut la intervenció estatal, al contrari, n’eren
partidaris convençuts; no eren igualitaris, però s’inclinaven per mesures
redistributives adequades per reduir les desigualtats socials; quant al liberalisme
polític, si l’Església s’hi havia oposat tant de temps, quedava clar que el
partit catòlic de Sturzo i De Gasperi n’havia après la lliçó.
Pel que fa al passat, l’avantatge que oferia la DC era que ja no es tractava
d’una agrupació efímera de notables, sinó de tot un partit, amb una estructura
organitzativa àmplia, ramificada i poderosa, amb una classe dirigent
preparada de forma adequada entre les files de l’Acció Catòlica, amb una cultura
política sòlida i la disponibilitat d’afrontar amb criteris nous els problemes
que presentava la segona meitat del segle XX. El centrisme democristià
aconsegueix durar, per tant, gairebé mig segle, encara que sigui amb força
adaptacions.
Són, com a mínim, quatre les fases en què es pot subdividir la història de
la República fins als anys noranta. La primera és la del mateix centrisme. Així
s’anomena, diuen, la coalició creada per De Gasperi el 1947 i que va sobreviure
fins al 1960. La segona fase és la del centreesquerra,
exceptuant els liberals, s’hi integra el Partit Socialista. A La DC es va constituir
finals dels anys setanta, en canvi, s’assoleix l’intent d’inte- en protagonista d’una
grar-hi fins i tot el Partit Comunista, però no queda clar estratègia centrista
139

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
que es pugui parlar de centrisme en aquest cas. Tornarà a aparèixer, en canvi,
el 1979, amb els governs Cossiga i Spadolini, que mantenen a la coalició els
socialistes i recuperen els liberals. Però ara la lògica de funcionament del sistema
ha canviat i necessita un raonament ad hoc.
En tot cas, anem per parts. Sobre el centrisme degasperià –i postdegasperià–
no hi hauria d’haver cap dubte. Tampoc no n’hauria d’haver ni tan sols
sobre el centreesquerra, que va exigir al Partit Socialista de Nenni multitud de
credencials de democraticitat i de moderació abans de substituir el Partit
Liberal. I, després de tot, centrisme també és el que es va conèixer com a pentapartit,
que governa el país entre el 1979 i el 1992, caracteritzat més que per la
copresència de liberals i socialistes, per l’assumpció de la direcció del Govern
també per part de líders dels partits menors: Spadolini i Craxi. En aquells anys
es diu que es tracta de la fi de l’hegemonia democristiana, però no del centrisme,
ja que persisteix, encara que amb notable atenuacions, la clàusula de l’exclusió
en relació amb el PCI. Persisteix, i l’exclou del Govern, però ha caigut, al
seu torn, en l’explicació que molts fan dels esdeveniments polítics italians,
que són l’explicació «associativa» per la qual l’enfrontament entre DC i PCI era
només aparença, però que per sota d’això, a l’ombra, ja a
El centrisme democristià partir del 1947, els dos partits majoritaris s’havien repartit
aconsegueix durar l’escena i el poder: l’un, gràcies al monopoli –total o pràcti-
gairebé mig segle amb cament total– del Govern i l’altre, gràcies al monopoli
força adaptacions
–total o pràcticament total– de l’oposició.
Que aquesta història sigui certa encara s’ha de demostrar.
Mentrestant no hi ha necessitat de demostrar com s’adequava això a un
disseny polític, el de redimensionar els dos partits més importants, de sostreure
a ambdós els monopolis corresponents i d’alternar la DC en la direcció del
país. Amb això no es vol dir que DC i PCI no hagin tingut un paper prominent.
Hagués estat difícil que no fos així, amb el consens de tres quartes parts dels
electors. Però no és necessari suposar cap tèrbola complicitat per compartir
la tesis del bipartidisme imperfecte que avançava Giorgio Galli en l’inici del centreesquerra,
que constatava, entre altres coses, que dreta i esquerra no s’havien
desenvolupat de la mateixa forma durant la postguerra. El terme dreta
havia estat deslegitimat pel feixisme, a banda de per la fallida de la Itàlia liberal
i, en conseqüència, tot i que sense excloure en absolut l’existència d’un
vigorós esperit centrista, el centre era també una forma amb la qual la dreta
140

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
es representava vestint en part semblances democristianes. Atrofiada la dreta,
quedava, doncs, el bipartidisme imperfecte que, segons la reflexió de Galli, no
implicava en cap cas aquelles connivències que s’han volgut imaginar algun
any després.
En efecte, la història republicana es pot explicar d’una forma totalment
diferent i, com a mínim, igualment plausible. Per exemple, es pot començar
dient que el centrisme ha tingut èxit. Marginada la dreta neofeixista, superada
l’etapa més dura de la guerra freda, a poc a poc entre els altres partits, que
junts havien combatut el feixisme i redactat la Constitució, s’havien establert
relacions de respecte recíproc, com convé –si no se cedeix a la dietrologia– en
una democràcia ben educada. És cert que el Partit Comunista estava exclòs
del Govern. Però, en qualsevol cas, els seus competidors guanyaven correctament
les eleccions i, després de les eleccions, consideraven més convenient
aliar-se entre ells. A Itàlia no hi ha hagut mai una majoria d’esquerra. Encara
que socialistes, socialdemòcrates i republicans s’haguessin aliat amb el PCI,
no s’hagués pogut formar una majoria parlamentària alternativa. Tampoc no
se’ls infravalora. Expulsions i vets americans, potser acompanyats per ingerències
i intimidacions pesants, de vegades aliats amb la subversió de la
dreta, en gran part amagant-se en la clandestinitat després de la caiguda del
feixisme. Però, en realitat, no en feia gaire falta.
En compensació, des de la meitat dels anys setanta s’atribuïa al PCI en
bona harmonia la presidència de la cambra, juntament amb un grapat d’importants
presidències de comissió, així com tots els partits junts de l’arc constitucional,
de l’elecció de Pertini ençà, decidien qui havia de ser el cap de
l’Estat. Després, el PCI governava en moltes regions, províncies i municipis,
disposava de nombrosos i substancials encàrrecs de subgovern –però mai no
ha arribat al vèrtex d’una empresa pública o d’un banc públic important.
Amb els lemes del centrisme, tots els partits havien fet un bon aprenentatge
democràtic, i amb les polítiques de llarg termini s’havien apropat els punts
de vista. Gràcies també a les regles constitucionals, que havien perseguit
aquest objectiu amb determinació, des dels anys setanta Itàlia pot classificarse
com una democràcia consensual, i recupera així la coneguda definició de
Lijphart. I aquest també és el rerefons en el qual pren forma a meitat dels anys
setanta un disseny –també citant Lijphart– associatiu.
141

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
3. Del centrisme a l’associació. De l’associació a la crisi
Els anys setanta van ser anys difícils a Itàlia, amb dures lluites socials, relacionades
amb l’assoliment d’una etapa de desenvolupament i de benestar ja
avançada. Les classes treballadores pretenien millores salarials i serveis de welfare,
mentre que la transformació social era la premissa també d’un ampli
moviment dels drets civils que viurà el seu episodi més destacat amb la introducció
del divorci. També creixia electoralment el Partit Comunista, i la possibilitat
d’una alternativa d’esquerra era cada vegada menys remota, i incitava
dos terribles i oposats rampells terroristes: l’un alimentat per l’habitual
subversió de la dreta, l’altre per una no menys terrible subversió de l’esquerra,
que es nodria, en canvi, de les vel·leïtats dels últims nostàlgics de la revolució
proletària.
La convergència entre les elits és la premissa d’una convergència encara
més àmplia entre els diferents components de la societat. En aquell dificilíssim
clima que van representar la meitat dels anys setanta, Enrico Berlinguer,
atemorit pel fantasma xilè, va idear el disseny del compromís històric, compartit,
a la seva manera, per Aldo Moro. Quin era grosso modo
Centrista també ho va aquell disseny? Pensant-ho bé, res més que un ritu de recon-
ser el pentapartit, que ciliació entre els dos grups dirigents i els dos partits fona-
va governar el país mentals que governaven el país. Ni més ni menys que una
entre 1979 i 1992
posició associativa que governés durant algun temps. Si
hagués durat, la teoria de la democràcia associativa hagués
inclòs un altre cas, i si hagués durat poc, hauria permès al PCI arribar al
Govern, s’hauria tractat d’una gran coalició no gaire diferent de la que havia
permès al Partit Socialdemòcrata d’Alemanya (SPD) substituir la Unió
Cristianodemòcrata (CDU) al poder a la República Federal.
El disseny, com sabem, no es va dur a terme. Assassinat Aldo Moro per les
Brigades Roges, es va tornar al centrisme –un centrisme revisat i corregit–, i
es va encetar una nova etapa. Si la història encara no és transparent, sí que
ho és la cronologia dels esdeveniments. La totalitat dels anys vuitanta estan
dedicats a una dura polèmica política que tradueix la crítica de la majoria de
govern i de la DC que la dirigeix en crítica de la democràcia italiana i de les
seves regles de funcionament. Allò que es retreia a la democràcia italiana no
era molt diferent d’allò que retreien a tots els règims democràtics les teories
conservadores de la crisi; entre elles, la versió que s’exposava a l’informe de la
142

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Comissió Trilateral va ser la que va tenir un impacte mediàtic més gran. A
Itàlia, però, l’acusació envers la democràcia per ser massa oberta davant de
les pretensions dels ciutadans, de la participació democràtica, de les habituds
dels intel·lectuals i de les pressions dels interessos parcials adquiria un
significat diferent. A Itàlia, dir que la democràcia madura pretenia més
opcions i menys compromisos tenia implicacions diferents, ja que les institucions
s’havien construït a la segona postguerra justament per produir compromisos,
i justament amb aquesta finalitat s’havien fet funcionar, com a
mínim, durant un trentenni. La Itàlia republicana havia nascut com a democràcia
consensual, i com a tal, també s’havien apreciat els resultats que havia
aconseguit: s’havia convertit en una de les potències industrials més importants
del món, havia viscut canvis formidables i, fins i tot, havia consolidat el
seu règim democràtic. Malgrat tot, aquest resultat no va ser prou per a aquells
que volien finalment un canvi al poder i que precisament per aconseguir-lo
–vist que les dades electorals impedien aquesta possibilitat– van decidir prescriure
tant la nova postura dualista de la democràcia italiana, com la reforma
de la llei electoral per propiciar-lo, i, fins i tot, el reforçament de l’executiu
–la reforma de les institucions– perquè fos eficaç.
És així com la democràcia italiana en el seu conjunt, la seva arquitectura
consensual, les relacions civils establertes ja entre Govern i oposició i, naturalment,
també el centrisme com a fórmula de coalició, es converteixen en
objecte de crítiques despietades per part d’una vastíssima constel·lació d’actors
–intel·lectuals, polítics, la denominada societat civil, etc. Tant que el centrisme
–o l’associacionisme– era una tècnica de govern poc eficient com que
sobretot les condicions per superar-ho subsisteixen ja en la societat italiana,
i s’hi instaura una dinàmica bipolar anàloga a la que està vigent en gairebé
totes les democràcies avançades, són judicis força compartits.
En realitat, cap dels dos judicis no ha estat provat. Certament, en els anys
vuitanta la direcció política del país presentava força inconvenients i no
corresponia en absolut a la norma de les democràcies avançades. Els governs
italians duraven un any de mitjana, sovint fins i tot només uns pocs mesos;
els encàrrecs ministerials canviaven amb la mateixa freqüència; les majories
sempre eren precàries i estaven exposades als capricis de partits petitíssims
o de corrents de partit limitats; l’aprovació de les lleis en el Parlament era llarga
i tortuosa, atès que calia l’aprovació per part d’ambdues cambres del
143

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
mateix text; especialment, les lleis financeres eren fruit d’un llarg i extenuant
calvari entre Ministeri, secretaries dels partits, comissions i sales del
Parlament. S’hi ha d’afegir un rampell d’indiscreció per part de l’Estat i de la
política; l’atròfia de l’economia privada respecte a la pública i una insuficient
capacitat per competir en els mercats; força ineficiències burocràtiques
i un excés de poders de vet –per no parlar de clientelisme, corrupció i
connivències criminals–, coronats per una vistosa decadència de l’hàbit polític.
La corrupció s’havia convertit en norma, i trencava qualsevol vel d’hipocresia;
les jerarquies constituïdes mesurant la lleialtat política dominaven ja
de bon tros les que es fonamentaven en el mèrit; la competència i la capacitat;
i la política ja no refusava ni tan sols els vincles amb el crim organitzat.
Tot i així, per molt descoratjador que resulti el marc que s’acaba d’esbossar,
la imatge d’un país en condicions desastroses acreditada per més parts
–des de la nouvelle vague neoliberal fins a l’àmplia constel·lació d’actors (societat
civil, moviment referendari, PCI-PDS)– és per a molts excessiva i instrumental.
Vist el que succeeix en altres indrets –els casos Kohl i Miterrand, per
exemple– i el que passaria a Itàlia més tard, els defectes italians eren només
una mica més greus que els que s’observaven en moltes democràcies de la
mateixa dimensió i, sobretot –com demostra àmpliament l’actual decadència
dramàtica del sistema productiu–, a Itàlia no existien en absolut energies
curatives i modernitzants que demanessin únicament ésser alliberades.
Crescuda amb presses i en condicions difícils, la democràcia italiana més
aviat havia fet miracles. Allò que no li calia era la teràpia de xoc –entre reformes
institucionals, privatitzacions i retallades a la despesa pública– a la qual
se l’ha volgut sotmetre.
Un judici que a primera vista és més compartible és, en canvi, aquell segons
el qual Itàlia estaria ja madura per ser governada amb criteris diferents.
Superada la terrible etapa del terrorisme, a principis dels anys vuitanta ja s’havien
eliminat els vells conflictes: el de classes, gràcies al desenvolupament, i
el que hi havia entre catòlics i laics. El desenvolupament econòmic i civil, l’escola,
la televisió, l’acció mediadora de la política havien construït una societat
italiana diferent, amb més diferències socials, però travessada per divisions
bastant menys dramàtiques del que passava a la Itàlia dels anys cinquanta. La
Constitució, escrita conjuntament per tots els partits, amb excepció del
Moviment Social Italià (MSI) i, per tant, la democràcia pluralista, constituïa
144

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
una trama de valors compartits –subtil, com han demostrat els esdeveniments
posteriors. Entre altres coses, en el pas d’una dècada a l’altra, la convergència
de programa entre els partits també havia fet importants passes endavant.
Tots, comunistes inclosos, compartien l’opció europea i, des de finals dels anys
setanta, acceptaven la participació d’Itàlia a l’OTAN, mentre, pel que fa a la
política econòmica i social, compartien el model socialdemòcrata. En les manifestacions
públiques encara s’agitaven les banderes roges i a l’esquerra encara
es parlava de models de desenvolupament, de transició,
però, a banda d’algun homenatge simbòlic i d’alguna con- El centrisme dels anys
torsió intel·lectual, el socialisme era una perspectiva ja cinquanta era el punt de
morta i enterrada. Sobretot, el fet que la democràcia cristia- trobada entre la cultura
na estigués desgastada, especialment pel que fa als homes catolicodemocràtica,
que la dirigien, i que el país estigués més aviat insatisfet de la liberal i la
com se’l governava contribuïa a sol·licitar el relleu.
socialdemocràtica
Com a obra mestra d’arquitectura política extraordinària,
la DC havia estat una dreta, una esquerra i un centre, un partit de masses
i un partit de notables, un partit ideològic i un partit pragmàtic. Com passa
sempre, el temps l’acabaria desgastant, i també a la seva línia de govern, que
havia restat igual, tret de poquíssimes variants. Naturalment, als danys del
temps es poden afegir tranquil·lament els comportaments dels homes. La DC
és en bona part responsable del seu col·lapse –des del creixement incontrolable
de la despesa pública fins a les tèrboles connexions amb el crim organitzat–,
col·lapse que també han desitjat intensament els seus competidors, que
no aconseguien succeir-la. És massa aviat per escriure una versió d’aquesta
història més creïble que no pas definitiva. Però es tracta d’un fet indiscutible.
La DC no ha estat mai derrotada en el terreny electoral.
Pel que fa al descontentament, les investigacions dutes a terme sobre els
sentiments envers la política en els principals països industrialitzats ja veien
Itàlia al capdamunt de les jerarquies del malestar democràtic. De tota manera,
cal no oblidar que des dels anys setanta el malestar democràtic ha crescut a
tot arreu, de nord a sud, d’est a oest, a ambdues bandes de l’Atlàntic, mentre
que a la Itàlia del 1861 ençà la competència política sempre s’ha fet denunciant
desastres i anhelant regeneracions radicals i mai no s’ha ocupat d’aconseguir
acords incrementals. Seria lícit preguntar-se pels motius d’aquesta
última postura, és a dir, per què les classes dirigents italianes han cultivat tan
145

