discurs del mètode per a dirigir bé la raó i buscar la veritat en les ...

SuficiènL1
cia de la
intersub-
jectivitat
de l'evidència
L
DISCURS DEL MÈTODE PER A DIRIGIR
BÉ LA RAÓ I BUSCAR LA VERITAT
EN LES CIÈNCIES1
Si aquest discurs pareix massa llarg per a ser llegit sencer sense interrupcions,
es pot dividir en sis parts. En la primera es trobaran diverses
consideracions sobre les ciències. En la segona, les principals regles del mètode
que l'autor ha buscat. En la tercera, algunes altres regles de la moral
que ha extret d ’eixe mètode. En la quarta, les raons amb què demostra l'existència
de Déu i de l'ànima humana, que són els fonaments de la seua metafísica.
En la cinquena, l'ordre seguit en el tractament de les qüestions de
física que ha investigat i, en particular, l'explicació del moviment del cor i
d'algunes altres dificultats que pertanyen a la medicina, i també la diferència
que hi ha entre la nostra ànima i la de les bèsties. I en l'última, quines
coses creu necessàries per a evolucionar en la investigació de la naturalesa,
i quines raons l ’han portat a escriure.
PRIMERA PART
El bon sentit2 és la cosa millor repartida del món, ja que tothom creu estar-ne
tan ben fornit que fins els més difícils de complaure en qualsevol altra cosa
no solen desitjar-ne més del que tenen. No és versemblant quant açò que tothom
s'enganye, sinó que més prompte vol dir que la facultat de jutjar correctament
i de discernir allò verdader d’allò fals, que és el que pròpiament s'anomena
bon sentit o raó, és igual de manera natural en tot els éssers humans3,
i que, per això, la diversitat de les nostres opinions no prové del fet
1 Descartes, en la carta a Mersenne datada el mes de març de 1637, a Leyden, escriu: “No he
escrit Tractat del mètode, sinó Discurs del mètode, que equival a Pròleg o Advertiment entorn
del mètode per mostrar que no vull ensenyar-lo, sinó només parlar-ne. En efecte, com es pot
veure per tot el que esmente, parla més de la pràctica que de la teoria i anomene a aquests
tractats Assajos d ’aquest mètode perquè pense que les coses no es poden trobar sense aquest i
que és gràcies al mètode que se’n pot conèixer el valor; he introduït també algunes qüestions
de metafísica, física i medicina en el primer discurs per demostrar que s’estén a totes les matèries"
(A-T I, 349). Els assajos són Diòptrica, Meteors i Geometria que apareixen després del
Discurs.
"líl bon sentit”; es poden apreciar dos significats diferents: a) la facultat natural de distingir
allò verdader d'allò fals, i b) la saviesa. Ací s’ha de considerar el primer significat com a sinònim
de "raó”, que equival a “capacitat —o facultat— de jutjar i “ llum natural”, en la mesura
que vol assenyalar la capacitat de distingir allò vertader d’allò fals, sense adulterar. De venudes
també “sentit” hi equival.
I ii rnó és una llum natural que té l’ésser humà, diferent de la llum sobrenatural que concedeix
I)éu, i lambé diferent de la llum “artificial” adquirida a través de la vida social, la cultura
I l'cnNenyoincnt.
70

í\ . \
que uns siguen més racionals que els altres, sinó del lel que conduïm els nos
tres pensaments per camins diversos, i no considerem les mateixes coses.
Perquè no n'hi ha prou de tenir un bon esperit, el principal és aplicar-lo bé'4.
Les ànimes més insignes són capaces tant dels vicis més grans com de les
majors virtuts, i els qui alenteixen el pas poden avançar molt més, si sempre
segueixen el camí dret, que no els qui corren i se n'allunyen.
|2]Quant a mi, mai no he presumit que el meu esperit fóra en res més perfecte
que el de la gran majoria; fins i tot he desitjat moltes vegades tenir el pensament
tan a punt, o la imaginació tan nítida i distinta, o la memòria tan àmplia
o tan actual com tenen d'altres. I no conec altres qualitats llevat d'aquestes
per a la perfecció de l'esperit; perquè pel que fa a la raó, o al sentit5, que és
l'únic que ens fa homes i ens distingeix dels animals, vull creure que es troba
sencera en cadascú de nosaltres, i compartir en aquest sentit l'opinió corrent
dels filòsofs6 quan sostenen que el més o el menys es dóna tan sols entre els
accidents i no entre les formes, o naturaleses dels individus, d'una mateixa
espècie.
[3]Però no tem dir que crec que he tingut molta sort en haver-me trobat des de la
meua joventut en certs camins que m'han dut a consideracions i màximes
amb les quals he elaborat un mètode, que crec que és el mitjà per tal
d'augmentar gradualment el meu coneixement i enlairar-lo a poc a poc fins
al punt més alt a què la mediocritat del meu esperit i la brevetat de la meua
vida li permetran aconseguir. Perquè ja n’he arreplegat uns fruits7 tals que,
encara que en els judicis que formule de mi mateix procure sempre inclinar-
me cap al costat de la desconfiança que no cap al de la presumpció, i encara
que examinant amb ulls de filòsof les diverses accions i empreses dels homes
no en veja quasi cap que no em semble vana i inútil, no deixe de tenir
una enorme satisfacció pel progrés que crec haver fet en la recerca de la veritat,
ni deixe de concebre aquestes esperances de cara al futur que, si entre les
ocupacions dels homes, merament homes8, n’hi ha alguna que siga sòlidament
bona i important, gose creure que aquesta és la que he triat.
[4]No obstant això em puc enganyar, i possiblement no serà més que un poc de
coure i vidre el que considere or i diamants. Sé com estem d’acostumats a
equivocar-nos en allò que ens toca de prop i com, també, ens cal malfiar-nos
dels judicis dels nostres amics, si ens són favorables. Però estaré ben content
de fer veure, en aquest discurs, quins són els camins que he seguit i represen-
4 La raó és una facultat que posseeix l’ésser humà per naturalesa. L’ús de la raó és una activitat
que es pot perfeccionar mitjançant el mètode adequat. No tots els éssers humans posseeixen
el mateix grau de saber, aquest s’adquireix mitjançant un ús correcte de la raó.
5 “El sentit”; ací té el mateix significat que “bon sentit”.
6 Es refereix als filòsofs escolàstics.
7 Fa referència als assajos “Diòptrica”, “Meteors” i “Geometria" que es van publicar en el mateix
volum que el Discurs.
8 Els homes que, como dirà més avant, no tenen “alguna ajuda extraordinària del cel” i no són
“alguna cosa més que home”.
71
Necessi-
tat d'un
mètode
unificat
ICondici-
*ons de
la 1 a regla
Suficiència
de
la inter-
subjec-
tivitat de
l'evidència
3a regla
de la
moral

fzi.Yi nr.y ari mrurur. i [junt.
tar-hi la meua vida com en un quadre, per tal que cadascú puga jutjar-la i, així,
atenent pel rumor públic les opinions que s'hi expressen, siga aquesta una nova
manera d'instruir-me, que afegiré a aquelles que acostume a utilitzar.
|5]E1 meu propòsit ací no és, doncs, ensenyar el mètode que cadascú ha de
seguir per conduir bé la seua raó, sinó fer veure només de quina manera he
procurat conduir la meua. Els qui es dediquen a impartir preceptes9 es deuen
creure més hàbils que aquells a qui els imparteixen; i si s'equivoquen en la
més xicoteta cosa, són blasmables. Però com que no propose aquest escrit
sinó com una història o, si ho preferiu, com una faula en què entre alguns
exemples imitables, se’n trobaran possiblement molts d'altres que serà raonable
no seguir, espere que siga útil a alguns sense ser nociu per a ningú, i
que tota la gent m'agraisca la franquesa.
He estat nodrit en les lletres10 des de la meua infantesa, i com que se'm
persuadia que a través d'aquestes es podia adquirir un coneixement clar i segur
de tot allò que és útil per a la vida, vaig desitjar aprendre-les enormement.
Però quan vaig acabar els estudis, al terme dels quals hi ha el costum
de ser acollit entre els doctes, vaig canviar completament de parer. Com que
em trobava amoïnat per tants dubtes i errors, procurant instruir-me, em semblava
no haver-ne tret cap altre profit sinó haver descobert cada vegada més
la meua ignorància. I això que residia en una de les més famoses escoles
d'Europa, on creia que hi devia haver homes savis, si és que n'hi ha en algun
racó del món. Allí havia aprés tot allò que els altres hi aprenien; i, fins i tot
insatisfet amb les ciències que ens ensenyaven, vaig llegir tots els llibres referents
a les més curioses i estranyes ciències11, que van poder caure en les
meues mans. A més, coneixia els judicis que els altres es formaven de mi, i
mai no vaig tenir la impressió que em consideraren inferior al meus condei-
xebles, tot i que entre ells ja n'hi havia alguns destinats a ocupar les places
dels nostres mestres. La nostra època, en fi, em pareixia tan florent i prolífica
Crítica al | en esperits subtils com qualsevol de les precedents. Per això, em prenia la
principi llibertat de jutjar els altres per mi mateix i de pensar que no hi havia cap doc-
Història de
la Filosofia
plena de
contradiccions
d'autoritat I trina en el món que fóra tal com abans m'havien fet esperar.
|7|N o obstant això, no deixava d’apreciar els exercicis amb què se'ns ocupa a les
escoles. Sabia que les llengües12 que s'hi aprenen són necessàries per a entendre
els llibres antics; que l’encant de les faules desvetlla l'esperit; que les
gestes memorables de les històries l'enlairen i que, llegides amb discreció,
ajuden a formar el judici; que la lectura de tots els bons llibres és pareguda a
una conversa amb els personatges més honestos de segles precedents, que
n'han sigut els autors, i fins i tot una conversa estudiada, en la qual no ens
I Ací amb un sentit moral i caràcter imperatiu.
10 I .lelres, açò és, humanitats: gramàtica, història, poesia i retòrica.
II I .libres de ciències ocultes: l’astrologia, l’alquímia i la màgia; i les que pocs coneixen però
que amaguen secrets particulars, com la química, una part de l’òptica (que fa que es puguen
veure coses meravelloses amb espills i lents).
12 Llatí i grec.
72

