LITERATURA ASTRONOMIA GEOLOGIA - Revista eureka
LITERATURA ASTRONOMIA GEOLOGIA - Revista eureka
LITERATURA ASTRONOMIA GEOLOGIA - Revista eureka
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
OCTUBRE 2007<br />
número<br />
12<br />
<strong>LITERATURA</strong><br />
La ilíada Terratrèmols<br />
<strong>GEOLOGIA</strong><br />
revista gratuïta de cultura<br />
<strong>ASTRONOMIA</strong><br />
Júpiter, el rei<br />
dels planetes<br />
<strong>Revista</strong> editada per Omnis cellula, entitat sense ànim de lucre de la Universitat de Barcelona
La Ilíada és un referent universal de la cultura<br />
clàssica. Per a mi té a més un sentit<br />
especial perquè en ella hi trobo l’origen del<br />
meu nom. I parlant d’orígens, hem volgut<br />
parlar de l’origen de tots nosaltres (i de tots<br />
els éssers que es reprodueixen sexualment):<br />
la fecundació. Com es produeix naturalment?<br />
Com es realitza de forma assistida?<br />
<strong>ASTRONOMIA</strong><br />
Júpiter<br />
El rei dels planetes<br />
BIOLOGIA<br />
La fecundació<br />
Comença una vida<br />
LINGÜÍSTICA<br />
Desxifrar les llengües antigues<br />
Una emocionant aventura<br />
<strong>GEOLOGIA</strong><br />
Terratrèmols<br />
El món es sacseja<br />
<strong>LITERATURA</strong><br />
La Ilíada<br />
La guerra de Troia<br />
QUÍMICA<br />
El zero absolut<br />
Més fred impossible<br />
NATURA INSÒLITA<br />
Cosins del bitxet de bola<br />
Isòpodes increïbles<br />
LLEGENDES URBANES<br />
El ferro dels espinacs<br />
Realment aporten ferro?<br />
Aquests i molts altres temes us esperen en<br />
aquest número. A banda, voldria destacar<br />
les noves seccions breus que hem incorporat,<br />
que us duran a conèixer grans personatges<br />
i grans invents, treure a llum la veritat<br />
sobre les llegendes urbanes que corren de<br />
boca en boca i fins i tot descobrir algunes<br />
curiositats increïbles de la natura.<br />
4<br />
8<br />
34<br />
35<br />
15<br />
36<br />
18<br />
37<br />
22<br />
38<br />
28<br />
40<br />
32<br />
44<br />
33<br />
46<br />
INVENTS<br />
El bolígraf<br />
Qui el va inventar?<br />
PERSONATGE<br />
A.L. Lavoisier<br />
El pare de la química moderna<br />
ESCURACERVELLS<br />
Passatemps<br />
Posa a prova el teu enginy<br />
Héctor Ruiz, director d’<strong>eureka</strong><br />
EXPERIMENTA<br />
Dues aigües que no es barregen<br />
És possible?<br />
FUTURS PROFESSIONALS<br />
Què fan els geòlegs?<br />
Estudiar geologia<br />
FÍSICA<br />
El baròmetre i l’edifici<br />
Una lliçó de ciència<br />
PENSAMENT<br />
Els camins de la felicitat<br />
Un llibre de text digital!<br />
ART<br />
Univers Dalí<br />
Entra en el món d’un geni<br />
#12<br />
?<br />
Atenció: Aquesta revista cau seguint un moviment rectilini uniformement accelerat (en el buit).
<strong>ASTRONOMIA</strong><br />
Jose A. Rodríguez, Físic<br />
Júpiter és amb diferència el planeta més gran del Sistema Solar. Té un radi que és<br />
10 vegades superior al de la Terra. El seu volum és tal que al seu interior podrien<br />
caber-hi més de 1000 Terres. És tan massiu (318 vegades la massa de la Terra) que<br />
ni sumant les masses de tots els altres planetes del nostre sistema s’arriba a igualar-lo.<br />
El segon planeta més gran, Saturn, tot just representa el 30% de la massa<br />
de Júpiter. Júpiter és el gegant del Sistema Solar.<br />
El planeta Júpiter és molt diferent<br />
del nostre. La Terra i d’altres planetes<br />
com Mart, Venus o Mercuri són<br />
anomenats “planetes rocosos” perquè<br />
estan fonamentalment formats<br />
per roques (sòlides a l’exterior, fosses<br />
a l’interior). Júpiter i els altres<br />
planetes més allunyats (Saturn, Urà<br />
i Neptú), en canvi, són “planetes<br />
gasosos”. I és que Júpiter és bàsicament<br />
una gegantina esfera de gas,<br />
composta per un 86% d’hidrogen i<br />
un 14% d'heli i d'altres molècules en<br />
menor proporció: monòxid de carboni,<br />
aigua, amoníac, metà, acetilè,<br />
età... Aquestes són les responsables<br />
de les franges de colors que s'observen<br />
a la superfície del planeta.<br />
A gran profunditat per sota dels núvols de Júpiter,<br />
el pes de les capes superiors de l’atmosfera<br />
produeix pressions molt més elevades<br />
que qualsevol de les existents a la Terra,<br />
pressions tan grans que els electrons<br />
s’escapen dels àtoms d’hidrogen. Això<br />
dóna lloc a la formació d'una substància<br />
molt interessant: l’hidrogen metàl·lic<br />
en estat líquid, un estat físic que mai no<br />
s’ha assolit a la Terra. Es creu que l’hidrogen<br />
metàl·lic pot ser un superconductor<br />
a temperatures moderades, és a dir, un<br />
material que permet el pas de l'electricitat a<br />
través d'ell sense oferir-hi cap resistència. Si es<br />
pogués fabricar a la Terra, produiria una revolució<br />
en l’electrònica.<br />
A l’interior de Júpiter, on les pressions són tres<br />
milions de vegades superiors a la pressió atmosfèrica<br />
de la superfície de la Terra, no hi ha gairebé<br />
res més que un gran oceà fosc i xipollejant<br />
d’hidrogen metàl·lic. Però al nucli mateix del<br />
planeta hi pot haver una massa de roca i ferro,<br />
un món semblant a la Terra amagat al centre del<br />
planeta més gran.<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a<br />
© Imatges: Courtesy NASA/JPL-Caltech.
<strong>ASTRONOMIA</strong><br />
Quan el Sistema Solar es va<br />
condensar a partir del gas i la<br />
pols interestel·lars, Júpiter va<br />
adquirir la majoria de la matèria<br />
que no fou expulsada cap a<br />
l’espai interestel·lar i que no va<br />
caure a l’interior per formar-hi<br />
el Sol. Si Júpiter hagués tingut<br />
una massa diverses dotzenes de<br />
vegades superior, la matèria del<br />
seu interior hauria patit reaccions<br />
termonuclears, i Júpiter<br />
hauria començat a brillar amb<br />
llum pròpia. El planeta més<br />
gran és un estel que va fracas-<br />
sar. Tot i això, les seves temperatures<br />
interiors són prou altes<br />
per alliberar el doble d’energia<br />
de la que rep del Sol. Si hagués<br />
esdevingut un estel a llum visible,<br />
avui habitaríem un sistema<br />
binari, és a dir, de dos estels,<br />
amb dos sols al nostre cel, i les<br />
nits serien menys freqüents.<br />
Això no és pas un fet extraordinari;<br />
succeeix en incomptables<br />
sistemes solars de la galàxia<br />
Via Làctia. Sens dubte pensaríem<br />
que aquesta circumstància<br />
és natural i encisadora.<br />
Júpiter gira molt ràpid sobre el seu eix.<br />
En menys de 10 hores el planeta realitza<br />
una rotació completa. És a dir, el<br />
dia jovià és de tan sols 10 hores, mentre<br />
el terrestre és de 24 hores. Si a això<br />
hi afegim el fet que té un radi molt més<br />
gran, podem deduir que la velocitat linial<br />
a l'equador de la seva superfície és<br />
enorme, concretament unes 27 vegades<br />
superior a la de la Terra.<br />
El sistema de vents i corrents<br />
de l'atmosfera de Júpiter és un<br />
dels més complexos i caòtics<br />
del Sistema Solar. Un dels fenómens<br />
més destacats que produeix<br />
és la característica “gran<br />
taca vermella”. La gran taca<br />
vermella és un anticicló (com<br />
el famós anticicló de les Azores,<br />
una enorme tempesta permanent).<br />
Aquesta taca canvia<br />
i varia la seva forma i la seva<br />
grandària i no sempre ha existit.<br />
Actualmente té una mida que<br />
doblaria la de la Terra i el vent<br />
que hi gira arriba als 400 km/h.<br />
Recentement s'ha confirmat que<br />
a Júpiter ha aparegut una altra<br />
tempesta permanent, la anomenada<br />
“Oval Blanc BA” o “Taca<br />
vermella júnior”, que s'ha creat<br />
en unir-se diversos anticiclons<br />
més petits i que també es troba<br />
en l'hemisferi sud del planeta.<br />
Tal és la complexitat de l'atmosfera<br />
joviana que no és d'estranyar<br />
que al llarg d'aquest segle es segueixin<br />
veient canvis d'aquest<br />
tipus: que desapareixi la gran<br />
taca vermella, que apareixin de<br />
noves o que la petita taca vermella<br />
creixi i evolucioni.<br />
1<br />
2<br />
3<br />
4<br />
5<br />
6<br />
7<br />
8<br />
9<br />
10<br />
© Imatges: Courtesy NASA/JPL-Caltech.<br />
Una de les característiques menys conegudes de Júpiter<br />
són els seus anells. Igual que Saturn, però d’una forma<br />
molt menys espectacular, Júpiter compta amb 3 extensos<br />
anells anomenats: disc difús, anell principal i halo.<br />
Si Júpiter hagués estat una mica més<br />
gran s'hagués convertit en una estrella.<br />
No obstant, és prou gran com per<br />
atrapar amb el seu camp gravitatori una<br />
gran quantitat d'objectes que arriben<br />
al Sistema Solar (probablement ens ha<br />
protegit de l'impacte de molts asteroides).<br />
Així, Júpiter compta amb una de<br />
les cohorts més extenses de satèl·lits,<br />
asteroides, anells i altres planetoides<br />
que orbiten al seu voltant. S'han identificat<br />
fins a 63 satèl·lits jovians; però<br />
no és d'estranyar que es puguin trobar<br />
més ja que els 23 últims es van descobrir<br />
el 2003. És tan complex el sistema<br />
de satèl·lits de Júpiter que més aviat que<br />
conèixer cadascun d'ells pel seu nom es<br />
reconeixen per grups.<br />
Llunes galileanas: Cal·listo, Ió, Ganimedes<br />
i Europa són les llunes que Galileu<br />
va poder descobrir a través del seu<br />
primer i rudimentari telescopi. Són les<br />
més grans. De fet Ganímedes és la lluna<br />
més gran de tot el Sistema Solar, essent<br />
un 50% més gran que la nostra Lluna.<br />
Llunes del grup d'Almathea: són més<br />
petites i orbiten a molta menys altitud<br />
que els satèl·lits galileans. Són Almathea,<br />
Metis, Adrastea i Tebe. Són roques<br />
petites de formes pseudoesfèriques.<br />
Satèl·lits irregulars: la resta de satèllits<br />
constitueixen un grup de llunes més<br />
externes i irregulars, gairebé totes molt<br />
petites. En la seva majoria són asteroides<br />
La vida tal com la coneixem no és possible<br />
a Júpiter. Però sí queda la possibilitat<br />
que hi hagi vida en algunes de les seves<br />
llunes. És possible que les llunes Ganimedes<br />
i Europa posseeixin un oceà d’aigua<br />
líquida al seu interior, que podria sostenir<br />
algun tipus de forma de vida microbiana<br />
i fins i tot més complexa.<br />
capturats per l'enorme gravetat de Júpiter,<br />
així fins a completar les 63.<br />
Però Júpiter també s'envolta d'un grup<br />
d'asteroides als quals arrossega en la<br />
seva òrbita al voltant del Sol, els anomenats<br />
asteroides troians, que es conten<br />
per centenars.
