LA QUERELLA DE LES DONES Christine de ... - Fundació Romea

LA QUERELLA DE LES DONES
Christine de Pizan vs. Francesc Eiximenis
La lectura està dirigida per Carme Portaceli, amb dramatúrgia de Miquel Pujadó i interpretada
per Montse Esteve i Manel Barceló. A partir d’una idea original de Carles Mancho, director de
l’IRCVM i de Carles Canut i dels textos seleccionats per Teresa Vinyoles, Lola Badia, Mireia
Comas i Eva Izquierdo, membres de l’Institut.
És una producció de la Fundació Romea per a les Arts Escèniques, en col·laboració amb
l’Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona (IRCVM),
8 de març de 2011. Dia Internacional de les Dones
Universitat de Barcelona. Paranimf a les 12 h
Teatre Romea a les 20 h

LA QUERELLA DE LES DONES
VEU EN OFF (O ACTOR EN ESCENA) - La « Querella de les dones » és un complex
debat que esproduí en el context de la cultura occidental durant els darrers segles
medievals i que va perdurar durant tota l’època moderna. És un debat filosòfic,
teològic, polític i literari que qüestionava la suposada inferioritat natural de les
dones i la superioritat natural dels homes, propagada per molts tractadistes
medievals, de manera que es justificava el lloc desigual que ocupaven els homes i les
dones a la societat. És a dir: en la família, en la política i en la cultura. És una pràctica
política –no només un debat literari- que “posa en paraules les relacions dels sexes i
entre els sexes, nascuda de la crisi del feudalisme”.
La “Querella” va néixer a les darreres dècades del segle XIV. És contemporània a la
redacció del Llibre de les dones de Francesc Eiximenis, i situa la condició femenina en
el centre del debat intel·lectual i polític. Certament, dominarà la idea que els homes i
les dones som significativament diferents, i que els homes són superiors a les dones.
(Eiximenis apareix dret, com parlant des d’una trona, amb un faristol de fusta al
davant)
EIXIMENIS (E)- Los angleses apellen la fembra “aman”, qui vol dir en nostra llengua
“dolor de l’hom”, car dien que no es pot fer que l’hom sia amb fembra que no puga
ésser sens dolor e desplaer a la fi.
VEU EN OFF (O ACTOR EN ESCENA) - Francesc Eiximenis, frare franciscà nascut a
Girona cap al 1340, resident a València entre 1383 i 1408 i mort probablement el
1409 a Perpinyà, després de ser consagrat Patriarca de Jerusalem pel papa Benet XIII.
Eiximenis és l’escriptor català més prolífici influent de tots els temps, el darrer gran
escriptor català de mentalitat purament medieval. Com que tenia el projecte de
posar a l’abast dels qui no sabien llatí tot el saber abastable als seus dies, va escriure
una enciclopèdia teològica i política,Lo Crestià, de la qual es conserven quatre
volums, i també una vida de Jesús, un tractat sobre els Àngels i un llibre sobre les
dones.
(Christine de Pizan apareix asseguda en una taula de treball, plena depapers, llibres i
manuscrits)
CHRISTINE DE PIZAN (C)- Le plus grand est celui, ou celle, qui a le plus de mérite.
L’excellence ou la médiocrité des personnes ne réside pas dans leur corps selon leur
sexe, mais dans la perfection de leurs coutumes et vertus.
1

VEU EN OFF (O ACTOR EN ESCENA) - Christine de Pizan va néixer a Venècia l’any 1364
i va morir el 1430 al monestir francès de Poissy. Va quedar vídua a l’edat de 25 anys, i
va aconseguir mantenir els seus tres fills, la seva mare i una neboda gràcies als seus
escrits. Fou la primera persona professional de l’escriptura en llengua francesa, i va
defensar les dones davant la misogínia dominant. La seva obra principal, La ciutat de
les dames, de 1405, és considerada com un precedent de la literatura feminista.
No és probable que Eiximenis i Pizan s’arribessin a trobar, però en aquest cas les
idees de l’un i les idees de l’altra els haurien situat amb tota seguretat en camps
oposats…
E- Diu Ciprià que com la dona va pretendre ésser l’igual a Déu, aquest la humilià de
manera que quedés subjugada al marit. I per això la carregà per a tota la vida amb la
vergonya del flux de sang mensual, un flux que les omple de males olors a causa de les
quals han de recórrer a perfums i altres ungüents. I la va condemnar a baixar al rang de
les bèsties, a tenir per sempre cara de nen i una veu infantil i cridanera, com la d’un
ase, i que esgarrapés com un gat, i que rondinés sempre com un gos. I que fos
inestable i voluble com la fulla de l’arbre al vent…
C- (canta) “La donna è mobile, qual piuma al vento, muta d’accento e di pensiero…”.
Frare Eiximenis, us hauríeu pogut dedicar a escriure òpera si ja l’haguessin inventada.
Però, parlant seriosament, em pregunto quines podrien ser les causes i les raons que
impulsen tants d’homes, ja siguin clergues o no, a parlar malament de les dones, i a
vituperar-ne la conducte, bé de paraula, bé en els seus tractats i els seus escrits.
Filòsofs, poetes i moralistes –i la llista seria ben llarga-, tots semblen posar-se d’acord a
l’hora de concloure que la dona és dolenta per naturalesa i inclinada al vici.
E- No m’agrada que m’interrompin, i menys encara un ésser del vostre sexe, que ha
estat sotmès al nostre per la voluntat divina.
C- Ah, doncs rebeu les meves excuses, i continueu amb la vostra prèdica.
E- (continua sermonejant) Així, per naturalesa, la dona no té fermesa, ni sap guardar
secrets. I com va preferir fer cas a la serp abansque no pas a Déu, va ser castigada a
esdevenir serpentina i verinosa, de manera que de cap a peus tot en ella no és sinó
verí que porta els homes a la mort.
C- Els parim i els matem. Bona barreja. No, ara seriosament: sóc incapaç de
comprendre una aberració com aquesta. (Adreçant-se al cel) Ai, Déu meu! Si és veritat
que en la dona hi ha tantes abominacions com afirmen tants i tants, per què no em vau
fer néixer mascle? (veient la cara terrible que li posa Eiximenis). Ai, no, em sap greu, ja
callo. Prosseguiu, mestre.
2

