quina conscripció les desobediències civils - MOC - Barcelona ...

14
cal que els altres, ha pervertit la sub
jectivitat de les formulacions.
"Concripció o no", en la meva impro
visada reflexió, significa potser exèr
cit professional o no... en el fons.
Aleshores, la història contemporània,
vosaltres ho sabeu millor que jo, és
plena de fets litigants d'eficàcia mar
cial enfront l'enemic, i fets indiferent
ment a favor i en contra de les dues
fórmules. Els exèrcits professionals
poden fer les pitjors tra•ions. Els exèr
cits de lleva poden fer les més boges
tr••cions. I no penso que es pugui,
excepte llevar-se ben aviat i tenir uns
fitxers absolutament extraordinaris,
fer una distribució de punts bons i
dolents en funció d'aquests criteris.
Això tendiria a provar que un i altre,
exèrcit de lleva i professional, poden
convenir a diferents maneres de con
sideració del fet dels deures dels ciu
tadans envers l'Estat, diverses estratè
gies de delegació d'aquests deures.
En el límit, és potser menys la relació
dels ciutadans amb l'Estat la causa
d'aquesta reflexió sobre "conscripció
i professional" que la qüestió següent:
Què podríem delegar, què deleguem
a l'Estat, què és el que no li dele
guem, quina és la dosi de delega
cions sanes o malsanes; les seves
delegacions a vegades racionalment
sanes, però pràcticament i estratègica
ment indicibles, o el contrari?
En resum, l'etern problema, enervant,
fatigós, enutjós, de la teoria i de la pràc
tica, de la veritat política i de l'estratègia
de la veracitat política. Si pensem "dele
gació", l'assumpte s'arrodoneix en refle
xió no sobre la conscripció, sinó sobre la
naturalesa del propi Estat, sobre la sim
bolització que la manifesta i que l'enco
breix, sobre la llengua que la descriu o
que, per contra, l'amaga. És l'Estat, sen
yores i senyors, estimats camarades, el
problema. Es la forma de dir-lo i de pen
sar-lo la que posa problemes. No la
conscripció, em sembla a mi.
Ho reanalitzo ràpidament: deure d'esco
larització, deure de pagar impostos,
deure de servir. Quina lògica hi hauria
en el rebuig teòric de la conscripció com
a principi irrefusable, pel seu parentiu
amb la mort, que no seria adequat al
rebuig efectiu o teòric del pagament de
la part d'impostos que torna viable la
conscripció? Com fer-ho: anem a l'ex
trem de l'anàlisi o restem en estat d'anà
lisi? I veiem bé que si passem de l'estat
d'anàlisi, ens agradi o no, és cap a
l'Estat que es tendeix quan hom s'ocupa
d'això. Això no em molesta. Que les
coses estiguin clares. No sóc un adula
dor de l'Estat (els meus amics em conei
xen prou per no tenir-ne cap dubte). Però
que se sàpiga què es toca quan es
toquen certes coses. Llavors toquem
l'Estat, en nom de Déu! Oh, perdó!
Toquem l'Estat.
L'assumpte es complica aquí. I, a la fi, és
doncs de l'Estat, i només de l'Estat, que
parlem quan mirem de fer en aquesta
història la part del ciutadà en el subjecte
o la part del subjecte en el ciutadà.
La reflexió personal amb la que faré la
meva cadencia és la qüestió de la "con
- - dició" de soldat exèrcit de lleva
la "vocació" de soldat -
exèrcit
o
de
profes
sional no sé sinó reflexionar dins la
perspectiva irreversible de la mort. La
meva o la del ciutadà del davant. I em
quedo amb Lluís Vives, un humanista que
-
va enunciar senzillament en
- que
el segle XVI
"tota guerra és civil". Tota guerra
és guerra civil. Aquesta brutal certesa
em remet a la solitud de la meva cons
ciència i em prohibeix de concloure
categòricament per ningú altre que jo
mateix. I amb aquesta no-conclusió con
cloc i retorno la paraula. Gràcies.
Lluís Sala-Molins
HEM DE c-c-urrAR PER
COMBATRE1.A GUE
RRA... DONAR 1-A BATALL-A AL CONOUC
RIR E/. DEGARMAMENT... HISSAR BANDERA DE
/. o5JECCIó DE CoNSCIÈNciA... ENDERROCAR
ATRINXERAR-NOS EN Et. PACIFIGME... NO
RENDIR ARMEO A 1.-A~MEN•TIGME... BOMBARDEJAR
AMB GLoGANS D METRALLAR L.A GUERRA
FREDA... POOSAR-SE FERMS DAVANT
ARMAMENTiSTICA... TORPEDEJAR LEG
•-•
polf-rIGA
CONSIGNES EN FÍ:
NO DEOERTAR EN LA GUERRA
PER LA PAU!
f PACIFISTA?
• ia•"i„