Baixar - Paradores

SANTILLANA
DEL MAR i el Seus Paradores
antillana
Santillana i el
desvetllament dels sentits
"En los orbes de la realidad y la ficción, en el mundo de los hechos y
en el de la fábula, en los faustos de la vida y de la fantasía, vive
Santillana, merced a dos caracteres diversos: real el uno, imaginado
el otro, pero dotados ambos por la naturaleza y el imperio de
aquella energía vital, persistente, que cura de la muerte y preserva
del olvido: el Marqués y Gil Blas".
S
Costas y Montañas. Amós de Escalante. 1871
és força més que això; gairebé tant com es vulgui o
com cadascú s’atreveixi a desitjar. Jean Paul Sartre la volgué
definir com “el pueblo más bello de España”. I Unamuno digué
d’aquesta que “es una villa envuelta en un prestigio literario”.
I és que parlar de Santillana és tasca difícil i complicada. Santillana
s’ha de sentir. Santillana es veu, s’ensuma, es palpa, s’assaboreix,
s’escolta. Santillana es pensa, es desitja i es percep. Santillana es viu. Es
viu sense temps. Perquè el temps a Santillana no existeix. Potser mai no
ha existit. Potser per això Santillana mai no ha existit. Potser per això
Santillana tan sols existeix en el món sensorial del viatger. Del viatger
sigil·lós, capaç d’escoltar el silenci, d’olorar el vent i d’albirar el mar en
un indret de muntanya.
La ciutat de les tres mentides: "No es santa, llana ni tiene mar". És la
ciutat on "Santa Iliana vino del mar" i donà nom a la vila. Les relíquies
de Santa Juliana, màrtir de Bitinia en temps de Dioclecià, varen generar
possiblement la construcció d’una petita església que s’aixecà a l’indret
en aquells temps conegut com a Planes. Una zona on, gràcies a
l’aparició de ceràmica i restes arqueològiques, sabem que ja fou
habitada des del segle I de la nostra era per un assentament romà.
En el segle IX aquestes terres, dominades per la monarquia asturiana,
enfrontada als exèrcits àrabs, comprovà la necessitat de repoblar els
camps, que estaven afavorits i protegits per l’autoritat vigent. Política i
religió s’entremesclaren en la creació de monestirs, com el de Santa
Juliana, que un segle més tard, amb la protecció dels Comtes de
Castella, García Fernández i la Comtessa Aba, prengué impuls. Els
abats Ermenegildus, Alvaro i Sonna apareixen en els cartularis datats
l’any 930. Un altre abat, Indulfo, féu donació dels seus béns a Déu i a
l’església de Santa Juliana, cinquanta anys més tard.
Fou un temps d’expansió religiosa i protecció reial. L’any 1045, Ferran
I concedí vinyes, terrenys de sembra i molins a les proximitats de Castro
Jeriz. L’edifici asturià o mossàrab primitiu donà pas a la construcció
d’una gran església romànica. La conversió de monestir a col·legiata, fet
succeït segons Josué l’any 1107, reforçà la posició de poder de l’Abat,
que arribà fins i tot a redactar el Fur de Santillana, promulgat i
concedit per Alfons VIII, que nomenà a l’Abat "verdadero señor de la
villa".
Els poders religiós i civil, a càrrec del merino delegat del rei amb la
funció principal de defensar la vila, començaren a generar tensions de
convivència. La noblesa emergent, denominada pel Rei Alfons X
"infanzones montañeses", s’arribà a enfrontar amb l’administració
establerta. Lluny d’arribar a una solució, els segles posteriors acreixeren
les dificultats d’aquesta relació. Foren les anomenades lluites bandoleres
entre els Manriques i els Mendozas. Gonzalo Ruiz de la Vega, primer;
SANTILLANA I EL SEU PARADOR 1

Leonor de la Vega, després, i Iñigo López de Mendoza, poeta autor de
"Las Serranillas", al final, ajudaren a pujar la família Mendoza fins al
Marquesat de Santillana, atorgat pel Rei Joan II.
