El beat Pere Tarrés i Claret (1905-2005) - Temes d'avui

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
El beat Pere Tarrés i Claret
(1905-2005)
El 5 de setembre de 2004, durant un míting de l’Acció
Catòlica Italiana a la prada de Montorso –entre el santuari de
Loreto i el mar Adriàtic–, Joan Pau II beatificà en Pere Tarrés i
Claret. L’Any 2005 celebrem el centenari del seu naixement recordant
trets claus de la seva vida.
D’haver viscut, el doctor Tarrés tindria el matí de la seva
glorificació noranta-nou anys. Havia nascut a Manresa, a can
Claret, a les dues de la matinada del 30 de maig de 1905, un
any que la Roda Perpètua del Principat de Catalunya 1 indicava
com a “estèril”. El deslliurament de l’hereu va deixar la mare,
Carme Claret i Massats, tan desfeta que hom pensà que moriria
aleshores, als vint-i-tres anys. El pare, Francesc Tarrés i
Puigdellívol, havia baixat de l’Alt Urgell per incorporar-se a la
industrialització del Llobregat i el Cardener. Formaven una
llar obrera del país i del moment, una de les setanta famílies
de la colònia Palà de Torroella, que treballaven a la fàbrica tèxtil
dels Valls i Taberner. Precisament l’any 1905, com a fruit de
greus conflictes socials, s’havia reduït la jornada laboral, fixant-la
en tretze hores diàries. 2
Era bisbe de la diòcesi el venerable Torras i Bages 3 , que preparava
aleshores l’opuscle Los excesos del Estado (a los liberales
de buena fe), contra la Llei d’Associacions, raonant més com
a ciutadà que com a bisbe investit d’autoritat doctrinal. “Una
democracia –afirma– que pretende la amputación de la libertad
religiosa es una falsa democracia, no es tal democracia, no
es tal gobierno popular, sino la condensación de odios, concu-
1 La Roda Perpètua del Principat de Catalunya es publica a la portada
del Calendari dels Pagesos, segons el qual va ser ideada pel frare
Domènec Varni i publicada per Miquel Agustí, prior del Temple de
Perpinyà.
2 MARTÍNEZ PADRÓN: El Dr. Tarrés. Madrid, Palabra, 1993, p.
47-48
3 Joan Pau II signà el 1992 el decret de virtuts heroiques de Torras
i Bages, denominant-lo “Patriarca espiritual de Catalunya”. Per arribar
a la beatificació, cal encara que per la seva intercessió es produeixi
un miracle.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
41
Josep Maria Tarragona
i Clarasó
Escriptor

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
El jove Pere Tarrés.
Cada setmana, en
arribar En Patufet, hi
passava hores i
hores sense
molestar ningú,
absort en les
pàgines de Josep
Maria Folch i Torres,
que influirien molt
en la seva manera
de veure la vida i,
més endavant,
d’escriure.
42
piscencias y pasiones que por largo tiempo se han ido desarrollando
contra la Religión.”
El nadó va ser batejat, Carme es recuperà i tornaren a la
colònia, fins que la gran riuada del Pilar de 1907 devastà quaranta-quatre
fàbriques, entre elles la de Palà de Torroella. Els
Tarrés es van quedar al carrer i van emigrar a Mataró, on van
viure set anys. Allà van néixer la Francesca i la Maria Salut,
de les quals el nen i germà gran Pere va sentir una gran gelosia:
els estirava les trenes, empenyia les trones per fer-les caure
i les pegava. Per sort, va aprendre molt aviat a llegir i a escriure,
amb les monges de la Providència. Cada setmana, en
arribar En Patufet, hi passava hores i hores sense molestar
ningú, absort en les pàgines de Josep Maria Folch i Torres, que
influirien molt en la seva manera de veure la vida i, més endavant,
d’escriure.
A Mataró, en Pere va cursar la primària al col·legi dels
Escolapis i amb ells va fer la primera comunió, el maig de
1913. Poc després, la família tornà a Manresa, per treballar a
la Fàbrica Blanca. Aleshores, hi havia a “la ciutat dels telers i
les campanes” dotze col·legis privats i dos col·legis públics per
a nois, en un dels quals estudiaria en Pere. En sortir de classe,
les festes setmanals i les vacances, treballava de xerric a la
farmàcia Balaguer. Va ser quan la Maria Salut, la Menut, va
emmalaltir de mort i precisament la mestressa de la farmàcia
suggerí a en Pere que agafés una ampolla de petricó i anés a
la Santa Cova a omplir-la d’aigua dita “de sant Ignasi”. En
beure-la, la Menut retornà a la vida i, a manera de vot, li van
posar durant un any el vestit nou que havien preparat per enterrar-la.
En Pere tenia la seva colla d’amics, amb els quals una tarda
anà a agafar albercocs a l’hort d’un pagès. Començà a fer d’escolà
a la Santa Cova, però els pares no acabaven de veure-ho clar i
demanaren al Dr. Joaquim Cornet que l’acceptés a l’església de
Sant Miquel. El Dr. Cornet li passava vides de sants i en Pere copiava
algunes mortificacions. Els tres germans pujaven sovint a
Montserrat i cada Nadal feien un pessebre espectacular.
Quan en Pere acabava el Batxillerat, un locaut tancà totes
les fàbriques tèxtils durant dos mesos i deixà a Manresa sis mil
obrers sense feina. Francesc Tarrés es va poder col·locar com a
xofer de la senyora Antònia Burés i la família es mudà a un piset
d’aquesta propietària.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
Professional exemplar de la Medicina
En Pere baixà tot seguit a Barcelona, a estudiar Medicina,
amb una beca i amb grans sacrificis del pare i de la marona (en
Pere deia sempre “marona” a la mare). De 1922 a 1928, féu
molts amics a la Facultat i, sobretot, va estudiar de valent, fins
a treure Premi Extraordinari al final de la carrera.
Va tenir l’encert de cercar un bon director espiritual, el felipó
de Gràcia P. Joaquim Serra, un director prudent i fort, que
fins i tot li va proporcionar un cilici, que en Pere usava regularment.
