HEINER GOEBBELS - Teatre Lliure

HEINER GOEBBELS
109

110
APUNTS DEL
MEU BESAVI
ADALBERT STIFTER
Mai no havia vist això tan bé com avui.
Me n’anava a les cabanes i a les cases
on havia de prendre algunes precaucions
a causa de la malaltia.
Quan era de camí de tornada, i arribava
a les proximitats de l’alberg, en un lloc
delimitat i envoltat per algunes cases,
vaig veure la font comunal, tancada en
un encofrat de planxes i embolicada
amb coses que mantenen l’escalfor, que
es dreçaven com un monticle de glaç, i
en aquest glaç no s’hi havien tallat ni
esglaons, perquè ja feia quatre setmanes
que no sortia aigua de la font. Davant les
portes de les cases, vaig veure que la
gent havia escampat, al matí, sorra o
terra o una mica de palla damunt la
superfície relliscosa dels camins, perquè
ningú no caigués, però la pluja ho havia
cobert tot de glaç fresc.
A l’alberg de la part de darrera de Dubs,
vaig poder desempallegar del tot l’abric,
i ara també les botes, del glaç que s’hi
havia aferrat. L’amo designava amb
satisfacció els meus grampons de glaç i
deia que eren un equipament
excel·lent, i que damunt d’un glaç així
s’havia de caminar amb total seguretat,
que sense això no es podia posar el peu
a fora, on tot era tan completament
relliscós i llis, sense córrer el perill de
trencar-se els braços i les cames, i que
no hi havia cap altra manera de lluitar
contra això, perquè el glaç es tornava a
formar sense parar. Vam fer l’àpat de
migdia a l’alberg i, un cop vam haver
menjat, quan l’alatzà va haver recuperat
les forces, les ferradures esmolades
de nou, quan les nostres coses van ser
tan deslliurades i lleugeres com al matí
quan havíem deixat casa nostra, vam
continuar la ruta.
Havia d’anar fins als xalets.
Quan érem al camp i entre els sembrats,
vam sentir un soroll de caiguda sord,
però sense saber del cert de què es tractava.
A la vora d’un bosc, vam veure un
salze guspirejant, i les seves branques
sòlides van caure cap a terra, com
desembullades amb pinta. Ens vam
haver d’acostar al bosc fent una volta, en
direcció al qual, per les prades pastures,
s’esglaonaven els xalets. Aquest bosc
també el vam veure, lleugerament
gebrat, però brillant de manera gairebé
imperceptible sobre un fons de gel gris.
A partir dels xalets, jo encara havia d’anar
a Eidun. Tenia coses a fer a les primeres
cases d’Eidun. Vam tornar a travessar
els camps, fins a aquestes cases.
En deixar les cases d’Eidun, vam poder
emprendre finalment el camí de tornada.
Després d’haver-nos netejat un cop més
el glaç a l’alberg d’Eidun, tal com ho
havíem fet als xalets, i després que l’alatzà
va haver rebut una mica de farratge i
que nosaltres vam recuperar les forces
gràcies a una beguda, vam tornar als nostres
llocs al trineu per tornar cap a casa.
Vam poder agafar un camí on, a l’estiu, es
troben les prades d’Eidun, però per on a
l’hivern passa un camí que s’enduia tots
aquells que, des d’Eidun, a peu o en
vehicle, dels xalets o dels voltants, s’havien
de desplaçar pel pendent boscós o
pel bosquet més alt, perquè els era més
curt. Només vam haver d’estar una mitja
hora per aquest camí abans de trobar la
carretera que anava en direcció a
Taugrund i a casa meva. Quan érem als
prats, i avançàvem per la seva extensió, i
no dominàvem més enllà d’una braça,
vam tornar a sentir el mateix soroll sord
de caiguda, igual que ja l’havíem sentit
avui, però un cop més no el vam reconèixer
i tampoc no vam saber exactament
d’on provenia. Finalment vam passar d’aquesta
via d’hivern a la carretera.
Estàvem contents amb la idea d’arribar a
casa; perquè la pluja i la humitat que ens
penetraven pertot arreu eren tan incòmodes,
el glaç era també tan desagradable,
que s’estenia artificialment arreu per
damunt del terra i els camps, i damunt
seu no podíem posar el peu sense estar
completament segurs. El coronel va dir
un dia, quan arranjàvem els camins, que
no en notaríem els beneficis fins passat
un any i als següents. Jo els notava avui,
mentre el meu alatzà estirava el trineu
per aquesta carretera llarga, sòlida, uni-
formement plana pertot arreu. Què se
n’hauria fet, de nosaltres, aquest dia, si el
camí hagués estat tan desigual, inclinat i
ple de sotracs com abans.
