Ajuntament de Sant Hilari Sacalm

d’altres. 5 El primer exemplar data de l’11 de juny de 1930
i el darrer, el número vint-i-cinc, va veure la llum el dia 27
de novembre de l’any 1930.
El número 12 de la revista
El dotzè número de la revista, publicat el 27 d’agost de
1930, recull diversos articles i reportatges, entre els
quals trobem el que ens interessa: “Sant Hilari Sacalm”,
a les pàgines 14 i 15, referit a la capital de les Guilleries
en un apartat que se subtitula “L’estiueig a muntanya” i
que gira a l’entorn del fet turístic hilarienc d’aquells moments.
L’autor del text és Xavier Picanyol i s’acompanya de sis
fotografies que són obra d’en Ximeno. L’article gira a
l’entorn de l’estiueig a Sant Hilari Sacalm 6 amb un to,
a voltes, un pèl irònic; tanmateix, es refereix a alguns
dels costums i activitats de lleure habituals dels turistes
d’aquella època. D’aquesta manera, l’autor ens remarca
el vessant esportiu (futbol i tennis), el més folklòric (sardanes),
el cultural (titelles i teatre), el lúdic (els balls) i els
més propis de la vila (prendre aigua amb anissos, aigua
per a la salut o xocolata amb melindros). A partir d’aquest
retrat costumista, alhora que irònic, ens assabentem d’algunes
anècdotes del moment, com per exemple
l’”escàndol” que va comportar la repre-
sentació d’un vodevil francès al Tívoli, és a dir,
una obra lleugera, frívola i picant de caràcter
humorístic; la presència de Santiago Rusiñol 7
a Sant Hilari Sacalm quan s’hi presentava alguna
de les seves obres teatrals o, també, la
representació d’obres amb el mític actor Enric
Borràs. 8
Al costat d’aquests aspectes, Picanyol esmenta
alguns dels indrets hilariencs més significatius
per al turisme, fonamentalment barceloní,
de l’època: la font Picant, la font Vella,
la font del Pic, la font de Ferro, el Teatre Tívoli,
el Cafè Unió o el camp de la Mandra; i, alhora,
anota com a aspecte destacat la presència del popular
Jaumet, amb la seva barretina i el seu flabiol, ballant per
a aquells estiuejants. 9
5 A l'entorn d'aquesta revista Sergi Doria, a 2004, va escriure l'obra Imatges
1930. Barcelonins i moderns, (La Campana i Diputació de Barcelona).
D'ell mateix, podeu consultar l'article “Els cent vuitanta dies de Josep
M. Planes a Imatges” a Trípodos, n.20 (Barcelona, 2007) a l'adreça web
http://www.memoria.cat/planes/sites/default/files/004_Els_cent_vuitanta_dies_de_Josep_M_Planes_a_Imatges_Sergi_Doria.pdf
6 Sobre l'estiueig a Sant Hilari Sacalm, és interessant de llegir el capítol
“L'estiueig” que apareix a l'obra d'Àngel Serradesanferm i Antoni Pladevall
Sant Hilari Sacalm. Capital de les Guilleries, pàgines 112 a 118.
7 Santiago Rusiñol (1861-1931) va ser un polifacètic artista, dramaturg,
novel·lista, pintor... dels més importants del Modernisme. La seva obra més
coneguda és la novel·la L'auca del senyor Esteve.
8 Enric Borràs (1863-1957) va ser un dels actors més importants de l'escena
catalana i espanyola a finals segle XIX i principis del XX. El seu paper
més important va ser el de Manelic a l'obra Terra baixa d'Àngel Guimerà.
9 Sobre aquest mític i apreciat personatge hilarienc, Jaume Traveries i Riera,
“en Jaumet del flabiol”, podeu llegir a l'esmentada obra de Serradesanferm
i Pladevall un breu esbós biogràfic acompanyat d'un poema dedicat a ell,
“La joguina de Sant Hilari”de Joan Martí i Morera, a les pàgines 125 a 127.
El text
L’estiueig a muntanya
SANT HILARI SACALM
Una vegada hi havia un bou que tenia el fel sobreeixit,
i s’hauria mort necessàriament si no hagués tingut la
bona pensada d’anar a beure d’una aigua que sortia a la
vora d’una riera, d’entremig d’unes roques. Això succeí
als afores de Sant Hilari Sacalm, província de Girona.
Aquesta aigua va ésser analitzada i va resultar que tenia
unes propietats medicinals senzillament formidables.
Avui, és famosa a tot arreu i els metges la recepten per
guarir les malalties del fetge i dels ronyons. Diuen que
un Doctor que es deia Gravalosa fou el primer metge
que la va receptar, i el poble, agraït, ha donat el seu
nom a una de les seves places. En canvi, ningú no s’ha
recordat mai d’homenatjar el bou que fou el veritable
descobridor de l’aigua. Sense l’aigua picant, Sant Hilari
probablement no hauria passat mai d’ésser un poble de
mala mort, com tants n’hi ha. La primera colònia que hi
va haver diu que la constituïren exclusivament elements
que necessitaven prendre aigua. Després els uns hi han
portat els altres, i actualment els forasters són un bon
pilot. Al fort de l’estiu totes les cases en tenen. A Sant
Hilari, l’un a tocar de l’altre, hi ha cinc
hotels i deu o dotze cases de dispe-
ses, i la casa que no tenen dispesers
lloguen pisos. La temporada forta dura
cinc o sis setmanes, de mig de juliol a
darrers d’agost. El dia que la gent es
convenci que l’aigua picant és tan bona
aquest temps com pel juny i pel setembre,
el poble de Sant Hilari hi tindrà
molt de guanyat. Els malalts que van a
Sant Hilari acostumen a ésser bastant
voluminosos; n’hi ha que pesen una
pila de quilos, i tots plegats fan cara de
qualsevol cosa menys de malalts. Tots,
invariablement, porten una llista de les
coses que poden menjar i una altra de
les que els estan prohibides. Seguint el règim prescrit,
la malaltia va fent el seu curs i tot va com una seda.
De tant en tant, algú s’extralimita i es menja una bona
ració de mongetes amb botifarra. I com que això és una
mena de menja que perjudica, necessàriament el fetge,
el malalt té un atac i per espai de tres o quatre dies perd
la fe amb l’aigua. Aleshores, es poden sentir converses
com aquesta:
- Vostè hi creu amb aquesta aigua?
- Sí.
- Doncs jo, que vol que li digui... Aquests atacs...
- És vostè que deu fer poca bondat. Jo n’estic
molt content, i això que tinc una pedra
grossa com dos cigrons i mig. Fa vint-i-sis anys
Els malalts van
amb autòmnibus
a prendre
l’aigua a la
font, que
és a quatre
kilòmetres del
poble.
“A la Font del Pico-Pico mentre esperen que els serveixin xocolata
amb melindros, per celebrar el sant d’una noia”
Sant Hilari Sacalm a la revista Imatges
Festa Major 2012 • Sant Hilari Sacalm
17