Treball - Hermeneia

Processos d’identitat a través de
la música:
El reggae
Lurdes Llorens Ferret
Curs d’especializació en estudis literaris
Treball final
Professor: Joan-Elies Adell
Febrer de 2009
1

Índex
Introducció p. 3
1. Origen i evolució del reggae p. 4
2. Difusió internacional p 11
3. Com el reggae crea identitat p 14
3.1. Crit postcolonial: Jamaica p 14
3.2. Crit postcolonial: Regne Unit p 16
3.3. Influència en la música pop anglesa p 20
3.4. Influència en el col·lectiu de joves occidentals p 24
Conclusió p 27
Fonts p 28
2

Introducció
Amb aquest treball he volgut investigar els mecanismes que possibiliten que la
música popular, en aquest cas el reggae, sigui capaç de crear significats
socials en col·lectius ben diversos i separats en el temps i l’espai, i en els
complexos processos de gestació, difusió i recepció que prenen part en la
creació d’identitat d’aquests col·lectius. M’he basat en la música reggae, mostra
d’expressió subcultural, que s’ha fet un lloc a la nostra societat, i és, ara i aquí,
un espai d’evolució i experimentació constant.
L’esquema del treball inclou un repàs de la història del reggae des dels seus
orígens fins a l’actualitat, una anàlisi dels mecanismes de la seva difusió
internacional, i una aproximació a com el reggae crea identitat en quatre
estadis: com a crit postcolonial des de Jamaica, com a crit potscolonial des del
Regne Unit, la seva influència sobre la música pop europea, i la seva influència
sobre el col·lectiu de joves occidentals.
1. Origen i evolució del reggae
3

Music is the blood of life, the soul of the people
Jimmy Cliff
La història del reggae s’inicia a Jamaica durant els anys 60, dins una cultura
plena de ritme i necessitat d’expressió musical, quan el músics jamaicans van
començar a combinar la música folklòrica indígena i els ritmes africans i
caribenys amb el jazz i el rhythm and blues de Nova Orleans, i en va sorgir un
estil híbrid que anomenaren ska. Els músics jamaicans volien imitar el rhythm
and blues que venia dels Estats Units i sintonitzaven a través de la ràdio, però
els hi va sortir el seu estil propi, amb el ritme de la música africana en fusió.
L’ska es composava, tocava, escoltava i ballava a les barriades pobres de
Kingston, on la música era una de les úniques maneres d’entreteniment i
evasió. Les sound system van ser l’agent de difusió d’aquella música. Les
sound system eren discoteques ambulants. Es portaven equips de música al
carrer, amb grans amplificadors, s’engegava la música, i la gent s’hi reunia al
voltant per ballar. El poble embogia al ritme de les pulsions africanes barrejades
amb elements jazzistics propis del rhythm and blues. Al voltant de la sound
system s’hi construïa un espai social, la gent s’hi trobava, hi menjava i hi bevia.
La sound system començava a sonar a les vuit de la tarda i podia seguir i
seguir fins les sis del matí 1 .
Dos emprenedors empresaris de l’illa, Clement Coxsone i Duke Raid, van tenir
la bona pensada de muntar dos establiments per servir menjars i cervesa a la
gent que assistia a les sound system. Amb l’ànim de competir entre ells, es van
convertir en productors de les sound system, i, gairebé sense adornar-se’n,
amb aquell gest van iniciar el què es convertiria en la major indústria de l’illa.
1 “The History of Reggae”, BBC 2002 (Documental en DVD)
4

sound system
Musics com King Tubby havien començat a gravar dubplates, gravacions
úniques d’una actuació a l’estudi, que podien després reproduir a les sound
system. Coxsone i Duke van començar a produir aquests discos a finals dels
anys 50, i van passar a fer-ne còpies als anys 60. Coxsone va fundar Studio 1,
que va esdevenir un centre d’experimentació on tothom hi podia gravar. Això sí,
sense cobrar. Tots els grans de la música jamaicana, inclosos The Wailers, van
passar per Studio 1, i possiblement sense aquell espai de reunió i producció la
música jamaicana no hagués evolucionat de la mateixa manera.
Coxone al seu estudi de gravació Studio 1
5

El clima de pobresa i marginalitat de la població de Kingston va ser el marc i el
fonament dels músics dels inicis de l’ska i del reggae. Aquells músics joves no
tenien res, només la música i el ritme a les venes. Alguns van sortir de l’Alpha
Boys School, un centre per a nois orfes portat per monges que promovien la
pràctica musical entre els nens. Lloyd Brevet, dels Skatalites, Yellowman i Rico
Rodríguez en són alguns exemples. La música es convertiria en una alternativa
a la delinqüència.
A l’agost de 1962 Jamaica va obtenir la Independència d’Anglaterra, i el país va
viure un nou halo de llibertat que augurava canvis polítics i socials. La música,
no obstant, ja feina temps que estava en ebullició, en el centre de Kingston la
música i el ritme ja estaven evolucionant 2 . Aquí en teniu una petita mostra,
començant per el tema “Forward March”, de Derrick Morgan:
“Gather together, be brothers and sisters / We’re independent!
Join hands to hands / children started to dance / We’re independent!
Don’t be sad and blue / the Lord is still with you / Because your time has come
When you can have your fun / so people run!
Brothers and sisters give joy and praise to Sir Alexander /
Brothers and sisters, give joy and praise to Mr Manley./
Don’t be sad and blue, the Lord is still with you
Because your time has come / When you can have your fun / so people run!” 3
http://www.youtube.com/watch?v=wbIiFCAzMvg&feature=PlayList&p=C91F831
D702C2288&playnext=1&index=4
2 “The History of Reggae”, BBC 2002 (Documental en DVD)
3 “Derrick Morgan’s ‘Forward March’ was released in 1962, the year when Jamaica became independent,
on the Beverley’s label, and was an instant hit. Indeed, the song struck a chord with many Jamaicans’
feelings about independence, and is full of hope and optimism at the prospect of breaking free from the
British colonial yoke. Derick Morgan (b. 1940 in the Stratton district of the Parish of Clarendon, Jamaica)
insists on the necessity for Jamaicans to unite in order to build a better future (‘Brothers and sisters’) and
to celebrate . » « Reaggae Review Archives June 2005 Edition »
6

