Guía d'activitats del llibre (PDF) - Alfaguara/Grup Promotor

L’Estrella després de tossir quatre o cinc cops
va dir amb una veu molt fina:
–Majestats, no estic malalta. No sabíeu que
les estrelles, amb els anys, envellim? Cada
vegada fem menys llum fins que al final ens
apaguem i formem part del cel.
Hauríeu de veure la cara de badocs que feien
tots plegats. Ningú no havia sentit mai que
les estrelles del cel s’apaguessin. És normal,
hi ha tantes i tantes estrelles que és difícil saber
si hi ha una estrella més o una menys.
Però el problema era més greu del que us podeu
imaginar, perquè l’Estrella d’Orient era
l’única que sabia el camí per poder portar els
regals a casa dels nens i nenes. A més a més,
cap altra estrella del cel no havia pogut aprendre
el camí!
Ai! Si ho haguessin pensat abans, podrien
haver fet un curset per ensenyar el camí a les
estrelles més joves. Però ara era massa tard
per pensar què podien haver fet. Havien de
trobar una solució i havia de ser ben aviat!
Tots van entrar al Gran Saló, que feien servir
de menjador els dies que feia molt fred o
plovia, i al voltant de la llar de foc es van posar
a rumiar què podien fer.
Al principi sortien idees com aquestes: «I si
preguntem el camí a un guàrdia?». O bé: «I
si aquest any enviem els regals per correu?».
O ara aquesta: «Si enviem una carta als nens
i nenes i els diem que aquest any no podem
repartir els regals perquè ...».
Res! Cap d’aquestes idees i moltes altres que
els van passar pel cap no els feia el pes. He
dit cap? Un patge força eixerit que feia pocs
anys que vivia al Palau Reial, va tenir una
bona pensada:
Mestre/a
8
L’ARNA DEL BAGUL
Mario Carvajal i Carlos Saraniti
–Majestats, amb el seu permís, els voldria explicar
una idea que he tingut!
Els tres Reis Mags van parar l’orella, però
pensaven que seria una altra bajanada de les
moltes que ja havien sentit aquell dia:
–Bé! La idea no és ben bé meva. A l’escola la
meva mestra un dia em va explicar que moltes
de les estrelles que hi ha al cel no brillen
per si mateixes, sinó que miren el Sol i com
que desprèn tantíssima llum, les estrelles
n’agafen una mica i la deixen anar com si
fossin un mirall.
Tots van quedar amb els ulls ben oberts. El
Sol? La llum del Sol? Un mirall? Els va faltar
temps per posar-se en marxa. Tot seguit
van parlar amb l’astre Sol i van trucar a una
botiga de miralls que hi havia a prop del Palau
Reial. En un tres i no res tothom es va
posar en marxa perquè la nit màgica pogués
ser un èxit.
I efectivament, després d’anar amunt i avall
lligant fils per aquí i penjant miralls per allà,
van aconseguir que un raig del Sol enlluernés
l’Estrella d’Orient. Feia tanta llum que
semblava l’estrella més jove i més bonica de
tot el firmament.
Potser els va semblar que era l’estrella més
brillant perquè la miraven amb més il·lusió
o bé perquè aquell any feia llum gràcies a
l’esforç i el treball de tothom.
Fos d’una manera o fos d’una altra, els nens
i nenes van poder tornar a tenir les seves joguines
un any més i els Reis Mags, els patges
i tothom que vivia i treballava al Palau
Reial van descansar de veritat un cop es va
haver acabat aquell dia. Bé! Millor dit: Un
cop es va haver acabat aquella nit!