Fins l’any 1560, Santillana i els Mendoza civils i religiosos, nomenats
abats de la Col·legiata
directament, foren la mateixa
cosa. A partir d’aquell moment,
la força emergent de la classe
nobiliària desbancà,
definitivament, el poder de
l’antic monestir. La població
passà a dependre del Corregidor
de les Quatre Viles de la Cort,
durant el govern centralista dels
Àustries, fins que es feu el seu
trasllat administratiu al partit de
Laredo.
La prosperitat esdevingué
decadent i el gentilhome pobre.
Parador Gil Blas: del
murri que mai no conegué
Santillana
A
principis del segle XVIII, quan més sumida estava la vila
rumiant la pròpia decadència, es donà a conèixer
internacionalment. La causa foren les aventures d’un murri
neoclàssic sortit de la ploma de l’autor francès Lesage. La seva obra
"Gil Blas de Santillana" es popularitzà ràpidament. Era un heroi del
tot fictici, fins a tal punt que personatge i autor mai no varen conèixer
la vila, ni tan sols Espanya. El per què de la seva elecció mai no ho
sabrem. La veritat és que, encara que totalment llunyana de la
realitat, la Santillana de Lesage i de Gil Blas donà la volta al món.
Coincidència o casualitat, en aquesta vila el pensament creador és
sempre silenciós.
"No se ve gente. No hay nadie. Nadie nos mira, nadie nos sigue, y el
roñoso gozne de la ventana secular no gime lastimoso abriéndose
para dar paso a un semblante humano”
Cuarenta leguas por Cantabria, Benito Pérez Galdós.
La realitat de la casona que alberga des de 1944 el Parador de
Turisme és una altra. Aquesta és una
casona noble, àmplia i harmoniosa.
L’escaritida façana de carreuat del
segle XVIII, amb quatre balconades
de ferro forjat, on creixen els geranis,
representa un exemple típic de la
construcció muntanyesa nobiliària,
propietat fins a finals del segle passat
de la família Barreda-Bracho, estirp
il·lustre. A la seva paret exterior, s’hi
troba la seva marca: l’escut familiar,
una bella talla a la pedra de
gentilhome.
Un cognom unit al de Don Blas de
2
SANTILLANA I EL SEU PARADOR
La vila, gairebé despoblada, no recobrà el seu pols vital fins al retorn
dels indians, tornats de les Amèriques, i els andalusos, tornats, també,
d’Andalusia. Les casones que enguany perviuen, els escuts nobiliaris, els
malnoms heràldics... varen ser construïts i mantinguts per aquests
emigrants d’anada i tornada.
"Santillana del Mar ... ¡Libro
de piedra!, que se quedó en su
eternidad abierto".
(Manuel González Hoyos).
Barreda, home culte i sensible que reuní a casa seva una magnífica
biblioteca d’incunables i volums rars, i a la qual es dirigirien els
viatgers per creure’l heroi Gil Blas. Posteriorment, la Marquesa Maria
de Barreda s’abrigallà d’un cercle d’intel·lectuals que cantaren les
excel·lències de la vila. Foren distintes sensibilitats, distints mitjans,
nobles i artistes, i una sola finalitat: la protecció de la vila. La
declaració de Monument Nacional, el 1889, garantí el seu futur i
respongué a l’esforç comú realitzat.
Pels seus carrers passegen Pereda, Concha Espina, Unamuno, Ricardo
León, la Comtessa de Pardo Bazán... Els seus aires inspiren l’esperit
de la Generació del 98.
Els anys vint del nostre segle ja suposaren un nou ressorgiment de la
vila. El motiu fou l’acostament de la cultura generada des d’aquí al
públic en general. I el seu impulsor fou el Comte de Güell, un autèntic
admirador de la bellesa de Santillana, qui restaurà el palau de Barreda
i el condicionà per convertir-lo en parador privat.
Al seu interior es representen obres
de teatre, encara avui es poden
admirar restes d’algun que altre
decorat de la companyia de
Fernando D. de Mendoza. El Rei
Alfons XIII i el seu amfitrió, el
Marquès de Benemejís, acudien a
les representacions, jugaven a la
bolera i participaven en els primers
cursos del mes d’agost, antecedent
de la formació estival actual
impartida en diferents ciutats de
Cantàbria.

L’any 1944 el palau continuà
funcionant com a parador però
ja absorbit per la Xarxa de
Paradors de Turisme. Aquest
de Santillana, juntament amb
el de Gredos i Granada i algun
altre, reclamaven la
primogenitura de la Xarxa.