També hem d’esmentar el rocksteady com a precedent del reggae. L’estiu del
1966 va ser molt calorós, i s’explica que els músics, que se sentien exhaustos
per la calor, van començar a tocar els temes ska més lents, i aquella cadència
va fascinar l’audiència. El rocksteady va desenvolupar un estil molt més vocal i
amb absència dels vents imprescindibles en l’ska. Van aparèixer en escena els
Rude Boys, que eren joves marginats socialment, fruit d’una nova generació
que no havia lluitat per la independència, per als que només la música i la
religió oferien una alternativa a la delinqüència. El missatge del rocksteady
reflectia el desig d’alliberament d’una població llargament subjugada i oprimida.
Entre els conjunts vocals d’aquest estil cal destacar, entre d’altres, The
Paragons, The Ethiopians, The Jamaicans i The Heptones, i entre els cantants
Jimmy Cliff i Desmond Decker, autor de l’emblemàtica cançó “Israelites”:
Get up in the morning, slaving for bread, sir,
so that every mouth can be fed.
Poor me, the Israelite. Aah.
My wife and my kids, they are packed up and leave me.
Darling, she said, I was yours to be seen.
Poor me, the Israelite. Aah.
Shirt them a-tear up, trousers are gone.
I don't want to end up like Bonnie and Clyde.
Poor me, the Israelite. Aah.
After a storm there must be a calm.
They catch me in the farm. You sound the alarm.
Poor me, the Israelite. Aah.
Poor me, the Israelite.
I wonder who I'm working for.
Poor me, Israelite,
I look a-down and out, sir.
http://www.youtube.com/watch?v=qzMWe6XyVdc&feature=related
7

Durant la dècada dels 60 van aparèixer algunes mostres d’un nou so, el
reggae, que presentava melodies més lentes que les de l’ska i el rocksteady. El
nou ritme consistia en talls regulars que s’efectuaven sobre una base rítmica, el
beat, i una bateria que sonava en el tercer temps de cada compàs. Les bandes
de reggae havien de comptar amb una guitarra, un baix, una bateria i un orgue
Hammon, teclats, trompetes i instruments ètnics de percussió. La primera
aparició de la música reggae s’atribueix a la cançó “Fat man” (1960) de Derrick
Morgan, encara que hi ha qui creu que l’origen del reggae es deu a Toots and
the Maytals, que el 1967 van editar la cançó “Do the Reggay”, en la que apareix
per primera vegada el terme 4 , i marca el principi de l’edat d’or d’aquest estil
musical. 5
A finals dels 60 aquests estils de música popular jamaicana es van començar a
conèixer com a reggae. Les primeres figures destacades en van ser Toots and
the Maytals, The Wailers, Burning Spear i Jimmy Cliff.
La tecnologia va tenir un paper cabdal en l’evolució del reggae. Amb
l’adveniment de les “versions”. King Tubby i Lee “Scratch” Perry van ser els
primers en gravar bases. Ells van ser els pioners d’una nova forma de música
que produïa remixes de gravacions ja existents. La taula de mescles va
esdevenir l’instrument d’aquell estil que va marcar l’inici del dub. Consistia en
manipular i refer les gravacions, extraient-ne les veus i donant rellevància al
ritme o “riddim” (la bateria i el baix), tot afegint-hi efectes especials, ecos i
reverberacions. Aquelles peces es van anomenar “versions”, ja que eren una
altra versió de la cançó original, i se solien incloure a la cara B dels discos. El
DJ o “selector”, que hi podia recitar o cantar a sobre, era aleshores l’artista
absolut.
4 El terme “reggae” deriva de l’anglès “ragga”, que es una abreviació de “raggamuffin”, “esparracat”.
5 “Los ritmos fluían y refluían con la pulsación hipnótica y saltarina que se ha convertido en la marca de
fábrica más identificable del reggae. (Erlewine y otros, 1995, 938)” Roy Shuker, Diccionario del rock i la
música popular, Ediciones Robinbook, s.l., Barcelona 2005
8