BIOLOGIA<br />
L’aventura de la vida humana comença amb la fecundació, la fusió d’un oòcit matern<br />
amb un espermatozoide patern que dóna lloc a una única cèl·lula: el zigot. Tanmateix,<br />
que es produeixi la fecundació no és garantia d’embaràs. El zigot començarà<br />
a dividir-se per formar l’embrió, el qual haurà de superar encara molts entrebancs<br />
si vol acabar convertint-se en un fetus i finalment, un nadó.<br />
Els protagonistes:<br />
les cèl·lules sexuals o gàmetes<br />
La fecundació és la unió d’un oòcit i<br />
un espermatozoide. Aquestes són les<br />
cèl·lules sexuals femenina i masculina,<br />
respectivament, també anomenades<br />
gàmetes. En els humans, com en la resta de<br />
mamífers, la fecundació es produeix dins<br />
l’aparell genital femení, concretament en<br />
un conducte anomenat trompa de Fal·lopi.<br />
La trompa de Fal·lopi connecta l’ovari,<br />
l’òrgan que produeix els oòcits, amb<br />
l’úter, l’estructura on s’implanta l’embrió<br />
durant la gestació. Durant l’ovulació, un<br />
dels dos ovaris allibera normalment un<br />
oòcit que comença a migrar per l’interior<br />
de la trompa de Fal·lopi corresponent.<br />
En condicions normals, les cèl·lules<br />
precursores dels oòcits es generen durant<br />
el desenvolupament embrionari, de tal<br />
manera que quan una dona neix ja té dins<br />
els seus ovaris entre 100.000 i 400.000<br />
oòcits immadurs, dels quals en maduraran<br />
de 200 a 300 a partir de la pubertat. Els<br />
oòcits han de ser fecundats durant les 24<br />
hores posteriors a l’ovulació; altrament<br />
degeneren i són expulsats junt amb la<br />
sang menstrual.<br />
Els espermatozoides, molt més petits que<br />
els oòcits (un oòcit típic mesura 0,1-0,2 mm<br />
de diàmetre), són produïts contínuament<br />
pels testicles. En una ejaculació<br />
normal s’alliberen uns 300 milions<br />
Autor:<br />
David Bueno,<br />
Doctor en Genètica<br />
d’espermatozoides, que es desplacen a<br />
una velocitat de 3 mm/h des de la vagina<br />
a les trompes de Fal·lopi, passant per<br />
l’úter, ajudats per una estructura cel·lular<br />
en forma de cua que els dóna mobilitat<br />
i els impulsa, com la cua d’un capgròs.<br />
La major part d’espermatozoides moren<br />
esgotats pel camí. Es calcula que només<br />
l’1% arriba a la cavitat uterina, i menys<br />
d’un centenar a la trompa de Fal·lopi. És<br />
la manera que té la natura de seleccionar<br />
els espermatozoides més forts. Els<br />
espermatozoides poden viure fins a tres<br />
dies dins les vies genitals femenines, a<br />
l’espera de trobar un oòcit apte per ser<br />
fecundat.<br />
Quan un espermatozoide troba l’oòcit<br />
intenta travessar la seva membrana. Quan<br />
ho aconsegueix, introdueix el seu nucli,<br />
però no la seva cua, a l’interior de l’oòcit<br />
per tal d’incorporar-hi el material hereditari<br />
que porta emmagatzemat en forma de<br />
cromosomes. Llavors, l’oòcit produeix<br />
una coberta molt resistent que evita la<br />
penetració d’un segon espermatozoide.<br />
El nucli de l’espermatozoide va a trobar<br />
el de l’oòcit i s’hi fusiona. La fecundació<br />
s’ha acabat, i el zigot així format és a<br />
punt per començar el desenvolupament<br />
embrionari.<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a
BIOLOGIA<br />
Una unió de materials genètics<br />
Les dues cèl·lules implicades<br />
en la reproducció, l’oòcit i<br />
l’espermatozoide, contenen exactament<br />
la meitat de cromosomes<br />
que qualsevol altra cèl·lula del cos,<br />
23 cromosomes cadascuna, de tal<br />
manera que en fusionar-se el zigot<br />
recupera la quantitat de cromosomes<br />
que tenien els seus progenitors, 46<br />
cromosomes. Altrament, els fills en<br />
tindrien una quantitat doble respecte<br />
els seus pares (92 cromosomes),<br />
i els néts quatre vegades més (184<br />
cromosomes), amb la qual cosa les<br />
successives generacions s’anirien<br />
carregant de DNA. I perquè un embrió<br />
es desenvolupi amb normalitat, li cal<br />
la quantitat justa: 46 cromosomes,<br />
dos de cada tipus. La presència d’un<br />
nombre anormal de cromosomes<br />
Els tres primers dies<br />
de desenvolupament:<br />
les primeres<br />
cèl·lules de l’embrió<br />
El zigot, que està format per una única<br />
cèl·lula, va migrant a través de les<br />
trompes de Fal·lopi cap a l’úter i comença<br />
a dividir-se per tal de generar<br />
les primeres cèl·lules embrionàries. Al<br />
segon dia de desenvolupament (el dia 1<br />
és el de la fecundació), l’embrió ja consisteix<br />
en dues cèl·lules descendents<br />
del zigot, les quals es mantenen unides.<br />
Aquestes cèl·lules es van dividint progressivament<br />
fins generar un embrió de<br />
32 cèl·lules, les quals romanen unides<br />
formant una pilota massissa. És l’estadi<br />
de mòrula, anomenat així per la<br />
seva semblança amb una móra; estem<br />
a l’inici del quart dia de desenvolupament<br />
embrionari.<br />
Del 4t al 6è dia<br />
de desenvolupament.<br />
La nidació de l’embrió a l’úter<br />
Durant el quart dia de desenvolupament<br />
embrionari, es genera una cavitat<br />
comporta, en la majoria dels<br />
casos, la mort de l’embrió, que és<br />
eliminat. Hi ha algunes excepcions,<br />
en les quals neixen persones amb<br />
afeccions més o menys greus, com<br />
la síndrome de Down. Les persones<br />
afectades d’aquesta síndrome tenen<br />
47 cromosomes, atès que tenen el<br />
cromosoma número 21 repetit tres<br />
vegades en lloc de dues.<br />
A més, aquesta «barreja» de<br />
cromosomes assegura que els fills<br />
no siguin mai exactament iguals a<br />
cap dels progenitors, si no que a<br />
nivell genètic siguin una barreja de<br />
la mare i el pare. Si no fos així, si<br />
a nivell genètic fossin exactament<br />
iguals a un progenitor, serien el<br />
seu clon.<br />
Els primers dies de l’embrió<br />
Un oòcit no pot generar un<br />
embrió sense el material<br />
genètic de l’espermatozoide,<br />
ja que no té la quantitat<br />
justa d’informació genètica.<br />
D’altra banda, si a un oòcit<br />
se li treu el seu propi nucli<br />
i se li implanta un nucli<br />
de qualsevol altre cèl·lula,<br />
que conté el nombre de<br />
cromosomes típic d’un adult,<br />
teòricament pot generar un<br />
embrió i un nova persona<br />
adulta. Aquesta és la base de<br />
la clonació.<br />
Gràfic del cinquè-sisé dia de desenvolupament embrionari<br />
a l’interior de la mòrula, la qual agafa<br />
la forma d’una pilota buida. És el<br />
blastocist primerenc. Al cinquè dia, un<br />
grup de cèl·lules es condensa a l’interior<br />
de la pilota buida i forma una<br />
massa cel·lular interna. Així s’esdevé<br />
el blastocist tardà. Les cèl·lules de la<br />
massa cel·lular interna generen l’embrió<br />
pròpiament dit, és a dir, tots els<br />
seus teixits, òrgans i estructures i, per<br />
tant, els de la futura persona adulta.<br />
En canvi, les cèl·lules que formen la<br />
«coberta de la pilota» produeixen les<br />
membranes extraembrionàries, com<br />
la placenta, que no formaran part de<br />
l’embrió ni del fetus i que seran expulsades<br />
després del naixement. Les<br />
membranes extraembrionàries tenen la<br />
funció de protegir l’embrió i de nodrirlo<br />
fins que es forma el cordó umbilical,<br />
que uneix el fetus amb la placenta.<br />
A continuació, al sisè dia de desenvolupament,<br />
l’embrió nida (s’implanta) a<br />
la paret uterina, que s’ha preparat per a<br />
l’esdeveniment recobrint-se d’una mucosa<br />
anomenada endometri. Si la fecundació<br />
no s’ha produït o bé l’embrió<br />
no s’ha implantat, l’endometri es desprèn<br />
i s’elimina acompanyat de sang i<br />
de l’oòcit no fecundat o de l’embrió no<br />
implantat: és la menstruació.<br />
Durant aquests sis primers dies l’embrió<br />
ha incrementat considerablement<br />
el nombre de cèl·lules que el confor-<br />
men però no ha crescut gens, perquè<br />
no s’ha pogut alimentar. L’energia i els<br />
materials necessaris per incrementar<br />
el nombre de cèl·lules per divisió els<br />
obté de les substàncies de reserva que<br />
l’oòcit tenia emmagatzemades. Això<br />
fa que l’embrió continuï mesurant poc<br />
més de 0,1-0,2 mm de diàmetre, com<br />
l’oòcit del qual prové.<br />
Esquema sequencial<br />
dels primers dies de<br />
desenvolupament embrionari<br />
humà, desde la fecundació<br />
fins la implantació en el<br />
endometri de la paret<br />
uterina. En la part inferior<br />
es presenten fotografies<br />
d’aquests estadis,<br />
corresponents a embrions<br />
humans.<br />
10 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 11
BIOLOGIA<br />
La fecundació in vitro<br />
Un problema cada cop més estès entre<br />
la població en edat fèrtil és la impossibilitat<br />
d’aconseguir un embaràs. Actualment<br />
es creu que aquest descens de la<br />
fertilitat podria ser degut a l’increment<br />
de contaminants atmosfèrics i alimentaris,<br />
com per exemple emissions de gasos<br />
i pesticides respectivament, i al frenètic<br />
ritme de vida occidental. En alguns<br />
d’aquests casos, una de les tècniques<br />
de reproducció assistida que permeten<br />
aconseguir un embaràs és la fecundació<br />
in vitro.<br />
La fecundació in vitro consisteix a fecundar<br />
l’oòcit amb un espermatozoide<br />
fora de les trompes de Fal·lopi, al laboratori,<br />
dins un tub d’assaig en un medi<br />
de cultiu convenientment condicionat.<br />
Per realitzar una fecundació in vitro<br />
primer cal estimular els ovaris per tal<br />
que produeixin una quantitat superior a<br />
la normal d’oòcits madurs. Aquesta estimulació<br />
consisteix a induir una ovulació<br />
múltiple mitjançant tractaments<br />
hormonals. Durant el cicle menstrual<br />
natural hi ha diversos oòcits que inicien<br />
el procés de maduració, però quan<br />
un d’ells arriba a un determinat estadi,<br />
inhibeix el creixement dels altres. Per<br />
això, en un cicle menstrual normal generalment<br />
s’allibera un sol oòcit. El<br />
tractament hormonal evita que la resta<br />
d’oòcits aturin la seva maduració, per<br />
la qual cosa en maduren diversos, generalment<br />
de 5 a 10 oòcits.<br />
Els oòcits madurs es recuperen de 34 a<br />
36 hores després d’aquest tractament.<br />
La recuperació es fa via vaginal, directament<br />
dels ovaris, abans que siguin alliberats<br />
a les trompes de Fal·lopi. Simultàniament,<br />
s’obtenen els espermatozoides<br />
i es procedeix a realitzar la fecundació<br />
in vitro.<br />
Com es realitza la fecundació<br />
in vitro?<br />
Durant la fecundació in vitro els espermatozoides<br />
fecunden els oòcits<br />
dins un tub d’assaig a raó d’un espermatozoide<br />
per oòcit, com en les fecundacions<br />
«naturals». Si la qualitat<br />
Gràfic del procés per a realitzar<br />
una fecundació in vitro<br />
dels espermatozoides no permet que<br />
fecundin l’oòcit per si mateixos, es<br />
poden microinjectar directament dins<br />
l’oòcit, tècnica que permet aconseguir<br />
el mateix resultat. Els oòcits fecundats<br />
Què passa si un oòcit és<br />
fecundat per més d’un<br />
espermatozoide?<br />
A vegades, les excessives «facilitats»<br />
que es donen als oòcits i als espermatozoides<br />
per afavorir la fecundació in vitro<br />
fan que un oòcit sigui fecundat per dos<br />
espermatozoides. Aquestes fecundacions<br />
anòmales, que es produeixen en un<br />
5% de les fecundacions in vitro, generen<br />
embrions inviables, amb més material<br />
Gràfic del procés per a realitzar<br />
una fecundació in vitro<br />
Quants embrions es<br />
transfereixen a l’úter matern,<br />
i quants hi niden?<br />
Generalment es transfereixen de 2 a 4<br />
embrions, depenent de l’edat de la pacient<br />
i de la qualitat dels embrions. La<br />
idea és que només un dels embrions acabi<br />
nidant a l’endometri i que els altres<br />
s’eliminin de manera natural. Es calcula<br />
que una mica més del 30% de les transferències<br />
embrionàries acaben amb embarassos<br />
clínics, dels quals un 75% acaba<br />
amb un o més nadons nascuts vius.<br />
A vegades hi ha més d’un embrió que nidaa<br />
l’endometri. Per això, aproximadament<br />
un 30% dels embarassos generats<br />
per fecundació in vitro són múltiples.<br />
es deixen desenvolupar in vitro durant<br />
uns dies, generalment 2 o 3, i després<br />
es dipositen aproximadament a 1 cm<br />
del fons de l’úter, on hauran de nidar<br />
per si mateixos.<br />
genètic del normal. Perquè un embrió<br />
es desenvolupi li cal la quantitat exacta<br />
de material genètic, concretament 46<br />
cromosomes. Si, en canvi, un oòcit és<br />
fecundat per dos espermatozoides tindrà<br />
69 cromosomes (23 de l’oòcit i 23<br />
de cadascun dels espermatozoides), la<br />
qual cosa el farà completament inviable<br />
i no progressarà. Aquests embrions, no<br />
obstant, podrien ser una bona font de<br />
cèl·lules mare embrionàries per clonatge<br />
terapèutic i medicina regenerativa.<br />
D’aquest 30%, la majoria són bessonades<br />
no idèntiques, que procedeixen de<br />
zigots diferents, i alguns són gestacions<br />
triples. En aquests casos, si la presència<br />
de trigèmins pot representar un problema<br />
per a la salut de la mare o per al<br />
desenvolupament dels embrions es pot<br />
optar per la reducció embrionària. La<br />
reducció embrionària consisteix a eliminar<br />
un dels embrions sense afectar els<br />
altres, i es realitza a les dues manques<br />
de menstruació aproximadament, quan<br />
els embrions tenen entre 30 i 45 dies de<br />
desenvolupament. En aquest cas, l’eliminació<br />
d’un dels embrions no es considera<br />
ni legalment ni biològicament un<br />
avortament atès que l’altre o els altres<br />
embrions continuen el procés normal de<br />
gestació.<br />
Gràfic del procés per a realitzar<br />
una fecundació in vitro<br />
