1 NOTA DE TREBALL JAUME VICENS I VIVES I ... - Pàgina d'inici

L’Obra Completa, els Homenots, el debat sobre el bilingüisme i la novel·la
en Josep Pla. Llibres no reeditats a l’Obra Completa.
L’Obra Completa
Com assenyala Xavier Febrés a “Josep Pla. Biografia de l’Homenot”,
Plaza&Janés Editors, març 1990, pàgines 167-168, entre els anys 1956 i 1963,
quan mor l’editor Josep M. Cruzet, l’Editorial Selecta publica 29 volums de
l’Obra Completa de Josep Pla. D’aquests, 9 corresponen als Homenots. Són
volums de 200 pàgines.
El 1966 l’editorial Destino, amb Josep Vergés al capdavant, inicia la publicació
dels 44 volums de l’Obra Completa, volums que tindran una mitjana de 600
pàgines. El volum 45 està escrit per Josep Vergés i explica la seva coneixença i
valoració de l’Homenot, Josep Pla. El volum 46, que clou l’Obra Completa, és a
càrrec de Cristina Badosa i aporta un índex analític i cronològic de gran utilitat.
L’Obra Completa té un total de 29.000 pàgines i aplega 120 llibres diferents. No
hi ha cap altre autor en el món occidental que tingui una Obra Completa
d’aquesta magnitud. A Editions La Pleíade, París, Voltaire té 14 volums i
23.000 pàgines; Balzac, té 12 volums i 21.000 pàgines; Victor Hugo, 9 volums i
14.000 pàgines. França encarna una cultura literària gegantina. Catalunya, la
Catalunya de Pla i la d’ara, és una cultura de dimensió petita. Això, com diu
Febrés, exemplifica “la fonda projecció pública de la literatura de Pla i l’èxit de
la seva opció de normalització del català” platejada des del primer moment de
finalitzar la guerra civil. “No era gens corrent en la literatura catalana
d’aleshores que es publiquessin les obres completes d’un autor viu”.
Xavier Febrés indica que “la plusmarca mundial de Pla és aclaparadora i
suscita múltiples reflexions”. Unes reflexions que fa el propi Pla en dues
ocasions en el pròleg de la Selecta i de Destino: “Jo crec –escriu Pla– que, dels
escriptors, se n’haurien de publicar les obres bones, més que les obres
completes; però com que les coses no semblen pas anar en aquesta direcció,
m’hi he hagut –no pas sense una determinada ironi – de conformar”.
10