Lee Perry
El reggae anava avançant, esdevenint un referent de la identitat sociocultural
d’un poble desfavorit, descendent d’esclaus, i doblement subjugat pel domini de
l’imperi britànic. Aquella música emergent, produïda amb molt pocs mitjans, va
anar agafant força i consolidant-se en el panorama musical jamaicà, fins a
convertir-se en un vehicle d’expressió musical en els ghettos de Jamaica. La
música reggae no es concebia com un negoci, es buscava “l’autenticitat,
l’honestedat i la puresa. No es pensava en els diners” (Marcia Griffith) 6
La lírica reggae presenta un alt contingut social i polític. El reggae és una
proclama contra el racisme i la discriminació. Íntimament lligada al rastafarisme,
aquesta religió li conferí una presa de consciència espiritual i un sentit
d’identitat negra que proclamava el retorn a l’Àfrica. Tanmateix, tot i que molts
dels seus representants han difós un missatge religiós, això no vol dir que sigui
la música de la religió rastafari. El reggae es una expressió genuïnament
popular, una música del poble i per al poble, que seguia cantant a la rebel·lió
10 anys després de la independència. El reggae és la música popular de tota
Jamaica, especialment la que expressa el sentir del ghetto i els desposseïts. En
paraules de Peter Tosh, “I’m not interested in peace... I want equal rights and
justice. Everybody wants to go to Heaven but nobody wants to die. This
shitstem was created to keep the poor oppressed.” 7
6 “The History of Reggae”, BBC 2002 (Documental en DVD)
7 “The Mystic Revelation of Rastafari. The Roots of Reggae”, Dejavu Retro Gold Collection R2CD.40-
74 [cd]
9

El rastafarisme es una religió d’orientació política que es caracteritza per el
rebuig dels valors imposats per la ideologia dominant. Marcus Garvey 8 en va
ser un dels precursors. Es basa en quatre pilars fonamentals: el reconeixement
de la divinitat de Jah Rastafari, el príncep etíop Hailie Salassie; la idea de
repatriació a l’Àfrica; les connexions històriques de la raça negra amb els fills
d’Israel, i el concepte de dread, temor de Déu, com a patró de conducta de
rebel·lia contra l’opressió blanca. La seva doctrina es fonamenta en diverses
fonts, com són la Bíblia, el sincretisme tribal africà, i especialment la seva
versió reescrita de la Bíblia, la Holy Piby. A través de la música, els rastafaris
volen transmetre al món elements d’alliberament espiritual. La branca dels
nyahbingi és la més ortodoxa, i la seva música té com a base principal el ritme
dels tambors africans. El rastafarisme és tot un estil de vida, que inclou entre
altres coses, la dieta vegetariana “ital”; l’ús de “dreadlocks”, el cabell del lleó de
Judah i el signe de santedat que identifica el poble d’Israel 9 , i el consum ritual
de marihuana, considerada com un element de caràcter sagrat que fortifica
l’ànima i ajuda a la meditació.
2. Difusió internacional
8 Marcus Garvey (), lider nacionalista nascut a Jamaica i emigrant als Estats Units, va ser considerat un
profeta que ve predir que un rei poderós s’alçaria a l’Àfrica i portaria justícia als oprimits. Quan el
princep (Ras) Tafari va ser coronat emperador a Etiòpia, molts jamaicans hi van veure l’acompliment de
la profecia de Garvey.
9 “No es raparan el cap, ni s’afaitaran la vora de la barba, ni es faran cap incisió al cos” Lv 21:5
10

El reggae va començar la seva a internacionalització gràcies a les primeres
onades migratòries jamaicanes. Durant la dècada dels 60 molts jamaicans van
emigrar al Regne Unit, i la vida de l’immigrant va presentar un nou àmbit de
lluita. El jamaicà al centre de l’imperi seguia sent un ciutadà subjugat. A les
estructures opressores de classe s’hi afegien les estructures de raça: al Regne
Unit el negre s’havia de fer un lloc en un món dominat per la supremacia
blanca. El músic jamaicà seguia composant per la seva gent, per preservar la
seva identitat com a comunitat en poblacions amb alts índexs d’immigració com
Brixton. Ja no eren a Kingston, però el sentiment de ghetto prevalia.
Els músics jamaicans van començar a tocar en petits clubs de Brixton i altres
ciutats, i mica en mica l’ska va esdevenir una moda per la joventut britànica,
que veia en aquell ritme una nova expressió de llibertat. Paradoxalment, als
negres del Regne Unit no els convencia el rastafarisme (en canvi, els hippies el
van adorar) 10
El 1964, el productor jamaicà Chris Blackwell , fundador d’Island Records,
estava encaparrat en introduir la música jamaicana a les llistes d’èxits
britàniques. Va buscar un producte que fos atractiu pel públic anglosaxó, i va
llençar al mercat la cançó “My boy lollipop”, cantada per una joveníssima Millie
Small, a ritme d’ska. El tema va esdevenir un èxit i va vendre 6 milions de
còpies per tot el món en menys d’un any. Aquell hit va suposar una entrada
triomfal de l’ska dins l’aparell de la indústria musical al Regne Unit.
http://www.youtube.com/watch?v=ZCUcbRTB6Rs 11
La nova música jamaicana es va anar desenvolupant adoptant influències del
país de recepció. Durant els anys 70 el reggae roots 12 va començar a
incorporar dosis subtils però constants de jazz, funk, blues i rock que van anar
configurant el reggae britànic 13 . Delroy Washington és un clar exponent
10 “Reaggae. The story of Jamaican Music”, documental dirigit per Mike Connolly, BBC, 2002 (dvd)
11 Vegeu en el vídeo l’estètica europeïtzada de Millie Small.
12 El roots es una varietat del reggae eminentment espiritual, considerada la més mes genuina, que canta
alabances al déu Jah, propugna la resistència a l’autoritat, i defensa el consum de marihuana.
13 Wikipedia
11