En quin estadi es transfereixen<br />
els embrions?<br />
Normalment els embrions es transfereixen<br />
en l’estadi de mòrula o un xic abans,<br />
quan són formats per entre 2 i 8 cèl·lules.<br />
Un cop dins l’úter, els embrions continuen<br />
desenvolupant-se igual que en una<br />
fecundació natural fins l’estadi de blastocist<br />
tardà, moment en què niden a l’endometri.<br />
Han passat uns 3 o 4 dies des de la<br />
transferència. En determinades ocasions,<br />
però, el diagnòstic mèdic aconsella transferir<br />
embrions més tardans, generalment<br />
per problemes amb la formació de l’endometri<br />
de la pacient que no permet que<br />
la mòrula es desenvolupi fins a blastocist<br />
tardà. En aquests casos, els embrions<br />
de 8 cèl·lules es transfereixen a un nou<br />
medi de cultiu més adequat per generar<br />
un blastocist i es deixen desenvolupar in<br />
vitro, al laboratori, fins l’estadi de blastocist<br />
tardà, moment en el qual es formen<br />
les cèl·lules mare embrionàries. Llavors<br />
es transfereixen a l’úter de la pacient, on<br />
s’espera que nidin a les poques hores.<br />
Aquest procés, però, no es tan eficient,<br />
i molts dels embrions de 8 cèl·lules no<br />
arriben a l’estadi de blastocist.<br />
Gràfic del procés per a realitzar<br />
una fecundació in vitro<br />
12 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 1
BIOLOGIA LINGüÍSTICA<br />
Gràfic del procés per a realitzar<br />
una fecundació in vitro<br />
Què passa si un embrió es<br />
trenca durant aquest procés?<br />
Si un embrió es trenca per manipulació<br />
humana, el més probable és que no nidi<br />
ni es desenvolupi. Per tant, si es detecta<br />
un trencament embrionari, l’embrió<br />
afectat no es transfereix a la pacient. En<br />
canvi, si l’embrió es trenca per si mateix<br />
un cop dins la cavitat uterina, es genera<br />
un embaràs de bessons idèntics. Aquests<br />
bessons procedeixen d’un mateix zigot<br />
i, per tant, porten exactament el mateix<br />
genoma.<br />
Què es fa amb els embrions<br />
que no es transfereixen?<br />
Com ja hem dit, després d’una estimulació<br />
ovàrica s’obtenen entre 5 i 10 oòcits<br />
madurs, la major part dels quals són fecundats<br />
pels espermatozoides. Es deixa<br />
que es desenvolupin tots els zigots formats,<br />
però tan sols es transfereixen de 2<br />
a 4 embrions, els que presenten un millor<br />
desenvolupament i una morfologia<br />
més adequada. La resta, tant si estan en<br />
estadi de mòrula com de blastocist tardà,<br />
es congelen en nitrogen líquid, que<br />
els manté en estasi a -160ºC. L’estasi és<br />
una aturada de les funcions vitals que<br />
no comporta la mort de l’embrió.<br />
Es poden transferir embrions<br />
congelats i es pot fer la<br />
fecundació in vitro amb<br />
oòcits congelats?<br />
Els embrions congelats es poden transferir<br />
a un úter matern sense cap mena<br />
1 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7<br />
de problema, ni biològic ni legal. En<br />
general, la seva viabilitat no és tan bona<br />
com la dels embrions frescos, acabats<br />
de generar, però és prou acceptable. En<br />
aquest cas la taxa d’embarassos clínics<br />
se situa al voltant del 19%. Per tant, si<br />
els pares desitgen un segon embaràs, en<br />
moltes ocasions no cal recórrer a una<br />
nova fecundació in vitro, sinó que es<br />
poden transferir els embrions sobrants<br />
que romanen congelats. La llei espanyola<br />
de reproducció assistida preveu<br />
que els embrions congelats es puguin<br />
transferir a un úter durant els 5 anys<br />
posteriors a la fecundació in vitro, però<br />
no després d’aquest període.<br />
Per què hi ha anuncis que<br />
demanen donants de semen<br />
i donants d’oòcits?<br />
En ocasions, el fet que una parella no<br />
pugui tenir fills es deu a certs problemes<br />
que fan impossible utilitzar els<br />
seus propis gàmetes. Per exemple,<br />
quan algun dels dos no en produeix, o<br />
bé quan són portadors d’algun defecte<br />
genètic, o bé quan hi ha incompatibilitats<br />
immunològiques entre ells. En<br />
aquests casos cal recórrer a donants de<br />
gàmetes. Cal remarcar que la donació<br />
és completament anònima i desinteressada.<br />
Els donants solen rebre, però,<br />
una compensació per les molèsties<br />
ocasionades (desplaçament, temps emprat,<br />
etc.).<br />
Es pot escollir<br />
el sexe dels fills?<br />
En algunes ocasions, abans de transferir<br />
els embrions a l’úter de la pacient<br />
es fa un diagnòstic preimplantacional<br />
per detectar anomalies genètiques responsables<br />
de malalties hereditàries.<br />
Aquest diagnòstic és aconsellable quan<br />
hi ha antecedents familiars d’alguna<br />
d’aquestes malalties per tal d’evitar<br />
transferir els embrions afectats, i es<br />
fa extraient i analitzant una cèl·lula de<br />
l’embrió. De la mateixa manera que es<br />
pot saber amb certesa si el fill es veurà<br />
afectat d’una determinada malaltia<br />
d’origen genètic, també es pot conèixer<br />
el seu sexe. La legislació espanyola<br />
vigent prohibeix explícitament escollir<br />
el sexe dels fills, excepte quan hi hagi<br />
una malaltia hereditària que hi estigui<br />
relacionada. L’únic país on es pot escollir<br />
legalment el sexe dels fills són els<br />
Estats Units d’Amèrica, i en un futur<br />
proper potser també al Regne Unit,<br />
on ja s’ha començat a discutir aquesta<br />
qüestió.<br />
Es poden escollir altres<br />
característiques dels fills?<br />
Per guarir determinades malalties infantils,<br />
com algunes leucèmies, és necessari<br />
realitzar un trasplantament de<br />
medul·la òssia al pacient afectat. En<br />
moltes ocasions, aquest trasplantament<br />
acaba sent rebutjat. Per això, una de les<br />
prioritats d’aquests darrers anys en la<br />
lluita contra aquestes malalties ha estat<br />
poder disposar de donants compatibles.<br />
En aquest sentit, la Llei espanyola<br />
de Tècniques de Reproducció Assistida<br />
Humana aprovada a finals de maig de<br />
2006 preveu la selecció d’embrions per<br />
generar fills els antígens d’histocompatibilitat<br />
(HLA) dels quals, responsables<br />
del rebuig de què hem parlat al 1r capítol,<br />
siguin compatibles amb els d’un<br />
altre fill ja nat que necessiti aquest tipus<br />
de trasplantament per sobreviure.<br />
Aquesta llei preveu explícitament que<br />
només es pugui fer aquesta selecció<br />
d’embrions quan el tipus de trasplantament<br />
no impliqui cap perill ni disminució<br />
en la salut del fill donant.<br />
imaTgEs: COmmOns.wikipEdia.ORg<br />
Escriptura<br />
Lineal B<br />
El desxiframent de les llengües antigues és una de les aventures més<br />
emocionants i engrescadores de l’arqueologia. No és pas una tasca senzilla;<br />
però un cop s’obtenen els primers indicis, és impossible abandonar: de<br />
sobte, els missatges sobre pedra, papir o pergamí comencen a parlar-nos<br />
i a explicar-nos fascinants històries dels pobles del passat. Les civilitzacions<br />
extingides reneixen en la nostra imaginació a través dels seus propis escrits.<br />
Escriptura cuneïforme persa<br />
Els pobles de l’antiguitat parlaven<br />
llengües diferents de les actuals. Igual<br />
que nosaltres, utilitzaven l’escriptura<br />
per deixar constància d’informacions<br />
o esdeveniments importants en<br />
la seva llengua. Però la manera de<br />
representar un idioma per escrit pot<br />
ser molt divers. Nosaltres comptem<br />
amb l’alfabet, on cada símbol representa<br />
un so (un fonema). És un sistema<br />
força senzill; si més no, fàcil de<br />
Héctor Ruiz.<br />
El misteriós de Festos (Creta, 1500 aC)<br />
encara resta per desxifrar<br />
memoritzar i utilitzar<br />
(i tanmateix cometem<br />
faltes d’ortografia!).<br />
Però els sistemes que utilitzaven<br />
les llengües antigues per<br />
a ésser representades gràficament,<br />
mitjançant l’escriptura, eren molt<br />
variats i no sempre intuïtius. Podien<br />
consistir en sistemes fonètics, com el<br />
nostre alfabet, on cada símbol representa<br />
un so (un fonema); sistemes sillàbics,<br />
en què cada símbol representa<br />
una síl·laba; sistemes logogràfics, és<br />
a dir, on cada símbol correspon a una<br />
paraula o un concepte; sistemes semasiogràfics,<br />
formats per dibuixos<br />
que representen el concepte xifrat...<br />
Fins i tot podia ser que els signes no<br />
es corresponguessin amb la manera<br />
de parlar. Algunes d’aquestes llengües<br />
han evolucionat donant pas a<br />
les llengües actuals, que conserven<br />
algunes característiques de les ancestrals.<br />
Això ens pot donar algunes pistes<br />
sobre com interpretar-les. Però la<br />
majoria d’elles es van extingir i van<br />
arribar a nosaltres únicament en forma<br />
de documents escrits, que ja ningú<br />
sabia llegir. Davant d’un missatge<br />
escrit en una llengua morta, com hem<br />
d’abordar la seva interpretació? Com<br />
podem aconseguir desxifrar-lo?<br />
E u r e k a 1
COmmOns.wikipEdia.ORg<br />
1<br />
En primer lloc, cal que distingim entre desxifrar<br />
l’escriptura i desxifrar la llengua. Quan<br />
desxifrem l’escriptura tractem d’esbrinar com<br />
es llegien els missatges escrits, és a dir, a quins<br />
sons parlats corresponien els símbols escrits,<br />
etc. Això ens permet llegir la llengua en veu<br />
alta, però no significa que entenguem el que<br />
s’hi diu. Desxifrar la llengua, doncs, correspon<br />
a la tasca d’entendre el significat dels símbols<br />
i la gramàtica que segueixen, per tal de comprendre<br />
els missatges que s’hi amaguen. Hi ha<br />
llengües, com l’ibèric, l’escriptura de les quals<br />
s’ha pogut desxifrar, però poc se sap del significat<br />
que oculten els seus textos.<br />
Quan ens plantem davant un document escrit<br />
en una llengua desconeguda (i el volem desxifrar)<br />
allò primer serà aventurar-nos a esbrinar<br />
quin deurà ser el sistema de representació gràfica<br />
que seguirà: fonètic, com el nostre? Potser<br />
logogràfic? Una combinació de tots dos? Si ens<br />
equivoquem en la nostra predicció, no aconseguirem<br />
arribar enlloc. Això és el que va passar<br />
durant molt de temps amb els jeroglífics egipcis.<br />
Els investigadors estaven conveçuts que<br />
s’havia de tractar d’un sistema semasiogràfic,<br />
on els dibuixets deurien representar precisament<br />
allò que la imatge mostrava. Tanmateix,<br />
Champollion, al segle XIX, va apostar per un<br />
sistema mixt fonètic, sil·làbic i logogràfic. I ho<br />
va encertar.<br />
J. F. Champollion va desxifrar els jeroglífics egipcis.<br />
Hi ha quelcom que puguem fer<br />
per decantar-nos per un sistema<br />
o un altre? Bé, podem comptar<br />
quants símbols diferents es fan<br />
servir. Si n’hi ha pocs, entre 20<br />
i 40, probablement es tracti d’un<br />
sistema fonètic (el nostre alfabet<br />
té 25 símbols). A mesura que el<br />
nombre de símbols creix, podem<br />
decantar-nos per un sistema sillàbic,<br />
que necessita de molts més<br />
signes per representar les diverses<br />
combinacions de sons. Si n’hi ha<br />
moltíssims més, fins i tot milers,<br />
probablement es tracti d’un sistema<br />
logogràfic, com passa amb<br />
el xinès.<br />
Tanmateix, a l’hora de la veritat,<br />
les coses poden ser molt més<br />
complicades perquè no sempre<br />
trobem sistemes purs, sinó barreges<br />
d’ells. Per exemple, el sistema<br />
usat per les llengües que es<br />
parlaven abans de l’arribada<br />
dels romans a la Península<br />
Ibèrica (l’anomenat signari<br />
paleohispànic) era una combinació<br />
de signes fonètics i<br />
signes sil·làbics. Com abans<br />
hem indicat, els jeroglífics<br />
egipcis també consistien en<br />
un sistema mixt, que combinava<br />
signes fonètics, sillàbics<br />
i logogràfics.<br />
Una bona estratègia per començar<br />
un desxiframent<br />
és partir dels noms propis.<br />
Aquest ha estat gairebé sempre<br />
el punt de partida de<br />
tot desxiframent. Els noms<br />
propis (de reis, de faraons,<br />
Reproducció d’un document iber. Ullastret (Girona)<br />
escollir el sistema<br />
d’indrets) solen pronunciar-se de<br />
formes molt semblants en les diferents<br />
llengües. Si podem comptar<br />
amb documents bilingües que<br />
continguin noms propis podrem<br />
començar a desxifrar els nostres<br />
primers símbols. Aquesta és la<br />
estratègia que va fer servir Champollion<br />
per desxifrar els jeroglífics<br />
a partir de la pedra de Rosetta,<br />
portadora d’una missatge en<br />
jeroglífic, demòtic i grec. També<br />
es va utilitzar aquesta maniobra<br />
per desxifrar l’alfabet sidètic de<br />
Pamfília, gràcies a l’existència de<br />
textos bilingües en sidètic i grec<br />
que contenien noms de persones.<br />
Fins i tot si no comptem amb textos<br />
bilingües, podem buscar noms<br />
coneguts en objectes que presumiblement<br />
en portin: per exemple,<br />
en monedes, inscripcions funeràries,<br />
etc. A l’hora de desxifrar<br />
La Pedra de Rosetta, d’origen egipci, amb<br />
inscripcions en escriptura jeroglífica, demòtica i grega.<br />
el signari paleohispànic, Manuel<br />
Gómez Moreno va recórrer a les<br />
monedes, on va suposar, correctament,<br />
que apareixeria el lloc de<br />
l’encunyació. Per desxifrar el cuneïforme<br />
persa, Georg Grotefend<br />
va intuir que les inscripcions en<br />
aquesta escriptura, totes de l’època<br />
dels reis aquemènides, deurien<br />
començar pel nom d’algun rei<br />
(Xerxes, Darius, etc.). La hipòtesi<br />
va resultar correcta i a partir de<br />
les primeres correspondències es<br />
va desxifrar tot el sistema gràfic.<br />
Habitualment, un cop obtenim els<br />
primers signes desxifrats, la resta<br />
del procés sol seguir una “reacció<br />
en cadena”, atès que uns signes<br />
ens porten a d’altres i aquests altres<br />
