La cristologia catòlica* - Temes d'avui

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
Angelo Amato
Secretari de la
Congregació per a
la Doctrina de la Fe
38
La cristologia catòlica *
Jesucrist constitueix la identitat cristiana en el seu estadi
naixent, i la cristologia no és altra cosa que la reflexió creient
sobre aquest ADN del Cristianisme. En concret, la tasca de la
cristologia és anunciar sempre de nou i motivar constantment
avui la fe en el misteri de l’encarnació salvífica, expressada en
el símbol nicenoconstantinopolità de l’any 381:
«Et in unum Dominum Iesum Christum, Filium Dei unigenitum,
et ex Patre natum ante omnia saecula.
Deum de Deo, lumen de lumine, Deum verum de Deo vero,
genitum, non factum, consubstantialem Patri: per quem
omnia facta sunt.
Qui propter nos homines et propter nostram salutem descendit
de caelis.
Et incarnatus est de Spiritu Sancto ex Maria Virgine, et homo
factus est.
Crucifixus etiam pro nobis sub Pontio Pilato; passus et sepultus
est,
et resurrexit tertia die, secundum Scripturas,
et ascendit in caelum, sedet ad dexteram Patris.
Et iterum venturus est cum gloria,
iudicare vivos et mortuos, cuius regni non erit finis».
La cristologia és, per tant, «intellectus et redditio mysterii
incarnationis et redemptionis in cultura nostrae aetatis».
Una emergència cristològica
A diferència de la teologia ortodoxa, ancorada substancialment
en la cristologia dels Pares de l’Església i dels primers set
concilis ecumènics, i a diferència, així mateix, de la teologia
* Conferència pronunciada el 7 de febrer a la Sala d’Actes del
Seminari Conciliar de Barcelona en el marc de les XLIII Jornades de
Qüestions Pastorals.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
protestant, amb la seva típica
cristologia de la Creu, la
cristologia catòlica presenta
una originalitat metodològica
amb una triple referència:
escolta fundant de la
Sagrada Escriptura, adhesió
indispensable a la tradició
de l’Església (gran teòlegs,
litúrgia, espiritualitat)
i diàleg amb la cultura.
La cristologia catòlica,
per consegüent, té una constant
continuista, en reproposar
i motivar sempre de
nou el nucli essencial de la cristologia (encarnació i redempció),
i una variable metodològica, donada pel diàleg amb els diferents
contextos culturals: secularització, pluralisme religiós,
postmodernitat, relativisme, indiferentisme.
Si, teòricament parlant, el plantejament catòlic sembla el
més adient i complet, perquè és capaç de compondre d’una manera
harmònica les instàncies de fidelitat a la tradició de
l’Església (cristologia ortodoxa) i d’adhesió al text bíblic (cristologia
protestant) amb les instàncies i els desafiaments provinents
de la cultura contemporània, en realitat els resultats no
semblen del tot satisfactoris. Sovint la cristologia apareix reductiva,
minimalista, insuficient, perquè no acull el Misteri revelat
en la seva integritat. I això es deriva -com remarca la
Conferència Episcopal Espanyola, si bé el judici val per a tota
l’Església- d’una concepció racionalista de la fe i de la revelació,
d’un humanisme immanentista aplicat a Jesucrist, de l’absolutització
arbitrària del mètode historicocrític. En definitiva,
s’ha abandonat el que era específicament cristià, com el valor
definitiu i universal de la revelació de Crist, la seva condició de
Fill del Déu viu, la seva presència real en l’Església, la universalitat
del seu sacrifici redemptor 1 .
Es tracta d’una situació crítica, d’una veritable emergència, no
fisiològica, evidentment, sinó més aviat patològica, que afecta tota
l’Església i cal aplicar-hi una ràpida teràpia de guariment.
1 Cf. CONFERENCIA EPISCOPAL ESPAÑOLA, Teología y Secularización
en España, Edice, Madrid 2006, n. 5, però sobretot n. 23-32.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
39
Sovint la cristologia
apareix reductiva,
minimalista,
insuficient, perquè
no acull el Misteri
revelat en la seva
integritat. I això es
deriva d’una
concepció
racionalista de la fe
i de la revelació,
d’un humanisme
immanentista
aplicat a Jesucrist,
de l’absolutització
arbitrària del
mètode
historicocrític.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
No podem deixar
de constatar que la
investigació
esmentada ha
fragmentat la
imatge de Jesús en
una multiplicitat
d’interpretacions
sovint
contradictòries i no
poques vegades
tendents a disminuir
la seva importància
universalment
salvífica.
40
Un Crist «desfigurat»
- Una investigació feble sobre Jesucrist
No pretenem de cap manera formular una valoració negativa
de la investigació historicocrítica. Reconeixem, al contrari, que a
ella li devem un millor coneixement del text bíblic i del context
social i religiós de la Palestina del primer segle de l’era cristiana.
Tanmateix, no podem deixar de constatar que la investigació esmentada
ha fragmentat la imatge de Jesús en una multiplicitat
d’interpretacions sovint contradictòries i no poques vegades tendents
a disminuir la seva importància universalment salvífica.
Sens dubte, també l’art ens ha transmès una galeria riquíssima
de retrats: el Crist transfigurat de les icones bizantines
no és el Crist mort de Mantegna, i el sever Jutge de Miquel Àngel
a la Capella Sixtina no és el Crist humaníssim i desfigurat
de Rouault. Però en totes aquestes imatges sorgia, en el fons,
una identitat precisa: la del Fill de Déu encarnat, veritable
Déu i veritable home. La creativitat artística respectava fonamentalment
els cànons bíblics, oferint, fins i tot en la diversitat
de les interpretacions, els trets essencials per a un reconeixement
immediat del rostre del Crist 2 .
Podem dir el mateix de les grans presentacions literàries de
Jesús: diverses en els punts de vista però convergents en les línies
de fons. El Crist “epifania de Déu” de Fiodor Dostoievski és divers
del Crist “fill de l’home” de Miguel de Unamuno, com també del
“Crist de la santa Agonia” de Georges Bernanos no coincideix amb
el Crist “revolucionari de l’amor” de Giovanni Papini o amb “l’etern
company de l’home” de Shusaku Endo. Narracions literàries
diferents, però el mateix Crist de la tradició bíblica i eclesial.
La investigació contemporània sobre el Jesús històric, en
canvi, sembla haver perdut la cara autèntica del Senyor, reduint-lo
a una fosca figura del passat, de qui no es pot afirmar
res del cert, tan sols que va ser, com a màxim, un moralista, un
revolucionari o un predicador.
A diferència de tots els altres grans personatges de l’antiguitat
-Buda, Sòcrates, Confuci, Juli Cèsar...-, dels quals no es
2 Cf. CHRISTOPH L. FROMMEL I GERHARD WOLF (curadors),
L’immagine di Cristo dall’acheropita alla mano d’artista, Biblioteca
Apostolica Vaticana, Ciutat del Vaticà 2006.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
discuteix gairebé res, respecte a Jesús hi ha un veritable acarnissament
investigador, que sovint arriba, si no a negar-ne la
mateixa existència històrica, sí a dissoldre’n el significat i valor,
projectant l’ombra del dubte damunt tot allò que va dir i fer,
que l’Església ha transmès i viscut amb fidelitat amb els seus
dos mil anys d’existència. Es tracta d’una autèntica galeria de
falsificacions, on Jesús es perd enmig d’un garbuix de mites i
llegendes, basats en preteses descobertes de noves fonts o desconcertants
interpretacions, per fi “veritables”, del fundador
del Cristianisme 3 .