L’any 1962 es construí un
annex destinat a ampliar
l’oferta hotelera i, al final de la
dècada dels vuitanta, s’amplià
encara més amb l’entrada en
servei d’un altre annex situat
darrere de l’ajuntament.
L’aspecte extern i intern del
Parador Gil Blas conviuen en
perfecta harmonia. La seva
decoració es basa en la utilització del moble muntanyès. Hi ha bigues
vistes de fusta al sostre i pedra de gentilhome arreu. Algunes obres
pictòriques que es podien admirar en altres temps es varen traslladar
al Museu de San Telmo de Toledo on enguany es deixen contemplar.
Un passeig de contrast
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.
8.
9.
10.
11.
12.
13.
14.
15.
16.
Casa dels Peredo-Barreda o del Marquès de Benemejís.
Casa dels Vila, amb escut d’armes dels Villa, Cos, Bracho i Bustamante.
Casa de l’Àguila.
Casa de Velarde, primera construcció del s. XV.
Casona de Valdivieso, enguany transformada en hotel.
Conjunt d’edificis, avantsala de la Col·legiata. La Torre de Jesús Otero, casa de Leonor de la Vega, casa
dels “Hombrones”, cases de Cossío i de Quevedo i casa de la Archiduquesa d’Àustria.
La Col·legiata, sant i senya de la ciutat. Romànica del s. XII.
Casa dels Velarde. Renaixentista.
Plaça de Ramón Pelayo i carrer de Juan Infante. Espai civil de la vila medieval.
Torre de Merino. Seu del Museu d’Art Actual.
Torre de Don Borja, seu de la Fundació Santillana.
L’ajuntament i telèfons, l’antiga Presó.
Convent de Regina Coeli i Museu Diocesà.
Convent de les Dominiques.
Camp de Revolgo, testimoni de tornejos a l’Edat Mitjana.
Casa dels Tagle. Blasonada amb escut barroc.
16
15
13
14
El Parador també inclogué, a la
dècada dels cinquanta, la cèl·lula
que amb els anys es convertí en la
Fundació Santillana, hereva dels
esforços per la protecció i
exaltació de la vila de la família
Barreda, els Güell i els Benemejís.
La Fundació té en aquests
moments la seu tot just trenta
metres més enllà, a la Torre de
Don Borja, un edifici del segle XV
o XVI amb dos escuts gòtics i les
armes dels Barreda a la façana.
Com a complement de l’oferta de
Paradors a Santillana del Mar, a
500 metres del Parador Gil Blas
s’aixeca un nou establiment que
ocupa una casona de planta nova,
totalment fidel a l’arquitectura popular de la zona. Integrat a l’entorn,
la confortabilitat de les habitacions i el reposament de l’ambient fan
d’aquest nou Parador el marc perfecte per trobar-hi el repòs i la
tranquil·litat anhelada.
1
2
3
9
10
4
12
11
5
6
SANTILLANA I EL SEU PARADOR 3
7
8

Cuina de mars i muntanyes
D
d’Hita.
Guriezo, de Meruelo, de Solórzano, i els rostits de Garrinot i Cabrit.
Des del litoral, arriben els mariscs i peixos de qualitat, del Cantàbric,
com el lluç en salsa verda o en cassola. Al
Parador es podrà menjar en salsa càntabra.
També destaquem el bacallà, els seitons, el
besuc i els calamars. O un pudin de cap-roig
amb salsa de gambes, una marmita de
bonítol, en temporada, i, entre plat i plat,
unes rabas.
On els Déus plantaren als homes i altres animals
4
es de l’Edat Mitjana ja es dedicaven saborosos versos als
mariscs i peixos de Cantàbria, com ho escrigué l’Arxipreste
Però fou a Santillana del Mar, simbiosi de la
riquesa que atresora el Cantàbric, el riu Saja
i les properes muntanyes d’Ucieta, on la
gastronomia esdevingué més variada. I entre
tots els productes que ofereix, es troba una
cosa tan simple, però tan necessària i
exquisida alhora, com la llet i els seus
derivats. Hem dit que Santillana fa olor de
llet. I és cert. De llet fresca. De llet munyida
de les vaques que sadollen la set a
l’abeurador proper a la Col·legiata. Llet que
ofereixen els innombrables comerços de la
vila a qualsevol hora del dia.