d’aquella fusió experimental, editant àlbums junt amb Miles Davis i The
Headhunters.
Amb tot, encara que al 1969 Desmond Decker va omplir l‘estadi de Wembley
de Londres, la BBC es negava a promocionar el reggae, i no va ser fins el 1973
que Bob Marley hi va fer la seva primera aparició televisiva. El reggae havia
anat fent-se un camí dins el panorama musical britànic.
A mitjans anys 70 la companyia britànica Island Records va iniciar una eficaç
promoció de Bob Marley and The Wailers a nivell internacional. Bob Marley va
esdevenir una figura de culte, especialment per molts joves negres, però també
per molts joves que no ho eren. Després de la seva mort el 1981, la
reverenciació a nivell internacional del carismàtic cantant va ser encara més
gran.
Bob Marley va suposar la primera superestrella internacional procedent del
Tercer Món. Adscrit al rastafarisme, el què li interessava era l’espiritualitat de la
música, i el què volia era fer-se escoltar, projectar la seva cosmovisió
rastafariana 14 . Marley va esdevenir profeta, i captivava l’audiència amb els seus
ritmes hipnòtics i les seves pregàries pop 15 .
Als anys 80, la societat a Jamaica havia canviat enormement. La persistent
pobresa del poble i la situació del país com a punt d’escala en el tràfic de
drogues provinents de Colòmbia van portar nous patrons de conducta marginal,
”la violència i la cocaïna substitueixen la pacífica cultura de la ganja” 16 , i van
aparèixer les armes al carrer. A les antigues sound system, traslladades a patis
a l’aire lliure, s’hi ballava el dance hall, un nou estil similar al hip-hop, amb
temes parlats de manera pràcticament inintel·ligible sobre una base gravada.
Les lletres comencen a deixar el tema religiós i esdevenen “relaxed”, sovint
amb temàtica de caire sexual que a vegades s’acosta al porno tou. En aquest
14 “Reaggae. The story of Jamaican Music”, documental dirigit per Mike Connolly, BBC, 2002 (dvd)
15 En el vídeo de Rasjomanni.com sobre la vida de Bob Marley, es diu “In the history of religions there
has never been a preacher so pop that could touch all sectors of society.” Biografia de Bob Marley.
Rasjomanny.com, Caracas, Venezuela [vídeo en línia]
16 “Reaggae. The story of Jamaican Music”, documental dirigit per Mike Connolly, BBC, 2002 (dvd)
12

estil, que també s’identifica com a ragga, els DJs són els amos. Al voltant del
dance hall es va desenvolupar una gran indústria, però de productores
independents, sense participació de companyies estrangeres. El dance hall va
tenir un gran ressò en la població negra dels Estats Units, que se’n va servir
per desenvolupar el rap i el hip- hop.
Avui en dia el reggae segueix sent un gust minoritari, però no ha perdut el seu
pes dins del món artístic i comercial. S’han fet fusions amb el pop, algunes de
les quals han obtingut grans èxits a les llistes, com les de UB40 o Aswad.
Alguns intèrprets de rap, com Shinehead, també utilitzen ritmes i bases reggae,
i podem trobar elements reggae també en el hip-hop i en la música disco
actual, essencialment dins de l’estil drum’n’bass.
Podem dir que el reggae, doncs, va sortir de Jamaica fa més de 50 anys, i ha
anat evolucionant a través del temps i dels espais, nodrint-se de noves
influències i alhora introduint-se en altres estils musicals. Aquest procés
d’hibridació ha propiciat la seva integració en la música popular contemporània
dins un món cada cop més globalitzat.
Cal tenir en compte que la seva progressiva internacionalització s’ha degut en
bona part a que les companyes angleses i americanes (Island, Trojan,
Motownn) van apostar per aquesta música i en van fer difusió. Per altra banda,
el fet que la llengua majoritària de les cançons sigui l’anglès també ha facilitat
enormement la seva transmissió. 17
3. Com el reggae crea identitat
17 “Historia del Reggae”, Natural Rasta [fotolog en línia]
13

3.1 Crit postcolonial: Jamaica
Do you remember the days of slavery?
Burning Spear
Com hem vist en aquest petit repàs històric, des d’un punt de vista sociològic el
reggae és una mostra d’expressió artística autènticament postcolonial. Porta el
missatge de rebel·lia del poble oprimit, de l’esclau que vol ser lliure, sabedor de
que pertany a un poble escollit que ha estat dominat injustament per els blancs.
La música es converteix en el medi per a trobar i desenvolupar un llenguatge
propi que serveix per comunicar aquest sentir col·lectiu. Esdevé la veu genuïna
del poble que parla, es lamenta i clama.
El reggae és un espai per la memòria. El passat col·lectiu es fa present en la
música. En les cançons que parlen de l’esclavitud, per exemple, el poble
recorda que els seus avantpassats van ser robats de l’Àfrica i explotats a
Amèrica, i, a través de la música, aquest record intensifica l’experiència del
present i en provoca una experiència emocional individual intensa. Les cançons
no són valuoses perquè reflecteixen com se sentien els esclaus en l’època de
l’esclavitud, sinó perquè el patiment i l’opressió que van sentir els avantpassats
contribueixen a definir el sentir col·lectiu dels que ho recorden. 18 En aquesta
cançó de Burning Spear veiem la necessitat de no oblidar el passat:
Do you remember the days of slavery?
And how they beat us
And how they worked us so hard
And they used us
'Til they refuse us
Do you remember the days of slavery?
18 Frith, Simon. “Hacia una estética de la música popular (*) Introducción: el "valor" de la música
popular”, Universidad de Chile, Departamento de Pregrado
14

