Ajuntament de Sant Hilari Sacalm

Barretines d’Olot
Festa Major 2012 • Sant Hilari Sacalm
32
Barretines d’Olot
L’amistat és segurament la forma més
freqüent de l’amor. (S. Larsson)
No ens portava la cigonya ni veníem de París. A Sant Hilari
fèiem barretines a Olot fins que obríem els ulls al poble.
El primer plor devia ser una queixa dels nounats perquè
ja no tornaríem a la placidesa de la confecció de barretines.
Aquesta metáfora no la vam entendre fins molts anys
després. La nostra tia, la tieta Lola, la comadrona, ens
va construir un món màgic al voltant
d’històries sobre l’origen i el
misteri de la vida, des dels seus
ulls de llevadora. La seva manera
de pertànyer al poble va ser cuidar-se
de les altres persones: fer
fácil la vida de les dones embarassades,
iniciar a la vida a molts
nens i nenes i agombolar les famílies
amb molts fills (can Borrell,
can Serras, ca n’Hospitalet, can
Serrano, can Vigatà, can Quimet
Torrent...).
Ella va ser la xaman de la tribu hilarienca
des dels anys quaranta...
Gairebé mig segle de mitjancera
del no res a la vida. Ajudar a dur
criatures al món era per ella un ritual
sagrat que començava quan
la cridaven a buscar perquè una
partera la necessitava, fos de dia
o de nit, des de qualsevol casa
del poble o de pagès. La tieta
Camí de l’Església
ens explicava com una anécdota
divertida les difícils peripècies
que s’havia trobat: assistir parts
en plena tempesta de llamps i trons i sense llum o el dia
que es va trencar el sunyer del llit en el moment de l’expulsió
del part...; sent molts parts una odissea que conformava
el carácter de la llevadora dona.
Va assistir, i estan historiats, documentats en fitxes, 1242
naixements. D’entre el 1946 fins al 1977 que es va jubilar,
va atendre tot tipus de parts . A mitjans vuitanta
encara va atendre molts casos. Com aquella dona que va
acollir a casa seva fins el moment del part i la criatura va
néixer a la taula paritòria del despatx de la Lola. D’alguna
manera es pot dir que va viure intensament, que va tenir
Família Miralpeix Bosch
mil dues-centes quaranta-dues vides més una. I qui viu
tant, volgudament per mèrits propis, d’alguna manera viu
per sempre. La humanitat, però, la formen més morts que
vius i això encara ens fa més humans.
De les fitxes que utilitzava com història clínica de l’embaràs
i del part es pot deduir que normalment, i sempre que
es podia, per accessibilitat geográfica, hi havia una visita
prèvia. La feia entre el cinquè i el sisè mes de l’embaràs.
Aquesta visita li permetia preveure si aquell embaràs acabaria
en un part normal o que sorgissin complicacions en
el moment perinatal (prematuritat, presentacions
anormals...) i així prendre
mesures, com per exemple avisar que
estés preparat el metge del poble (Dr.
Soucheiron o Dr. Figueras) o indicar un
possible trasllat a una clínica de Girona.
Tot i així la imprevisibilitat era la norma:
el lloc i el moment del part podia
fer canviar totes les previsions i haver
d’improvitzar constantment... Per exemple
es podia trobar amb un fetus mort i
haver de treure la placenta, haver d’assistir
en avortaments espontanis o intervenir
amb maniobres obstètriques per
revertir, les presentacions anòmales de
tot tipus. S’havia d’espavilar com podia,
sobretot quan hi havia dificultats de pas
del nadó per la pelvis, quan venien de
cul... Calmar el dolor i apaivagar els crits
de les parteres.
Com a llevadora també desenvolupava
un important rol social i les famílies se’n
refiaven molt d’ella. Donava tranquil.litat,
seguretat i amistat durant l’embaràs
i confiança i força en el moment de parir.
Feia una tasca docent en qüestions
fonamentals que afectaven les futures mares i del nadó:
higiene, lactància, psicomotricitat... Ella era un referent
bàsic per les mares de trinca i una assegurança per les
que ja tenien fills. Pràcticament tothom neixia a casa amb
unes condicions d’higiene escasses i amb un equip de
tan bàsic, mínim, per al part. A més, era la llevadora qui
portava el nadó, vestit de rabiós blanc de festa, a l’església
a batejar, acompanyat del pare i els avis, mentre la
mare feia quarantena feinejant per casa. La mare no es
deixava veure ni al petit convit ni quan el padrí tirava les
esperades bateiaies per la mainada del poble.
Un bateig amb la família i els veïns