descobreixen sinó els seus millors pensaments; que l'eloqüència té forces i
belleses incomparables; que la poesia atresora delicadeses i dolçors molt en
cisadores; que les matemàtiques tenen invencions molt subtils que poden
servir enormement tant per a acontentar els curiosos com per a facilitar totes
les arts i disminuir el treball dels homes13; que els escrits que tracten dels
costums contenen molts ensenyaments i moltes exhortacions a la virtut que
són molt útils; que la teologia ensenya com guanyar-se el cel14; que la filosofia
concedeix la manera de parlar versemblantment de qualsevol cosa i fer-se
admirar dels menys savis; que la jurisprudència, la medicina i les altres ciències
aporten honors i riqueses als qui les cultiven; i, en fi, que és bo haver-les
examinades totes, fins i tot les més supersticioses i falses, per tal de conèixer
el seu valor precís i guardar-se de ser enganyat per elles.
|8]Creia, però, que ja havia dedicat prou temps a les llengües, i també a la
lectura de llibres antics, i a les seues histories i faules. Perquè és quasi el mateix
conversar amb gent d'altres segles que viatjar. És bo saber alguna cosa
dels costums dels diversos pobles per tal de jutjar els nostres molt més adequadament,
i no creure que tot el que va en contra dels nostres costums és
ridícul i contrari a la raó, tal com solen fer els qui no han visitat mai res. Però
quan dediquem massa temps a viatjar, acabem sent forasters en el propi país;
i quan som massa curiosos de les coses dels segles passats, acabem sent més
ignorants de les que es produeixen en l'actualitat. A més, les faules fan imaginar
com a possibles molts esdeveniments, que no ho són; i fins i tot les històries
més fidels, encara que no canvien ni augmenten el valor de les coses
per fer-les més dignes de lectura, almenys ometen, quasi sempre, les circumstancies
més baixes i menys il·lustres; per això resulta que la resta no
apareix tal com és, i que els qui regeixen els seus costums amb els exemples
que n'extrauen, són subjectes de caure en les extravagàncies dels paladins de
les nostres novel·les i de concebre projectes que sobrepassen les seues pròpies
forces.
|9]Estimava molt l'eloqüència i era un enamorat de la poesia, però no creia que
ni l'una ni l'altra foren dons de l'esperit sinó tan sols fruits de l'estudi. Els qui
tenen un raonament més sòlid i saben ordenar millor els seus pensaments,
per tal de fer-los clars i intel·ligibles, poden sempre persuadir millor de les
seues propostes, encara que parlen baix bretó15 i no hagen aprés mai retòrica.
Els qui gaudeixen de les més agradables invencions i les saben expressar
amb la màxima ornamentació i dolcesa, no deixaran de ser els millors poetes,
encara que desconegueren l'art poètica.
13 Fa referència a les arts tècniques que produeixen màquines i útils que faciliten el treball i
que són fetes pels artesans.
14 La teologia és la “ciència de Déu”..
15 Descartes utilitza l’expressió "parlar baix bretó” per a fer referència al fet de “parlar d’una
manera poc literària i que pocs entenen”.
73
Formalització
del
pensament
(lògica i
matemàtica)

o r - t1
Religió a
estalvi de
la crítica.
Qüestions
de fe (doble
veritat)
Història !íe
la Filosofia
plena de
contradiccions.Críti­
ca al principid'autori­
tat. 3r mo-
L
| l(||Sobretot m’agradaven les matemàtiques, a causa de la certesa i evidència de
I les seues raons; però encara no havia advertit el seu verdader ús i, pensant
que només servien per a les arts mecàniques, em sorprenia que, amb uns fonaments
tan ferms i sòlids, no s'hi haguera construït sobre aquests res més
noble16. Contràriament, comparava els escrits dels antics pagans17, que tractaven
dels costums, amb palaus molt superbs i magnífics, bastits, però, sobre
arena i fang. Enalteixen molt les virtuts i les fan parèixer estimables per damunt
de tot el que hi ha en el món; però no ensenyen prou a conéixer-les i
moltes vegades allò que ells designen amb un nom tan bonic no és una altra
cosa que insensibilitat, orgull, desesperança o parricidi.
] Reverenciava la nostra teologia i pretenia, com qualsevol altre, guanyar-
me el cel; però havent aprés com a cosa molt segura que el camí no resta
menys obert als més ignorants que als doctes, i que les veritats revelades que
hi condueixen estan per damunt de la nostra intel·ligència, mai no vaig gosar
sotmetre-les a la feblesa dels meus raonaments, i creia que per tal d'exami-
nar-les i tenir èxit, calia una ajuda extraordinària del cel i ser quelcom més
que un home.
] No diré res de la filosofia, tan sols que veient que ha sigut cultivada pels
més excelsos esperits que varen viure des de fa molts segles, i que, no obstant
això, no hi ha res que no es discutisca i, en conseqüència, que no siga
dubtós, no em creia amb tanta presumpció com per a obtenir-ne més èxit que
els altres; i que, considerant les opinions diverses que es poden donar d'una
mateixa matèria, mantingudes per homes doctes, sense que mai ni poguera
haver més d'una que fóra verdadera, rebutjava quasi com a fals tot allò que
només era versemblant.18
UUl*3 1 Q
[13] Després, pel que fa a les altres ciències , en tant que pouen els seus
principis de la filosofia, creia que no podia haver-hi res de sòlid bastit damunt
de fonaments tan poc ferms. I ni l’honor ni el guany que prometen bastaven
per tal de convéncer-me d'aprendre-les; ja que no em sentia, gràcies a
Déu, en condicions que m ’obligaren a fer de la ciència un ofici amb el qual
alleugerir la meua fortuna; i encara que no professara, a la manera dels cínics,
el menyspreu a la glòria, no obstant això m'importava molt poc aquella
que només podia adquirir amb falsos títols. I, finalment, pel que fa a les males
doctrines, creia conèixer ja molt el que valien per a no ser enganyat ni per
les promeses d'un alquimista, ni per les prediccions d'un astròleg, ni per les
impostures d’un mag, ni pels artificis o la presumpció d'algun iels qui fan
professió de saber més del que saben.
[14] Per tot això, tan prompte com l'edat em va permetre escapar de la subjecció
dels meus preceptors, vaig abandonar enterament l'estudi deies lletres. I
Iestudi de les matemàtiques estava orientat a la aplicació pràctica, mecànica etc.
1' Fa referència als estoics.
IK Versemblant és tot allò que té una aparença de veritat.
''' Fu referència a Medicina i Dret, que va estudiar a Poitiers.
74

i\. l ' t M i i r ir.ï
decidit a no buscar cap altra ciència que aquella que poguera trobar en mi I Suficièn
mateix o bé en el gran llibre del món, vaig dedicar la resta de la meua joven-1 cia de la
tut a viatjar, a veure corts i exèrcits20, a freqüentar gent de diversos humors i intersub
condicions, a arreplegar diverses experiències, a posar-me a prova a mi ma- Ject|V|tat
teix en els moments que la fortuna em proposava i, sobretot, a reflexionar de ^¡g1"
tal manera sobre les coses que se'm presentaven perquè en poguera traure algun
profit. Perquè em pareixia que podria trobar més veritat en els raonaments
que cadascú fa respecte dels assumptes que li interessen, les conseqüències
dels quals el castigaran, sobretot si ha jutjat malament, que en
aquells que fa un home de lletres reclòs en el seu estudi sobre especulacions
que no tenen cap repercussió i que no li suposen cap altra conseqüència que
la d’augmentar-li, potser, tanta més vanitat com més allunyades estiguen del
sentit comú, ja que haurà hagut d’utilitzar molt més enginy i artifici per tal
de fer-les versemblants. I sempre em posseïa un desig extrem d'aprendre a I
distingir allò verdader d’allò fals per veure clar en els meus actes i anar amb I
seguretat per aquesta vida.
Relativis
15] És veritat que mentre no feia una altra cosa que considerar els costums
d'altres homes, no hi trobava res de què estar-ne segur i quasi hi veia tanta me de \í
diversitat com abans havia trobat entre les opinions dels filòsofs. De manera filosofia
pràctica
que el major profit que en vaig traure fou que, veient moltes coses que, encara
que ens pareixen molt extravagants i ridícules, no deixen de ser admeses
correntment i aprovades pels grans pobles, vaig aprendre a no creure fermament
en res d’allò que no m ’haguera inculcat l'exemple i el costum; i així, a|1a regla
poc a poc, em deslliurava dels errors que poden ofuscar la nostra llum natu-ppokhé
ral i fer-nos menys capaços d’escoltar la raó. Però, després d'haver dedicatl
alguns anys a estudiar així en el llibre del món i a procurar adquirir alguna
experiència, un bon dia vaig prendre la determinació d'estudiar també en milCerca de
mateix i d’utilitzar totes les forces del meu esperit a triar els camins que ha-|mètode
via de seguir. Crec que açò em va donar millor resultat que si no m’haguera |des de
allunyat mai del meu país ni dels meus llibres. suficiència
de
la subjec
tivitat de
l'evidència
20 Descartes es va allistar el 1618 en l'exèrcit del príncep protestant Maurici de Nassau. El
1619 va assistir a la coronació de l’emperador catòlic Ferran II. Després es va allistar en
l’exèrcit de Maximilià de Baviera, catòlic.
75

