Butlletí CC - Carmelites Descalços de Catalunya i Balears

Butlletí CC

COMUNITAT
CRISTIANA
CARMELITES
Carrer Sant Miquel, 44
BADALONA
e-mail: badalona@carmelcat.cat
www.carmelcat.cat/badalona
Els articles que es publiquen en
aquest Butlletí expressen únicament
l’opinió dels seus autors
APORTACIÓ ANUAL: 5 €.
Han col·laborat en la redacció, correcció
i edició d’aquest número:
Toni Antoja
Joan Badia
Agustí Borrell
Àngel Briñas
Josep Francesc Cahner
Francesc Costa
Neus Cregut
El Gat dels Frares
Enric Masdeu
Xavier Miró
Pentinagats
Rafael Pujals
Jesús Sans
M. Pilar Serra
Joan Soler i Amigó
Butlletí CC

CC
NÚM. 66- ANY XVI - JULIOL 2011
Pòrtic
P
orto gairebé dos mesos a Badalona. I el cor se m’ha omplert
d’una barreja de records d’abans i de sorpreses d’ara.
Fa divuit anys que deixava aquesta comunitat per
integrar-me a la de Matadepera. Ací vaig passar moments i situacions
ben agradables durant aquells ja llunyans tres anys. Per
això, la memòria ha obert les imatges d’un temps especialment
intens i gratificador.
I dels records a les sorpreses de les iniciatives noves, del treball
sostingut, de l’empenta dels diferents grups. La persona humana,
i per extensió la comunitat cristiana, sempre és “possibilitat”,
“esdeveniment original” si es deixa portar per l’Esperit de Jesús.
La meva salutació des de la portada de la nostra revista es resumeix
en dues expressions: «Ben retrobats!» i «Felicitats!» La primera
com a manifestació d’una amistat que hem de compartir
en la fidelitat a Déu i en el servei dels qui pateixen més aquesta
crisi econòmica. La segona com a reconeixement de la vostra fe,
la vostra esperança i el vostre amor. Ara, potser més que mai, en
l’Església i en el món, hem de treballar plegats, recolzant sobre
la fe i el compromís generós de tots.
Aquesta salutació s’escau al voltant de la festa de la nostra mare
i patrona, Maria del Carme. Li demano que consolidi la nostra
germanor i el nostre testimoni a favor de l’evangeli dels seu fill,
Jesús, la veritat que ens mena pel camí de la Vida.
Àngel Briñas, prior
Butlletí CC

Neus Cregut
El grup de Catequesi d’Infants, quan arriba el
mes de juny, fem revisió de com anat el curs i
valorem les coses que podem millorar en la nostra
tasca de donar a conèixer Jesús de manera
atractiva per als infants, evitant caure en la monotonia.
Els catequistes vam creure que fóra interessant
conèixer l’opinió que tenen els pares de la nostra
feina, com la veuen, com la valoren, com hi participen
i com viuen les novetats que anem introduint
cada any. Per això vam fer una enquesta
als pares i se’ls va demanar de contestar-la de
forma sincera i anònima.
Vam dividir l’enquesta en quatre apartats dels
quals s’han tret les següents conclusions:
1.– Catequesi teòrica: Els pares s’han sentit
ben acollits per la nostra comunitat i els infants
vénen contents a catequesi, però després de fer
la primera comunió pocs pensen continuar amb
la catequesi de postcomunió.
2.– Catequesi pràctica (Missa familiar dels
dissabtes): Els pares valoren l’eucaristia familiar
com una experiència positiva per als seus fills,
malgrat que alguns d’ells no participen d’aquesta
celebració. Tanmateix hem pogut confirmar que
els infants aprenen més compartint i vivint l’eucaristia
amb tota la comunitat.
3.– La pregària a la porta: Amb aquesta activitat,
el nostre objectiu era portar la pregària a les
famílies, que ho fessin pares i fills junts, i això no
ho hem aconseguit, però ha servit per dialogar,
comprendre i fins i tot fer reflexionar als infants.
4.– Treball sobre els temps litúrgics d’Advent
i Quaresma. Això ha estat positiu, segons
les respostes dels pares, perquè entenen que ha
ajudat els seus fills a entendre millor l’esperit
cristià de Nadal i Pasqua. Treballar el Sagrament
del Perdó dins la Quaresma també és quelcom
important per a ells.
Bé, en resum, tenim coses a millorar i ganes
de fer-ho. perquè ens motiva l’estimació pels infants
i per la nostra feina, i ens omple de alegria
veure que els nens vénen contents i els pares
agraeixen i valoren tot el que fem pels seus fills.
Així doncs, com en la paràbola del sembrador,
els catequistes continuarem sembrant i esperem
que la llavor caigui en terra bona, arreli i doni
fruit.
Bon estiu!!!
Butlletí CC

Recull
gràfic
50 anys de professió religiosa
del germà Josep M. Juncosa i
del germà Joaquim Prats
Fi de curs
Catequesi d’Adults
Festa d’Inici de l’Estiu
Esplai Cra-crac
Vetlla de Pentecosta
Butlletí CC

EL CARMEL TERESIÀ A CATALUNYA I BALEARS
GOVERN PROVINCIAL
Provincial: Agustí Borrell
Consellers: Àngel Briñas (primer conseller i vicari provincial), Jesús Sans (segon conseller),
Joan Badia (tercer conseller)i Wilson Srampickal (quart conseller)
ELS CONVENTS
Després del Capítol Provincial, les cinc comunitats de la província carmelitana de Catalunya i
Balears han quedat formades de la manera següent:
Barcelona:
Joan (prior), Tomàs, Bonaventura, Josep Ignasi, Marià, Lluís, Gabriel, Darwin, Jossy i David.
Badalona:
Àngel (prior), Wilson, Agustí, Camil, Eugeni, Joaquim Castell, Joaquim Prats i Jordi.
Lleida:
Josep Castellà (prior), Jesús, Josep Jaumot, Varghese, Nelson i Josep M. Juncosa.
Palma de Mallorca:
Miquel (prior), Juli i Pere Màrtir.
Tarragona:
Pere (prior), Enric-Lluís Alsina, Enric Camps i Enric Alberich.
Trenta anys són molts anys si es tracta de
mantenir sempre a un mateix nivell, sense
defallir, sense perdre de vista l’horitzó, una
idea o un projecte.
Aquest estiu en farà trenta que es va començar
a donar forma a un projecte que feia
temps rondava pel cap de la gent de la nostra
comunitat d’aleshores.
Els fets ens els explica en Toni Antoja en un
article d’aquest mateix butlletí, el primer d’una
sèrie en la qual resumirà una mica la història
de l’esplai.
Es poden contar per centenars les persones
que durant aquests trenta anys han passat
pel nostre esplai: nens i nenes, monitors,
responsables…
La roda del temps que ha fet girar la vida de
tots ells ja ens ha donat que molts d’aquells
infants i monitors, ara convertits en pares i
mares de família, hagin portat els seus propis
fills a l’esplai on un dia ells mateixos es
van formar com a persones, com a ciutadans,
com a cristians.
Enric Masdeu
Ells, els pares d’avui, igual que fa trenta
anys ho van entendre els impulsors de
l’esplai, han comprès que hi ha un valors als
quals ningú pot renunciar i que l’esplai és
l’escola d’aquests valors.
Educar en el lleure, aquesta és la guia que
marca el camí de l’esplai. Dóna goig veure
l’alegria amb què ho fan els nostres monitors.
Es pot constatar només veient com es
relacionen, com treballen, com conviuen i
les seves ganes de donar tot allò que porten
a dins als més petits.
Ells aporten a la comunitat molt d’allò que
és necessari per sentir que el futur, sens
dubte, ha d’ésser millor.
Butlletí CC