I per sucar, la Tableta. Un fi bescuit esponjós,
d’agradable so quan és pressionat i de millor
gust quan és degustat. O els Sobaos pasiegos,
de la Vega del Pas, allà entre el Port de la
Braguía i el de les Estacas de Trueba, on
Cantàbria esdevé Burgos. O la quesada, més
consistent que els anteriors però igualment
exquisida quan acompanya un bon got de llet.
Però els hiverns seriosos, plujosos i rigorosos
necessiten de plats forts i nutritius. Plat únic, i
típic, el cocido montañés. Llegums i verdures
esquitxades amb rica carn de la zona. Al
Parador, el fan ben fet. Es pot trobar durant
tot l’any al poble serrà de Bárcena Mayor, on el Saja es converteix en
Reserva Nacional.
L’altre cocido és el lebaniego, originari dels estreps dels Pics
d’Europa, a l’oest de Cantàbria, a l’entrada del Principat. És tan
copiós i delicat com el muntanyès.
També destaquem les sopes i els guisats. Al Parador, es pot tastar la
juliana i el pucherete, i per la zona, les Mongetes amb xoriço, de
L
a visita a Santillana del Mar, ja de per si interessant, pot
completar-se amb un variat nombre de destinacions a les
seves rodalies. N’hi ha per a tots els gustos. Destinacions d’orígens com
ara Altamira. Destinacions de platja com ara Suances i Cóbreces, i
universitàries i "capritxos gaudinians" com ara Comillas. Destinacions
properes i artístiques com ara Queveda, Cigüenza, Viveda i Novales.
Destinacions naturals i verdes com ara els Parcs Naturals de Oyambre,
Liencres o Cabárceno.
Santillana encara té molt més per oferir. És terra tradicional d’art i
artistes, de prehistòrics, medievals i actuals. Terra de pintura, escultura
SANTILLANA I EL SEU PARADOR
Per gaudir, els formatges. N’hi ha fins a
catorze varietats a Santillana. Pido, tres visos,
cóbreces o bref. De cabra, d’ovella o fumat.
Suaus i mantegosos o forts i blaus. Com a
postres o en salsa. I com a postres, també, el
deliciós arròs amb llet. O la llet fregida. I les
pantortillas de reinosa. I al Parador Gil Blas,
la panacota, un flam amb nata, o el pastís el
parador o la copa de la casa, dolços, dolços.
Tot això configura Santillana com una vila
medieval, de tornejos i justes, religiosa i noble,
familiar i artística, de propietat d’uns quants
però de gaudi per a tots. Els Barreda,
Benemejís i Villa han donat pas als Gili,
Polanco i a més d’una entitat financera. Potser
l’única cosa que ha canviat, perquè l’espai i el
temps es varen detenir a Santillana, no se sap
quan, no se sap com. Potser és que mai no
varen existir. Gerardo Diego escrigué:
"Santillana sin mar. Los horizontes sueñan aún
manadas de bisontes. Y los siglos de Dios duran desnudos".
i arquitectura. Terra de ceràmica, aram, pells i antiguitats. Terra
d’antecedents humans; dels principi dels temps, en els efímers i infinits
de Santillana, es troba Altamira, al principi de l’espai, en ple procés de
creació. Enguany a dos quilòmetres de Santillana; a tret de pedra, de
pedra mil·lenària, a 14.000 anys de distància.
A les coves d’Altamira l’entrada a les pintures està restringida.
S’ha de sol·licitar amb anticipació al Centre d’Investigació d’Altamira.
No obstant això, es pot visitar lliurement i gratuïta la Cova de les
Estalactites, l’Home de Morín i la Sala Didàctica.

Aquestes coves varen ser descobertes per un caçador del poble veí de
Puente de San Miguel, anomenat Modesto Cubillas, l’any 1868. Es posà
en contacte amb un altre home del mateix poble, i estudiós reconegut de
la investigació del món prehistòric, Marcelino Sanz de Sautuola. Aquest
últim entrà per primera vegada a la cova l’any 1875. Veié algunes
pintures però no les hi donà valor, "rayas negras repetidas", arribà a
escriure.