[ i ]
Necessitat
d'un mètode
unificat
en les
ciències
SEGONA PART
Aleshores em trobava a Alemanya1, on hi era a causa d’unes guerres que
encara no havien finalitzat2; quan retornava del coronament de l'emperador
cap a l'exèrcit, l'entrada de l'hivern em va retenir en un lloc on, com que no
tenia cap conversa que em distraguera ni, sortosament, maldecaps ni passions
que em torbaren, em passava tot el dia sol, reclòs, prop d'un braser, on
disposava de molt de temps per entretenir-me amb els meus pensaments. Entre
aquests, un dels primers va ser adonar-me que moltes vegades no hi ha
tanta perfecció en les obres compostes de diverses peces i construïdes per
diversos homes, com en aquelles en què ha treballat un de sol3. Així podem
veure com els edificis que ha emprés i acabat un mateix arquitecte acostumen
a ser més bells i més ben ordenats que aquells que han procurat restaurar
molts, utilitzant vells murs que havien sigut bastits amb d'altres finalitats.
Per això, aquestes ciutats antigues, que als seus inicis només havien sigut
poblets i que han esdevingut, amb el pas del temps, grans ciutats, estan normalment
tan mal dibuixades, si les comparem amb les places4 regulars que
un sol enginyer dissenya en una esplanada segons la seua imaginació que,
per molt que hi trobem moltes vegades, si considerem els edificis separadament,
tant o més art que en aquelles altres dibuixades per un enginyer si tenim
en compte com estan arranjats els edificis, ací un de gran, allà un de xi-
cotet, i com en són de torts i desiguals els carrers, diríem que més prompte
ha sigut l'atzar que no la voluntat d'alguns homes que usen la raó el que els
ha disposat així. I si considerem, amb tot, que sempre hi ha hagut funcionaris
encarregats de tenir cura perquè els edificis particulars contribuïren al seu ús
ornamental públic, entendrem prou bé com és de difícil fer les coses ben fetes
si tan sols treballem en obres d'altres. Així, m'imaginava que els pobles
que antigament havien sigut semisalvatges i a poc a poc s'havien anat civilitzant,
que no havien establit les seues lleis sinó a mesura que la incomoditat
dels crims i de les querelles els havien obligat a fer-ho, no podien estar tan
ben governats com aquells que des que s'aplegaren per primera vegada, han
observat les constitucions5 d'un legislador prudent. També és cert que l'estat
de la verdadera religió, de la qual només Déu ha fet les ordenances, deu ser
incomparablement millor regulat que qualsevol altre. I, per parlar de coses
humanes, crec que si en una altra època Esparta va ser tan pròspera, no fou
per la bondat de cadascuna de les seues lleis, ja que moltes eren ben estra-
1 L’hivern de 1619.
2 La guerra dels trenta anys, que va acabar amb la pau de Westfàlia el 1648.
3 La tesis central del projecte cartesià és la unitat de les ciències a partir d’un únic mètode inspirat
en el model matemàtic.
4 Viles fortificades.
5 Lleis fonamentals, civils o eclesiàstiques.
76

n. iM’\c(inc.\
nyes i, fins i tot, contràries als bons costums6, sinó perquè, com que havien
sigut inventades per un sol home7, tendien totes a un mateix fi. I així, pensava
que les ciències dels llibres, almenys aquelles que només compten amb
raons probables8 i no contenen demostracions, com que s’han format i han
crescut a poc a poc amb les opinions de diverses persones, no s’aproximen
tant a la veritat com les simples argumentacions que pot fer un home assenyat
de manera natural sobre les coses que se li presenten. I també vaig pensar,
que com que tots hem sigut infants abans de ser homes i hem necessitat
durant molt de temps que ens governaren els nostres apetits i els nostres preceptors,
moltes vegades contraris els uns als altres, i que possiblement ni els
uns ni els altres ens aconsellaven sempre el millor, és quasi impossible que
els nostres judicis siguen tan purs i tan sòlids com ho haurien sigut si haguérem
disposat enterament de la nostra raó des que nasquerem i no haguérem
sigut mai guiats sinó per ella.
12] És cert que no veiem que s’enderroquen les cases d'una ciutat amb l'única
intenció de reconstruir-les i fer-ne els carrers més bells; en canvi, però, molts
enderroquen les seues per tal de reconstruir-les, i fins i tot algunes vegades
es veuen obligats a fer-ho quan estan a punt de caure o bé quan els fonaments
no són prou ferms.
13] Aquest exemple em va convèncer que no seria raonable que un particular
volguera reformar un Estat, canviant-ho tot des dels fonaments i enderro-
cant-lo per a tornar-lo a redreçar, ni tampoc que reformara el conjunt de les
ciències o l'ordre establit a les escoles per a ensenyar-les, però que, respecte
a totes les opinions que fins aleshores havia acceptat, el millor que podia fer
era prendre la determinació, d'una vegada, d'abandonar-les, i reemplaçar-les
o bé per altres de millors o bé per les mateixes, un vegada les haguera ajustat
al nivell de la raó9. I vaig creure fermament que d'aquesta manera aconseguiria
conduir la meua vida molt millor que si l'haguera bastida sobre vells fonaments
i només em recolzara en els principis en què havia sigut persuadit
quan era jove, sense haver examinat mai si eren o no verdaders. Perquè, encara
que observara algunes dificultats en això, aquestes no eren irremeiables,
ni comparables amb les que es troben en la reforma de xicotetes coses que
afecten allò públic. Aquests grans cossos són molt difícils d’alçar si s’han
enderrocat, o de sostenir-los si trontollen, i les seues caigudes són, per tant,
molt dures. A més, quant a les imperfeccions, si és que en tenen — i per la
diversitat que hi ha entre ells n'hi ha prou per tal d’assegurar que alguns en
tenen— , l'ús sens dubte les ha moderades molt, i fins i tot n'ha evitat o cor-
6 Possiblement fa referència al costum d’abandonar els xiquets deformes al mont Taigeto o la
de premiar els jóvens que robaven sense deixar-se agafar.
7 Possiblement fa referència a Licurg, legislador mític d’Esparta.
8 Fa referència als postulats de la física aristotèlica, que no tenien ni el rigor ni la certesa de
les demostracions matemàtiques.
9 Descartes no propugna un dubte escèptic, sinó metòdic, provisional, fins que puga ajustar les
idees al nivell de la raó.
77
Prioritat
de l'evidènciamatemàticasobre
la fí
sica
Dubte
metòdic,
provisional

egit insensiblement moltes, que la prudència no hauria pogut remeiar tan bé.
Iin resum, quasi sempre són més suportables que no ho seria el seu canvi, de
la mateixa manera que els camins rals, que giravolten entre muntanyes, es
tornen més planers i còmodes a força de ser trepitjats, que és millor resseguir-los
que no emprendre una drecera enfilant-se per les roques i descendint
fins al fons dels precipicis.
|4 1 És per aquesta raó que no puc aprovar de cap manera aquests confusionaris i
inquiets que, sense que hagen sigut cridats ni per naixença ni per la fortuna a
dirigir els afers públics, no paren mai d'idear alguna nova reforma. I si cre-
guera que en aquest escrit hi ha la més mínima cosa que em poguera fer sospitós
d'aquesta insensatesa, em doldria molt que es publicara. Mai el meu
propòsit ha anat més enllà de tractar de reformar els meus propis pensaments
i de construir en fonaments només meus. Que si, ha vent-me complagut molt
la meua obra, us en presente ací el model, no ho faig per ganes d'aconsellar-
ne la seua imitació a ningú. Aquells a qui Déu haja repartit millor els seus
dons, possiblement tindran propòsits més elevats; però tem molt que aquest
siga ja massa agosarat per a molts. La mera resolució de desfer-se de totes
les opinions que abans admetíem com a creença, no és un exemple que calga
seguir; i el món només es compon quasi de dues classes d'esperits, als quals
no convé de cap manera. A saber: dels qui, creient-se més hàbils del que realment
són, no poden contenir la precipitació10 dels seus judicis, ni tenir prou
paciència per conduir ordenadament els pensaments; per això, si per una vegada
s'hagueren pres la llibertat de dubtar dels principis rebuts i apartar-se
del camí usual, mai no podrien trobar el camí que cal agafar per fer drecera, i
tota la vida romandrien esgarriats. I dels qui, tenint suficient enteniment o
modèstia per creure que són menys capaços de distingir allò verdader d’allò
fals que d'altres per qui poden ser instruïts, s'han d'acontentar de seguir les
opinions d'aquests en comptes de buscar-ne ells mateixos de millors.
[5] Quant a mi, hauria sigut sens dubte d'aquests últims, si no haguera tingut
més d'un mestre o no haguera conegut les diferències que sempre hi ha hagut
Relativismq entre les opinions dels més doctes. Però, havent aprés a l'escola que no es pot
en filosofia imaginar res tan estrany i increïble que no haja sigut ja dit per algun dels fi­
teòrica lòsofs; i, havent reconegut més tard, en viatjar, que tots els qui tenen senti-
Relativismi ments contraris als nostres, no són per això ni bàrbars ni salvatges, sinó que
en filosofia molts raonen tant com nosaltres o més; i havent considerat com un mateix
pràctica home, amb un mateix esperit, criat des de la seua infantesa entre francesos o
alemanys, esdevé diferent de com haguera esdevingut si haguera viscut entre
xinesos o caníbals; i com, fins en la moda de vestir, la mateixa peça que fa
deu anys ens agradava, i que potser ens tornarà ha agradar abans de deu
anys, ens sembla ara extravagant i ridícula, per tant, és més prompte el costum
i l'exemple allò que ens persuadeix que no el verdader coneixement; i
10 La precipitació i la prevenció són les causes de molts dels nostres errors i en la primera regla
del mètode ens indicarà que cal que les evitem.
78