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
poc l’orgull nacional –i per què quan ho han fet els resultats oscil·len entre
la tragèdia i la ridiculesa. És un fet que en els anys vuitanta convivien dos
importantíssims factors de crítica i una condició no menys important: l’elevat
malestar democràtic s’afegia al cansament de la DC i al desig de nous
grups, tant polítics com no polítics, d’accedir al Govern. Considerat un discret
procés d’homologació en els hàbits, en la cultura civil i en els estils de
vida que s’havia produït, què s’oposava, per tant, a un canvi en la direcció
política, en els homes en el poder i en l’estil de govern?
Que els temps estiguessin madurant ja ho havia intuït Aldo Moro, que en
la darrera etapa de la seva vida es va ocupar de convèncer el seu partit que era
hora de deixar pas a d’altres i de preparar l’alternança amb un govern de gran
coalició que legitimés el Partit Comunista de ple, que li conferís responsabilitat
de govern i que en sancionés la transformació irreversible en un partit d’esquerra
com molts d’Europa. L’atribució de l’assassinat de
A Itàlia no hi ha hagut Moro a les Brigades Roges sembla inqüestionable, però són
mai una majoria molts els motius, i els indicis, que suggereixen que aquell
d’esquerra
delicte també podria haver tingut altres responsables.
Durant els anys posteriors, els partits italians s’haurien
anat reciclant a poc a poc al voltant del model neoliberal amb alguna dificultat.
Finalment serà el torn dels comunistes que, després de la caiguda del mur
de Berlín, es desfaran del seu nom amb una celeritat només comparable a la
que van aconseguir Vittorio Emanuele III i Badoglio quan van abandonar
Roma per escapar a Bari després de l’armistici. Feia temps que ja ningú no dubtava
que si el PCI hagués arribat a governar ho hagués fet de forma molt diferent
de com ho fan els socialistes francesos, els socialdemòcrates alemanys, el
PSOE i la mateixa DC. Només s’hauria pogut esperar una severitat administrativa
i fiscal molt més gran que la de la DC i els seus aliats. Totes les vegades que
el PCI havia arribat al Govern en seu local, la regulació política s’havia demostrat
més rigorosa i eficaç, i probablement també hagués passat el mateix si
hagués arribat a ocupar algun seient ministerial. Amb tot, calia tan poc per
despertar antigues fòbies anticomunistes? Naturalment, semblarà absurd,
però potser és justament aquí on s’ha de buscar l’explicació –tot i que no l’única–
de l’estat actual de la democràcia italiana.
Per a un observador mínimament familiaritzat amb el que succeeix més
enllà dels Alps una conclusió hagués estat òbvia: en els períodes llargs, la
146

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
democràcia bicèfala havia madurat per transformar-se en una democràcia més
banal i per arxivar el bipartidisme imperfecte, però també el centrisme. Poc
importa si hi hagués pogut arribar celebrant un ritu associatiu o modificant
la legislació electoral. El problema és que en els anys vuitanta es va fer molt de
soroll i també moltes promeses; Craxi ha instil·lat en els italians la mania del
lideratge, s’ha deslegitimat la Constitució amb promeses de reformar-la, però
el canvi, com sabem, no s’ha dut a terme. Superat el centreesquerra, que ja no
tenia prou majoria parlamentària per governar, sense que se n’hagués creat
una alternativa, es van recuperar els liberals, es va prosseguir amb el neocentrisme,
alimentant encara més el descontentament o més aviat una vigorosa
onada antipolítica que al final arrasarà la que ja coneixem com a Primera
República. I això també perquè les relacions amb el PCI tendien ja cap al appeasement
(apaivagament). Més o menys com passa en molts altres indrets
–Alemanya i Àustria, per exemple– l’oposició obtenia una quota dels dividends
del poder menor, però no mínima, i així es confirmava una imatge de
solidaritat interna en la classe política força més consistent que les contraposicions
oficials.
4. Consens i dissensió
En efecte, si entre els anys vuitanta i els noranta la societat ha estat d’acord
amb el mateix model d’organització social i de sistema polític, potser mai no
s’ha reduït el consens polític com en els deu anys que passen entre l’«entrada
en joc» de Silvio Berlusconi i avui. La democràcia bicèfala i el bipartidisme
imperfecte, enderrocats irremeiablement entre el 1992 i el 1994, entre els
escàndols de Tangentopoli, han estat substituïts, de fet, per un bipolarisme
«enverinat» i per una democràcia «coixa» que fan esgarrifar els enfrontaments
més vigorosos dels anys cinquanta, quan el teló d’acer dividia el país i
els partits.
En realitat, el consens social també mereixeria alguna reflexió. Ni el sanejament
de les finances públiques que va fer necessària l’adhesió a l’euro, dirigit
amb determinació durant els anys noranta, primer per Ciampi i després
per Prodi, ni les polítiques de privatització i de deregulation no han suposat una
modernització satisfactòria del sistema econòmic com s’esperava, sinó que
han provocat, si de cas, una dramàtica decadència industrial –la controvèrsia
sobre qui n’és responsable entre el centreesquerra i el centredreta és secundà-
147

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
ria en aquest context– i un agreujament palès de les desigualtats econòmiques
i socials. En particular, s’ha fet una tisorada, sobretot de renda, entre –la
distinció és esquemàtica– treballadors dependents i treballadors autònoms.
Aquestes desigualtats, que creixen per tot arreu, com a tot arreu encara no
han desembocat en cap conflicte social palès, tot i sense oblidar, gràcies als
partits neopopulistes, la radicalització a la dreta de les classes mitjanes independents
i d’algunes capes més desfavorides.
Amb aquest punt de vista s’explica, en efecte, l’èxit de la predicació securitària
i racista de la Lliga Nord, que ha posat en marxa un conflicte més aviat
dur al voltant de la immigració. Igualment, la política ha aconseguit revifar
el conflicte religiós –i moral–, ja sigui perquè en el sistema bipolar que s’ha
cristal·litzat en els anys noranta totes les forces polítiques han intentat atraure
l’Església cap a ells, o perquè l’Església ha aprofitat per tornar a treure a la
llum els nombrosos retrocessos que havia patit en el passat –des de la marginació
de l’escola catòlica a la postguerra fins a la Llei sobre la legalització de
l’avortament. Així com l’ús de la religió –encara amb la complicitat de
l’Església, que ha arxivat el Concili Vaticà II– està provocant més danys en el
teixit civil del país, com ara el principi d’identitat.
Encara més: la Casa de les Llibertats, després de l’11 de setembre, guanyades
les eleccions del 2001, fins i tot ha utilitzat abundantment l’enfrontament
de civilitzacions com a distracció en relació amb els escassos resultats que
aconseguia la seva activitat de govern, exhibint amb desimboltura els valors
cristians. La defensa de la religió i dels seus principis, de les arrels cristianes
d’Europa, de l’escola catòlica, de la sacralitat de la vida –contra l’avortament
i les manipulacions genètiques–, dels crucifixos a les escoles i en els tribunals,
són ja una bandera del centredreta, tot i que per raons totalment oportunistes,
ja que els qui més s’obstinen a agitar-la són personatges que es
declaren no creients –o polítics manifestament desimbolts en el pla de la
moralitat privada. El problema és que una discreta tradició de tolerància s’està
consumint d’aquesta forma, també perquè la reacció del centreesquerra
és molt tímida: un vell comunista com el secretari dels DS, inscrit al partit
des dels clars anys setanta, recentment s’ha preocupat de revelar públicament
que sempre s’ha sentit creient, i també el secretari del Partit de la
Refundació Comunista (PRC) no ha deixat de fer arribar algun gran gest d’homenatge
a l’Església.
148

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Pel que fa a la qüestió sobre si és legítim el temor que les divergències polítiques
produeixin a la llarga i, de nou, greus laceracions socials, en realitat
seria precipitat concloure que això ja hagi passat i que el consens social enregistrat
en els anys vuitanta ja s’hagi dissipat completament. Però arribaria un
punt en què tota infravaloració del to que la polèmica política italiana ha
assolit seria precipitada. És un to intolerable per a un país civil, i res no permet
excloure’n el pitjor. Entrada en escena per cobrir el buit polític deixat pel
col·lapse de la DC, la coalició inventada per Berlusconi, que s’assembla a la
seva estructura empresarial, els exneofeixistes, la Lliga Nord i un grapat de
vells democristians recorden de seguida la vella subversió de la dreta que mai
no ha deixat de colpir primer la Itàlia liberal i després la democràtica.
Només cal considerar el destí que ha reservat a la
Constitució de la República el centredreta en el Govern. La DC va ser una obra
Centredreta i centreesquerra a primera vista convergeixen mestra d’arquitectura
en l’intent de sepultar definitivament la Primera Repú- política mai derrotada
blica i, per tant, en el foment de l’executiu respecte al par- en el terreny electoral
lament i als partits. I també són convergents respecte a la
concessió de més responsabilitats en els òrgans descentrats de govern: per
neutralitzar la Lliga Nord, ambdós s’han convertit, amb una gran dosi d’oportunisme,
al federalisme, igual que com tots es consideren de paraula seguidors
del nou sistema polític bipolar. Si no fos que, si anem a mirar més a prop les
innovacions que el centredreta, sense implicar el centreesquerra de cap
forma, ha introduït en la Constitució –canviant nogensmenys que cinquantaun
articles– i que esperen la sanció definitiva d’un referèndum popular –i si
oblidem alguna aventurada maniobra duta a terme en el passat pel centreesquerra
en nom de l’estabilitat, de l’eficiència i del bipolarisme– és difícil no
concloure que allò que desitja el centredreta és l’arribada d’una democràcia
plebiscitària, consignada a un primer ministre omnipotent, alliberat de tot
condicionament per part del Parlament, del cap de l’Estat i de la Magistratura.
Orientacions com aquesta no sorprenen massa. La cultura política de
Berlusconi és un subproducte de la seva cultura emprenedora, la d’un típic
exponent del capitalisme «familiar» italià que no respon a cap accionista, que
dirigeix despòticament –i carismàticament– la seva empresa, que quan troba
normes que l’afecten, les rodeja o les trepitja sense gaires contemplacions. No
és casualitat que una vegada convertit en cap del Govern, Berlusconi mai no
149

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
hagi provat de parlar de tots els italians i que hagi preferit més aviat apel·lar
a la majoria que l’ha votat, amb el més absolut i exposat menyspreu envers la
minoria derrotada. Tampoc no és casualitat que l’única majoria de centredreta
hagi aprovat en el Parlament la reforma de la Constitució.
Hereus directes de la subversió de la dreta tradicional, per la seva part els
exfeixistes d’Aliança Nacional (AN) tenen la ferma intenció de prendre’s una
revenja definitiva pel que fa a la República fundada sobre la resistència i
sobre l’antifeixisme, entre altres coses obrint encara un
Centre esquerra i centre altre cleavage (divisió), aquell sobre la interpretació de la
dreta convergeixen en història nacional, i amb aquesta finalitat avançant fins a
l’intent de sepultar la rehabilitació dels combatents de la República col·labora-
definitivament la cionista de Salò. Pel que fa a la Lliga, per molt bé que vagi,
primera República.
la seva cultura política és la del petit emprenedor del Po,
que s’ha enriquit amb l’evasió fiscal i contributiva i que
està preparat per sepultar en qualsevol lloc el rebuig i l’escòria més perilloses
per al medi ambient.
Més estupefacció suscita encara l’aquiescència de la patrulla de democristians
sobreviscuts a la Casa de les Llibertats, que accepten amb alguna reticència
les opcions més discutibles de Berlusconi –sobre la reforma de la
Magistratura i de la Constitució, sobre les lleis ad personam–, però que mai
s’han separat clarament per una raó molt òbvia: la seva presència a les files
de la Casa de les Llibertats té un elevat valor afegit i és generosament remunerada
en termes de spoils system (amiguisme). Però, pel que fa a la resta, no
hi hauria prou amb alguna dosi homeopàtica de cautela –o d’hipocresia–
democristiana per desintoxicar una atmosfera que els altres partits de la
Casa de les Llibertats han enverinat.
5. Ambicions neocentristes?
Com ja sabem, Berlusconi ha desenterrat fins i tot un anticomunisme encara
més rondinaire que el dels anys cinquanta, justament quan a Itàlia ja gairebé
no queden comunistes en circulació. La gran majoria ha renegat notablement
de la seva antiga fe, mentre que la presència d’aquells que encara
recorden la tradició del PCI és més aviat folklòrica i, d’altra banda, demostren
ser força submisos davant del programa preparat pel centreesquerra en
vista de les eleccions del 2006. Només cal donar un cop d’ull als articles fer-
150

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
vents que, dia rere dia, publiquen dos diaris de discret èxit lligats orgànicament
al centredreta, Il floglio, de Ferrara, i Libero, de Feltri, per adonar-se de
com a Itàlia la política ha recuperat el funest dilema amic/enemic.
Per tant, no sorprèn que en aquest marc, on s’han dissipat els pocs valors
comuns que s’havien teixit durant dècades de vida democràtica, al final s’hagi
materialitzat alguna suggestió de convergència neocentrista, o que s’estigui
elaborant algun esborrany de trobada entre els exdemocristians casats
amb la dreta i els allotjats –també molt còmodament– en el bàndol del centreesquerra.
Però en quina mesura es pensa realment en la resurrecció del
centre, i se li confereix un paper pivotal? I, en canvi, en quina mesura s’evoca,
sense que es faci explícitament, aquesta possibilitat per fer créixer la capacitat
contractual entre una coalició i l’altra? I, finalment, seria realment el centrisme
la solució als problemes actuals de la democràcia italiana?
El centrisme és una coalició entre moderats contra els extrems. Té sentit
quan els extrems són forts i insidiosos. No és el cas, en absolut, d’Itàlia on, al
contrari, hi ha raons excel·lents per sostenir que la convergència dels italians
al voltant d’una mateixa idea de societat i de democràcia hagi sanejat les
aigües en les quals nedaven els extrems. Sobreviu un petit residu de folklore
extremista en el centreesquerra, entre els nostàlgics del PCI –i en la desenfrenada
agressivitat de Berlusconi pel que fa als seus adversaris, així com en la
seva incomprensible reticència envers tota regla, encara que sigui només de
bona educació–, mentre el populisme del centredreta dissimula el seu potencial
contaminant per a la democràcia. No sempre s’aconsegueix, com en el cas
de la Lliga, els seguidors de la qual són, tanmateix, insignificants, però sí que
ho aconsegueixen, sens dubte, dos líders més aviat sobris, com són Fini i
Casini, que han estat esquenes vàlides i complaents per a Berlusconi. En tot
cas, ningú no promet ja el socialisme i ningú no amenaça tampoc amb mitjans
expeditius del feixisme. Els italians es divideixen davant d’una versió més
o menys anàrquica de l’economia de mercat, però també davant de qüestions
religioses i morals –com convé en un país àmpliament secularitzat– la dissensió
no seria clamorosa si la política no predisposés a amplificar-lo. Al cap i a la
fi, com passa gairebé a tot arreu, la política italiana també podria ser perfectament
un enorme centre, un centre amorf i sense idees originals, resignat a
l’administració quotidiana. Tant és així que segons la dreta, i alguns sectors
que li donen suport, Berlusconi s’arrisca a fer nosa aviat; si d’una banda esti-
151

