La dignitat de la vida humana com a fonament de la ... - Temes d'avui

DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA TEMA DE PORTADA
Miquel Àngel Serra
Beltrán
Doctor en Ciències
Biològiques.
Degà de la Facultat
de Ciències de la
Salut,
Universitat
Internacional de
Catalunya
14
La dignitat de la vida
humana com a fonament
de la bioètica
La identitat de l’home no l’hem de basar només en criteris estrictament
materials perquè les nostres cèl·lules es regeneren contínuament.
Tot i això, cada organisme manté una unitat al llarg
d’un cicle vital. Una qüestió amb conseqüències per a la bioètica.
Introducció
Durant el segle passat, hem assistit a un creixent progrés
de les ciències biomèdiques que han suposat, en molts casos,
una millora de la salut i condició humanes, com han estat el
descobriment i la posterior aplicació generalitzada dels antibiòtics
en la lluita contra les malalties bacterianes, com ara la
tuberculosi, les campanyes de vacunacions massives promogudes
per les autoritats sanitàries estatals i internacionals, que
han permès el desarrelament de malalties com la verola o la
poliomielitis, o la disponibilitat dels trasplantaments d’òrgans
en pacients altrament condemnats a la mort o a una vida molt
difícil. Aquests i d’altres progressos han millorat la qualitat de
vida de moltes persones i ha duplicat la esperança de vida d’una
bona part de la població en només 100 anys.
Tanmateix, ens queden encara diversos reptes com a fites
que la biomedicina vol assolir en aquest segle, entre els quals
destaquen la continuada millora en la lluita contra el càncer,
les malalties cardiovasculars i les malalties neurodegeneratives,
avui en dia les tres primeres causes de mort en els països
occidentals. Això sense oblidar-nos que cal estendre la protecció
sanitària –ja consolidada en el primer món– a poblacions
menys desenvolupades que encara pateixen malalties infectocontagioses,
com per exemple la malària, les gastroenteritis o
la SIDA, que causen milions de morts cada any. El progrés de
la cirurgia, amb tècniques i aparells cada vegada més sofisticats,
les teràpies més personalitzades i més eficaces de la era
postgenòmica, o el desenvolupament de la nova medicina regenerativa,
seran sens dubte cabdals en un millor coneixement
de la fisiologia humana, un continuat progrés de la medicina i
una major protecció de la salut.
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004

TEMA DE PORTADA DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA
Paral·lelament, es palesa la necessitat que hi hagi una consideració
de la dimensió ètica de l’aplicació als éssers humans d’aquestes
tècniques i metodologies terapèutiques. En aquest punt
rau la importància de la bioètica que és, com afirma Sgreccia 1 ,
una ètica racional que, partint de les dades científiques, examina
a la llum de la raó la licitud de la intervenció de l’home sobre
l’home. Aquesta reflexió ètica, continua el mateix autor, té com a
referència directa la persona humana i el seu valor transcendent,
i en última instància, Déu, com a Valor Absolut. Per això,
esdevé natural i necessari recórrer a la Revelació Cristiana, junt
als corrents filosòfics actuals, per una reflexió ètica tant pel que
fa a l’exercici de la medicina com pel que fa a la experimentació
biològica.
D’altra banda, l’atenció dedicada pels mitjans de informació i
la opinió pública en general a algunes qüestions candents en
bioètica, com la natura de l’embrió humà, la reproducció per clonació,
la manipulació del genoma o la investigació en cèl·lules
mare, entre d’altres, no es correspon, crec jo, amb un escaient,
equilibrat i complet coneixement dels seus fonaments biològics.
Aquests són imprescindibles, tant per al profà com encara més
per al professional o per a l’estudiós, per poder abordar aquests
temes amb rigor i poder donar o intentar donar respostes que no
estiguin guiades per la precipitació o el desconeixement. D’altra
banda, la velocitat a la qual creixen les possibles i probables aplicacions
del saber científic junt amb la comprensible inquietud
moral, psicològica i social que generen, obliguen amb una certa
urgència a aprofundir en aquests temes i emetre judicis ponderats
que ens ajudin a informar a d’altres persones amb sentit de
responsabilitat.