Quan vam arribar finalment a Taugrund,
i el bosc s’estenia al llarg de la carretera,
vam sentir de cop, als boscos de
coníferes que eren als cingles de la
banda dreta, un soroll molt estrany i que
mai cap de nosaltres no havia sentit. Era
com si milers o fins i tot milions de barres
de vidre piquessin les unes contra les
altres i, amb aquest soroll confús, se
n’anessin lluny. Els boscos de coníferes
eren, però, encara massa lluny perquè
poguéssim reconèixer de veritat la naturalesa
d’aquest so. En el silenci que regnava
al cel i la terra, ens va semblar
estrany. En Thomas va voler aturar l’alatzà,
però no va aconseguir-ho immediatament
perquè en aquesta via glaçada el
trineu anava llançat pel seu propi pes i
empenyia l’animal, i també perquè l’alatzà
avançava alegrement pel camí de
tornada i obeïa més lentament a cada
aturada, i perquè aquell dia aspirava
particularment a arribar a l’estable.
Quan al final es va immobilitzar, el soroll
ja havia passat. Però vam sentir llavors
una remor feble a l’aire que no havíem
percebut abans a causa del martelleig
dels cascs, i aquesta remor era indistinta,
i era del tot diferent del so que ens
havia fet decidir aturar el cavall. Vam
reiniciar la marxa. Ens vam acostar a
Taugrund i vam percebre finalment l’obertura
ombrívola per on la carretera
entrava al bosc. Encara que era l’inici de
la tarda, encara que el cel gris irradiava
una llum clara, com si haguéssim de
veure el sol brillant entre els núvols, era
amb tot una tarda d’hivern i feia ja tanta
ombra que els camps blancs de davant
nostre començaven a canviar de color i
dins el bosc regnava la penombra.
111

112
Quan vam arribar a l’indret per on havíem
d’entrar sota la volta dels arbres, Thomas
va cridar l’alto. Vam veure davant nostre
un elegant avet roig plegat en corba i que
traçava un arc per damunt de la nostra
carretera, tal com es preparaven per al
pas dels emperadors. Era inimaginable,
l’esplendor i el pes del glaç aferrat als
arbres. Les coníferes eren iguals que
canelobres d’on penjaven incomptables
espelmes, dirigides cap a terra, d’unes
dimensions fabuloses. Les espelmes
tenien totes reflexos d’argent, els canelobres
mateixos eren argentats i no s’elevaven
tots en vertical, molts estaven inclinats
en direccions diferents. La remor,
que havíem sentit prèviament per l’aire,
ara ens era coneguda; ja no era per l’aire,
era al costat nostre. Regnava pel bosc
sencer, sense interrupció, i es produïa
cada vegada que una de les branques i
brancatges es trencaven i queien a terra.
Era tan horrible que la resta es mantenia
immòbil. Entre tant centellejar i tornassolar,
ni un brancatge, ni una agulla no es
movia, tret de després d’una caiguda de
glaç quan una branca picava en l’aire. De
seguida tot tornava a estar en calma. Vam
esperar, i vam mirar, no sé si era per
admiració o per por d’endinsar-nos per
allò. El nostre cavall compartia sens
dubte aquest sentiment, perquè el pobre
animal va fer lentament algunes passes i
va provocar algunes sacsejades al trineu
que el van fer recular una mica.
Mentre encara érem allà i miràvem
–encara no havíem pronunciat ni la més
mínima paraula– vam tornar a sentir el
soroll de caiguda que ja havíem percebut
dues vegades avui.
Però aquesta vegada sabíem de què es
tractava. D’entrada hi ha haver un enorme
terrabastall, comparable a un crit,
seguit d’un breu alenada, remor o frec, i
tot seguit el soroll estrepitós de la caiguda
d’un tronc gruixut llançat a terra. El
cruixit es va expandir a través del bosc i a
través de l’espessor dels brancatges que
n’atenuaven el soroll, hi va haver un cop
més una dringadissa i un espetec, com si
se sacsegés i es remenés una massa infinita
de vidre. Després tot va tornar a ser
com abans, els troncs s’endogalaven, res
no es movia i la remor feble continuava.