L’estiu de 1924, en Pere començà a matinar per anar cada
dia a missa, i amb el temps seria també de comunió diària.
La mort del pare, l’accident que deixà invàlida la marona i
el fet que li retiressin la beca pels moviments polítics de l’època,
determinaren que les germanes es posessin a brodar i que
en Pere agafés classes particulars i avancés la seva incorporació
al món professional. El 6 de maig de 1925 va posar la primera
injecció, en una casa particular.
Es va fer devot de Guiu de Fontgalland 4 i es feia dir “Guiu”
en família. Com a “Guiu de Maria” signà la poesia que compongué
a l’àngel de la guarda:
Àngel de la Guarda,
àngel del meu cor,
cobreix-me amb tes ales
rublertes d’amor.
Fes que el meu son sia
dolç i ple de pau,
somnis de bells àngels
d’aleteig suau.
Del mal esp’rit guarda’m,
estigues prop meu,
i si acàs moria
fes que el meu nou dia
trobi prop de Déu
eterna companyia.
4 Es van escriure dotzenes de llibres a tota Europa sobre aquest
nen parisenc, fill dels comtes de Fontgalland i alumne dels jesuïtes,
mort amb fama de santedat el 24 de gener de 1925, després de prendre
una cullerada d’aigua de Lourdes.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
43
Va tenir l’encert de
cercar un bon
director espiritual,
el felipó de Gràcia
P. Joaquim Serra,
un director prudent
i fort.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
En Tarrés era un
professional
exemplar, a judici
del seu mestre, el
Dr. Esquerdo, que
l’associà a la seva
tasca docent a la
Universitat. Cansat
de visitar durant el
dia, es tancava
cada vespre a
estudiar. I tots els
nous coneixements
els integrava en
l’experiència
clínica.
44
Per indicació del seu director espiritual, en Pere començà a
escriure i a parlar en públic. El P. Serra li va imposar l’obligació
diària de redactar unes pàgines. Aviat va començar a publicar
al diari El Pla de Bages i a les revistes Oriflama i Ave
Maria. Una mica més tard, es destapà com a brillant orador, a
l’Assemblea Mariana de Puigreig del 15 de juliol de 1928.
L’estiu de 1927 en Pere guanyà el primer sou, com a substitut
del metge d’Avinyó. Quan el pagaren, agafà els bitlles i els
besà. Al desembre, li sortí una altra substitució, a Monistrol de
Calders. La nit de Nadal, de vivència tan religiosa per a ell,
sentí que Déu li demanava una generositat extraordinària: no
compartir el seu cor amb cap criatura. “Jesús... Faig vot de continència
perfecta.” El P. Serra ho va aprovar.
En acabar la carrera, en Pere va pujar a peu a Montserrat.
En cada una de les vint-i-quatre assignatures de l’expedient
consta la mateixa nota: Excel·lent; i en més de la meitat, en
quinze, l’afegit “amb Premi”. En contra de l’opinió de la marona
i les germanes, va tenir l’ambició professional i l’audàcia
d’obrir directament despatx a Barcelona, al carrer Goya de
Gràcia. Molt aviat l’èxit l’obligà a traslladar-se a un pis molt
més ampli, al carrer Gran, núm. 93, 2, 1, on van venir a viure
la marona i la Maria Salut. L’altra germana, la Francesca, havia
entrat al noviciat de les Concepcionistes. Quan la Maria
Salut va dir al germà gran i cap de casa que ella també volia
anar-hi, en Pere no s’hi negà, però li demanà que esperés que
la Francesca acabés el noviciat, per evitar l’autoengany de voler
estar les dues germanes juntes. Va ser també l’opinió del P.
Serra, qui es va encarregar de comunicar-ho a la mare. La vídua
malalta i pobra va dir: “Si un jove ric la sol·licités i volgués
marxar a Amèrica, no li diria que no. Quant més si és Déu qui
em demana aquest sacrifici!”
En Tarrés era un professional exemplar, a judici del seu mestre,
el Dr. Esquerdo, que l’associà a la seva tasca docent a la
Universitat. Cansat de visitar durant el dia, es tancava cada
vespre a estudiar. I tots els nous coneixements els integrava en
l’experiència clínica. El Dr. Tarrés era, sobretot, un clínic. Escriu
en un article sobre les cirrosis hepàtiques: “El metge jove es fia
massa de les investigacions complementàries i menysprea, en
canvi, aquella virtut que fa al metge, metge: la sagacitat clínica”.
Malgrat la seva ciència, en Tarrés era el primer a reconèixer
la pròpia precarietat. La primera gran crisi va venir amb la
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
mort d’un infant. Sempre, quan moria un pacient, s’ocupava
que rebés els sagraments. “Us asseguro –animava, passats els
anys, als col·legues més joves– que la joia que el metge experimenta
quan compleix el seu deure en aquest sentit és en veritat
intensa: arriba a ser tan gran que tots els milions i honors
del món no poden comparar-se amb el goig d’haver pogut fer un
bé així.”
Recristianitzar Catalunya a través dels joves
Portava gairebé quatre anys d’exercici exemplar de la ciència
i la caritat quan llegí al diari catòlic El Matí, el gener de
1931, els articles titulats Un viatge de cara als joves, signats
pel Dr. Albert Bonet, que havia rebut uns mesos abans a
Montserrat la inspiració d’organitzar la joventut catòlica de
Catalunya, mentre llegia la Vida Interior del cardenal Mercier.
Volia reproduir el que feia l’Abbé Cardijn a Bèlgica –el país més
semblant a Catalunya entre els que havia visitat–, amb l’única
diferència que la Federació de Joves Cristians no estaria organitzada
segons les classes socials, com la J.O.C. belga.
El problema que pretenia solucionar era evident. Les escoles
catalanes, cristianes gairebé totes, donaven una bona formació
a la infantesa i l’adolescència. El sistema educatiu, però,
era impotent amb la joventut. Menys del cinc per cent dels joves
practicaven, i encara molts d’ells per conveniència social; el
nombre de matrimonis civils creixia any rere any; la blasfèmia
estava generalitzada; i, dels setze endavant, la fornicació era la
diversió predilecta.