La història és important per fer camí, per mirar endavant cal de
tant en tant observar el passat, és per això que intentaré amb
alguns articles fer un resum dels inicis de l’esplai Cra-Crac.
1.- Gestació de l’esplai
Una nit de juliol de l'any 1981 a la terrassa de
can Fortuny d'Arenys de Munt, tot mirant les
estrelles, en Joan Grífol em comenta que a la
comunitat cristiana dels pares carmelites voldrien
tenir un esplai per als infants. Com que jo
venia de l’aspirantat de Sant Josep, tenia l’experiència
d'esplai que a ells els mancava, la
conversa em fa pensar durant un temps Després
de meditar-ho molt, veig que la idea es
pot tirar endavant i que és viable.
De fet la proposta va ser iniciada des del consell
pastoral, essent aleshores prior el pare Lluís
Romagosa. Després d'algunes trobades informals
amb alguns dels membres del consell, i
veient que la cosa va de veritat, vull dir que el
consell realment ho vol, acabo de decidir-me.
Sol, però, no m’hi veig en cor, es per això que
parlo amb el meu amic Manel De Haro per
contrastar opinions i demanar-li que ens hi posem
junts. Llavors (agost del 1981) decidim
llençar-nos a aquesta aventura.
El mes de setembre del 1981, concretament el
dia 12, en Lluís Romagosa, prior de la comunitat,
en Joan Grífol i en Joan Masdeu, tots ells
membres del consell, i en Manel i jo ens reunim
a casa d'en Manel, la seva intenció es fernos
la proposta en nom del consell i amb caràcter,
ara ja, oficial.
Des d'aquell moment hi va haver diverses reunions
per intercanviar-nos impressions.
Les trobades varen ser veritablement complicades,
algunes molt feixugues i quasi totes fins
a altes hores de la nit. L’experiència d’esplai
per part de la comunitat era pràcticament
nul·la, en aquells moments hi havia un símil
amb cinc “monitors” i quatre nens.
El consell pastoral tenia clar que volia engegar
Toni Antoja
un esplai, però no tenia gaire idea del que això
suposava. De fet, des del consell el que es pretenia
era només la continuació de la catequesi;
els nens i nenes desprès de la primera comunió
no tenien continuïtat dins la comunitat.
Va caldre treballar molt per donar a entendre a
una bona part d’ells, que l’esplai no havia de
ser guarderia. Va ser complicat fer veure que
no anàvem a crear un grup més a la comunitat,
nomes per quedar bé. L’esplai no havia de ser
per omplir un forat a la comunitat si no, sobretot,
un servei per els nens i nenes.
Finalment, juntament amb la gent del consell,
vàrem arribar a la conclusió que l’esplai havia
de ser un complement i una continuïtat de la
catequesi, però no pas com a un grup
“d’esbarjo” per cobrir la mancança d’espais
per a unes edats determinades. A partir de llavors,
doncs, el consell pastoral el que bàsicament
buscarà serà completar i continuar la catequesi
per mitjà de l’esplai.
Per agilitzar tota la “moguda” des d’aquest
moment en Joan Masdeu, juntament amb nosaltres
dos ens posarem al front de l’aventura.
Fins al proper article
Butlletí CC

Trobades de Formació Carmelitana curs 2010-11
A la darrera xerrada d’aquest curs,
que s’ha dedicat a seguir el camí marcat
per santa Teresa en el seu llibre “Camí
de Perfecció”, el pare Àngel Briñas ha
començat la seva intervenció fent un
breu resum d’aquest text per donar-ne
una visió de conjunt per a la seva millor
comprensió.
Ell llibre, digué, va ser
escrit amb una gran voluntat
de servei a l’Església, en un
clima d’austeritat que ella va
proposar per ingressar en el
seu primer convent descalç,
San José d’Àvila. Pretenia
ser un manual de vida ordinària
per a les seves monges.
La pregària és una
constant en el text, una pregària
entesa com a relació
d’amistat amb Déu per poder
dur a terme el seu propòsit
de convivència, amb
els corresponents graus, moments i èpoques
per a cada persona. A més de la
pregària, el llibre ens parla de l’amor entre
les religioses, de l’ús adequat de les
coses (“desasimiento”) i de la humilitat
com a deslliurament de nosaltres mateixos.
Tot plegat, i amb paraules de Teresa,
amb una “determinada determinación”.
A la segona part del seu llibre, Teresa
comenta l’oració que ens va ensenyar
el mateix Jesús. Ell presenta al Pare
les peticions del Parenostre com si ho
féssim nosaltres mateixos. El pare Àngel
Briñas comentà que aquesta pregària
conté dues peticions fonamentals: “que
es faci la teva voluntat” i “perdona’ns
perquè nosaltres perdonem”.
Déu és Pare i es comporta com a
tal. Ell està en nosaltres i ens ho ha donat
tot. A nosaltres ens correspon ajustar
la nostra voluntat a la seva i experimentar
la pau i serenor que ens dóna.
Pel que fa a les temptacions, de les
quals parla el Parenostre, Teresa ens diu
que per avançar cal cercar recursos per
enfrontar-se a les dificultats. Podem
vèncer o no, però importa ser conscient
dels perills. Importa la intenció.
Per Teresa, cal tractar amb Déu
amb sinceritat. No es pot recitar el Parenostre
sense la voluntat de perdonar
que manifestem. El cristià ha de mantenir
la determinació i la pràctica del perdó.
Això és fonamental. Per això ens
caldrà acceptar la llibertat dels altres
d’estimar a la seva manera i deslliurarnos
de la pròpia vanitat. E.Masdeu
Butlletí CC

a fons
El carmel descalç català ha gaudit de personalitat jurídica pròpia durant un bon
nombre d’anys des que, l’any 1588, es constituís per primera vegada la província de
Sant Josep, que aleshores abastava tot el territori de la Corona d’Aragó. Descomptant
un llarg parèntesi de gairebé 80 anys motivat per les lleis de desamortització del segle
XIX, han estat més de 340 anys de plena autonomia dins l’estructura funcional de l’orde.
Els primers seguidors de santa Teresa s’havien establert a Catalunya l’any 1586 de
la mà del pare Joan de Jesús Roca. La nova comunitat va fundar el primer convent català
a les Rambles de Barcelona i, ben aviat, l’expansió va ser ràpida i nombrosa per tot el
territori.
El decret de supressió de convents (1834) i la posterior llei de Desamortització de
Mendizábal (1836), van esborrar del mapa d’Espanya els ordes religiosos masculins, entre
els quals els nostres frares carmelites teresians, els descalços, i truncà aquesta presència
ininterrompuda de dos segles i mig a casa nostra. Es van haver d’abandonar 112
convents, amb més de dos mil religiosos, repartits en les vuit províncies de la congregació
espanyola. La majoria de frares passaren a exercir de sacerdots en diferents parròquies
i en esglésies de l’orde, a l’espera de temps millors, i alguns marxaren a terres
americanes, a Itàlia i a França.
Butlletí CC

No va ser fins uns trenta anys després, quan la situació política havia canviat una mica
(1868), que els carmelites aconseguiren reobrir l’antic convent de Markina, el qual marcaria
l’inici d’una nova florida de fundacions i recuperacions. Catalunya, que no s’incorporarà de
nou al Carmel fins l’any 1891, a Tarragona, no tindrà altra vegada província pròpia fins l’any
1915.
En aquest context, l’orde ha arribat als nostres dies amb una geografia prou extensa
pel que fa al nombre de convents, però amb una evident crisi de vocacions a la vida religiosa,
la qual cosa ha obligat a un replantejament de les presències per agrupar esforços i vivències.
Una de les decisions més transcendentals ha estat la unificació en una sola Província
Ibèrica de les set províncies actuals existents a la península.
Quin és el plantejament de cara al futur? Aquest és el treball que haurà de fer no solament
els religiosos, sinó tot l’entorn carmelità, l’anomenada família carmelitana formada
pels frares, les monges i els laics que viuen la seva fe a la llum del carisma teresià.
En aquest número del Butlletí CC hem cregut que seria una bona aportació
informativa poder exposar quin és el clima que es respira a les diferents
províncies de la geografia ibèrica, quins són els trets característics de les diferents
comunitats i quins elements poden aportar a la cohesió d’aquesta
nova proposta de Província Ibèrica. Per això, es va adreçar als responsables
de les diferents províncies un qüestionari amb aquestes dues preguntes:
1.- En quins camps del carisma teresià creu vostè que és més
factible establir interrelacions entre les diferents cases de la nova
Província Ibérica?
2.- Què creu vostè que poden aportar a la nova província unificada
les comunitats de la seva actual província?
A les pàgines que segueixen publiquem les respostes que hem recollit.
Segons l'últim cens de maig de 2010, els carmelites descalços de la Península
Ibèrica (les sis províncies espanyoles més la província portuguesa)
eren 433 religiosos: 230 majors de 60 anys, dels quals 92 tenien més de
80 anys. 203 menors de 60 anys, dels quals només 25 tenien menys de 40
anys. Hi ha 78 convents, 31 amb 4 o menys religiosos i 27 convents en tenen
5 o 6 religiosos.
Butlletí CC