A. Dcsi íirtcs
que, tanmateix, la pluralitat de vots no és una prova que valga res per a les
veritats un poc difícils de descobrir, ja que és més versemblant que un sol
home les haja retrobades que no tot un poble; no podia triar ningú amb opinions
que em semblaren preferibles a les d'altres, i em sentia com obligat a
emprendre jo mateix la feina de guiar-me.
16] Però, com un home que camina solitari i a palpentes, vaig decidir anar tan
lentament i ser tan circumspecte en tot que, encara que avançara ben a poc a
poc, em guardava almenys de caure. Ni tan sols vaig voler començar a rebutjar
enterament cap de les opinions que en una altra època s’hagueren pogut
filtrar en la meua creença sense ser-hi introduïdes per la raó, sinó després
d'haver dedicat molt de temps dissenyant el projecte de l'obra que anava a
emprendre i a cercar el verdader mètode per arribar al coneixement de tot
allò de què el meu esperit en fóra capaç.
17] Quan era més jove, vaig estudiar un poc la lògica d'entre les parts de la
filosofia; i l'anàlisi dels geòmetres i l’àlgebra, d'entre les matemàtiques, tres
arts o ciències que pareixia que havien de contribuir d'alguna manera al meu
propòsit. Però, en examinar-les, vaig adonar-me que, pel que feia a la lògica,
els seus sil·logismes12 i la major part de les altres instruccions servien fonamentalment
per a explicar als altres el que ja sabem o, fins i tot, com l’Art de
Llull13, per a parlar, sense judici, d'aquelles que ignorem, que no per a
aprendre-les. I encara que, en efecte, continga molts preceptes verdaders i
molt bons, de tota manera n'hi ha molts d'altres, mesclats entre ells, que són
o nocius o superflus, de manera que és quasi tan difícil destriar-los com traure
una Diana o bé una Minerva d'un bloc de marbre encara no esbossat. Pel
que fa a l'anàlisi dels antics14 i a l'àlgebra dels moderns15, a més de referir-se
tan sols a matèries molt abstractes i que pareix que no tenen cap utilitat, la
primera sempre esta sotmesa a la consideració de les figures de tal manera
que no pot exercitar l'enteniment sense fatigar molt la imaginació; i en
l’última, s’està tan subjecte a regles i a xifres, que se n'ha fet un art confús i
obscur, que embarassa l'esperit en comptes de ser una ciència que el cultive.
Açò va fer-me pensar que era necessari buscar algun mètode que incorporant
els avantatges d'aquests tres, n'evitara els defectes. I com que la multiplicitat
11 El consens general no té cap valor per a Descartes, el coneixement verdader no depéu de
votacions sinó del mètode i les demostracions.
12 Raonament lògic que estableix una conclusió necessària a partir d'altres dues establides
com a premisses. La veritat de la conclusió ja es troba en les premisses i és per açò que Des
cartes fa aquesta crítica: no ensenya res de nou. Per exemple: tots els homes són mortals
/Sòcrates és home/ doncs, Sòcrates és mortal.
13 Fa referència a l’Ars Magna del franciscà mallorquí Ramon Llull (1235-13 15) que proposava
una tècnica de descobriment que es basava en el sil·logisme i que utilitzava símbols dis
posats en formes geomètriques.
14 Fa referència al mètode que va utilitzar Arquimedes (287-212 a.C.) o Apol·loni de Pèrgam
(262-180 a.C.) que Descartes va conèixer gràcies a l’obra de Clavius.
15 Fa referència a Els treballs matemàtics de Clavius i als treballs dels francesos del segle
XVII, com és el cas de Viète (1540-1603), i també als italians del segle XVI.
79
Suficiència
de la
intersub-
jectivitat
de l'evidènciaCondicions
de la
1a regla
Influència
de la
lògica,
geometria
i àlgebra
erï
el mètode

1a regla
del
mètode
Discurs del mctode. ¿ pane.
ilc lleis moltes vegades proveeix d'excuses els vicis, de manera que un Estat
es troba millor regit quan en té molt poques però són observades estretament;
així, en comptes d'aquest gran nombre de preceptes de que esta composta
la lògica, vaig creure que en tindria prou amb els quatre següents,
sempre que prenguera la resolució ferma i constant de no deixar d'observar-
los ni una sola vegada.
[8] El primer era no admetre mai res com a verdader sense que sabera de manera
evident que ho era, és a dir, evitar curosament la precipitació i la prevenció, i
no comprendre en els meus judicis cap altra cosa que allò que es presentara
tan clarament i tan distintament al meu esperit que no tinguera oportunitat de
posar-ho en dubte.16
2a regla|[9] El segon, dividir cadascuna de les dificultats17 que examinara en tantes parts
com fóra possible i necessari per tal de resoldre-les millor.
3a regla
10]E1 tercer18, conduir amb ordre els meus pensaments, començant pels objectes
més simples i fàcils de conèixer per tal d'enlairar-me a poc a poc, gradualment,
fins al coneixement dels més complexos i suposant, fins i tot, un ordre
entre aquells que no es precedeixen els uns als altres de manera natural.
4a regla 11]T l’últim, confeccionar enumeracions tan completes i revisions tan generals
Hp de tot, tnt nnp que estiguera pçtimipra çpcnir segur Hp de nn no nmptrp ometre rpc res.
Aplicacié ^ Aquestes llargues cadenes de raonaments simples i fàcils, que els geòmetres
selectiva tenen el costum d’utilitzar per a arribar a les demostracions més difícils,
del mètode m'havien donat peu a imaginar-me que totes les coses que poden caure sota
(sobre el coneixement humà s'encadenen de la mateixa manera i que només que ens
elements abstinguem d’admetre alguna com a verdadera sense ser-ho i que guardem
bàsics del sempre l'ordre necessari per deduir-ne les unes de les altres, no n'hi pot haver
dubte) cap que estiga tan allunyada que no arribem a aconseguir, ni tan amagada
que no puguem descobrir. Quasi no em va costar saber per quines calia començar,
ja que sabia que era per les més simples i fàcils de conèixer; i considerant
que entre tots aquells que abans han cercat la veritat en les ciències,
només els matemàtics han pogut arribar a algunes demostracions, és a dir, a
algunes raons certes i evidents, no dubtava que calia començar per les mateixes
que ells havien examinat, tot i que no n'esperara cap altre guany que avesar
el meu esperit a saciar-se de veritats i a no complaure's en falses raons.
Però no per això vaig tenir la intenció d’aprendre totes aquelles ciències particulars
que correntment s'anomenen matemàtiques; i, veient que, malgrat
que els seus objectes siguen diferents, no deixen de concordar totes en tant
16 Aquesta regla, anomenada de l’evidència, té dues parts: la primera estableix el principi
d’evidència com a criteri de veritat; la segona, assenyala les dues condicions necessàries de
l’evidència. La claredat i la distinció.
17 “Dificultats”, o “Qüestions” segons les Regles, és a dir, complexitats de qüestions.
8 Regla de la síntesi. Aquesta regla ens proposa en primer lloc, establir un ordre lògic en la
deducció, la qual cosa permetrà el pas d’allò simple, més fàcil de conèixer, a allò complex, i
establir un ordre lògic, encara que no existisca.
80