En Tarrés es va entusiasmar amb la recristianització de
Catalunya. Va anar al Casal dels Eclesiàstics, al carrer de la
Canuda. Creuats una sèrie interminable de passadissos i sales,
pensava trobar un ancià de barba blanca i, en canvi, ensopegà
un sacerdot jove i “intel·lectual”, professor de Filosofia de la
Universitat.
–D’on ets?
–Què fas?
–Qui t’envia?
Tres preguntes llampec seguides de tres respostes també
ràpides. Així va néixer el grup número 1 de la Federació de
Joves Cristians, que adoptà el nom de “Torras i Bages”, el patriarca
espiritual de Catalunya, que en la seva obra capital La
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
45
El 30 de maig de 1942,
Tarrés va rebre l’ordenació
sacerdotal.
En Tarrés es va
entusiasmar amb la
recristianització de
Catalunya.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
“Volia una joventut
conscientment
cristiana (...) que les
úniques directrius
de la seva vida
siguin l’amor a Déu i
al proïsme”.
46
Tradició Catalana afirma: “Crist fou l’Orfeu de la nació catalana,
doncs Ell mateix ha d’ésser el restaurador”. 5
L’exemple d’en Tarrés es propagà com una epidèmia. El 70%
de les poblacions de més de 3.000 habitants de Catalunya i
Andorra tindrien un grup com a mínim, i la majoria de grups
es trobarien a pobles més petits. “Una joventut conscientment
cristiana (...) que les úniques directrius de la seva vida siguin
l’amor a Déu i al proïsme”. 6 El 1932 eren 141 fejocistes i 111
avantguardistes; el 1933, 9.152 i 167; el 1934, 12.273 i 311; el
1935, 14.321 i 432; i el juliol de 1936, entre fejocistes i avantguardistes,
eren 18.582 militants. 7 Unes xifres difícilment trobables
en la història de l’apostolat cristià a Catalunya.
Com a curiositat, anotarem que, junt amb la Sagrada
Família, la Federació és una de les poques realitats catalanes
que al llarg de la història han merescut reportatges elogiosos
de L’Osservatore Romano, el diari de la Santa Seu, amb motiu,
respectivament, de la col·locació de la primera pedra de la nau
del Temple Expiatori, el 1921, i de la peregrinació de la
Federació a Roma, el 1933. Ambdós esdeveniments i la seva repercussió
mediàtica positiva al Vaticà vingueren de la mà del
cardenal Vidal i Barraquer, valedor de Gaudí i de Tarrés i salvador,
impulsor i protector de les seves respectives obres.
En contrast amb determinades tesis històriques de moda, el
creixement apostòlic de la Federació de Joves Cristians va coincidir
amb la caiguda de la monarquia borbònica i de la primera
dictadura del segle XX i amb el desenvolupament polític de
la democràcia, la república i l’autogovern de Catalunya. Un
canvi constitucional que la Declaració Col·lectiva de
l’Episcopat del 20 de desembre de 1931, liderada pel cardenal
Vidal i Barraquer i signada per tots els bisbes espanyols sense
excepció –tal vegada el document de més alçada de l’Episcopat
espanyol durant el segle XX– prescriu l’acceptació obligatòria
per a tots els catòlics. “Un bon catòlic, per raó de la mateixa religió
per ell professada, ha d’ésser el millor dels ciutadans, fidel
a la seva pàtria, lleialment submís a l’autoritat legítimament
establerta, qualsevol que sigui la forma de règim. (...) En
5 TORRAS i BAGES: La Tradició Catalana, Fidel Giró, Barcelona,
1892.
6 TARRÉS: Glossa 12, a Flama, 8 de juliol de 1932.
7 AA.DD.: La Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Barcelona, Nova Terra, 1972, p. 263-264.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
l’ordre estrictament polític, cal no identificar ni confondre de
cap manera l’Església amb cap partit, ni fer servir el nom de la
Religió per patrocinar els partits polítics, ni subordinar els interessos
catòlics al previ triomf del partit respectiu. (...)
L’abstenció i l’oposició a priori són inconciliables amb l’amor a
la Religió i a la Pàtria. Cooperar amb la pròpia conducta o amb
la pròpia abstenció a la ruïna de l’ordre social, amb l’esperança
que de tal catàstrofe naixerà una millor condició de coses, fóra
actitud reprovable que, pels seus fatals efectes, es reduiria quasi
a traïció envers la Religió i la Pàtria.” 8
És cert, però, que els extremistes van coincidir a equiparar
el triomf de la II República amb el de l’anticlericalisme. Els de
l’esquerra, per crear l’ocasió de posar en pràctica les seves idees
sectàries; i els de la dreta per justificar el Dret a la Rebel·lió
i així reclamar, en nom de la Religió, la destrucció de la II
República. Amb això, hom pretenia diversos fins: atraure
Espanya a l’òrbita de les potències totalitàries, que estaven
preparant la II Guerra Mundial, el retorn de la monarquia
borbònica, la devolució de les propietats als rics i la defensa
dels seus interessos econòmics, i la imposició per la violència de
l’assimilisme central. “La confusió –testimonia el Dr. Carles
Cardó- era còmoda. (...) Va arribar a tal extrem que els catòlics
obedients eren titllats de traïdors a la causa catòlica.” 9
La Federació deixava plena llibertat política als seus membres.
En Tarrés no era de cap partit, si bé la Lliga li va demanar
que fos candidat a les eleccions de 1934. Ell, malgrat que
el punt VI del Decàleg del Fejocista prescriu que “exerceix tots
els drets i compleix tots els deures que la vida ciutadana comporta;
no es desentén dels polítics” 10 , per subratllar l’apoliticisme
de la Federació, de la qual era Vicepresident i l’ànima
apostòlica, féu el sacrifici de declinar la invitació d’en Cambó.
No era aquesta l’única novetat de la Federació. Era una organització
dirigida per laics i, a més, joves. Fins aleshores, els
joves feien catequesi amb els nens i rebien la seva formació d’adults,
generalment sacerdots o religiosos. Els fejocistes assaja-
8 BATLLORI / ARBELOA: Arxiu Vidal i Barraquer, Monestir de
Montserrat, 1975, vol. II, p. 701.