Província del Sant Àngel Custodi
BADAJOZ
CÓRDOVA
BAEZA
SEVILLA GRANADA ÚBEDA
CÀDIZ
MÀLAGA
SAN FERNANDO
Suprimits els convents i dispersats els frares amb motiu de les lleis dels governs liberals
del segle XIX, Andalusia no tornarà a tenir província pròpia fins ven entrat el segle
XX. Actualment té cases a la majoria de comarques andaluses, a Badajoz i una
delegació a l’Argentina que agrupa sis convents més. Ens contesta l’enquesta el seu
provincial, el P. Francisco José Berbell.
1.- En la meva opinió, totes les realitats són susceptibles de
col·laboració i relació entre nosaltres. Ens uneix el mateix carisma i
la mateixa missió i, per tant, no hauria de ser un handicap compartir
totes les nostres realitats. Tanmateix, el fet que ja haguem anat
treballat junts realitats com la formació i l’espiritualitat ens ajudarà
que en el futur es puguin anar donant passos més concrets en
altres camps.
2.- L’aportació no crec que hagi de ser provincial, com a tal. Si estem
pensant en una nova realitat, deixem que aquesta es vagi
adaptant als nous esquemes, “a vino nuevo, odres nuevos”. El
dinamisme i la novetat sorgiran de la comunió entre tots nosaltres:
poder treballar en projectes comuns, obrir-nos a les necessitats dels altres, imaginar noves presències
i enfortir-ne d’altres que veiem prioritàries, etc.
Butlletí CC

Província de Santa Teresa de Jesús
CARAVACA
OSCA
SARAGOSSA
BENICASSIM
CASTELLÓ
BORRIANA
VALÈNCIA EIVISSA
ABIDJAN (Costa de Marfil)
DÉDOUGOU (Burkina Fasso)
Abans que es constituís en província pròpia (1685), els convents d’aquesta demarcació
formaven part d’una única província que abastava tot el territori de la Corona d’Aragó, de
la qual fou primer provincial el pare Joan de Jesús Roca. Fins a la segregació, en el càrrec
de provincial moltes vegades es van anar alternant religiosos aragonesos i catalans.
Ens contesta el qüestionari el nou provincial, pare Sergio Marqueta.
1.– Pel que fa a la primera qüestió, crec que tant Pedro* com Miguel*
responen amb encert i amb unes puntualitzacions amb les qual m’identifico.
Són observacions necessàries que cal tenir en compte. De fet,
en el Capítol Provincial de la meva província, i pel que fa referència a
aquest procés d’unificació, s’han assenyalat una sèrie de criteris que
abonen el que ells han dit.
2.- Quant a la segona, i referent a l'estructura, jo assenyalaria unes poques
presències que és necessari mantenir en el conjunt del mapa de la
península. Nosaltres, a la província les hem anomenat "eix"; un eix que
recorre de nord a sud la nostra demarcació.
Per la seva funció o missió, aquestes presències es pot dir que ens aportarien
varietat: Desert de les Palmes (espai de solitud i silenci a la natura), Caravaca (hostatgeria religiosa),
Saragossa i València-Alboraya són parròquies.
Altra cosa que necessita consolidar-se, i per tant veiem la necessitat de donar-li un fort suport, es refereix
als mitjans de comunicació social i la necessitat de preparar religiosos per a aquesta nova evangelització i
presència virtual. En això estem.
* Es refereix a Pedro Tomás Navajas i a Miguel Márquez Calle, provincials respectivament de Burgos i Castella
Butlletí CC

LA CORUÑA OVIEDO REINOSA
STA. CRUZ TENERIFE
GIJÓN
LEÓN
BURGOS
BURGO DE OSMA
SÒRIA
Província de Sant Joan de la Creu
Tal com ens diu el pare provincial Pedro Tomás Navajas, la província burgalesa ha
conegut una gran expansió en els darrers decennis, sobre tot en terres llatinoamericanes,
gràcies al seu profund sentit missioner.
1 .- El desafiament més gran que tenim pel davant consisteix, al meu
parer, en la relació dels germans que composem les Províncies. D'una
relació bona, però una mica llunyana i teòrica, hem de passar a una
relació cordial, afectiva i efectiva, d'una mentalitat molt marcada per la
realitat de la pròpia província, hem de passar a una nova mentalitat
respectuosa i integradora de les diferents sensibilitats amb què cada
un dels grups ha viscut i viu el carisma. Si aconseguim això, ens serà
fàcil participar en projectes comuns. Assenyalo alguns: estil de vida
marcat per l'Evangeli, la lectura recreada dels nostres sants i les Constitucions,
la formació permanent de tots els que formem aquesta nova
realitat, la resposta creativa des del carisma a les necessitats que tenen
els homes i dones de nostres temps i entorn.
2 .- La llibertat i alegria amb la qual una majoria de germans estan decidits
a emprendre aquest nou camí, convençuts de la necessitat de canvi a l'hora de viure el carisma, de
donar-lo a conèixer, de organitzar-nos.
- La pastoral de l'espiritualitat a través dels mitjans de comunicació, duta a terme de forma tan fecunda
durant més de cent anys per l'Editorial Monte Carmelo.
- El sentit missioner, que ha cultivat al llarg i ample de la seva història, i que s'ha concretat en la
implantació de l'Ordre en diversos països d'Amèrica Llatina: Brasil, Equador, Bolívia, Uruguai i Paraguai.
La Província de Burgos s'ha entès sempre respirant amb dos pulmons: Espanya i Amèrica.
- La religiositat popular, cultivada en moltes de les nostres cases i concretada en la devoció a la Verge
del Carme, com a expressió de profund amor al poble de Déu que busca fonts per a la seva set.
Butlletí CC

VIGO
PALENCIA
VALLADOLID
MEDINA DEL CAMPO
SALAMANCA
SEGOVIA
ALBA DE TORMES
AVILA
LAS BATUECAS
MADRID
TALAVERA DE LA REINA TOLEDO
Província de Sant Elies
De la província que aporta els llocs més significatius de la historia de l’orde, ens contesta a
les preguntes el seu provincial, el pare Miguel Márquez Calle.
1.- Crec que en primer lloc s’hauria de crear un cert ambient d'interrelació
i comunicació, de manera que rescatem les bases de la nostra vocació
en l'Església. Partir d'un diàleg sobre la riquesa teòrica i pràctica de la
nostra presència en l'Església i en la societat, de manera que la urgència
de recol·locar, no impedeixi una reflexió fecunda, humil, serena, lúcida,
en la mesura que això sigui possible, creant fòrums d'opinió sobre allò
que per a tots és irrenunciable del carisma, situant-nos a l'escolta del moment
de l'Església i de la societat en la qual ens trobem. Aquesta reflexió
serà decisiva per a no precipitar solucions fàtues, que encara portin més
inconsistència. De totes maneres, cal MOURE'S, que és una de les majors
dificultats que s'amaguen en els nostres arguments antireestructuració,
recol·locar, vol dir créixer, viure. Tancar presències i obrir-ne d’altres, no
necessàriament apuntalar tant sí com no el que ja tenim. És una bona
ocasió per a repensar la nostra vida amb sentit.
Per descomptat, el camp més fressat és el de la formació, que, per necessitat, ja fa anys que hi estem totalment
implicats amb totes les províncies. En aquest capítol hem de fer passos encara més compromesos.
Altres camps que hauran de ser afrontats són el de les publicacions, per unir esforços i simplificar estructures
(revistes, editorials), els nostres germans grans i malalts: establint alguns centres on se’ls tracti de manera
càlida i fraterna, i les missions que ens centren en alguns projectes que ja estan en marxa. Algunes
províncies han deixat la presència física en terrenys de missió i tenen ara una oportunitat de secundar i mirar
cap a llocs vius on altres províncies hi tenen presència.
2.– Algunes de les nostres comunitats poden aportar les cases històriques i estar en llocs vinculats a la història
dels nostres Sants Pares: Àvila, Segòvia, Alba, Salamanca, Toledo. Altres, com el Desert de les Batuecas,
avui en dia tenen el valor de ser llocs d'una irradiació molt significativa, per la demanda d'espais naturals
de silenci i d'espiritualitat.
Butlletí CC