Models bioètics
Però, de quina bioètica parlem? Seguint Sgreccia, existeixen,
des del punt de vist històric i descriptiu, quatre models de
referència, als quals responen els judicis i que cal confrontar
des del principi.
Model liberal-radical. Pren, com a punt de referència últim
i suprem, la llibertat: és lícit allò que és volgut i acceptat
lliurement i que no malmet la llibertat del proïsme. Aquest
missatge, que s’imposa progressivament des de la Revolució
1 Cf. E. Sgreccia, Manuale di bioetica, Vita e pensiero, Milano, 1988.
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004
15
És urgent
aprofundir en
aquests temes i
emetre judicis
ponderats que ens
ajudin a informar a
d’altres persones
amb sentit de
responsabilitat.

DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA TEMA DE PORTADA
El principi costbenefici
és vàlid
quan s’aplica sobre
el mateix subjecte o
valor, però no si hi
intervé un altre
subjecte, portador
d’un valor en si
mateix, com
és el nasciturus,
superior als valors
econòmics,
científics o d’altres
que se li confronten.
16
Francesa, conté només una part de la veritat sobre la llibertat
i sobre l’home. En coneixem diverses conseqüències d’aquest visió,
com ara la despenalització de l’avortament, la lliure elecció
del sexe del nadó, la lliure petició d’una fecundació extracorpòria,
la llibertat d’investigació i experimentació o el dret a la eutanàsia
activa. Però es tracta d’una llibertat dels vincles i no
per un projecte de vida amb una finalitat; es a dir, es tracta d’una
llibertat sense responsabilitat, precisament la que és necessària
per garantir els valors fonamentals de totes les persones
implicades en la decisió ètica. Aquesta responsabilitat és,
fonamentalment, interior, i per tant independent de la licitud
atorgada als actes per lleis positives.
Model pragmàtic. La preeminència ve donada en aquest
model per l’utilitarisme, es a dir, el progrés de la societat i de
la ciència passen per davant de la protecció del bé individual de
la persona. El principi bàsic regulador de l’avaluació de la decisió
en l’àmbit biomèdic és la relació cost-benefici, essent descartat
un criteri superior o “metafísic” com a norma universal.
Aquest model es deriva de l’empirisme anglosaxó, reforçat per
l’ètica socialista.
Tenim diversos exemples, com els arguments emprats a l’informe
Warnock per justificar l’experimentació en embrions humans
de menys de 14 dies o les tècniques de fecundació in vitro
en general (amb l’anteposició de l’èxit mitjançant el recurs
a la generació d’un nombre elevat d’embrions humans al respecte
a la vida dels mateixos), o el consell genètic amb finalitat
directament abortiva.
Cal subratllar que el principi cost-benefici és vàlid quan s’aplica
sobre el mateix subjecte o valor (per exemple, el malalt al
qual poden aplicar-se dues intervencions terapèutiques diferents),
però no si hi intervé un altre subjecte, portador d’un valor
en si mateix, com és el nasciturus, superior als valors econòmics,
científics o d’altres que se li confronten.
Model sociobiològic o naturalístic. En aquest cas ens trobem
dintre d’un paradigma evolutiu que abasta tot el cosmos, inclosos
tots els éssers vius que hi conté i que sosté que, dintre de
la evolució biològica i sociològica, els valors morals de la nostra
societat han de canviar. Així, doncs, aquesta força evolutiva, que
rau en l’instint de conservació biològic, trobarà sempre formes
d’adaptació noves les quals s’expressen culturalment a través
del dret i de la moral. A un nou “ecosistema” correspondria un
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004

TEMA DE PORTADA DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA
nou sistema de valors i, en aquest context, l’ètica tindria el rol de
mantenir l’equilibri evolutiu. Aquesta visió s’inspira en l’evolucionisme
darwinià i neodarwinià, així com en el sociologisme de
Weber i el sociobiologisme de Heisenk i Wilson. Aquest model assumeix
com a pressupòsit el “reduccionisme”, o sigui, la reducció
de l’home a un moment històric i naturalístic dels cosmos, portant
a un relativisme ètic i negant per tant un sistema de valors
transcendents. D’aquesta forma, fins i tot crims execrables podrien
ser relativitzats o, fins i tot, passats per alt, perquè ho serien
només en contextos històrics determinats i no en absolut,
fent mutables els drets de l’home.