9 CARDÓ: Historie spirituelle des Espagnes, París, Editions des
Portes de France, 1946, capítol “La République et le problème religieux”,
p. 205-211 .
10 AA.DD.: La Federació de Joves Cristians de Catalunya.
Barcelona, Nova Terra, 1972, p. 262.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
47
La Federació
deixava plena
llibertat política als
seus membres. En
Tarrés no era de
cap partit polític.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
Els fejocistes
assajaven
l’apostolat d’igual a
igual, de cadascú
amb els seus
companys. I
admetien a les
seves reunions joves
allunyats dels
sagraments i de la
fe, que així
s’apropaven a
l’Església.
48
ven l’apostolat d’igual a igual, de cadascú amb els seus companys.
I admetien a les seves reunions joves allunyats dels sagraments
i de la fe, que així s’apropaven a l’Església.
A mesura que creixia, la Federació apareixia com l’antítesi
de les Congregacions, amb qui van tenir raons fins i tot amb
notaris pel mig. Però el perill va venir, sobretot, de la Joventut
d’Acció Catòlica, que acusava la Federació, nascuda de baix a
dalt, de monopolitzar l’apostolat al marge de la Jerarquia. Va
ser el cardenal Vidal i Barraquer qui la va salvar urgentment
d’Irurita 11 i altres bisbes posats durant la dictadura de Primo
de Rivera. Va agafar l’hidroavió –era la primera vegada que un
cardenal arribava a Roma per via aèria– i va presentar els estatuts
de la Federació directament al Secretari d’Estat, el cardenal
Pacelli, i a Pius XI, que els va aprovar i beneir.
Amb aquest gest, Vidal i Barraquer salvà la Federació també
del perill d’asfíxia per part de l’Acció Catòlica Espanyola
que, en virtut de la seva oficialitat exclusiva, va exigir reiteradament
al cardenal que la desautoritzés, cosa a la qual Vidal i
Barraquer sempre es negà. Una vegada, els dirigents de la
Federació, acusada de política pel fet de parlar català, van haver
de viatjar a Madrid per entrevistar-se amb Àngel Herrera,
president de l’Acció Catòlica Espanyola. El futur cardenal respongué
a les seves explicacions: “Como español podría lamentarlo
pero, dado el cargo que ostento, no puedo menos que aprobar
su postura y su actuación”.
La signatura d’en Tarrés és una de les setanta del manifest
lliurat al cardenal Vidal i Barraquer pel Dr. Vila d’Abadal amb
motiu de les eleccions del 16 de febrer de 1936, polaritzades en el
Bloque Nacional i el Frente Popular. Entre els signants hi ha
Carrasco i Formiguera i els principals dirigents d’Unió, però també
altres que, com Pere Tarrés, no eren del partit: Lluís Millet,
Clara Noble Vda. de Maragall, Alexandre Galí, Marià Manent,
Antoni Rubió i Lluch, etc. El document subratlla “el fet de la coincidència
–podríem dir la unanimitat absoluta– de les actuacions
polítiques espanyoles que es diuen d’inspiració cristiana i professen
la defensa del Catolicisme, a mostrar-se enemigues de les as-
11 Barcelona no havia estat encara erigida arxidiòcesi i, en conseqüència,
treta de la Província Eclesiàstica de Tarragona, una circumscripció
eclesiàstica mil·lenària, conservada des dels orígens del
Cristianisme. Per aquesta certa dependència de Barcelona respecte de
Tarragona, l’Arquebisbe de Tarragona hi va poder intervenir.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
piracions autonòmiques del poble català. (...) Tant
si els partits catòlics espanyols són sincerament
anticatalans, com si afecten l’actitud anticatalana
per obtenir unes més extenses adhesions, el resultat
és que als ulls de tots els catalans fan aparèixer
la defensa de la llibertat religiosa i el govern
cristià de la societat, com a solidaris d’un esforç obturador
d’aquells assoliments a què els catalans,
sense que els en pugui destorbar cap principi religiós,
es creuen amb dret. (...) Les esquerres veuen
clar el joc i es proclamen amigues de Catalunya. Si
les dretes creuen que és una bona tàctica per a
elles de prendre una posició contrària, s’equivoquen
de mig a mig.” 12
Com és sabut, van guanyar les esquerres. I
s’inicià la cursa cap a la guerra civil.
Persecució cruenta dels cristians a Catalunya
La tarda del 18 de juliol, malgrat les notícies alarmants, en
Tarrés agafà el tren –va ser l’últim que sortí de Barcelona– en
direcció a Montserrat, on començava uns exercicis espirituals.
L’endemà, va ser comissionat per l’abat Marcet per baixar a
Barcelona i demanar auxili a la Generalitat. En Tarrés s’entrevistà
amb el conseller de cultura Ventura i Gassol, que el va
atendre molt bé. 13
El Dr. Tarrés continuà la vida normal a Barcelona, cosa que
fou impossible a partir del dia 25. Col·laborava amb la xarxa de
misses i comunions clandestines i cada dia veia al dipòsit del
Clínic els seixanta o setanta cadàvers recollits a l’Arrabassada
del paseo de cada vespre. Ben aviat el van venir a buscar a casa,
per portar-lo de paseo, però un funcionari de la Generalitat
aconseguí deslliurar-lo de la F.A.I. Els milicians tornaren a casa
d’en Tarrés vuit vegades més per assassinar-lo, però providencialment
en Pere no hi era. Finalment, el 28 d’octubre de
1936 decidí amagar-se a un lloc secret, on romangué fins el 24
d’agost de 1937.
12 RAGUER: Divendres de passió, Barcelona, P.A.Montserrat, 1984,
p. 239.
13 SANS: Montserrat 1936-1939. Barcelona, P.A.Montserrat, 1984,
p. 17.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
49
El Dr. Tarrés continuà
la vida normal a
Barcelona, cosa
que fou impossible
a partir del dia 25
de juliol de 1938.