Província de Sant Josep
LLEIDA BADALONA
BARCELONA
TARRAGONA
PALMA DE MALLORCA
Des del principi, la presència del Carmel Teresià a l’antiga Corona d’Aragó ha sofert
nombrosos canvis estructurals. Actualment, degut a les circumstàncies ja conegudes
de manca de vocacions, la presència dels religiosos carmelites catalans ha quedat
reduïda a cinc convents. El pare Agustí Borrell, provincial reelegit aquest any, ens
contesta a les nostres preguntes:
1.- En el Carmel ibèric, la col·laboració ja existeix en àmbits com la formació
inicial (postulants, novicis, estudiants), i de forma més incipient
en la pastoral de l’espiritualitat, les parròquies o els col·legis. De mica
en mica s’ha d’anar estenent a moltes altres realitats: pastoral juvenil i
vocacional, mitjans de comunicació, formació permanent, atenció als
religiosos grans, economia, etc.
La col·laboració és un signe del nostre temps, que esdevé cada vegada
més necessària en un món globalitzat, i també tenint en compte la
disminució progressiva del nombre de religiosos que totes les províncies
estem experimentant.
Tanmateix, la qüestió va més enllà de la col·laboració pràctica per optimitzar
recursos. S’ha de treballar en la línia d’una relació familiar i evangèlica entre tots. La comunió
fraterna és imprescindible per a tots els seguidors de Jesús, i és igualment essencial en l’estil de vida
iniciat per Teresa de Jesús.
2.- La nostra província té una tradició històrica de forta encarnació en la realitat social i cultural de
cada lloc. En aquest sentit, podem aportar la sensibilitat envers les diferents maneres de ser, de pensar
i de viure. Voldríem que la reestructuració de les províncies tingués en compte la diversitat i la
integrés com una riquesa per al conjunt.
Més en concret, també aportem algunes presències significatives i singulars, entre les quals destaca
el santuari-parròquia de Lleida, l’únic dedicat a Santa Teresa de Lisieux a la península. Igualment,
l’estil de relació i de corresponsabilitat amb els laics que estem afavorint en les nostres comunitats
cristianes pot ser beneficiós per a tot el Carmel ibèric en un futur immediat.
Butlletí CC

BILBAO
SANTANDER
DONOSTIA
AMOREBIETA ALTZO
MARKINA
HOZ DE ARNERO EIBAR PAMPLONA
VITORIA VILLAFRANCA
LOGROÑO CALAHORRA
CORELLA
Província de Sant Joaquim
El carmel d’aquesta província sempre ha tingut una vitalitat enorme. No en va des d’aquí
es va reprendre la llavor de santa Teresa després d’uns anys de desert provocats per les
lleis de dissolució dels ordes religiosos i de desamortització de les seves propietats.
Contesta el qüestionari el pare Luís Aróstegui Gamboa, antic prepòsit general de l’orde.
1.– Penso que la mateixa realitat dels últims decennis, no només
anys, ens està indicant la direcció de la col·laboració. Els diferents
formes que assenyalo han tingut moments d'intensitat, a causa de
circumstàncies com èpoques amb personal abundant i jove, centenaris
significatius etc, reptes postconciliars (de teologia, en particular
de la vida consagrada, noves constitucions), realitats noves, com
el càrrec pastoral de les parròquies, i moment de distensió i de apagament,
com és normal en l'humà.
Des de la perspectiva de la nostra Província, hi ha hagut
col·laboració en els exercicis espirituals de la Província i en cursets
d'actualització, sobre temàtica dels nostres sants.
Curs d'espiritualitat per correspondència, càtedra de Salamanca, setmanes d'espiritualitat, reunions de
missioners de la família carmelitana. En la formació inicial, des dels cursos d'estiu sobre la nostra espiritualitat,
a les cases de formació comunes.
A part l’intercanvi en novenes, cursets interprovincials de formació, reunions de formació de pastoral
parroquial, de directors de cases d'espiritualitat, últimament de directors d'escoles, col·laboració en les
revistes, suport a les Missions a través del Centre Obra Màxima.
Col·laboració en OCDS, Confraria, Got.
Segurament altres podran indicar altres sectors. Com segurament es perd la memòria històrica.
2.- La nostra província pot aportar, com a cosa diferent del fet comú, el Centro Misional La Obra Máxima,
i el Desert de Hoz de Anero (Cantàbria). Altres cases serveixen per acollir estudiants estrangers a l’estiu, o
quan volen completar els estudis en combinació amb Cites d’Àvila.
Butlletí CC

VIANA
BRAGA
PORTO AVESSADAS
AVEIRO
FÀTIMA
ELVAS
Província de la Mare de Déu del Carme
FUNCHAL
Ben aviat santa Teresa volgué obrir l’orde cap a terres portugueses i el Carmel trobà
allà ràpids camins d’expansió en el propi territori i a les noves terres incorporades a la
corona pels descobridors a Brasil i l’Índia.
Com a Espanya, també els germans del país veí van ser expulsats per la revolució
(1910) i van perdre els seus convents. Sortosament, a partir de pocs anys després
(1928) van poder establir noves presències. Actualment es treballa per reprendre la seva
tradició missionera.
L’actual provincial, pare Joaquim Teixeira, ens contesta les
nostres preguntes.
1.– Els trets més característics del carmel portuguès els podem sintetitzar
així:
treball de formació permanent, aprofundint i recreant el carisma
carmelità en els temps nous que ens ha tocat viure,
vida espiritual, retirs,
revitalització de la vida comunitària, en fidelitat a l’evangeli, a l’estil
dels nostres fundadors i amb el desig de respondre a les necessitats
d’avui.
2.– Els carmel portuguès pot aportar el seu estil peculiar per interpretar el carisma teresià. L’humanisme
i l’experiència de la pastoral de l’espiritualitat han estat els nostres trets característics, amb una gran
demanda d’aquesta aportació per part de l’església local.
També, pot oferir la tradició missionera, ben assentada a la nostra província, amb la nova presència a
Timor Leste i en altres llocs de parla portuguesa, així com la seva facilitat per penetrar en aquestes cultures
africanes o asiàtiques.
Butlletí CC

Un estil arquitectònic propi
La decisió de santa Teresa
de decantar-se per un determinat
tipus de vida conventual
per als seus frares i
monges, en el qual destacava
el vot de pobresa, va marcar,
ben segur, l’estil arquitectònic
dels convents que
s’anaren construint a mesura
que s’anaven fent noves fundacions.
La disminució d’espais i
la senzillesa i funcionalitat
van marcar el nou estil que
fugia de l’arquitectura resplendent
de les grans obres
religioses com ara catedrals,
esglésies i grans convents.
Ja des de ben aviat es veié la
necessitat de crear un criteri
d’uniformitat, una mena de
plànol “tipus”, que, amb algunes
variacions segons la mida,
hauria de servir de model
per a les noves edificacions.
Un tracista (persona que projectava
un edifici) nomenat
per l’orde, recorreria les
obres noves per donar-hi el
seu consentiment.
En el sí dels diferents ordes
religiosos, i els carmelites
destacaren en aquest
Bibliografia
sentit, hi havia membres, generalment
germans llecs, que
dedicaven el seu treball a diferents
branques de la construcció
(fusters, manobres,
picapedres, tracistes...). Es
coneix el nom de diferents
religiosos que es dedicaren a
la direcció d’obres per tota la
península, el més important
dels quals va ser, sens dubte,
el pare Alberto de la Madre
de Dios (Santander, 1675-
Pastrana, 1635), el qual mereix
per si sol tot un estudi a
part. A Catalunya, però, el
tracista, per antonomàsia, és
el germà Josep de la Concepció.
Dades biogràfiques
Fra Josep de la Concepció
va néixer a Valls (Alt
Camp), l’any 1626. El seu
nom familiar era Josep Fuster.
No es té, però, cap referència
sobre l’activitat familiar
ni sobre la seva formació.
Tampoc sabem si quan va
entrar a l’orde del Carme ja
havia treballat en el ram de la
construcció, però el fet que
poc després de la seva professió
(1655) ja rebés alguns
-20-
HOMES I DONES DEL CARMEL
encàrrecs fa pensar que ja
comptava amb els coneixements
suficients. Amb tot, no
sabem si va ser un autodidacta,
si va estudiar abans
d’entrar al Carmel, si els seus
superiors a l’orde van potenciar
els seus estudis o qualsevol
altra possibilitat.
Al llibre de la fundació del
convent de Sant Josep de
Mataró hi ha constància que
va fer els vots simples en
aquest noviciat als 25 anys
(1651) i un any després hi va
professar.
Després de treballar en
diferents obres de la seva
província (que aleshores
comprenia els territoris de
l’antiga Corona d’Aragó), la
seva fama com a arquitecte
sobrepassà els límits estrictes
de l’orde i va rebre encàrrecs
per dirigir obres de tota
mena, tant de l’àmbit civil
com religiós.
L’any 1689 viatja a Madrid
a petició del provincial de
Castella. No queda gaire clar
si abans ja havia fet una altra
estada a la capital. En aquesta
ocasió hi va per visitar alguns
convents d’aquella pro-
-El tracista fra Josep de la Concepció i l’arquitectura carmelitana a Catalunya. Tesi doctoral de Carme Narváez
Cases. Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB. Bellaterra 2000.
-El tracista fra Josep de la Concepció (1626-2690). Carme Narváez Cases. Curial Edicions Catalanes. Publicacions
de l’Abadia de Montserrat.
-Un arquitecto eminente del siglo XVII. Fray Josep de la Concepció “el tracista”. Cèsar Martinell, Cuadernos
de Arquitectura.
-Síntesi histórica dels Carmelites Descalços a Catalunya i Balears (1586-1939). P. Gabriel Beltran Larroya.
Barcelona 1986
Butlletí CC