E- I Déu volgué que totes les dones fossin porugues i que un sol escarbat en pogués fer
fugir un miler d’elles.
C- Uix, un escarbat, quin fàstic !
E- I que no fossin bones per a la guerra… Les dones són febles, ja que tenen la carn
tova i delicada, mentre que, per portar les armes i atacar, i suportar grans cops, cal
molta força. A les dones no els escau de cap manera dur armes, perquè les qui anessin
a cavall per força haurien d’ensenyar les seves cames i les seves cuixes, cosa que és
molt deshonesta.
C- (reprimeix amb prou feines un atac de riure)
E- Tota dona capturada en una batalla, trigaria ben poc a ser forçada per algun home,
ric o pobre, de l’altre bàndol. I, per tant, tot home que enviés la seva dona a la guerra
s’hauria de fer a la idea que seria tard o d’hora banyut.
C- Ai ves, pobre desgraciat!
E- Una altra cosa: les dones, com que són fredes i porugues, volen orinar sovint, cosa
que no convé gens a una persona que hagi de lluitar molt de temps damunt d’un
cavall…A més, les dones guerreres no podrien tenir fills, ja que les prenyades no
serveixen per a res.
C- Alguna cosa positiva havíem de tenir, perquè, francament, això tan viril de la guerra
no em sedueix gaire. Dit d’una altra manera: pel que fa a la valentia i a la força física,
Déu i la Natura han fet un favor a les dones en concedir-nos la feblesa. Gràcies a
aquest agradable defecte, no tenim per què cometre aquestes horribles maldats,
aquestes morts o aquestes grans i cruels exaccions que la força física ha fet fer i
continua provocant! Més els hauria valgut a molts homes forts, pel bé de la seva
ànima, haver fet un pelegrinatge fins a un feble cos de dona !
E- (francament emprenyat, com no volent haver sentit les darreres paraules de C. de
Pizan)…I totes són feixugues i volen seure a terra, perquè pesen com el plom i no hi ha
sella que les pugui suportar gaire temps.
C- Ha!
E- I com que no temen Déu, el nostre Senyor va fer que parissin amb dolor, i que quan
neix una dona tota la casa estigui trista i plena de plors.
C- Ah, el pare que té una filla en lloc d’un fill! Està condemnat a ser tota la vida un
desgraciat! Doncs sapigueu que el meu pare va voler que jo rebés una educació
acurada.
3

E- (sense fer-ne cas) I fou castigada a tenir tan poc de seny que no sap refrenar les
seves passions ni les malvestats de la carn, i tot en elles és contrari a la raó natural.
C- Ja m’ho pensava, que diríeu això. Però sapigueu que una difamació categòrica de les
dones no les pot atènyer, sinó que es gira sempre contra el seu autor.
E- (continuant com si sentís ploure) Per això, creuen tot allò que senten i es deixen
influenciar pels llagoters. Per aquesta raó, el Senat de Roma va ordenar que cap
príncep o regent es deixés aconsellar per una dona, i Tiberi Cèsar li va prendre el regne
a Esdívar, rei d’Egipte, perquè es deixava aconsellar per la seva muller.
C- Perdoneu-me si m’equivoco, perquè com a dona sóc ignorant de mena, però tinc
entès que aquest Tiberi no va ser cap model de virtuts, ni com a home ni com a
emperador.
E- Doncs, eeeh…
C- De fet, hi va haver moltes dones –i encara se’n troben en els nostres dies- que van
ser grans filòsofes i que pogueren dominar disciplines més difícils i més nobles que no
pas el Dret escrit i els estatuts dels homes. Si es volgués afirmar que les dones no
tenen cap disposició natural per a la política i el poder, podria citar-vos l’exemple de
moltes dones il·lustres que han regnat en el passat.
E- (Aparentment, sense fer-li cas, però amb tota la intenció) I la dona és una gran
xerraire, i la seva llengua mai no es cansa de parlar.
C- Ja ho veig, que els homes no parleu gaire, sobretot quan us enfileu a la trona!
E- Diuen alguns poetes que Nostre Senyor creà la dona sense llengua i com que Adam
estava trist perquè ella no li podia parlar, va suplicar Déu que li fes una llengua, i Déu
va respondre: “Adam, no t’emboliquis, que parlarà pels descosits”. Però Adam insistia,
i Déu va veure una cabra que passava per allà, li va agafar la cua i en va fer una llengua
per a la dona. I la dona immediatament va parlar amb la serp i va fer que Adam
pequés. I quan Adam va demanar perdó a Déu, Déu li digué: “No t’havia avisat? Doncs
a partir d’ara no te l’escoltis més ni te la creguis, que encara tindràs més problemes.”
C- Jo no he llegit aquesta història en cap text sagrat.
E- És ficció poètica, però serveix per al meu propòsit.
C- Certament, Déu ha donat la paraula a les dones, i lloat sigui ! Perquè, si no ho hagés
fet, serien mudes.
E- Ara que ho dius…
4