Estem d’acord amb el que Klaus Berger, docent de Teologia
del Nou Testament a la facultat de teologia evangèlica de la
universitat de Heidelberg i un dels més coneguts exegetes de
llengua alemanya, afirma en el recent llibre dedicat a Jesús:
«Alguns estudiosos han tret la seva imatge de Jesús exclusivament
d’una part dels tres primers Evangelis, els de Mateu,
Lluc, Marc, sense tenir en compte l’evangeli de Joan. Després
han posat en qüestió l’autenticitat de moltes altres paraules de
Jesús. Sense gaires escrúpols han declarat llegenda textos que
podrien esdevenir incòmodes per als il·luminats contemporanis,
atribuint a la comunitat formada després de Pasqua la responsabilitat
del fet que Jesús s’hagi convertit en una mena de
Déu. Això ha redimensionat Jesús: l’ha convertit en una persona
qualsevol, que ha dit i fet menys coses de les que explica el
Nou Testament. Les narracions sobre Jesús van quedar priva-
3 Un exemple típic el tenim en la novel·la The Da Vinci Code (2003)
de Dan Brown. No sabem si lamentar més la ignorància respecte a
Jesús de Natzaret i l’Església o l’arrogància amb què proposa una llarga
sèrie de falsificacions històriques i interpretatives. Per a una crítica
rigorosa dels errors continguts en aquesta fiction, cf. CARL E. OLSON
i SANDRA MIESEL, The Da Vinci Hoax. Exposing the Errors in The Da
Vinci Code, Ignatius Press, San Francisco 2004. El fet, però, que entre
els cristians s’hagi produït un desconcert tan gran respecte al llibre
i a la pel·lícula, demostra l’escassa importància donada a la història
dels orígens dels Cristianisme i a les seves fonts, tant en les escoles
teològiques com en la catequesi. Paradoxalment, la mateixa desorientació
s’ha donat davant la pel·lícula The Passion of Christ (EUA-Itàlia
2004), classificada restricted als Estats Units; és a dir, prohibida a menors
de 17 anys no acompanyats. I, tanmateix, la pel·lícula contenia
no una narració novel·lesca, sinó la descripció evangèlica puntual de
la passió de Jesús, amb les escenes realistes de la traïció de Judes, de
la flagel·lació, de la coronació d’espines, del cruel camí cap al Calvari
de Jesús carregat amb la creu, de la crucifixió i de la mort. El suplici
cruelíssim de la crucifixió amb el cop final de la llança és exactament
el que va passar fa vint segles, i que és representat en la pietat mariana
pels misteris dolorosos del Rosari.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
41
Sense gaires
escrúpols (alguns
autors) han declarat
llegenda textos que
podrien esdevenir
incòmodes per als
il·luminats
contemporanis,
atribuint a la
comunitat formada
després de Pasqua
la responsabilitat
del fet que Jesús
s’hagi convertit en
una mena de Déu.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
Després de
les vides
racionalistes,
van venir les
interpretacions
fantàstiques,
en què la clau
interpretativa
de Jesús ja
no era la raó,
sinó la fantasia.
42
des de la seva sal, fent-les insulses i insípides. I la persona mateixa
de Jesús va quedar empetitida» 4 .
La reducció hermenèutica de Jesús al final apaga tot interès
per ell i pels seus ideals. Ha quedat reduït a una ombra el qui
s’ha definit llum del món. Com es pot seguir i estimar un fantasma
com aquest? 5
- Una història encara per conèixer
Tot això, però, no constitueix cap novetat. Per als estudiosos
de la investigació històrica sobre Jesús, es tracta d’una pel·lícula
ja vista. Avui, de fet, sembla que hàgim tornat als inicis de la
Leben-Jesu-Forschung dels segles XVIII-XIX 6 , quan, en plena
eufòria racionalista, Hermann Samuel Reimarus (+ 1768) va rebutjar
com a fraudulenta la imatge neotestamentària de Jesús,
mort i ressuscitat, veritable Déu i veritable home. Es va iniciar
així l’anomenat «retorn a l’autèntic Jesús de la història», amb
nombroses vides racionalistes, sobretot protestants, com ara la
de Heinrich E.G. Paulus, que accepta els miracles de Jesús, però
explicant-los d’una manera racional: els guariments miraculosos
serien deguts a la simple força psicològica de Jesús. Després
de les vides racionalistes, van venir les interpretacions fantàstiques,
en què la clau interpretativa de Jesús ja no era la raó, sinó
la fantasia: s’inventen personatges, es narren episodis mai
esmentats en els Evangelis –Jesús que plora per la mort de
Sòcrates!–, es prefereixen els evangelis apòcrifs als canònics.
Aquestes vides fantàstiques, per exemple, expliquen els miracles
recorrent a la “Reiseapotheke” (una mena de farmàcia de
viatge), que Jesús portava sempre a sobre.
Després va venir la interpretació mítica de David Friedrich
Strauss, l’escèptica de Bruno Bauer (que fins i tot va negar l’existència
històrica de Jesús), l’estètica d’Ernst Renan, la liberal
d’Adolf von Harnack, la modernista d’Alfred Loisy. En aquest
calidoscopi interpretatiu, hi havia una concepció prèvia de fons:
el rebuig a priori del que és sobrenatural, el dubte metòdic sobre
la validesa testimonial de les fonts neotestamentàries i el
reconeixement d’un sol missatge de Jesús: el moralista.
4 K. BERGER, Gesù, Queriniana, Brescia 2006, p. 9-10.
5 «Un Jesús irrecognoscible», és el judici que José Rico Pavés ha fet
recentment d’un volum sobre Jesús, molt difós a Espanya: J.A.
PAGOLA, Jesús. Aproximación histórica, PPC, Madrid 2007.
6 Cf. A. SCHWEITZER, Storia della ricerca sulla vita di Gesù, Brescia,
Paideia 1986.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
La publicitat moderna -pel·lícules, documentals, novel·les,
publicació de nous “apòcrifs”, el “Jesus Seminar”- sembla voler
proposar de nou el mateix clima creat per la teoria del frau de
Reimarus, que considerava el Cristianisme fruit de l’engany
dels primers deixebles. Torna, doncs, a ser actualitat el judici
del famós estudiós protestant Joachim Jeremias, gran intèrpret
del Nou Testament, que va definir l’esmentada teoria «nècia
i diletant» 7 .
- El caràcter «biogràfic» dels Evangelis
Per sort, altres plantejaments no ideològics han tret la figura
de Crist de l’atzucac del prejudici racionalista per col·locarlo
a la via mestra de la investigació científica més sòlida i no
condicionada a priori. Es tracta d’un segle de desenvolupaments
originals i positius, que han donat resultats convincents.
En efecte, al racionalisme liberal s’hi van oposar, amb tota la
força de la seva competència i prestigi, els exponents de l’anomenada
teologia dialèctica, la qual, amb Rudolf Bultmann, més
que apuntar al Jesús de la història van subratllar el Crist del
kerygma. Desitjant, però, reconèixer també les dades històriques,
nombrosos estudiosos -entre ells el ja esmentat Jeremias,
7 J. JEREMIAS, Il problema del Gesù storico, Brescia, Paideia 1973,
p. 11.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
43
Per sort, altres
plantejaments no
ideològics han tret
la figura de Crist
de l’atzucac del
prejudici
racionalista per
col·locar-lo a la via
mestra de la
investigació
científica més
sòlida i no
condicionada
a priori.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
Com les biografies,
els Evangelis tenen
una llargada
relativament breu i
un sol protagonista;
a diferència de les
biografies
modernes, es
concentren en el
període més
significatiu del
personatge
biografiat.
44
però també Ernst Käsemann, Günther Bornkamm, Heinz
Conzelmann- van revalorar de forma substancial el Jesús de la
història com a important per a la fe, des del moment que la comunitat
cristiana primitiva no tenia pas la intenció de deixar
que s’esfumés en el mite la història i la persona del seu mestre.