víncia que estaven en procés
de construcció, entre els
quals el de San Hermenegildo
de Madrid.
El seu primer biògraf, i el
que aporta més dades, l’historiador
de l’orde fra Joan de
Sant Josep, ens diu que de
retorn de Castella, i degut a
la cruesa de l’hivern, va emmalaltir
greument i es va
aturar al convent carmelità
de Nules, on va morir i va
ser enterrat el 12 de febrer
de 1690. Tenia 64 anys.
El seu estil
Els treballs de fra Josep
estan emmarcats per la normativa
general que havia
dictat l’orde. Seguint aquest
criteri, la seva obra respira
senzillesa, no exempta, però,
d’una certa monumentalitat.
Aquest segell d’austeritat
cal situar-lo en un temps
en el qual l’obra religiosa, i
Catàleg d’obres
Convent de Sant Josep i Santa Anna d’Énguera
(València) (1655)
Convent de Sant Josep de Gràcia, Barcelona
(1658) – Queda l’església
Convent de Sant Rafael de la Selva del Camp
(1658)
Convent de Sant Jeroni de Vic (1662) - Desaparegut
Convent de Mare de Déu del Miracle, Tortosa
(1664) - Desaparegut
Convent de la Sagrada Família, Nules (Castelló)
(1675) - Queda l’església
Convent de Santa Teresa, Balaguer (1682) –
Desaparegut
Convent de San Hermenegildo, Madrid (1689) –
Reconstruït
Convent carmelites descalces de Reus – desaparegut
(atribuït)
Església del convent carmelites descalces de
Caudiel (Castelló) (atribuït)
Antic convent carmelites descalces de Mataró –
desaparegut (atribuït)
Església parroquial de Sant Feliu, Torelló (1674)
Església parroquial de Santa Maria de l’Alba,
la pública en general,
està marcada
pels excessos
del barroc. La manera
de fer del
tracista es manté
tant en les esglésies
del Carmel
com en els encàrrecs
de temples
per part dels bisbats
i en l’obra
civil que se li encomana.
Dues característiquesdestaquen
en el conjunt
del seus treballs,
les façanes i les
cúpules. En les
primeres adopta l’estil conegut
com a carmelità: tres
cossos verticals (o un de sol,
si l’obra es més senzilla) que
donen entrada a les naus,
amb un frontó triangular sobre
el cos central en el qual
s’obre un òcul circular o un
Façana de l’església dels Josepets de Gràcia,
exemple típic de l’anomenat estil carmelità.
rosetó, segons els casos.
L’altre element freqüent
és la cúpula que utilitza sistemàticament
en les esglésies
i capelles, amb diferents
variants de sustentació i
adaptació.
Tàrrega (1672)
Capella de la Immaculada de la catedral de Tarragona
Capella de sant Oleguer de la catedral de Barcelona
Capella de sant Teodor convent descalços Tarragona
(desapareguda)
Capella del Santíssim de la parròquia de Sant
Pere de Reus
Remodelació Palau del Virrei, Barcelona
Palau Episcopal de Vic
Ajuntament de Vic
Remodelació del castell de Cubelles
Casa Llupià a Segur (Anoia)
Remodelació del castell de Botarell
Projecte per a l’Hospital de Reus
Campanar de Vilanova i la Geltrú
Projecte retaule altar major parròquia Santa
Eulàlia d’Esparreguera (desaparegut)
Projecte per a la Seu nova de Vic
Projecte per a la façana de la catedral de Girona
Intervenció a la façana de la parròquia Santa
Maria de Mataró
I una llarga llista d’obres menors, algunes ben
documentades, altres no tant.
Butlletí CC

27
Joan Badia
El clam, la petició, la intercessió, la confessió, la benedicció,
la lloança, l’agraïment i l’adoració, són les vuit modalitats de
pregària que anem desgranant en aquesta sèrie.
1. Això de beneir...
Beneir és desitjar el bé d’alguna persona i, alhora,
manifestar aquest desig d’una manera
cordial. Quan la benedicció es fa pregària
equival a la solidaritat, des del més pregon de
l’ànima, amb el bé que Déu vol per a tothom,
o amb l’agraïment i la lloança que tots els éssers
hem de tenir envers el bé infinit que és
Ell.
Hi ha una benedicció descendent: la que raja
des de Déu, font infinita de béns, sobre tots
els vivents. La benedicció suprema de Déu va
ser Jesucrist. Ell és per a tots nosaltres la causa
i el portador de la benedicció total i universal.
En efecte, Jesús va beneir els humils, va pregar
personalment beneint el Pare i va vessar
damunt el món la benedicció de l’Esperit Sant.
L’Esperit estén per tot el món la seva benedicció
en l’obra de les esglésies.
Hi ha també la benedicció ascendent. El creient
que ho és de debò no es cansa de beneir
Déu en Crist. La benedicció suprema és l’Eucaristia.
Calze de benedicció que comunica
els béns de la Pasqua i converteix l’home en
portador de la mateixa benedicció.
2.– Quan hem de beneir?
Sempre i en tot lloc. En cada persona, en cada
cosa o esdeveniment hem de trobar l’oportunitat
de beneir: treball i descans, menjars
i begudes, salut o malaltia, situacions socials,
encontres i soledats, instruments de treball
i llocs de residència. Tot ha de provocar la
nostra devoció ascendent. En tot hem de donar
proves de benedicció que baixa del Pare.
Beneir és la manera més directa de pregar
des de la pròpia vida. “L’Església, a través de
les benediccions, lloa el Senyor pels homes i
amb els homes en les diverses circumstàncies
de la vida” (Benediccional romà).
Això mateix hem de fer nosaltres. Hem de demanar
que la benedicció del Senyor davalli sobre
totes les criatures o situacions del nostre
petit món. I juntament amb elles hem d’enlairar
la nostra benedicció al mateix Senyor.
3.– La benedicció com a actitud humana
La benedicció com a actitud humana neix de
la fe, de l’esperança i de l’amor i tendeix vers
la lloança. La seva finalitat última és la pròpia
conversió, l’alliberament personal i la configuració
amb Crist. Tot això, no solament a nivell
personal, sinó també social.
La benedicció fa palesa la recerca del regne
de Déu a través de totes les formes de
Butlletí CC

l’activitat humana. Està molt lligada al compromís
directe. Brosta en el camí de la vida. S’ha de produir
en nosaltres com es produïa en Jesús tot veient
créixer el Regne de Déu en el cor dels petits i
dels senzills (Mt 11,25).
4.– Per a beneir...
Aquesta actitud de pregària que anomenem benedicció
exigeix per a ser autèntica:
̶ Conèixer i discernir la pròpia vida i la pròpia història.
A més grau d’aprofundiment en els esdeveniments,
més a prop de beneir Déu.
̶ Solament podem beneir per allò que no contradigui
l’esperit de l’evangeli. És absurd beneir un
avió de guerra o un negoci que origina riqueses
injustes.
̶ S’ha de respectar l’autonomia de les realitats
temporals. Des d’aquest respecte podem saltar
fins a Déu. Més encara, podem posar tot allò que
és temporal sota la seva mirada.
L’esquema més comú d’aquest tipus de pregària
és:
-invocació, tot demanant la col·laboració
dels presents (“Beneïm”),
- benedicció descendent (relació de motius que
provoquen la pregària, sobretot la benedicció de
Jesús),
-benedicció ascendent en un to de lloança i
agraiment.
Hem de fomentar la benedicció.
No cal ser sacerdot. Sant Francesc
d’Assís no ho era i ens va deixar el
“Cant de les creatures”. Santa Teresa
de Jesús tenia sempre als llavis
l’expressi: “Beneït sigueu”.
XIII TROBADA DE LA FAMÍLIA CARMELITANA
1 d’octubre, dissabte
Al matí, a Aitona, vila natal del beat Francesc Palau
en el bicentenari del seu naixement.
A la tarda, trobada a Lleida, en el santuari de Santa Teresa de
l’Infant Jesús, en el dia de la seva festa.
Pel mes de setembre s’anunciarà el període d’inscripcions.
Reserveu-vos aquesta data a la vostra agenda.
Butlletí CC