C- Sí, és clar, cal admetre que totes les dones no són pas discretes, així com no són
discrets tots els homes! Però quan un home sent que té una esposa prudent, bona i
discreta, sap que ningú al món no és més digne de confiança ni podria donar-li tant de
reconfort.
E- (Continua a la seva) I les dones, com que no es poden ornar la consciència ni
l’ànima…
C- Això suposant que en tinguem, d’ànima, que l’Església encara ho està discutint.
E- … s’ornamenten la persona i el rostre, sobretot quan no les veu el marit, tot i que
diuen que ho fan per ell, i tenen por de ser velles i lletges, i neguen els anys per molts
que en tinguin, i sempre us diran que en tenen la meitat dels reals.
C- (Li clava una mirada assassina)
E- I sempre porten al cap ornaments curiosos i fora de tota mesura.
C- Ja ho veieu, quina supèrbia i vanitat que tenim! No em pertoca excusar aquelles que
tenen pretensions d’elegància i que van empolainades refinadament. És segurament
un vici, i no pas dels més petits. Tot i això, no pas per excusar el mal sinó per impedir
que alguns es creguin amb el dret de blasmar més del compte les dones elegants, et
diré que no totes ho fan per seduir.
E- Ah, no?
C- Per a alguns, tant homes com dones, és un gust honest i una inclinació natural
complaure’s en l’elegància i el gust dels bonics i els rics vestits, el fast i la netedat.
E- (Amb una certa irritació) Sant Ambròs diu que la dona hauria de dur sempre el cap
cobert en senyal que d’ella va sorgir el primer pecat, i per mostrar que està sotmesa al
seu marit, i per tal de no provocar els altres homes al pecat.
C- Vull creure que d’aquí a sis segles no hi haurà dones que portin la cara o el cap
coberts per motius tan estúpids!
E- (sense escoltar-la) Però la dona és tan mundana que si es posa un vel, deixa en canvi
els pits ben a la vista…
C- Si que us hi fixeu !
E- I van a missa amb vestits daurats, i de vellut, i de color escarlata, i de porpra, cosa
que és una gran irreverència, ja que els nostres cossos estan condemnats a la
descomposició i a ser menjats pels cucs.
5

C- És clar, com que ha de venir l’hivern, més val que ignorem la primavera! Mireu:
ningú no ha de jutjar les intencions segons l’hàbit o el vestit, perquè pertoca només a
Déu el fet de judicar les seves criatures.
E- I porten al cap cabells manllevats a dones mortes. I es pinten la cara, i els ulls, per
canviar l’aspecte que Déu els ha donat.Són com sepulcres daurats, bells per fora i
pudents per dins.
C- (Amb ironia) Evidentment, jo mai no he vist un home d’aquestes característiques.
Aquest comportament, benvolgut frare, és exclusivament femení, com tothom sap.
E- Vaig llegir que una dona tenia la cara torta i feia comprar miralls a la serventa i s’hi
mirava, i sempre es barallava amb la serventa dient-li que li havia comprat un mirall
tort i li’n feia comprar cada cop un de nou. Un dia es va queixar de la serventa a un veí
i aquell bon home…
C- No m’ho digueu, que endevino el que li va respondre. Li digué: “Dona, no és el mirall
qui és tort, sinó la vostra cara, i vós voleu convertir contra natura una cara torta en una
carta dreta. Esteu ben encegada i sou ben boja, a la vostra edat!”
E- Això mateix! I ella, avergonyida per les paraules del bon home, va reconèixer el seu
error i es va corregir.
C- Però li quedà la cara torta in saecula saeculorum, i a més des de llavors en va ser
conscient. Aquell home va acusar la seva veïna d’enganyar-se, però no heu sentit a dir
sempre que el ximple veu la palla en l’ull del seu veí però no percep la biga que hi ha
en el seu?
E- Sí, és clar, però això no treu que aquella dona...
C- (Amb decisió) Els homes sempre exigeixen de les dones una fermesa més gran que
la seva! Quan una dona comet la més petita inconveniència, víctima com és de les
incessants estratagemes dels homes, tots estan disposats a acusar-la. De fet
s’atorguen una autoritat moral tal que les inculpen dels mes grans torts i refusen de
reconèixer la força i la constància de les dones, les quals suporten tants i tants
ultratges.
E- Perquè en la dona tot és engany! Sant Ambròs diu que sempre que el Diable ha
volgut enredar grans homes ho ha fet per dona interposada. Mireu què va passar amb
Adam, i amb Samsó, i amb David, i amb Salomó, i amb tants d’altres! Per evitar el
triomf de la falsedat femenina, només hi ha un remei: fugir-ne.
C- I tanmateix, benvolgut frare, molts homes trobarien aquest món ben avorrit sense
les dones. I, permeteu-me que us ho digui, vós no estaríeu aquí malparlant d’elles
6