Vida, glòria, passió, mort –i difícil resurrecció– del centrisme a Itàlia
mula l’electorat moderat i de l’altra imposa als seus aliats el seu propi lideratge,
el que aconsegueix és estressar-los a tots dos.
Per tant, l’ambició de ressuscitar un partit de centre no és, en absolut,
peregrina. Els exdemocristians segurament senten nostàlgia pels seus antics
esplendors. I és possible que molts d’ells volguessin el seu renaixement.
Després, inqüestionablement hi ha entorns que no són insignificants,
intel·lectuals, professionals, empresarials, que estan saturats del berlusconisme
i desil·lusionats per la seva fallida i que busquen una alternativa. Durant
més de mig segle l’economia italiana no havia estat mai tan malament. Al
mateix temps, aquests entorns miren amb recel la coalició de centreesquerra,
amb sectors radicals que, amb seguretat, exercitaran una resistència vigorosa
pel que fa als remeis neoliberals. Una coalició dels moderats d’ambdós
fronts seria benvinguda, i l’acord que s’ha efectuat a Alemanya entre SPD i
CDU ha encetat el camí. Només que en aquest cas no es tractaria de centrisme,
sinó de democràcia associativa, per a la qual encara no hi ha pressuposicions.
Per una raó essencial, que és Berlusconi.
En resum. La transformació social i alguns esdeveniments polítics recents
–posteriors a l’11 de setembre– han complicat encara més la vida de totes les
societats desenvolupades. La imatge tranquil·litzadora de les societats postclassistes,
postideològiques i secularitzades, que es va difondre durant algun
temps, ja no és massa òbvia i s’arrisca a continuar-se malmetent en els propers
anys. Pel que fa a aquesta tendència general, l’exasperada agressivitat de
Berlusconi ha representat un motiu de divisió afegit i letal per a Itàlia. Això
no vol dir que n’hi hagi prou amb alliberar-se de Berlusconi per aconseguir
una democràcia més civil i menys neuròtica, o només una democràcia mitjanament
incivil i neuròtica com les que envolten Itàlia. Mentrestant, neopopulisme
a part, gràcies a Berlusconi la vella tradició de la subversió de la dreta
s’ha despertat, la voluntat de l’home fort s’ha desencadenat i algú intentarà
satisfer-la. El berlusconisme, a més a més, ha gaudit d’un formidable suport
mediàtic, que podria perfectament dirigir-se no pas envers una altra personalitat
menys destacada, sinó envers algun homòleg seu que podria aparèixer
en l’horitzó. En segon lloc, amb alguna responsabilitat també del centreesquerra
i dels seus projectes de reforma de la Constitució, ja ha entrat en circulació
la idea que els vincles es tallen i no es desfan, que la política no només
no és compromís i mediació, sinó que, més que decisió, és conflicte.
152

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Més que una tornada al centrisme, potser resultaria útil un acord associatiu.
És a dir, la legitimació recíproca entre dues coalicions que l’estil polític ha
fet tan hostils que han adoptat alguns dels seus líders. El problema és que per
desfer els verins que s’han acumulat en el darrer quinquenni caldrà un cert
temps, i no hi haurà prou amb l’exemple que arriba d’Alemanya. Si som realistes,
a tot estirar és d’esperar el despreniment d’algun fragment del centredreta,
que, en cas de derrota electoral, podria reunir-se amb el centreesquerra –i
a l’inrevés. En realitat, en una etapa en què les visions del món convergeixen,
en què la major part dels actors polítics tendeixen a anomenar-se de centre, en
què la competició bipolar ha aconseguit que tots privilegiïn l’electorat entremig
–aquell que està disposat a transmigrar de dreta i
esquerra, i a l’inrevés, que és, però, molt poca cosa La coalició entre SPD i
segons la sociologia electoral!–, almenys a Itàlia no hi ha CDU a Alemanya no és
ni l’espai polític ni les condicions prèvies culturals per centrisme sinó
desenterrar alguna forma de democràcia consensual. democràcia associativa
El centrisme dels anys cinquanta excloïa el comunisme,
el feixisme i el conservadorisme reaccionari, però era també la convergència
entre la cultura catolicodemocràtica, la liberal i la socialdemocràtica,
al voltant de l’acció protectora de l’Estat, dels drets socials i la democràcia
pluralista. Doncs bé, hi ha alguna cosa tan noble en els projectes de les
forces polítiques? I després, un cop destituït Berlusconi, a qui convindria realment
enderrocar el bipolarisme? Certament no és el cas dels exdemocristians,
que han reconegut en el bipolarisme un pes força superior al seu nombre,
només pel plaer de marginar Bossi i Bertinotti?
En política, òbviament, no es descarta cap possibilitat. Però només cal fer
alguns càlculs. La nova llei electoral s’ha creat per produir, en tot cas, una
majoria guanyadora. La possibilitat que es formi una majoria diferent al
Senat és remotíssima. Només és possible un escenari postelectoral en què els
vots dels exdemocristians en el Parlament es revelin decisius per a alguna de
les coalicions guanyadores. Amb aquesta finalitat, en el fons Casini ha volgut
retornar al sistema proporcional. Si, en canvi, hi ha alguna possibilitat que
les antigues loyalties DC es revifin, on són els números? Els sondeigs donen al
total dels exdemocristians poc més del 15% dels vots i dels escons, i no s’ha
dit en cap cas que un possible 15% romangui compacte en cas de convergència.
No és, doncs, massa poc per ressuscitar De Gasperi i Moro?
153

«LES MINORIES
SEMPRE ESTAN
EN RISC DE
PERSECUCIÓ»
ENTREVISTA A
GIANNI VATTIMO
Per FERRAN SÁEZ MATEU
Barcelona, 13 de març de 2007

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
El filòsof de la Universitat de Torí Gianni Vattimo (1936), ha estat un dels referents de la postmodernitat
i del que s’ha conegut com a pensiero debole (pensament feble). En la seva trajectòria cal destacar
també el seu pas per la política amb el Partito Radicale primer i com a eurodiputat per Democratici
di Sinistra entre 1999 i 2004. Autor d’una molt extensa bibliografia, entre les seves obres traduïdes al
castellà destaquen El pensamiento débil (1983), El fin de la modernidad (1985), La sociedad transparente
(1989), Ética de la interpretación (1989), Creer que se cree (1996), Diálogos con Nietzsche
(2002), Nihilismo y emancipación (2003), Después de la cristiandad (2002) o El futuro de la religión
(2005). L’entrevista en profunditat de VIA a cura del filòsof Ferran Sáez, professor de la Universitat
Ramon Llull i director de l’Institut d’Estudis Polítics Blanquerna, va tenir lloc al Centre de Cultura
Contemporània de Barcelona, on Gianni Vattimo va parlar sobre «el futur de la religió» en el cicle de
conferències Sentit. Interrogacions sobre l’existència en temps d’hiperconsum.
Ferran Sáez: Des d’una perspectiva postmoderna, fer referència al futur de
la religió és com parlar del passat de la Il·lustració? I, si és així, es tracta d’una
renúncia o més aviat d’una superació dels ideals il·lustrats fundacionals?
Gianni Vattimo: Sí, podria ser una bona manera d’introduir la qüestió.
Diem que al llarg dels últims segles la Il·lustració ha estat el projecte que es
presentava com a alternatiu al de la religió, encara que penso que també hi ha
pensadors il·lustrats que senten la religiositat com a pròpia. Però, efectivament,
la Il·lustració és ja una cosa passada. Passada només en aquesta mesura,
és clar; és a dir, com a projecte de racionalització universalista que incloïa un
pla etnocèntric, la idea que la civilització europea era la guia, el fil conductor
de la civilització humana. En aquell temps tots els estats eren colonialistes. És
precisament en aquest sentit que la Il·lustració es va acabar. Però si es tracta de
parlar de la Il·lustració en el sentit d’un esforç per racionalitzar el món, les relacions
humanes, etc., penso que, en canvi, encara és vigent.
F.S.: La Il·lustració podria arribar a renunciar a la idea d’una veritat racional,
en un sentit fort, que fos el fonament de la nostra convivència social?
G.V.: Jo penso que no. Era com una última fórmula de la metafísica. Perquè
fins i tot Kant, que òbviament era un dels mestres de la Il·lustració, va ser metafísic:
havia criticat la metafísica quant a la forma, però participava encara en
una metafísica de la raó humana com a raó humana. Tot plegat es va acabar,
155

Entrevista a Gianni Vattimo
però no per raons teòriques. El problema és que va passar quelcom rellevant
des del punt de vista sociopolític: es va produir una revolta contra el colonialisme,
que va fer que altres pobles rebutgessin la idea de ser primitius, bàrbars,
etc. A mi em sembla –això també és important dir-ho– que no hi ha un
problema il·lustrat, és a dir que no tenim raons teòriques per deixar de banda la
Il·lustració, sinó que, més aviat, va passar un fet que va canviar el món. Ja no
podem dir que la civilització és una –la civilització–, perquè hi ha moltes cultures
que ens pressionen i ens obliguen a tenir-les en compte. En aquest sentit,
no hi haurà més Il·lustració: la Il·lustració es va acabar.
Com a projecte de F.S.: I això vol dir, realment, que el retorn de la religió
racionalització de tipus és una impugnació, potser l’última, al projecte il·lustrat?
universalista, la G.V.: A mi em sembla que no; encara que en aquesta qües-
Il·lustració és una cosa tió hi ha un cert risc. Algú podria dir: «D’acord, la Il·lustració
ja passada.
es va acabar; tornem a l’edat mitjana, tornem a la superstició...».
Les institucions religioses, com l’Església catòlica,
tenen una certa nostàlgia d’una religió preil·lustrada, no de la postil·lustrada.
Aquesta és, per dir-ho així, la lluita que es pot fer des d’un punt de vista postmodern
perquè el cristianisme –la religió– no esdevingui simplement un
retorn al passat. No es pot tornar a la religió dogmàtica del passat, sobretot
perquè era una religió pseudoracionalista, és a dir, que pretenia demostrar l’existència
de Déu, tenir dogmes, fer una teologia racionalment forta, però tot
això va deixar d’existir juntament amb la Il·lustració.
F.S.: Portar la Il·lustració al límit... és en això que consistia la dessacralització
de la dessacralització?
G.V.: Sí, sí. Efectivament, aquesta és la idea de Nietzsche.
F.S.: L’últim cop contra la Il·lustració és un cop il·lustrat. Trencar tots els
ídols significava també trencar l’ídol de la raó. La Il·lustració contenia,
doncs, un component autodestructiu, suïcida?
G.V.: Sí. Es va acabar la Il·lustració i es va acabar també la presumpció de
tenir una veritat en nom de la qual es fonamentés la Il·lustració. És paradoxal.
Totes les desmitificacions o dessacralitzacions són maneres de distanciar-se
d’alguna pretensió absoluta d’una veritat. Nietzsche diu en un aforisme que
l’eremita és al fons de la seva caverna, però sempre sap que rere la caverna hi
ha una altra caverna, i una altra, i una altra, i no pensa mai què hi ha, finalment,
al fons. Nietzsche, en aquest sentit, era l’antiil·lustrat per excel·lència.
156

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
F.S.: A l’occident cristià, la tornada a la religió és postmoderna; el retorn
a la religió a l’islam també ho és? És a dir, aquí, la paraula religió no uneix
equívocament dues situacions diferents?
G.V.: A mi em sembla que sí, però afirmar-ho implicaria un coneixement
més profund de l’islam. Sigui en el cristianisme, sigui a l’islam, hi ha fortes
resistències a la modernització o postmodernització, que també són resistències
al consumisme de tipus occidental, al capitalisme mercantil, etc., que
tenen, fins i tot, bones raons. Però totes dues religions –d’una banda, en l’estructura
bàsica de la jerarquia catòlica i, de l’altra, amb els aiatol·làs o els
mul·làs– reaccionen de manera anàloga a la crida secularitzadora de la modernitat.
El Papa o els bisbes catòlics manifesten molt de respecte per la religiositat
musulmana; ve a ser com dir: «Som aliats». Homeini deia una cosa, el Papa
en deia una altra, però estaven junts en contra de la modernitat. Això és interessant,
perquè posa de manifest una resistència institucional a la modernització
secularitzadora de les religions que, fins i tot, és una crida a la lluita, perquè
el fonamentalisme islàmic correspon a un fonamentalisme cristià. Potser
el fonamentalisme cristià ha estat estimulat per l’existència del terrorisme
fonamentalista islàmic, encara que jo no ho crec.
F.S.: Quina és la característica essencial d’aquesta suposada aliança? O es
tracta només d’una mena d’afinitat institucional?
G.V.: Hi ha com un esforç de les institucions religiosopolítiques per preservar
els nuclis forts de tradició en contra del perill, del risc o de la possibilitat
de la dissolució d’aquestes tradicions fortes. Jo crec, però, que no és cert que
l’islam sigui necessàriament antiliberal, antidemocràtic, etc. Hi ha un islam
així. Però si ens imaginem la nostra situació de cristians en un món que estigués
dominat per un Bush musulmà, podem pensar que aquí es desenvoluparia
un cristianisme fonamentalista, per raons d’independència nacional, econòmiques,
etc. Això és el que nosaltres estem fent al món musulmà: donem la
possibilitat d’unir els motius dels fonamentalistes amb els motius dels rebels.
Per què? Per exemple, jo sempre dic que tinc un gran respecte
pels talibans, els kamikazes, aquells que es rebel·len con- Ja no podem dir que
tra l’imperialisme americà, etc. Òbviament, també tinc por. la civilització és una, la
No m’agradaria viure en un estat talibà. Barregen les raons civilització. Hi ha altres
de la independència antiimperialista amb les raons de la cultures que volen que
resistència de les jerarquies tradicionals. En aquestes coses se les tingui en compte.
157

Entrevista a Gianni Vattimo
jo continuo basant-me en una lectura marxista: la base de la força del fonamentalisme
islàmic no és només una fe religiosa, sinó també el problema econòmic
i polític de la dominació occidental.
F.S.: La paraula religió, del llatí religare (unir), quin futur té en una societat
atomitzada des de molts punts de vista? En què consisteix avui el religare?
Com es manifesta realment?
G.V.: A mi em sembla que es tracta d’estar oberts a la multiplicitat de comunitats.
Penso que aquí ens ajuda prou la distinció entre societat i comunitat, és
a dir, que una societat lliure és la que permet i estimula l’existència de moltes
comunitats –associacions de caçadors o grups de gais, etc.–, incloses les
religions, és clar. Per exemple, quan Nietzsche parla de la mort de Déu diu
també que ara volem que visquin molts déus, que és com dir que es desenvolupi
una capacitat de construcció de comunitat que sigui múltiple, i que ho
sigui en molts sentits. Jo penso que no és del tot impossible.
Les desmitificacions o Penso que només així es pot imaginar la globalització, és a
dessacralitzacions són dir, una ampliació dels límits de les societats, que inclou,
maneres de distanciar- fins i tot, la multiplicació de comunitats que s’identifiquen.
se de les pretensions Una mica com el darrer Foucault, per exemple, quan parla-
absolutes de veritat.
va d’estils de vida, de crear-se’n la seva pròpia. La llibertat
seria construir moltes comunitats que no només es toleren,
sinó que s’integren. Com una gran ciutat, hi ha restaurants hindús, italians,
etc., i la gent pot anar de l’un a l’altre. Això està molt mal vist pels capellans i
pels dogmàtics, perquè la idea que hom pugui pertànyer a un món d’exercicis
zen, per exemple, i ser també creient catòlic els sembla impossible.
F.S.: Parlant del zen, no pot ser que hi hagi una nova espiritualitat de
caràcter new age que no és realment una manifestació religiosa, sinó una
cosa més banal, una simple moda? En la mesura que s’està juxtaposant el
paper de la religió amb quelcom que no té una consistència conceptual, ni
de bon tros filosòfica, li sembla preocupant?
G.V.: Jo, en termes generals, no sé què és la consistència filosòfica (Riu).
Comparteixo la desconfiança per les modes, però sempre em demano com
estaríem sense la moda. No m’interessa la consistència forta de les coses; m’interessa
el que signifiquen. Per exemple, prefereixo una moda inconsistent que
no pas un grup consistent de nazis, perquè són nazis, són consistents. Però
entenc el problema que em planteja. Jo mateix tendeixo a raonar en termes
158

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
similars. Un clàssic de la literatura és un clàssic que ha superat moltes modes.
La gent ha llegit Dant. Un clàssic és només algú que ha fet moda més temps,
però cada moment és una moda: «Has llegit Dant?». «Ah! Dant!». Jo que, com a
catòlic, sempre he desconfiat molt de les sectes, ara m’adono que era només
perquè pertanyia a una secta majoritària –que fa la competència a les altres,
bàsicament.
F.S.: És innegable que la tradició judeocristiana ha intervingut en la construcció
d’una identitat europea. Però ara a Europa hi ha molts milions de
persones d’altres confessions, o gent que, senzillament, no és creient. La religió
pot interferir negativament en la construcció d’Europa, o bé aquest llegat
previ, enfocat d’una manera oberta, pot ser la clau perquè aflori una
identitat europea assumible per tots?
G.V.: No ho sé. La qüestió de la identitat europea sempre me l’he representada
com una identitat que està fent mal a moltes subidentitats. Una identitat
és sempre el resultat d’una identificació. Quan un s’identifica, efectivament
diu: «Jo sóc això», i reconeix el que ja era abans. Em sembla que aquest problema
–per exemple, quan es va discutir si s’havien d’esmentar o no les arrels judeocristianes
a la Constitució europea– no hauria de violentar les expectatives
dels altres. Com això de la creu: si algú protesta, posem-hi al costat un símbol
que representi l’Alcorà. Multipliquem els símbols en lloc de prohibir els dels
altres o abolir-los tots. La identitat europea ha de ser, sobretot, un acte d’institució
voluntària. Hi ha un problema, però em sembla que no es tracta de reconèixer
quelcom que ja existeix, sinó d’instituir una identitat que es fonamenta
en el reconeixement; però el reconeixement no vol dir
mai descripció del que ja era. Pel que fa a la religió judeo- El Papa o els bisbes
cristiana, per exemple, no ha de ser un obstacle per inclou- catòlics manifesten molt
re Turquia a la UE, ja que això seria una limitació, una res- de respecte envers la
tricció. Quan jo encara exercia de diputat, el govern euro- religiositat musulmana.
peu va proposar que, com que la Unió Europea és una
construcció totalment artificial –perquè és cultural i no En un món que estigués
natural–, s’hi podria incloure també Rússia, per exemple. dominat per un Bush
Prodi va reaccionar: «Ma sei matto!» (Però què dius!). «Per musulmà es
què?». «Perquè els russos són massa!». És a dir, que no volem desenvoluparia, fins i
incloure dins la nostra comunitat grups massa forts. tot, un cristianisme
Aquesta és una decisió arbitrària però justa: si no ho volem, fonamentalista.
159