En aquesta línia de revaloració de la fiabilitat històrica dels
Evangelis, s’hi insereixen estudiosos com Charles Harold
Dodd, amb la insuperable anàlisi dels fonaments històrics del
quart evangeli; els exponents de l’escola escandinava, amb l’estudi
sobre els mitjans i els controls de la transmissió de la tradició
oral i escrita en temps de Jesús. La fase més recent d’aquesta
qüestió, anomenada “Third Quest” -després de la
“primera” recerca racionalista i la “segona” bultmanniana i
postbultmanniana-, subratlla, sobre indiscutibles bases arqueològiques,
papirològiques i historicodocumentals (com ara la
valoració de noves fonts no fictícies, sinó autèntiques: Qumran,
Nag-Hammadi, la literatura intertestamentària i hel·lenística),
la validesa històrica dels Evangelis, oferint una criteriologia
adient. En aquesta línia s’inscriu l’òptim volum Jesús, la
resposta als enigmes, del professor Armand Puig i Tàrrech 8 .
A tot això cal afegir-hi una nombrosa sèrie d’estudiosos, que,
treballant sobre la bibliografia comparada, han donat, així mateix,
una resposta convincent a la vexata quaestio de si els
Evangelis ens transmeten una vida de Jesús o són simplement
fruit de l’experiència religiosa de la primera comunitat cristiana.
Dissortadament, una actitud escèptica, tant per part dels estudis
acadèmics com de la formació catequètica, tendeix a subestimar
o fins i tot a rebutjar la finalitat biogràfica dels Evangelis.
En realitat, començant per Clyde Weber Votaw, que col·locava
els evangelis en l’àmbit de la literatura biogràfica grecoromana,
i prosseguint amb Graham N. Stanton, Charles H.
Talbert, Philip Shuler (que raona el caràcter biogràfic de l’evangeli
de Mateu), Hubert Cancik (que demostra l’estructura
historiogràfica de Marc), i Klaus Berger, s’arriba a la síntesi de
Richard Burridge, el qual, mitjançant una anàlisi comparada
de les biografies hel·lenístiques grecoromanes, incloent-hi el
Moisès de Filó d’Alexandria, reafirma el caràcter “biogràfic”
dels Evangelis. Burridge demostra que el veritable gènere lite-
8 A. PUIG I TÀRRECH, Gesù. La risposta agli enigmi, San Paolo,
Cinisello B. 2007.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
rari dels Evangelis és el bios. Com les biografies de l’època
(bioi), en efecte, també els Evangelis tenen una llargada relativament
breu i un sol protagonista (Jesucrist, i només ell; els altres
personatges, incloent-hi la mare o el mateix Pere, disposen
d’un espai mínim); a diferència de les biografies modernes, es
concentren en el període més significatiu del personatge biografiat:
en el nostre cas, en el ministeri públic de Jesús i en el
misteri pasqual, amb una curta referència al seu naixement 9 .
Així, doncs, podem resumir els resultats més fiables de la
investigació sobre la vida de Jesús en els tres punts següents:
1. Les dades científicament més acreditades coincideixen a
donar testimoniatge del valor històric dels Evangelis.
2. Els estudiosos revaloren també la fiabilitat històrica de
l’Evangeli de Joan, recalcant la forta connexió amb l’ambient
sociocultural de l’època, amb els nombrosos topoi, avui arqueològicament
confirmats.
3. Finalment, un estudi desapassionat, lliure de prejudicis racionalistes,
arriba a la conclusió que els Evangelis formen part
del gènere literari bios: això significa que les narracions evangèliques
estan més interessades a relatar “les gestes” de Jesús que
a donar testimoniatge de la “fe” dels primers cristians.
Els Evangelis es concentren en la persona, el missatge, les
actituds i les obres de Jesús; en resum, en la seva “vida”, en el
moment més decisiu. L’experiència cristiana, en canvi, ens ha
estat transmesa sobretot per la resta del Nou Testament: els
Fets dels Apòstols, les Epístoles i l’Apocalipsi.
L’Església antiga no hauria elaborat els Evangelis com a
bioi si no hagués estat interessada en la persona de Jesús. El
fet que els Evangelistes hagin triat expressar-se per mitjà del
gènere literari Evangeli indica que hi ha una existència històrica
concreta a l’arrel del seu testimoniatge: si la carn -conclou
Burridge- no hagués tingut rellevància per a l’evangelista o si
el revelador no hagués assumit en absolut una existència humana
plena, per què l’evangelista hauria escrit un Evangeli? 10
9 R. BURRIDGE, What Are the Gospels? A Comparison with Graeco-
Roman Biography, Cambridge, University Press 1992.
10 Ib. p. 257.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
45
El fet que els
Evangelistes hagin
triat expressar-se
per mitjà del gènere
literari Evangeli
indica que hi ha
una existència
històrica concreta
a l’arrel del seu
testimoniatge.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
46
El valor històric dels Evangelis i la seva qualitat biogràfica
forneixen a la teologia una base insubstituïble per a la seva
elaboració cristològica.
Harmonia entre història i fe: Jesús de Natzaret de
Benet XVI
El volum Jesús de Natzaret de Joseph Ratzinger-Benet XVI
s’insereix en aquest context 11 . Seguint les vicissituds del temps,
es col·loca en el punt més harmoniós de la investigació historicocrítica
contemporània. El text conté dues premisses importants
per a l’estudi de la cristologia catòlica: una premissa metodològica
i una altra relativa al contingut.
- Premissa metodològica
Metodològicament parlant, el Papa segueix la línia interpretativa
que reconeix tant el valor historicodocumental i
“biogràfic” de les fonts bíbliques com l’harmonia entre el Jesús
de la història i el Crist de la fe. S’individua, a més, una “cristologia
prepasqual”, de la qual el mateix Jesús dóna testimoniatge
durant la seva existència terrenal.
El Sant Pare ja havia preparat aquest volum amb el llibre
Unterwegs zu Christus (2003); l’aleshores cardenal Ratzinger
hi lamentava tres límits presents en la cristologia contemporà-
11 JOSEPH RATZINGER – BENET XVI, Gesù di Nazaret, Rizzoli, Milà
2007; traducció catalana: Jesús de Natzaret, Claret, Barcelona 2007.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
nia. Primer de tot, una inquietant descristologització, que redueix
Jesús a un simple personatge humanitari i tolerant, que
no exigeix res i ho aprova tot 12 . En segon lloc, el rebuig del que
és sobrenatural com una cosa present en la història. Un prejudici
que porta a una interpretació de la figura de Jesús que es
diu “científica”, però que, en realitat, és “ideològica” 13 . En tercer
lloc, una mal entesa actualització, que es converteix en criteri
arbitrari d’individuació de l’autenticitat de les paraules i
les accions de Jesús, ometent elements centrals del misteri de
Crist, per tal de posar en evidència tan sols el que es “pressuposa”
que és “actual”:
«Les pressuposicions sobre el que Jesús no podia ser (Fill de
Déu) i el que devia ser, es converteixen en criteris d’interpretació,
i fan aparèixer com a fruit d’una rigorosa anàlisi històrica el
que en realitat és tan sols el resultat de premisses filosòfiques» 14 .
En Jesús de Natzaret, el Sant Pare rellegeix la “història” en el
seu doble significat; és a dir, com a esdeveniment situat en l’espai
i en el temps (Historie) i com a esdeveniment salvífic (Geschichte).
Aquests dos significats donen la clau per entendre d’una manera
harmònica l’«esdeveniment Crist», tal com el transmet la primera
predicació apostòlica postpasqual (cf. Ac 2, 22).