La seva visita a l’Exposició Universal
de Paris, tres anys més tard, reobrí els
ulls d’aquest investigador. L’any 1879
Marcelino i la seva filla, Maria, molt jove,
tornaren a l’interior de la cova. Mentre el
pare centrà l’atenció en el sòl, a la
recerca de restes i objectes humans, la
filla, davant la novetat de la seva estada,
mirà cap al sostre. Ella fou la primera
persona que contemplà, 14.000 anys
després, les figures vermelles i misterioses de diferents animals.
Varen haver de passar anys sense Sautuola en aquest món, perquè el
reconeixement científic es fes palès. Al començament del segle XX,
Altamira i els seus valedors es convertiren en referència obligada de
l’ésser humà, la seva història i la seva sensibilitat artística.
La cova amida 270 metres i la seva distribució comença a la Sala de
Pintures, considerada la Capella Sixtina de l’Art Quaternari, en un espai
de 18 per 9 metres. La segueixen sis sales més anteriors a la cua de la
cova. Gràcies a la tecnologia i la tècnica del Carboni 14, podem saber
que les pintures aquí existents es varen realitzar a l’època Magdaleniana
III-IV, que està compresa entre els 15.000 i 12.000 anys
aproximadament.
Cóbreces, Suances es troben a 10 quilòmetres, i Comillas a 18.
El mar és a tocar. Destaquem l’Abadia Cistercenca neogòtica de
Cóbreces, la Dansa dels Picayos a Ruiloba, l’ambient de platja de
Suances, la noblesa de la vila de Comillas, el Palau de Sobrellanos, la
Universitat Pontifícia i El Caprici de Gaudí.
Parador de Santillana
Pza. Ramón Pelayo, s/n. 39330 Santillana del Mar (Santander)
Tel.: +34 942 81 80 00 - Fax: +34 942 81 83 91
e-mail: santillana@parador.es
Parador de Santillana
Gil Blas
Pza. Ramón Pelayo, 11. Santillana del Mar (Cantabria)
Tel.: +34 942 02 80 28 - Fax: +34 942 81 83 91
e-mail: santillanagb@parador.es
Central de Reserves
Requena, 3. 28013 Madrid (España)
Tel.: 902 54 79 79 - Fax: 902 52 54 32
www.parador.es / e-mail: reservas@parador.es
wap.parador.es/wap/
Text: Miguel García Sánchez Design: Fernando Aznar
Les rodalies de Santillana: Recomanem la Torre de Don Beltrán
de la Cueva, del segle XVI, de Queveda; l’església Barroca de Cigüenza,
amb les seves dues torres bessones que recorden l’arquitectura peruana
del segle XVIII; la Torre de Calderón de la Barca a Viveda, bressol dels
ascendents del dramaturg espanyol. En aquesta torre es diu que
pernoctà Sant Francesc d’Assís durant la seva peregrinació a Santiago. I
l’església de Novales, amb un retaule de segle XVII atribuït a l’escola
escultòrica de Gregorio Fernández.
També són importants els Parcs
Naturals de Oyambre, Dunas de
Liencres i el Parc de la Naturalesa
de Cabárceno. Una mica més
d’un terç de la província de
Cantàbria està declarada Parc
Natural o Reserva de Caça i
Pesca. Una geografia esquitxada
de taques forestals; roure, faig,
castany, avellaner i noguera, i eucaliptus, de prats i muntanyes; flora i
fauna autòctona i importada; naturalesa salvatge, mar trancant. Cims,
hortes, congosts i gorges; senderisme, rutes eqüestres i paisatge, sempre
paisatge, garantit.
El Zoo de Santillana és una iniciativa privada molt arrelada i de
tradició en aquesta vila. Abraça més de dos quilòmetres per contemplar
el territori animal. És força més que un zoo.
Santander es troba a 25 Km per autovia. La ciutat es crea entorn
d’una badia, principal port de les exportacions castellanes dels segles
XVIII i XIX. Hi ha tretze platges als seus voltants. A més d’El
Sardinero, La Magdalena, el Festival Internacional de Música, la
Universitat Menéndez Pelayo, els Museus... és la ciutat del nord. De
miradors i passejos. De jardins i monuments. De cultura i oci. De copes i
moda.
SANTILLANA I EL SEU PARADOR 5