And a big fat bull
We usually pull it everywhere
We must pull it
With shackles around our necks
And I can see it all no more
Do you remember the days of slavery?
My brother feels it
Including my sisters too
Some of us survive
Showing them that we are still alive
Do you remember the days of slavery?
History can recall, history can recall
History can recall the days of slavery
Oh slavery days!Oh slavery days!
While I remember, please remember
Do you do you do you, do you do you do you
Oh slavery days!Oh slavery days!
És evident, doncs, que el reggae produeix en el poble jamaicà una presa de
consciència, un posicionament que li confereix identitat. No només perquè
reflecteix la història, sinó perquè “fa” història, en el sentit de que esdevé la veu
del poble. I la història és susceptible de seguir-se explicant en la veu de la
comunitat 19 .
Aquesta identificació col·lectiva de la població negra inherent en el missatge del
roots, evoluciona cap a una concepció més amplia de reivindicació de la
negritud: la raça negra es diferencia de l’home blanc i s’alça contra la seva
dominació.
19 Hitchcock, Peter, “"It Dread Inna Inglan": Linton Kwesi Johnson, Dread, and Dub Identity “,
Postmodern Culture Version 1. Department of English, Baruch College, CUNY. PMC 4.1 (1993)
15

Tanmateix, com s’elabora aquest procés d’identificació en els jamaicans
emigrants al Regne Unit? I en la població negra que viu a Europa procedent
d’altres indrets?
3.2. Crit Postcolonial: Regne Unit
Inglan is a bitch
Linton Kwesi Johnson
La música reggae és totalment diferent de la música popular britànica blanca,
porta una càrrega de l’heretat del passat, i esdevé un vehicle per expressar la
diferència del negre actual dins el món occidental. No obstant, el negre del
Regne Unit ja no és el jamaicà de Kingston. És un subjecte descentrat,
doblement desplaçat, d’Àfrica al Carib i del Carib a Anglaterra. El missatge
desafiant del reggae li serveix per construir una consciència sociopolítica
pròpia, que potser té poc a veure amb la filosofia rasta i la repatriació a l’Àfrica,
però el continua identificant com a pertanyent a un col·lectiu definit de raça i de
classe diferent, trasplantat, l’”altre”. La música esdevé un mitjà de comunicació
que difon significació 20 , tan se val que el missatge no sigui idèntic al dels
orígens.
El naixement de la poesia dub representa un nou pas en el procés evolutiu del
reggae com a vehicle comunicatiu. El poeta i músic Linton Kwesi Johnson 21 ,
emigrant jamaicà a Londres, va ser el precursor d’aquesta poesia social que
20 Frith, Simon. “Hacia una estética de la música popular (*) Introducción: el "valor" de la música
popular”, Universidad de Chile, Departamento de Pregrado
21 Músic i poeta, Linton Kwesi Johnson va nèixer a Jamaica el 1952. Es va traslladr a Londres el 1963, on
va estudiar secundària i posteriorment estudis de sociologia a la universitat de Londres. Va formar part del
grup de poetes i percussionistes Rasta Love, i ha tingut contactes amb Black Power. Ha publicat
nombrosos àlbums i llibres de poemes, entre ells Inglan is a Bitch (1980).
16

porta el ritme del reggae dins. Vegeu-ne la força i el caire reivindicatiu en els
primers versos del seu poema “Inglan is a Bitch”:
w´en mi jus´ come to Landan toun
mi use to work pan di andahgroun
but workin´ pan di andahgroun
y´u don´t get fi know your way around
Inglan is a bitch
dere´s no escapin it
Inglan is a bitch
dere´s no runnin´ whey fram it
mi get a lickle jab in a bih ´otell
an´ awftah a while, mi woz doin´ quite well
dem staat mi aaf as a dish-washah
but w´en mi tek a stack, mi noh tun clack-watchah
Inglan is a bitch
dere´s no escapin it
Inglan is a bitch
No em puc estar d’incloure un altre exemple d’aquest subgènere, el podeu
veure en la performance del poema “Rong Radio Station”, del poeta britànic
Benjamin Zephaniah 22 , que comença dient:
My ears are battered and burned and
i have just learned that i have been
listening to the wrong radio station
My mind has been brutalised now the pain can't be disguised
I've been listening to the wrong radio station
22 Fill d’immigrants de Barbados, Benjamin Zephaniah va nèixer a Birminham, Anglaterra, el 1958. Va
anar a l’escola i en va ser expulsat als 13 anys, amb un problema de dislèxia no diagnosticada. Va passar
la seva infantesa entre Jamaica i Anglaterra. Després d’uns anys difícils durant els quals va passar per la
presó, es va traslladar a East London i va publicar el seu primer llibre de poemes, Pen Rhythm l’any 1979.
Escriptor prolífic, és doctor honoris causa per vàries universitats britàniques i professor universitari. Poeta
políticament incorrecte, recita els seus poemes amb un ritme que es fon entre el reggae i el rap. Va ser el
primer artista en gravar amb The Wailers després de la mort de Bob Marley.
17