La història de Jesús no és una creació mitològica de la comunitat
cristiana o una conseqüència de les condicions sociopolítiques
i econòmiques del temps. És un suport imprescindible
de la realitat de Jesús. Aquesta història és necessària per no reduir
la figura de Jesús a la d’un heroi imaginari o a un simple
mestre atemporal d’humanitat, ni caure en un fideisme acrític,
com passa amb les lectures fonamentalistes de la Bíblia.
L’originalitat del Cristianisme resideix precisament en l’afirmació
que la història humana ha acollit l’«esdeveniment
Crist», regal d’amor del Pare a tota la humanitat; la Paraula feta
carn que cal adorar; el Redemptor que cal estimar; el Jutge
escatològic que cal témer. Amb això s’afirma que la totalitat del
seu esdeveniment i cadascun dels seus «misteris» és història de
salvació del Déu Trinitari per a l’home. En Crist, la història humana
s’ha convertit en esdeveniment salvífic.
12 J. RATZINGER, In cammino verso Gesù Cristo, San Paolo, Cinisello
B. 2004, p. 6.
13 Ib. p. 52.
14 Ib. p. 53.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
47
En Jesús de
Natzaret, el Sant
Pare rellegeix la
“història” en el seu
doble significat; és
a dir, com a
esdeveniment situat
en l’espai i en el
temps i com a
esdeveniment
salvífic.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
“Historia et fides”
estan
inseparablement
unides i
constitueixen els
pilars de la veritat
del Cristianisme,
que és salvació en
la història i en la fe.
48
Per tant, no “sola fides”, perquè una “fides sine historia” és
infundada. Ni tampoc “sola historia”, perquè una “historia sine
fide” és insuficient per copsar la veritat del do de Déu en Crist.
Així, “historia et fides” estan inseparablement unides i constitueixen
els pilars de la veritat del Cristianisme, que és salvació
en la història i en la fe.
Per a la fe bíblica -adverteix el Papa amb raó- és indispensable
i fonamental el factum historicum; és a dir, la referència a
esdeveniments històrics realment esdevinguts. L’incarnatus est
no és una afirmació poètica o simbòlica, sinó fortament realista.
Per això, ell opta per una interpretació eclesial (exegesi
canònica), que, si per una banda confia en els resultats de la investigació
historicocrítica, no absolutitza, però, el seu valor ni
comparteix la seva actitud de sospita metòdica.
Els seus criteris interpretatius són, per tant, els següents:
confiança en l’autenticitat històrica de la dada neotestamentària;
afirmació de la unitat i la continuïtat entre l’Antic i el Nou
Testament; importància hermenèutica de la tradició viva de
l’Església; atenció a l’analogia de la fe, entesa com a consonància
de les correspondències interiors de la dada de fe.
- Premissa de contingut
La segona premissa, que es refereix al contingut, constitueix
el motiu dominant de l’obra, i consisteix en la presentació
de Jesús com el nou Moisès profetitzat per les Escriptures.
El que va fer decisiva la figura de Moisès no va ser tant la seva
potència taumatúrgica o l’alliberament del seu poble de
l’esclavatge egipci, sinó més aviat haver conversat «cara a cara»
amb Déu, com fa l’amic amb el seu amic (cf. Ex 33, 11).
Aquest accés immediat a Déu li va permetre de comunicar al
poble elegit la paraula i la voluntat de Déu de primera mà i
sense falsificació.
Aquesta familiaritat, però, tenia uns límits. Moisès, fins i tot
parlant amb Déu, no li va veure mai la cara, sinó tan sols l’esquena
(Ex 33, 21s). La visió plena de Déu havia de ser prerrogativa
del nou Moisès, que viuria en la presència de Déu no sols
com a amic, sinó com a Fill. I, d’aquesta comunió filial, ell en
trauria l’autoritat doctrinal, l’eficàcia de les obres de poder i l’originalitat
de les seves actituds. «Déu, ningú no l’ha vist mai;
l’Unigènit, que és al si del Pare, és qui l’ha revelat» (Jo 1, 18).
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
Benet XVI veu realitzada en Jesús, plenament i sense límits,
la promesa del nou profeta i del mitjancer de la nova
aliança. Aquesta és la clau per a una correcta comprensió de
Jesús. El seu ensenyament «amb autoritat» no prové d’un aprenentatge
humà, rebut en una escola, sinó del contacte immediat
amb el Pare, que ell veu cara a cara i de qui és “la
Paraula”: «La dimensió cristològica, és a dir, el misteri del Fill
com a revelador del Pare, la “cristologia”, és present en tots els
discursos i en totes les accions de Jesús» 15 .
La revaloració de la “cristologia prepasqual”
El volum proposa, per tant, abundants elements per a una
cristologia prepasqual -ignorada per la major part dels manuals
de cristologia-, oferta pel mateix Jesús abans de Pasqua,
que posseeix tots els elements necessaris per a una comprensió
correcta del seu misteri. Una cristologia que per part de Jesús
és explícita, però que, abans de Pasqua, queda implícita per als
deixebles. Ells confessaran amb fe Jesús en la trobada amb el
Ressuscitat. També aquí el Sant Pare ens ofereix una novetat
teològica significativa, que mereix ser acollida i seguida.
Després del capítol sobre les temptacions, el Papa afronta la
predicació de Jesús. El capítol tercer, en efecte, tracta de
l’Evangeli del Regne, que constitueix l’eix de la predicació prepasqual
de Jesús. L’arribada del Regne és l’arribada mateixa
de Jesús. El Regne de Déu és Jesús en persona. Així es rebutja
la interpretació secularitzada del Regne o regne-centrisme,
segons la qual el Regne indicaria senzillament un món on dominen
la pau, la justícia i la salvaguarda de la creació, independentment
de la referència a Déu. Per al Papa, en canvi, l’expressió
«Regne de Déu» subratlla precisament el senyoriu de
Déu, font i criteri de pau i justícia en el món. I és en Jesucrist
on Déu obra i regna d’una manera divina; és a dir, sense poder
mundà, regnant i servint amb amor; un amor que arriba fins a
la fi, fins a la Creu.
També el Sermó de la muntanya (capítols quart i cinquè) és
cristològicament decisiu. Jesús s’asseu sobre la «càtedra» de la
muntanya, no com els mestres d’Israel, sinó com el nou Moisès,
el Moisès més gran, que amplia l’aliança a tots els pobles damunt
el nou Sinaí. El Sermó de la muntanya és la nova Torà
15 JOSEPH RATZINGER – BENET XVI, Gesù di Nazaret, p. 28.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
49
Benet XVI veu
realitzada en Jesús,
plenament i sense
límits, la promesa
del nou profeta i
del mitjancer de
la nova aliança.
Aquesta és la
clau per a una
correcta
comprensió
de Jesús.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
Després de les
Benaurances, es
presenta la Torà
del nou Messies,
que no ha vingut
a abolir la llei
antiga, sinó a
acomplir-la. Aquest
acompliment
exigeix un
“plus” de justícia.
50
portada per Jesús. El Papa no examina tot el contingut del
Sermó, sinó que tria tres temes: les Benaurances, la nova Torà
del Messies i l’Oració.
Les Benaurances tenen un gran valor per al deixeble, perquè
abans han estat viscudes i realitzades pel mateix Crist,
com en el seu prototip. Són una mena de biografia oculta de
Jesús, el seu retrat fidel 16 . També les Benaurances contenen
elements concrets d’una cristologia implícita o prepasqual, que
el Papa, en aquest context, anomena “cristologia amagada” 17 .
Darrere el Sermó de la muntanya, hi ha la figura de Crist, d’aquest
home que és Déu i ensenya als seus deixebles els camins
de la vida veritable.
Després de les Benaurances, es presenta la Torà del nou
Messies, que no ha vingut a abolir la llei antiga, sinó a acomplir-la.