Entrevista a Gianni Vattimo
Podem imaginar la no ho volem. És tot un problema d’institució voluntària: en
globalització la mesura que Europa és això, a mi m’agrada; és l’Europa dels
positivament, com una ciutadans –bé, no ho és encara. En aquesta situació, el millor
ampliació dels límits seria reconèixer que tenim múltiples arrels culturals; l’arrel
de les societats.
judeocristiana és determinant, però mai no s’ha de plantejar
com un límit.
F.S.: Vostè parlava de grups massa grans, com el dels russos, però i els
grups més petits, com els catalans, que a més no tenim estat? On cabem,
quin és el nostre lloc?
G.V.: Vostès, els catalans, són més fàcils d’acceptar, perquè són menys. (Riu)
F.S.: Aleshores, on rau el problema?
G.V.: És un problema només per als traductors del Parlament Europeu.
Parlant amb un, em deia: «Quan siguem vint-i-cinc com ho farem? No tenim
cabines per a tots els intèrprets!». És només un problema pràctic. El que efectivament
m’interessava de l’exemple dels russos era l’arbitrarietat de les
institucions europees, això, en lloc de ser un límit, és la força d’Europa.
Finalment sortim de la prehistòria, on tot esforç polític es construïa amb la
conquesta, amb l’opressió, però de la prehistòria se’n surt molt lentament.
En tot cas, podria ser un bon model per a altres llocs com Llatinoamèrica, per
exemple, on hi ha molts estats que no s’entén massa bé per què existeixen.
F.S.: Es refereix a artificis territorials com Panamà, per exemple?
G.V.: Sí, però no només Panamà. També Costa Rica, El Salvador, Nicaragua,
Guatemala, etc. Es poden construir unitats supranacionals alhora que es reconeixen
les nacionalitats, que és el que és mitja Europa fins ara, però d’una
manera imperfecta, perquè no hi ha lleis federals. No existeix el concepte de
delicte federal com als Estats Units, perquè no hi ha una llei de la federació,
sinó només tractats. Jo continuo creient en Europa, tot i que fins que no s’aliï
amb Llatinoamèrica per construir un altre pol enfront dels Estats Units, per
mi serà només una colònia. És només una colònia que els Estats Units mantenen
per poder accedir més fàcilment a l’Orient Mitjà.
F.S.: La contraposició tan directa que vostè acaba de fer em porta a una
pregunta igualment directa: vostè pensa que Europa és una realitat decadent?
G.V.: No ho sé. Però em sembla que, políticament, està en una fase... sí, de
decadència. Una decadència que es manifesta, fins i tot, en el fet que no té èxit
160

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
161

Entrevista a Gianni Vattimo
a l’hora de constituir-se en una possible unitat. No es creu fermament en un
futur col·lectiu; per això m’estic convertint en comunista. Quan es va acabar
l’estalinisme, el comunisme real va morir. Visca el comunisme ideal! Que
seria, precisament, un ideal de construcció de societat socialment més interessant.
Fins que no s’accepti la idea de construir un món socialment més
tolerable, la força moral d’una nació, d’un continent, d’un grup, es perd.
Benedetto Croce va escriure una vegada una història de l’època barroca, que
era, efectivament, una història d’una Itàlia políticament dominada pels
espanyols i d’altres, incapaç de donar lloc a grans idees morals. Jo veig ara la
postmodernitat europea com a unitat barroca, no hi ha nervi. Això ho dic, fins
i tot, en contra de la meva pròpia filosofia debilista, perquè trobo a faltar un
compromís acceptable. Per què m’he de comprometre? No ho sé.
F.S.: Benedetto Croce té una frase molt curiosa: «La poesia és la més alta
de les arts, perquè només pel fet de ser pensada, ja existeix». Europa també
és així? I amb el que comentava vostè –no sé si irònicament o no– sobre un
possible retorn al comunisme, m’ha vingut al cap una vella boutade: «El marxisme
és l’opi dels intel·lectuals». Hi està d’acord?
G.V.: Potser... Però hem de tenir en compte que quan Marx deia que la religió
és l’opi del poble no ho deia necessàriament en sentit negatiu. Era una possibilitat
de consolar-se que els rics sí que tenien –aleshores,
Prefereixo una moda mitjan segle XIX, hi havia aquella moda dels narcòtics. Jo
inconsistent i banal penso que el poble necessita el seu opi, però també crec que
que no pas un grup Marx, efectivament, tenia una polèmica contra la religió.
consistent de nazis.
Quant al marxisme com a opi dels intel·lectuals, no ho sé;
fins i tot a mi, per suportar els dolors que deriven del fet de
viure a l’Europa filoamericana, em cal opi, i prenc una mica de marxisme cada
matí, en petites dosis homeopàtiques.
F.S.: És una bona imatge. Segurament per a les persones amb una altra
mena de formació, l’opi són els equips de futbol o altres coses similars.
Sembla que no podem sortir de...
G.V.: De la narcosala! Sí, som en una narcosala; es tracta de triar el millor
narcòtic.
F.S.: Si ja no és possible fonamentar la democràcia, perquè els grans
valors sagrats ja no són creïbles i, per tant, és difícil construir un discurs
solemne –quasi mític– sobre la liberté, égalité, fraternité, per exemple, ¿un
162

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
retorn a la religiositat podria contribuir indirectament a restaurar una actitud
de respecte envers certs conceptes, encara que no tinguessin res a veure
amb la religió?
G.V.: Sí. El problema de la fonamentació sempre és retòric, és a dir, de paraules
persuasives, no de paraules fundades. Ara bé, la persuasió no és només una
qüestió de proves teòriques, sinó de situacions historicoculturals. La liberté,
égalité, fraternité dels francesos del 1789 no eren teories; eren paraules, eren
banderes. Penso que avui, després d’un període en què vaig participar-hi activament
–em refereixo a la destrucció de les grans ideologies–, sentim una
certa nostàlgia. No és que quan era enemic de les grans ideologies m’equivoqués
i que ara, en canvi, hagi trobat la veritat. És que ara visc una situació diferent
on, per exemple, la força opressiva de l’imperialisme mundial s’ha accentuat.
Quan era parlamentari europeu vaig formar part d’una comissió d’estudis
d’Echelon –allò del megasistema de control per satèl·lit que van fer Gran
Bretanya, Estats Units, Canadà, Austràlia i Nova Zelanda. Ells ho controlen tot;
probablement ara mateix poden escoltar-me. Però jo sempre he pensat: «Sí,
però no poden escoltar tothom, perquè són massa». Molts nord-americans, per
exemple, estan farts del control de l’FBI.
F.S.: El problema d’aquest discurs, necessàriament crític, és que d’alguna
manera pot arribar a donar ales a individus com Hugo Chávez.
G.V.: Oh! L’estimat comandant!
F.S.: Vaja, no m’esperava aquest comentari... Què li sembla Hugo Chávez?
G.V.: Vaig ser a Veneçuela per primera vegada fa dos anys i vaig arribar-hi
amb molts prejudicis. Un militar... sí, i colpista, però amb eleccions, amb referèndum
–la Revolució Francesa era òbviament colpista, perquè per instaurar
una democràcia s’ha de matar el rei–; li tinc una certa simpatia perquè em
sembla que s’ho pren seriosament. Jo vaig assistir a la seva emissió d’Aló presidente...
El trobo fascinant. Un home com Chávez fa servir la riquesa per millorar
l’assistència pública. S’acostuma a dir: «Sí, però així corromp els electors».
Cert, però jo he vist els barris, les missions..., i són formes de participació política
activa, de gent que es compromet políticament. Em sembla la millor mena
de feixisme, com la que es va fer a Itàlia al començament, perquè Mussolini
venia del sindicalisme, era un socialista, etc. La democràcia que nosaltres
tenim fa riure, les llistes electorals que els ciutadans voten estan fetes per les
secretaries dels partits –a Itàlia els partits polítics cobren el dos per cent a la
163

Entrevista a Gianni Vattimo
població–, que fan una llista sobre la qual jo, com a ciutadà, he de votar; no
em queda cap més remei. Això és la democràcia? Si vaig a Veneçuela i dic: «Jo
vinc d’un país democràtic»...
F.S.: Veig que el seu pensament ha deixat de ser progressivament debole,
feble, i s’està tornant molt més... dur.
G.V.: No, no vol ser fort.
F.S.: Si em permet una evocació relacionada amb aquest assumpte, el
1985 jo cursava segon de carrera a la Facultat de Filosofia de la Universitat
de Barcelona, i recordo que a la sala hi havia un professor militant comunista
amb el qual vostè no compartia en absolut el discurs; aleshores vostè
es va referir a la situació de...
G.V.: Els homosexuals a la Cuba de Castro. Sí, me’n recordo...
F.S.: Constato que té una memòria excel·lent.
G.V.: I no he canviat d’idea... Però es pot canviar d’idea, és clar... Per exemple,
aquest problema dels homosexuals l’he discutit fa molt poc amb la filla
de Raúl Castro, que té un institut d’educació sexual, fins i tot per a homosexuals,
per als transvestits, per a tots. Ella em va explicar que la persecució dels
homosexuals a Cuba es va fer durant els mateixos anys en els quals la policia
de Nova York obstaculitzava cada vespre els locals d’homosexuals fitxant
tothom. Mariela Castro em va dir: «Sí, però recorda que al principi de la revolució
–anys seixanta– el poder no estava tan desestructurat a Cuba, és a dir, es
donava el poder als caps locals del partit», i els caps locals van compartir l’homofòbia
general de la gent quan es tractava de castigar algú, com va ser el cas
de Reinaldo Arenas, etc. Un amic meu cubà –que no té cap interès a mentirme,
perquè no és ni tan sols un jerarca del partit– està ben acceptat com a
homosexual, però no serà mai membre del partit comunista cubà, ja que no
el conviden, no l’hi volen. Això contradiu una mica la història de Reinaldo
Arenas, que va ser condemnat per pedofília, no per homosexualitat.
F.S.: Les minories van ser redescobertes pel postmodernisme com a nou
subjecte històric?
G.V.: Hi ha un acudit rus en què un georgià li diu a un compatriota:
«Cuidem els jueus, cuidem molt els jueus, sisplau!». «I per què hem de defensar
els jueus?», contesta l’altre. «Perquè quan acabin amb ells, començaran
amb nosaltres». És a dir, les minories sempre estan en risc de persecució.
164

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
165

APUNTS

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Dins dels límits de la memòria*
Avishai Margalit entrevistat per
Giancarlo Bosetti
Massa memòria o massa poca? Hrant Dink va ser assassinat perquè va escriure en
record del genocidi armeni. El premi Nobel Orhan Pamuk va ser obligat a deixar
Turquia i amenaçat per la mateixa raó. A Sud-àfrica, els ritus de memòria i reconciliació,
ritus que faciliten el perdó, eren –i encara són– necessaris. Quan es debat sobre
l’ètica de la memòria, no només hi ha culpa per l’oblit i lloança per la memòria, també
hi ha culpa i lloança en l’altre sentit: a vegades destruir un arxiu pot semblar just, molt
sovint no ho és. Per tal de debatre la faceta ètica i moral de la memòria i l’oblit, hem
entrevistat Avishai Margalit, autor de The Ethics of Memory (Ètica de la memòria).
Giancarlo Bosetti: Vostè fa una distinció
entre ètica i moralitat, allò que és proper
i allò que és llunyà. Quina és la premissa
de la seva ètica de la memòria?
Avishai Margalit: Segons el seu sentit
socràtic, l’ètica és com hauríem de viure la
nostra vida, mentre que la moralitat és com
hauríem de viure la nostra vida amb els
altres, sense cap distinció entre llunyà i proper.
La moralitat de Hegel és, en certa manera,
una llei convencional, o millor dit, una
ètica convencional en una comunitat. La
distinció que faig és diferent. La meva idea
bàsica sobre l’ètica i la moralitat no és la
qüestió sobre com hauria de viure la meva
vida, sinó sobre quina mena de relacions
vull tenir amb els altres. Hi ha dos tipus de
relacions: les íntimes –amb la família, els
amics, els amants– i les superficials –amb
gent que són desconeguts, gent amb qui no
* Entrevista publicada a ResetDoc. Dialogues on Civilizations. Abril 2007
estem en contacte. Partint d’aquesta distinció,
es desenvolupen diferents nocions.
Per exemple, les nocions de traïció i infidelitat
són ètiques, no morals, perquè tenen a
veure amb les relacions íntimes; en canvi,
les nocions de fer trampes i mentir són
morals, perquè es refereixen a relacions
superficials. I aquesta distinció també s’aplica
al camp de la memòria.
G.B.: Aquesta perspectiva posa l’èmfasi
en la importància de la comunitat. No és
una teoria comunitària, en oposició a una
altra de tipus liberal i universalista?
A.M.: No ho crec. És evident que hi ha
una similitud de classe, però no és un terme
comú. Simplement dic que hi ha dos tipus
de relacions humanes i que l’obligació de la
memòria no és moral, sinó ètica. Intento
que la memòria i les comunitats de la memòria
siguin una unitat bàsica. Les nocions
167

Avishai Margalit entrevistat per Giancarlo Bosetti
de nació i comunitat se sostenen en la idea
de la comunitat de la memòria. Penso que
els debats sobre què és una nació i què és
ètnic –si una nació té una base ètnica o el
que sigui– haurien de sostenir-se en la idea
de qui creiem que pertany a la mateixa
comunitat de la memòria. Una identitat,
principalment una identitat de grup, per
mi depèn de la idea de comunitat de la
memòria.
G.B.: Avui en dia, les connexions ètiques
i morals sembla que s’han tornat més
volàtils. L’art i la literatura intenten comprendre
i contraposar les predileccions de
la ment predominant actual, que sembla
que té una forta tendència a oblidar. És
una impressió falsa? Potser totes les edats
creuen que obliden massa fàcilment.
A.M.: Més aviat, la sensibilitat moderna
està orientada al futur més que no pas al
passat i, per tant, crea comunitats amb destins
futurs. En qualsevol cas, aquesta és la
idea americana. Normalment, el passat és
més aviat una amenaça i no una promesa,
perquè comporta privilegis, records vençuts,
guerres civils i, fins i tot, malsons. No
obstant això, és una actitud equivocada i res
no pot tenir valor de debò i ser íntim sense
un coneixement del passat. Així que la idea
d’una política de l’oblit activa és errònia.
Oblidar és una mala idea. Perdonar és una
altra cosa, vol dir no actuar segons el passat.
G.B.: Això és el que vol dir en el seu llibre
quan parla dels arxius de la Stasi a
Alemanya, o les etapes històriques transitòries?
A.M.: Exacte. En la justícia transitòria la
idea és no actuar segons els arxius de la Stasi,
segons el que va succeir en el passat, perquè
eren crims i traïcions reals. Hi ha una forta
relació entre l’amnistia i l’amnèsia, però jo
més aviat dono suport a l’amnistia i no a
l’amnèsia, perdonar, però no oblidar.
G.B.: Però, a vegades, és la mateixa me-
168
mòria que no permet oblidar. Al seu llibre
diu que la memòria no porta necessàriament
a la reconciliació. Quin és el punt d’equilibri
entre recordar el passat i encaminar-se
cap a un futur més pacífic?
A.M.: Quan diem a algú «Oblida-ho»,
normalment és per recordar-li que ho ha de
recordar. Dir-nos a nosaltres mateixos «Oblidem-ho»,
no és garantia que ho fem. Oblidar
no és quelcom que hom faci sempre per
voluntat. Per tant, la qüestió és quin tipus
de política volem. Superar records dolents
és una cosa noble de fer, però demanar a
una comunitat de la memòria que oblidi
mina les relacions sobre les quals es construeix
la comunitat. Així que penso que el
que s’ha de fer principalment és lluitar amb
la memòria, i no intentar oblidar-la activament.
Però si els records són una càrrega en
la nostra vida, i els records dolents ens persegueixen
talment com malsons, aleshores
és una qüestió de teràpia i no de moralitat,
i potser és el que s’hauria de fer per anar bé.
G.B.: Al seu llibre menciona Primo Levi
i la seva espantosa memòria de l’holocaust.
Com ens poden ajudar a oblidar els
malsons de la memòria?
A.M.: Els malsons de Primo Levi eren
molt importants. Tot i que va sofrir, per a
nosaltres va ser crucial que transmetés els
seus pensaments i malsons. Suposem a que
Primo Levi li haguessin donat una píndola
per oblidar. Hauria estat una gran pèrdua
per a la humanitat, per a tots nosaltres, perquè
els seus malsons tenien molt de sentit.
Així que, un cop més, crec que hom no ha
d’oblidar, però, a la vegada, hom no hauria
d’actuar segons la memòria del passat.
G.B.: Per què diu que, en aquest moment,
és impossible tenir una memòria
col·lectiva de la humanitat i que només hi
pot haver diferents comunitats de la
memòria, i no una memòria global?
A.M.: El món no és una comunitat. Hi