a uns altres més. Aquest sol<br />
ser un dels moments més emocionants<br />
per a un desxifrador. Però<br />
no sempre és tan fàcil. Determinats<br />
sistemes gràfics han requerit<br />
d’un desxiframent lent i feixuc.<br />
Un cop hem desxifrat l’escriptura,<br />
comença la segona part de la nostra<br />
tasca: cal interpretar la llengua,<br />
entendre allò que diu. Els textos<br />
bilingües resulten de gran ajuda<br />
en aquesta empresa. Aquesta, per<br />
exemple, és la manera com es va<br />
aprendre a interpretar el sumeri a<br />
partir de l’accadi.<br />
Per altra banda, si resulta que en<br />
desxifrar l’escriptura descobrim<br />
que la llengua està emparentada<br />
amb alguna altra,<br />
podem partir de les seves similituds.<br />
Així, en desxifrar<br />
l’accadi o l’ugarític es va<br />
veure que constituïen llengües<br />
semítiques, germanes<br />
de l’hebreu, l’arameu i<br />
l’àrab. En el cas de l’egipci<br />
jeroglífic, el mateix Champollion<br />
va emprar la seva<br />
similitud amb el copte.<br />
Si no comptem amb cap<br />
d’aquestes opcions, ni<br />
textos bilingües ni llengües<br />
germanes, podem<br />
acudir a d’altres estratègies<br />
més originals. Per<br />
exemple, el mètode combinatori.<br />
Aquest mètode consisteix a buscar<br />
fórmules repetides en textos<br />
de finalitats similars. Així, en les<br />
inscripcions funeràries, esperaríem<br />
trobar sempre unes paraules<br />
determinades (‘va viure’, ‘va<br />
morir’, ‘anys’, etc.) mentre que<br />
la informació específica de cada<br />
cas anirà canviant (el nom, el<br />
número d’anys, etc.). Aquesta ha<br />
estat l’estratègia utilitzada per<br />
interpretar bona part de la documentació<br />
etrusca.<br />
Escriptura maia.<br />
Escriptura minoica.<br />
LINGüÍSTICA<br />
La darrera gran fita en el desxiframent<br />
d’escriptures antigues<br />
va ser l’aconseguida pel català<br />
Ignasi-Xavier Adiego, investigador de<br />
la Universitat de Barcelona: el desxiframent<br />
de l’escriptura cària. Utilitzada<br />
per una poble d’Anatòlia occidental<br />
(Turquia) fa més de 2.500 anys, la<br />
seva interpretació va ser possible gràcies<br />
a unes escasses inscripcions bilingües<br />
a qui ningú havia prestat atenció.<br />
SECRETS AMAGATS<br />
Un altre mètode força original és el de les bilingües indirectes,<br />
el qual consisteix a buscar fórmules que ens siguin<br />
conegudes en altres llengües de l’època. D’aquesta manera<br />
hem aconseguit entendre què significa la inscripció etrusca<br />
ei minipi capi (i variants) que apareix sobre alguns objectes:<br />
‘no m’agafis’, un típic advertiment als lladres que<br />
també es feia servir en llatí (ne me attigas).<br />
Tot i això, encara queden escriptures, com la maia o la<br />
minoica, que es resisteixen a desvelar els secrets que amaguen.<br />
El desxiframent de les llengües antigues continua.<br />
Qui sap quins secrets amagaran els missatges que tenim al<br />
davant i que som incapaços de comprendre ara per ara. Qui<br />
sap quines històries estan esperant, adormides en la pedra,<br />
que algú les desveli per acomplir així el seu objectiu: superar<br />
el pas dels segles per transmetre’ns la memòria dels<br />
nostres avantpassats, per esdevenir els missatges intertemporals<br />
que ens van deixar els pobles de l’antiguitat.<br />
Si vols saber com es van desxifrar<br />
el jeroglífic egipci, el cuneïforme<br />
persa, la lineal B i l’escriptura cària<br />
visita www.portal<strong>eureka</strong>.com!<br />
1
<strong>GEOLOGIA</strong><br />
Estem molt ben acostumats que el terra sigui estable i sòlid. Però<br />
t’has parat a pensar per un moment què passaria si el sòl que trepitgem,<br />
sobre el que construïm les nostres cases, carrers i ciutats,<br />
comencés a moure’s de dalt a baix, a tremolar, a sacsejar-se i a<br />
trencar-se sobtadament? Molts terratrèmols fan que el sòl sembli la<br />
coberta d’un vaixell en alta mar i alguns són capaços de sacsejar<br />
la terra de forma 10.000 vegades més violenta que una bomba<br />
atòmica. A cada minut es produeix un arreu del món.<br />
El dia que Lisboa va ser destruïda<br />
L’1 de novembre de l’any 1755 era dissabte.<br />
En aquella època, moltes famílies<br />
acostumaven a anar juntes a combregar<br />
a l’església diàriament. Però a Lisboa,<br />
l’atzar féu que aquell primer dissabte de<br />
novembre fos completament diferent.<br />
Aproximadament a les 9:40, quan encara<br />
restaven feligresos de la missa de nou,<br />
i molts d’altres esperaven per entrar a la<br />
missa de deu, dues sacsejades d’1 minut<br />
i mig cadascuna silenciaren l’activitat<br />
matinal de la ciutat. Poc després dues<br />
noves tremolors de més de 5 minuts etzibaren<br />
un nou colp als lisboetes. Acabada<br />
la remor del sisme, els crits i plors<br />
es fongueren pels carrerons del Bairro<br />
Alto, a Belém, a Chiado, al Carmo...<br />
Lisboa havia estat destruïda i un gran<br />
foc estava assolant el que en restava. La<br />
majoria de construccions, incloses les<br />
esglésies, s’havien esfondrat i l’ambient<br />
fou irrespirable per l’efecte de l’espès<br />
fum. Aquell matí desenes de milers de<br />
persones moriren. Els supervivents optaren<br />
per anar a un lloc més segur, lluny<br />
dels edificis que s’havien demostrat totalment<br />
vulnerables i a recer del foc i les<br />
possibles rèpliques. Mitja hora més tard<br />
una gran onada en forma de mur d’aigua<br />
d’uns 5 metres d’alçada arribà al<br />
port de la ciutat lusitana. El moment esdevingué<br />
desastrós, ja que els lisboetes<br />
s’havien refugiat al voral del port. Fou<br />
allà on es produí la segona gran catàstrofe<br />
en menys d’una hora. Encara avui<br />
al voltant de la plaça del Rossio podeu<br />
intuir l’ambient del terratrèmol si observeu<br />
els edificis reconstruïts pel marqués<br />
de Pombal poc després de la catàstrofe.<br />
Juntament amb Lisboa, altres ciutats<br />
i pobles de l’Algarve, Andalusia i el<br />
Marroc patiren una de les pitjors crisis<br />
de la seva història.<br />
Fragment d’Alexis Vizcaíno.<br />
Què són els terratrèmols?<br />
Estrictament, un terratrèmol és<br />
una tremolor de terra. Normalment<br />
associem aquesta paraula<br />
als que són produïts per l’alliberació<br />
d’energia de l’interior de<br />
la Terra: terratrèmols tectònics.<br />
Però també es pot anomenar així a<br />
les tremolors causades per qualsevol<br />
fenomen que faci vibrar el<br />
terreny: explosions, impactes amb<br />
roques, meteorits o el que sigui.<br />
Tots aquests fenòmens es caracteritzen<br />
per la generació d’ones<br />
(anomenades sísmiques) que no<br />
són més que la propagació mecànica<br />
de la pertorbació produïda sobre<br />
un punt de l’escorça terrestre.<br />
Igual que quan llencem una pedra<br />
sobre un toll d’aigua es produeixen<br />
ones circulars que es propaguen<br />
cap als seus marges, igual que<br />
De què depenen els efectes<br />
dels terratrèmols?<br />
Els efectes d’un terratrèmol depenen<br />
de la seva intensitat, del lloc on es produeixin<br />
i de la naturalesa de les roques<br />
properes al seu centre. El sòl pot obrirse,<br />
pujar o baixar. Es poden enfonsar<br />
grans zones si una enorme cova subterrània<br />
col·lapsa. A les muntanyes es<br />
produeixen allaus i esllavissaments, i<br />
fins i tot en pendents suaus el sòl argilós<br />
pot liquar-se com lava fosa. Les<br />
sorres poc compactes, sovint s’enfonsen<br />
diversos metres. Quan la violència<br />
de la sacsejada pressiona la terra, l’aigua<br />
es veu forçada a sortir a la superfície,<br />
violentament tot formant guèisers,<br />
o bé gradualment per donar lloc a traïdores<br />
arenes movedisses.<br />
Si el terratrèmol es produeix al mar,<br />
sorgeixen onades gegantines anomenades<br />
tsunamis com la que va acabar<br />
de destruir Lisboa el 1755. Aquestes<br />
grans onades poden viatjar per l’aigua<br />
a velocitats de 900 km/h. A l’oceà<br />
quan parlem produïm ones en l’aire<br />
que es manifesten com a sons,<br />
les pertorbacions sobre l’escorça<br />
terrestre (impactes, esllavissaments,<br />
moviments sobtats) produeixen<br />
ones que es propaguen en<br />
totes direccions i provoquen el que<br />
anomenem terratrèmols.<br />
El punt exacte on s’inicia un terratrèmol,<br />
és a dir, el punt on té<br />
origen la pertorbació de l’escorça<br />
(si ho comparem amb el toll d’aigua,<br />
seria el punt on ha caigut la<br />
pedra) s’anomena hipocentre. En<br />
el cas dels terratrèmols tectònics<br />
aquest sol trobar-se a uns quilòmetres<br />
de profunditat. L’epicentre<br />
correspon al punt de la superfície<br />
de l’escorça situat just a sobre de<br />
l’hipocentre.<br />
aquestes ones no es detecten, però<br />
quan s’aproximen a la costa, creixen<br />
tot assolint alçades de fins a 30 metres.<br />
En arribar a terra, arrosseguen tot allò<br />
que troben al seu pas.<br />
La violència d’un terratrèmol pot ser<br />
encara més dramàtica quan es produeix<br />
allà on hi ha ciutats. Els edificis es<br />
desplomen, les carreteres s’esquerden,<br />
els ponts cauen, les rescloses esclaten i<br />
les vies dels trens es dobleguen. Milers<br />
de persones poden morir esclafades<br />
sota els escombres. El subministrament<br />
d’electricitat, aigua i gas queda<br />
interromput. Es produeixen incendis<br />
que, com que no hi ha aigua, poden<br />
durar dies, contribuint a la destrucció<br />
i la mort. El 1976, quan un gran terratrèmol<br />
va sacsejar la ciutat xinesa de<br />
T’ang-shan, tota la ciutat va desaparèixer<br />
virtualment i van morir més de<br />
242.000 persones.<br />
Ones sísmiques:<br />
Hi ha fonamentalment de tres tipus:<br />
Ones P (primàries): només viatgen<br />
per l’interior de la Terra. Són les més<br />
ràpides i les primeres que es detecten<br />
amb els sismògrafs. Viatgen per medi<br />
sòlid i líquid.<br />
Ones S (secundàries): es detecten<br />
en segon lloc –com el seu original<br />
nom indica- i també viatgen només<br />
per l’interior de la Terra. No es propaguen<br />
per medi líquid.<br />
Ones superficials: són les que pròpiament<br />
sentim quan es produeix un<br />
terratrèmol. Responsables de la destrucció<br />
d’edificis i altres infraestructures<br />
(si el terratrèmol és prou fort). Com<br />
totes les ones mecàniques, a mesura<br />
que s’allunyen de l’origen van perdent<br />
força fins a desaparèixer.<br />
1 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 1<br />
COmmOns.wikipEdia.ORg<br />
epicentre<br />
ones<br />
sísmiques<br />
hipocentre
<strong>GEOLOGIA</strong><br />
El terratrèmol de Sumatra<br />
El terratrèmol que es va produir el dia després<br />
de Nadal l’any 2004 a l’illa indonèsia de Sumatra<br />
va ser el segon terratrèmol més fort registrat<br />
en la història, amb un magnitud de 9,3<br />
en l’escala Richter. Amb el seu epicentre a la<br />
costa d’aquesta illa, la gran sacsejada submarina<br />
va produir una sèrie d’onades gegantines<br />
que van arrasar les costes d’Indonèsia, Sri Lanka,<br />
Índia, Tailàndia, Malàisia Myanmar, Bangladesh<br />
i les Maldives causant més de 285.000 morts.<br />
Les onades van arribar fins i tot a la costa africana<br />
vuit hores més tard, a uns 5.000 km de l’epicentre,<br />
on encara tenien prou força per produir<br />
inundacions que van causar centenars de morts<br />
a Somàlia, Kenia i Tanzània.<br />
Fotografia abans del terratrèmol<br />
Fotografia després del terratrèmol<br />
Quina és la causa?<br />
Abans que els científics sabessin<br />
per què es produïen els terratrèmols<br />
tectònics, van començar a<br />
situar-los sobre un mapa per veure<br />
allà on eren més freqüents. Així<br />
van poder deduir-ne les causes.<br />
Els plànols resultants indicaven<br />
que l’activitat sísmica era més<br />
freqüent al llarg de les serralades<br />
muntanyoses oceàniques, les foses,<br />
les falles i a prop de les muntanyes<br />
joves i volcans. Aquestes<br />
dades van ajudar a confirmar la<br />
teoria que l’escorça terrestre està<br />
dividida en 12 plaques “tectòniques”<br />
que suren sobre una capa<br />
interna parcialment fluïda, l’astenosfera.<br />
En aquesta capa es pro-<br />
Epicentres dels<br />
terratrèmols<br />
detectats entre<br />
1963 i 1998<br />
dueixen corrents de convecció<br />
que mouen les plaques, de manera<br />
que poden separar-se, xocar,<br />
fregar-se o lliscar les unes sota<br />
les altres.<br />
El moviment de les plaques,<br />
però, no es produeix de forma<br />
constant. Hi ha períodes en què<br />
no hi ha cap moviment. La fricció<br />
entre les roques fa que la força<br />
que les empeny quedi contrarestada.<br />
Però arriba un moment<br />
que la tensió acumulada supera la<br />
fricció i aleshores es produeix un<br />
moviment brusc: un trencament,<br />
un esllavissament... En definitiva,<br />
una alliberació de l’energia<br />
acumulada de forma violenta.<br />
© Imatge: Courtesy NASA/JPL-Caltech.<br />
Estudiar els terratrèmols<br />
Com que la major part dels terratrèmols són gairebé<br />
imperceptibles, els sismòlegs utilitzen uns instruments<br />
molt sensibles anomenats sismògrafs per a<br />
detectar-los. Fonamentalment, consisteix en un apa-<br />
Vols veure els registres dels sismògrafs de les<br />
estacions sísmiques de Catalunya en directe?<br />
Visita: http://sismic.am.ub.es/<br />
Casualitat?<br />
Increïble! Mentre em trobava escrivint aquest article s’ha<br />
produït un terratrèmol al meu despatx! Durant uns tres<br />
segons, he notat com la taula es movia. Per aquí no passa<br />
pas el Metro, m’he dit. Després he pensat que deuria ser<br />
cosa de la meva ment, suggestionada per aquest treball<br />
sobre els sismes. Però la meva companya també ho ha<br />
notat i al cap d’uns vint minuts hem consultat les darreres<br />
notícies al web de TV3:<br />
Un terratrèmol de 3.3 graus ha sacsejat alguns municipis<br />