Pel camí de Sant Jaume
Una de les variants d’aquesta ruta es la que té inici
a Port de la Selva i Sant Pere de Rodes. Te l’encant
que el pelegrí pot començar a caminar arran del
mar, i aquest ha estat la ruta escollida. Dos dissabtes
al mes, llevant-se una mica d’hora i caminant
entre 13 i 17 quilòmetres en cada etapa, hem anat
avançant. El propòsit es arribar a Alcarràs, frontera
entre Catalunya i l’Aragó. El trajecte de Badalona al
punt de sortida d’etapa, i del punt d’arribada d’etapa
a Badalona el fem amb autocar.
La senyalització del camí, en general, és força bona,
llevat del tros on s’han fet obres per l’AVE i han destrossat
el camí. No cal dir que en alguna ocasió hem
tingut dubtes de per a on tirar, o tornar una mica
enrere, però en general l’ajuda dels plànols i el molt
bon sentit de l’orientació dels organitzadors ha funcionat
de meravella. En alguna ocasió, poques realment,
alguna persona ens ha dit “bon camí”, que fa
il·lusió sentir-ho.
Hem passat ja per molts poblets petits i encantadors
i algunes ciutats importants com Figueres, Girona
i Vic. El temps ens ha respectat molt i el fet
d’haver tingut un hivern plujós fa que puguem gaudir
ara d’uns paisatges verds però que molt bonics!.
No hem tingut pluja, però de fangueig Déu n’hi dó!
Francesc Costa
Des de fa un bon grapat d’anys, un grup de persones nascut de l’antiga Coral Gavina,
amb incorporacions i baixes posteriors, és clar, ha anat fent caminades per tot Catalunya,
principalment GR (grans recorreguts). Aquesta temporada 2010-11 ha començat a
fer la part catalana del Camí de Sant Jaume de Galícia (“Camino de Santiago”).
La primera etapa va tenir una forta pujada fins a
Sant Pere de Ribes, castigant una mica les cames,
però un cop dalt vàrem poder obtenir el segell del
nostre pas pel lloc. Després d’una bona pujada toca
una bona baixada fins a Pau. Després l’Empordà es
molt planer: Vilajuïga, Pedret, Peralada, Vilabertran,
Figueres, Borrassà, Creixell, Bàscara, etc.
Un dels punts negatius d’aquesta activitat és que
passem per moltes ermites i esglésies, algunes molt
interessants, però lamentablement només les podem
veure per fora, perquè avui en dia totes estan
tancades. Una excepció va ser l’església de Bàscara,
on hi ha un modern retaule/vitrall del Crist del Fluvià.
El mossèn va estar molt amable i ens va explicar,
pam a pam, el retaule farcit de símbols bíblics.
El mossèn coneixia bastant Badalona, millor dit:
“Can Ruti” on va ser operat del cor.
L’objectiu es caminar, no fer visites culturals, però
a Girona hem dedicat una primera estona a visitar
la Catedral i tot l’entorn al seu voltant (la foto de
grup a les escalinates, era indispensable). Un cop
arribats a Girona hem seguit un camí molt bonic: “la
ruta del carrilet” que es l’espai restaurat de l’antic
tren que anava d’Olot a Girona. Ha estat adequat
per caminants i ciclistes. Seguim per Girona, Bescanó,
Anglès, Amer, etc.
Butlletí CC

A la bonica plaça porticada d’Amer estaven celebrant
el “Dia de Dona”. Per celebrar-ho estaven
penjant al voltant de tota la plaça una fotografia,
en blanc i negre, de totes les dones del poble
(nenes, joves, senyores i àvies), una molt bonica
iniciativa!. Disculpeu-me una petita anècdota masclista:
unes noies tenien problema per arribar a
penjar el cordill a les arcades, on posar-hi després
les fotos, i un dels homes alts del nostre grup les va
ajudar i el comentari era “sí, sí, però necessiteu un
home”, cosa totalment falsa perquè amb una simple
escala també ho haurien solucionat perfectament.
Arribats a Sant Feliu de Pallerols podem veure l’escultura
del “pescallunes”, un nen que intenta pescar
la lluna reflectida al riu (llegenda, recollida
també en altres pobles). En lloc d’una burla li han
donat la volta i diuen que són gent amb il·lusions,
somnis i molts projectes. Al sortir de Sant Feliu de
Pallerols un senyor ens va dir “Ui, hi ha molt de
fang pel camí. No podreu passar. Haureu d’anar a
fer una volta! “ però la veritat es que vàrem poder
passar tots, més o menys bé, encara que si les nostres
botes i els nostres pantalons parlessin potser
es queixarien.
Seguim per Sant Esteve d’en Bas, Hostalets d’en
Bas, Falgars d’en Bas (gràcies pel porronet de vi
fresc que ens va treure un vilatà!), Cantonigròs
(una nova pujada, destrossa-cames!), Santa Maria
de Corcó / L’Esquirol (un poble amb dos noms!),
Roda de Ter (poble natal del poeta Martí i Pol) i
arribar a Vic. Per la plana de Vic, ja se sap, boira no
ens n’ha faltat!. La dita popular diu que a Vic:
“fred, fum i frares” (fum en sentit de boira).
A Vic hem pogut visitar la catedral i, aprofitant el
nostre coneixement del Carmel, alguns han entrat
al Monestir de Santa Teresa de les Carmelites Descalces.
Bé, només parlar amb la germana portera a
través del torn, ja que són d’observança molt tradicional,
però molt amables i servicials. Ens van oferir
aigua i menjar si ens en calia, cosa que no feia
falta ja que cap allà les 3 de la tarda solem ser a
Badalona de tornada. Segurament es va pensar
que estàvem fent tot el camí fins a Santiago tot
seguit. El segell de pas no hi va faltar als que ho
van demanar, ni postals del convent.
Hem acabat aquesta temporada per Santa Eulàlia
de Riuprimer i l’Estany on hem pogut fer una visita
guiada de l’excel·lent monestir de Santa Maria de
l’Estany, una joia romànica.
De moment hem fet uns 187 quilòmetres, fins passat
l’estiu que hi tornarem, si Déu vol!
Butlletí CC

V Parlament Català de les Religions
(Perpinyà 2011)
Jesús Sans i Compte, ocd
President UNESCO Lleida pel diàleg interreligiós
El cap de setmana del 18-19 de juny, s’ha
celebrat el V Parlament Català de les Religions
al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà
al qual hem pogut assistir un grupet dels
membres de la UNESCO dels grups de diàleg
interreligiós de Lleida, Barcelona, Girona,
Tarragona (Catalunya sud) i els de Perpinyà
(Catalunya nord); un total d’unes 350 persones.
Amb el tema: “Religions i Modernitat”,
han anat passant diverses personalitats expertes
en les diferents religions que ara configuren
el nostre entorn i que intentem viure
i conviure respectant-nos i intentant estimarnos.
Cada grup religiós aportava el què és per ells
la modernitat, a què ens porta i a on ens
porta. Vam tenir temps de dialogar.
Cal destacar les aportacions del jesuita Xavier
Melloni: “ Després d’un segle d’ideologies
que negaven l’Invisible i de dècades de
teologia sobre la mort de Déu, ens trobem
davant d’un nou paradigma en què el ressorgiment
de la dimensió espiritual ha confluït
amb la pluralitat cultural i religiosa, i ha donat
peu a un estrany magma de corrents d’-
Orient i de pretèrites tradicions oblidades
d’Occident i d’altres llocs del planeta, un fenomen
que alguns pensadors han qualificat
de retorn del sagrat… D’aquí ve que es pugui
esperar un temps nou en què visions que
fins ara han competit entre si descobreixin
que es necessiten mútuament… Amb la trobada
de les religions, en som només en els
inicis i es tracta d’una lenta transformació,
com mil·lenàries són les arrels de les grans
tradicions”.
Tot aquest treball va estar precedit de bon
matí per una pregària, cada grup al seu estil
(jueva, cristiana, musulmana, budista…). Els
cristians ens vam reunir a la Catedral on el
sr. Bisbe i els pastors protestants presidien i
compartien la pregària que molt acuradament
havien preparat conjuntament les diferents
esglésies.
Van ser dos dies d’intensa convivència perquè
es van fer les xerrades, les taules rodones,
debats i, els mateixos àpats a l’antic
castell on les pedres que ens envoltaven ens
impregnaven d’un cert misteri que des de
l’antigor ens portava, també, a un futur
obert però que, tal com van exposar els pensadors,
les tradicions no s’acabaran i hem
arribat al moment no de competir sinó de
compartir.
Amb la mateixa amabilitat que ens van rebre
i acollir, també ens van dir adéu i fins al proper
VI Parlament que fins el mes d’octubre
no se sabrà el lloc en concret on es reunirà
(segurament serà Girona al 2013). També
se’ns va comunicar que el proper Parlament
Mundial de les Religions, que també
serà el sisè, serà a la ciutat de Brussel·les
(Bèlgica) l’any 2014.
Que el diàleg ecumènic i interreligiós sigui
l’eina de cada dia per construir un món millor
entre tots.
Butlletí CC

