Catàleg 10 anys - Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca ...

ENTREVISTA AMB JAVIER BLAS
30
ENTREVISTA CON JAVIER BLAS
cular de l’estampa. Comparat amb el d’altres societats europees, la tradició de les quals en l’estimació de l’estampa ve de lluny,
el públic espanyol es troba en una situació de desfasament històric considerable. Encara els productes gràfics estan llastrats pel
pes de la indiferència i per la subvaloració qualitativa respecte d’altres objectes artístics, la pintura en particular. El mercat i la
crítica tenen la seva quota de responsabilitat en aquest fet.
Tanmateix, la situació difereix en el cas dels creadors i productors. No pretenc ser triomfalista però, per fortuna, la valoració de
l’estampa avui i l’interès cap a l’esmentada manifestació dins de la comunitat artística s’han consolidat i són irrecognoscibles
des de la perspectiva de fa a penes una dècada. Durant els darrers anys del segle XX i els primers del XXI molts de creadors han
convertit l’art gràfic en una activitat essencial del seu procés creatiu a causa de la capacitat del mitjà per oferir un llenguatge
innovador i interessants opcions d’experimentació. Existeixen suficients indicis per creure que l’expansió de l’art tecnològic no
obeeix a una moda. Els seus ressorts instrumentals, processals i visuals estan integrats en unes estructures de recorregut més
llarg. Fora de les nostres fronteres tenim alguns referents d’interès, sobretot en l’àmbit anglosaxó. Un dels editors d’estampes
més prestigiosos britànics, Charles B. Clibborn, director de Paragon Press, comercialitza amb èxit impressions digitals d’artistes
consagrats, estampades a Permaprint, Senecio Press i altres tallers. Els nord-americans Cone Editions i Nash Editions han aconseguit
consolidar la seva posició al mercat de l’art gràfic amb productes exclusivament digitals, i la seva experiència ha impulsat
altres iniciatives semblants. Editors d’Alemanya, França, Holanda, Àustria... aposten amb fermesa per noves tipologies d’estampes.
A Espanya una galeria tan prestigiosa com Estiarte i un editor més recent com Arte i Naturaleza inclouen estampes digitals
a la seva oferta. En definitiva, tals dades confirmen que les respostes als estímuls ja es donen. Aquest és només l’inici.
- Una de les raons per les quals Miró tenia una especial estimació per l’obra gràfica era perquè complia amb la seva voluntat
de democratització de l’art. A través de projectes com el d’Estampa, s’insisteix en aquest camp. En l’actualitat, com s’ha
d’articular? Quines noves línies de difusió i comercialització es poden plantejar?
L’actitud de Miró davant de l’art gràfic, per la inherent multiplicitat del mitjà i la conseqüent possibilitat d’accedir amb les
blico español se encuentra en una situación de desfase histórico considerable. Todavía los productos gráficos están lastrados por
el peso de la indiferencia y por la infravaloración cualitativa respecto a otros objetos artísticos, la pintura en particular. El mercado
y la crítica tienen su cuota de responsabilidad en este hecho.
Sin embargo, la situación difiere en el caso de los creadores y productores. No pretendo ser triunfalista pero, por fortuna, la
valoración de la estampa hoy y el interés hacia dicha manifestación dentro de la comunidad artística se han consolidado y son
irreconocibles desde la perspectiva de hace apenas una década. Durante los últimos años del siglo XX y los primeros del XXI
muchos creadores han convertido el arte gráfico en una actividad esencial de su proceso creativo debido a la capacidad del medio
para ofrecer un lenguaje innovador e interesantes opciones de experimentación. Existen suficientes indicios para creer que
la expansión del arte tecnológico no obedece a una moda. Sus resortes instrumentales, procesales y visuales están integrados en
unas estructuras de más largo recorrido. Fuera de nuestras fronteras tenemos algunos referentes de interés, sobre todo en el ámbito
anglosajón. Uno de los más prestigiosos editores de estampas británicos, Charles B. Clibborn, director de Paragon Press,
está comercializando con éxito impresiones digitales de artistas consagrados, estampadas en Permaprint, Senecio Press y otros
talleres. Los norteamericanos Cone Editions y Nash Editions han logrado consolidar su posición en el mercado del arte gráfico
con productos exclusivamente digitales, y su experiencia ha impulsado otras iniciativas parecidas. Editores de Alemania, Francia,
Holanda, Austria… están apostando con firmeza por nuevas tipologías de estampas. En España una galería tan prestigiosa
como Estiarte y un editor más reciente como Arte y Naturaleza incluyen estampas digitales en su oferta. En fin, tales datos confirman
que las respuestas a los estímulos ya se están dando. Éste es sólo el inicio.
- Una de las razones por las cuales Miró tenía un especial aprecio por la obra gráfica era porque cumplía con su voluntad de
democratización del arte. A través de proyectos como el de Estampa, se insiste en este campo. ¿En la actualidad, cómo se
debe articular? ¿Qué nuevas líneas de difusión y comercialización cabría plantearse?