Model personalista. Aquest model s’arrela en la racionalitat
mateixa de l’home i en el cor de la seva llibertat: l’home és
persona perquè és l’únic ésser viu que té la capacitat de descobrir
i comprendre el sentit de les coses i d’expressar-se amb
sentit conscientment. Es tractaria, en paraules de Popper, d’una
“creació emergent”, en què raó, llibertat i consciència, es posen
al damunt de les lleis còsmiques i evolucionistes. Això s’as-
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004
17
De esquerra a dreta:
Dr. Joan Costa,
Dr. Miquel Àngel Serra i
Dr. Antoni Pujals, vicari
de l’Opus Dei a
Catalunya

DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA TEMA DE PORTADA
La vida física
pertany al domini
d’investigació de les
ciències empíriques;
qualsevol
aproximació
filosòfica realista a
la naturalesa dels
éssers vius exigeix
un coneixement
previ suficient.
18
soleix gràcies a l’existència d’una ànima espiritual que informa
el nostre cos, d’una ment que estructura el cervell, i que fa que
l’individu humà no sigui reduïble als seus components físicoquímics.
De fet, la diferència ontològica entre un home i un animal
és de qualitat i no de quantitat.
La persona humana és una unitat, no la part d’un tot, i el
seu valor és infinit. Per tota la seva vida, des de la concepció (o
fecundació, com es diu en biologia) fins a la mort natural, la
persona humana és el punt de referència pel que és lícit o no és
lícit. Aquesta concepció de l’home, que prové del personalisme
clàssic de tipus realista o tomista, centra el valor ètic d’un acte
en els seus aspectes objectius (incloses les conseqüències), a
més dels aspectes subjectius de la intencionalitat.
Sembla obvi que aquest darrer model proporciona un major
respecte a la realitat de l’home, donat que la deslliura de qualsevol
temptació de subjectivismes immanentistes i la investeix
de tot el seu valor ontològic com a “ésser”, alhora autònom i
obert a la Transcendència. Així, doncs, les normes i valors morals
poden conservar la seva objectivitat enfront de la consciència
del subjecte. Naturalment, ens trobarem sovint amb tots
aquests corrents filosòfics, i amb la responsabilitat de reconèixer
i discernir el que és significatiu, sense acceptar abdicacions
acrítiques davant preses de posició i actituds no justificades.
El lloc de la bioètica en aquest context, per tant i d’acord
amb Colombo 2 , se centraria a estudiar la relació entre la dimensió
biològica i la dimensió ètica, es a dir, entre l’ésser viu,
tal i com l’home el pot percebre en si mateix i en el seu ambient
a través de la observació oferta per les ciències experimentals
i les ciències de la vida i el perfeccionament o raó de ser de l’ésser
viu que té cura de si mateix i del proïsme; entre els límits
que la naturalesa imposa a l’home i la seva llibertat per assolir
el seu destí, junt amb els altres homes; entre les possibilitats
cientificotecnològiques i la responsabilitat de custodiar i
promoure la integritat i dignitat de la vida humana. Dit d’una
altra manera, la ciència sap i l’ètica avalua.
La vida física pertany al domini d’investigació de les ciències
empíriques; qualsevol aproximació filosòfica realista a la
2 Cf. R. Colombo, “Vida: de la biología a la ética”, en A. Scola (coord.),
¿Qué es la ética?, Ed. Encuentro, Madrid, 1999, pp. 151-176.
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004

TEMA DE PORTADA DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA
naturalesa dels éssers vius exigeix un coneixement previ suficient.
Igualment, l’investigador biomédic utilitzarà alguns conceptes
racionals (unitat, individualitat, causalitat, etc...) que
no poden reduir-se als resultats inductius de la mateixa ciència.