De formacions de cant coral n'hi ha de
molt antigues: cors de palau, de monestirs o cate-
drals, escolanies... Va ser amb la Revolució Fran-
cesa que es van constituir els primers cors popu-
lars, a França. A Catalunya va ser Josep Anselm
Clavé qui va crear cors d'obrers, en una acció cul-
tural i cívica importantíssima. Arreu del país n'hi
ha, i a Badalona recordem societats corals com la
Badalonense, l'única encara activa, el Cor de Mari-
na, L'Alba, els Aucellets, el Marítim, la Rosa Arti-
guense...
Després va venir l'onada dels orfeons,
cors d'homes i dones, més interclassista, i d'una
qualitat musical més elaborada. Els capdavanters
van ser en Lluís Millet i l'Amadeu Vives, creadors
de l'Orfeó Català l'any 1891. "Cantar Clavé d'una
manera nova": dignificar el cançoner popular tradi-
cional, a través d'excel·lents versions corals. I al-
hora interpretar les grans cantates de la música
clàssica, de Bach, Beethoven...
Entre 1891 i 1934 es van crear 145 enti-
tats corals arreu de Catalunya, constituint la Ger-
manor d'Orfeons. L'Orfeó Badaloní va ser una mi-
Joan Soler i Amigó
ca tardà, el 1921. Antoni Botey, Jaume Costa, Sal-
vador Valls, Joan Aymerich i Ramon Salsas en
són els impulsors, i la crida que fan a la ciutat ho
reconeix: "Vergonyosos que a Badalona no hi vibri
la veu dels orfeonistes com als altres pobles...".
Però aquest projecte es veurà successiva-
ment afectat pels avatars polítics: el setembre de
1924 és clausurat per la Dictadura de Primo de
Rivera. Reprèn en caure el dictador, l'any 1930.
Torna a ser clausurat el 1939 amb la Dictadura del
general Franco, fins al 1948, que reprèn però sot-
mès a la censura. Fins que Badalona recobrarà la
democràcia. Del 1979 fins ara ha estat la seva
etapa més llarga en continuïtat: trenta-dos anys.
Ara l'Orfeó Badaloní commemora el 90è aniversa-
ri -i l'Esbart Sant Jordi, el 60è- en el marc dels tres
grans eixos fundacionals: la música i el cant, la
cultura i la badalonitat. Una oportunitat per desco-
brir i reviure el seu passat, però sobretot, apuntant
al 2021, al Centenari, plenament rejovenit, respec-
tuós de la seva història i de la gent que l'ha feta,
però oberta més que mai a un futur en què Catalu-
nya serà més rica i plena, des de l'exercici del seu
dret a decidir.
Butlletí CC

Ho dic perquè del tal fra Juan Buenavida
y Buencuchillo, tret d’unes poques referències,
no n’he trobat res definitiu en els llocs
que he pogut consultar, la qual cosa no vol
dir que no hi hagi més informació que jo
desconegui. De l’entorn on es va moure, l’Alcàrria,
sí que se’n pot parlar i molt, però no
patiu que només en faré un esbós i amb això
ja n’hi haurà prou per omplir la pàgina que
em demanen. (Per cert, de moment no he
dit res i ja he escrit un terç de l’encàrrec).
El tal fra Joan només s’aguanta amb un
parell de pinces: on va professar i on és enterrat.
Aquesta informació escadussera l’he
recollit espigolant per aquí i per allà, sense
que res es pugui contrastar seriosament.
Camilo José Cela, en el llibre del seu primer
viatge a aquella comarca “Viaje a la Alcarria”,
i referint-se a la localitat de Pastrana,
va deixar escrit: “En la iglesia está enterrado
el ermitaño Juan de Buenavida y Buencuchillo,
que debió ser todo un personaje y a quien
se dice que van a beatificar; el viajero
piensa que el ermitaño gastaba un nombre
sobrecogedor de romance de ciego, un nombre
más propio de un bandolero o de un señor
de horca y cuchillo que de un presunto
beato".
I el mateix Cela ho confirmava a “Nuevo
viaje a la Alcarria”, escrit uns anys després:
“Por aquí hubo muchos monasterios y ermitas
que después se fueron cayendo: (...) el
carmelita del desierto de Bolarque, que se
tragaron las aguas, que fué donde profesó
en religión fray Juan de Buenavida y Buencuchillo,
que está enterrado en la antigua
colegiata...”
Pentinagats
Parlar d’algú de qui només se’n sap el nom i fer-ne tot un article ja és una
cosa ben difícil, però com que l’entorn on es va moure és prou rellevant, faré
una mica de jocs de mans i miraré d’omplir unes ratlles que si bé no aportaran
res a la historiografia científica sí que compliran l’objectiu de qui em va
encarregar les meves participacions en el butlletí: parlar de temes relacionats
amb el Carmel però des del punt de vista de l’anècdota i la curiositat.
El desert de Bolarque, al qual es refereix
Cela, va ser un cenobi carmelità a l’estil del
nostre del Cardó, o del de les Palmes de Benicàssim,
bastit en un lloc apartat a tocar del
riu Tajo, en el terme municipal de Sacedón,
en plena Alcàrria. Aquest monestir, actualment
en estat molt ruïnós, va patir la desamortització
de 1835 i es va perdre.
La col·legiata on diu Cela que està enterrat
fra Joan de Buenavida és la de Pastrana.
Aquesta església de grans dimensions,
construïda en una vila petita però que fou
seu del palau dels ducs de Pastrana i dels
prínceps d’Éboli, va ser construïda pel també
carmelita fra Alberto de la Madre de Dios,
reconegut arquitecte del Segle d’Or castellà,
aleshores conventual del convent de San Pedro
d’aquesta localitat, avui regentat pels
franciscans.
La colegiata de Pastrana té una cripta
amb uns quants sarcòfags arrenglerats on hi
ha les despulles dels Mendozas, entre els
quals els dels ducs de Pastrana i la princesa
d’Éboli. Però, hi ha un intrús. Segons es pot
llegir al blog de Manuel Blas
(www.manuelblastres.blogspot.com), “al fondo
de la cripta, que tiene forma de cruz, hay
un altarcillo y en un ensanche llama la atención
un ataúd de madera cerrado y deteriorado,
que guarda los restos de un ermitaño,
de curioso y extraño nombre, Juan de Buenavida
y Buencuchillo, a quien se refiere Cela
en su libro.”
En un article de Ignacio del Olmo , a la
pàgina web “alcarria.com”, llegim que al lloc
Butlletí CC