sense la col·laboració de la dona que us va posar al món. O és que els franciscans
neixen sota una fulla de col?
E- Aquestes paraules semblen dictades pel Dimoni!
C- Els homes tenen el costum de dir que les dones són inconstants, poc amants,
mentideres i falses. Molts autors les acusen així, sobretot Ovidi. I quan han blasmat les
dones en aquest sentit, diuen que si han escrit tant i tant contra la perfídia i la
malignitat de les dones, és per al bé públic i comú, en l’intent de prevenir els homes
contra els enganys femenins.
E- I ben fet que fan !
C- Però aquests autors no es dirigeixen a les dones per aconsellar-les de desconfiar
dels paranys que els posen els homes, tot i que és prou evident que els homes sovint
enganyen les dones amb la seva astúcia i amb la seva duplicitat.Si us fixeu en la
història, de l’antiguitat fins a l’actualitat, (irònicament) ja veureu quina perfecció, quina
força, quina constància! I no en solament en els homes de baixa condició, sinó també
en els considerats com a més grans!
E- Dona, tampoc no es tracta de…
C- Evidentment, faig al·lusió a la gran majoria, perquè és veritat que es troben també
homes prudents, constats i coratjosos, dels quals n’hi ha gran necessitat.
E- I tant!
E- En tot cas, cal concloure que si aquests autorsde què parlàvem actuessin per al bé
comú (és a dir, a favor de les dues parts implicades), s’haurien adreçat igualment a les
dones.
E- No canviïs de tema. La dona, si vol salvar-se, ha d’anar amb el pit ben cobert, i dur
sempre el llibre sagrat a la mà, i llegir en ell sense alçar mai els ulls, i honrar el marit i
nodrir els infants. Amb això ja en té prou.
C- (Amb ironia) És clar. Quina dona no es conformaria amb aquesta santa vida? Va, si
us plau! Sabeu prou bé que cap home no podria fer la suma dels serveis que les dones
han fet i fan encara cada dia!
E- Bé. Reconec que també fóra convenient que les dones sabessin de lletra…
C- Ai, ves. Aquesta no me l’esperava. Pensava que els homes ens preferíeu ben
ignorants. De fet, alguns homes afirmen que no voldrien que les seves dones, filles o
parentes estudiessin, per por que els seus costums resultessin corromputs. Així doncs,
segons vós, per què n’hauríem de saber, de lletra?
7

E- Perquè així la dona pot ser més devota, estar ocupada, i informar-se de santes i
bones coses… i quedar-se més a casa.
C- Ah, només per això?
E- I també perquè si l’home és de viatge i la dona no sap llegir, les cartes que ell li enviï
hauran de ser llegides per altres persones.
C- Ara ho entenc! Discreció i secret.
E- És clar que també hi ha homes bons i dolents…
C- No m’ho hauria imaginat mai!
E- I la maldat de l’home pot ser pitjor que la de la dona, ja que si la d’aquesta només es
manifesta a través de la llengua i el cos, la de l’home es pot manifestar a través de
molts actes.
C- Per primer cop estic parcialment d’acord amb vós. I dic parcialment perquè si bé
heu reconegut la maldat de l’home, sembleu ignorar que la dona també és capaç
d’actuar, i sovint amb més empenta que no pas els mascles. Jo mateixa, ara que sóc
vídua…
E- Ah, les vídues! Parlem-ne! Diu Sant Jeroni: “El fet de ser vídua no solament s’ha de
fer notar en els vestits negres sinó en tot l’ornament del cos, car vídua pintada i
ornamentada gran infàmia dóna d’ella mateixa, i sembla que cridi que vol un nou
marit, la qual cosa és molt lletja i vergonyosa.”I què hauria dit el sant avui, si hagués
vist les nostres vídues lligades a la manera castellana, amb la cara pintada, que van als
torneigs, i fan bromes i riuen abocades a les finestres!
C- Ja! “Vosaltres, les vídues, armeu-vos de paciència, que us en caldrà, sigueu fortes i
decidides. I vosaltres que esteu casades, aquella que té un marit dolç, bo i raonable, i
que l’estima amb veritable amor, doni gràcies a Déu, perquè això no és pas un petit
favor”. Ja ho podeu ben dir: conec més de quatre vídues que tenen bones raons per
alegrar-se d’haver perdut el marit! I consti que no parlo pas per mi.
E- Si dius que la vídua tenia mal marit, jo et respondré que després d’un mal
matrimoni, un bon i honest viudatge dóna millor exemple d’ella mateixa, i ajuda a les
altres, que han tingut bons marits, a ser també bones vídues. I a més, li convé allunyarse
de les vanitats, ja que si el primer marit ha estat dolent, encara pitjor pot ser el
segon.
C- O sigui que una bona vídua ja està, per dir-ho així, retirada del mercat. Però no pas
dels problemes: conec per experiència els mals de la viduïtat… La vídua pot deixar de
8

ser tractada d’acord amb la condició que tenia quan vivia el seu marit. Ha de fer front a
plets i demandes, i per acabar-ho d’adobar ha de suportar la maledicència de la gent!
E- Sant Agustí, a la Vida Cristiana, deia: “Hi ha tres menes de vídues. La primera: les
que només volen servir a Déu, i aquestes són les celestials. La segona, les que
mantenen la seva casa i els seus infants amb afanys i treballs, i aquestes cauen i
s’aixequen sovint. I la tercera, les que només es preocupen per plaers i solaços i a
aquestes Déu els reserva la Mort eterna.
C- Molt alegre, la perspectiva. Espero no fer-me’n mereixedora. Però, benvolgut frare,
totes aquestes idees sobre les dones…
E- Són les idees més generals i comunes.
C- Perquè la majoria d’escriptors són homes, i ells fan i desfan les seves teories sobre
nosaltres. És clar que fa un parell de segles hi va haver les trobairitz…Coneixeu la
Comtessa de Dia? Feia unes cançons precioses.
E- No m’ha interessat mai aquesta literatura profana. Tot i que quan era jove vaig
aprendre una Cançó d’un trobador, Cerverí de Girona, que deia coses molt assenyades
sobre les dones:
(CANTA UN POEMA DE CERVERÍ DE GIRONA)
Al vent i a la pluja iran
els qui dona han
els qui dona han.
Els amics iran espingant,
al vent i a la pluja iran,
i a aquells que no espingaran
al vent i a la pluja iran,
les dames se'ls enfadaran,
i els escarniran
i els escarniran.
Al vent i a la pluja iran
els qui dona han
els qui dona han.
Veig els nois amb joia i amb cant,
al vent i a la pluja iran,
al jardí del prat verdejant,
al vent i a la pluja iran,
i les flors i els ocells cantant,
9