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ha certs esdeveniments que tota la humanitat
hauria de recordar. Són casos exemplars
per a la humanitat com ara Hiroshima,
Auschwitz, Buchenwald, els gulags, exemples
d’errors humans generals. Tanmateix,
cada comunitat té la seva pròpia memòria.
Europa i Indonèsia tenen memòries diferents
que no es poden diluir dient que els
europeus i els indonesis haurien de tenir la
mateixa reminiscència.
G.B.: I què passa amb les diferents
comunitats que tenen diferents memòries
d’un mateix passat?
A.M.: Aquest és un fet important en la
nostra vida: els individus tenen diferents
records sobre el seu passat. El tema té més
importància política quan ens trobem amb
un passat en lluita entre dues comunitats
que són enemigues íntimes, com la israelita
i la palestina, la jueva i l’àrab, o la polonesa
i l’alemanya. Per tant, després de veure el
conflicte polític, les comunitats haurien de
tractar el passat conjuntament per tal d’evitar
l’irredemptisme futur.
G.B.: Algú proposa el model de Sudàfrica,
i al seu llibre vostè menciona la
Comissió per a la Veritat i la Reconciliació.
És difícil trobar l’equilibri entre la justícia,
el perdó i l’oblit? Hi ha una guia?
A.M.: Sempre he tingut el desig d’agafar
un grup d’historiadors de diferents comunitats
que reclamen diferents memòries sobre
passats en conflicte i reunir-los en un institut
on només poguessin, a partir d’una història
comuna, construir una sola versió –o
més d’una– lluny de la línia ètnica. El resultat
seria un llibre de text compartit per
ensenyar a les escoles. La millor manera
d’enfrontar-se amb un passat en conflicte és
que hi treballin els historiadors. El relat de la
història és part de la lluita, per aquesta raó és
tan difícil que dues comunitats s’enfrontin a
un passat en conflicte. No obstant això, crec
que és hora que els historiadors s’hi posin.
G.B.: Està dient que els historiadors
haurien de tenir un paper polític?
A.M.: Poden jugar un paper com a historiadors,
no com a polítics. Faig una distinció
clara entre la política de la memòria i l’ètica
de la memòria. La política de la memòria la
formen tots els trucs i els recursos que els
governs, o aquells qui estan al poder, usen
per enfrontar-se a la memòria, per crear
diferents cares de la memòria. Actualment
hi ha molta bibliografia, han proliferat els
escrits sobre la política de la memòria. Estic
menys preocupat per la política de la memòria
i més per l’ètica de la memòria. La qüestió
de com enfrontar-se al passat, quin és el
millor mètode per fer-ho, és més per a la
política de la memòria. I, per aquesta raó, el
meu consell és, en molts casos, deixar-ho en
mans dels historiadors.
G.B.: Hem parlat sobre Primo Levi i la
seva important contribució a la memòria
col·lectiva. També hem dit que en l’època
contemporània ens orientem més aviat
cap al futur que no pas cap al passat. No
obstant això, en l’art contemporani hi ha
un fort interès per recordar. Com ha contribuït
l’art contemporani a la memòria?
A.M.: L’art pot tenir una força tremenda,
perquè gran part de la memòria col·lectiva
són imatges. Els monuments històrics i les
obres d’art i, generalment, totes les belles
arts –no només l’escriptura– són tan vívids i
forts que donen forma a la memòria col·lectiva.
Normalment són controvertits i hi ha
gent a qui no agraden. No assigno cap tasca
a l’art, ell mateix ja té moltes coses a fer,
però l’ètica de la memòria hauria d’estar
atenta a l’art, perquè els artistes transporten
la memòria col·lectiva. Són com xamans de
la comunitat de la memòria.
(Amb la contribució de Martina Toti.)
169

LLIBRES

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Els valors dels catalans 2007
Joves i valors. Identitat i diversitat.
Participació ciutadana. Qualitat humana
Cantó, Natàlia i Castiñeira, Àngel
(Eds.). Pujol, Jordi (Prol.)
Ed. Barcino. Col·lecció Observatori dels
Valors, Barcelona: 2007
130 pàgs.
per
Sergi Pardos-Prado
Investigador del IUE de Florència
L’Observatori dels Valors, una iniciativa de la
Fundació Lluís Carulla en col·laboració amb
la Càtedra LideratgeS i Governança
Democràtica d’ESADE, ha publicat els quatre
primers informes d’una sèrie de radiografies,
anàlisis, valoracions i proposicions sobre
l’univers axiològic dels catalans que es
preveu llarga i fecunda. I és que la gran
novetat d’aquest tipus de producte és
precisament la síntesi d’aproximacions
diverses a un mateix objecte d’estudi. La
revisió crítica de la literatura publicada fins
ara a través de bibliografies esfereïdores,
l’esforç teòric d’identificar clarament els
conceptes que es tracten amb les dimensions
que els componen, la descripció de dades
empíriques sobre l’estat de la qüestió,
l’anàlisi rigorosa de les mateixes, l’avaluació
explícitament normativa dels resultats, i les
propostes de canvi o intervenció s’imbriquen
en un flux coherent de llenguatge accessible
no sols per a experts. L’intent d’abordar de
manera sistemàtica l’estudi dels valors a
Catalunya no és estrictament nou. Però en
comptes de trobar-nos aïlladament un
excel·lent producte assagístic o un bon
informe curull de dades estadístiques sense
contextualitzar, els autors d’aquests primers
treballs de l’Observatori dels Valors reïxen a
abordar un ampli rang de temàtiques
amalgamant anàlisi i judici normatiu. La
publicació d’aquests informes brinda una
bona oportunitat per combinar i completar
amb el tipus d’anàlisis que generen projectes
a gran escala i que fa anys que funcionen
com l’Enquesta Mundial de Valors o
l’Enquesta Social Europea (amb submostres
representatives per a Catalunya). Si bé la
dimensió comparativa dels treballs de
l’Observatori dels Valors és més reduïda, la
seva triangulació d’aproximacions a l’estudi
dels valors aporta una perspectiva, una
complexió i una profunditat inèdites fins ara.
Els quatre primers informes publicats
aborden, respectivament, els valors dels
joves, el futur de la identitat i la diversitat en
una època abocada a la immigració i la
interculturalitat, l’evolució i el sentit de les
noves formes de participació política, i el
significat de la qualitat humana avui. A títol
de resum, el primer informe retrata un
perfil majoritari de joves que defugen vincles
duradors i forts, i que es deixen seduir per
una llibertat passiva, hedonista i
descompromesa. El treball sobre identitat i
diversitat analitza els diferents reptes que
afronta Catalunya a l’hora de trobar un marc
de valors adequat per acceptar el dissens i la
diversitat que es deriva de la rebuda massiva
171

Llibres
d’immigrants, però per combinar-los amb el
consens i la integració d’una comunitat
nacional unida i diferenciada. El tercer
informe analitza la crisi de la participació
política convencional i la seva substitució
per formes més líquides i puntuals de relació
entre els ciutadans i el sistema polític, tot
unint-ho amb l’impacte que això pot tenir
pel que segons l’autor és l’ethos democràtic
essencial. Finalment, els autors del darrer
treball publicat fins ara aborden la difícil
tasca de definir què és la qualitat humana a
través de les nocions de confiança i de
compromís.
Malgrat l’aparent heterogeneïtat de
temàtiques abordades, els autors
comparteixen un mateix objectiu que fa de
fil conductor entre elles: l’anàlisi de les
dinàmiques individualistes i alienants
pròpies de la liquiditat postmoderna del
nostre temps, i l’intent de transcendir-les per
arribar a un marc axiològic de referència
compartit que teixeixi lligams entre
l’individu i el seu entorn. La dialèctica entre
autonomia individual i compromís social,
doncs, s’escola per entre les fenedures de
tota l’argumentació i constitueix el pilar
bàsic de l’estratègica analítica. Davant de la
confusió pròpia de l’esperit el nostre temps,
en què no és que hagin desaparegut els
referents morals sinó que hi conviuen tots en
un marc mistificador on tot val, els autors
proven de superar la incertesa a través de la
reintegració de l’individu en un lligam social
sempre imprescindible. Les propostes
s’encaminen a superar aquest pluralisme
moral on tot pot estar bé o malament segons
com es miri, i on cap de les ideologies
totalitzants de la modernitat ha sobreviscut
com a referència predominant. El risc
d’aquesta tasca ingent, però, és caure en la
trampa de proposar solucions antigues de
moral forta. D’albirar à la Kant un nou
horitzó de valors que provenen de l’exterior
172
de la voluntat de l’individu, i que podria ser
inaplicable en un context on la ubicació de
la persona i la seva autonomia al centre de
tot procés moral i polític no sembla que
tingui marxa enrera. El repte, doncs, sembla
trobar una sort de tercera via en què
l’individu surti de la seva letargia social però
on l’alternativa no sigui tornar a imposar
uns valors de compromís, abnegació i
responsabilitat que l’aclaparin. La
reactivació del vincle social i la
responsabilitat moral, doncs, no es pot
deixar en mans ni de la bona voluntat ni de
la coerció o la limitació exògena de
l’autonomia. La tercera via podria anar més
aviat en la línia de la interdependència, del
contacte social necessari entre individus en
instàncies de la societat civil. La creació de
vincles a la manera d’una xarxa amb nodes
interdependents que menin a la necessitat
de col·laborar entre ells podrien acabar
generant aquests valors postindividualistes
(no preindividualistes) i recuperar el sentit
de comunitat integral i responsable.
Pel que fa a cada informe específic, el perfil
majoritari de joves que troben Teodor Mellén
i Lluís Sáez és el d’un grup que valora la
llibertat, la individualitat, la seducció, el
consum i l’èxit superficial no basat en
l’esforç. El panorama que dibuixen és, de fet,
força desolador i pessimista. El deixar fer i el
culte a la personalitat individual i hedonista
els porten a emmarcar la dimensió
actitudinal dels joves en allò que Elzo ha
anomenat tolerància passiva: un permetre la
diversitat de gustos i formes de vida, però
més com a cuirassa del propi individualisme
que com a interès per allò que no és propi.
Aquesta conclusió normativament
desesperant, però, no troba una correlació
total amb algun dels arguments exposats al
tercer estudi sobre participació política:
mentre que, en efecte, el desencís i la
desafecció semblen menar els ciutadans cap

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
a un vincle cada cop més feble amb les
estructures tradicionals de representació, les
formes de participació més directes i
puntuals augmenten. I, com és ben sabut,
són els joves els màxims protagonistes
d’algunes d’aquestes noves formes
(interessades i poc compromeses, si es vol) de
participació política. En altres termes, la
radicalització absoluta de les pautes
individualistes no condueix sorprenentment
al caos i a l’anarquia. Per què hauria
d’augmentar, si no, la participació no
convencional? Per què es detecten a les
enquestes, llavors, nivells relativament
elevats de preocupació pel medi ambient en
aquest col·lectiu d’edat? Per què, malgrat
tenir relacions sentimentals més curtes i
nombroses que en generacions anteriors, la
fidelitat entre la parella és encara un valor
molt respectat pels joves? Per què
s’incrementen les accions puntuals de
voluntariat? Argumentant a la manera de
Lipovetsky (citat també pels propis autors), el
neoindividualisme no ve acompanyat d’una
anarquia total de valors. La manera de
connectar el jo amb el tu, tanmateix, ha
canviat. En comptes de centrar-se en el
sacrifici i el compromís, sembla basar-se en
una còmode projecció del jo com a
mecanisme epistemològic i moral absolut.
Encara en referència a l’informe sobre els
joves, els propis autors aporten algun
argument per a l’esperança que cisella el
pessimisme global del retrat. Potser a causa
d’aquest individualisme radicalitzat, el valor
i l’efectivitat de la coerció baixa en l’escala
de percepcions dels joves, però el de la
convicció a través d’arguments puja. És més
fàcil fer que un jove adopti un determinat
codi convencent-lo que amenaçant-lo. Si
s’aconseguís potenciar aquest valor, doncs, i
combinar-lo amb uns índexs de
responsabilitat social superiors als que hi ha
ara, aquesta cohort d’edat podria reflectir en
el futur unes maneres més racionalitzades i
respectuoses amb la llibertat de l’altre que
les que han demostrat generacions anteriors.
Al cap i a la fi, com recorden els propis
autors parafrasejant Aranguren, els joves no
són més que un reflex exagerat del que són
els adults. Per tant, la joventut no seria un
factor explicatiu de cap d’aquestes
tendències axiològiques pessimistes, sinó
simplement un reflex hiperbòlic i estrafet de
la seva pròpia societat.
De la seva banda, l’informe sobre la identitat
i la diversitat afronta un tema
particularment difícil. Això és així perquè
l’impacte de les noves corrents migratòries, a
part de ser rellevant per se, accentua les
contradiccions de debats encara no resolts
com ara el reconeixement d’una identitat
nacional diferenciada i l’avenç vers
l’autogovern. Dolors Oller es mostra
favorable a articular un marc de referència
basat en valors liberaldemocràtics i
socialredistributius per superar tensions
conceptuals clàssiques ja caduques en la
teoria política i ja esmentades en una altra
banda (entre el jo i el tu, el particularisme i
l’universalisme, l’esfera pública i la privada,
la llibertat i la igualtat), i per arribar a un
esquema moral que defineixi drets, deures,
consens i dissens. Després d’una encertada
anàlisi que combina mètodes quantitatius
(enquestes) i qualitatius (grups de discussió),
l’autora afirma que no és perillós rebre noves
influències externes atès el caràcter canviant
de qualsevol cultura, però que la definició de
quins han de ser els valors compartits és
fonamental com a principi de cohesió. Les
aportacions citades de Carens, Kymlicka i
Bauböck són pertinents, però cal aprofundir
més en com es plasmen com a accions
reguladores concretes. En aquest sentit, és bo
reblar que, tal com s’ha demostrat en altres
tipus d’estudis, el foment de la interacció
social amb els nouvinguts és un dels millors
173