n. i'tMiuic.s
que 110 consideren res més que les diverses relacions o proporcions que s'hi
troben19, vaig creure que era millor que examinara tan sols aquestes prc oor-
cions en general, suposant-les només en els temes que em serviren per a t'aci-
litar-me’n el coneixement, encara que sense vincular-les a aquests de cap
manera, per tal de poder aplicar-les millor després a tots aquells altres temes
que em pogueren convenir. Quan em vaig adonar més tard que per a conéi-
xer-les necessitaria, algunes vegades, considerar-les cadascuna en particular,
i d’altres només retenir-les o comprendre-les conjuntament, vaig pensar que,
a fi de considerar-les millor en particular, havia de suposar-les en línies, ja
que no trobava res més simple ni que poguera presentar més distintament en
la meua imaginació i en els meus sentits; però que, per a recordar o com
prendre algunes conjuntament, calia que les explicara amb xifres, tan curtes
com fóra possible; i que, així agafaria el millor de l'anàlisi geomètrica i de
l'àlgebra i corregiria tots els defectes de l'una amb l'altra.20
[13]Gose a dir, en efecte, que l'exacta observació d'aquests pocs preceptes que
havia triat, em va proporcionar tanta facilitat per a aclarir totes les qüestions
que proposen aquestes dues ciències que, en dos o tres mesos que vaig emprar
a examinar-les, havent començat per les més simples i generals, i sent
cada veritat que trobava una regla que em servia després per a trobar-ne d'altres,
no només vaig aconseguir resoldre’n algunes que havia considerat en un
altre temps molt difícils, sinó que també em va parèixer, finalment, que podia
determinar per quins mitjans i fins on era possible resoldre-les, fins i tot
les que ignorava. En això no em veureu tan vanitós si considereu que, no havent-hi
només una única veritat de cada cosa, aquell qui la troba, en sap tot
allò que se'n pot saber; i que, per exemple, un xiquet instruït en aritmètica, si
ha fet una suma seguint les regles, pot estar segur d'haver trobat, pel que fa a
la suma que examinava, tot allò que l'esperit humà pot trobar-hi. Perquè, al
cap i a la fi, el mètode que ensenya a seguir l’ordre verdader i a enumerar
exactament totes les circumstàncies d'allò que es cerca, conté tot allò que
atorga certesa a les regles de l'aritmètica.
[14]Però el que més em plaïa d'aquest mètode era que a través seu estava segur
d’utilitzar en tot la raó, si no perfectament, almenys el millor que podia; a
més, en aplicar-lo, sentia que el meu esperit s'acostumava, a poc a poc, a
concebre més clarament i distintament els seus objectes, i que com que no
l’havia sotmés a cap matèria particular, em prometia aplicar-lo de manera
profitosa a les dificultats de les altres ciències tal com ho havia fet a les de
l'àlgebra. No per això vaig gosar emprendre l'examen de totes aquelles que|
19 Prescindeixen de la matèria i només consideren les relacions. L’escolàstica dividia les matemàtiques
en diverses ciències, segons Tobjecte d’estudi: matemàtiques pures (aritmètica i
geometria), matemàtiques mixtes (música, òptica, perspectiva, etc.), matemàtiques aplicades
(mecànica, hidràulica, topografia, etc.). El mètode cartesià tracta d’unificar les ciències segons
el mètode, no segons l’objecte d ’estudi
El millor de l’anàlisi geomètric: l’ajuda que proporciona a la imaginació; i el millor de
l'àlgebra: el seu simbolisme.
81
En mat.
formalització
de les
operacions(símbols
i
coorde-1|
nades)
Suficiènl
cia de lc
intersut
jectivitaf
de l'evi-ll
dència

Aplicació
selectiva
se'm presentaren, ja que això hauria sigut contrari a l'ordre prescrit21. Però,
en adonar-me que els principis havien de ser tots manllevats de la filosofia,
del mèto­ en la qual no en trobava encara cap de cert, vaig pensar que abans de tot cade
(sobre
lia que els establira; i que, sent açò el més important del món, i on la precipi-ICondibi- [1]
elements
bàsics defa ' 'a prevenció eren el que més calia témer, no l’hauria de dur a terme de|ons de la
dubte). caP manera fins que no tinguera una edat més madura que la dels vint-i-tres 1a regla
1 r i 2n anys que en aquell moment tenia, i fins que no haguera dedicat molt de del memotius
temps a preparar-m'hi, no només desarrelant del meu esperit totes les opini­ tode
per al ons roïnes que havia rebut, sinó també arreplegant moltes experiències per­
dubte què foren, després, matèria dels meus raonaments, i exercitant-me sempre en
el mètode que m'havia prescrit, per tal d'afermar-m'hi cada vegada més.
:l Això mateix haguera sigut contrari a l'ordre prescrit pel mètode, segons el tercer precepte;
vegeu-ho més amunt.
82
[2]

TERCERA PART
En fi, com que no n'hi ha prou, abans de començar a reconstruir la casa on
vivim, d’enderrocar-la i fer provisió de materials i arquitectes, o d’exercitar-
se un mateix en l'arquitectura, i d'haver dibuixat, a més, acuradament el disseny,
cal també haver-se'n procurat una altra on puguem allotjar-nos còmodament
durant les obres; així, per tal de no romandre irresolut en els meus
actes mentre la raó m'obliga a estar-ho en els meus judicis1, i de no deixar de
viure des d’eixe moment de la manera més feliç possible, em vaig crear una
moral provisional, que només tenia tres o quatre màximes, de les quals us en
vull fer partíceps.
La primera era obeir les lleis i els costums del meu país, mantenint constantment
la religió en la qual Déu m'ha fet la gràcia de ser instruït des de la infantesa2,
i governant-me en la resta de coses per les opinions més moderades i les
més allunyades de l'excés que a la pràctica foren correntment acceptades pels
més sensats d'entre aquells amb els quals hauria de conviure. Perquè, havent
començat des d'aleshores a no tenir en compte les meues opinions, donat que
les volia sotmetre totes a examen, només estava segur que el millor que podia
fer era seguir les dels més sensats. I, encara que hi puga haver entre els perses i
xinesos gent tan sensata com nosaltres, creia que el més útil era regir-me per
les d'aquells amb els quals hauria de conviure; i que per saber quines eren ver-
daderament les seues opinions, m’hauria de fixar més prompte en allò que feien
i no en allò que deien; no solament perquè, a causa de la corrupció dels
nostres costums, n'hi ha pocs que vulguen dir tot allò que creuen, sinó també
perquè molts ho ignoren ells mateixos; ja que l'acte del pensament pel qual es
creu una cosa és diferent d'aquell pel qual sabem que la creiem i moltes vegades
l'un es troba sense l'altre. I entre les diverses opinions igualment admeses
tan sols triaria les més moderades, tant perquè en la pràctica sempre són més
còmodes, — i versemblantment molt millors ja que tots els excessos solen ser
roïns— , com també per tal d'apartar-me menys del camí verdader, en cas que
m'equivocara, que si haguera triat un dels extrems i haguera sigut l'altre el que
calia que seguirá. I, particularment, situava entre els excessos totes les promeses
amb les quals retallem alguna cosa de la pròpia llibertat.3 No és que desa-
provara les lleis que, per a remeiar a la inconstància dels esperits febles permeten,
quan es té algun bon propòsit o, fins i tot, per a la seguretat del comerç
quan el propòsit és indiferent, fer vots o contractes que obliguen a perseverar-
hi, sinó que com que no veia cap cosa en el món que sempre romanguera en el
mateix estat, i perquè, quant a mi em proposava perfeccionar més els meus ju­
1 L’objectiu de l’enteniment és la veritat, la voluntat, en canvi, persegueix la felicitat. La raó
pot suspendre els judicis, en el dubte metòdic i provisional, fins que troba un criteri vertaderament
ferm; amb la voluntat, però, no passa el mateix ja que no pol deixar d ’actuar.
2 La religió catòlica.
3 Promeses o vots religiosos. Exigeix la possibilitat de canviar de dccisió.
83
Necessi
tat de la
moral
provisional
1a regla
1a meitc
Estoïcisi
1a regl
2a meitat.
Aposta
Provisionalitat
I

msrursaei mer nat', .r* parjc.
13 1 La segona màxima era ser tan ferm i resolt com poguera en les meues
2a regla accions i, una vegada m'hi haguera decidit, seguir amb tota constància les
de la opinions més dubtoses com si foren molt segures. Imitant en açò els viatgers
moral. que, si es troben perduts en qualsevol bosc, no han d'errar donant voltes d'un
Aposta
cantó a l'altre, ni menys deturar-se en algun indret, sinó caminar sempre tan
drets com puguen cap al mateix costat i no canviar de direcció mai per raons
febles, encara que al principi possiblement haja sigut tan sols l'atzar qui els
haja determinat a triar-la; perquè així, si no arriben precisament al lloc que
desitgen, almenys arribaran finalment a algun lloc on, probablement, estaran
millor que al bell mig del bosc. I així, com que moltes vegades les accions de
la vida no admeten tardança, és una gran veritat que, quan nosaltres no podem
discernir les opinions més verdaderes, cal que seguim les més probables5;
i, fins i tot, encara que no trobem més probabilitat en les unes que en
les altres, cal, no obstant això, que ens decidim per unes i les considerem
després no ja com a dubtoses, en tant que es refereixen a la pràctica, sinó
com a verdaderes i certes, perquè ho és la raó que ens ha fet decidir per elles.
I amb això vaig ser capaç des d'aleshores, d'alliberar-me de tots els penediments
i remordiments que solen fer trontollar les consciències dels esperits
febles i vacil·lants que es deixen dur inconstantment a practicar, com a bones,
coses que després consideren roïnes.
3a recjl^
de la mo
ral. Esto
ïcisme
dicis en compte de desmillorar-los, hauria cregut que cometia una falta greu
contra el bon sentit si, pel fet d’aprovar aleshores alguna cosa, m'haguera obliga!
a tenir-la després per bona, quan potser ja hauria deixat de ser-ho o de considerar-la
com a tal.4
La tercera màxima era procurar dominar-me a mi mateix més prompte que a
la fortuna, i canviar els meus desitjós abans que l'ordre del món; i en general,
acostumar-me a creure que no hi ha res que estiga enterament a la nostra
disposició, tan sols els nostres pensaments, perquè després d'haver fet el possible
pel que fa a les coses externes, tot allò que ens falta per a reeixir ens és
absolutament impossible. I això sol, em pareixia suficient per a impedir-me
desitjar res que no poguera aconseguir, i així estar content. Perquè com que
la nostra voluntat només s'inclina de manera natural a desitjar les coses que
l’enteniment li presenta d'alguna manera com a possibles, és segur que si
considerem tots els béns que es troben fora de nosaltres com igualment allunyats
de les nostres possibilitats, no ens sabrà greu que ens falten els que pareixen
deguts al nostre naixement, si ens en veiem privats sense culpa nostra,
que el fet de no posseir els regnes de la Xina o de Mèxic; i, fent, com se sol
dir, de la necessitat virtut, no desitjarem més estar sans si estem malalts, o bé
ser lliures si estem empresonats, del que desitgem ara tenir cossos d'una ma-
4 Cometríem una falta contra la raó, si prenguérem com a definitives les normes i decisions
cjue només poden ser provisionals o transitòries.
. En l'ordre teòric s’exigeix certesa absoluta, allò probable és considerat fals, però en l'ordre
pràctic o moral n’hi ha prou amb allò probable.
84

