Comença un nou curs escolar - La Palanca

Recor ecor ecords ecor ds
Vida i exili durant la guerra
D
urant la guerra, La Granja va
ser alberg per a moltes famílies
que van arribar d’altres províncies
en qualitat de refugiats, sobretot arribades
de Málaga i de Madrid.
En aquell temps, el meu pare estava
destinat -per tres mesos- a la Comandància
de Carrabiners de Lleida. Sovint,
anava a veure’l per uns dies. Lleida era
d’Aragó i a més, s’hi concentraven
(descansant) molts militars, per la qual
cosa s’organitzaven actes i divertiments
de diferents tipus. Però no tot
era diversió. En una de les nits
de record, van sonar les sirenes
avisant d’un possible bombardeig
de l’aviació franquista,
i menys mal que sols va ser
una alarma. Aquella va ser una de les
moltes nits d’un horrible patetisme en
els carrers de Lleida.
La vida diària estava condicionada
per la tragèdia de les armes (la guerra).
Més endavant, començaren a sorgir les
conseqüències de la contesa. La vida a
Artesa, durant el temps transcorregut
des dels dies de mitjans del mes de juliol
del 1936 fins a finals del 1937, va
quedar sotmesa als vaivens de la guerra.
Van ser molts els joves -i els no tan
joves- els que van ser cridats per les
seves promocions, i altres hi van anar
voluntàriament; uns al front d’Aragó i
altres al de les Illes Balears. Al poc
temps, van començar a arribar notícies
que alguns havien donat la seva vida al
capdavant de la guerra. A partir d’aquell
moment, dins les llars es va instaurar la
intranquil·litat, el desassossec i la tristesa.
Fins aquell moment, Artesa no havia
patit cap tragèdia humana a causa
dels ideals o altres circumstàncies, i no
perquè no tinguéssim ideals. A Artesa,
almenys fins el mes d’abril de 1938,
no va ocórrer cap desgràcia humana.
Els dies van anar passant, la vida diària
ens marcava el camí cap a la tragèdia
de les armes. Després van venir els ensurts.
Un d’ells va ser quan s’aproximava
l’ofensiva de les forces franquistes
d’Aragó. La ciutat de Lleida va ser
defensada amb valentia fins al 3 d’abril,
data que va deixar marca en les terres
catalanes.
Per aquelles dates, el meu pare va
tornar a Artesa per a que ens preparéssim,
per a què agaféssim el més imprescindible,
ja que havia d’arribar un camió
de la Comandància per a portarnos
a Sort -punt de parada-. Es va retardar
uns dies la sortida, fins al 12 o el
13. Va ser una data inoblidable... quan
deixàvem Artesa cap a un viatge incert
i sense retorn (com així va passar).
A Sort hi vam estar pocs dies. El 18
d’abril per la nit, la Comandància par-
Semblàvem un formiguer d’éssers
malparats i enfonsats en un èxode
dolorós i incert
tia cap a la Val d’Aran (concretament a
Vielha). Abans de sortir, el meu pare
va decidir que jo aniria amb ell de moment
i que més endavant vindria a buscar
la meva mare i els meus dos germans.
El motiu principal era que jo tenia
17 anys i no se’n fiava de la meva
sort. La separació és impossible d’explicar...
Quan ells ens van veure pujar
al camió... Aquell comiat va quedar gravat
en el meu cor i el recordo encara després
de tants anys d’aquella tràgica nit.
Vam arribar a Vielha a l’alba. Com
que ja estava preparat a priori, de seguida
vam estar allotjats. Ho vam fer
en una casa molt antiga, tota de pedra
(quan la vaig tornar
a veure anys després
estava ja restaurada
per “la Caixa”). A
Vielha l’estança va
ser curta. Quan nosaltres
vam arribar,
la Val d’Aran ja estava
immers en un
moviment de tropes
i vilatans bastant
elevat. Dos dies després,
per la tarda,
vam abandonar
Vielha per anar direcció
Bossòst, Les,
Pont de Rei. A mitja
tarda estàvem a la
frontera que connecta
amb el pont del
20
la Palanca
riu Garona (que neix a les muntanyes
de la Val d’Aran i entra a França per
aquesta frontera). Fos és el primer poble
de la frontera, amb FFCC.
Unes hores abans de creuar la frontera,
recordo els moments tràgics que
es van viure al pont. Molts es negaven
a creuar la línia fronterera, ja que al ferho
perdies tot valor humà -i altres raons
de legitimitat- i et donava el nom
d’exiliat, encara que et diguessin que
anàvem a Barcelona. Allí mateix, abans
de creuar la línia, es van produir
escenes de dolor, d’impotència
humana, sobretot entre les dones
i els nens. Érem moltes persones
de diferents edats, entre
els quals molts militars que tiraven
les armes i pertinences al riu, així
com cotxes de transport i altres eines.
Eren moments de pànic unit amb la impotència
i els nervis per no saber què
triar. No obstant, només hi havia dues
opcions: o creuar la frontera o quedarte
a l’últim moment.
Entre les sis i les set de la tarda van
obrir la frontera. Semblàvem un formiguer
d’éssers malparats i enfonsats en
un èxode dolorós i incert. Així doncs,
ens vam veure en mans dels gendarmes
francesos. Ens van fer formar a l’estació
de ferrocarrils. Vam ser registrats
de cap a peus, ens van portar a les vies
i, sense perdre el temps, ens van allot-