i els ocells cantant
i els ocells cantant.
Al vent i a la pluja iran
els qui dona han
els qui dona han.
M'alegra i em plau ço que fan,
que un armari han
on els marits van.
Sobreprets, Cardona sevant
i en Pere l'Infant
i en Pere l'Infant
C- Molt divertit. No m’esperava altra cosa de vós ! Doncs sapigueu que, a part de les
trobairitz, també hi va haverClotilde, i Heloïsa,i altres dones que van posar per escrit
les seves conviccions, però la seva obra ha quedat ofegada per la malvolença dels
frares i els clergues d’aquest segle.
E- Jo no els vull pas mal a les dones! Ben al contrari!
C- Doncs, sentint-vos, no m’ho sembla pas.
E- Sempre he reconegut que les dones teniu algunes coses positives… que Déu va crear
Eva a partir del costat d’Adam i no pas del cap ni dels peus. Si hagués estat creada del
cap, hauria senyorejat Adam, si l’hagués creada dels peus, ell l’hauria de senyorejar a
ella. La dona no és ni una mestressa ni una serventa.
C- Així doncs, reconeixeu que les dones són criatures humanes i que, per tant, l’home i
la dona són iguals.
E- Bé… Potser tampoc no cal arribar tan lluny com això. La dona té ànima, d’això n’estic
segur…
C- Almenys sou una mica més assenyat que molts dels vostres col·legues.
E- …però tot ens indica que és per naturalesa inferior a l’home.
C- I em podríeu explicar en què consisteix aquest “tot”, si us plau?
E- L’observació de la Natura, els textos sagrats…
C- La Natura diu coses diferents a observadors diferents, però hauria pogut la Natura
crear alguna cosa que no fos completament bona? I pel que fa als textos sagrats, van
ser compilats per homes, no ho oblidéssim pas!
1
0

E- Per homes guiats per l’alè sagrat de Déu !
C- I que van decidir quins textos eren recomanables i quins havien de restar ocults. En
tot cas, benvolgut Fra Eiximenis, és evident que vós ens voleu mal a les dones, encara
que no sigui d’una manera ferotge… ens voleu mal “moderadament”, per dir-ho així.
E- Dius coses ben estranyes per ser…
C- Per ser una dona, voleu dir, oi?
E- Sí, això mateix.
C- Cal reconèixer que no sou especialmentbel·ligerant contra nosaltres. No crec que
ens odieu. Però no us esteu de transmetre i propagar els tòpics sobre la nostra maldat
que circulen entre els homes de lletres del vostre entorn.
E- Però jo he escrit el Llibre de les dones, un llibre destinat a vosaltres.
C- Un llibreque proclama la desigualtat entre els sexes i la inferioritat de la dona. Un
llibre que ha de servir perquè aprenguem a saber quin és el lloc que ens pertoca, i a no
moure’ns d’allà.
E- Tu pretens que els homes i les dones siguin iguals? Això és absurd.
C- No pas iguals! La diferència és evident, per sort. El problema no és que siguem
diferents, és que la vostra mentalitat, davant d’una diferència, de qualsevol diferència,
sempre estableix una jerarquia.
E- La jerarquia és d’origen diví!
C- La jerarquia no s’hauria d’aplicar als éssers humans en cap cas, i encara menys quan
es tracta del sexe!
E- Repeteixo que jo he tractat molt bé les dones en els meus escrits. Escolta (llegint):
“Menysprear i malparlar de les dones en general no és bona cosa ni plaent a Déu. De
dona ets eixit i per ella nodrit, i per dona estimat. La dona és per naturalesa pietosa,
vergonyosa, amorosa, graciosa. La dona és la vida de l’home, sa i malalt, és un refugi
assenyalat.”
C- Molt bonic. Llàstima que entri en contradicció amb molts altres dels vostres textos. I
a més, darrere d’aquests elogis, s’hi veu sempre la dona al servei de l’home.
E- Defenso el matrimoni i m’oposo a la violència física dels marits contra les mullers!
C- Però no defenseu una igualtat de tracte! Per vós, l’home ha d’estimar la muller; la
dona ha d’estimar i SERVIR el marit. Una gran diferència, no trobeu?I goseu dir coses,
adreçant-vos als homes, com –cito de memòria- “suporteu-les caritativament per tal
1
1

que Déu tingui pietat de vosaltres. » No, benvolgut frare, la dona no necessita que
l’home la suporti caritativament. La dona fou feta a imatge de Déu.
E- Déu és una dona? Això és blasfèmia!
C- No manquen mai folls per creure, quan senten dir que Déu va fer l’home a imatge
seva, que es tracta del cos físic. Això és fals, perquè Déu encara no havia pres cos
humà. Es tracta de l’ànima, al contrari, que és consciència reflexiva i durarà
eternament a imatge de Déu. I aquesta ànima Déu la va crear tan bona en el cos de la
dona com en el de l’home. Idèntica.
E- Segons això, la dona és una creació molt noble. Però Ciceró diu que un home no ha
de servir mai una dona perquè això seria rebaixar-se!
C- Servir la Verge més que els àngels seria rebaixar-se ?
E- M’estàs intentant embolicar…
C- Qui voldria oblidar tots els beneficis que les mares fan als seus fills, tot el bé que les
dones fan als seus esposos ? Demano que, almenys, no es vulguin oblidar els beneficis
que pertoquen al domini espiritual.
E- Ho repeteixo: ets una enredaire, com totes les del teu sexe. Un dels Catons, el que
fou el més gran orador, deia que si el món hagués estat creat sense la dona,
freqüentaríem els déus.
C- Quina mena de savi, devia de ser! És mitjançant la dona, que l’home va accedir al
regne de Déu. Si va caure per Eva, per Maria va alçar-se molt més amunt, perquè fou
ella qui el va unir a la Divinitat. I això no s’hauria esdevingut mai si Eva no hagués
pecat. Ah, quin home pot ser prou ingrat per oblidar que va ser una dona –parlo de la
verge Maria- qui li va obrir les portes del Paradís? Es pot demanar un bé més gran?
E- O sigui que encara hem d’estar agraïts a Eva per haver pecat i haver obert la porta a
l’actuació de laMare de Déu! És com dir que Judes fou necessari per a la Resurrecció!
C- Doncs ara que ho comenteu…
E- (Escandalitzat) No vull seguir per aquest camí. Em fas confondre. Ho veus, com les
dones sou unes recargolades ? El mateix Cató també deia que la dona és com la rosa:
bonica de veure, però plena d’espines.
C- De vegades, val la pena córrer el risc de punxar-se, no trobeu?Però si voleu observar
el caràcter dels infants, veureu que els agrada la dolçor i l’amabilitat. I què hi ha de
més dolç i amable en aquest món que una dona de bé? Fixeu-vos en la perversitat
d’aquesta gent diabòlica que vol fer de la dolçor –aquest bé i aquesta virtut que la
1
2