Era estrany, quan una branca o un brancatge
o un tros de glaç queien a prop nostre;
no vèiem d’on venia, sovint només
vèiem el llampec de la caiguda, sovint ni
el vèiem, però en sentíem només el xoc,
i la immobilitat tornava a regnar.
Es feia evident que no podríem penetrar
aquell bosc. En alguna banda, un arbre
amb tot el brancam potser estava travessat
a la carretera, ens seria impossible
franquejar-lo o vorejar-lo, perquè els
arbres estaven estrets els uns contra els
altres, amb les agulles i els brancatges
endogalats, i perquè la neu s’enfilava fins
a les branques i els branquillons més baixos.
Si llavors haguéssim fet mitja volta,
amb la idea de tornar pel camí per on
havíem vingut, i mentrestant allà també
un arbre s’hagués esfondrat de través, llavors
hauríem quedat atrapats. La pluja
queia sense parar, nosaltres mateixos tornàvem
a estar tan envoltats de glaç que
amb prou feines ens podíem moure, el
trineu s’havia afeixugat i com vitrificat, i
l’alatzà aguantava la càrrega. Si alguna
cosa dels arbres es tornava més feixuc ni
que fos d’una unça, podria caure, fer
caure les puntes de les pinyes com tascons
i traspassar-nos, d’altra banda vam
veure que el camí davant nostre estava
cobert i sembrat de coses trencades, i
mentre ens vam quedar allà, vam tornar a
sentir de lluny cops sords. I quan vam
mirar enrere, cap als camps per on
havíem vingut, tal com havíem constatat
durant tot el dia, no hi havia ni un ésser
humà ni una criatura viva, només jo, en
Thomas i l’alatzà, sols en plena natura.
Vaig dir a en Thomas que havíem de
desfer el camí. Ell va proposar el
mateix. Vaig baixar, ell va fer fer mitja
volta al cavall i al trineu. Després ell
també va baixar. Ens vam espolsar la
roba tan bé com era possible i vam treure
el glaç de l’alatzà i del trineu tant
com vam poder. Per al trineu, la destral,
que sempre dúiem, ens va ser d’una
utilitat excel·lent. Ens va semblar que
el glaç augmentava llavors cada cop
més ràpid que al matí, però era perquè
hi estàvem menys atents al matí, quan
era efectivament més abundant a causa
de la pluja o del fred o de totes dues
coses. Quan les nostres pertinences van
estar més o menys en ordre, vam tornar
a pujar al trineu i vam agafar el
camí de tornada. ■
UN PAISATGE
CHRISTOPHE TRIAU
Dos tècnics escampen successivament,
amb l’ajut d’un tamís, una pols
blanca per la superfície de les tres
cubetes rectangulars que se’ns ofereixen
a la vista, l’una darrere l’altra, al
principi de l’espectacle; després disposen
tres tubs de plàstic pels quals s’escolarà
l’aigua que la dissoldrà a poc a
poc. Aquesta serà l’única intervenció
humana que se’ns deixarà veure a
Stifters Dinge. Al fons, es distingeix
una massa encara com sense relleu: un
collage de pianos, en tots els sentits,
cordes a la vista, del qual emergeixen
com d’una muntanya branques d’arbres.
“Una obra per a piano sense pianista
però amb cinc pianos, una obra
de teatre sense actor, una performance
sense performer –un one-man show o
tant és la denominació que hi busquem”:
instal·lació o composició per a
pianos mecànics, sons, aigua, llums i
altres coses, Stifters Dinge (“Coses de
Stifter”) presenta un paisatge del qual
l’home s’hauria absentat.
Paisatge en profunditat i no panoràmic,
en el qual la mirada topa amb tres petites
extensions d’aigua i després, com
en un horitzó, damunt del massís caòtic
de pianos al qual les variacions
lumíniques proveiran de relleu, o amb
la pantalla que baixa per moments
davant seu per difondre la llum, filtrar
l’esclat d’un projector o convertir-se en
superfície per a projeccions –d’una
imatge (aiguamoll i bosquet en un quadre
del segle XVII) o per als reflexos de
la llum a la superfície de l’aigua davant
seu. Perquè el que hi ha per veure, en
aquest espai sense home i aquest
temps sense drama, són els esdeveniments
produïts per aquestes variacions:
línies geomètriques que es tracen o un
ballet de rectangles lluminosos desplaçant-se
per terra, el joc de la llum a les
superfícies, un núvol de fum que s’eleva
entre branques i pianos, una pluja
113

114
fina que cau en una extensió llisa d’aigua,
la lenta dissolució de pols als llacs
miniatura –fins al brou- nement final de
gel carbònic, com tantes illes i guèisers
enmig de mars immensos, dissolent-se
fins que la superfície de l’aigua s’hagi
recobert d’una capa blanca que es va
desfent, llavors, en un desglaç progressiu.