Ni uns ni altres, sinó tots dos –científics i filòsofs– col·laboren
amb la finalitat d’estudiar i intentar resoldre adequadament
les preguntes plantejades, cada professional aportant
allò que li és propi.
Resulta cabdal, per la nostra aproximació bioètica, el valor
i la dignitat que concedirem a la vida humana, a l’ésser viu de
la nostra espècie. Si volem fer-ho com cal, tal com s’ha dit més
amunt, caldrà abordar la qüestió de la naturalesa de l’embrió
humà o, si es prefereix, l’origen de la vida humana. Per això,
perfilaré breument alguns conceptes relatius a la individualitat
de l’embrió humà.
Naturalesa de l’embrió humà
Quina és la qüestió? Quan es tracta la qüestió del començament
de la vida humana, tant els seus defensors com els que s’oposen
a considerar com a persona l’embrió humà apel·len a les
dades científiques i a llur interpretació. Però, com observa
Folscheid 3 , l’enorme quantitat d’informació que aporta la ciència
no sempre permet plantejar la qüestió en els termes correctes,
que no són altres que els següents: què ens diu legítimament la
ciència respecte a la naturalesa de l’embrió humà? La biologia o
la medicina no poden dir res sobre la naturalesa de persona de
l’embrió humà, atès que no és el seu objecte formal d’investigació,
però certament poden contribuir a la discussió sobre com i
quan un organisme humà individual es forma i es desenvolupa,
ja que els organismes individuals i, per tant, l’organisme humà,
són llurs objectes materials i formals d’investigació. A partir de
aquí correspon a d’altres estudiosos respondre a una qüestió metabiològica
com és la personalitat de l’embrió humà.
Primerament, s’hauria de definir què és la vida i, més en
concret, què és la vida humana. Les propietats de l’ésser viu
poden resumir-se en el caràcter dinàmic del sistema i la seva
capacitat d’autocontrol (homeostasi), l’excitabilitat (capacitat
de respondre a estímuls diversos) i la capacitat de reproduir-se
3 Cf. D. Folscheid, “The status of the embryo from a Christian point
of view”, Ethics and Medicine, X (1994), p. 57.
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004
19
La biologia o la
medicina no poden
dir res sobre la
naturalesa de
persona de l’embrió
humà, però poden
contribuir a la
discussió sobre com
i quan un organisme
humà individual es
forma i es
desenvolupa.

DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA TEMA DE PORTADA
El desenvolupament
que s’inicià dintre
de l’aparell genital
femení continua a
fora després del
naixement en
etapes successives
fins a la mort, que
és el final del seu
cicle vital.
20
(incloent-hi l’herència dels caràcters i la tendència evolutiva).
D’altra banda, cal definir els nivells d’organització en què es
donen aquestes característiques i que són els ben coneguts de
cèl·lula, organisme, població i espècie. Quan es parla d’inici o fi
de la vida –inclosa la vida humana– cal especificar a quin nivell
ens referim. Pot afirmar-se que la vida és un contínuum a
nivell de cèl·lula o d’espècie però no de poblacions o d’organismes
individuals, perquè els organismes no preexisteixen al començament
del seu cicle vital, que és individual i limitat en el
temps. Així, és cert quan s’afirma per a les cèl·lules germinals
d’un individu (existeix un contínuum vital) però no per a la seva
existència (la seva vida té un principi i un final precisos). De
la mateixa forma, és cert que existeix un contínuum vital per a
l’espècie (fora del cas de la seva extinció), però no per a una població
determinada d’aquesta espècie, que podria desaparèixer
per motius endògens o, més freqüentment, externs.
Els éssers vius multicel·lulars són identificats pels biòlegs
mitjançant el reconeixement d’una forma d’existència individual,
que els constitueix i caracteritza durant tota la seva vida,
i que es denomina “organisme”. L’organisme és la forma d’existència
pròpia d’un ésser viu individual, i des d’un punt de
vista estrictament biològic, cada ésser humà és un organisme
individual diferent. La identitat de cada un no es basa en una
identitat material, sinó en el manteniment d’una forma al llarg
del temps. La descripció ordenada de les variacions morfològiques
i funcionals que es donen en un organisme segons un programa
intrínsec (no accidental) constitueixen el seu cicle vital,
que és la forma real de la seva existència, i que és, per aquest
motiu, dinàmica i no estàtica.