de la Catalunya Central.<br />
Un terratrèmol de 3,3 graus a l’escala de Richter amb<br />
epicentre al Bruc ha sacsejat aquest dimecres a la<br />
tarda alguns municipis de Catalunya. Alguns usuaris<br />
ens escriuen des de la comarca de l’Anoia i el nord de<br />
l’Alt Penedès explicant que han notat el sisme entre<br />
tres quarts de set i les set de la tarda. Des de l’Institut<br />
Geològic de Catalunya han explicat que el sisme ha<br />
estat de baixa intensitat i no excepcional. La cap de<br />
la Unitat de Xarxa Sísmica de l’Institut Geològic de<br />
Catalunya, Carme Olivera, ha reconegut que els moviments<br />
sísmics se solen produir més habitualment en<br />
zones més muntanyoses del Prepirineu i el Pirineu.<br />
Olivera ha assegurat que ha estat un moviment molt<br />
superficial, a uns deu quilòmetres. També ha explicat<br />
que al cap d’un quart d’hora del moviment s’ha detectat<br />
una rèplica de 2,3 graus.<br />
Nosaltres ens trobàvem a Sant Joan Despí (Baix Llobregat);<br />
segurament el fet de tenir el despatx en un àtic<br />
ha facilitat que el notéssim.<br />
rell com el que mostra el dibuix. Quan es produeix un terratrèmol,<br />
el sismògraf vibra amunt i avall. El bolígraf, no obstant,<br />
unit a un pes i a una molla, no es mou. Així queden enregistrades<br />
les vibracions sobre el rotlle de paper que va girant.<br />
La magnitud del terratrèmol<br />
Els sismòlges mesuren la<br />
magnitud d’un terratrèmol<br />
de diferents maneres. La més<br />
coneguda és l’escala ideada<br />
per l’americà C.F. Richter<br />
el 1935. Aquesta escala<br />
va de l’1 al 9 i es basa en la<br />
força de les ones de xoc (P,<br />
S i L) detectades a 100 km<br />
de l’origen del terratrèmol.<br />
Molts terratrèmols registren<br />
entre 3 i 3,4 de l’escala de<br />
Richter, i passen desaper-<br />
cebuts. Però unes quatre<br />
vegades al dia es produeixen<br />
tremolors de 4,9 a 5,4,<br />
perfectament detectables<br />
per tothom que sigui a prop.<br />
Cada tres mesos es produeix<br />
un terratrèmol de fins a 7,4,<br />
que pot causar grans destrosses<br />
si es produeix prop<br />
d’una zona habitada. Els<br />
més catastròfics, de més de<br />
8 en l’escala de Richter, succeeixen<br />
cada 5 o 10 anys.<br />
20 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 Héctor Ruiz<br />
E u r e k a 21
<strong>LITERATURA</strong><br />
Aquesta és una versió reduïda i lliure de la història que Homer va explicar al seu poema èpic La Ilíada, construït en 804 versos dividits en vint-i-cinc cants.<br />
A vegades gloriosos, a vegades menyspreables, els prínceps i reis d’aquesta història s’enfronten<br />
en una guerra cruenta. Lluiten, molts moren, altres ploren o es mofen, defensen el seu honor<br />
i a vegades l’ignoren. Tot ho fan creient-se poderosos, però les seves vides no són més que les<br />
peces d’un tauler on els déus -a vegades gloriosos, a vegades menyspreables- dipositen els seus<br />
capricis. Benvinguts a una història on humans i déus es diferencien en algunes virtuts, però<br />
s’igualen en cada defecte. Escrit per Carme Puche.<br />
La ira<br />
“Quin déu va fer-los renyir que<br />
atiés entre ells tal baralla?”<br />
(Cant I)<br />
Milers de cossos s’agiten sota les tendes<br />
dels aqueus, es rebolquen en un dolor<br />
insuportable que a ritme de tortura els<br />
porta fins a la mort. Aquil·les, que és el<br />
guerrer més valuós de l’exèrcit d’Acaia,<br />
que ha convertit en terror la seva<br />
presència, se sent impotent. L’escut<br />
impenetrable i l’espasa devastadora<br />
que allarga amb el seu puny de poc<br />
serveixen davant la pesta. Després de<br />
nou anys de guerra entre aqueus –com<br />
s’anomenaven els antics grecs- i troians,<br />
mai tants guerrers havien mort sense<br />
estar al camp de batalla.<br />
Fa dies que la plaga ha caigut sobre<br />
els caps dels aqueus i Aquil·les ja no<br />
vol sentir més els crits de dolor que<br />
planegen dia i nit sobre el campament.<br />
Ha convocat una assemblea i vol<br />
saber què està passant. Algun<br />
descarat s’atreveix a explicarho:<br />
Agamèmnon, rei de reis,<br />
que els lidera en la batalla<br />
contra els troians, va obviar<br />
les advertències de Crisis, el<br />
sacerdot del déu Apol·lo, quan<br />
aquest li va dir que els déus el<br />
castigarien si no li tornava la seva<br />
filla Criseida, trofeu de guerra<br />
del gran comandant. Però la<br />
supèrbia d’Agamèmnon és<br />
tan gran com el seu regne<br />
i oblidant l’advertència ha<br />
provocat el desastre. Aquil·les<br />
no dubta en la seva petició i li<br />
demana que retorni a Criseida a la<br />
seva llar i així podran continuar la<br />
guerra sense la plaga que Apol·lo els<br />
ha imposat. L’assemblea es remou,<br />
l’odi d’Agamèmnon omple la sala i<br />
finalment esquitxa els seus assistents<br />
amb arrogància: retornarà Criseida a<br />
canvi de quedar-se amb Briseida, la<br />
jove que ara Aquil·les ja estima i que<br />
va ser el seu trofeu de guerra en un<br />
dels saqueigs als pobles troians. Per<br />
segona vegada, el rei de reis provoca<br />
odi i Aquil·les s’hi torna: si Briseida<br />
entra a les possessions d’Agamèmnon<br />
es retirarà de la batalla; al cap i a la fi,<br />
ell és el príncep dels mirmidons i ha<br />
vingut per ajudar els aqueus, no té res<br />
en contra dels troians. Qui ha convertit<br />
en terror la seva presència, els deixarà<br />
sols davant la batalla.<br />
Quan Aquil·les arriba a la seva nau la<br />
ira encara no ha desaparegut. Crida a la<br />
seva mare, Tetis, deessa del mar, i entre<br />
plors li demana venjança; vol que Zeus,<br />
pare dels déus i els homes, doni tot el<br />
suport que pugui als troians, aquells<br />
que fins ara han estat els seus enemics,<br />
per ferir el cor altiu d’Agamèmnon.<br />
Tetis, la mare que al costat de l’aigua<br />
salada el consola, fa una petició que per<br />
desgràcia dels aqueus es complirà: Zeus<br />
ha acceptat ajudar els troians en la seva<br />
victòria fins que l’odi d’Aquil·les per<br />
Agamèmnon s’hagi vist recompensat.<br />
La guerra<br />
“Vet aquí el que diran, i el meu<br />
renom no ha de perdre’s” (Cant<br />
VII)<br />
Criseida, Briseida... però primer havia<br />
estat Helena. Ja feia nou anys que el<br />
germà d’Agamèmnon, Menelau, havia<br />
vist com s’emportaven de Grècia la seva<br />
estimada dona en un acte d’ultratge. La<br />
deessa Afrodita havia decidit que era<br />
el millor regal per a Paris, el príncep<br />
de Troia que havia dit que ella, la que<br />
regna sobre l’amor, era la més bella.<br />
Aquell havia estat el desencadenant de<br />
la guerra; l’excusa perfecta que el rei<br />
Agamèmnon necessitava per atacar els<br />
poderosos troians que li feien ombra.<br />
Zeus, déu dels déus i els homes, és el gall<br />
del galliner. Fa i desfà sense que hi hagi més<br />
raó que la seva pròpia decisió. Està casat<br />
amb Hera, amb qui acostuma a tenir fortes<br />
discussions sobretot provocades per les<br />
constants “escapades matrimonials” d’ell...<br />
22 E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a 2
<strong>LITERATURA</strong><br />
Ulisses o Odisseu, rei d’Ítaca. Respectat<br />
pel seu enginy i el seu bon judici, aconsegueix<br />
pal·liar els impulsos d’Agamèmnon<br />
i Aquil·les en diverses ocasions. Serà el<br />
protagonista de l’Odissea, on es continua<br />
la història de la guerra de Troia. Ell és el<br />
responsable d’idear el conegut cavall de<br />
fusta. Després, tardarà vint anys per tornar<br />
a casa... una odissea, com se sol dir.<br />
Nou anys allunyats de les seves famílies,<br />
algunes de les quals ja no tornarien a<br />
veure els seus homes, pel caprici d’una<br />
deessa i la frivolitat d’un príncep de<br />
gran bellesa, però de poc coratge. Paris<br />
semblava bastard al costat de la noblesa<br />
del seu germà Héctor, també fill de Príam,<br />
rei dels Troians. Tots ells eren també a la<br />
batalla, defensant el seu poble troià.<br />
En els terribles dies que van seguir a la<br />
decisió d’Aquil·les d’abandonar la guerra,<br />
es van lliurar alguns dels combats més<br />
sangonents que es recorden i es van veure<br />
algunes de les actuacions més valeroses i<br />
algunes de les més menyspreables que<br />
un home pugui oferir en un camp de<br />
batalla. Una va ser sens dubte la del duel<br />
entre Paris i Menelau. Troians i aqueus<br />
havien arribat a un pacte per acabar amb<br />
la guerra: qui guanyés aquella lluita es<br />
quedaria amb Helena i així s’acabaria<br />
el conflicte. Els dos bàndols estaven<br />
parats, l’un davant de l’altre, centenars<br />
d’ulls que miraven cap a una banda i<br />
centenars més que miraven cap a l’altra.<br />
Al mig, els dos prínceps, Paris i Menelau,<br />
defensant el seu honor i jugant a la mort<br />
o el triomf. Quan semblava que Menelau<br />
Helena, d’ella<br />
es diu que és la<br />
mortal més bella<br />
del món. Dona de<br />
Menelau, robada<br />
per Paris després<br />
que Afrodita la hi<br />
oferís com a regal.<br />
La guerra entre<br />
aqueus i troians<br />
comença arrel<br />
d’aquest conflicte.<br />
Aquil·les, fill de la deessa del mar Tetis i del rei Peleu, és pràcticament<br />
invencible. És el gran protagonista de La Ilíada i només té dos grans<br />
defectes que el poden destruir: la fragilitat del seu taló –s’explica que Tetis<br />
el va banyar en aigua divina quan era un infant perquè fos indestructible,<br />
però com que l’agafava sempre pel taló, aquest va quedar sense<br />
protecció-, i la seva passió impetuosa.<br />
estava a punt de matar Paris i el cor de<br />
tots els troians s’estrenyia dins de les<br />
seves armadures, Afrodita va emportarse<br />
el seu protegit fins al palau de Troia,<br />
on deixant un camp de batalla erm<br />
d’esperances per al seu propi exèrcit, va<br />
apropiar-se una vegada més d’Helena a<br />
la seva cambra. El pacte s’havia trencat<br />
i l’honor de Paris –i el dels troians amb<br />
ell- s’havia desvirtuat.<br />
I és que la guerra no era més que un joc<br />
entre els déus, que movien peça en funció<br />
de les seves pròpies disputes. Cada<br />
déu escollia un color per defensar, es<br />
barallaven entre ells mentre provocaven<br />
morts o salvaven vides, s’ho miraven des<br />
de la branca d’un arbre, com voltors que<br />
esperen el final del conflicte... fins que<br />
Zeus es va imposar: reunits en assemblea<br />
–igual que feien els aqueus en les seves<br />
decisions- els va prohibir tota intervenció<br />
en la guerra. Ara el pare dels déus i els<br />
homes podia fer i desfer per complir la<br />
promesa de donar avantatge als troians<br />
fins que l’odi que Aquil·les sentia per<br />
Agamèmnon fos apaivagat. Però el que<br />
Aquil·les no sabia és que els déus també<br />
fan pagar penyora.<br />
La perdua<br />
“Ni que vint guerres com tu<br />
se m’haguessin oposat, jo<br />
els hauria aquí matat amb la<br />
llança” (Cant XVI)<br />
Els troians anaven guanyat terreny<br />
en un enfrontament esgotador que ja<br />
havia portat els prínceps més valerosos<br />
dels aqueus als seus llits de ferides<br />
profundes: Tideu, Ulisses i el mateix<br />
Agamèmnon estaven fora de combat.<br />
Només la nit donava cert repòs, només<br />
el final del dia donava treva. Davant la<br />
desesperació i amb l’eminent arribada<br />
dels troians a les naus de Grècia,<br />
Agamèmnon decideix demanar ajuda<br />
a Aquil·les. Aquest, primer rebutja<br />
l’oferiment, però davant del desastre i<br />
amb Hèctor incendiant una de les naus<br />
gregues, decideix enviar el seu amic,<br />
el seu millor company, Patrocle, a la<br />
batalla. Haurà de lluir tot l’armament<br />
d’Aquil·les perquè així els troians<br />
sentin el terror de la seva presència i els<br />
aqueus tinguin temps per reaccionar.<br />
Però Aquil·les li fa una advertència:<br />
Apol·lo, fill de Zeus, déu de<br />
la poesia i la música. Homer<br />
l’anomena “el que té punteria”.<br />
Juga al bàndol dels troians i és el<br />
responsable de la plaga de pesta<br />
amb què comença La Ilíada.<br />
quan aconsegueixi que els troians<br />
s’allunyin de les naus, s’ha d’oblidar de<br />
l’enemic i tornar cap a la seva tenda.<br />
Patrocle vestit d’Aquil·les fa recular els<br />
troians de les naus; ha de lluitar contra<br />
els rivals i superar els entrebancs que<br />
Apol·lo va posant als seus peus. Sembla<br />
que ho aconsegueix, però s’oblida de<br />
l’advertència del seu amic. Allunyantse<br />
cada vegada més de les naus que<br />
havia de defensar, Patrocle està marcant<br />
el camí cap a la seva mort. Tant és així,<br />
que Hèctor agafa el seu carruatge i el<br />
seu conductor, Cebriones, i s’encamina<br />
cap a Patrocle amb fúria. Patrocle, que<br />
amb una mà aguanta una llança i amb<br />
l’altra una pedra, aconsegueix abatre<br />
Cebriones que cau al terra. Comença<br />
una lluita aferrissada pel cos mort. Un<br />
guerrer pot morir al camp de batalla,<br />
però quina deshonra cau sobre ell si el<br />
seu cos és deixat en mans de l’enemic<br />
per convertir-se en menjar de gossos! A<br />
la lluita s’uneixen tots els aqueus que<br />
poden i tots els troians que comencen<br />
a perdre la por pel fals Aquil·les.<br />
Quan aquest cau ferit, Hèctor s’adona<br />
de l’engany i veu com Patrocle mor<br />
predient la venjança d’Aquil·les. En un<br />
gest arrogant, Hèctor agafa l’armadura<br />
d’Aquil·les, deixant nu d’honor el valent<br />
Patrocle, i se la posa en el seu propi cos.<br />
Mentre la victòria il·lumina el rostre<br />
d’Hèctor, Zeus contempla l’escena des<br />
del tro diví: que el príncep dels troians<br />
tasti ara el triomf, perquè és una de les<br />
últimes coses que farà en vida.<br />
La venjanca<br />
“Ara me’n vaig a trobar<br />
l’homicida del cap que<br />
estimava” (Cant XVIII)<br />
El cos mort de Patrocle era de nou<br />