Llibres
antídots per foragitar el desconeixement i la
por vers ells. És fonamental testar a
Catalunya en un futur no massa llunyà
teories ja establertes (tot i que no
anomenades en aquest treball) sobre les
causes de la xenofòbia, per tal de ser més
eficaços a trobar-hi els remeis quan calgui.
L’impacte de determinades formes de
representació de la pròpia comunitat (teoria
de la identitat social), la construcció de
l’immigrant com a competidor per recursos
escassos i com a perill pel propi status
econòmic i cultural (teoria del conflicte de
grup), el grau d’interacció social que hi ha
amb immigrants d’acord amb la seva
distribució urbana i geogràfica (teoria del
contacte social), la categorització dels
immigrants en els mitjans de comunicació,
l’impacte de processos de desafecció política
i social en el rebuig a l’estranger, etc. són
alguns llocs per on començar.
Pel que fa a l’informe sobre la participació
ciutadana, Francisco de la Torre
contextualitza el declivi de la representació
política convencional en l’evolució de la
democràcia i la voràgine de canvis
socioestructurals propis de qualsevol
societat postindustrial que ha experimentat
Catalunya. A grans trets, aquesta evolució
democràtica i socioestructural s’hauria
caracteritzat per un trasllat progressiu
(vertical i horitzontal) dels centres de poder
cap al ciutadà, i d’una fragmentació
complexa d’interessos, preferències, gustos i
formes de vida sense precedents. No és
d’estranyar que en un context on l’individu
es troba al centre de tota legitimitat política
i on les preferències són cada cop més
bigarrades i heterogènies, els ciutadans no
trobin resposta en les menys flexibles
estructures de representació pròpies de la
societat de masses i optin per formes de
participació més directes, puntuals,
utilitàries (per defensar el que allò que és
174
teu) i temàticament especialitzades. De nou,
però, aquest perfil de ciutadà no es
correspon amb un subjecte àcrata i
totalment despreocupat en valors, ja que
mai fins ara s’havien detectat uns nivells tan
alts de defensa de la democràcia com a
sistema. La comprensió de l’autèntic esperit
polític d’aquesta època, doncs, passa per
analitzar un fet que s’anomena
indirectament en aquest informe però que
no rep tota l’atenció merescuda. És el que
Robert Dahl ha anomenat la paradoxa
democràtica, segons la qual els ciutadans
tendeixen a recolzar més que mai la
democràcia com a sistema, però en canvi
tendeixen menys que mai a interessar-se o a
participar en els canals concrets de
representació política que aquesta
democràcia estableix.
Finalment, Jordi Collet i Marta Fernández
aborden de manera atrevida i encertada el
concepte de qualitat humana. Ho fan a
través d’una forta càrrega normativa, però
també d’una recerca empírica que ha provat
de copsar la noció que hi ha de qualitat
humana entre la població (malgrat que al
final no totes les tres dimensions del
concepte que proposen provinguin d’aquesta
recerca). El primer nosaltres, el jo i l’entorn
esdevenen els tres àmbits on aquest valor es
fa explícit. El debat sobre la qualitat humana
ve a ser un corol·lari dels anteriors estudis i
es podria entendre com un marc propositiu
per transcendir l’aïllament de l’individu
postmodern. L’aspecte relacional esdevé una
de les claus d’aquest esforç teòric, de manera
que, sense ànim de ser reduccionista, la
qualitat humana es pot entendre com a una
funció de la relació i el compromís social
amb els altres. De nou, però, el perill
d’aquest tipus de fórmules és incórrer en
una ètica a l’antiga que oblidi la inevitable
centralitat de la voluntat individual en
qualsevol procés ètic i polític d’avui, i que

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
per tant faci inaplicables les propostes.
Suggerir una forta relació entre aquest
concepte, per exemple, i la noció d’areté de la
Grècia clàssica, de l’home nou a l’Edat Mitjana
o de l’imperatiu categòric kantià no va
precisament en la línia de superar vells
esquemes i trobar un autèntica proposta
contemporània que integri individu i
comunitat a través d’una interdependència
efectiva i realista.
Identidad y violencia
La ilusión del destino
Amartya Kumar Sen
Ediciones Katz. Serie discusiones
Madrid: 2007
266 pàgines.
La importància de pensar per un mateix
per
Eduard Vallory
Politòleg i periodista
Vaig tenir la sort de poder llegir Identity and
Violence 1 abans que aparegués a les llibreries,
la primavera de 2006, mentre a Catalunya es
debatia la bondat de l’Estatut retallat. La
reflexió serena i intel·ligent d’Amartya Sen
va ser una alenada d’aire fresc davant la
tendència que tenim al nostre país de
debatre sobre la identitat passant de
l’autocomplaença a l’autoflagelació.
Com se sap, Sen és un dels principals teòrics
de l’economia del desenvolupament. Nascut
a l’Índia, professor a Harvard (abans a
Cambridge) i Premi Nobel d’Economia,
Amartya Sen ha reflexionat en el seu darrer
llibre sobre la identitat. Identity and Violence
no és, però, un tractat de teoria política. És
175

Llibres
un assaig divulgatiu i ben fonamentat que
combat els tòpics en què es basa la percepció
de les identitats nacionals, ètniques,
culturals i religioses com a blocs homogenis,
i que fa notar la importància de fomentar el
criteri propi per a possibilitar societats
lliures i en pau.
La tesi de Sen és que la pressumpció que les
persones només es poden categoritzar en
base a una identitat (religió, cultura, ètnia,
classe) és una font potencial de conflicte,
donat que sovint és utilitzat per a enfrontarse
als qui no en formen part, com va passar
en les pugnes religioses que van dur a la
creació del Pakistan o en la masacre ètnica a
Rwanda. Contràriament, la llibertat de
determinar les prioritats de les nostres
identitats i lleialtats entre els diferents
grups als que pertanyem, diu, és la millor
prevenció contra el fanatisme.
El pensament català sempre ha reaccionat
negativament a aquest missatge, perquè li
sona a la imposició que catalanitat i
espanyolitat mai no podran veure’s
separades. Però alguns exemples permeten
entendre el plantejament de Sen. Què
passaria si el lema de Torres i Bages
s’imposés al nostre país i, per tant, la
catalanitat fos inseparable de la cristianitat?
Potser els agnòstics tindríem altres
lleialtats, com ara a la llibertat de creença i
pensament. Què passaria si s’imposés una
visió de la catalanitat en què la dona no
pogués participar de la vida pública, o en
què l’homosexualitat fos prohibida? Dones i
homosexuals, i en general persones
compromeses amb els drets de dones i
homosexuals, mai podríem ser lleials a
aquesta catalanitat per sobre del dret
inalienable a la no discriminació de les
persones per raó de gènere o orientació
sexual.
Igualment, Sen fa notar que aquesta qüestió
176
de l’elecció també s’estén la convivència
entre diverses identitats culturals i
nacionals. El nostre país, que es proclama
terra de pas, conté moltes vivències d’aquest
tipus. No tan sols dels fills de la immigració
espanyola, sinó també de l’alemany o
l’argentí catalanoparlant, que fins el darrer
dels seus dies sentiran regatejada la seva
identitat plural quan la seva elecció no
coincideixi amb la que toca: sigui en el
menjar, en el futbol o en les idees polítiques.
Aquesta situació és cada cop més comuna
arreu del món, donat que les societats són
creixentment pluriculturals.
De fet, Sen fa notar que la llibertat d’elecció
sobre la pròpia identitat sempre està
limitada per la mirada dels altres. Per molt
que un aristòcrata alemany contrari als
drets dels treballadors volgués fer valdre la
seva identitat d’alemany i d’aristòcrata a
finals dels anys 30, la seva identitat de jueu
apagaria totes les altres als ulls del règim
nazi. No cal dir que això és una constant en
totes les guerres civils on s’han produït
assassinats massius per reduccionismes en
la categorització de les persones.
Identity and Violence es capbussa
apassionantment en una crítica a la visió del
món com una federació de civilitzacions
cultural-religioses, i ho fa obrint-nos els ulls
a la curta visió eurocèntrica de la història de
la humanitat. Així, mostra com les idees de
tolerància i llibertat, la pràctica de la
democràcia (presa de decisions mitjançant
deliberació) i el coneixement científic no
són en absolut herència principalment
occidental. Ben al contrari, recorda com el
món occidental promovia la llibertat
religiosa i científica mentre l’Europa
cristiana perseguia els jueus i cremava
Bruno. O com el món occidental va
aprendre matemàtiques, ciència i
tecnologia de Xina, Índia, Iran i el món àrab.

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Aquestes idees, diu, no són exclusiva de cap
país o tradició cultural. Són l’herència d’una
humanitat que no ha deixat
d’interrelacionar-se al llarg dels segles.
En canvi, una conseqüència de la
colonització ha estat justament el contrari:
proclamar la suposada superioritat del món
occidental generant injustícia i humiliació.
La reacció a aquesta humiliació es concreta
en tres elements que avui generen violència:
l’hostilitat a les idees globals (democràcia,
llibertat de pensament) per suposadament
«occidentals»; la manipulació de la història
intel·lectual i científica; i el creixement del
fonamentalisme religiós. Aquesta
simplificació, connectada amb la pobresa
econòmica, es reforça per visions com la de
Huntington sobre el xoc de civilitzacions.
I és que Sen vol diferenciar el
multiculturalisme compromès amb la
llibertat cultural davant del
«monoculturalisme» plural, tant dins com
fora dels països. Dins, adverteix de la
tendència a pensar que el multiculturalisme
és mantenir grups culturals homogenis i
impermeables en un mateix territori, el que
en realitat no és més que monoculturalisme
plural. El veritable multiculturalisme, diu,
és aquell que reconeix les diferències però
deixa als seus membres la llibertat de
mantenir o modificar els elements de la
pròpia cultura. A nivell global, alerta de la
mateixa tendència a imaginar el món com a
federació de religions, una tendència que
magnifica les autoritats religioses i
minimitza les altres veus.
Tot i acceptar la importància de la cultura,
doncs, Sen s’oposa al determinisme cultural.
No hi ha cap societat, diu, que estigui
condemnada a un destí determinat degut a
la seva cultura. És l’educació i la tria que els
membres de la societat facin el que serà
decisiu. «Education is not just about getting
children immersed in an old, inherited ethos. It is
also about helping children to develop the ability
to reason about new decisions any grown-up
person will have to take» (p. 160).
Com he dit, Sen no fa un tractat de teoria
política. I per tant, quan planteja la
necessitat de veure l’Iraq com un
conglomerat de ciutadans, i no de religions,
no esmenta quina serà la visió majoritària
en la societat. Però això no redueix en
absolut la riquesa de la seva reflexió i
l’interès davant de qüestions tan actuals
com són l’educació en la ciutadania i les
reivindicacions dels bisbes catòlics, els
dilemes i conflictes en societats
multiculturals, el diàleg amb els països
àrabs o la promoció de la democràcia al
món. La nefasta il·lusió d’un destí
predeterminat esdevé un malson quan ens
adonem que tan sols nosaltres tenim la
capacitat de configurar-lo.
1 Per a la realització d’aquesta ressenya,
l’autor s’ha basat en l’edició original en
anglès: Amartya Sen, Identity and Violence: The
Illusion of Destiny. W.W.Norton & Company,
2006: New York & London
177

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ABSTRACTS VIA 04
CASTELLANO
Por qué es necesario un gobierno moral
Nevin Doran Hunter
Gobernar es tener autoridad y poder sobre
los demás. Gobernar con justicia es usar la
autoridad y el poder para realzar la vida, la
seguridad y las oportunidades de los
gobernados. A lo largo de los milenios,
filósofos, eruditos, líderes religiosos y
profesionales de las empresas y las artes
políticas han meditado sobre qué constituye
un gobierno justo. Parece que, de nuestra
experiencia humana, surge la creencia
consensuada de que un gobierno justo opera
sobre la base de cuestiones probadas o
verificadas, algunas de las cuales son
sustantivas y otras, procedimentales. El
objetivo de esta ponencia que reproducimos
aquí es ofrecer elementos para debatir el
marco social que permite que un gobierno
pueda ser considerado un «gobierno moral» y
qué significa esta expresión, para después
sugerir algunos principios básicos que
deberían guiar el ejercicio de la autoridad y
del poder.
Rorty posmoderno, unos apuntes
Àngel Castiñeira
El pasado 8 de junio moría Richard Rorty, uno
de los filósofos estadounidenses más
influyentes de las últimas décadas. Profesor
emérito de Literatura Comparativa y Filosofía
en Stanford University, ha sido autor de obras
notables como Contingency, Irony, and Solidarity
(1989), Truth, Politics and Post-Modernism (1997),
Achieving Our Country: Leftist Thought in
178
Twentieth Century America (1998) o Objectivity,
Relativism and Truth (l991). Rorty ha sido uno
de los principales renovadores del
pragmatismo estadounidense inspirado en
pensadores como John Dewey o William
James. Castiñeira nos expone en este artículo
los grandes ejes y las claves explicativas de la
evolución del pensamiento neopragmático,
posmoderno y antiesencialista de uno de los
pensadores más importantes de los siglos XX y
XXI.
Los falsos culpables de la desafección
política
Francesc-Marc Álvaro
La necesidad de encontrar respuestas
urgentes más o menos plausibles al
desinterés creciente por la política, a la poca
confianza de los ciudadanos en las
principales instituciones democráticas o a la
abstención electoral, ha llevado a buscar a
los culpables de lo que se ha denominado
desafección política, concepto que quiere
englobar un conjunto vasto de actitudes y de
tendencias que configuran un fenómeno
bastante complejo y reincidente en la
cultura política de países con democracias
estables. El hilo conductor de este artículo
del periodista Francesc-Marc Álvaro se centra
en la necesidad de deconstruir algunos de
los prejuicios y de los tópicos que configuran
el origen de una mistificación que ha
comportado, también, la asunción de
diagnósticos que apuntan a lo más
circunstancial y no a lo estructural del
problema. El autor afronta lo que él considera
los falsos culpables de esta desafección
política: la supuesta fractura entre el debate
político y los intereses reales de los
ciudadanos; la incomprensión y la

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
ininteligibilidad del lenguaje de los
políticos; el centrarse más en debates
ideológicos estériles que en la gestión y
resolución eficaz de los problemas; la
carencia de transparencia y el poco fomento
de la participación; y, finalmente, la escasa
calidad del personal político.
Escocia: ¿la pendiente hacia
la independencia?
Ivan Serrano
Ivan Serrano, politólogo y buen conocedor de
la realidad sociopolítica escocesa, es autor de
una tesis doctoral presentada recientemente
en la que estudia, desde una aproximación
comparada, los procesos de devolution y de
décentralisation en Escocia y en Córcega,
respectivamente. En este artículo, no sólo nos
ofrece algunos elementos de análisis para
valorar los posibles escenarios a los que se
enfrenta Escocia a raíz de la victoria del
Scottish National Party (SNP) en las elecciones
del pasado mayo, sino que hace un balance de
los diez años del proceso de devolution
impulsado por Tony Blair a partir de 1997.
Según Serrano, un cierto éxito en la
implementación de los cambios
institucionales y en el desarrollo global de
este proceso ha hecho que, paradójicamente
–más allá de la diagnosis que pueda hacerse
de los últimos resultados electorales–, la visión
laborista sobre el futuro de Escocia sea la que
recibe hoy más apoyo entre la población.
Lluís Nicolau d’Olwer: una incógnita
catalana
Marta Pessarrodona
Personaje ciertamente polifacético y que
puede ser conocido por su ingente aportación
en varias disciplinas, se le puede reivindicar
–y así lo hace la autora de este texto– como
historiador, helenista, periodista, economista,
prosista, memorialista o político. Lo cierto es
que la trayectoria de Lluís Nicolau d’Olwer
permanece hoy olvidada y demasiado
desconocida en determinadas latitudes. Marta
Pessarrodona glosa, en este artículo, la figura
de un erudito que fue dirigente de Acció
Catalana Republicana, ministro de Economía
con Azaña y gobernador del Banco de España
en el dramático periodo de la Guerra Civil.
Por una política humanista
Joan Lluís Pérez-Francesch
El autor propone en este artículo lo que
podría considerarse un cambio de paradigma
en toda regla en el mundo de la política. Una
transformación que pasa por recuperar y
actualizar los valores del humanismo y del
personalismo, que consisten sobre todo en
poner el énfasis de la acción pública y de la
lucha política en el sentido de servicio a las
personas y a la comunidad más que en el
logro del poder por sí mismo. Este cambio de
aproximación debe implicar, necesariamente,
por ejemplo, centrar la política en la
reflexión y definición de un proyecto de país,
de un proyecto colectivo, más que en el
tacticismo o en el marketing estrictamente;
más en el largo plazo que en el corto plazo.
Este cambio de concepción política, según el
profesor Pérez-Francesch, implica también
recuperar la dimensión más profundamente
ética, trascendente –del interés particular al
interés general– y con un cierto anclaje
espiritual de la política.
En torno a la memoria histórica
Josep Maria Solé i Sabaté
Diferentes proyectos e iniciativas sociales,
académicas y políticas iniciadas en los
últimos años en torno a la memoria histórica
han fomentado que se trate, hoy, de un tema
de indudable actualidad y sometido a
numerosos debates públicos. El autor
reflexiona en este texto sobre el auténtico
sentido y las oportunidades derivadas del
fomento de las denominadas políticas de la
memoria. Sin embargo, Solé i Sabaté alerta
también muy explícitamente de los riesgos
179