I was beginning to believe that all black men were bad men
and white men would reign again
I was beginning to believe that i was a mindless drugs freak that
couldn't control my sanity or my sexuality
I was beginning to believe that I could not believe in nothing except nothing
and all i ever wanted to do was to get you and to do you.
I've been listening to the wrong radio station.
My future has been blighted i am so short sighted
I've been listening to the wrong radio station
I was beginning to not trust me, in fact, i wanted to arrest me
I've been listening to the wrong radio station. 23
http://www.youtube.com/watch?v=a3HjMcY50Kc
La població negra ha fet del reggae un vehicle per expressar i comunicar les
seves senyes d’identitat. Cantants que no tenen cap relació originària amb el
Carib han esdevingut exponents de la música reggae amb gran ressò
internacional, com per exemple el cantant de Costa d’Ivori exiliat a Mali, Tiken
Jah Fakoly. Fakoly, que és un referent imprescindible en el panorama del
reggae internacional, canta en francès i es serveix del reggae per dur a terme
una campanya anti-sistema per tot el món, amb la què milers de joves
s’identifiquen. Una de les seves cançons més populars és “On a Tout Compris”:
Allez dire aux hommes politiques
Qu'ils enlèvent nos noms dans leur business
On a tout compris
Allez dire aux hommes politiques
Qu'ils enlèvent nos noms dans leur business
On a tout compris
23 Del poema “Rong Radio Station”, de Benjamin Zephaniah
18

Ils nous utilisent comme des chameaux
Dans des conditions qu'on déplore
Ils nous mènent souvent en bateau
Vers des destinations qu'on ignore
Ils allument le feu, ils l'activent
Et après, ils viennent jouer aux pompiers
On a tout compris
Allez dire aux marchands d'illusion
Que nos consciences ne sont pas à vendre
On a tout compris
Ils sont complices de Babylone
Pour nous arnaquer aie aie aie
Ils font semblant de nous aider
A combattre cette injustice
Ils allument le feu, ils l'activent
Et après, ils viennent jouer aux pompiers aie aie aie
On a tout compris
On a tout compris
On a tout compris
On a tout compris
Ils nous utilisent comme des chameaux
Dans des conditions qu'on déplore
Ils nous mènent souvent en bateau
Vers des destinations qu'on ignore
Ils allument le feu, ils l'activent
Et après, ils viennent jouer aux pompiers aie aie aie
On a tout compris
On a tout compris
C'est toujours le même scénario
19

On a tout compris
Les marchands d'illusion sont là
On a tout compris
A partir de maintenant
On a tout compris
A partir d'aujourd'hui là
On a tout compris
Ad lib
3.2. Influència sobre la música pop Europea
If you are the big tree,
We are the small axe
Sharpened to cut you down, (well sharp)
Ready to cut you down, oh yeah!
Bob Marley
Hem vist com el reggae és un signe d’identitat per la població negra dins i fora
de Jamaica. Però, com és que té acceptació i culte vigent entre els que no
formem part d’aquell col·lectiu? Quin és el mecanisme que ha fet que la música
reggae penetrés i s’instal·lés en el món contemporani d’arrel occidental?
La resposta l’haurem de cercar en el caire de rebel·lia i reivindicació propi de
les subcultures. En la seva incursió a Europa, el reggae va ser considerat una
subcultura que convivia amb altres subcultures britàniques, al marge del corrent
dominat. I, com a tal, va tenir influències en altres moviments. Els mods van
adoptar la música ska als anys 60, i més tard el punks van trobar en el reggae
un aliat de la seva pròpia ideologia. Grups com The Clash van veure que,
20

malgrat les diferències estructurals, ambdós estils mostraven semblances en
l’essència: tots dos eren marginats de la societat i la seva era una música rebel.
L’entusiasme amb què va ser rebut el nou ritme el veiem en temes com
“Revolution rock”, de The Clash 24
http://www.youtube.com/watch?v=FzZ6GsSpsUQ
També músics que ocupaven llocs privilegiats dins el corrent musical dominant
es van sentir atrets i van tenir els seus contactes amb la música reggae. Keith
Richards i Mick Jagger 25 , per exemple, van viatjar a Jamaica i van beure de les
seves fonts. El 1979 els Rolling Stones van editar un disc de Peter Tosh dins el
seu nou segell discogràfic “Rolling Stone Record”, amb el nom de Bush Doctor,
i aquell mateix any Tosh es va unir a la gira dels Rollings pels Estats Units.
Johnny Rotten dels Sex Pistols va viatjar a Jamaica el 1978, just després de la
dissolució del grup, amb l’objectiu de trobar artistes de reggae per signar amb
Virgin Records. Aquell contacte va significar un dels impulsos del gust dels
punks pel reaggae i el dub. Les relacions de músics d’altres estils amb la
música reggae són nombroses, i inclouen des d’Eric Clapton fins The Police. 26
Avui en dia, la simbiosi entre músics europeus blancs i musics jamaicans s’ha
fet més forta. Per alguns cantants europeus Jamaica ha esdevingut el seu lloc
d’acollida i han desenvolupat un reggae molt fidel a l’estil original jamaicà,
l’anomenat new roots. Entre ells, l’alemany Tilmann Otto, conegut amb el nom
artístic de Gentleman, i l’italià Amboroisie. Gentleman va néixer a Alemanya el
1975, i als 17 anys va començar a viatjar regularment a Jamaica, país que ha
convertit en la seva segona llar. Fill d’un pastor luterà, les lletres de les seves
cançons reflecteixen un missatge religiós molt semblant al dels cantants
24
“Everybody smash up your seats and rock to this brand new beat
This here music mash up the nation
This here music cause a sensation
Tell your ma, tell your pa everything's gonna be all right
Can't you feel it? Don’t ignore it
Gonna be All-ri-right” Revolution Rock (J. Edwards/D. Ray)
25 Hi ha un document memorable on canta amb Peter Tosh “Walk & don’t Look Back”, de The
Temptations. Vegeu
26 La cançó “Roxanne” n’és un exemple.
21