Aquest acompliment exigeix un “plus” de justícia: la
justícia dels deixebles de Jesús, en efecte, ha de ser superior a
la dels escribes i fariseus. Fins i tot en la fidelitat i la continuïtat,
la relació entre la Torà de Moisès i la Torà del Messies
és, tanmateix, il·lustrada per mitjà d’una sèrie d’antítesis: «es
va dir als antics, però jo us dic».
Per tal de fer llum sobre aquest aspecte sorprenent, el Papa
teixeix un respectuós diàleg amb Jacob Neusner, un rabí contemporani,
el qual, conversant idealment amb Jesús, està impressionat
per la grandesa i puresa de les seves paraules 18 . El
rabí, però, queda perplex en veure la impossibilitat de conciliar
el cor del Sermó de la muntanya amb la Torà, i decideix no seguir
Jesús, sinó continuar fidel a l’«etern Israel» 19 .
Del missatge de Jesús, què és el que ha torbat l’hebreu observant
Neusner? La centralitat del Jo de Jesús, que imprimeix
una nova direcció a tot: «La perfecció, ser sants com Déu és
sant, exigit per la Torà, ara consisteix a seguir Jesús» 20 .
Aquest punt distingeix el missatge de Jesús de la fe de
l’«etern Israel». Crist es col·loca en el lloc de la Torà: «Jesús
s’entén a ell mateix com la Torà, la paraula de Déu en perso-
16 Ib. p. 98.
17 Ib. p. 124.
18 J. NEUSNER, Un rabbino parla con Gesù, San Paolo, Cinisello B.
2007.
19 JOSEPH RATZINGER – BENET XVI, Gesù di Nazaret, p. 130.
20 Ib. p. 131.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
na» 21 . En les antítesis del Sermó de la muntanya, hi apareix la
sublimitat de l’ethos del nou Messies: «no sols no matar, sinó
anar a trobar el germà amb qui s’està en conflicte per reconciliar-s’hi;
res de divorcis; no sols igualtat en el dret (ull per ull,
dent per dent), sinó deixar-se pegar sense tornar el cop; estimar
no sols el proïsme, sinó l’enemic i tot» 22 .
Aquesta cristologització de la Torà, que impedeix a l’hebreu
Neusner de seguir Jesús, és el nucli irrenunciable de l’ensenyament
de Jesús.
El que la cristologia catòlica sovint no aconsegueix veure, l’hebreu
Neusner ho ha copsat ben clar: abans de Pasqua, en la
seva predicació, Jesús ha volgut tenir una autoritat suprema,
l’autoritat mateixa de Déu.
La lectura cristològica del Jesús prepasqual continua en els
capítols successius amb l’oració de Jesús, amb la vocació dels
deixebles, amb el missatge de les paràboles. L’amplíssim capítol
vuitè tracta més tard de les grans imatges joàniques relatives a
Jesús. Davant d’una exegesi que li costa bastant reconèixer la
historicitat del quart Evangeli, considerant-lo una reconstrucció
teològica tardana, el Papa afirma, ben al contrari, seguint
una exegesi més atenta a la fiabilitat historicodocumental, que
el quart Evangeli es fonamenta en un coneixement extraordinàriament
precís dels llocs i dels temps i que, a més, el seu autor
és un testimoni ocular fiable i veraç dels fets de Jesús:
21 Ib. p. 151.
22 Ib. p. 151.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
51
El que la cristologia
catòlica sovint no
aconsegueix veure,
l’hebreu Neusner ho
ha copsat ben clar:
abans de Pasqua,
en la seva
predicació, Jesús
ha volgut tenir una
autoritat suprema,
l’autoritat mateixa
de Déu.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
Després d’haver
recalcat i justificat
la fiabilitat històrica
del quart Evangeli,
el Papa il·lustra,
amb una
extraordinària
finor expositiva, les
grans imatges
cristològiques que
conté: l’aigua,
el cep i el vi,
el pa, el pastor.
52
«La veritable pretensió del [quart] Evangeli és haver
transmès correctament el contingut dels discursos, l’autotestimoniatge
de Jesús en les grans controvèrsies que van tenir lloc
a Jerusalem, a fi que el lector hi trobi de debò els continguts decisius
d’aquest missatge i, d’aquesta manera, l’autèntica figura
de Jesús» 23 .
L’Evangeli de Joan, com a “Evangeli pneumàtic”, no ofereix
una mera transcripció taquigràfica de les paraules i de les accions
de Jesús, sinó que ens acompanya, mitjançant la comprensió
en el record, en la profunditat de la paraula i dels esdeveniments:
«Aquest Evangeli ens mostra el veritable Jesús,
i el podem utilitzar tranquil·lament com a font sobre Jesús» 24 .
Després d’haver recalcat i justificat la fiabilitat històrica del
quart Evangeli, el Papa il·lustra, amb una extraordinària finor
expositiva, les grans imatges cristològiques que conté: l’aigua,
el cep i el vi, el pa, el pastor.
Amb la confessió de Pere, en el novè capítol, tenim una altra
confirmació important de l’autocomprensió de Jesús, que es
posava en el mateix pla que el Déu vivent:
«Era aquest l’element que la fe rígidament monoteista dels
Hebreus no aconseguia acceptar, era aquest l’element que fins i
tot el mateix Jesús podia preparar només lentament i gradualment.
Era aquest també l’element que -sense oblidar la continuïtat
ininterrompuda amb la fe en la unicitat de Déu- impregna
tot el missatge i en constitueix l’aspecte més nou, particular
i distintiu. El fet que el procés davant el procurador romà es
transformés en un procés contra un messianisme polític corresponia
al pragmatisme dels saduceus. Però fins i tot el mateix
Pilat va intuir que, en realitat, es tractava d’una cosa molt diferent;
és a dir, que no li haurien lliurat mai, perquè el condemnés,
un “rei” que fos de debò políticament prometedor» 25 .
En Jesús, les paraules i les promeses messiàniques s’hi fan
realitat d’una forma desconcertant i inesperada. I els deixebles,
trasbalsats, notaven que veritablement Jesucrist era Déu en
persona. I expressaven la seva convicció amb els títols de
l’Antiga Aliança: Crist, Fill de Déu, Senyor. Només després de la
23 Ib. p. 269.
24 Ib. p. 275.
25 Ib. p. 350-351.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
resurrecció la llum de Pasqua va fer exclamar a Tomàs d’una
manera explícita i plena: «Senyor meu i Déu meu!» (Jo 20, 28).
També el fet de la Transfiguració està vinculat amb la divinitat
de Jesús, estretament relacionada amb el misteri de la
Creu. En aquest esdeveniment es fa visible l’íntima compenetració
de l’ésser de Jesús i de Déu. Pel fet de ser un amb el Pare,
Jesús mateix és Llum de Llum:
«Allò que Ell és en la seva intimitat i allò que Pere havia
provat de dir en la seva confessió es fa perceptible en aquest
moment fins i tot als sentits: el fet de ser Jesús en la llum de
Déu, el fet de ser una llum pròpia com a Fill» 26 .
El volum es clou amb el capítol desè, que completa aquesta
original cristologia prepasqual amb els títols i les afirmacions
que Jesús mateix s’atribueix. Si després de Pasqua es van imposar
apel·latius com Crist (Messies), Kyrios (Senyor), Fill de
Déu, abans de Pasqua fins i tot Jesús va utilitzar, referint-se a
ell mateix, els títols “Fill de l’home”, “el Fill” i l’expressió “Jo
sóc”. Amb això Jesús manifesta la seva pròpia originalitat i la
seva característica exclusiva: estar en comunió filial amb el
Pare, en una comunió no sols de caràcter intel·lectual, sinó
també ontològica: Jesús és veritablement el Fill de Déu i Déu
ell mateix. Quan el Concili I de Nicea (325 dC) va emprar l’adjectiu
omooúsios (de la mateixa substància o consubstancial al
Pare), no va hel·lenitzar la fe, sinó que va fixar l’element incomparablement
nou que havia aparegut en el parlar de Jesús
amb el Pare: «En el Credo de Nicea, l’Església, juntament amb
Pere, diu sempre de nou a Jesús: “Vós sou el Messies, el Fill del
Déu vivent” (Mt 16, 16)» 27 .