disputa entre els dos bàndols. Mentre<br />
ells lliscaven les armes defensant<br />
l’honor de l’heroi, Aquil·les rebia la<br />
trista notícia. De la tristesa en va sortir<br />
desesperació, de la desesperació odi i<br />
de l’odi, finalment, una ira retinguda<br />
perquè Aquil·les sabia que aquell era<br />
el joc dels déus. La seva mare Tetis va<br />
venir del fons del mar trencant-se en una<br />
onada perfecte sobre la platja, i va veure<br />
el destí d’Aquil·les una vegada més:<br />
havia decidit lluitar contra els troians<br />
de nou i això faria que la seva vida fos<br />
més curta. Tetis va cuidar-se que el cos<br />
de Patrocle fos protegit mentre li feia<br />
construir una nova armadura al seu fill<br />
per combatre. Mentre això passava, la<br />
Paris, fill de Príam i Hècuba, espòs<br />
d’Helena després d’haver-la raptat<br />
a Menelau. És el “guapo de la<br />
pel·lícula”. La bellesa és la seva<br />
màxima virtut. Per la resta, és<br />
covard i sembla recrear-se en la<br />
lluita que ha desencadenat, fet que<br />
el seu germà Hèctor –d’oposada<br />
personalitat- li retreu avergonyit.<br />
missatgera dels déus, Iris, recomana a<br />
Aquil·les que deixi anar en tres crits la<br />
seva ira, per fer recular de por els troians<br />
i que així els aqueus puguin recuperar<br />
el cos del seu amic. Així ho fa i així<br />
recupera Patrocle.<br />
Encara Aquil·les plorava sobre el cos del<br />
seu company, quan Tetis va portar-li les<br />
armes forjades per la divinitat d’Efeus.<br />
Abans d’iniciar l’atac, Aquil·les va<br />
voler reconciliar-se amb Agamèmnon,<br />
príncep dels aqueus que l’havia ultratjat,<br />
però que ara ja li tenia preparats els<br />
presents, entre els quals estava el retorn<br />
de Briseida. La de les galtes precioses tot<br />
just s’eixugava les llàgrimes per la mort<br />
de Patrocle, amic i confident quan encara<br />
era una estranya entre els mirmidons, el<br />
poble d’Aquil·les.<br />
Ja estava preparat. La batalla començava<br />
i Aquil·les no només havia de lluitar<br />
contra els troians, sinó contra les ajudes<br />
que els déus els proporcionaven: va lluitar<br />
contra Eneas mentre aquest era ajudat per<br />
Apol·lo i després salvat per Posidó; va<br />
agafar dotze troians per sacrificar-los a la<br />
pira de Patrocle, però la divinitat fluvial<br />
es revelava contra ell. A la terra els homes<br />
lluitaven, però els déus també: cada un<br />
tenia el seu preferit, uns empenyien<br />
l’espasa d’Aquil·les i altres apuntaven la<br />
llança d’Hèctor. Finalment, Apol·lo pren<br />
partit i reté Aquil·les a la planura, mentre
<strong>LITERATURA</strong><br />
Agamèmnon, rei de Micenes i<br />
comandant de l’exèrcit grec contra<br />
els troians; germà de Menelau.<br />
Vol ser un bon rei, però la seva<br />
incapacitat per al diàleg li fa perdre<br />
la perspectiva per vèncer.<br />
els troians entren a la ciutat per refugiarse.<br />
Tots, menys un. Hèctor resta fora de la<br />
muralla, ja no vol fugir més. El seu pare,<br />
Príam, el crida a la retirada per la salvació<br />
de Troia. Però Hèctor només sent com el<br />
seu honor el té clavat a la sorra, esperant<br />
l’arribada d’Aquil·les.<br />
Quan els dos herois es troben cara a<br />
cara, Hèctor sent por per primera vegada<br />
a la seva vida. La brillant armadura<br />
li enlluerna els ulls i l’àurea de poder<br />
que desprèn el seu rival l’obliguen a<br />
començar a córrer en cercles al voltant de<br />
la muralla de troia. Fins a tres vegades,<br />
Hèctor intenta fugir seguit ferotgement<br />
per qui més l’odia i observat amb sorpresa<br />
per amics i enemics. A l’Olimp, Zeus ja<br />
ha fet balanç: ha arribat el moment per a<br />
Hèctor. Apol·lo abandona l’heroi troià i<br />
Atena l’incita a la lluita. Hèctor s’atura,<br />
Aquil·les tira una primera llança i falla;<br />
després Hèctor ho intenta però l’escut<br />
Afrodita, deessa de l’amor i de<br />
la sexualitat. El seu protegit és<br />
Paris, a qui va concedir Helena.<br />
Tot va començar perquè volia<br />
ser elegida la més bella de<br />
l’Olimp...<br />
diví protegeix Aquil·les; aquest es torna<br />
i el cop mortal arriba per a Hèctor. Príam<br />
deixa anar un crit de desesperació mentre<br />
Aquil·les ja ha desarmat el seu fill, l’ha<br />
lligat amb una corda al carruatge i se<br />
l’emporta arrossegant vergonyosament<br />
el cadàver cap a les naus. Andròmaca,<br />
la jove dona d’Hèctor, que s’ha negat a<br />
veure el combat, sent els plors des de la<br />
seva cambra i es contagia. Ara sap que<br />
Hèctor ja no restarà més al costat del<br />
foc que per a ell havia fet preparar.<br />
La reconciliacio<br />
“Així d’Hèctor, el domador de<br />
cavalls, reté Troia les fúnebres<br />
honres.” (Cant XXIV)<br />
Aquil·les ja li va dir a Hèctor abans de<br />
començar a lluitar: no hi hauria cap tracte,<br />
davant la mort, no tindria ni l’honor d’un<br />
Hèctor, fill de Príam i Hècuba,<br />
príncep de Troia i comandant de<br />
tot l’exèrcit dels troians i aliats.<br />
Representa el model d’heroi humà<br />
(a diferència d’Aquil·les que és<br />
mig Déu): valent, responsable,<br />
honorable i racional, no anteposa<br />
mai els seus interessos als del seu<br />
poble. Per si això fos poc, és un bon<br />
espòs per Andròmaca i un bon pare<br />
per al seu fill. La joia de la corona...<br />
enterrament digne. Durant dies, el cos<br />
d’Hèctor és menyspreat per Aquil·les que<br />
encara necessita alliberar la seva ràbia.<br />
Apol·lo protegeix el seu cos perquè no<br />
es malmeti i incita al rei dels mirmidons<br />
a tornar les restes del difunt a la seva<br />
família. Finalment, el rei Príam s’omple<br />
de coratge per anar fins al campament<br />
dels aqueus per recuperar el seu fill.<br />
Ajudat pels déus, aconsegueix arribar<br />
davant la presència d’Aquil·les que<br />
s’apiada del vell, de la seva sinceritat, de<br />
l’amor paternal que li recorda i que ell fa<br />
tant de temps que no té. Una treva: dotze<br />
dies de marge per als Troians mentre fan<br />
els preparatius per retre homenatge al seu<br />
heroi, el jove Hèctor que els déus han<br />
resguardat de la desfeta, però a qui també<br />
han abocat a la mort. Aquil·les, per fi, pot<br />
reposar de la seva pròpia ira.<br />
fI<br />
Després<br />
de La Ilíada...<br />
Mentre Homer finalitza el seu relat en<br />
aquest punt de la història, nosaltres us<br />
podem explicar que la guerra de Troia<br />
va acabar amb aquesta ciutat cremada,<br />
els seus homes i nens –inclosos els<br />
nedons- morts i les dones segrestades<br />
com a trofeu de guerra. La victòria per<br />
als aqueus va ser possible gràcies a<br />
l’enginy –una vegada més- d’Ulisses,<br />
QUI ERA HOMER?<br />
Homer és el suposat autor de l’obra més<br />
antiga que es conserva de la literatura<br />
grega i, en conseqüència, de la literatura<br />
occidental, La Ilíada. Diem “suposat”,<br />
perquè no hi ha proves fermes de que<br />
existís, també podria ser un ideal, una<br />
forma de posar nom a l’autoria de les<br />
obres que representaran el pensament<br />
grec posterior. Les dades que de moment<br />
es tenen, apunten que va viure al segle<br />
VIII aC i que va ser, per tant, en aquesta<br />
època quan va compondre La Ilíada i<br />
l’Odissea, que encara avui s’estudien per<br />
determinar si realment van ser escrites<br />
per la mateixa persona. Un nom ple de<br />
misteris que, de moment, continua sent<br />
l’autor dels poemes èpics més universals<br />
de la història de la humanitat.<br />
que va tenir la pensada de construir<br />
un enorme cavall de fusta i deixar-lo<br />
davant les portes troianes. Els troians<br />
van creure que era una ofrena dels déus,<br />
però el que no sabien és que a dintre<br />
hi havia amagat l’exèrcit aqueu que<br />
finalment sortiria del seu amagatall per<br />
aniquilar-los.<br />
Durant el combat i com havia predit<br />
l’oracle, Aquil·les va morir per una<br />
fletxa enverinada de Paris directa al seu<br />
taló feble; la seva mare Tetis va recollir-<br />
ne el cos per portar-lo a l’Illa Blanca i<br />
convertir-lo en immortal. Agamèmnon<br />
va tornar a casa; Menelau va tardar<br />
divuit anys en arribar a la seva llar al<br />
costat de la bella Helena; Eneas, un<br />
dels comandants de Troia, va ser l’únic<br />
que no va creure en la divinitat del<br />
cavall de fusta i va liderar l’únic grup<br />
de supervivents de la desfeta troiana. A<br />
l’Odissea, Homer ens narra les aventures<br />
que Ulisses, o Odisseu, va viure abans<br />
no va poder tornar a casa amb la seva<br />
estimada Penèlope.<br />
HOMER EN CATALÀ<br />
Si us animeu a llegir La ilíada,<br />
trobareu una acurada traducció<br />
al català de Manuel Balasch<br />
(Proa, 1997), tot un expert en<br />
aquest text d’Homer que ja<br />
havia traduït trenta anys enrera<br />
i que, tres dècades després, va<br />
decidir revisar, aquesta vegada<br />
amb un vocabulari més actual<br />
i un bon recull de notes que us<br />
poden ajudar a entendre amb<br />
més profunditat aquesta obra<br />
universal.<br />
2
2<br />
QUÍMICA<br />
El zero absolut és la temperatura corresponent a 0 graus Kelvin o, el<br />
que és el mateix, -273,15 graus en l’escala de Celsius, que és la que<br />
fem servir habitualment nosaltres. Aquesta temperatura ha portat de<br />
corcoll molts científics d’ençà que Guillaume Amontons va teoritzar sobre<br />
la seva existència l’any 1702: segons ell, havia d’existir una temperatura<br />
mínima per sota de la qual era impossible arribar. Molts investigadors<br />
han volgut acostar-s’hi, i no precisament per saber si hi fa<br />
molt de fred. Sembla ser que el zero absolut és una caixa de sorpreses.<br />
Per entendre que existeixi aquesta temperatura<br />
mínima a partir de la qual ja no<br />
pot fer més fred hem de recordar què és<br />
la temperatura en si: allò que anomenem<br />
temperatura no és res més que la manifestació<br />
del moviment de les partícules<br />
que formen un cos, la manifestació de<br />
la seva energia cinètica. Com més ràpid<br />
es mouen, més calentes les percebem.<br />
Recorda que les partícules d’un cos, els<br />
àtoms, sempre estan en moviment; vibren,<br />
giren, es desplacen. Fins i tot les<br />
que formen un cos sòlid, encara que no<br />
ho sembli, s’estan movent.<br />
Així, quan escalfem alguna cosa, el que<br />
estem provocant al cap i a la fi és que els<br />
seus àtoms es moguin més ràpid.<br />
Hem dit que com més gran és la velocitat<br />
que portin, més elevada serà la temperatura...<br />
Ah! Però què passaria si no es<br />
v 2<br />
v 1<br />
moguessin gens? Just a la fusta. Acabem<br />
de topar amb el zero absolut. Perquè, és<br />
clar, estar-se més quiet que quiet, és impossible.<br />
Una altra manera de manifestar l’existència<br />
d’aquest zero absolut, d’una forma<br />
una mica més pràctica, és comprovar<br />
que a mesura que refredem un cos, el seu<br />
volum disminueix (si la pressió es manté<br />
constant). Si mesurem aquesta disminució<br />
del volum a diferents temperatures,<br />
i construïm un gràfic amb el volum a les<br />
ordenades (l’eix de les Y) i la temperatura<br />
a les abscisses (l’eix de les X), obtindrem<br />
una recta -mireu el dibuixet per<br />
seguir de prop l’explicació-. Extrapolant<br />
aquesta recta fins allà on les ordenades<br />
tenen valor zero topem amb la mínima<br />
temperatura possible: -273,15ºC. Perquè...<br />
Què vol dir tenir un volum zero?<br />
Per no parlar d’un volum negatiu...<br />
volum<br />
Allà on fa més fred en tot l’univers és<br />
a l’espai exterior, on la temperatura se<br />
situa a 3 graus per sobre del zero absolut.<br />
Per què no s’arriba fins al zero?<br />
Sembla que la calor que va produir el<br />
Big Bang, l’explosió que va crear l’univers,<br />
es troba difosa per tot arreu i evita<br />
que la temperatura en l’espai sigui<br />
inferior als 3 graus Kelvin. La mesura<br />
d’aquesta temperatura és una de les<br />
evidències més importants que ens diu<br />
que el Big Bang realment va ocórrer.<br />
Els humans som capaços de fer molt<br />
més que la natura quan es tracta de refredar<br />
coses. Durant gairebé un segle<br />
hem estat capaços de construir refrigeradors<br />
que assoleixen temperatures per<br />
sota dels 3 graus Kelvin de l’espai exterior.<br />
Actualment, fins i tot, en alguns<br />
laboratoris avançats com ara el Massachusetts<br />
Institute of Technology s’han<br />
pogut assolir temperatures de l’ordre de<br />
vint nanoK, és a dir 0,00000002 graus<br />
kelvin. Però per què no aconseguim arribar<br />
al zero absolut? Per què no podem<br />
aturar els àtoms?<br />
En efecte, arribar al zero absolut és<br />
del tot impossible des del punt de vista<br />
pràctic. Per entendre perquè no podem<br />
arribar al zero absolut hem de recórrer<br />
al Tercer Principi de la termodinàmica.<br />
Aquest principi diu que no podem arri-<br />
bar al zero absolut mitjançant cap procediment<br />
que consti d’un número finit<br />
d’etapes. Què vol dir això? En altres paraules:<br />
ens hi podem acostar tant com<br />
vulguem, però mai hi arribarem del tot.<br />
Imaginem-nos que volguéssim refredar<br />
un gas fins al zero absolut. D’entrada<br />
sabem que existeix una relació entre<br />
la temperatura i la pressió del gas, de<br />
manera que si el volum es manté constant,<br />
la pressió disminueix a mesura<br />
que el gas es refreda. Des d’un punt<br />
de vista teòric, doncs, la pressió arribaria<br />
a fer-se nul·la a la temperatura<br />
de 0 graus Kelvin i les molècules deixarien<br />
de bellugar-se. Però això sabem<br />
que no pot arribar a passar mai perquè<br />
tots els gasos condensarien (passarien<br />
a l’estat líquid) abans que s’arribés a<br />
aquesta temperatura.<br />
tº C<br />
E u r e k a T0 t1 t2 E u r e k a 2<br />
© Imatge: Courtesy NASA/JPL-Caltech.