Col·laborava amb
la xarxa de misses i
comunions
clandestines i cada
dia veia al dipòsit
del Clínic els
seixanta o setanta
cadàvers recollits a
l’Arrabassada del
“paseo” de cada
vespre.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
L’emocionant Diari
de Guerra ha
quedat com una de
les pàgines més
glorioses de la
literatura catalana i,
a la vegada, un
testimoni
excepcional, des
de dins, de la nostra
guerra fratricida.
50
És la seva Tebaida, quan en la seva ànima s’opera una gran
unitat amb Jesús. En sortir de l’amagatall –després de la victòria
dels comunistes sobre els anarquistes el maig de 1937, que
donà una certa seguretat pública-, tingué el Santíssim a casa i
molts dies s’hi celebrava missa.
Segons l’informe redactat per Josep M. Trias per al cardenal
Vidal i Barraquer el 7 de setembre de 1937, hi havia a Barcelona
(el lloc més segur, malgrat tot) uns 2.500 capellans, i uns
1.100 repartits en altres diòcesis catalanes. Es deien a la ciutat
unes 2.000 misses cada diumenge. Els 600 clergues que quedaven
a les presons s’anaven alliberant a poc a poc, gràcies a les
gestions del ministre nacionalista basc Irujo. “La Federació de
Joves Cristians –segueix l’informe– actua amb intensitat en un
pla estrictament i zelosament espiritual. A pesar del gran nombre
de joves que cada dia són cridats a files, actuen a Barcelona
quaranta-tres cercles d’estudis. Es multipliquen els dies de recés
a la muntanya...” 14
Aquests vuit mesos de vida “normal” i de cristianisme clandestí
van acabar el 28 de maig de 1938, quan la quinta d’en Pere
va ser mobilitzada.
L’emocionant Diari de Guerra ha quedat com una de les pàgines
més glorioses de la literatura catalana i, a la vegada, un
testimoni excepcional, des de dins, de la nostra guerra fratricida.
I, també, d’allò que fa incòmoda la memòria de la Federació
de Joves Cristians i la mateixa figura d’en Tarrés. En Tarrés és
el primer oficial de l’Exèrcit Republicà beatificat. A més, a la seva
estada al front va ser proposat el seu ascens de tinent a capità
pel seu heroisme, a petició del comissari! Però és que en
aquelles circumstàncies, que per a alguns historiadors eclesiàstics
actuals eren la plasmació precisa del odium fidei, en Tarrés
assoleix el cim de la seva espiritualitat personal, es manifesta
com a catòlic exemplar i fa un intens i continu apostolat.
La guerra ho havia canviat tot
Acabada la guerra, el cardenal Vidal i Barraquer va ser impedit
de retornar a la seva seu tarragonina per l’autoritat política.
I la Federació de Joves Cristians –malgrat els tres-cents
joves màrtirs, una altra xifra difícil de trobar a la història de
14 MUNTANYOLA: Vidal i Barraquer, Cardenal de la Pau,
Barcelona, Estela, 1970, p. 626-628.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
l’Església a Catalunya– va ser suprimida per l’autoritat
eclesiàstica. 15 En Pere Tarrés, que comentava “la meva
promesa és la Federació” als amics, callà. “El camí de la
perfecció –havia escrit el 1933– és quelcom dur. Consisteix
en la negació d’un mateix, en el venciment dels seus egoismes,
en el domini de les seves passions, en la rectitud de
procedir: en cercar a Déu en totes les coses i en oblidar-se
en tot d’un mateix. És dur, qui ho dubta?” 16
La guerra ho havia canviat tot. A l’audiència que Pius
XII concedí a Vidal i Barraquer el 7 de juny de 1939,
l’Arquebisbe de Tarragona ja advertia del servilisme i el
compromís de l’Episcopat i el clergat amb el poder politicomilitar:
“La actuación de los Obispos y de la clerecía en general
ha sido demasiado política, en perjuicio de la autoridad
y de la independencia que la Jerarquía ha de mantener siempre.
Ello dificulta el acercamiento a la Iglesia de las personas
indiferentes y apartadas de la religión porque a través de los
obispos y del clero la juzgan identificada con el partido dominante,
por el que muchos no sentirán simpatía, y con la clase
rica. El tan proclamado derecho a la rebeldía ha trocado en muchos
eclesiásticos el espíritu de caridad, suavidad y mansedumbre
evangélicas por la violencia, represalias y castigo.
Elevado a dogma, puede en lo sucesivo crear serios compromisos
a la Iglesia en España”. 17
En Pere havia tingut temps de reflexionar sobre allò essencial
de l’experiència cristiana en la seva vida i la missió per a
15 “No volem pas amagar l’existència de realitats negatives, a vegades
fruit de febleses humanes i, altres vegades, del joc d’accions i reaccions
que formen la nostra tan treballada història; de la instrumentalització
que els poders temporals han pretès fer, sovint amb èxit, de
l’Església; de les interferències en l’Església del país d’instàncies eclesials
foranes, a cavall de la política. Però volem dir que és en aquella
ininterrompuda tradició de fidelitat a Catalunya que ens reconeixem
i ens refermem. Una fidelitat especialment notable en els nivells més
populars, i que, a vegades, ha comportat el marginament injust i el sacrifici
de persones i d’institucions. El desmantellament dràstic d’organitzacions
d’apostolat, de publicacions i de centres de cultura que patí
l’Església catalana el 1939 n’és un exemple relativament proper.
Una prova que, unida a la cruenta persecució religiosa que la precedí,
el 1936, i que també cal considerar, suposà un autèntic via-crucis per
als catòlics catalans.” ELS BISBES DE CATALUNYA: Arrels cristianes
de Catalunya, Barcelona, 1986, p. 19-20.
16 TARRÉS: Glossa 73, a Flama, 24-XI-1933.
17 VIDAL i BARRAQUER: Informe reservado al Papa de 12 de junio
de 1939.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
51
Acabada la guerra,
el cardenal Vidal i
Barraquer va ser
impedit de retornar
a la seva seu
tarragonina per
l’autoritat política. I
la Federació de
Joves Cristians
–malgrat els
tres–cents joves
màrtirs, una altra
xifra difícil de trobar
a la història de
l’Església a
Catalunya– va ser
suprimida.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
En Pere havia tingut
temps de reflexionar
sobre allò essencial
de l’experiència
cristiana en la seva
vida i la missió per a
la qual havia estat
enviat al món. I allò
essencial és
Jesucrist.