Cela en el seu primer viatge a peu per l’Alcàrria
El gat dels frares
Aquest me’l va explicar no fa gaire un conegut
de Mallorca. No domino les variants lingüístiques
de ses Illes però malgrat tot intentaré explicar
-lo tal i com ell ho va fer.
Un bisbe decidí fer una visita pastoral, una per
una, a cadascuna de ses parròquies de sa diòcesi.
Un dia li tocà de fer-la a una església d’un
poble molt petit. Visità es temple, molt senzill, i
passà a sa rectoria per dinar amb es rector. Sa
rectoria era encara més humil i senzilla que es
temple i per no tenir, no tenia ni llum elèctric.
Malgrat tot es senyor bisbe s’entossudí en visitar
tots es racons i se n’adonà de que només hi
havia una cambra i un llit. Suspicaç es prelat
interrogà es capellà:
- Escolta al·lot. On dorms tu?
- Aquí es llit.
- I ta majordona?
- També.
- Tots dos en es mateix llit?.
- No malpensi, senyor bisbe que quan ens
on hi ha l’ermita de San Salvador de las Heruelas,
en el terme municipal de Pastrana i
actualment en molt mal estat, la gent li diu
“el santo”, no se sabe si por la santidad del
lugar o en alusión a Juan de Buenavida, un
ermitaño que hizo vida cincuenta y seis años
en este sitio y que parece ser vivió y murió
en condición de santidad”. I, citant el llibre
de Mariano Pérez Cuenca “Historia de Pastrana”,
afegeix: “se desmontó el santuario en
1814, y entonces se trasladó el cuerpo incorrupto
del tal Buenavida, que reposaba en el
mismo sepulcro de piedra en el que que dormía,
a Pastrana.”
Ja ho veieu, poca cosa i molt confusa.
Curiós personatge aquest fra Joan, i no només
pel nom i pel lloc on està enterrat. També
perquè alguns diuen que és un sant, altres
que el volen beatificar o que ja ho està…
Vés a saber!
n’anam a dormir posem un tauló de dalt baix
des llit que el parteix per la meitat i ella
dorm a una banda d’es tauló i jo a s’altra.
- I quan ve la temptació?
- Llavors, llevam es tauló.
* * * *
Això no és un acudit però ho sembla. El vaig llegir
en un llibre d’anècdotes de la Guàrdia Civil
que es va publicar no fa gaires anys.
Explica l’autor que en les primeres eleccions
democràtiques celebrades al nostre país, una
dona d’un poblet no podia votar pel fet de no
constar al cens municipal. Decidida a votar es
dirigí al “cuartelillo” a reclamar el seu dret com
a ciutadana. Després d’esbrinar el cas, l’agent
que l’atenia digué a la dona:
- Miri, senyora, vostè no pot votar perquè no
és al cens.
- Com que no sóc al cens si porto més de
trenta anys de majordona al poble!
- Llavors... és que el rector no l’ha empadronat
mai?
- Empadronat? Sí. Un parell o tres de vegades.
Però ja fa molts anys d’això i ara ja és
molt vellet.
Butlletí CC

ESGLÉSIES DE BADALONA (6)
PARRÒQUIA DE SANT ANTONI DE PÀDUA
LLEFIÀ
Xavier Miró
El 13 de juny de 1996, festivitat
de Sant Antoni de Pàdua,
la Coral “Gavina” de la
nostra comunitat va ser
convidada per celebrar la
diada amb la comunitat cristiana
d’aquesta parròquia,
cantant a l’eucaristia i al
final oferint un petit recull
de les nostres cançons…
Han passat 15 anys des
aleshores, i ha estat l’única
vegada que he estat dintre
de l’església. Per fora, però,
he passat moltes més, en
les meves passejades per
Badalona.
A principis del segle XX, el
barri de Llefià formava part
de Sant Adrià. L’any 1934
un grup de cristians de la barriada van començar a construir una capella. Després de la guerra
civil, aquella barraca que havia servit com a església fou ocupada per veïns del barri i, a poc a
poc, uns voluntaris van anar fent una nova església semblant als barracons que formaven part
del barri. Aleshores, Llefià ja formava part de Badalona. Tot i que ja s’hi va poder celebrar l’Eucaristia
a partir de l’any 1955, no serà declarada parròquia fins al 29 d’abril de 1961, sent el primer
rector Mn. Joan Carrera, més tard bisbe auxiliar de Barcelona.
En el llibre “Què pensa Joan Carrera” de Francesc Romeu, a la pregunta, Com van ser els
seus inicis a Llefià? respon: “Quan vaig anar a viure a Llefià, em van deixar una mica d’espai
en la part de dalt d’una casa que s’acabava de fer..., i amb la mare hi vam posar un fogonet de
petroli, perquè no hi havia ni fogons... I després vam començar a fer l’església i, aprofitant una
paret, vaig fer una rectoria, diguem-ho així... no teníem ni aigua... La majoria de la gent eren
immigrants... molt bona gent... sí que vam viure la pobresa”.
L’edifici de l’església és sobri i auster, d’una sola nau, llarga i ampla. Al 1966 s’inaugura el dispensari
parroquial. I, també, en aquest anys, tal com consta ens els arxius de la policia, alguns
badalonins es van reunir aquí per formar CCOO de Badalona. Molts joves del barri, també van
formar part de la JOC. En temps d’en Joan Carrera, que va ser rector fins a l’any 1970, la parròquia
era l’únic centre cultural del barri.
El 13 de juny de 1978 és beneïda la nova capella del Santíssim i la sagristia, ja amb Mn. Anton
Solé com a rector. El 15 de març de 1987, essent rector mossèn Joan Cuadrench, era beneïda la
façana de l’església amb un artístic porxo i una petita terrassa i una gran creu d’acer inoxidable
de 15 metres d’alçària.
La primera confraria formada al barri va ser la “Hermandad del Santísimo Cristo Redentor y de
Nuestra Señora de la Soledad” (1983), confraria laica, però que a partir de 1994 és reconeguda
per la parròquia i el bisbat. També, cada mes de maig, organitzen una processó en honor a la
Verge de Fàtima.
Butlletí CC

Defuncions. El passat mes de juny ens van deixar:
- Rosa Bofill i Querol, de sempre molt vinculada a la nostra comunitat. El nostre condol
al seu espòs, al seu fill Ramon i a tota la família Xicart-Bofill.
- Teresa Giralt i Juan, del Grup de Pregària, mare d’en Josep Zamorano. L’acompanyem
en el dolor a ell i als seus familiars.
Moltes persones de la comunitat els van acompanyar en aquest moments de dolor i van assistir
als funerals que es van celebrar a casa nostra.
El grup de caminaires de la casa, que actualment està seguint el Camí de Sant Jaume
català, al seu pas per la ciutat de Vic va fer una parada al convent de les carmelites descalces,
les quals, després de segellar les credencials de pas, els van oferir el que necessitessin
per reposar forces per continuar la marxa. Des d’aquestes línies volen expressar el
seu agraïment per l’acolliment de la comunitat.
S’ha incorporat al convent de Lleida el pare Nelson Pulickal. Amb ell ja són cinc els religiosos
de la província índia de Manjummel que estan a Catalunya com a fruit de l’acord de
col·laboració entre les dues províncies. Són els pares Darwin i Jossy (Barcelona), Wilson
(Badalona) i Varghese i Nelson (Lleida).
El nostre amic i col·laborador d’aquest Butlletí, el religiós
franciscà Joaquim Recasens, ha estat elegit
definidor provincial en el Capítol Provincial dels franciscans
de Catalunya. La nostra felicitació i els nostres
millors desitjos per aquesta tasca de servei als
seus germans i a l’Església.
El pare Àngel Briñas s’ha incorporat com a nou prior
de la nostra comunitat substituint el pare Pere
Martorell, el qual ha passat a ocupar aquest mateix
càrrec al convent de Tarragona. La Vetlla de Pentecosta va ser una bona ocasió per agrair
al pare Pere la seva dedicació a Badalona, on ha deixat un bon nombre d’amics, i desitjar-li
el millor en la seu nova destinació.
Aquest mes de juny, dos frares de la província han celebrat les seves Noves d’Or de professió
religiosa; el badaloní germà Joaquim Prats, membre de la nostra comunitat, i el
germà Josep Maria Juncosa, natural de Lleida, on resideix actualment. Ambdós van celebrar-ho
a les respectives comunitats acompanyats dels seus germans de professió, familiars
i amics.
Acabats els tràmits per obtenir el permís dels propietaris d’unes finques veïnes per poder
mobilitzar la maquinària i materials necessaris, les obres del pati estan en fase de valoració
dels danys i de pressupost. S’espera que els treballs puguin començar pel setembre.
L’Associació Cultural Pont de Petroli, especialitzada en publicacions de poesia, ha editat el
llibre “50 anys, 100 cançons” d’en Joan Soler i Amigó (que casualment aquest mes
ha escrit una col·laboració per al nostre Butlletí CC). És tracta d’un recull de lletres de diverses
cançons que van des de la “Vella Xiruca a Mar Mur, passant per les Rondes del Vi”,
segons resa el subtítol del llibre. Una bona eina educativa pels esplais i famílies. Llàstima,
però, que no se’n publiquin les partitures musicals.
Butlletí CC

Butlletí CC