Ajuntament de Sant Hilari Sacalm

Les llàgrimes de Sant Llorenç de Pere Coromines i les estades al balneari de la Font Picanta
Festa Major 2012 • Sant Hilari Sacalm
12
Les llàgrimes de Sant Llorenç (1929),
de Pere Coromines, i les estades al
balneari de la Font Picant a l’inici
del segle XX
El dia 20 de setembre de 1929 s’acabava d’imprimir a casa d’Antoni López el Vell, de Barcelona,
la novel·la del polític, economista i escriptor Pere Coromines (1870-1939) Les llàgrimes de Sant
Llorenç. Coromines n’havia iniciat la preparació i redacció temps abans (1919), basant-se en un cas
real que havia portat com a advocat, però la redacció definitiva és de 1928. La novel·la conté, en
la seva part final, una ambientació que pot resultar d’interès per als nostres lectors, ja que té lloc al
balneari de la Font Picant, de Sant Hilari.
Qui és Pere Coromines?
Però diguem abans alguna cosa sobre l’autor, a fi de situar-lo
i situar-nos, ja que es tracta d’un personatge en certa
forma oblidat avui dia, per més que la seva obra política i
literària és considerable. Pere Coromines i Montanya havia
nascut a Barcelona el 1870, de pares
empordanesos, i fou el marit de la pedagoga
Celestina Vigneaux i el pare de
l’eminent filòleg Joan Coromines. Llicenciat
en dret el 1894, formà part del grup
de L’Avenç i dels cercles modernistes.
Activista i abrandat conferenciant polític,
fundà el grup Foc Nou i la revista Ciencia
Social, i tingué contactes amb grups
anarquistes, raó per la qual el 1896,
arran de l’atemptat de Canvis Nous, és
processat i condemnat a 8 anys, per més
que el 1897 el desterren a França. Amnistiat
el 1900, i després de passar un
temps a l’Empordà, es doctorà a Madrid,
on també estudià economia. Arran de les
seves experiències en aquesta etapa es-
criví la narració autobiogràfica Les presons
imaginàries (1899).
El 1903 és cridat a l’Ajuntament de
Barcelona, on intervé en el projecte de
reforma interior de la ciutat i en el pressupost
de cultura de 1908. Professor de l’Escola d’Alts
Estudis Comercials i membre fundador de l’Institut d’Estudis
Catalans el 1907, escriví l’assaig La vida austera
(1908), traduït al castellà, al francès i a l’italià. El 1909
presidí la Unió Federal Nacionalista Republicana i dirigí
El Poble Català. Fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona
(1909) i diputat a Corts (1910 i 1914). El 1912 publica
Les hores d’amor serenes. El 1916 deixà la política i es
dedicà enterament a l’advocacia. Adquirí prestigi com a
economista i fou conseller del Banc de Catalunya. Prengué
part activa en la campanya per l’autonomia de Catalunya
(1918). Publicà Les gràcies de l’Empordà (1919),
llarg poema en prosa, i Elogi de la civilització catalana
(1921), que denoten una influència noucentista, que de
seguida abandonà.
El 1925 amb la publicació de les narracions A recés dels
tamarius, obté un gran èxit i inicia una etapa fecunda en
què destaca la trilogia de novel·les Les dites i facècies
Pere Coromines en l’època que va
escriure la novel·la
de l’estrenu filantrop en Tomàs de Bajalta (Silèn, 1925;
Pigmalió, 1928; i Prometeu, 1934). D’una gran ambició,
hi interpretà la vida catalana des de les guerres carlines
fins a l’agitació i la repressió dels anarquistes. Segueixen
Jardins de Sant Pol (1927), les narracions La mort de
Joan Apòstol (1928) i la que hem esmentat, Les llàgrimes
de Sant Llorenç (1929), que “corona aquesta tardana
primavera narrativa” (D. Guansé).
Tornat a la política el 1931 amb l’adveniment
de la República i l’autonomia,
fou membre de la comissió redactora
de l’Estatut, diputat a corts i conseller
de justícia i dret (1933). Col·labora a
la premsa i publica la novel·la Pina, la
italiana del dancing (1933), entre d’altres
textos. Novament diputat a corts
per Esquerra Republicana el 1936,
fou comissari general dels museus i,
un cop iniciat el conflicte civil, vetllà
pel patrimoni artístic català. El 1939, ja
malalt, s’exilià a Buenos Aires, on morí i
on aparegué pòstum el volum memorialístic:
El perfecte dandi i altres contes
(1940). La Fundació Pere Coromines,
de Sant Pol de Mar, localitat on estiuejà,
vetlla pel llegat de Pere Coromines i
el del seu fill i filòleg de relleu internacional,
Joan Coromines.
Pel que fa a la seva presència física i el
seu do de paraula, disposem de la descripció que en féu
el crític Feliu Elias a La Publicitat el 25 de maig de 1930
i que resulta :
“Tot blanc de pell i de cabell, ara els seus ulls
penetrants han esdevingut més eloqüents encara
que en els anys de joventut: sota les celles grises
modulen més que les desorbitades ninetes fixes
d’antany; l’home ha pres corpulència, i aquesta
ha donat millors proporcions a la seva elevada
figura. Vestit d’etiqueta i amb els anys tan ben
portats a les espatlles, Pere Coromines, lector o
bé orador, és un dels bells espectacles del nostre
temps. [...] [E]n llegir o improvisar un graciós
i substanciós parlament dalt d’una tribuna o en
la taulada de festa, en oir-lo parlar tan bé de coses
gratament escoltadores i en oir-les-hi recitar
tan adequadament, amb el seu gesticular discret
i persuasiu, amb l’etern somrís als ulls i als llavis,