astafaris. Encara que la majoria de les seves cançons són en anglès, en
alguna d’elles canta en patwa:
yuh remember wha garnet a sing?
If yuh know not god yuh know not love, no no
If yuh know not jah, coz god is love
chorus:
i know jah love it is superior
your devil complex inferior oh yes
worshipping material
bowing to your silver and gold
somebody tell me
coz i really got to know oh oh
i read a lot of history
but tings nuh really show no no
why dem drop the bombs ina arabia
why the children bawl and suffer ina africa
leaders of the world just fighting for superpower
but judgement ago fall upon dem head like rain shower
mi go so then
so yuh betta love the likkle youths
nuh terrorize dem oh no no no
teach the youths the truth nuh criticize dem oh no no no
open up your eyes and realize then
yuh hafi keep yuh hafi care you hafi guide dem
dont yuh know
war and crime will divide dem
now yuh betta show the youths your fears and don't yuh hide dem
and then equality and justice will unite dem
lift up your voice and yuh got to sing the anthem
we go so then
22

long time we fed up a your promises and lies
your illusion and religion just covering our eyes yo
frustration a starvation multiply
depression until the well a run dry
can't yuh show the love man and not the animosity
can't yuh live a life how it is said in duteronemy
me coulda be your friend
why yuh want to be my enemy
yuh can't tek dem speed jah over jah so so come follow we come follow we
come follow me
Amboroisie va néixer a Sicília el 1977, i després d’assolir un gran èxit al seu
país amb la formació Reggae International tickets i participar en els grans
festivals de reggae a Jamaica, es va traslladar a aquell país, on resideix
actualment. El seu és un estil fidel al reggae dels orígens.
http://www.youtube.com/watch?v=jw_RGrZRJRM&feature=related
Per altra banda, el reggae ha escalat les llistes d’èxits amb temes molt
comercials fruit de la fusió amb altres estils com el dance o el soul. El músic i
DJ francès Bob Sinclair, conegut també com The Mighty Bop, ha editat cançons
reggae sobre base dance que han assolit èxit a nivell a mundial i sonen a totes
les discoteques, com per exemple el tema del 2006 “Love Generation” cantat
pel jamaicà Gary Nesta Pine, actual vocalista de The Wailers. La cançó
comença amb un explícit “From Jamaica to the world”:
http://www.youtube.com/watch?v=d4FM2_t3ALo&feature=related
En la mateixa línia comercial, també han esdevingut populars els reggae
remixes de cantants com Byoncé. Vegeu aquí l’impressionant actuació de la
cantant nord-americana de rhythm and blues i soul, Alicia Keys, amb el reggae
remix versionant el seu tema “No One”, que inclou les col·laboracions vocals
dels cantants jamaicans Junior Reid, Chaka Demus, i Bennie Man, el rei del
dance hall .
23

http://www.youtube.com/watch?v=SV3UDhantqY&feature=related
Queda clar, doncs, que el reggae ha entrat a formar part de la música popular
contemporània del món occidental
3.3. Influència sobre el col·lectiu dels joves occidentals
Emancipate yourselves
from mental slavery
Bob Marley
Firth sosté que el valor que donem a la música no és en referència a altres
músiques, sinó més aviat en referència a la resta de les nostres vides 27 . Els
hippies dels 70 eren fills del capitalisme que ho havien tingut tot materialment
parlant, i, no obstant, s’apartaven de la societat per reivindicar la llibertat. El
reggae era un crit de llibertat, i el moviment hippie el va fer seu. El reggae els
va portar a un autorreconeixement, i el van convertir en part de la seva pròpia
identitat.
Com diu Robby Day 28 , de la companyia britànica Techtown Records, “it’s a
matter of understanding, not of being black or white.” És, doncs, una qüestió
d’enteniment el fet que els joves blancs britànics i nord-americans veiessin en
el reggae un lloc de transcendència personal, i la consideressin una música
que anava més enllà de tot allò establert. Els joves es van deixar posseir per
aquella música que els arribava de fora, i la van fer seva.
27 Frith, Simon. “Hacia una estética de la música popular (*) Introducción: el "valor" de la música
popular”, Universidad de Chile, Departamento de Pregrado
28 “Aquarius. Reggae Documentary”, documental dirigit per Jeremy Marre, London Weekend 1976
[documental en línia]
24

Mica en mica el reggae i la seva estètica van anar arrelant en el col·lectiu de
joves occidentals, en part també perquè sortia dels canals comercials de la
música popular imposada o proposada per a ells. El reggae era subversió i
rebel·lia contra el poder, i la cultura que l’envoltava aportava signes visibles de
rebel·lió. Bob Marley va esdevenir una icona tant cultural com estètica dels
joves “alternatius” anti-sistema durant els 70 i, sobretot, a partir dels anys 80.
Justificava una indumentària, un pentinat, un estil de vida. I, especialment, el
consum de marihuana. Semblava fet a mida.
Aquesta identificació dels joves amb la cultura reggae ha arribat fins els nostres
dies. És indiscutible que el reggae s’ha anat fent un lloc dins la subcultura
occidental. Cada cop hi ha més grups de reggae europeus, formats per blancs,
i més festivals reggae per tot Europa que veneren i segueixen les velles icones
jamaicanes.
En aquest sentit, no obstant, cal esmentar els xocs dels seguidors actuals del
reggae amb algunes proclames intrínseques del reggae jamaicà, com per
exemple l’apologia de l’homofòbia. Cantants com Buju Banton 29 han estat
vetats en diversos festivals de reggae a nivell europeu per aquest motiu. Però
és que el profund contingut religiós del reggae primitiu ha quedat fora de la
identitat que els receptors occidentals actuals s’han construït .
Potser avui els fans de Bob Marley ja no saben que cantava sobre les arrels i el
dread, potser ni tan sols comprenen el significat o el sentiment del dread, però
l’experiència de la identitat col·lectiva que es tradueix en l’esperit de pau, amor i
rebel·lia, ja constitueix una manera de ser col·lectiva. Inevitablement, la manera
de ser col·lectiva esdevé una tendència de grup, i les tendències, especialment
les dels joves que viuen dins el sistema capitalista, esdevenen instruments de
capital. El sistema no pot deixar escapar l’oportunitat de vendre.
En conseqüència, el gran engranatge comercial ja fa temps que es va posar en
marxa, i avui en dia podem trobar merchandising reggae per tot arreu, des de
29 Buju Banton va escriure la cançó “Boom Bye Bye”, que carrega contra els homosexuals, “l’home
dolent”. Aquesta creença té el seu origen en la religió rastafari primitiva.
25