lèria tan poc corruptible com els diamants, o ales per a volar com els ocells.
Però reconec que ara cal un llarg exercici i una meditació reiterada per a
acostumar-se a mirar des d'aquest biaix totes les coses; i crec que és principalment
en això que consisteix el secret d'eixos filòsofs6 que en altre temps
van poder sostraure’s a l'imperi de la fortuna i, malgrat els patiments i la pobresa,
rivalitzar en felicitat amb els seus déus7. Perquè, ocupant-se sense parar
a considerar els límits que els eren prescrits per la natura, es persuadien
tan perfectament que res estava al seu abast, llevat dels seus pensaments, que
això sol era suficient per tal d'impedir-los tenir alguna afecció per altres coses;
i disposaven d'aquests pensaments tan absolutament que en això tenien
una certa raó per a considerar-se més rics i més poderosos, i més lliures i feliços
que cap dels altres homes que, com que no sostenen aquesta filosofia,
per molt afavorits que es puguen trobar per la naturalesa i la fortuna, no disposen
mai de tot el que volen.
[5] Finalment, com a conclusió d'aquesta moral, em vaig adonar que calia fer
una revisió de les diverses ocupacions que els homes tenen en aquesta vida
per tal de procurar triar la millor; i sense que jo tinga res a dir de les dels altres,
vaig pensar que no podria fer res millor que continuar en aquella mateixa
on em trobava, és a dir, dedicar tota la vida a cultivar la meua raó i avançar
tant com poguera en el coneixement de la veritat, seguint el mètode que
m'havia prescrit. Havia experimentat acontentaments tan extrems, una vegada
havia començat a servir-me d'aquest mètode, que no creia que se'n poguera
rebre de més agradables i innocents en aquesta vida; i com que descobria
cada dia a través seu algunes veritats, que em semblaven molt importants i
habitualment ignorades pels altres homes, la satisfacció que en rebia omplia
de tal manera el meu esperit que la resta no m ’afectava gens. D'altra banda,
les tres màximes precedents estaven fonamentades tan sols en el propòsit que
tenia de continuar instruint-me, perquè havent-nos donat Déu a cadascú certa
llum natural per tal de discernir allò verdader d’allò fals, no hauria cregut
haver-me d'acontentar en cap moment amb les opinions dels altres si no
m'haguera proposat utilitzar el meu judici per a examinar-les arribat el moment;
i en seguir-les no hauria pogut alliberar-me d'escrúpols si no haguera
esperat no perdre per açò cap ocasió de trobar-ne de millors, en el cas que
n’hi haguera. I, per últim, no hauria sabut limitar els meus desitjós, ni estar
content, si no haguera seguit un camí a través del qual, pensant estar segur
de l'adquisició de tots els coneixements de què fóra capaç, pensara, alhora,
de la mateixa manera adquirir tots els béns verdaders que mai no es trobaren
al meu abast; tant més que, no inclinant-se la nostra voluntat a seguir ni a re -1 intel·lec-
butjar cap cosa en la mesura que l'enteniment li la presenta com a bona o ro-1 tualisme
6 Filòsofs estoics.
7 Al·lusió a una creença estoica: “Déu no venç el savi en felicitat”, segons Sèneca, L. Vlll,
Epístola 73.
4a regle:
Euderrn -
nisme
platònic
Suficiència
de I?
intersub-
jectivital
de l'evi-

moral socràtic
Religió 16 1|
a estalvi
1a regla
mètode
Escepticisme
moderat
(dubte
provisional)
1a i altres
regles del
mètode
Influènci
a de les
matemàtiques
ïna, és suficient jutjar bé per lal d'obrar bé*, i jutjar el millor possible per tal
de fer també el millor, és a dir, adquirir totes les virtuts i, al mateix temps,
tots els altres béns que poguérem adquirir; i quan estem segurs que això és
així, no podem sinó estar contents.
Així, després d'estar segur d'aquestes màximes i haver-les posades a part,
juntament amb les veritats de la fe9, que sempre han sigut les primeres en la
meua creença, vaig considerar que, respecte de totes les meues opinions restants,
lliurement podia emprendre la tasca de desfer-me'n. I com que esperava
reeixir millor conversant amb els homes que no romanent un llarg temps
reclòs, prop del braser, on havia tingut tots aquests pensaments, encara no
havia acabat l'hivern, vaig continuar el meu viatge. I durant els nou anys següents,
no vaig fer una altra cosa que pegar voltes d'una banda a l'altra de
món, tractant de ser més prompte espectador que actor, en totes les comèdies
que s'hi representen; i reflexionant particularment en cada matèria, sobre allò
que la podia fer sospitosa i donar-nos ocasió de confondre’ns, vaig desarrelar
del meu esperit tots els errors que abans s'havien pogut filtrar. No és que,
amb això, imitara els escèptics , que només dubten per dubtar i fingeixen
d’estar sempre irresoluts; perquè, al contrari, la meua intenció tendia a assegurar-me
i rebutjar a un costat la terra movedissa i l’arena, per trobar roca o
argila. Açò, crec, /c m permetia obtenir bons resultats ja que, tractant de descobrir
la falsedat o la incertesa de les proposicions que examinava, no amb
febles conjectures sinó amb raonaments clars i segurs, no en vaig trobar cap
de tan dubtosa que no en traguera sempre alguna conclusió bastant certa, encara
que només fóra que no contenia res de cert. I així com, quan s'enderroca
una casa vella se'n guarden ordinàriament les runes per a utilitzar-les en la
construcció d’una de nova; de la mateixa manera, en destruir totes aquelles
opinions meues que considerava mal fonamentades, feia diverses observaciones
i adquiria moltes experiències" que m'han servit, després, per a establir-ne
de més certes. I, a més, continuava exercitant-me en el mètode que
m'havia prescrit; perquè, a més de tenir cura de conduir generalment tots els
meus pensaments segons les seues regles, em reservava de tant en tant algunes
hores que dedicava particularment a aplicar-lo en dificultats matemàtiques
o, fins i tot, en d'altres que podia considerar paregudes a les de les matemàtiques,
separant-les de tots els principis de les altres ciències que no
considerava prou ferms, tal com veureu que ho he fet en algunes que es troben
explicades en aquest volum12. I així, vivint en aparença com els qui, no
És una referència clara a Pintel·lectualisme moral de Sòcrates.
9 Descartes no sotmet les veritats de fe a la crítica del dubte metòdic.
1(1 Possiblement. Descartes, aludeix ací als escèptics grecs o a Montaigne . Descartes especifica
novament que el seu dubte no és escèptic, sinó metòdic i provisional. Per als escèptics el
dubte és la fi, mentre que per a Descartes és el mitjà per a obtenir la veritat.
11 En òptica i acústica principalment: observació de l’arc de Sant Martí, de la vibració de les
cordes, entre d’altres.
12 Fa referència als assajos “Diòptrica”, “Meteors” i “Geometria”, que es van publicar en el
mateix volum que el Discurs.
86

tenint cap altra ocupació que passar una vida dolça i innocent, com els qui
estudien la manera de separar els plaers dels vicis i, per a gaudir del seu
temps lliure sense molestar utilitzen tots els divertiments honestos, no deixava
de perservar en el meu propòsit i de progressar en el coneixement de la
veritat, possiblement més que si m'haguera dedicat a llegir llibres o bé freqüentar
gent de lletres.
[7] No obstant això, aquests nou anys van passar abans que haguera pres partit
pel que fa a les dificultats que entre els doctes tenen el costum de discutir, i
abans que haguera començat a buscar els fonaments d'alguna filosofia més
certa que la vulgar. I l'exemple d’alguns esperits excel·lents que, havent tingut
abans aquest propòsit, em pareixia que no ho havien aconseguit, m'hi feia
imaginar tanta dificultat que potser no hauria gosat encara emprendre'l si
no haguera sentit que alguns ja feien córrer el rumor que jo ja ho havia dut a
terme. No sabria dir en què fonamenten aquesta opinió; i, si jo hi he contribuït
d'alguna manera amb els meus discursos, deu haver sigut per confessar
més ingènuament allò que jo ignorava, de com acostumen a fer-ho els qui
han estudiat un poc, i potser, per haver fet veure les raons que tenia de dubtar
de moltes coses que els altres creuen certes, abans que per haver presumit de
posseir alguna doctrina. Però, com que tenia el cor prou honest perquè no
volia de cap manera que em prengueren pel que no era, vaig pensar que calia
que m ’esforçara, per tots els mitjans, per fer-me digne de la reputació que
m ’atorgaven; i fa precisament vuit anys que aquest desig va fer que em decidirà
allunyar-me de tots els llocs on poguera tenir coneixences, i retirar-me
ací, en un país on la llarga durada de la guerra13 ha fet que s'hi establiren
unes ordenances que els exèrcits que hi fan estada tan sols pareix que servis-
quen per a fer que es puga gaudir dels fruits de la pau amb més seguretat i
on, enmig de la gentada d'un gran poble, molt actiu i més atent als seus propis
afers que curiós dels altres, sense que em falte cap de les comoditats que
hi ha a les ciutats més freqüentades, he pogut viure tan solitari i retirat com
en els deserts més allunyats.
13 Holanda. Guerra d’alliberament dels Països Baixos, contra Espanya; que va començar cl
1572 i va acabar el 1648, encara que es va interrompre entre els anys 1609 i 162).