Abstracts
que puede ocultar una concepción de la
memoria sesgada unidireccionalmente; es
decir, que no tenga en cuenta su complejidad
y pluralidad interpretativa.
El centro
Jordi Pujol
Reproducimos el editorial que el presidente
del Centre d’Estudis Jordi Pujol publicó en el
boletín electrónico del CEJP el 15 de mayo de
2007. La tesis principal de este texto hace
referencia al hecho de que en el Estado
español –como también en Francia– la
dificultad de construir y consolidar una
fuerza política de centro responde –entre
otras cosas– a las limitaciones del sistema
electoral. Esta situación ha llevado a una
situación de facto en la cual han sido las
principales fuerzas nacionalistas del Estado
–CiU y PNV– las que –especialmente a lo
largo de los últimos dos decenios, durante los
cuales se ha ido consolidado la polarización
entre el PP y el PSOE– han asumido un papel
de centralidad política indiscutible, tanto en
su actuación en la política española como
por su opción por la centralidad ideológica.
Las ideas liberales y la renovación
de la política
Monique Canto-Sperber
Monique Canto-Sperber, filósofa moral y
política –L’inquiétude morale et la vie humaine
(2001)– es miembro del CNRS y del Centre de
Recherches Politiques Raymond Aron de la
École des Hautes Études en Sciences Sociales
de París. Si bien a veces se la ha considerado
próxima a las posiciones más
socialdemócratas de Dominique Strauss-Khan
o Michel Rocard, Canto-Sperber ha dedicado
una parte importante de sus trabajos más
recientes a la renovación y definición de un
pensamiento social-liberal desde la teoría
política. En este sentido, Canto-Sperber es
autora de obras como Le socialisme libéral. Une
anthologie: Europe-Etats-Unis (2003), Les règles de
180
la liberté (2003) o Faut-il sauver le libéralisme?
(2006). En este artículo habla de lo que ella
considera que es troncal en un movimiento y
de una visión social-liberal: la combinación de
una defensa activa de la libertad individual y
la conciencia de que es en una comunidad, en
una sociedad cohesionada, donde toma
sentido el despliegue de la autonomía
personal.
El complicado y apasionante futuro
del liberalismo
Antonio Garrigues Walker
El liberalismo ha sabido adaptarse a las
grandes transformaciones pasadas y
presentes con mayor celeridad y eficacia que
el socialismo o el conservadurismo, que a
menudo se han limitado a apropiarse de las
concepciones liberales que más les ha
convenido en cada momento cuando se
trataba de definir y aplicar determinadas
propuestas y políticas públicas. Ésta es una de
las conclusiones que defiende el autor en un
artículo que presenta un marcado tono de
valoración y compendio de su propia
trayectoria y experiencia en el terreno
político. El liberalismo es hoy una corriente
de pensamiento capaz de dar respuestas
adecuadas a unos tiempos carentes de
asideros dogmáticos. Sin embargo, el triunfo
ideológico del liberalismo no se ha traducido
nunca –hoy tampoco– en una rentabilidad
política destacable en Europa por parte de los
partidos políticos de cariz reformista, liberal
o centrista. Hay varias causas que pueden dar
una explicación más o menos razonada de
este fenómeno, y Garrigues Walker hace
referencia a ello de forma explícita. Sin
embargo, el caso español es más complejo y
presenta algunas singularidades que el autor
esboza con detenimiento, como por ejemplo
la dificultad de superar un encarrilamiento
del debate político proyectado
exclusivamente en la dialéctica entre la
izquierda y la derecha, dejando al centro
político más como un punto de equilibrio

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
inestable que como un punto dotado de un
espacio autónomo original.
Tony Blair: diez años de Nuevo
Laborismo
Montserrat Guibernau
Podríamos considerar este nuevo artículo de
Montserrat Guibernau como la segunda parte
o la continuidad del que publicó en VIA 01 y
que llevaba por título Tony Blair: el liderazgo
como vocación. Si en aquella ocasión la autora
se centró en la figura de uno de los liderazgos
indiscutibles del último decenio en Europa,
en este texto que ahora les presentamos hace
balance y repasa detalladamente los grandes
ejes que han configurado y en los cuales se ha
construido el New Labour, que tiene sus
orígenes en la Tercera Vía, esbozada por
Anthony Giddens, autor de Beyond Left and
Right: The Future of Radical Politics (1994) o The
Third Way: The Renewal of Social Democracy
(1998). Si bien afirma que a veces el Nuevo
Laborismo parece haber consistido
simplemente en hacer lo contrario de lo que
hacía el viejo laborismo, Guibernau asegura
también que una de sus aportaciones y
consecuencias más fehacientes y seguras
parece haber sido la de resituar el centro
político en la Gran Bretaña, forzando también
–en este sentido– una transformación muy
notable dentro del Partido Conservador.
El centrismo en Francia o el fracaso
de un éxito
Nicolas Sauger
La concreción y la adopción de una estrategia
claramente centrista por parte de la UDF en
Francia ha sido progresiva, y tiene como
principal razón de ser, hoy y de la mano de
François Bayrou, un doble objetivo: construir
una opción de rechazo a la lógica mayoritaria
y bipolar, por un lado, y disponer de un
instrumento para la consecución del cargo
presidencial con una estrategia propia, por
otro. Nicolas Sauger, experto en la evolución
del centrismo en Francia, explica también las
ambivalencias –las dos almas de la UDF hoy
expresadas en el Nuevo Centro de Hervé
Morin y en el Movimiento Demócrata del
propio Bayrou–, y las contradicciones y
dificultades internas, muchas de ellas
presentes ya en las fases iniciales de este largo
y tumultuoso proceso hacia la definición de
un proyecto centrista autónomo. Un camino
que ha comportado que la UDF sufriera en los
últimos años, en momentos determinantes,
deserciones importantes entre sus filas, sobre
todo hacia la UMP de Jacques Chirac primero
y de Nicolas Sarkozy después.
Vida, gloria, pasión, muerte –y difícil
resurrección– del centrismo en Italia
Alfio Mastropaolo
El proceso de constitución de una nueva
fuerza de centroizquierda en Italia se está
configurando como uno de los hechos
protagonistas de la etapa postBerlusconi. Tras
un periodo protagonizado por un incremento
de la polarización y el dualismo, la voluntad
de la Margherita y los DS de crear el Partito
Democratico responde al intento –expresado
por Prodi en varias ocasiones– de recuperar la
senda de una auténtica centralidad política.
Una centralidad que tiene raíces muy remotas
en el caso italiano, y en la cual tanto el
pensamiento liberal como el socialista, y más
especialmente el democratacristiano, han
tenido un papel histórico y una influencia
muy determinantes. Las razones de fondo de
esta operación, por tanto, no radican
solamente en la estrategia política inmediata
ni son consecuencia de las necesidades
impuestas por el sistema electoral actual. Muy
al contrario, para entender algunos
acontecimientos de la Italia de hoy y prever
sus posibilidades de éxito hay que tener
presentes los hechos y las dinámicas históricas
que han llegado a definir los grandes ejes de la
cultura política italiana. El autor de este
amplísimo –pero necesario– artículo nos
aproxima a los orígenes y a la compleja
evolución del pensamiento centrista en Italia.
181

Abstracts
ENGLISH
Is Moral Government Possible?
Nevin Doran Hunter
To govern is to have authority and power over
others. To govern justly is to use that
authority and power to enhance life, security,
and opportunity for the governed. Over the
millennia philosophers, scholars, religious
leaders, and the practitioners of the business
and political arts have pondered on what
constitutes just government. Emerging from
our human experience there seems to be a
consensus belief that just government
functions on the basis of tested and verified
moral truths, some of which are substantive
and some procedural. The purpose of this
paper is to discuss the societal framework
within which ‘moral government’ is possible
and to then suggest some basic principles that
should serve as a guide to the exercise of
authority and power by a moral government.
Post-Modern Rorty, some Notes
Àngel Castiñeira
Richard Rorty, one of the most influential
North American philosophers of the last few
decades, died on 8 June last. Professor
Emeritus of Comparative Literature and
Philosophy at Stanford University, he was
responsible for notable works such as
Contingency, Irony, and Solidarity (1989); Truth,
Politics and Post-Modernism (1997); Achieving Our
Country: Leftist Thought in Twentieth Century
America (1998); and Objectivity, Relativism and
Truth (l991). Rorty, one of the key figures in the
revival of North American pragmatism, was
inspired by thinkers such as John Dewey and
William James. In this article, Castiñeira
explains the broad lines and key insights into
the evolution of neopragmatic, post-modern
and anti-essentialist thought of one of the 20 th
and 21 st century’s most significant thinkers.
182
The Falsely Accused Culprits of Political
Disaffection
Francesc-Marc Álvaro
The need to find more or less plausible yet
urgent answers to the growing disinterest in
politics, to the lack of citizens’ trust in key
democratic institutions and to electoral
abstention has led us to search for those guilty
of what has been called political disaffection, a
concept that aims to cover the vast array of
attitudes and trends that make up a
somewhat complex and repeated
phenomenon in the political culture of
countries with stable democracies. The main
thread of this article, by journalist Francesc-
Marc Álvaro, focuses on the need to deconstruct
some of the prejudices and stereotypes that
go to make up the origins of a mystification
that has also led to diagnoses being assumed
which point to the more circumstantial
aspects of the problem, rather than its
structural aspects. The author tackles what he
considers to be the falsely accused culprits of
this political disaffection: the alleged rupture
between political debate and the real interests
of citizens, the lack of comprehension and
intelligibility of politicians’ language, the
increased focus on sterile ideological debates
to the detriment of effectively handling and
resolving problems, the lack of transparency
and failing of encouragement to get involved
and, finally, the relatively low quality of the
people working in politics.
Scotland: the Slope towards
Independence?
Ivan Serrano
The political scientist Ivan Serrano, very
familiar with the social and political
situation of Scotland, has written a recently
presented doctoral thesis that examines and
compares the processes of devolution and
decentralisation in Scotland and Corsica,
respectively. This article not only offers us
some elements of analysis to assess the

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
possible scenarios faced by Scotland as a result
of the victory of the Scottish National Party
(SNP) in the elections held last May, but also
assesses the ten years of the devolution process
promoted by Tony Blair since 1997. According
to Serrano, a certain success in implementing
institutional changes and in the overall
development of this process has,
paradoxically and beyond any diagnosis that
might be made of the recent electoral results,
meant that Labour’s vision for the future of
Scotland is the one that enjoys most support
among the population today.
Lluís Nicolau d’Olwer:
a Catalan Unknown
Marta Pessarrodona
An undoubtedly multifaceted figure who
might have been remembered for his huge
contribution to various disciplines and for
whom it can be claimed –as the author does in
the text– that he was historian, Hellenist,
journalist, economist, prose writer,
amanuensis and politician. However, the
truth of the matter is that the life of Lluís
Nicolau d’Olwer, today, is both forgotten and
all-too unfamiliar in certain latitudes. In this
article, Marta Pessarrodona describes the
figure of an erudite man who was the leader
of Acció Catalana Republicana, Minister of the
Economy with Azaña and Governor of the
Bank of Spain during the dramatic period of
the Civil War.
For a Humanist Policy
Joan Lluís Pérez-Francesch
In this article, the author proposes what
might be considered a bona fide paradigmatic
change in the world of politics. A
transformation towards the recovery and
updating of the values of humanism and
personalism, with particular emphasis on
public action and political struggle in the
sense of serving people and the community,
rather than the attainment of power per se.
This change in approach means, for example,
that politics must reflect and define a countrydriven
project, a collective project rather than
tactics or marketing in its strictest sense,
more long-term than short-term. According to
Pérez-Francesch this change in the way
politics is conceived also involves a revival of a
more deeply ethical, more transcendent
dimension, from particular to general
interest, and with a certain spiritual
anchoring of politics.
Concerning Historical Memory
Josep Maria Solé i Sabaté
The different social, academic and political
projects and initiatives concerning historical
memory that have been initiated over the last
few years have meant that this issue, today,
has become one of undeniable importance,
subject to numerous public debates. In this
text the author reflects on the true meaning
of and the opportunities deriving from the
encouragement of so-called memory policies.
Solé i Sabaté also, and very clearly, alerts us to
the hidden dangers in a conception of
memory biased in one direction, in other
words, where the interpretation of that
memory does not take into account its
complexity and plurality.
The Centre
Jordi Pujol
We reproduced the editorial published by the
President of the Centre d’Estudis Jordi Pujol in
the CEJP online newsletter on 15 May 2007.
The main thesis of this text refers to the fact
that, in Spain, as in France, the difficulty in
building and consolidating a political force of
the centre is due, among other things, to the
inherent limitations of the electoral system.
This has led to a de facto situation where the
most important nationalist parties in the
state, namely CiU and the PNB, particularly
183

Abstracts
over the last two decades, in which
polarisation of the PP and the PSOE has
gradually established itself, have taken on a
role of undeniable political centricity, both
with regard to their actions in Spanish
politics and also by opting for an ideologically
central position.
Liberal Ideas and Renewing Politics
Monique Canto-Sperber
Monique Canto-Sperber, moral and political
philosopher (L’inquiétude morale et la vie
humaine, 2001), is a member of the CNRS and
of the Centre de Recherches Politiques
Raymond Aron of the École des Hautes Études
en Sciences Sociales in Paris. Although she has
sometimes been considered as being akin to
the more social-democratic positions of
Dominique Strauss-Khan and Michel Rocard,
Canto-Sperber has dedicated a significant
part of her most recent work to renewing and
defining a social-liberal line of thought based
on political theory. In this respect, Canto-
Sperber is the author of work such as Le
socialisme libéral. Une anthologie: Europe-Etats-
Unis (2003), Les règles de la liberté (2003) and
Faut-il sauver le libéralisme? (2006). In this
article, she talks about what she considers to
be the essence of a social-liberal movement
and point of view: the conflation between the
active defence of individual freedom and the
awareness that it is in a community, within a
cohesive society, that personal autonomy can
be made manifest.
The Complicated and Exciting Future
of Liberalism
Antonio Garrigues Walker
Liberalism has been capable of adapting to
the major transformations of past and
present with much more speed and efficiency
than socialism or conservatism, both of
which have often limited themselves to taking
on the liberal ideas that have convinced them
184
most at any particular time, to define and
apply to certain public proposals and policies.
This is just one of the conclusions that the
author defends in an article with a marked
tone of assessment and the summarising of
his own life and experiences in the political
arena. Today, liberalism is a trend of thought
that is capable of providing suitable responses
at a time when dogmatic pretexts are lacking.
However, the ideological triumph of
liberalism has never been translated, not even
today, into perceptible political profit on the
part of political parties of a reformist, liberal
or centrist nature. There are various ways of
providing an explanation, more or less
reasoned, for this phenomenon and
Garrigues Walker deals with each one
explicitly. In the case of Spain, however, the
problem is more complex, with certain
singularities that the author outlines in
detail, such as the country’s difficulty in
overcoming a political debate that is couched
exclusively within left-right dialectics,
resulting in the political centre, rather than
being a position in its own right, representing
a particularly unstable point of balance.
Tony Blair: Ten Years of New Labour
Montserrat Guibernau
This new article by Montserrat Guibernau can
be considered as the second part, or
continuation, of the article she published in
VIA 01 entitled Tony Blair: Leadership as Vocation.
On that occasion the author focused on the
figure of one of the undeniable leaders of the
last decade in Europe. In this new text she
weighs up and reviews in detail the broad
lines established by New Labour and on which
it based itself, the origins of which lie in the
Third Way, as outlined by Anthony Giddens,
author of Beyond Left and Right: The Future of
Radical Politics (1994) and The Third Way: The
Renewal of Social Democracy (1998). Although
she states that, sometimes, New Labour
appeared merely to be doing the opposite to
what Old Labour would have done, Guibernau

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
also assures us that one of its leading
contributions and most genuine and evident
consequences seems to have been the
relocating of the political centre in Great
Britain, thereby also forcing a highly
significant transformation within the
Conservative Party.
Centrism in France or the Failure
of a Success
Nicolas Sauger
The establishment and adoption of a clearly
centrist strategy on the part of the UDF in
France has been progressive and its main
raison d’être, today and at the hand of François
Bayrou, is two-fold: one the one hand, to
construct an option that rejects the previous
majority-focused, bipolar logic and, on the
other hand, to have a means to attain the
presidency with their own strategy. Nicolas
Sauger, an expert on how centrism has
evolved in France, also explains the
ambivalences, the two souls, of the UDF,
expressed today in the New Centre of Hervé
Morin and in the Democratic Movement of
Bayrou himself, along with the contradictions
and internal difficulties, many of them
already present in the initial phases of this
long and tumultuous process towards
defining an autonomous centrist project. A
path that has resulted in the UDF suffering,
on a number of occasions over the last few
years, from significant desertions among its
ranks, especially towards the UMP of Jacques
Chirac, firstly, and subsequently of Nicolas
Sarkozy.
The Life, Glory, Passion, Death
–and Difficult Resurrection–
of Centrism in Italy
Alfio Mastropaolo
The process of establishing a new centre-left
force in Italy is becoming one of the dominant
factor of the post-Berlusconi era. After a
period dominated by an increase in
polarisation and dualism, the intention of the
Margherita and the DS to create the
Democratic Party is a response to an attempt,
expressed by Prodi on several occasions, to
return to the path of true political centrality.
A centrality that has its very distant roots in
the Italian case, and in which both liberal and
socialist thought, and most particularly
Christian Democrat thought, have played a
historical role and had a very decisive
influence. The fundamental reasons for this
process, therefore, do not lie in immediate
political strategy nor are they a consequence
of the needs imposed by the current electoral
system; quite the opposite, in fact. In order to
understand a number of events in modern
day Italy, and also to predict their potential
for success, we must bear in mind the
historical facts and dynamics that have
marked out the broad lines of Italian political
culture. The author of this very extensive but
necessary article explains the origins and the
complex evolution of centrist thought in Italy.
185