52
la qual havia estat enviat al món. I allò essencial és
Jesucrist, amb qui havia descobert la vocació de tot home
i tota dona a la unió íntima amb Déu. El seu cristianisme
no era una praxi, o el manteniment abstracte
d’uns valors, sinó que la llum de la caritat divina havia
entrat en la seva vida i tenia un nom propi: Jesucrist.
La santedat no és el refugi pietista dels sentiments del noheroi,
ni un ornat que corona la biografia de l’heroi. La
santedat és la “nova” humanitat que sorgeix quan Jesús és
trobat i seguit com el Bé més preciós a la pròpia vida. En
Pere l’havia trobat com a metge i valorava tant el seu treball
que havia escrit: “Només canviaria la meva professió
pel sacerdoci”.
– Escolta, marona –li preguntà, fent-li quatre moixaines de
les seves–: què faries si et digués que el teu Guiu vol ser sacerdot?
Ella l’esguardava als ulls.
–No estàs contenta? –continuava en Pere.
–Oh, sí! M’has donat una alegria més gran que si m’haguessis
anunciat que et casaves amb una pubilla de cent mil
duros.
Passaren els mesos i el 29 de setembre de 1939, després de
visitar els últims pacients, la marona l’acompanyà al Seminari
de Barcelona.
En Pere arribà a la cel·la 43. Es tragué l’americana creuada,
descordà el nus de la corbata i es posà la sotana. Es veia
molt estrany i trobava ridícul el barret de teula, que li feia molta
vergonya. Les angoixes i temors anaren creixent i el director
espiritual mirava de tranquil·litzar-lo. “Déu et tracta com els
grans.” “Tant de bo tots tinguessin de la seva vocació la certesa
que tu tens!”
Va treure Summa cum laude en totes les assignatures, excepte
en Litúrgia, el professor de la qual, per principi, mai posava
Summa. El dimecres de cendra, 26 de febrer de 1941, va
rebre la tonsura, “més fred que una ostra” i, després, les tres
ordres menors.
Aquell estiu, morí la marona. En Pere plorà molt. La gran
il·lusió del pare havia estat veure’l metge, i no ho va poder veure...
La de la marona, era veure’l sacerdot, i tampoc no ho veuria...
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
El 30 de maig de 1942 va rebre l’ordenació sacerdotal; i al
dia següent cantà la missa nova a la basílica de la Mercè, oferint-la
per la salvació del món. El seus col·legues metges li oferiren
un calze i el doctor Berini li regalà el Prümmer. 18
Comença a exercir com a vicari de Sant Esteve Sesrovires,
durant un any i mig. Fet aquest rodatge, el bisbe l’envià a
Salamanca a estudiar.
Sacerdot per als pobres
Acabà la llicenciatura amb un probatus. “Gràcies, Senyor!
Estic molt content. És l’últim examen de la meva vida. Avui poso
fi a la meva etapa d’estudiant i començo ja la vida de lliurament
absolut a l’apostolat, sense preocupacions d’exàmens.”
Anys abans, el P. Serra li havia insinuat la possibilitat de dedicar-se
a l’apostolat amb intel·lectuals. En Tarrés, però, ja ho
havia rebutjat aleshores: “No em plau gens la idea de sacerdot
intel·lectual; a mi, com a sacerdot, m’atrau la classe humil”.
Malgrat tot el que gaudia amb la ciència, l’art, les lletres, la medicina,
sentia la crida del Senyor a una opció preferencial pels
pobres. “L’obrer –afirmava glossant la Rerum Novarum– és d’una
manera particularíssima la imatge de Déu.” I clamava referint-se
als suburbis de Barcelona: “És un cinturó de 200.000
ànimes sofrents que viuen en condicions infrahumanes!”
En tornar a Barcelona, va ser nomenat Viceconsiliari diocesà
dels joves d’Acció Catòlica. Com a tot arreu, però, la vida
eclesiàstica no estava mancada, junt a passions i interessos
universals, d’altres més petits i fins i tot inconfessables. Les javelines
de la Babilònia espiritual feriren mossèn Tarrés de ple
amb la calúmnia i aconseguiren que fos allunyat del treball
amb els joves.
Tot això li produí una crisi forta en el seu sacerdoci. Pere
Tarrés era, sobrenaturalment, un home lleial a l’Església i, humanament,
una persona recta i apassionada, un gran ingenu
sense duplicitat ni maquiavelisme. Patí molt, però no parlà mai,
ni per defensar-se; ho mantingué com un secret entre Déu, ell i
el director espiritual. Ell tenia la vista posada en una meta més
18 Dominicus M. Prümmer o.p.: Manuale Theologiae Moralis secundum
principia S. Thomae Aquinatis
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
53
El 30 de maig de
1942 va rebre
l’ordenació
sacerdotal; i al dia
següent cantà la
missa nova a la
basílica de la
Mercè, oferint-la per
la salvació del món.
El seus col·legues
metges li oferiren un
calze i el doctor
Berini li regalà el
Prümmer.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
Són les hores de
confessionari, però,
les que omplen les
jornades de mossèn
Tarrés. De metge de
cossos a metge
d’ànimes. A tots
exigia santedat.
Predicava
especialment sobre
la puresa.
54
alta. “Propòsits? Un, Senyor! Sacerdot sant! Costi el que costi!”,
havia escrit al seu diari la nit abans de rebre’n l’ordenació. 19
Mentrestant, continuava la seva labor com a confessor del
col·legi de les Concepcionistes del Poble Sec i als centres de
l’Acció Catòlica Femenina de Sarrià, un camí nou per a ell, del
que diria al final de la vida: “A Sarrià hi he trobat una nova família,
i ens hem estimat com a tal”. Cinc anys de dedicació sacerdotal
que han deixat una petjada inesborrable: “És el primer
sacerdot que m’ha parlat com a una dona”... “Ens volia
amb un afecte especial”... “No he conegut cap sacerdot com
aquest”... “No tenia cura de si mateix; vivia per als altres”...