QUÍMICA<br />
A temperatures properes a 0 graus Kelvin, la matèria<br />
presenta propietats inusuals, com ara la superconductivitat,<br />
la superfluïdesa i la condensació de Bose-Einstein.<br />
Els materials superconductors no presenten resistència<br />
al pas de corrent elèctric quan són refredats per<br />
sota d’una temperatura determinada. Així per exemple,<br />
a 4 graus Kelvin (-269ºC) el mercuri se solidifica i pot<br />
conduir el corrent elèctric sense oferir cap mena de resistència.<br />
Per la seva banda, l’heli conegut com a heli<br />
4 (la seva massa atòmica és de 4) presenta un estat de<br />
superfluïdesa a temperatures per sota de –270,98ºC, de<br />
manera que forma una pel·lícula sobre la superfície dels<br />
Els científics Cornell i Weiman.<br />
recipients per on hi flueix sense resistència. És a dir,<br />
es comporta com si tingués una viscositat nul·la. L’any<br />
2001 els científics Cornell i Weiman van rebre ex-aequo<br />
el premi Nobel de Física amb Ketterle pel seus estudis<br />
sobre els condensats de Bose-Einstein, tipificats com<br />
un nou estat d’agregació de la matèria que presenten<br />
certs materials a temperatures molt baixes. De fet, tant<br />
els superconductors com els superfluïds són exemples<br />
d’aquests condensats.<br />
A B<br />
El 14 de juliol de 1995 la revista<br />
Science publicava una fita extraordinària:<br />
els científics Cornell i<br />
Weiman havien refredat una petita<br />
mostra d’àtoms fins a només 20<br />
mil·lèmises de milionèsima de<br />
grau (0,000.000.02) sobre el zero<br />
absolut. És el que necessitaven<br />
per poder observar un nou estat<br />
d’agregació de la matèria predit<br />
unes dècades abans per Albert<br />
Einstein i el físic indi Satyendra<br />
Nath Bose: el condensat de Bose-<br />
Einstein. Refredant àtoms de rubidi<br />
fins a tals temperatures van<br />
provocar que condensessin en un<br />
únic “superàtom” que es comportava<br />
com una entitat individual.Per<br />
aquesta fita van guanyar el Premi<br />
Nobel de Química l’any 2001.<br />
Si vols saber més visita<br />
www.portal<strong>eureka</strong>.com!<br />
Criòstat en un centre<br />
de recerca finlandès<br />
(Laboratori de Baixes<br />
Temperatures).<br />
A temperatures normals, els àtoms se solen trobar distribuïts<br />
en nivells d’energia (nivells quàntics) diferents,<br />
com esquematitza la figura A. A prop del zero absolut<br />
de temperatura, el qual representa l’estat de menor energia<br />
possible, alguns tipus d’àtoms (els del mercuri, per<br />
exemple) es troben tots en els nivells d’energia mínims<br />
(figura B). De fet allò més interessant és que tots es troben<br />
en el mateix nivell d’energia (el mateix nivell quàntic).<br />
En aquesta situació, comencen a fer quelcom similar<br />
a fusionar-se, tots els àtoms perden la seva individualitat<br />
i ocupen de sobte el mateix lloc. Podríem dir que els<br />
àtoms “condensen” en el nivell d’energia mínim. Aquest<br />
sorprenent fet, difícil d’entendre segons la nostra manera<br />
de percebre l’espai i la matèria, és el que dóna propietats<br />
especials als condensats de Bose-Einstein.<br />
Els criòstats són sofisticats<br />
aparells que permeten arribar<br />
a temperatures pròximes al<br />
zero absolut. Estan extremadament<br />
ben aïllats de l’exterior i<br />
n’existeixen diferents models<br />
al mercat en funció del rang<br />
de temperatures que es pretén<br />
assolir. Si es vol treballar a<br />
temperatures no inferiors a 0,7<br />
graus Kelvin, es poden fer servir<br />
criòstats que utilitzin heli<br />
líquid. Per assolir temperatures<br />
per sota de 0,7 graus Kelvin,<br />
aleshores no n’hi ha prou<br />
amb l’heli líquid i calen camps<br />
magnètics. En qualsevol cas,<br />
podeu imaginar-vos que mesurar<br />
valors de temperatura propers<br />
al zero absolut no és gens<br />
fàcil i els termòmetres que<br />
s’utilitzen no tenen res a veure<br />
amb els convencionals. La<br />
criogènia té aplicacions molt<br />
interessants i útils, com ara<br />
el seu ús terapèutic en casos<br />
de Parkinson. Mitjançant una<br />
sonda criogènica es congela<br />
de forma selectiva el teixit del<br />
cervell afectat per la malaltia a<br />
fi de destruir-lo. Així mateix,<br />
l’ús de la criogènia en operacions<br />
de cataractes ha obert noves<br />
possibilitats de cura.<br />
Eva Pellicer<br />
doctora en Química<br />
0 E u r e k a<br />
E u r e k a 1
NATURA INSÒLITA<br />
Aquesta fascinant criatura<br />
és una cosina llunyana de<br />
les cotxinilles (els bitxets<br />
de bola): el Bathynomus giganteus,<br />
conegut popularment<br />
com a isòpode gegant.<br />
En veure’l pot donar-nos la<br />
mateixa sensació que tindríem<br />
si trobéssim una mosca o<br />
una formiga gegants!<br />
Els isòpodes són un grup de<br />
crustacis molt divers, que inclou<br />
tant espècies aquàtiques com<br />
terrestres. De fet són dels pocs<br />
crustacis que han tingut èxit en<br />
el medi terrestre (entre ells, les<br />
cotxinilles i les puces de mar). I<br />
semblaven poca cosa!<br />
El Bathynomus giganteus és una de<br />
les 9 espècies de grans isòpodes que<br />
es coneixen. Poden assolir dimensi-<br />
2<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7<br />
COSINS COSINS DEL DEL<br />
BITXET BITXET DE DE BOLA BOLA<br />
ons de 50 cm i pesar fins a 1,7 kg<br />
(la majoria d’isòpodes, fan entre 1<br />
i 5 cm). Viuen a grans profunditats<br />
lluny de la costa, entre els 170 m i<br />
els 2.140 m, on les pressions són<br />
altes, les temperatures baixes i la<br />
llum inexistent.<br />
Són solitaris i s’alimenten escombrant<br />
el fons marí, especialment de<br />
carronya: balenes, peixos i calamars<br />
morts, encara que també poden ser<br />
Un altre cosí de la cotxinilla és el Cymothoa<br />
exigua un paràsit extraordinàriament estrany.<br />
Aquest bitxet s’escola per les brànquies d’alguns<br />
peixos i s’enganxa a la seva llengua<br />
utilitzant les pinces de les potes davanteres.<br />
Allà xucla la sang de l’artèria principal que<br />
nodreix aquest òrgan i hi creix fins que la<br />
llengua s’atrofia per manca de sang. És aleshores<br />
quan la reemplaça amb el seu propi cos,<br />
depredadors actius d’animals<br />
lents com els cogombres de mar,<br />
les esponges, alguns nemàtodes,<br />
etc. Com que als fons marins<br />
els aliments són escassos<br />
i oportuns, poden passar<br />
llargs períodes de temps<br />
sense menjar (fins a<br />
8 setmanes o més!) i<br />
quan en troben, s’omplen<br />
tant que gairebé<br />
no es poden ni moure.<br />
El reemplaça-llengües<br />
Us recorda alguna cosa<br />
aquest bitxo enorme?<br />
No trobeu que és clavat a aquells<br />
animalons que trobem sota les<br />
pedres i que tots emprenyàvem<br />
de petits per veure com s’arronsaven<br />
formant una boleta?<br />
Sí! És com un bitxet de bola<br />
però<br />
“a lo bèstia”!<br />
aferrant-se als músculs que han quedat d’ella.<br />
El peix pot fer servir el paràsit com si fos la<br />
pròpia llengua, excepte pel fet que ha de compartir<br />
el menjar amb ell ja que en aquest estadi<br />
complementa la seva dieta amb partícules<br />
d’aliment. És l’únic cas conegut d’un paràsit<br />
que reemplaça un òrgan del seu hoste.<br />
Sembla ciència-ficció!<br />
Existeixen moltes afirmacions que passen de boca en<br />
boca, fins i tot a través dels mitjans de comunicació,<br />
i que prenem com a certes sense parar-nos a pensar<br />
sobre la seva validesa. Fins i tot els més escèptics són<br />
víctimes d’algunes d’elles. Evidentment, no podem po-<br />
“Nen/a! Menja’t els espinacs que<br />
tenen molt de ferro!” Quantes vegades<br />
haurem sentit les nostres mares<br />
apel·lar les propietats nutritives dels<br />
espinacs per convèncer-nos d’ingerir<br />
aquest plat que no ens convenç gaire<br />
(no a tots, és clar)? Certament, és necessari<br />
que la nostra dieta mitjana inclogui<br />
uns 14 mg de ferro al dia, així<br />
ho indiquen els metges; en això no van<br />
errades les mares. No obstant, d’aquí<br />
a pensar que els espinacs són una font<br />
de ferro considerable...<br />
La veritat és que les nostres mares<br />
actuen de bona fe (és evident); a elles<br />
també els van explicar que havien de<br />
menjar molts espinacs perquè tenien<br />
molt de ferro. I és que això és precisament<br />
el que pensava tothom des que a<br />
finals del segle XIX un metge anomenat<br />
J. Alexander va analitzar el contingut<br />
de ferro en aquesta verdura: 0,003<br />
grams per cada 100 grams d’espinacs.<br />
El problema és que en passar els resul-<br />
tats a net algú va equivocar-se<br />
i es va oblidar d’un zero: 0,03<br />
grams, és a dir, 10 vegades<br />
més que el valor mesurat.<br />
Aquest error va perdurar fins<br />
que el 1937 uns altres metges,<br />
aquests alemanys, van refer les anàlisis<br />
i van posar les coses al seu lloc. Ja<br />
estava tot perdut, de totes maneres. El<br />
1929 havia nascut el popular personatge<br />
de dibuixos animats Popeye, de qui<br />
tothom sabia que menjava moltes llaunes<br />
d’espinacs per posar-se ben fort (un<br />
altre error aquest, de creure que perquè<br />
mengem ferro ens farem forts com<br />
aquest metall). La fama dels espinacs<br />
(i la del ferro) havia quedat per sempre<br />
més arrelada al nostre saber popular.<br />
A banda que els espinacs no tenen tant<br />
de ferro com se’ls suposa, cal també<br />
destacar el fet que, del que en tenen,<br />
gairebé no n’absorbim ni el 2%. Resulta<br />
que el ferro dels espinacs està<br />
LLEGENDES URBANES<br />
sar-nos a comprovar tots i cadascun dels coneixements<br />
que adquirim dia a dia. Però dubtar d’alguns d’ells i<br />
tractar de demostrar si són veritat o no pels nostres<br />
propis mitjans és una actitud molt positiva. Aquest és,<br />
de fet, el motor de la ciència.<br />
en la forma anomenada “no hemo” (la<br />
forma hemo és la que tenim a la sang),<br />
la qual, com hem dit, s’absorbeix en petitíssima<br />
proporció. Per aconseguir els<br />
14 mg de ferro diaris que recomanen<br />
els metges hauríem de menjar uns 23,3<br />
kg d’espinacs cada dia... A un li poden<br />
agradar, però no tant... Per obtenir ferro<br />
certament és millor acudir a les llenties,<br />
els ous i les carns.<br />
E u r e k a
EXPERIMENT<br />
· 2 POTS DE VIDRE NO GAIRE GRANS<br />
(de la mida d’una llauna de refresc,<br />
aproximadament).<br />
· 2 CARTOLINES D’UNS 10 X 10 CM.<br />
· 2 COLORANTS DE MENJAR<br />
DE DIFERENTS COLORS<br />
(ex: vermell i blau)<br />
· AIGUA DE L’AIXETA<br />
Probablement sabràs que alguns líquids suren<br />
sobre d’altres líquids. L’oli sura sobre l’aigua.<br />
L’alcohol sura sobre l’oli. Això es deu al fet que<br />
tenen diferents densitats. Sempre que posem<br />
junts dos líquids que no es barregen, el menys<br />
dens surarà sobre el més dens. Una gota d’oli<br />
pesa menys que una gota d’aigua de la mateixa<br />
mida; és a dir, l’oli és menys dens que l’aigua i<br />
sura per sobre d’ella (que no es barregi amb ella<br />
malgrat que l’agitem ja és una altra qüestió).<br />
Quan escalfes aigua, les seves molècules comencen<br />
a moure’s cada vegada més ràpid.<br />
D’aquesta manera, van quedant cada cop més<br />
separades les unes de les altres. Pel fet que hi<br />
ha més espai entre elles, un volum d’aigua calenta<br />
conté menys molècules que el mateix volum<br />
d’aigua freda. Per tant l’aigua calenta és<br />
menys densa que l’aigua freda. Quan les poses<br />
juntes l’aigua calenta ascendeix i l’aigua freda<br />
s’enfonsa. Això fa que es barregin ràpidament<br />
pel camí i en el nostre experiment produeixin<br />
el color lila. Si situem l’aigua calenta a la part<br />
superior inicialment, no es barrejaran (al menys<br />
durant una estona, doncs la diferència de densitat<br />
no és suficient com per mantenir dos líquids<br />
separats. Cal que hi intervinguin les forces electrostàtiques<br />
entre les molècules, però això és un<br />
altre tema...).<br />
QUINA BAJANADA! L’AIGUA AMB L’AIGUA SEMPRE ES BARREJA! ...O NO?<br />
EN AQUEST EXPERIMENT ET PROPOSEM COMPROVAR-HO.<br />
· En un dels pots de vidre hi posem aigua<br />
de l’aixeta ben calenta fins a vessar.<br />
Has de veure que queda un embalum<br />
d’aigua sobresortint una miqueta.<br />
Fes el mateix però ara amb aigua freda<br />
a l’altre pot.<br />
· Posa una gota de colorant vermell en<br />
l’aigua calenta i una gota de colorant<br />
blau a l’aigua freda. Observa com es<br />
barregen les gotes en el líquid en cada<br />
cas.<br />
· Col·loca les cartolines planes sobre<br />
els pots, tapant l’obertura.<br />
· Ara ve la part més difícil. Amb un moviment<br />
ràpid i segur, hauràs de donar<br />
la volta al pot de l’aigua calenta. No<br />
cal que subjectis la cartolina. L’aigua<br />
la subjectarà per tu, creu-me. Utilitza<br />
una manyopla i fes-ho sobre la pica,<br />
per si de cas no et surt a la primera...<br />
· Ara situa el pot d’aigua calenta sobre<br />
el pot d’aigua freda, de manera<br />
que quedin perfectament encarades les<br />
vores de les seves obertures. És molt<br />
important que facis servir pots que encaixin<br />
a la perfecció.<br />
· Retira les cartolines poc a poc mentre<br />
algú et sosté els dos pots en la posició<br />
correcta.<br />
· Observa què succeeix. Es barregen<br />
l’aigua calenta (color vermell) i la freda<br />
(color blau)?<br />
· Ara fes el mateix però posant l’aigua<br />
freda a dalt. Què succeeix així?<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a<br />
INVENTS<br />
El bolígraf és l’instrument d’escriptura més utilitzat<br />
del món. La boleta que conté a la punta, que en<br />
