1 NOTA DE TREBALL JAUME VICENS I VIVES I ... - Pàgina d'inici

nostra burgesia hagués comès errors alguna vegada. No entenien que Vicens,
que era un exemple clar i net de burgès català – amb el seu automòbil Opel
recent estrenat, que en aquells temps era un signe indiscutible d’estatus-, el
que volia per al país era una burgesia que estigués a l’altura dels problemes i
de les exigències de mitjan segle XX”.
Va ser justament Soldevila qui, en la segona edició revisada i augmentada de
la seva Història de Catalunya, apareguda el 1963, tres anys més tard de la mort
de Vicens, no solament es va fer ressò del que havia dit Vicens sobre el paper
de la burgesia, sinó que va acabar escrivint:
“Aquestes opinions de l’il·lustre historiador, tan llastimosament arrabassat
a la nostra historiografia, encara no han produït, que sapiguem, cap
comentari públic, ni per part dels directament afectats. Això, que ens
priva de conèixer altres punts de vista i noves aportacions de dades,
dificulta els nostre judici. Creiem que hi ha un grans fons de veritat
en les afirmacions de Vicens i Vives (Història de Catalunya, vol 3,pàg1395)
I ho reblava amb aquesta observació. “També actuacions més pròximes de la
burgesia, ja viscudes, poden decantar a creure més o menys fonamentada la
seva opinió”. Era, com en el cas de Vicens i Vives, la lliçó de les defeccions de
la Guerra Civil i del franquisme la que dictava aquestes paraules, escriu
Fontana.
Pel que fa la visió de la història segons Pierre Vilar, Fontana cita la resposta de
Vilar a una carta seva en què, per indicació de Vicens, li sol·licitava tingués a
be dirigir-li la tesi doctoral sobre un tema d’història del segle XIX i que Vicens
creia que ell no estava prou qualificat: “Si jo no cregués (diu Vilar) la ciència
històrica capaç d’evocació davant la dissort humana i de la grandesa humana
(tenint, com a perspectiva, la gran esperança d’alleujar-ne una i d’ajudar l’altra),
no passaria pas la meva vida enmig de xifres i patracols”. Això era compartit
per Vicens com ho era l’advertiment de defugir el camí fàcil d’una retòrica ben
intencionada (pròpia d’un cert progressisme, diu Fontana, d’ahir i d’avui. La
diferència potser és que ahir es volia definir com a roig i avui, com a verd). “Si
78