“Cap sacerdot ha valorat tant la feminitat, ha comprés amb
tanta profunditat una dona ultratjada o el que significa l’adulteri;
era com Jesús a l’Evangeli”... “Les seves fotos són les úniques
que guardo d’abans de casar-me”...
El Dr. Tarrés va crear també, sol o amb altres, l’Escola de la
Llar i l’Escola Nocturna, per a dones i noies obreres, la
Campanya de la noia malalta, l’Homenatge a la Vellesa i, sobretot,
el Secretariat diocesà de beneficència cristiana (embrió
de la futura Càritas diocesana) i la Clínica de la Mercè, per a
tuberculosos pobres.
Són les hores de confessionari, però, les que omplen les jornades
de mossèn Tarrés. De metge de cossos a metge d’ànimes:
ànimes de nens, de noies, de pares i de mares, d’ancians, de
monges i de seminaristes. A tots exigia santedat. I predicava
especialment sobre la puresa.
Si havia d’atendre condemnats a mort, pregava, feia pregar
i s’imposava grans mortificacions per portar a penitència aquelles
persones, possiblement plenes d’un comprensible ressentiment.
El 1948, va ser nomenat director espiritual de l’hospital de
les Magdalenes. Per a ell, en la institució dedicada a recollir les
desfetes de la prostitució, sols hi havia interessos a guanyar.
La seva opció preferencial pels pobres, pels últims homes –els
condemnats a mort– i les últimes dones, arribava al final. En
les visites, la seva ànima sacerdotal es commovia tant com la
seva mentalitat de metge, que sempre conservà. Una noia en-
19 TARRÉS: Diari íntim, 29 de maig de 1942.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
vellida, lletja, acabada... Li va ser impossible confessar-la; havia
fet tard. “Heus aquí –pensà– el resultat de l’ambient corruptor
que l’ha envoltada... I, amb tot, és un ànima que
Jesucrist ha comprat amb la seva sang”.
Va ser nomenat confessor ordinari del Seminari el 14 de novembre
de 1949, uns mesos abans de morir. Deia als seminaristes:
“Penseu que ser sacerdot és ser un altre Crist. Però no
un Crist platònic, ideal o romàntic, sinó un Crist real, això és
sacrificat fins a la darrera gota de sang. Ser sacerdot vol dir ser
generós, desprès, abnegat.”
En aquest sentit, va ser un dels pioners de la Unió
Sacerdotal de Barcelona. Va ser el sisè d’incorporar-s’hi, a principis
de 1948, convidat per Mn. Francesc Vergés. A la Unió va
trobar una forma d’entendre el sacerdoci diocesà com a expressió
de lliurament total a Déu. Els seus cinc punts bàsics el satisfeien.
El cinquè era per a ell, un home centrat en Jesucrist i
sempre al servei dels altres, com un vestit a mida: la humilitat,
l’esperit sacerdotal de sacrifici, la vida litúrgica com a font de
santificació, la donació al Papa i als seus ideals, la caritat i el
sentit de comunitat dins la diòcesi... El Dr. Tarrés no va ser un
més. Ja en aquella reunió dels set primers al santuari de
Falgars, va ser elegit mestre de provació, responsable de la formació
dels que vindrien.
Vuit anys de sacerdoci marcats per la pobresa i la malaltia
“Des que em vaig posar la sotana –explicava a uns amics–,
no recordo un dia en què m’hagi trobat bé del tot.” “Cada dia
–escrivia el 1947– estimo més el meu ministeri sacerdotal, amb
el desig d’exercir-lo amb tota la intensitat fins a donar la vida.
I estaria tan content que Jesús volgués acceptar-ho!”
Així va ser. Un matí, sortint de la Casa Sacerdotal, on residia,
s’agafà a un sacerdot veí de passadís i li confessà: “Em trobo
tan malament que em rebolcaria pel terra ara mateix”.
Molts cops, a punt per a la missa, havia d’ajeure’s a un sofà durant
una estona. Després, celebrar és el que més el consolava,
perquè feia molt seus els sentiments de víctima, unit a la víctima
autèntica, Jesús.
Resistí fins al 17 de maig de 1950. S’acomiadà de tots i ingressà
al sanatori. Passaven les setmanes de dolor intens:
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
55
Deia als
seminaristes:
“Penseu que ser
sacerdot és ser un
altre Crist. Però no
un Crist platònic,
ideal o romàntic,
sinó un Crist real,
això és, sacrificat
fins a la darrera
gota de sang. Ser
sacerdot vol dir ser
generós, desprès,
abnegat.”

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
“Quant deuen
valer les ànimes
–xiuxiuejava–
perquè per elles
calgui patir tant. Tot
ho ofereixo per la
seva salvació”.
56
“Quant deuen valer les ànimes –xiuxiuejava– perquè per elles
calgui patir tant. Tot ho ofereixo per la seva salvació”.
Un dia que va venir Mn. Bardés, li manifestà que desitjava
formalitzar l’oblació –la primera de la Unió Sacerdotal de
Barcelona–. Improvisà una fórmula, que mossèn Tarrés anava
repetint amb alegria.
Aquell camí seu d’immolació usque ad contemptum sui, que
ja havia ofert abans, el tornava a oferir ara, a l’hora de la mort,
“unit amb el sacrifici sacerdotal de Jesucrist i per a major servei
de l’Església i de les ànimes”.
Va demanar que traslladessin el santcrist del capçal a la paret
del davant. Moltes vegades, fixant l’esguard en ell, deia:
-Més, més..., si vols.
I dirigint-se al director espiritual:
-Estic boig de content per haver-me triat Déu com a víctima.
No em crec digne. Per què tanta gràcia?
I hi afegia:
-Perdono de tot cor tots els que m’hagin difamat i calumniat.
L’agonia començà a les onze del matí del dijous 31 d’agost de
1950. Durà fins a tres quarts de set menys cinc de la tarda.
Deixava vuitanta cèntims. No tenia res més. El van enterrar
en un nínxol prestat per uns amics, com a Jesús.