Un aiguat, neu, les formes dibuixades
pels sols rasants o caient del zenit
de l’escena...
Variacions climàtiques. El dispositiu escenogràfic
de Klaus Grünberg i el seguit de
seqüències escèniques construïdes al seu
voltant instauren llavors una temporalitat
que ja no és la de l’activitat de l’home,
sinó la d’un curs natural.
Cap acció humana, cap drama si no és
el de la mirada, i de l’escoltar, de fer
l’atenció als sons, als moments lluminosos,
i a la seva articulació en el
temps: el temps que els mostra, l’altre
temps que fan percebre. Es desplega
així, concentrada en una hora i deu, la
contemplació d’un món en miniatura
en el qual se’ns ofereix a la vista els mil
i un matisos d’una tarda d’hivern (o
d’un hivern sencer, ja no ho saps): un
paisatge canviant sense parar, per
explorar (com aquestes terres incògnites
per descobrir, de les quals Levi-
Strauss lamenta la desaparició en un
resum d’entrevista difós a l’espectacle)
i davant del qual ens fa tenir l’experiència
d’una mirada verge.
Hem de veure, per tant, percebre les
“coses”. També hem de sentir, la composició
muiscal de Goebbels: piano,
veus humanes i cants “primitius” de
Papua, de Colòmbia o de Grècia, però
també els sons produïts per les cordes
fregades o picades, per l’aire projectat
dins els llargs tubs, els cruixits o els
frecs d’una matèria amb una altra
matèria. També hem de mirar-sentir:
el segon moviment del concert italià
en Fa major de Bach tocat, mentre cau
l’aiguat, per un piano mecànic, les
tecles precisament il·luminades
mudes sense dits per fer-les anar; l’avançament
cap al frontal del bloc de
pianos, tocant tots alhora com una
màquina enfollida, còmics, amenaçadors,
impressionants. Han de sentirveure,
finalment: la sorprenent descripció,
extreta dels Apunts del meu
besavi d’Adalbert Stifter, la lectura
dels quals és difosa en una seqüència
de l’espectacle: la d’un paisatge, a la
vora d’un bosc, totalment copat pel
gel, petrificat-vitrificat, travessat pels
cruixits i els sorolls sords –els de les
branques i els arbres que es trenquen
i s’esfondren sota el pes del gel. Un
espectacle estrany, en el qual l’esglai
es barreja amb la bellesa, fascinant.
(···)
Davant –o més ben dit: atrapats dinsd’aquest
paisatge d’hivern, del qual tot
l’espectacle sembla declinar els motius,
l’home està pres –en l’experiència
d’un despreniment, el del seu control i
sentiment de centralitat. La mirada instaurada
així implica un canvi d’escala,
produeix una relativització radical del
lloc de l’home, i per tant la seva obertura
a l’ infinitud concreta d’allò que
l’envolta, del temps i de l’espai en els
quals s’inscriu, d’un ordre natural autònom.
Et vénen llavors al cap les últimes
línies de Les mots et les choses de
Foucault: “llavors podem apostar que
l’home s’esborraria, com una cara de
sorra a la vora del mar”...
És ben bé aquest canvi de perspectiva
el que posa en obra el paisatge artificial
i miniatura concebut per Goebbels i
Grünberg, que articula (d’una manera
totalment stiftersiana), inseparables, el
sentiment de la infinitud gran i el d’una
infinitud petita recorreguda per una
vida múltiple: la consciència de la
immensitat i de la organicitat naturals
passa per l’atenció detallada a cada
cosa, a cada fenomen. I si s’ofereixen a
la imaginació muntanyes, valls i postes
de sol enmig de la boira, és en un escenari
de dimensions reduïdes, és en tres
petites cubetes geomètriques on es
mostren llacs i mars, són les llums finament
cisellades i retallades les que deixen
endevinar, en els seus contrallums,
masses rocoses... Enquadrament i
micro-focalitzacions obren la percepció,
i amb ella l’imaginari. És així que en
una seqüència es veu una pantalla, suspesa
de les barres, com es passeja tot
revelant, a mesura dels seus desplaçaments
lleugers, algunes fulles d’arbre,
un brancam, un tronc, un bosc, animals,
caçadors: fragment rere fragment,
la Caccia notturna de Paolo
Uccello –projectada sencera en tota
l’extensió de l’espai escènic però que
només la interposició de la pantalla
revela, un detall rere l’altre. La fragmentació
de la mirada fa aparèixer el
conjunt –de l’escena, del paisatge-,
sense oferir-lo mai com a tal.