La actitud de Miró ante el arte gráfico, por la inherente multiplicidad del medio y la consecuente posibilidad de acceder con sus
estampas a un número amplio de receptores, difiere de los intereses comerciales de una feria como Estampa. Tal vez las dos po-
seves estampes a un nombre ampli de receptors, difereix dels interessos comercials d’una fira com Estampa. Potser les dues
posicions puguin mesurar-se en termes de democratització de l’art, però l’objectiu d’ambdues és diferent. La democràcia és un
concepte amb excel·lent fortuna i precisament és per això que, perquè gaudeix d’una valoració tan positiva, el mercat se n’ha
apropiat amb habilitat. Que un objecte sigui democràtic ven. Però cal diferenciar, i crec que aquesta qüestió és clau per entendre
molts dels hàbits que lligam a l’art gràfic, la posició de l’artista de la posició del mercat. El final de l’artista hauria de ser la
creació. El del mercat és, sens dubte, l’obtenció de beneficis. No som tan ingenus per desconèixer que alguns artistes dediquen
els seus esforços al segon. Sigui com sigui, el mercat ha aconseguit imposar sistemàticament les seves regles de joc a l’artista i
sotmetre’l en molts de casos a una subordinació implícita. La numeració de la tirada i la firma són testimonis significatius del
poder del mercat i de la seva capacitat d’actuació sobre la consciència col·lectiva. Una estampa sense firma i sense justificació
de tirada és menyspreada pel públic. Algú podria donar-me un argument racional d’aquesta actitud? Estam perduts si l’interès
d’una obra d’art es mesura més pels seus aspectes externs que pels seus valors estètics o per la seva capacitat per comunicar un
missatge o generar empatia. I no crec que ningú, excepte els inversors, pugui rebatre que la numeració i la firma són aspectes
externs quant a la imatge. No convé oblidar que aquests convencionalismes són massa recents en la història de l’estampa i tenen
efectes negatius sobre la seva pròpia consideració social, ja que actuen al servei de la injustificada jerarquia de les categories
artístiques perpetuada per interessos econòmics amb la complicitat de la crítica d’art. D’acord amb l’esmentada classificació
jeràrquica, la pintura ocupa el nivell més alt en l’escala de valoració, seguida del dibuix, el gravat i la litografia, fins arribar a
l’esglaó darrer reservat a la fotografia, encara que els productes fotogràfics han recuperat posicions en els darrers anys per la seva
condició de mitjancers transversals entre diversos gèneres. I ja que la pintura és el paradigma de l’obra d’art, totes les altres categories
han tendit a imitar-la. Així va sorgir la pràctica d’escurçar les edicions i numerar-les, una pràctica antitètica amb el principi
de democratització. De manera que les aspiracions a democratitzar l’obra d’art per part del mercat no són sinceres. Opín
que és necessari esfondrar el mite de la unicitat com a condició de l’objecte artístic i l’aura de l’artista implícita a la firma, o el
que és el mateix, desposseir el producte de qualsevol valoració externa a la imatge.
La Calcografia del Louvre ha introduït una interessant alternativa en la comercialització d’estampes contemporànies. Encarrega
siciones puedan medirse en términos de democratización del arte, pero el objetivo de ambas es diferente. La democracia es un
concepto con excelente fortuna y precisamente por ello, porque goza de una valoración tan positiva, el mercado se lo ha apropiado
con habilidad. Qué un objeto sea democrático vende. Pero hay que diferenciar, y creo que esta cuestión es clave para entender
muchos de los hábitos que encorsetan al arte gráfico, la posición del artista de la posición del mercado. El fin del artista debería ser
la creación, el del mercado es, sin duda, la obtención de beneficios. No somos tan ingenuos para desconocer que algunos artistas
dedican sus esfuerzos a lo segundo. Sea como fuere, el mercado ha logrado imponer sistemáticamente sus reglas de juego al artista
y someterle en muchos casos a una subordinación implícita. La numeración de la tirada y la firma son testimonios significativos
del poder del mercado y de su capacidad de actuación sobre la conciencia colectiva. Una estampa sin firma y sin justificación de
tirada es despreciada por el público. ¿Alguien podría darme un argumento racional de esa actitud? Estamos perdidos si el interés de
una obra de arte se mide más por sus aspectos externos que por sus valores estéticos o por su capacidad para comunicar un mensaje
o generar empatía. Y no creo que nadie, excepto los inversores, pueda rebatir que la numeración y la firma son aspectos externos
en relación con la imagen. No conviene olvidar que esos convencionalismos son demasiado recientes en la historia de la estampa y
tienen efectos negativos sobre su propia consideración social, ya que actúan al servicio de la injustificada jerarquía de las categorías
artísticas perpetuada por intereses económicos con la complicidad de la crítica de arte. De acuerdo con dicha clasificación jerárquica,
la pintura ocupa el nivel más alto en la escala de valoración, seguida del dibujo, el grabado y la litografía, hasta llegar al escalón
último reservado a la fotografía, aunque los productos fotográficos han recuperado posiciones en los últimos años por su condición
de mediadores transversales entre varios géneros. Y puesto que la pintura es el paradigma de la obra de arte, todas las demás categorías
han tendido a imitarla. Así surgió la práctica de acortar las ediciones y numerarlas, una práctica antitética con el principio
de democratización. De modo que las aspiraciones a democratizar la obra de arte por parte del mercado no son sinceras. Opino
que es preciso derrumbar el mito de la unicidad como condición del objeto artístico y el aura del artista implícito en la firma, o lo
que es lo mismo, despojar al producto de cualquier valoración externa a la imagen.
La Chalcographie du Louvre ha introducido una interesante alternativa en la comercialización de estampas contemporáneas.
Encarga una matriz calcográfica a un grabador por la que éste recibe una cantidad pactada previamente. La plancha se estampa
sin límite de edición. A medida que las estampas son vendidas continúa estampándose la matriz. La producción puede alargarse
ENTREVISTA AMB JAVIER BLAS
31
ENTREVISTA CON JAVIER BLAS