Natura concedeix a les dones- un vici i un retret. Les dones estem fetes per estimar i
per ser tendres. Prou que ho sabia la Comtessa de Dia.
E- Tornem-hi, amb aquesta trobairitz del Dimoni!
(CANTA UN POEMA DE LA COMTESSA DE DIA)
Joia i jovença em fan gaudir,
joia i jovença gaudia.
Puix mon amic m’enllepolí,
jo també sóc llepolia.
No em farà traïdoria,
perquè jo mai no el vaig trair,
i si tostemps de cor l’amí,
haig de ser la seva aimia.
Que seva em fes jo prou volguí,
qui val tant com jo volia.
Si, mercè a Déu, me n’alegrí,
vull que Ell li doni alegria.
Si doncs jo no li ho diria,
que sigui sord a tot maldir,
car molts de cops cerca sofrir
qui de grat no sofriria.
No tindrà honor benmereixent,
si amb la seva mereixença
no enarta un cavaller valent
dama que cerca valença.
Quan a amar-lo molt comença,
ha de ser bon començament
si gent de bé troba avinent
que ambdós facin avinença.
Un de molt noble i escaient,
car desig força escaiença,
jo he triat ara, en coneixent
que me’n val la coneixença.
Jo vull que doni creença
a ma fe, i visqui malcreient
que hagi de fer-li falliment
si en ell no hi ha defallença.
1
3

Floris, de vostra acollença
jo me’n vull fer ben acollent,
car si amb mi vós sou benvolent,
bons homes us han volença.
E- Aquesta Cançó és obscena i l’heu cantada només per provocar-me!
C- És una Cançó molt bonica, que parla d’amor i de tendresa. Els frares en fugiu, de la
tendresa? Us fa por el cos d’una dona?
E- Eeeh… canviem de tema! Què em dius del testimoni inapel·labledels autors que
sostenen que les dones sou per naturalesa llamineres i massa inclinades a menjar?
C- No pas més que els homes ! És curiós que em digueu això, vós, que heu escrit tant i
tant sobre com usar bé de beure i de menjar. Recordo que en una ocasió vau reproduir
la carta que un eclesiàstic va trametre a un metge. La tinc entre els meus papers. Voleu
que us la llegeixi?
F- No… no cal.
C- Sí, home sí, val la pena que feu memòria L’eclesiàstic es queixa que mai no té gana i
explica al metge el que acostuma a fer diàriament, perquè el pugui aconsellar.
F- Me’n recordo prou bé. T’he dit que no cal…
C- (sense fer-ne cas) Diu, més o menys, «Quanem llevo, menjo una mica d’una fogassa
calda amb una tassa de vi. Per dinar, vario les carns segons el temps: a l’estiu, polls
tendres amb salsa i amb pa, cabrits i vedella de llet, moltons i perdius; a la tardor,
tords, tudons, fotges i carn de caça, és a dir: cérvols, cabirols, llebres i conills; A la
primavera, faisans, grues i oques. No faig servir totes les salses, sinó sobretot les
espesses, bullides. A la fi de l’àpat, formatjades o formatge fregit amb mantega o fos al
foc, amb sucre i pa torrat.” Parla després del menjar de cullera, del que fa per poder
llançar fora les ventositats que se li produeixen al ventre, i després passa a tractar de la
beguda. Continuo?
F- No serà necessari. Jo…
G- “Bec vi grec a l’estiu, a l’hivern vi cuit, moscatell o malvasia. I també claret amb
neules i pebre. » I continua amb una llista inacabable: picapoll de Mallorca, rosat
d’Avinyó, etcètera, etcètera. També explica que dorm moltes hores en un llit amb set
matalassos, que es posa perfums, i que sovint fa que el ventin. I continua dient: “I tot i
que em poso sovint lavatives, em costa molt buidar el ventre i m’agradaria molt ser
prim per tal que en anar per la ciutat les dones no es riguin de la meva panxa tan
grossa”. De fet, comenta per acabar que va sovint amb dones i que se les fa buscar
1
4