Cristologia i tradició biblicoeclesial: una indispensable
correcció de rumb
Si fins ara hem donat molt espai al llibre del Sant Pare, ho
hem fet amb la convicció que l’obra constitueix un autèntic turning
point de la cristologia catòlica contemporània i, per consegüent,
un indicador important en la investigació, en l’ensenyament
i en la catequesi. El Jesús de Natzaret ratzingerià és el
mateix que ens ha transmès la tradició bimil·lenària de
l’Església, no com a fruit de la creativitat de la comunitat cris-
26 Ib. p. 357.
27 Ib. p. 405.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
53
El fet de la
Transfiguració
està vinculat
amb la divinitat de
Jesús, estretament
relacionada
amb el misteri de la
Creu. En aquest
esdeveniment
es fa visible l’íntima
compenetració de
l’ésser de Jesús i
de Déu.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
El Jesús de Natzaret
ratzingerià és el
mateix que ens ha
transmès la tradició
bimil·lenària de
l’Església, com a
manifestació
autèntica i
veraç de la
persona, de les
paraules,
de les actituds i
de les obres de
Jesús de Natzaret.
54
tiana primitiva, sinó com a manifestació autèntica i veraç de la
persona, de les paraules, de les actituds i de les obres de Jesús
de Natzaret. La comunitat cristiana no ha inventat, desfigurat
o transfigurat Jesús de Natzaret. Simplement l’ha testimoniat
i anunciat amb coherència.
Per això, el volum del Papa -que aviat es completarà amb la
segona part, relativa a l’esdeveniment de l’encarnació i al misteri
pasqual-, conté implícitament un conjunt d’orientacions,
“de contingut” i “bibliogràfiques”, no sols per a una actualització
de conceptes, sinó sobretot per a una significativa correcció
de rumb de l’actual navegació de la cristologia catòlica 28 .
Cristologia i diàleg interreligiós
- Els desafiaments de la cultura contemporània a la
cristologia
Un element intrínsec del mètode teològic ens el dóna l’auditus
culturae, que avui dia pot ser estimulat per un triple diàleg:
diàleg amb les altres religions del món, diàleg amb la cultura
postmoderna, diàleg amb les situacions d’injustícia.
Pel que fa al diàleg interreligiós, és un fet que avui, com
ahir, la humanitat viu en una pluralitat de religions, i és una
altra dada de fet que l’Església catòlica no rebutja res del que
és veritable i sant en les altres religions 29 . D’altra banda, però,
el Senyor, abans de l’ascensió al cel, va confiar als deixebles el
mandat d’anunciar l’Evangeli al món sencer i de batejar totes
les nacions (cf. Mc 16, 15-16 passim). Aquesta missió universal
de l’Església, que neix del mandat explícit i solemne de Jesús,
es troba encara lluny del seu acompliment 30 .
28 Per al gènere literari “manuals de cristologia”, que fonamentalment
segueixen la línia hermenèutica eclesial present en el llibre del
Papa, esmentem els següents: Angelo AMATO, Gesù il Signore. Saggio
di cristología, Edizioni Dehoniane, Bolonya 2003, sisena edició revisada
i ampliada amb quatre capítols, amb bibliografia internacional
en cadascun dels divuit capítols. Amb traducció espanyola: Jesús el
Señor, BAC, Madrid 2006, tercera edició; Fernando OCÁRIZ – Lucas F.
MATEO SECO – José Antonio RIESTRA, Il Mistero di Cristo. Manuale di
Cristologia, Apollinare Studi, Roma 2000, p. 335; Christoph
SCHÖNBORN – Michael KONRAD – Hubert Philipp WEBER, Dio inviò suo
Figlio. Cristología, Jaca Book, Milà 2002, p. 312.
29 CONCILI ECUMÈNIC II DEL VATICÀ, Decl. Nostra aetate, n. 2.
30 Així s’expressava el 1990 Joan Pau II en l’encíclica Redemptoris
missio, n. 1. (En endavant serà citada com RMi).
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
El desafiament que la
presència de fidels d’altres
religions constitueix
per als catòlics té un doble
efecte: els obliga a redescobrir
la seva pròpia
identitat de batejats i els
obliga a valorar el significat
salvífic de les altres
religions.
Dissortadament, però,
a la pràctica i en l’aprofundiment
teòric del diàleg
entre la fe cristiana i
les altres tradicions religioses,
«el perenne anunci missioner de l’Església és avui posat
en perill per teories de tipus relativista, que pretenen justificar
el pluralisme religiós, no sols de facto, sinó també de iure (o de
principi)» 31 . I a aquestes teories decididament pluralistes i relativistes
s’adreça la Declaració Dominus Iesus de la
Congregació per a la Doctrina de la Fe, a fi de contestar-ne els
pressupòsits i rebutjar-ne les conclusions.
En realitat, una resposta oportuna i autoritzada a les hipòtesis
pluralistes de la teologia de les religions -ja substancialment presents
els anys 80 en la reflexió teològica sobretot en llengua anglesa-
havia estat donada ja el 1990 per l’Encíclica –fonamentalment
cristològica i doctrinal, a més de missionera– Redemptoris
missio de Joan Pau II. S’hi afirmava: Jesucrist és l’únic salvador
de la humanitat (RMi n. 4-11); existeix una indissoluble unitat
personal entre la Paraula eterna i el Jesús històric (RMi n. 6); i el
regne de Déu s’identifica amb la persona mateixa de Jesucrist, i
l’Església està al servei del Regne (RMi n. 12-20; n. 9).
A propòsit de Jesucrist, Únic Salvador de la humanitat entera,
font de gràcia i salvació també fora del Cristianisme, Joan
Pau II s’expressava així:
31 CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE, Decl. Dominus Iesus,
n. 4. D’ara endavant, les citacions apareixeran en el text amb la sigla
DI. Per al text de la Declaració, vegeu: CONGREGATIO PRO DOCTRINA
FIDEI, Documenta inde a Concilio Vaticano Secundo Expleto Edita
(1966-2005), Libreria Editrice Vaticana, Ciutat del Vaticà 2006, p.
496-517.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
55
Una resposta
oportuna i
autoritzada a les
hipòtesis pluralistes
de la teologia de
les religions, havia
estat donada ja el
1990 per l’Encíclica
Redemptoris missio
de Joan Pau II.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
Des del primer
instant del temps
fins a l’últim, Jesús
és l’únic Mitjancer
universal. També
per a tots els
qui no professen
explícitament
la fe en ell
com a Salvador.
56
«Els homes, doncs, no poden entrar en comunió amb Déu si
no és per mitjà de Crist i sota l’acció de l’Esperit. Aquesta mediació
seva única i universal, lluny de ser un obstacle en el camí
cap a Déu, és la via establerta per Déu mateix, i d’això Crist
en té plena consciència. Encara que no s’excloguin mediacions
parcials, de qualsevol mena i ordre, aquestes adquireixen tanmateix
significat i valor únicament per la mediació de Crist i no
es poden considerar paral·leles i complementàries» (RMi n. 5).
