Memoria de Actividades. - Casal dels Infants

La meva experiència a la Mina
Feia més de dos anys que treballava com a
voluntari al Casal. El meu ofici de periodista
em va portar directament a fer-ho al departament
de Comunicació, on em dedicava
–em dedico encara- a redactar textos per la
web, fer recull de notícies, netejar el fons de
fotografies, posar al dia el Facebook i revisar
el contactes amb els mitjans de comunicació.
Estic encantat amb la feina, tinc molta
sort amb les meves companyes d’equip –tot
dones, em sento com el pare de totes elles- i
m’agrada baixar al Raval, un barri que vaig
freqüentar bastant durant la meva joventut.
Però també tenia ganes d’un contacte més
pròxim amb joves i quan em va arribar un
mail demanant voluntaris per ajudar a la
Mina no vaig dubtar en respondre. Sembla
ser que no és fàcil trobar voluntaris per la
Mina, potser perquè el barri és lluny o per la
fama que té de conflictiu. El fet és que vaig
ser acollit amb els braços oberts per l’equip
de monitors, monitores i voluntaris que treballen
allà.
El local del Casal acaba de ser renovat i és
ampli i lluminós. L’equip, entusiasta. La feina,
engrescadora. Però les condicions materials
són dures.
Els habitants de la Mina pertanyen, en la
seva majoria, a l’ètnia gitana. Han tingut una
escolarització escassa i dolenta, es casen i
tenen fills molt joves. Segueixen vivint amb
els pares i els treballs
als quals poden optar
són de poca especialització. Hi ha també
emigrants del Marroc, del Pakistan i d’alguns
països sudamericans. Els pocs joves que
han acabat els seus estudis els han aprofitat
molt poc. I es troben amb greus mancances
a l’hora de buscar feina. El seu coneixement
del català és també molt baix. La meva tasca
a la Mina és treballar amb nois i noies repassant
coses tan elementals com les quatre
regles o normes molt simples d’ortografia.
He notat una notable diferència entre nois
i noies, sobretot entre els gitanos. Elles són
molt més responsables, porten el pes de la
família i dels fills i no es repengen com la
majoria dels seus companys. El problema
principal, però, és la falta de continuïtat en
les seves activitats. Falten a classe sense motiu
i molts no acaben de valorar els avantatges
d’una bona preparació.
El factor econòmic és també rellevant. No
tenir diners per comprar una tarja de metro
pot ser el motiu de no poder fer a Barcelona
les pràctiques requerides per completar un
curset professional.
Malgrat tot, considero que estem fent una
tasca molt positiva i que el Casal s’ha convertit
en un referència al barri de la Mina.
Jorge de Cominges
Memoria 2011
41