fadrines “per no injuriar ningú”. I, benvolgut frare, goseu dir després d’això que les
dones som unes golafres i que no tenim seny?
E- Aquest era un cas especial, que vaig posar com a exemple del comportament
desordenat d’alguns homes. D’una minoria. Ja aquell trobador, en Guillem de
Berguedà –que va acusar molta gent injustament, com per exemple el bisbe d’Urgell…
C- Què deia, del bisbe d’Urgell?
E- Que era un fornicador i que deixava els homes prenyats!
C- Bé, la segona part de l’acusació segur que era falsa.
E- Doncs bé, Guillem de Berguedà va acusar amb justícia un frare de Poitiers anomenat
Roger, que predicava falsament i fornicava desmesuradament.
C- (fingint-se escandalitzada) No m’hauria imaginat mai això, d’un frare ! I vós ? Em
pensava que segons m’havíeu dit, no escoltàveu cançons profanes…
E- (mig avergonyit) I no ho faig mai! Bé, gairebé mai. I en el cas que us esmento,
encara que el text del trobador conté paraules poc recomanables, la finalitat és
pertinent, ja que busca denunciar una conducta desviada per part d’un servent del
Senyor!
C- (juganera) No us molesteu a justificar-vos. Que no ho veieu, que us estic prenent el
pèl?
E- (Irritat) Que en sou de… de… pocavergonya! Ah, quanta raó té la dita: “És per plorar,
parlar i filar que Déu va crear la dona”.
C- Això no ho veig com a cap retret. Nostre Senyor Jesucrist va vessar ell mateix, des de
l’altura de Sa Majestat, llàgrimes de compassió quan va veure plorar Maria Magdalena
i la seva germana Marta per la mort del seu germà Llàtzer, a qui va ressuscitar. I, sí,
Déu ha donat la paraula a les dones, i lloat sigui! Perquè si no ho hagués fet, no
podríem rebatre les bestieses dels homes. Si la paraula de la dona hagués estat tan
condemnable com alguns preteneu, Nostre Senyor no hauria permès mai que una
dona fos la primera a anunciar la seva gloriosa Resurrecció, perquè ell mateix va
encarregar a la benaurada Magdalena de portar-ne la nova als apòstols i a Pere.
E- Hi ha qui diu que si Déu es va aparèixer primer a una dona era perquè sabia bé que
aquesta no podria callar i que així la notícia de la seva resurrecció seria escampada
més ràpidament.
C- (Indignada) Ho he sentit a dir en algun sermó. I cal ser realment boig per dir una
bajanada com aquesta! A més, qui afirma això insulta Jesucrist, perquè és com afirmar
1
5

que una cosa santa i perfecta hauria estat revelada mitjançant un vici. Déu no ha de
ser mai subjecte de burla!
E – És clar que no, però…
C- I pel que fa a filar, és una cosa excel·lent que Déu ens hagi donat una vocació, ja que
el treball és necessari al servei diví i al manteniment de tota criatura racional, i sense
ell el món viuria en la més gran desolació. A més, dit sigui entre nosaltres, millor filar
que no pas caure en les urpes de l’oci, pare de vicis, com tants homes que conec.
E- Però com pot una dona, una vídua com tu, dir que coneix bé els homes, i posar-se
en contra del que han dit i han escrit tants savis i homes sants!
C- Molthe llegit els filòsofs, els poetes i els moralistes, i tots semblen parlar a l’uníson
per concloure que la dona és intrínsecament dolenta i inclinada al vici.
E- Per alguna cosa serà!
C- Jo també em deia a mi mateixa que era improbable que tants homes il·lustres, tants
de grans doctors amb un enteniment tan alt i tan profund, tan clarividents en
tot,haguessin pogut parlar d’una manera tan negativa i en tantes obres sobre les
dones sense tenir raó. De fet, m’era quasi impossible de trobar un text de qualsevol
autor, on abans d’acabar-ne la lectura no localitzés algun capítol o paràgraf
condemnatori per a nosaltres. Així doncs, em fiava més del judici dels altres que del
que jo sentia i sabia en el meu ser de dona.
E- Doctors té l’Església! Pretens saber-ne més que ells?
C- No, però vaig pensar que Déu hauria fet una cosa abjecta en crear la Dona, si la
Dona era tal com la descrivien aquests doctors! I Déu no podia ni equivocar-se ni fer
una cosa dolenta.
E- Malament! Ja veig que et vas deixar portar per la lògica i per la racionalitat, que
sovint són armes esmolades pel Diable.
C- Altra feina té, el Diable! De sobte, vaig veure que les millors coses són les més
discutides i debatudes. I si els més grans filòsofs se les tenen entre ells sobre els temes
més diversos i sovint no poden destriar el vertader del fals, no podia ser que
estiguessin equivocats respecte de les dones?
E- Tots? Equivocats tots justament sobre aquest tema?
C- No pas tots. Hi ha veus que han sortit en la nostra defensa, però han estat
denigrades i silenciades. Per això he escrit jo mateixa un llibre.
E- Un llibre?
1
6

C- Sí. Es titula La ciutat de les dames.
E- Una dona escriptora. Només ens faltava això. L’única relació de les dones amb els
llibres haurien de ser les lectures devotes. Si comenceu així, qui sap com acabareu…
Volent ser metges, o jutges!
C- I per què no podríem ser jutges, si us plau?
E- Quina pregunta! Perquè… Perquè… Vaja, ho vaig explicar molt clarament en el meu
Regiment de la cosa pública: els joves i les dones fan les coses apassionadament i
sense raó ni seny, per això no són aptes per a segons quines feines. Una persona
apassionada i sense saviesa no pot aconsellar sàviament sobre cap matèria.
C- No em direu que no heu sentit mai cap dona donar un bon consell.
E- Sí és clar, tal com es veu en el llibre de Judit, però és un cas especial que no s’estén a
les altres.
C- Un cas aïllat, com la golafreria de l’eclesiàstic.
F- Això mateix.
C- Puc arribar a comprendre que Déu no vulgui que els homes facin els treballs de les
dones, i a l’inrevés. Sé que un amo previsor i prudent reparteix entre la seva família els
diferents treballs domèstics, i que el que fa l’un, l’altre no ho fa.
E- Ara començo a estar d’acord amb tu, filla meva.
C- Als homes, Déu els ha donat la força física, i el coratge d’anar i venir i el de parlar
sense por. Perquè tenen aquestes aptituds, aprenen el Dret i això ho han de fer per
mantenir la justícia, perquè si algú refusa obeir la llei establerta, promulgada conforme
al Dret, cal reprimir-lo per la força i el poder de les armes.
E- I les dones serien incapaces d’exercir aquestes formes de repressió.
C- I tanmateix…
E- I tanmateix, què ?
C- I tanmateix, no es pot pretendre que les dones no són prouintel·ligents per
aprendre el Dret: l’experiència prova el contrari. I moltes dones il·lustres han regnat en
el passat.
E- Això són…
C- Sí, ja ho sé, excepcions. Us resulten d’allò més útils, les excepcions, als homes. Però
què me’n dieu, de tantes vídues del nostre temps que han dirigit tan i tan bé els seus
1
7