Aquest important pronunciament magisterial ha estat desatès
en les seves afirmacions doctrinals probablement per dos
motius: pel context temporal, ja que en la teologia occidental no
es va entendre immediatament l’extensió de les tesis pluralistes
i la seva perniciosa importància; i pel seu caràcter missioner,
perquè l’encíclica va ser rebuda, llegida i interpretada en
els aspectes pròpiament missioners, pastorals i espirituals més
que en els aspectes doctrinals.
El document de la Comissió Teològica Internacional El
Cristianisme i les religions” (1997) 32 , que, reprenent el magisteri
de l’Església, oferia un ampli i orgànic quadre de referència
per aclarir la relació salvífica del misteri de Crist i de
l’Església amb les altres religions, no ha tingut pas més sort.
La conseqüència ha estat una ulterior difusió, en tots els àmbits
doctrinals i pastorals, de teories i d’actituds decididament
relativistes i pluralistes.
Afegim tot seguit que, tenint en compte la particular situació
teològica d’Àsia, el novembre del 1999, en l’exhortació
apostòlica postsinodal Ecclesia in Asia, el Sant Pare Joan Pau
II reafirmava oportunament la doctrina de la unicitat i universalitat
salvífica del misteri de Crist:
«Des del primer instant del temps fins a l’últim, Jesús és l’únic
Mitjancer universal. També per a tots els qui no professen
explícitament la fe en ell com a Salvador, la salvació arriba a
través d’ell com a gràcia, mitjançant la comunicació de
l’Esperit Sant. Nosaltres creiem que Jesucrist, veritable Déu i
veritable home, és l’únic Salvador, ja que només ell, el Fill, ha
realitzat el pla universal de la salvació» 33 .
32 Cf. COMMISSIONE TEOLOGICA INTERNAZIONALE, Il Cristianesimo e le
religioni, en COMMISSIONE TEOLOGICA INTERNAZIONALE, Documenti
1969-2004, Edizioni Studio Domenicano, Bolonya 2006, p. 543-597.
33 JOAN PAU II, Exhort. postsin. Ecclesia in Asia, n. 14.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
- La Declaració Dominus Iesus
En aquest clima inexplicable de desatenció i a vegades d’aversió
i tot, la Congregació intervé amb un document extremament
breu i amb un «llenguatge expositiu» d’indubtable claredat
(DI n. 3). La Declaració no aspira a tractar d’una manera
orgànica i àmplia tota la problemàtica relativa a la unicitat i
universalitat del misteri de Crist i de l’Església, ni a proposar
solucions teològiques originals, sinó simplement a exposar de
nou els fonaments de la doctrina catòlica, sovint oblidats o negats
per la teologia pluralista fins i tot catòlica.
Des d’un punt de vista cristològic, la Declaració Dominus
Iesus vol remarcar fonamentalment tres continguts doctrinals
per contrastar interpretacions errònies o ambigües sobre l’esdeveniment
central de la revelació cristiana; és a dir, sobre el
significat i el valor universal del misteri de l’encarnació:
1. La plenitud i el caràcter definitiu de la revelació de Jesús
(n. 5-8).
2. La unitat de l’economia salvífica de la Paraula encarnada
i de l’Esperit Sant (n. 9-12).
3. La unicitat i universalitat del misteri salvífic de Jesucrist
(n. 13-16).
1. La reafirmació de la plenitud i del caràcter definitiu de la
revelació cristiana pretén oposar-se a la tesi sobre el caràcter
limitat, incomplet i imperfecte de la revelació de Jesucrist, considerada
complementària a la revelació present en les altres religions.
El fonament d’aquesta asserció errònia seria el fet que
la veritat plena i completa sobre Déu no podria ser monopoli de
cap religió històrica. Ni tan sols el Cristianisme, per tant, podria
expressar escaientment tot el misteri de Déu.
Aquesta posició és rebutjada com a contrària a la fe de
l’Església. Jesús, com a Paraula del Pare, és «el camí, la veritat
i la vida» (Jo 14, 6). És ell qui ens fa conèixer la plenitud del
misteri de Déu: «Déu, ningú no l’ha vist mai; l’Unigènit, que és
al si del Pare, és qui l’ha revelat» (Jo 1, 18). Precisament, la
Declaració indica que la font de la plenitud, la globalitat i la
universalitat de la revelació cristiana és la persona divina de la
Paraula encarnada: «La veritat sobre Déu no és abolida o reduïda
perquè sigui dita en llenguatge humà. Ben al contrari,
continua sent única, plena i completa perquè qui parla i actua
és el Fill de Déu encarnat» (n. 6). Per consegüent, la revelació
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
57
La veritat sobre Déu
no és abolida o
reduïda perquè
sigui dita en
llenguatge humà.
Ben al contrari,
continua sent única,
plena i completa
perquè qui parla i
actua és el Fill de
Déu encarnat.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
És contrari a la fe
cristiana introduir
qualsevol separació
entre la Paraula i
Jesucrist: Jesús és la
Paraula encarnada,
persona una i
indivisible, fet home
per a la salvació
de tothom.
58
cristiana porta a la plenitud totes les altres revelacions salvífiques
de Déu a la humanitat.
2. Pel que fa a la unitat de l’economia salvífica de la
Paraula, la Declaració pretén contrastar tres tesis que, per tal
de fundar teològicament el pluralisme religiós, busquen relativitzar
i disminuir l’originalitat del misteri de Crist.
La primera considera Jesús de Natzaret com qualsevol altra de
les nombroses encarnacions historicosalvífiques de la Paraula
eterna, reveladora del que és diví no pas d’una manera exclusiva,
sinó complementària a altres figures històriques. Contra aquesta
tesi, es reafirma la unitat entre la Paraula eterna i Jesús de
Natzaret. Solament Jesús és el Fill i la Paraula del Pare. És,
doncs, contrari a la fe cristiana introduir qualsevol separació entre
la Paraula i Jesucrist: Jesús és la Paraula encarnada, persona
una i indivisible, fet home per a la salvació de tothom (cf. n. 10).
Una segona tesi errònia, derivada de la primera, estableix una
distinció dins de l’economia del misteri de la Paraula. En virtut
d’aquesta distinció, existiria una doble economia salvífica, la de
la Paraula eterna i la de la Paraula encarnada: «La primera tindria
una plusvàlua d’universalitat respecte a la segona, limitada
solament als cristians, si bé la presència de Déu hi seria més plena»
(n. 9). La Declaració rebutja aquesta distinció i reafirma la fe
de l’Església en la unicitat de l’economia salvífica volguda per
Déu, Un i Tri, «la seva font i centre és el misteri de l’encarnació
de la Paraula, mitjancera de la gràcia divina en el pla de la creació
i de la redempció» (n. 11). Jesucrist, Fill de Déu fet home, és
l’únic mitjancer i redemptor de tota la humanitat: si hi ha elements
de salvació i de gràcia fora del Cristianisme, aquests tenen
la font i el centre en el misteri de l’encarnació de la Paraula.
Una tercera tesi errònia separa, en canvi, l’economia de
l’Esperit Sant de la de la Paraula encarnada: la primera tindria
un caràcter més universal que la segona. La Declaració rebutja
també aquesta hipòtesi com a contrària a la fe catòlica.
L’encarnació de la Paraula és, en efecte, un esdeveniment salvífic
trinitari: «el misteri de Jesús, Paraula encarnada, constitueix
el lloc de la presència de l’Esperit Sant i la raó de la seva
efusió a la humanitat, no sols en els temps messiànics, sinó
també abans de la seva vinguda en la història» 34 (n. 12).
34 JOAN PAU II, Enc. Redemptoris missio, n. 5.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
3. Finalment, contra la
tesi que nega l’única i universal
mediació salvífica
del misteri de Crist, la
Declaració reafirma que
«ha de ser fermament creguda,
com a dada perenne
de la fe de l’Església, la
proclamació de Jesucrist,
Fill de Déu, Senyor i únic
salvador, que en l’esdeveniment
d’encarnació,
mort i resurrecció ha
acomplert la història de la
salvació, que té en ell la
plenitud i el centre» (n.