Abstracts
FRANÇAIS
Pourquoi un gouvernement moral
est-il nécessaire ?
Nevin Doran Hunter
Gouverner, c’est avoir de l’autorité et un
pouvoir sur les autres ; gouverner avec
justice, c’est utiliser cette autorité et ce
pouvoir pour améliorer la vie, la sécurité
ainsi que les opportunités de ceux qui sont
gouvernés. Au fil des millénaires, des
philosophes, des érudits, des leaders religieux
et des professionnels des entreprises et des
arts politiques ont médité sur ce qui
constitue un gouvernement juste. Il semble
bien que de notre expérience humaine
surgisse la croyance généralement acceptée
qu’un gouvernement juste opère sur la base de
questions prouvées ou vérifiées, dont
certaines sont substantives et d’autres
procédurales. L’objectif de la communication
que nous reproduisons ici consiste à offrir des
éléments pour débattre du cadre social qui
permet à un gouvernement d’être considéré
comme un « gouvernement moral » ainsi
que de la signification de cette expression,
pour suggérer ensuite quelques principes de
base qui devraient guider l’exercice de
l’autorité et du pouvoir.
Rorty postmoderne, quelques notes
Àngel Castiñeira
Le 8 juin dernier mourait Richard Rorty, l’un
des philosophes nord-américains les plus
influents de ces dernières décennies.
Professeur émérite de Littérature comparée et
de Philosophie à l’Université de Stanford, il
était l’auteur d’ouvrages remarquables tels
que Contingency, Irony, and Solidarity (1989),
Truth, Politics and Post-Modernism (1997),
Achieving Our Country: Leftist Thought in
Twentieth Century America (1998), ou Objectivity,
Relativism and Truth (l991). Rorty a été l’un des
186
principaux rénovateurs du pragmatisme
nord-américain inspiré par des penseurs tels
que John Dewey ou William James. Àngel
Castiñeira nous expose dans cet article les
grands axes ainsi que les clés pour expliquer
l’évolution de la pensée néo-pragmatique,
postmoderne et anti-essentialiste de l’un des
penseurs parmi les plus importants des XX e et
XXI e siècles.
Les faux coupables de la désaffection
politique
Francesc-Marc Álvaro
La nécessité de trouver d’urgence des
réponses plus ou moins plausibles au
désintérêt croissant de la politique, à la faible
confiance des citoyens dans les principales
institutions démocratiques ou à l’abstention
électorale a mené à rechercher les coupables
de ce que l’on a appelé la désaffection politique,
concept qui veut englober un vaste ensemble
d’attitudes et de tendances qui configurent
un phénomène assez complexe et itératif de
la culture politique dans les pays à
démocratie stable. Le fil conducteur de cet
article du journaliste Francesc-Marc Álvaro se
situe dans la nécessité de déconstruire certains
des préjugés et certaines des idées reçues qui
constituent l’origine d’une mystification qui
a entraîné, parallèlement, l’assomption de
diagnostics mettant en cause des éléments
plus circonstanciels que structurels du
problème. L’auteur affronte le problème et
considère les faux coupables de cette
désaffection politique : la fracture supposée
entre le débat politique et les intérêts réels
des citoyens ; l’incompréhension et
l’inintelligibilité du langage des politiciens ;
le centrage privilégié sur les débats
idéologiques stériles davantage que sur la
gestion et la résolution efficace des
problèmes ; l’absence de transparence ainsi
que le faible développement de la
participation ; et, finalement, la qualité
insuffisante du personnel politique.

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
Écosse : l’indépendance toujours
en attente ?
Ivan Serrano
Ivan Serrano, politologue et bon connaisseur
de la réalité sociopolitique écossaise, est
l’auteur d’une thèse de doctorat soutenue
récemment dans laquelle il étudie, dans la
perspective d’une approche comparée, les
processus de devolution et de décentralisation
en Écosse et en Corse, respectivement. Dans
cet article, non seulement il nous offre
certains éléments d’analyse pour évaluer les
possibles scenarios auxquels s’affronte
l’Écosse à la suite de la victoire du Scottish
National Party (SNP) aux élections du mois de
mai dernier mais en plus il fait un bilan des
dix années du processus de devolution impulsé
par Tony Blair à partir de 1997. Pour Serrano,
un certain succès de la mise en œuvre des
changements institutionnels et du
développement global de ce processus a
entraîné paradoxalement –bien au-delà du
diagnostic que l’on peut faire des derniers
résultats électoraux– le fait que la vision des
Travaillistes quant à l’avenir de l’Écosse soit
aujourd’hui celle qui rencontre la plus
grande adhésion de la part de la population.
Lluís Nicolau d’Olwer : une inconnue
catalane
Marta Pessarrodona
Ce personnage certainement à multiples
facettes et que l’on pourrait connaître pour
son énorme contribution à diverses
disciplines peut être revendiqué, comme le
fait l’auteur de ce texte, en tant qu’historien,
helléniste, journaliste, économiste,
prosateur, mémorialiste ou homme politique.
Ce qui est sûr, c’est que la trajectoire de Lluís
Nicolau d’Olwer est aujourd’hui
passablement oubliée et trop méconnue sous
certaines latitudes. Marta Pessarrodona trace
dans cet article le portrait d’un érudit qui fut
dirigeant de l’Acció Catalana Republicana,
ministre de l’Économie dans le
gouvernement d’Azaña et gouverneur de la
Banque d’Espagne pendant la dramatique
période de la guerre civile.
Pour une politique humaniste
Joan Lluís Pérez-Francesch
L’auteur propose dans cet article ce que l’on
pourrait considérer comme un changement de
paradigme de toutes les règles du monde de la
politique. Il s’agit d’une transformation qui
passe, dit-il, par la récupération ainsi que par
la remise à jour des valeurs de l’humanisme
et du personnalisme, qui consistent surtout à
mettre l’accent de l’action publique et de la
lutte politique sur le sens du service aux
personnes et à la communauté davantage
que sur l’assomption du pouvoir en luimême.
Cette nouvelle approche doit
impliquer, nécessairement, par exemple, le
recentrement de la politique sur la réflexion
ainsi que sur la définition d’un projet de pays,
d’un projet collectif, davantage que sur les
tactiques ou le marketing strictement, et ce
plus à long terme qu’à court terme. Ce
changement de conception politique, selon le
professeur Pérez-Francesch, implique aussi la
récupération d’une dimension plus
profondément éthique, transcendante –de
l’intérêt particulier à l’intérêt général– avec
un certain ancrage spirituel de la politique.
Autour de la mémoire historique
Josep Maria Solé i Sabaté
Différents projets et initiatives sociaux,
académiques et politiques amorcés au cours
de ces dernières années autour de la
mémoire historique ont fait qu’il s’agisse
aujourd’hui d’un thème d’une indiscutable
actualité soumis à de nombreux débats
publics. L’auteur réfléchit dans ce texte sur le
sens authentique ainsi que sur les occasions
découlant du développement de ce qu’il est
convenu d’appeler les politiques de la mémoire.
Toutefois, Solé i Sabaté prévient aussi de
187

Abstracts
manière très explicite des risques que peut
cacher une conception de la mémoire biaisée
de manière unidirectionnelle, c’est-à-dire qui
ne prenne pas en compte sa complexité ni la
pluralité des interprétations.
Le centre
Jordi Pujol
Nous reproduisons ici l’éditorial que le
président du Centre d’études Jordi Pujol a
publié dans le bulletin électronique du CEJP
le 15 mai 2007. La thèse principale de ce texte
fait référence au fait qu’en Espagne –comme
en France, d’ailleurs– la difficulté de
construire et de consolider une force
politique du centre répond, entre autres
choses, aux limitations du système électoral.
Cette particularité a mené à une situation de
facto dans laquelle ce sont les principales
forces nationalistes de l’État, c’est-à-dire CiU
et PNB, qui ont assumé –et tout
particulièrement au cours de ces deux
dernières décennies, pendant lesquelles la
polarisation entre le PP et le PSOE s’est petit à
petit consolidée– un rôle de centralité
politique indiscutable tant en ce qui
concerne leur action dans la politique
espagnole que leur option pour la centralité
idéologique.
Les idées libérales et le renouvellement
de la politique
Monique Canto-Sperber
Monique Canto-Sperber, philosophe morale et
politique –L’inquiétude morale et la vie humaine
(2001)– est membre du CNRS et du Centre de
Recherches politiques Raymond Aron de
l’École des Hautes Études en Sciences sociales
de Paris. Si l’on a pu à l’occasion la considérer
comme proche des positions plus sociodémocrates
de Dominique Strauss-Khan ou de
Michel Rocard, Canto-Sperber a consacré une
partie importante de ses travaux les plus
récents à la rénovation ainsi qu’à la
188
définition d’une pensée socio-libérale dans la
perspective de la théorie politique. De ce
point de vue, Canto-Sperber est d’ailleurs
l’auteur d’ouvrages tels que Le socialisme
libéral. Une anthologie Europe - États-Unis (2003),
Les règles de la liberté (2003), ou Faut-il sauver le
libéralisme ? (2006). Dans cet article, elle parle
de ce qu’elle considère comme troncal dans un
mouvement et dans une vision socio-libérale
: l’aménagement d’une défense active de la
liberté individuelle et la conscience que c’est
dans une communauté, dans une société
unie, que prend tout son sens le déploiement
de l’autonomie personnelle.
L’avenir compliqué et passionnant du
libéralisme
Antonio Garrigues Walker
Le libéralisme a su s’adapter aux
bouleversements passés et présents beaucoup
plus rapidement et beaucoup plus
efficacement que le socialisme ou le
conservatisme. Ceux-ci, en effet, se sont
souvent limités à s’approprier les
conceptions libérales qui les ont le plus
convaincus à chaque moment afin de définir
et d’appliquer des propositions ou des
politiques publiques déterminées. C’est une
des conclusions que défend l’auteur dans un
article qui présente un ton marqué
d’évaluation ainsi qu’un abrégé de sa propre
trajectoire et de son expérience dans le
domaine de la politique. Le libéralisme est
aujourd’hui un courant de pensée capable
d’apporter des réponses adéquates à des
temps qui manquent de dogmatisme. Malgré
cela, le triomphe idéologique du libéralisme
ne s’est jamais traduit –et pas davantage de
nos jours– par une rentabilité politique
remarquable en Europe de la part des partis
politiques de caractère réformiste, libéral ou
centriste. On peut avancer diverses raisons
qui peuvent apporter une explication plus ou
moins raisonnée à ce phénomène, et
Garrigues Walker y fait référence de manière
explicite. Le cas espagnol, cependant, est plus

VIA 04 04/2007 REVISTA DEL CENTRE D’ESTUDIS JORDI PUJOL
complexe et il présente quelques singularités
que l’auteur ébauche avec soin, comme par
exemple la difficulté de dépasser une
détermination du débat politique projeté
exclusivement dans la dialectique entre la
gauche et la droite, faisant apparaître le
centre politique davantage comme un point
d’équilibre instable que comme un lieu doté
d’un espace autonome original.
Tony Blair : dix ans de New Labour
Montserrat Guibernau
Ce nouvel article de Montserrat Guibernau
pourrait être considéré comme la deuxième
partie ou la continuité de ce qu’elle a publié
dans VIA 01 et qui avait pour titre Tony Blair : le
leadership en tant que vocation. Si à cette
occasion l’auteur s’était centrée sur l’un des
leaderships indiscutables de la dernière
décennie en Europe, dans le texte que nous
présentons maintenant elle fait un bilan et
révise soigneusement les grands axes qui ont
configuré et autour desquels s’est construit le
New Labour, qui a son origine dans la
troisième voie ébauchée par Anthony
Giddens, auteur de Beyond Left and Right : The
Future of Radical Politics (1994) ou The Third Way.
The Renewal of Social Democracy (1998). S’il est
vrai qu’elle affirme qu’à l’occasion le New
Labour semble avoir consisté simplement à
faire le contraire de ce que faisait le vieux
travaillisme, Guibernau assure aussi que
l’une de ses contributions et de ses
conséquences les plus dignes d’éloge semble
bien avoir été de resituer le centre politique
en Grande-Bretagne, obligeant aussi, de ce
point de vue, à une transformation tout à fait
remarquable au sein du parti conservateur.
Le centrisme en France ou l’échec d’un
succès
Nicolas Sauger
La concrétisation et l’adoption d’une
stratégie clairement centriste de la part de
l’UDF en France ont été progressives, et cette
stratégie a comme principale raison d’être,
aujourd’hui, grâce à François Bayrou, un
double objectif : construire une option de
rejet de la logique majoritaire et bipolaire,
d’une part, et disposer d’un instrument pour
l’obtention du poste présidentiel avec une
stratégie propre, de l’autre. Nicolas Sauger,
expert de l’évolution du centrisme en France,
explique aussi les ambivalences –les deux
âmes de l’UDF qui s’expriment aujourd’hui
dans le Nouveau Centre d’Hervé Morin et
dans le Mouvement démocrate de Bayrou luimême–
ainsi que les contradictions et
difficultés internes, dont un bon nombre
étaient déjà présentes dans les phases
initiales de ce long et tumultueux processus
vers la définition d’un projet centriste
autonome. En outre, ce chemin a comporté
pour l’UDF la douleur d’assister à
d’importantes désertions dans ses files à
certains moments-clés au cours de ces
dernières années, désertions pour l’essentiel
au profit de l’UMP de Jacques Chirac tout
d’abord et de Nicolas Sarkozy ensuite.
Vie, gloire, passion, mort –et difficile
résurrection– du centrisme en Italie
Alfio Mastropaolo
Le processus de constitution d’une nouvelle
force de centre-gauche en Italie semble se
configurer comme étant l’un des faits
essentiels de l’étape post-Berlusconi. Après
une période qui a vu une augmentation de la
polarisation et du dualisme, la volonté de la
Margherita et des DS de créer le Parti
démocratique répond à la tentative
–exprimée par Prodi en diverses occasions–
de récupérer la voie d’une authentique
centralité politique. Cette centralité a des
racines très profondes dans le cas de l’Italie,
dans lesquelles aussi bien la pensée libérale
que le socialisme et, plus particulièrement, la
démocratie chrétienne ont joué un rôle
historique et ont eu une influence tout à fait
déterminante. Les raisons de fond de cette
189

Abstracts
opération ne résident pas seulement, par
conséquent, dans une stratégie politique
immédiate ni ne sont seulement la
conséquence des nécessités imposées par le
système électoral actuel. Bien au contraire,
pour comprendre certains succès de l’Italie
d’aujourd’hui et prévoir ses possibilités de
succès à l’avenir, il faut avoir présents à
l’esprit les faits ainsi que les dynamiques
historiques qui ont permis de définir les
grands axes de la culture politique italienne.
L’auteur de ce très long –mais nécessaire–
article nous rapproche des origines ainsi que
de la complexe évolution de la pensée
centriste en Italie.
190

VIA 04
Valors, Idees, Actituds
Revista del Centre d’Estudis Jordi Pujol
BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ

VIA 04 BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓ
SUBSCRIPCIÓ A L'EDICIÓ IMPRESA DE VIA
L'import de la subscripció anual és de 30 ¤, més un suplement de 10 ¤ si l'adreça
destinatària està fora d'Espanya. La periodicitat és quadrimestral
(3 números l'any).
Per formalitzar la inscripció, ompliu els camps següents:
NOM:
COGNOMS:
ADREÇA:
POBLACIÓ:
CODI POSTAL:
E-MAIL:
TELÈFON:
DURADA SUBSCRIPCIÓ (ANYS):
NÚMERO COMPTE CORRENT:
CARREGUEU L'IMPORT A L'INICI DEL PERÍODE
Informació i subscripcions
Centre d'Estudis Jordi Pujol
Passeig de Gràcia, 8-10, 2n 1ª A
08007 Barcelona
www.jordipujol.cat
via@jordipujol.cat