negocis després de la mort del marit ? Elles aporten la prova irrefutable que no hi ha
cap tasca massa pesant per a una dona intel·ligent.
E- Però les dones no són creadores, no inventen, no tenen prou força intel·lectual…
C- Ah, no? Us parlaré d’entrada de la noble Nicostrata, que els itàlics anomenaven
Carmenta, la filla del rei d’Arcàdia. Era tan sàvia i el seu llenguatge era tan eloqüent
que els poetes de l’època deien que era l’estimada del déu Mercuri. Emigrada a Itàlia
amb el seu fill, fundà Roma i va escriure les primeres lleis que van regir en aquell país,
a més d’inventar el nostre alfabet llatí i posar les bases de la gramàtica. Què me’n
dieu?
E- Devia ser una…
C- Una excepció, és clar. I Minerva, una verge d’origen grec que tenia per sobrenom
Pal.las? Bocaccio en parla. Era tan intel·ligent que els ximples la van prendre per una
deessa baixada del cel. Va inventar les lletres gregues anomenades “caràcters” i va
desenvolupar l’art de la llana i del teixit, tot inventant el teler i la tècnica per obtenir
una roba fina. I també va descobrir com premsar les olives, i com construir carruatges,
i va inventar l’art de l’arnès i de les armadures de ferro, i diversos instruments de vent,
i…
E- Sí, és clar, però…
C- Però és una altra excepció? Comencen a haver-ne massa, no trobeu? I si voleu
mostres de dones excel·lents i castes mencionades per les Sagrades Escriptures,
podríem esmentar la noble vídua Judit, que va salvar el poble d’Israel en decapitar
Holofernes. I Sara, i Rebeca, i Rut, i…
E- D’acord, d’acord… Ja veig que teniu una part de raó en moltes coses que heu dit.
C- Només una part? Bé, seria demanar massa que el gran Francesc Eiximenis baixés del
burro i reconegués els seus errors d’una manera oberta. Per cert, m’adono que us
adreceu a mi amb més respecte que no pas abans.
E- Ho faig? Serà potser perquè m’heu impressionat una mica, tot i que de cap manera
considero que sigui jo qui es troba en l’error. Hauríem de consultar un jutge tan savi
com el rei Salomó per resoldre aquesta querella.
C- O com la reina Ester.
E- (Somrient) O com la reina Ester. Per cert, Christine…
C- Digueu, Fra Eiximenis.
E- Aquesta conversa hauria estat possible en el nostre temps?
1
8

C- Possible, sí. Però poc probable.
E- Llàstima. Ens hauria fet bé a tots dos.
C- En tot cas, reconec que hi ha altres religiosos més obtusos que vós. Voleu reprendre
el vostre sermó? Jo hauria de continuar escrivint.
E- (Al públic, continuant el sermó) Ah, les dones… Direu que Dalila enganyà el noble
Samsó; i que la muller de Job es va alçar contra el seu marit i senyor, i que la filla del
rei d’Egipte féu errar Salomó. Però tres exemples no ens permeten extreure’n una
conseqüència general, ja que hi ha hagut molts homes heretges, i traïdors, i lladres.
Vosaltres heu de ser necessàriament com ells? Oi que no? Doncs no tracteu tampoc
totes les dones de la mateixa manera, si voleu ser tinguts per justos. Penseu que
acusant de manera general les dones, impugneu el seu faedor, Nostre Senyor Déu.
C- (Com per a ella mateixa) Això mateix.
E- I penseu que Déu va honorar les dones, perquè de dona va voler néixer, i una dona
va posar sobre tota natura angèlica. I també que Déu ha provat la bondat i la fidelitat
de les dones, i n’ha trobades de millors que molts homes, i n’ha posades, i en posarà,
moltes al Paradís.
C- (Per a ella) Molt bé, Fra Eiximenis. Ara us escolto.
E- Per totes aquestes coses, ningú no deu malparlar de les dones, ni voler-les
malament, sinó prear-les i honrar-les. Ara bé, un cop les haureu lloades, us recomano
que només us acosteu a la vostra, i no pas a les dels altres.
(Christine, que estava escrivint, en sentir la darrera frase, s’aixeca indignada i s’encara
amb Eiximenis, el qual li somriu encongint-se d’espatlles, com un nen enxampat en una
malifeta. Diu després, adreçant-se al públic:)
C- Recordeu, estimades amigues, com aquests homes us acusen de fragilitat, de
lleugeresa, d’inconstància, la qual cosa no els priva, però, de desplegar les astúcies més
sofisticades per seduir-vos... Fugiu, senyores, fugiu!
E- Això mateix, germans, fugiu!
C i E ALHORA: Fugiu dels homes / Fugiu de les dones!
FOSA EN NEGRE (Pot sonar de música de fons, mentre duren les salutacions, una
melodia del segle XIV o XV)
1
9