Les característiques del cicle vital de l’ésser humà poden,
doncs, resumir-se de la següent manera. La fecundació (unió de
l’espermatozoide i l’oòcit) marca el començament del cicle vital,
iniciant-se un període anomenat embriogènesi, en el qual els
diferents llinatges cel·lulars, teixits i òrgans es formen progressivament
a partir de l’organisme primordial d’una cèl·lula
(zigot) mitjançant un procés de replicació i diferenciació. El desenvolupament
que s’inicià dintre de l’aparell genital femení
(viviparisme) continua a fora després del naixement en etapes
successives (infantesa, maduresa, senectut) fins a la mort, que
és el final del seu cicle vital.
La distinció entre “individualitat genètica” i “individualitat
de desenvolupament” es planteja freqüentment en les dues pri-
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004

TEMA DE PORTADA DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA
meres setmanes de vida de l’embrió. La definició clàssica d’individualitat
–individuum est indivisum in se, et a quodlibet alio
ente divisum– es refereix a la unitat intrínseca de l’ens, que és
el resultat de la mútua relació entre el tot i les seves parts i dona
raó de la unicitat de l’ens mateix, a la vegada que marca la
separació entre un ens i un altre. Aquesta separació requereix
una discontinuïtat física per donar raó de la seva distinció.
Tanmateix, si s’adopta una visió de tipus analític i reductiva,
que esgota el concepte d’individualitat en dos conceptes operatius
i no descriptius com la indivisibilitat i la separació, la individualitat
no pot afirmar-se ni d’un organisme sencer, ni d’un
òrgan o cèl·lula individual.
Les propietats físiques (termodinàmiques) i biològiques dels
éssers vius exigeixen un concepte específic d’individualitat que
supera els de la definició clàssica. Qualsevol ens que mostri una
identitat d’organisme és un individu i degut al continu intercanvi
entre ambient extern i intern, la identitat de l’organisme
és diferent de la seva identitat física; durant la seva vida, un organisme
canvia contínuament, però segueix essent el mateix.
Per això, la identitat orgànica és la identitat d’una forma en el
temps, no d’una matèria; així, aquesta forma vivent és ontològicament
«el conjunt de l’ordre estructural i dinàmic general d’una
multiplicitat» (segons Jonas), mentre que la matèria en si
canvia (el que es coneix en biologia com a turnover o recanvi
cel·lular). És a dir, es tracta del mateix ésser a les dues setmanes,
als tres mesos, vint o vuitanta anys, però les seves cèl·lules
s’han anat renovant i les seves biomolècules també al llarg d’aquest
temps.
La informació genètica (genotip) garanteix el pla de desenvolupament
i la invariabilitat essencial de cada una de les actualitzacions
transitòries i estables de la forma vivent, mentre
que factors epigenètics i ambientals contribueixen a la configuració
de la mateixa forma vivent (fenotip). La identitat de
l’organisme es refereix directament al fenotip i només indirectament
al genotip.
En el cas dels bessons homozigòtics, que comparteixen un
mateix genotip (excepte les petites diferències degudes al crossing
over mitòtic de les primeres divisions cel·lulars), pot afirmar-se
que cada un posseeix la pròpia identitat orgànica, ja
que es refereix al seu cicle vital complet. De fet, no n’existeixen
dos exactament iguals ni físicament (les seves empremtes digitals
són diferents) ni psíquicament. Cada cop més científics re-
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004
21
La informació
genètica garanteix
el pla de
desenvolupament i
la invariabilitat
essencial de cada
una de les
actualitzacions
transitòries i estables
de la forma vivent.

DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA TEMA DE PORTADA
No hi ha
manera de distingir
entre individualitat
genètica i
individualitat de
desenvolupament,
ja que la
individualitat
pertany a la forma
dinàmica o fenotip
d’un organisme i no
sols al seu genoma
conservatiu o
genotip.