13). Recollint les nombroses dades bíbliques i magisterials, es
declara que «la voluntat salvífica universal de Déu Un i Tri és
oferta i acomplerta una vegada per sempre en el misteri de
l’encarnació, mort i resurrecció del Fill de Déu» (n. 14).
La mateixa Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar
el 2001 una Notificació a propòsit del llibre de Jacques
Dupuis, Cap a una teologia cristiana del pluralisme religiós. La
Notificació refuta algunes afirmacions errònies o perilloses, reproposant,
en la línia traçada per la Dominus Iesus, la veritat
evangèlica de la mediació salvífica única i universal de
Jesucrist, de la unicitat i plenitud de la revelació cristiana, de
l’acció salvífica universal de l’Esperit Sant, de l’ordenació de tota
la humanitat a l’Església.
Cristologia i diàleg amb la cultura contemporània
El diàleg amb la cultura contemporània implica també la
trobada amb l’anomenada cultura postmoderna, fonamentalment
relativista i pluralista. Aquest diàleg, per tant, no pot
descuidar la correcta metodologia teològica.
Un exemple de tergiversació metodològica el constitueix la
interpretació postmoderna de la cristologia feta per Roger
Haight, el qual, pretenent valorar la dada cultural contemporània
-o allò que ell considera com a tal-, corre el risc, però,
de falsejar la dada de fe.
Segons Haight, en efecte, «no es pot continuar afirmant […]
que el Cristianisme és la religió superior o que Crist és el
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
59
El diàleg amb
la cultura
contemporània
implica també la
trobada amb
l’anomenada
cultura
postmoderna,
fonamentalment
relativista i
pluralista. Aquest
diàleg, per tant, no
pot descuidar la
correcta
metodologia
teològica.

LA CRISTOLOGIA CATÒLICA TEMA DE PORTADA
En la fe de
l’Església, l’Església
dels pobres rep la
seva valoració
cristiana, com
testimonia la
llarga tradició
de la doctrina
social de l’Església,
que afronta
evangèlicament les
exigències d’equitat
i igualtat de tot
ésser humà.
60
Centre absolut, respecte al qual totes les altres mediacions
històriques són relatives. […] En la cultura postmoderna és impossible
pensar […] que una religió pugui pretendre ser el centre
al qual totes les altres han de ser reconduïdes» 35 .
Amb un plantejament metodològic erroni, les conseqüències
són fàcilment imaginables. De fet, la Notificació de la
Congregació per a la Doctrina de la Fe relativa al llibre Jesus
Symbol of God de Roger Haight, a més d’assenyalar la falta de
metodologia, enumera altres mancances greus de contingut sobre
la preexistència de la Paraula, la qual no tindria un fonament
bíblic; sobre la divinitat de Jesús, el qual seria tan sols
una persona finita, una persona humana, un ésser humà exactament
com cadascun de nosaltres; sobre la Santíssima
Trinitat, el misteri de la qual queda dissipat per la negació de
la divinitat de Jesús; sobre el valor salvífic de la mort de Jesús,
el qual seria tan sols un profeta; sobre la unicitat i universalitat
de la mediació salvífica de Jesús i de l’Església: la salvació
seria obra exclusiva de Déu, la mediació salvífica de Jesús no
seria, doncs, necessària; sobre la resurrecció, que no tindria
proves històriques 36 .
També en l’àmbit de les situacions d’injustícia i de pobresa,
un plantejament teològic equivocat no sols no respon a les
exigències de justícia i de solidaritat, sinó que priva la teologia
de la seva veritable força, que és la de l’Evangeli de Jesús. En
la fe de l’Església, font de qualsevol discurs teològic, i no separada
d’ella, l’Església dels pobres rep la seva valoració cristiana,
com testimonia la llarga tradició de la doctrina social de
l’Església, que afronta evangèlicament les exigències d’equitat
i igualtat de tot ésser humà.
La falta d’atenció a les fonts de la fe posa en perill continguts
fonamentals de la confessió de fe cristiana. Per això, la
Notificació de la Congregació per a la Doctrina de la Fe sobre
la cristologia de Jon Sobrino, posant de manifest la feblesa dels
seus pressupòsits metodològics, enumera les interpretacions
errònies donades per l’autor a la divinitat de Jesús, al misteri
de l’encarnació, a la relació Jesucrist-Regne de Déu, a l’autoconsciència
de Jesús, al valor salvífic de la seva mort 37 .
35 ROGER HAIGHT, Jesus Symbol of God, Orbis Books, Maryknoll
1999, p. 333.
36 CONGREGATIO PRO DOCTRINA FIDEI, Notificatio de opere “Jesus
Symbol of God” a Patre Rogerio Haight S.J. edito, 13 dicembre 2004,
en CONGREGATIO PRO DOCTRINA FIDEI, Documenta, p. 620-628.
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008

TEMA DE PORTADA LA CRISTOLOGIA CATÒLICA
La guia del magisteri
En la nostra reflexió sobre la cristologia catòlica, hem omès
un punt important: la referència antropològica. La cristologia -
és a dir, el correcte anunci de Crist- constitueix la base insubstituïble
per a una sana antropologia cristiana. Crist i home són
termes coessencials. Crist, Fill de Déu encarnat, s’ha fet veritable
home, a fi que l’home es pugui fer veritable fill de Déu:
«Per això, la Paraula es va fer home i el Fill de Déu es va fer
fill de l’home, per tal que l’home, captant la Paraula i rebent la
filiació, es fes fill de Déu» 38 .
La cristologia catòlica ha de recuperar l’autèntic Crist biblicoeclesial,
pedra angular de l’Església, a fi de poder rellançar
una autèntica antropologia cristiana, que restitueixi a
l’home postmodern l’esperança i el gaudi de la seva existència
humana.
En aquesta recuperació ens ha fet de guia també el magisteri
de l’Església, que no sols no és insensible a la investigació, apreciant-ne
la perseverança i els afatics, sinó que, al contrari, en recull
amb gratitud els fruits madurs i els difon a mans plenes.
Amb tot això, contribueix a posar de nou en la bona direcció
la indispensable tasca de recerca i aprofundiment biblicoteològica.
Igual que per al debat mariològic i eclesiològic dels anys
1970-1990, també per a la quaestio christologica de les dues últimes
dècades el magisteri es fa interlocutor i protagonista de
la correcta elaboració del mètode i del contingut de la veritable
comprensió de Jesús a l’inici del tercer mil·lenni.
Aquest protagonisme no està dictat per actituds censores,
sinó per l’amor: «Solus amor». Així Pere va respondre a Jesús:
«Senyor, vós ho sabeu tot; vós sabeu que us estimo» (Jo 21, 17).
D’aquest amor per Jesús neix la missió pastoral de Pere i dels
Apòstols.
37 CONGREGAZIONE PER LA DOTTRINA DELLA FEDE, Notificazione sulle
opere del P. Jon Sobrino, Jesucristo Liberador. Lectura histórico-teológica
de Jesús de Nazaret (Madrid 1991) i La fe en Jesucristo. Ensayo
desde las víctimas (San Salvador 1999), 26 novembre 2006Adversus
haereses.
38 Ireneu, Adversus haereses, III, 19,
Temes d’Avui Núm. 28 • abril-juny 2008
61
La cristologia
catòlica ha de
recuperar l’autèntic
Crist biblicoeclesial,
pedra angular de
l’Església, a fi de
poder rellançar una
autèntica
antropologia
cristiana, que
restitueixi a l’home
postmodern
l’esperança i el
gaudi de la seva
existència humana.