oba, començant per les samarretes, l’article comercial per excel·lència lligat a
la música popular contemporània, fins als objectes més diversos i inútils. Els
joves i els nostàlgics en són l’objectiu principal. 30
Un capítol apart el podríem dedicar a les incursions del reggae dins el món de
la publicitat., com per exemple els anuncis de Lee Perry per la cervesa
Guinnes 31 , o l’anunci del roaming de Vodafone, creat el juny de 2008 per
l’agència espanyola Tapsa, en el que apareix el tema “Jamming” de Bob
Marley, versionat pe seu fill Steve Marley:
http://www.youtube.com/watch?v=i3O0nycWZnY
Conclusió
La música reggae sorgeix de la necessitat personal i col·lectiva d’expressar un
sentir. A través dels canals de comunicació i difusió tant personals com
col·lectius o “oficials”, en els què la tecnologia hi juga un paper importantíssim,
la música popular es propaga i s’instal·la en grups socials diversos que la fan
seva. La música esdevé aleshores part de la nostra pròpia identitat , i, com a
30 Resulta paradoxal que un estil que s’originà com a clam dels desposseïts hagi entrat de ple en l’aparell
econòmic de la societat capitalista. Vegeu l’article aparegut a elPeriodico.com, el 13/02/2009: “El nombre
del músico Bob Marley decora junto a los colores rojo, verde y amarillo de la bandera rastafari mil y un
objetos de merchandising. El negocio mueve, según calcula el diario Wall Street Journal, 467,5 millones
de euros al año. Y esa es una cifra que los herederos del mítico cantante de reggae no piensan dejar en
manos del libre mercado y la falsificación. (...)El negocio House of Marley -- que agrupará las marcas
Tuff Gong (nombre de la discográfica que el músico fundó junto a su grupo, The Wailers), Catch a fire (el
disco con el debutó junto a The Wailers en 1973) y One love (uno de los grandes éxitos del músico)--
comenzará por la cerveza jamaicana Marley Lager y seguirá por toda clase de productos, desde
auriculares hasta tablas de snowboard pasando por artículos de papelería e informática, ropa, una marca
de café orgánico y una cadena de cafeterías, videojuegos e incluso una red de hoteles a imagen del Bob
Marley Resort & Spa que ya funciona en Bahamas.” , “Los hijos de Bob Marley podrán usar el apellido
como marca.”
31 Anunci de Lee Perry per la Guinnes: http://www.youtube.com/watch?v=dA7_EfxU56s
26

tal, és incorporada a la percepció de nosaltres mateixos 32 . És precisament en
aquest sentit que el reggae té avui valor i vigència.
Fonts
Owens, John. The Rastafarians of Jamaica, Heinemann Educational Books,
Londons 1982
Shuker, Roy. Diccionario del rock i la música popular, Ediciones Robinbook, s.l.,
Barcelona 2005
Frith, Simon. “Hacia una estética de la música popular (*) Introducción: el
"valor" de la música popular”, Universidad de Chile, Departamento de Pregrado
[document en línia] (data de consulta febrer 2009)
32 Frith, Simon. “Hacia una estética de la música popular (*) Introducción: el "valor" de la música
popular”, Universidad de Chile, Departamento de Pregrado [document en línia]
27

Hitchcock, Peter, “"It Dread Inna Inglan": Linton Kwesi Johnson, Dread, and
Dub Identity “, Postmodern Culture Version 1. Department of English, Baruch
College, CUNY. PMC 4.1 (1993) [document en línia]
“Reaggae. The story of Jamaican Music”, documental dirigit per Mike Connolly,
BBC, 2002 (dvd)
“The Mystic Revelation of Rastafari. The Roots of Reggae”, Dejavu Retro Gold
Collection R2, CD.40
“Aquarius. Reggae Documentary”, documental dirigit per Jeremy Marre,
London Weekend 1976 [documental en línia]
« Reaggae Review Archives June 2005 Edition » [edició en ínia]
“Historia del Reggae”, Natural Rasta [fotolog en línia]
Redington, Norman Hugh, “A sketch of Rastafarian History”, The St. Pachomius
Orthodox Library (1995) [Document en línia]
“Biografía de Bob Marley”, rasjomanny.com , [documental en línia]
Merino, Cristina. “Los hijos de Bob Marley podrán usar el apellido como marca”,
elPeriodico.com, 13/02/2009 [article en línia]
28