22
coneixen la importància dels factors epigenètics (modificacions
subtils del genoma que no afecten a la seva seqüència) per explicar
aquestes diferències. El fenotip de cada un és únic respecte
al cicle vital i cada bessó homozigòtic posseeix la seva
pròpia identitat orgànica: aquesta identitat pertany, doncs, al
seu cicle vital complet.
Autonomia de l’embrió en les primeres etapes del seu
desenvolupament
D’acord amb Johnson 4 , donat que l’organisme capaç d’autogovernar-se
és, paradigmàticament, un individu, i no hi ha
dubte, amb les dades aportades per la biologia, del fet que el zigot
humà és tal, s’ha d’admetre que l’embrió multicel·lular
(anomenat blastocist) que se’n deriva és en veritat un individu
i no un mer conjunt informe de cèl·lules. Recentment, els estudis
de Gardner 5 i els de Zernicka-Goetz 6 han subratllat l’elevada
especialització d’aquest tipus de cèl·lules, ja que des del mateix
zigot fins a les cèl·lules del blastocist (els blastòmers),
existeix informació de patró: així s’ha vist que existeix una polaritat
en el zigot que determina les successives divisions
cel·lulars i el destí final de les cèl·lules resultants segons la seva
posició relativa. A més, alteracions induïdes d’aquest procés
poden alterar la disposició espacial dels blastòmers i donar lloc
a malformacions. Aquest fet ha alertat diversos investigadors,
com apunta Powell 7 , sobre el risc associat a manipulacions habituals
en tècniques de reproducció assistida, que poden provocar
danys irreversibles a l’embrió. L’extrem ho podria constituir
la generació o utilització d’embrions humans a fi i efecte de
poder-ne obtenir les cèl·lules mare (els blastòmers de la seva
massa cel·lular interna): objectivament suposa la destrucció de
l’embrió mateix.
En resum, no hi ha manera de distingir entre individualitat
genètica i individualitat de desenvolupament, ja que la individualitat
pertany a la forma dinàmica o fenotip d’un organisme
4 M. Johnson, “Delayed hominization. Reflections on some recent
Catholic claims for delayed hominization”, Theological Studies, LVI
(1995), pp. 743-763.
5 Cf. R.L. Gardner, “Patterning is initiated before cleavage in the
mouse”, Annals of Anatomy, CLXXXIV (2002), pp. 577-581.
6 Cf. M. Zernicka-Goetz, “Patterning of the embryo: the first spacial
decisions in the mouse life”, Development, CXXIX (2002), pp. 815-829.
7 Cf. K. Powell, “Seeds of doubt”, Nature, CDXXII (2003), pp. 656-
658.
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004

TEMA DE PORTADA DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA
i no sols al seu genoma conservatiu o genotip. Aquesta individualitat
es basa en la singularitat del seu cicle vital i no únicament
en la unicitat del seu genoma. És a dir, no existeixen
“còpies” d’éssers humans i, per aquest motiu, resulta equivocat
pretendre aconseguir-les mitjançant l’anomenada “clonació reproductiva
humana”, a part d’altres moltes objeccions que
planteja aquesta aplicació de la tècnica. Les diferents fases del
desenvolupament morfogenètic constitueixen, per tant, un contínuum
gradual i un únic procés.
L’anàlisi morfogenètica a nivell de cèl·lules, teixits i òrgans
ens permet evidenciar noves estructures que caracteritzen
el pla de desenvolupament de cada individu, amb l’activació i
desactivació precises dels diversos gens responsables en cada
moment. Les noves tècniques de biologia molecular, genòmica
funcional i biologia computacional, ens permeten anar seguint
aquest procés extraordinari, tot esbrinant la funció de cada gen
i descobrint-ne de nous. Podem anomenar, cronològicament, la
formació, dintre del blastocist, de la massa cel·lular interna per
separació de la línia cel·lular de l’embrioblast (que dóna lloc a
l’embrió pròpiament dit) de la del trofoblast (que dona lloc als
teixits placentaris), l’aparició de la línia primitiva en la zona
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004
23
La biologia
estudia l’ésser viu
com a organisme
i fa intel·ligible
l’ésser humà
segons la
perspectiva del
seu cos.

DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA TEMA DE PORTADA
La dignitat de la
vida d’aquest
organisme
individual,
d’aquest ésser
humà, esdevé
fonament del
model bioètic que
emprem per
avaluar les
decisions que
puguem prendre.
24
caudal del pla medial de cada disc embrionari, a l’apropament
dels plecs neurals en el pla medial de l’embrió per donar lloc al
tub neural.
D’altra banda, l’anàlisi fisiologicogenètic palesa la progressiva
activació de les diferents funcions de l’organisme
humà. Tan bon punt les estructures orgàniques estan correctament
formades. Per exemple, l’establiment de la comunicació
intercel·lular mitjançant les gap-junctions, les tight-junctions i
els desmosomes, el començament de l’activitat elèctrica del sistema
nerviós perifèric de l’embrió després que s’estableixin les
primeres sinapsis neuronals, tot això dintre de les primeres
setmanes de vida embrionària. Si continuem la lògica intrínseca
de les seqüències causals i temporals, una reconstrucció
sintètica dels processos vitals ens permet comprendre la seva
unitat, la seva continuïtat i el seu caràcter gradual.
Conclusions
La biologia estudia l’ésser viu com a organisme i fa intel·ligible
l’ésser humà segons la perspectiva del seu cos, entès com
a ens natural autoorganitzat i informat, regulat homeostàticament,
que es reprodueix transmetent la seva càrrega genètica
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004

TEMA DE PORTADA DIGNITAT DE LA VIDA HUMANA I BIOÈTICA
i limitat en el temps segons el seu cicle vital. Aquesta objectivació
científica ens permet conèixer la realitat, però no l’exhaureix.
Cada cos humà és una subjectivitat concreta, home o
dona, que es relaciona amb l’altre, que es projecta cap a fora i
s’integra en el món. El biòleg acaba la seva tasca quan, com
s’ha explicat abans, reuneix evidències sobre la formació i desenvolupament
de l’organisme humà individual.
Tanmateix, hom pot plantejar legítimament la següent pregunta:
“Com és possible que un individu humà, així descrit, no
sigui alhora una persona humana?” La seva resposta va més
enllà de la biologia; és aquí que els antropòlegs, filòsofs, eticistes,
psicòlegs, etc., intervenen per fonamentar el concepte de
persona humana en aquesta base sòlida. La dignitat de la vida
d’aquest organisme individual, d’aquest ésser humà, en definitiva,
d’aquesta persona humana, esdevé fonament del model
bioètic que emprem per avaluar les decisions que en puguem
prendre. El respecte que cada un li atorgui, però, no pot obviar
ni els coneixements que ens proporciona la biomedicina, ni els
que provenen de les altres disciplines. Aquest mateix respecte
ens exigirà, dins aquesta visió d’una ètica personalista, ser conseqüents
i avaluar amb molta cura aquelles situacions en què la
vida o la dignitat de l’ésser humà puguin estar compromeses.
Altres llibres de referencia
N. López-Moratalla, “Aspectos biomédicos de la clonación
humana y células madre”, en L. M. Pastor y M. Ferrer (eds.),
La bioética en el milenio biotecnológico, Sociedad Murciana de
Bioética, Murcia, 2001, pp. 151-177.
V. Franch Meneu, “Bioética de la clonación”, en L. M. Pastor
y M. Ferrer (eds.), La bioética en el milenio biotecnológico,
Sociedad Murciana de Bioética, Murcia, 2001, pp. 179-201.
V. Bellver Capella, “Medicina regenerativa y respeto al embrión”,
Persona y Bioética, XI-XII (2001).
H. Jonas, The phenomenon of life: toward a philosophical
biology, New York, 1968.
H. Pearson, “Their fate from day one”, Nature, 418, 4 July
(2002).
Temes d’Avui Núm. 15 • 1er Semestre-2004
25
“Com és possible
que un individu
humà, així descrit,
no sigui alhora una
persona humana?”