És sens dubte, entre d’altres, perquè
suscita així una mirada atenta als múltiples
detalls, més que per la preocupació
d’atrapar i resoldre’n el funcionament
de conjunt, que el dispositiu, tan
global com pugui ser, no apareix mai
com una màquina monstruosa, escapa
de la lògica de la successió d’efectes i
de la demostració tecnològica. La proesa
tècnica que representa la seva concepció
s’esborra davant la vida pròpia
de l’objecte presentat: el mecanisme
desapareix davant de la organicitat.
Aquest dispositiu, tan immensament
complex com sigui, no està format per
res més que constituents el més elementals
possibles –d’aigua, d’aire propulsat,
de cordes que vibren, de llum...,
associats en un bricolatge de geni, certament,
però un bricolatge: del cafarnaüm
dels pianos desossats i apilats a la
simplicitat naïf i encantadora de les
experiències que produeix en escena,
conserva sempre alguna cosa lúdica, és
a dir infantil. Més encara, en aquesta
re-creació factícia d’una natura en
miniatura, d’un tot autònom que funciona
a imatge d’un paisatge natural,
assumeix del tot, amb les seves pantalles,
els feixos de projectors o els grans
bidons de plàstic il·luminats que voregen
l’espai, l’artificialitat completa li és
pròpia. Per concloure Sur le théâtre de
marionettes, Kleist escrivia en substància
que havent perdut l’estat de la
innocència, estant “barrat” el paradís,
la gràcia només podia ressorgir un cop
la consciència hagués rodejat el camí
de l’infinit, i només podia aparèixer
amb l’aspecte d’una consciència infinita
o amb la d’un titella sense consciència.
El dispositiu mecànic i tecnològic
concebut per a Stifters Dinge, en el
qual irònicament serien els pianos els
qui sortirien a saludar al final de la funció,
suscita també el sentiment de l’evidència
natural mitjançant una instal·lació
absolutament artificial, mitjançant
l’art.
I, si suggereix la possibilitat de la desaparició
del subjecte humà com el final
d’un moment entre d’altres de la història
natural, si implica la constatació de
la finitud de l’home en absentar-lo així,
el paisatge que crea es fa malgrat tot
visible per a ell: en la caixa òptica de
l’escena, se’ns ofereix, a nosaltres
espectadors, en una relació estètica
115

116
que fa que aquests quadres d’objecte
de somnis i de fascinació pel subjecte
observador (pot produir per moments la
impressió de tenir les ‘parpelles tallades’,
per recuperar la cèlebre expressió
de Kleist) en una contemplació que no
es resol mentrestant (de fet, en particular,
de l’enquadrament i del muntatge
que presideixen el desenvolupament de
l’espectacle) en una projecció que
fusiona, les coses guarden tota la seva
estranyesa, la seva resistència a la simple
apropiació. Paisatge romàntic i
“postmodern” tot alhora, que revela un
món per veure, i (com a casa Stifter el
món, si depassa l’home, és per habitarlo
i cultivar-lo per ell) a la vida múltiple
i infinita del que ens pertoca prendre
part, segons una mesura justa.
Publicat a Alternatives Teatrales nº 98. Festival d’Avignon 2008.
Després de la representació, els espectadors
s’amunteguen a les vores del dispositiu
escènic per veure de més a prop
i sota una llum neutre els elements i les
articulacions, entrenades per la curiositat
de veure i de dissecar la fàbrica, que
acompanya, no obstant, el sentiment
que aquesta revelació tècnica destruirà
l’encant de l’espectacle. No en depèn
res: el passeig es lliga als múltiples
petits elements que constitueixen el
dispositiu sense mai assolir el conjunt,
la mirada s’encalla allà encara amb els
detalls en una percepció parcial, on per
les vores de l’escenari enmig de cruixits,
esbufegades i fregaments del
mecanisme sempre en moviment, de la
seva vida estranya i perpètua –com un
bosc al llindar del qual un es passeja. ■