QUARTA PART
111 No sé si he de parlar-vos de les primeres meditacions que vaig fer, perquè
són tan metafísiques i poc corrents que possiblement no seran del gust de
tothom. No obstant això, i perquè es puga jutjar si els fonaments que he
adoptat són suficientment ferms, em veig obligat, d'alguna manera, a parlar-
ne.
2a regla|2 1 Feia molt de temps que havia advertit que, pel que fa als costums, algunes
de la vegades cal seguir les opinions que se sap que són molt incertes com si foren
moral indubtables, tal com he dit abans1; però, atés que aleshores tan sols desitjava
1a regla
del mètode
1 r motiu
del dubte
3r motiu
per al
dubte
2n motiu
per al
dubte
Arg.
cogito
dedicar-me a la recerca de la veritat2, vaig creure que em calia fer tot el contrari,
i rebutjar com a absolutament fals tot allò en què poguera imaginar el
dubte3 més xicotet, per tal de veure si després d’açò, restava alguna cosa en
la meua creença que fóra enterament indubtable. Així, com que els nostres
sentits més d'una vegada ens enganyen, vaig voler suposar que no hi havia
cap cosa que fóra tal com ens la fan imaginar. I, com que hi ha homes que
s'equivoquen en raonar, fins i tot respecte de les qüestions més simples de
geometria, i hi estableixen parologismes4, creient que estava exposat a equivocar-me
com qualsevol altre, vaig rebutjar com a falses totes les raons que
abans havia pres com a demostracions. I, finalment, considerant que tots els
pensaments que tenim quan estem desperts els podem també tenir quan dormim,
sense que n'hi haja cap que siga verdader, vaig decidir fingir que totes
les coses que fins aleshores havien entrat en el meu esperit no eren més ver-
daderes que les il·lusions dels meus somnis.
[3] Però immediatament després em vaig adonar que, mentre volia pensar que
tot era fals, calia necessariament que jo, que ho pensava, fóra alguna cosa. I
advertint que aquesta veritat: “Pense, ergo existisc”5, era tan ferma i segura
Hip. del I que ni tan sols les suposicions més extravagants dels escèptics eren capaces
Geni Mal.| t|e fer-la trontollar, vaig creure que sense escrúpols la podia admetre com el
primer principi de la filosofia que buscava.
Arg.
del
cogito
[4]Després, examinant amb atenció el que jo era, i veient que podia fingir que no
tenia cap tipus de cos, i que no hi havia cap món, ni cap lloc on jo em troba-
ra, però que no podia fingir, per això mateix, que no existirà; sinó que, ben al
contrari, del fet mateix que pensara a dubtar de la veritat de les altres coses,
se'n desprenia molt evidentment i certament que jo existia; mentre que si haguera
tan sols deixat de pensar, encara que la resta del que havia imaginat
haguera sigut veritat, no tenia cap raó per creure que jo existirà; d'això vaig
1 Fa referència a la segona màxima de la seua moral provisional.
2 Investigació teòrica de la veritat que exclou allò probable, versemblant i dubtós.
3 Descartes introdueix el dubte metòdic com el mitjà per assolir la veritat.
4 Raonament fals.
5 En l’edició llatina: “Ego cogito, ergo sum, sive existo” (A-T, VI, 558). És una veritat evident
per intuïció. El fet de pensar implica el fet d’existir.

R. Desventes
saber que jo era una substancia6 l'essència7 o naturalesa de la qual no és una
altra que pensar, i que, per a existir, no necessita cap lloc, ni depén de cap
cosa material8. De manera que aquest jo, és a dir, l'ànima9, per la qual sóc el
que sóc, és completament distinta del cos i, fins i tot és més fàcil de conèixer
que aquest, i que encara que ell no existirà, l’ànima no deixaria de ser tot el
que és.
[5] Després d’açò, vaig considerar en general el que es requereix per tal que una
proposició siga verdadera i certa; perquè, com que acabava de trobar-ne una
que sabia que ho era, vaig pensar que també hauria de saber en què consistia
aquesta certesa. I, havent advertit que en: “pense, ergo existisc”, no hi ha res
que m’assegure que dic la veritat, llevat del fet que veig molt clarament que
per a pensar cal existir, vaig creure que podia adoptar com a regla genera que
aquelles coses que concebem tan clarament i tan distintament són totes ver-
daderes, i que només hi ha alguna dificultat en determinar bé quines són les
que concebem distintament.
[6] A continuació, reflexionant sobre el fet que jo dubtava i que, en conseqüència,
el meu ésser no era del tot perfecte, perquè veia clarament que hi havia
una major perfecció en el fet de conèixer que en el de dubtar, vaig pensar en
buscar d'on havia aprés a pensar en alguna cosa més perfecta que no el que
jo era; i vaig conèixer amb evidència que calia que fóra d'alguna naturalesa
que, en efecte, fóra més perfecta. Pel que fa als pensaments que tenia d’altres
coses fora de mi, com el cel, la Terra, la llum, la calor i d'altres mil, no m'era
tan difícil saber d'on provenien ja que, no veient-hi res en què em paregueren
superiors a mi, podia creure que si eren verdaders, depenien de la meua naturalesa,
en tant que aquesta tenia alguna perfecció; i si no ho eren, procedien
del no-res, és a dir, estaven en mi a causa dels meus defectes. Però no podia
passar el mateix amb la idea10 d'un ésser més perfecte que el meu, perquè
que procedirà del no-res era una cosa manifestament impossible; i, com que
no hi ha menys repugnància11 a pensar que el més perfecte siga una conseqüència
del menys perfecte, que pensar que del no-res procedisca qualsevol
cosa, una idea com aquesta tampoc podia procedir de mi mateix. De manera
que només la possibilitat que haguera sigut posada en mi per una naturalesa
6 “Quan concebem la substància només concebem una cosa que existeix de tal forma que només
té necessitat de si mateixa per a existir” (Principis, I, 51).
7 Encara que “essència” és allò pel qual una cosa és el que és i es distingeix de les altres i “naturalesa”
és un principi essencial de caràcter actiu, l’autor els utilitza ací com a sinònims.
s Insisteix en la independència de la substància pensant en oposició amb l’extensa, de rtiiiimu
en oposició amb el cos.
9 Fa referència a l’ànima racional, al pensament pur; per això l’edició llatina utilitza cl terme
mens: “Adeo ut, Ego, hoc est, mens” (A-T, VI, 558).
10 Per a Descartes el pensament pensa sempre idees, és a dir, que el pensament no recau sobre
objectes, no pensa objectes, sinó la idea que tenim d’eixe objecte. Vegeu la teoria de Ics idees,
capítol TTI.
11 “No hi ha menys repugnància a pensar que el més perfecte...”, és a dir, no hi ha menys con
tradicció a pensar que el més perfecte...
89
2a subs
tància
Relació
ment i
cos
1a regla
del
mètode
1a
prova
de
Déu

V
[7]
2a prova
de Déu
3a p ro l^
de Déu
i/i,\rur,\ ari mnnar. 'rp u n c .
que fóra verdaderament més perfecta que jo, i fins i tot que hi tinguera totes
les perfeccions de què jo poguera tenir alguna idea, és a dir, per dir-ho en un
sol mot, que fóra Déu.
A açò vaig afegir que, ja que coneixia algunes perfeccions que no posseïa, jo
no era l'únic ésser que existia (lliurement usaré ací, si no us fa res, la terminologia
de l'Escola), sinó que necessariament calia que n'hi haguera un altre
de més perfecte, del qual jo depenguera i del qual haguera rebut o obtingut
tot allò que posseïa. Perquè si haguera existit jo sol i independent de qualsevol
altre ésser, de manera que haguera tingut de mi mateix el poc en què participava
l’Ésser perfecte, hauria pogut tenir de mi per la mateixa raó totes les
altres coses que sabia que em mancaven i, així, ser jo mateix infinit, etern,
inmutable, omniscient, omnipotent, i, en fi, posseïr totes les perfeccions que
podia admetre que es troben en Déu.12
Perquè, segons els raonaments que acabe de fer, per tal de conèixer la
naturalesa de Déu fins allà on la meua en fóra capaç, només em calia considerar,
de totes aquelles coses de les quals en tinguera alguna idea en mi, si el
fet de posseir-les era una perfecció o no; i estava segur que cap d'aquelles a
les quals els falta alguna perfecció no es trobaven en Ell, però totes les altres
sí. Així, vaig veure que el dubte, la inconstància, la tristor i coses paregudes,
no hi podien ser, atés que jo mateix haguera estat molt satisfet de trobar-
me’n exempt. A més d'això, tenia idees de moltes coses sensibles i corporals,
perquè, encara que suposara que somniava i que tot allò que jo veia o m'imaginava
era fals, no podia negar, no obstant això, que eixes idees no es trobaren
verdaderament en el meu pensament; però, com que ja havia conegut
molt clarament en mi que la naturalesa intel·ligent és distinta de la corporal
considerant que tota composició revela dependència i que la dependència és
manifestament un defecte, vaig creure que no podia ser una perfecció en Déu
estar compost d'aquestes dues naturaleses i que, en conseqüència, no ho era;
però que, si en el món hi havia cossos, o intel·ligències, o bé altres naturaleses,
que no foren totalment perfectes, el seu ésser hauria de dependre del poder
diví de tal manera que sense Ell no podrien subsistir ni un sol moment.
[9] Després vaig voler buscar altres veritats, i havent-me proposat l'objecte dels
geòmetres, que jo concebia com un cos continu, o un espai infinitament extens
en longitud, llargària i alçada o profunditat, divisible en diverses parts13
que podien tenir diverses figures i tamanys, i ser mogudes o transportades de
moltes maneres, perquè tot això suposen els geòmetres en el seu objecte,
vaig recórrer algunes de les seues demostracions més simples. I, havent advertit
que eixa gran certesa que tothom els atribueix no es fonamenta sinó en
Descartes introdueix una hipòtesi per reafirmar l’anterior. Si jo existirà com un ésser únic,
hauria de posseir les perfeccions atribuïdes a Déu, i com que no les posseïsc, és necessari que
el meu ésser depenga d’un altre ésser més perfecte: Déu.
13 “Cos continu, o un espai infinitament extens"; que es pot dividir en parts que són alhora
divisibles; atés que els cossos només són extensió, l’extensió que separa dues parts de la matèria
que al seu torn serà un cos. En conseqüència no existeix el buit.
90