La beatificació
Vint anys més tard, el 16 d’abril de 1971, hom demanava a
Barcelona l’inici del procés de beatificació, que va ser autoritzat
per la Santa Seu el 19 de juny de 1980. El 8 de juliol de
1982 es constituí el tribunal diocesà, que treballà fins el 25 d’abril
de 1990. Aplegà 2.849 pàgines de declaracions de 192 testimonis
i 2.548 pàgines d’escrits del Dr. Tarrés, a més dels 9 llibres
o opuscles dels quals n’era l’autor. Tot seguit es traslladà
al Vaticà i ara, després de vint-i-dos anys de treballs, hem arribat
al final.
La gent, quan el Papa beatifica algú, no sol imaginar el que
són vint-i-dos anys de treball constant i silenciós, bellugant
una quantitat fabulosa d’informació oral i escrita pels camins
del dret canònic. És de justícia que considerem també la feina-
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
da i el sacrifici que ha fet Mn. Francesc Raventós i els seus
col·laboradors i que tots el felicitem i l’hi agraïm.
A l’últim moment, ha estat molt efectiva la intervenció de la
postuladora, la doctora Sílvia Correale, qui té assignades les
causes de beatificació impulsades a València i a Barcelona en
els últims temps, com la d’Irurita.
La Dra. Correale ha volgut enfocar la figura de Tarrés com
la del sacerdot consiliari de l’Acció Catòlica Espanyola –donant
menys importància o deixant fora del punt de mira aspectes de
la Federació de Joves Cristians, l’exercici cristià de la
Medicina, l’apostolat de la puresa entre els joves, les injustícies
sofertes per la fidelitat a Catalunya, l’opció preferencial pels
pobres i la pobresa personal, el patiment per les calúmnies, o
la fraternitat sacerdotal–, cosa que li va permetre encabir-lo en
la cerimònia de beatificació programada a Montorso, ja que
l’Acció Catòlica Italiana tenia per ser beatificats el laic i la laica,
però els faltava el capellà consiliari. Si no hagués estat així,
la beatificació del Dr. Tarrés potser hauria hagut d’esperar
encara força anys.
La cerimònia, com podeu suposar, va ser magnífica i emotiva.
El retaule era el mar Adriàtic i el skyline del santuari de
Maria, la multitud era gran (si bé gairebé tota parlava italià),
i el celebrant era el Summe Pontífex, a qui Jesús ha donat les
claus, que va proclamar a la terra la beatitud de tres cristians
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
57
Un moment de la
cerimònia de
beatificació a Loreto.
És de justícia que
considerem també
la feinada i el
sacrifici que ha fet
Mn. Francesc
Raventós i els seus
col·laboradors i que
tots el felicitem i l’hi
agraïm.

EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET ESPIRITUALITAT
El Col.legi de Metges
de Barcelona ha declarat
el 2005 "any Dr.
Pere Tarrés". Són molts
els actes programats
amb aquest motiu. A
les imatges: (esquerra)
l’expresident Pujol i
l’Arquebisbe Mons.
Lluís Martínez Sistach a
l’exposició del Dr.
Tarrés a la seu del
Col.legi; (dreta) un
moment de l’acte
central i inauguració
de l’exposició, el 31 de
maig de 2005.
Podeu consultar l’agenda
d’actes de
l’Any Dr. Tarrés a la
plana web del
Col.legi: www.comb.es
Una beatificació és
la cerimònia
litúrgica en què més
clarament el Cel
s’obre als cristians
de la terra perquè
participin en la
litúrgia eterna que
tributa l’Anyell.
58
del Cel. Tal vegada, una beatificació és la cerimònia litúrgica
en què més clarament el Cel s’obre als cristians de la terra perquè
participin en la litúrgia eterna que tributa l’Anyell, amb
els Poders celestials, tota la Creació, els servidors de l’Antic
Testament, els cent quaranta-quatre mil del nou Poble de Déu,
la Santíssima Verge Maria i, finalment, una gran multitud de
totes les tribus, pobles i llengües. 20
Bona part dels sis-cents pelegrins catalans no vam poder
participar-hi còmodament, en arribar tard al recinte per culpa
de l’agència de viatges. Més positivament, molts comentaven
que era un miracle (i tal vegada podria servir per a la canonització!)
que en una jornada a ple sol després d’haver dormit poc
i malament, havent de caminar per sorpresa deu quilòmetres i
sense menjar, no morís cap dels pelegrins, la mitjana d’edat
dels quals era de 76 anys. Això de l’escàs nombre de pelegrins,
i la seva edat avançada, que assistiren a la beatificació de
l’apòstol de la joventut catalana podria servir per plantejar
moltes qüestions interessants, però en un article diferent.
20 Catecisme de l’Església Catòlica, nn. 1137-1139.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005

ESPIRITUALITAT EL BEAT PERE TARRÉS I CLARET
També s’hi va trobar a faltar la persona agraciada amb el miracle
produït per intercessió del nou beat.
El Govern va estar representat pel ministre Bono, acompanyat
d’un seguici d’ajudants militars i civils, secretaris i escortes
espectacular; com també va ser espectacular el banquet
amb què la nit anterior a la beatificació obsequià als cardenals,
bisbes i eclesiàstics espanyols presents.
Dilluns, ens vam aplegar a Sant Pere del Vaticà. Un altre
“miracle” o do del ja beat Tarrés: tots els clergues pelegrins,
bisbes i capellans procedents de Catalunya, van concelebrar
l’Eucaristia com a germans al mateix altar, a la basílica del
Sant Pare de tots.
Dimarts, vam pujar a Castelgandolfo. Va ser el moment de
màxima tendresa, els breus minuts d’audiència al pati del palau
pontifici, veient de prop el Papa Joan Pau II invàlid per la
malaltia i sentint la seva veu gairebé ja inintel·ligible, plena
d’amor.
Temes d’Avui Núm. 17 • 1r Semestre-2005
59
Dilluns, ens vam
aplegar a Sant Pere
del Vaticà. Un altre
do del ja beat
Tarrés: tots els
clergues pelegrins,
bisbes i capellans
procedents de
Catalunya, van
concelebrar
l’Eucaristia com a
germans al mateix
altar, a la basílica
del Sant Pare
de tots.