Comença un nou curs escolar - La Palanca

Ar Artesa, Ar tesa, P PPas
P as a a P PPas
P as
la corresponent església. A l’apartat
sobre capelletes i fornícules que formarà
part d’aquest treball descriurem cada
un d’aquests conjunts en el nostre municipi.
A les construccions de nova planta
observem l’absència d’absis i en els
casos de les ermites o esglésies que estan
fora dels nuclis de població hi veiem
una o dues finestres als costats de
la porta d’accés al temple, tal són els
casos de les ermites de la Santa Fe a
Tudela i de Sant Salvador d’Alentorn,
de l’església de Sant Gil de Folquer, tot
i que actualment estan tapiades en la
seva part exterior, i de l’església de Sant
Serni de Vall-llebrerola, tot i que aquesta
darrera conserva tota la seva estètica
romànica. Fora del municipi també veiem
aquestes obertures a l’ermita de
Sant Urbà de Foradada.
L’antiga església parroquial de Santa
Maria d’Artesa, bastida originalment
amb l’estil romànic llombard quan la
població d’Artesa es traslladà de l’antic
emplaçament de la Vilavella, als
peus del Castellot, a la Riba Grossa,
també es veié afectada per les
remodelacions de l’època. L’emplaçament
de l’antiga església, el mateix que
l’actual, era ubicat formant part del perímetre
de la muralla que tancava la ciutat,
recordem que en aquell temps l’ara
carrer del Bisbe Bernaus era anomenat
Parròquia d’Artesa 1925. Foto Club de Lectures
carrer del Mur per aquesta condició.
Durant la possessió montserratina, el
primer campanar que molt probablement
faria les funcions de torre de defensa
va ser modificat alçant-hi un
cloquer vuitavat i a l’interior del temple
s’hi afegiren noves capelles, una
d’elles dedicada, òbviament, a la verge
moreneta, com ens diu Mn. Salvador
el “Templet de la Mare de Déu de
Montserrat” (2000:14). A la vista dels
documents gràfics que han perdurat
apreciem que la façana també seria
modificada, ja que s’observa la porta
dovellada de mig punt amb les impostes
motllurades representatives del barroc.
El sentiment de religiositat
Són poques les referències personals
que ens arriben sobre el tarannà religiós
dels habitants d’Artesa de Segre i
comarca entre els anys 1500 al 1800,
però si jutgem aquesta condició pels
fruïts que donà a partir del s. XIX i que
documentarem àmpliament en el proper
capítol, entenem que el sentiment
religiós arrelà a fons entre la població.
Veiem, però, algunes característiques
que ens confirmen que realment la vida
quotidiana es basava en la fe cristiana.
Una de les formes d’expressió cristiana
dels pobladors dels llocs governats
per Montserrat i altres pobles la
veiem destacada als dintells i dovelles
de les portes de les cases junt amb la
data de construcció. En aquests gravats,
si bé des de la visió laica s’hi gravava
l’escut familiar o algun motiu que fes
referència a l’ofici dels propietaris, des
del sentiment de religiositat es decoraven
amb simbologies cristianes com ara
creus sexifolies i altres motius d’estètica
religiosa que, a més, feien les funcions
de protecció espiritual de les famílies
que habitaven la casa.
A Artesa, Collfred i Vilves hem trobat
diversos dintells amb aquesta simbologia,
els quals seran estudiats detalladament
junt amb altres de la resta de
poblacions del municipi en un capítol
especial dins d’aquest treball.
Dins del moviment religiós d’aquesta
època tenim documentades diverses
confraries al territori de l’actual municipi,
destacant les de Sant Ramon de
Penyafort de Seró i la de la Mare de
15
la Palanca
Dintells a Artesa, Collfred i Vilves (Cal Benet)
Déu del Roser.
Tot i que era de Lleida, també cal
mencionar la Confraria de Cavallers i
gentilhomes de Sant Jordi, fundada al
1553 i en la qual hi havien inscrits senyors
dels castells de Tudela i de Seró
(Lladonosa 1990:253). D’aquesta confraria
sorgiria un bandolerisme polític
i religiós manifestat en dos partits, els
“nyerros” i els “cadells”, que repercutiria
a tot Catalunya.
Tornant a les confraries exclusivament
religioses cal destacar la de Sant
Ramon de Penyafort, a Seró. Aquesta
confraria va ser fundada el 3 d’octubre
del 1603 per decret del senyor Bisbe
de la Seu, Andreu Capella, dos anys
després de la canonització del sant.
Ramon de Penyafort, frare dominic,
morí el 6 de gener del 1275 gairebé
centenari. Al seus funerals assistiren la
família reial, cardenals, bisbes i tot el
poble de Barcelona. Home expert en
lleis fou confessor del Papa Gregori IX
i també confessor i assessor del rei
Jaume I. La icona més representativa
del sant és la posició agenollada sobre
la seva capa que serví de barca i vela
per fer la travessa de Mallorca a
Barcelona quan se li negaren mitjans