H. Di’svtirlra
el fet que les conceben de manera evident, segons la regla14 que he dit anteriorment,
vaig advertir igualment que no hi havia res en elles que m'assegu-
rara l'existència del seu objecte. Perquè, per exemple, veia bé que, si suposem
un triangle, els seus tres angles cal que siguen iguals a dos rectes, però
amb això no veia res que m'assegurara que hi ha al món cap triangle. Ben al
contrari, tornant a examinar la idea que posseïa d'un ésser perfecte, trobava
que l'existència hi era compresa de la mateixa manera que en la idea d’un
triangle s'hi comprèn que els seus tres angles són iguals a dos rectes, o en la
d'una esfera en què totes les parts són equidistants del centre, i fins i tot de
manera encara més evident; i que, en conseqüència, és tan cert almenys que
Déu, que és l'Esser perfecte, és o existeix, com ho puga ser qualsevol demostració
de geometria.
[10] Però, el que fa que n'hi haja molts que es persuadeixen de la dificultat que
hi ha en conéixer-lo i, fins i tot, de conèixer la seua ànima, és que mai enlairen
el seu esperit per damunt de les coses sensibles, i estan tan acostumats a
no considerar res que no siga imaginat — és una manera de pensar particular
pel que fa a les coses materials— que tot el que no és imaginable, els pareix
que no és intel·ligible. Açò és molt evident pel fet que fins i tot els filòsof
accepten com a màxima a les escoles que no hi ha res en l'enteniment que no
haja estat en els sentits15, on tanmateix, és cert que les idees de Déu i de l'ànima
mai no han estat. I em fa l'efecte que els qui volen usar la seua imaginació
per a comprendre eixes idees, fan el mateix com si, per a escoltar el
sons o sentir les olors, es volgueren servir dels ulls, encara que hi ha aquesta
diferència: que el sentit de la vista no ens assegura menys que la veritat dels
objectes de l'olfacte o l'oïda, mentre que ni la nostra imaginació ni els nostres
sentits mai no ens podrien assegurar cap cosa si el nostre enteniment no hi
intervinguera.
[11] En fi, si encara hi ha homes que no s'han persuadit suficientement de
l'existència de Déu i de l’ànima amb les raons que he aportat, vull que sàpiguen
que totes les altres coses de les quals creuen potser que estan més segurs,
com per exemple tenir cos, que hi ha uns astres i una Terra, i coses paregudes,
són menys certes. Perquè, encara que tinguem una certesa moral16
d’aquestes coses que, llevat que siguen extravagants, pareix que no en puguem
dubtar, tanmateix, excepte que perdem la raó, quan es tracta d'una
qüestió de certesa metafísica, no podem negar que siga un motiu suficient
per a no estar-ne completament segur que del fet d'haver advertit que de la
14 Fa referència al primer precepte que declara l’evidència com a criteri de veritat, postulat en
la segona part d’aquest Discurs.
15 La màxima escolàstica: Nihil est in intellectu quod prius nonfuerit in sensu que permet
afirmar que qualsevol coneixement humà, parteix dels sentits i acaba en l’enteniment o raó.
16 Seguretat moral, açò és certesa suficient en l’àmbit de la vida pràctica: “així els qui mai han
visitat Roma no dubten que siga una ciutat d’Itàlia, tot i que podria passar que aquells dels
qual han aprés açò, s’hagueren equivocat. (Principis, TV, 205). L’existència del món és una
certesa moral, menys segura que l’existència de Déu.
91
3a prova
de
Déu
Empirisme
i imagi-
naciô
vs. ide-
es in-
nates
Probabilitat
vs. certesa

2n motiu
del dubte
Déu com
a protector
de l'evidència
1 r i 2n
motius
per al
dubte
utscurs u n mamat. r p a n e .
mateixa manera podem imaginar-nos, estant adormit, que tenim un altre cos,
i que veiem altres astres i una altra Terra, sense que res d'això siga així. Perquè,
¿com sabem que els pensaments que ens vénen en somnis són més falsos
que els altres, si moltes vegades no són menys vius i precisos? I encara
que els millors esperits ho estudien tant com els plaga, no crec que puguen
donar cap raó que siga suficient per a eliminar aquest dubte, si no pressuposen
l'existència de Déu. Perquè, en primer lloc, això mateix que fa poc he
pres com una regla, a saber: que les coses que concebem molt clarament i
molt distintament són totes verdaderes, només és segur perquè Déu és o existeix,
i perquè és un Ésser perfecte, i perquè tot allò que hi ha en nosaltres
prové d'Ell. D'ací se'n segueix que, com que les nostres idees o nocions són
coses reals i que provenen de Déu en tot allò que tenen de clares i distintes,
no poden en això ser sinó verdaderes. De manera que, si tenim moltes vegades
idees que contenen falsedat, això només pot ser degut al fet que tenen
alguna cosa confusa i obscura, ja que en això participen del no-res, és a dir,
que aquestes es troben en nosaltres tan confuses perquè nosaltres no som totalment
perfectes17. I és evident que no hi ha menys repugnància que pensar
que la falsedat o imperfecció procedeixen de Déu com a tal que pensar que
la veritat o la perfecció procedeixen del no-res. Però si no sabérem que tot
allò que hi ha en nosaltres de real i verdader prové d'un Ésser perfecte i infinit,
per clares i distintes que foren les nostres idees, no tindríem cap raó que
ens assegurara que posseírem la perfecció de ser verdaders.
] Ara bé, després que el coneixement de Déu i de l'ànima ens ha atorgat
certesa d'aquesta regla, es ben fàcil conèixer que els somnis que imaginem
mentre estem adormits de cap manera han de fer-nos dubtar de la veritat dels
pensaments que tenim quan estem desperts. Perquè si passara que, fins i tot
dormint, tinguérem una idea molt distinta, com per exemple que un geòmetra
inventara alguna nova demostració, el seu somni no li impediria que fóra
verdadera. I pel que fa a l'error més corrent dels nostres somnis, que consisteix
a representar-nos diversos objectes de la mateixa manera com ho fan els
nostres sentits externs, no hi fa res que ens done motiu per desconfiar de la
veritat d'aquestes idees, ja que també ens poden enganyar moltes vegades
sense que dormim, com quan els qui tenen la icterícia ho veuen tot de color
groc, o quan els astres o altres cossos molt llunyans ens pareixen molt més
menuts del que són. Perquè, en definitiva, tant si estem desperts com adormits,
mai no ens hem de deixar convèncer sinó per l'evidència de la nostra
raó.18 I cal remarcar que dic de la nostra raó i no de la imaginació ni dels
sentits. Així, encara que vegem el sol molt clarament, no hem de creure per
això que siga de la grandària amb què el veiem; i podem imaginar distintament
un cap de lleó en el cos d'una cabra, sense que per això calga concloure
17 L’error prové de nosaltres, de la nostra imperfecció, ja que prenem idees confuses com a
idees clares i diferents.
Ih La veritat consisteix en definitiva en l’evidència de les idees clares i diferents. Només ens
hem de deixar convèncer per l’evidència de la nostra raó.
92

ik. u fscanvs
que hi haja en el món cap quimera, perquè la raó no ens diu que allò que veiem
o imaginem així siga verdader, però sí que totes les nostres idees o noci
ons han de tenir algun fonament de veritat; perquè no és possible que Déu,
que és del tot perfecte i verdader, les haja posades en nosaltres sense aquest
fonament.191 com que els nostres raonaments no són mai tan evidents ni tan
enters durant el somni com durant la vigília, encara que algunes vegades les
nostres imaginacions siguen tant vives i precises o més, la raó també ens diu
que, com que els nostres pensaments no poden ser tots verdaders perquè no
som del tot perfectes, allò que tenen de veritat s’ha de trobar infal·liblement
en els que tenim quan estem desperts, que no en els dels nostres somnis.
19 En resum. Deu, ésser perfecte i verdader, és el fonament i origen de qualsevol veritat. Déu
no ens pot enganyar, garanteix la veritat de les nostres idees, de la ciència i suprimeix el dubte.
93
L'existència
del
món