contacte amb el paper va dosificant la tinta a mesura<br />
que se la fa rodar, és la clau del seu funcionament.<br />
Aquest petit invent que va revolucionar el món fou creació d’un periodista<br />
hongarès que, empipat pels problemes que l’ocasionava la seva ploma<br />
quan s’encallava o escopia massa tinta enmig d’una entrevista, va pensar<br />
en buscar-hi una solució. La idea li vingué quan observava uns nens jugant<br />
amb pilotes al carrer. Una d’elles travessà rodant un bassal d’aigua i, en sortirne,<br />
seguí dibuixant una línia d’aigua sobre la superfície seca de l’asfalt. Aquesta<br />
observació li féu pensar que una petita esfera a la punta de la ploma podria<br />
ajudar a dosificar la tinta. Amb aquesta idea, el 1938 Ladislau Biro patentà a Hongria<br />
un prototipus, que no va arribar a comercialitzar-se mai.<br />
Aquell mateix any, Ladislau acudia a Iugoslàvia per realitzar un<br />
reportatge. Utilitzava el seu prototipus de bolígraf per escriure<br />
les notes, i un argentí encuriosit se li va acostar. L’invent<br />
va fascinar aquell home, que no entenia per què Ladislau<br />
no havia rebut suport per difondre’l al seu país. Immediatament,<br />
el va convidar a traslladar-se a l’Argentina, però<br />
Ladislau va respondre-li tristament que no era gens fàcil<br />
aconseguir un visat. Allò no semblava preocupar aquell<br />
bon home, el qual optà per donar-li la seva targeta: Agustín<br />
Pedro Justo, President d’Argentina.<br />
wikipEdia.ORg
PERSONATGE<br />
JO VAIG REVOLUCIONAR LA QUÍMICA!!!<br />
Efectivament, Lavoisier va<br />
revolucionar la química guanyant-se<br />
el títol històric de<br />
“pare de la química moderna”.<br />
Ell va ser qui li va dir<br />
oxigen a l’oxigen i hidrogen<br />
a l’hidrogen, i també va assentar<br />
les bases per entendre<br />
en profunditat processos com<br />
la combustió o la respiració.<br />
Tot un pioner que va haver de<br />
lluitar contra les velles idees<br />
enmig d’una Europa que<br />
es disputava amb gelosia<br />
els descobriments<br />
químics i on Lavoisier<br />
no era menys, com va<br />
deixar escrit donant fe del<br />
seu recel: “Aquesta teoria<br />
no és, com he sentit a dir, la<br />
teoria dels químics francesos,<br />
és la meva”.<br />
OXIGEN? PER CREMAR I RESPIRAR?<br />
Lavoisier va anomenar l’oxigen<br />
pel seu nom actual i va<br />
demostrar que era un element<br />
imprescindible per a la combustió.<br />
Això desmuntava la<br />
vella invenció del flogist, una<br />
substància que se suposava havien<br />
de tenir els elements que<br />
podien cremar i que perdien en<br />
el procés (els químics sempre<br />
han estat molt imaginatius...).<br />
Mentre una bona part dels<br />
científics del segle xviii continuaven<br />
creient que els quatre<br />
elements bàsics de la natura<br />
eren l’aigua, la terra, el foc i<br />
l’aire, Lavoisier va constatar<br />
que l’aire estava format per<br />
oxigen i azoe (nitrogen) i que<br />
l’aigua era un element compost<br />
per oxigen i hidrogen.<br />
Tota una descoberta!<br />
A LA GUILLOTINA!<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7<br />
Un altre dels grans misteris<br />
d’aquells temps era la respiració.<br />
Lavoisier va poder relacionar<br />
l’oxigen amb la respiració<br />
gràcies a uns experiments<br />
amb conills d’Índies, posantlos<br />
en campanes hermètiques<br />
i observant com cada cop hi<br />
havia menys oxigen. D’aquí<br />
neix allò tan conegut de “fer<br />
de conillet d’Índies”...<br />
“Res es perd ni es crea, tot<br />
es transforma”. Amb aquesta<br />
frase, Lavoisier resumia una<br />
de les seves grans demostracions,<br />
el fet que en una reacció<br />
química, la massa dels components<br />
inicials (reactius) és<br />
igual a la dels components en<br />
què es transformen (productes).<br />
Et voilà: la teoria de la<br />
conservació de la massa!<br />
Tot i les seves aportacions científiques, el final de Lavoisier va<br />
ser molt tràgic. La revolució francesa va condemnar tot allò<br />
relacionat amb l’Antic Règim i Lavoisier hi havia estat lligat<br />
des dels inicis. El seu càrrec com a recaptador d’impostos li<br />
havia permès invertir una fortuna en el seu laboratori –s’hi van<br />
trobar aparells de química i material per valor d’uns 800.000<br />
euros actuals!-, però també li va fer rodar el cap com a enemic<br />
francès. Sota l’acusació falsa d’haver robat diners en les<br />
El pare de la química<br />
moderna<br />
recaptacions –pràctica habitual dels seus col·legues- Lavoi sier<br />
va ser condemnat a mort. De poc va servir que hagués “revolucionat”<br />
la química de tots els temps! La sentència estava determinada<br />
i davant el silenci de molts dels seus col·laboradors,<br />
el 1794 era guillotinat. Diuen que un amic seu matemàtic, Lagrange,<br />
es va lamentar: “Només s’ha tardat un moment en<br />
tallar-li el cap, però pot ser que França no en vegi un altre com<br />
aquest en més d’un segle”.<br />
ESCURACERVELLS<br />
Desafia els teus amics a respondre les preguntes següents.<br />
Qui n’encerta més?<br />
1. Quin riu travessa la ciutat de parís?<br />
2. Quin actor va protagonitzar la pel·lícula gaTTaCa?<br />
3. a quin grup d’animals pertanyen les meduses i els pòlips?<br />
4. Qui va dir “Veni, vidi, vici”?<br />
5. Quin és el nombre atòmic de l’hidrogen?<br />
6. Qui va pintar el “guernica”?<br />
7. Quants caps tenia el ca Cèrber, el gos que guardava<br />
les portes de l’infern a la mitologia grega?<br />
8. Quina és la velocitat del so en l’aire (a temperatura de 20ºC)?<br />
9. En quin país et trobaries si estiguessis visitant l’atòmium?<br />
10. Quants astronautes van participar en la primera<br />
missió que va aterrar a la Lluna amb èxit?<br />
P o v a d , e n g i n y<br />
acabes d’arribar als llimbs i davant teu trobes 2 portes iguals<br />
custodiades per dos guardians iguals. Una d’elles duu a<br />
l’infern i l’altra al Cel; però no saps quina és quina. Un dels<br />
vigilants diu sempre la veritat i l’altre sempre menteix; però no<br />
saps quin és quin ni tampoc si el que diu la veritat guarda la<br />
porta del Cel o la de l’infern. només podràs fer una pregunta<br />
a un dels dos guardians. Com t’ho faràs per saber quina por-<br />
ta et durà al Cel? (o a l’infern, si ho prefereixes).<br />
E n d e v i n a l l a<br />
no sóc cap paraula, ni cap prosa, ni cap vers, però<br />
sense mi no hi hauria res escrit, ni res imprès.<br />
endevinalla: l’alfabet.<br />
Prova d’enginy:<br />
A qualsevol dels dos li preguntaràs: “Si jo li pregunto a l’altre<br />
guardià a on duu la seva porta, què em dirà?”. Si et respon que<br />
a l’infern, sabràs que es tracta de la porta que duu al cel. i a<br />
l’inrevés. (Una veritat combinada amb una mentida, és sempre<br />
una mentida).<br />
trivial:<br />
1) el Sena. 2) ethan Hawke. 3) Als cnidaris. 4) Juli cèsar 5) 1.<br />
6) Pablo Ruiz Picasso. 7) 3. 8) 340 m/s. (aprox.).<br />
9) Bèlgica. 10) 3 (neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael collins;<br />
aquest últim no va sortir a l’exterior).<br />
Respostes eScURAceRVeLLS<br />
E u r e k a
FUTURS PROFESSIONALS<br />
No podríem fer cases, no tindríem metro ni AVE, no sabríem moltes coses<br />
del nostre passat... ni algunes del nostre possible futur. Els geòlegs són importants!<br />
Coneixen en profunditat les roques que conformen la Terra, els recursos<br />
naturals que contenen i la seva interacció amb l’atmosfera i els oceans. I<br />
tot això els permet fer moltes coses. Descobreix-les!<br />
T’agradaria conèixer els cristalls<br />
gegants de guix de Mèxic,<br />
predir les erupcions volcàniques<br />
o estudiar el gel de l’Antàrtida?<br />
Què et semblaria descobrir des<br />
de la NASA què amaguen els<br />
meteorits de galàxies llunyanes<br />
o poder resoldre els problemes<br />
de contaminació del Rio Tinto?<br />
I portar la perforació d’un nou<br />
pou de petroli davant les costes<br />
del Congo? Aquests són alguns<br />
dels projectes en els quals es<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7<br />
pot veure involucrat un geòleg<br />
gràcies als seus coneixements<br />
sobre la Terra.<br />
Gràcies a ells es poden fer<br />
construccions tan complexes<br />
com els llargs túnels dels transports<br />
subterranis, qui sinó ens<br />
diria com reaccionarà el terra<br />
on volem perforar? En la construcció<br />
tenen un paper molt<br />
important, però també en la<br />
conservació: poden ajudar a re-<br />
cuperar la façana de la Catedral<br />
de Barcelona, tot estudiant-ne<br />
la seva composició.<br />
Els geòlegs volen entendre el<br />
passat per comprendre millor<br />
el present i reflexionar sobre<br />
possibles futurs... però com<br />
ho fan? Analitzant l’evolució<br />
del planeta Terra ens poden<br />
fer reflexionar sobre la gestió<br />
dels recursos naturals o avisarnos<br />
sobre algunes prediccions<br />
com, per exemple, el tan preocupant<br />
canvi climàtic. Són uns<br />
tot-terreny!<br />
I mai millor dit! Tot i que poden<br />
treballar des d’un laboratori<br />
o donant classes sobre els<br />
coneixements que han adquirit,<br />
gran part de la feina d’un geòleg<br />
es fa en viu i en directe a<br />
l’aire lliure; investigacions i recerques<br />
que el poden portar per<br />
diversos indrets de tot el món.<br />
SI VOLS... POTS!<br />
Com ser geòleg a la UB<br />
Alfred<br />
Wegener<br />
José<br />
Luis<br />
Arsuaga<br />
La carrera de Geologia es pot fer en quatre anys estructurats en dos cicles.<br />
Durant aquest temps descobrireu coses com la petrologia, la geofísica o la mineralogia.<br />
Com dèiem, el treball de camp és molt important per al geòleg, així<br />
que durant la carrera es faran un mínim de 42 dies de sortides guiades pels professors.<br />
Un cop superats els dos cicles, ja sereu geòlegs, però podeu ampliar la<br />
vostra formació amb màsters d’especialització sobre diversos temes. Si voleu<br />
saber-ne més, a l’UB organitzen cada any unes jornades per conèixer aquesta<br />
professió sota el títol Viu la geologia! Informa-te’n a www.ub.edu/geologia.<br />
Un dels geòlegs il·lustres de la<br />
història és Alfred Wegener; a<br />
ell li devem la hipòtesi sobre el<br />
moviment dels continents que<br />
va formular al 1912. Actualment,<br />
tenim alguns noms que<br />
s’han fet famosos com el de<br />
José Luis Arsuaga, premi Príncep<br />
d’Astúries i conegut per la<br />
seva feina al jaciment d’homínids<br />
d’Atapuerca. Més a prop,<br />
tenim a Jordi Jubany, que coordina<br />
les obres de la nova línia<br />
de Metro de Barcelona. Tots<br />
ells són geòlegs!<br />
E u r e k a<br />
imaTgE wEgEnER: wikipEdia.ORg
0<br />
FÍSICA<br />
Aquesta història s’inspira en un article publicat el 1968 al Saturday<br />
Review per Alexander Calandra, un estudiós de didàctica de la física.<br />
Es tracta molt probablement d’una llegenda urbana, de la qual consten<br />
versions precedents a l’article de 1968. Recentment, s’ha difós per<br />
Internet una versió on el paper de l’estudianta el fa el físic i premi<br />
Nobel Niels Böhr, retratat durant els seus anys de carrera universitària.<br />
michele Catanzaro. Físic<br />
Material:<br />
1 baròmetre - 1 cronòmetre<br />
Es deixa caure el baròmetre (o un objecte menys valuós)<br />
des d’un edifici i es mesura el temps de caiguda t.<br />
L’espai recorregut s (és a dir, l’alçada de l’edifici) és<br />
lligat al temps de caiguda t per una relació que conté<br />
l’acceleració de gravetat g<br />
s = 1/2 x g x t 2<br />
Aquest moviment es diu caiguda lliure.<br />
Material:<br />
1 baròmetre - 1 cronòmetre<br />
Es llença el baròmetre des de l’edifici en direcció paral·lela al terra i es mesura el temps<br />
de caiguda t.<br />
El moviment del baròmetre es pot imaginar com la “suma” de dos moviments: un paral·lel<br />
al terra i l’altre paral·lel a la paret de l’edifici (i ortogonal al primer). Si només hi hagués el<br />
primer moviment, l’objecte es desplaçaria en direcció paral·lela al terra. Per altra banda, si<br />
només hi hagués el segon, veuríem una caiguda lliure. La suma dels dos moviments dóna<br />
una trajectòria parabòlica. A la pràctica, l’objecte cau segons les lleis de la caiguda lliure,<br />
però a més a més es desplaça horitzontalment. Però a nosaltres ens interessa el desplaçament<br />
vertical s v, que obeeix a l’equació de la caiguda lliure<br />
s v = 1/2 x g x t 2<br />
Material:<br />
1 baròmetre - 1 cronòmetre - molta atenció<br />
Es deixa caure el baròmetre, s’engega el cronòmetre quan se’l veu<br />
tocar terra i es para el cronòmetre quan ens arriba el so relacionat<br />
amb aquest contacte.<br />
El so es propaga a una velocitat (340 m/s) molt més baixa de la llum<br />
(300.000 km/s). Aquesta és la raó per la qual veiem el llampec gairebé<br />
en el mateix instant en que es produeix, mentre el tro que hi va<br />
associat el sentim més tard: la llum arriba als nostres ulls abans que el<br />
so a les nostres oïdes. Per això, si l’edifici és molt alt hi ha un (molt)<br />
petit interval de temps Dt entre el moment en que el baròmetre es<br />
trenca i quan ens arriba el so. L’espai s recorregut pel so per pujar des<br />
del terra cap al terrat de l’edifici està relacionat amb Dt mitjançant la<br />
velocitat del so v so<br />
s = v so x Dt<br />
Material:<br />
1 baròmetre<br />
1 cronòmetre<br />
1 metre<br />
Es penja el baròmetre de la corda se’l baixa des del terrat de l’edifici,<br />
fins que toca terra. Llavors es mesura la llargària de la corda entre<br />
el baròmetre i el terrat. Es pot prescindir del metre i fer servir com a<br />
unitat la llargària del baròmetre.<br />
La llargària de la corda correspon a l’alçada de l’edifici.<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a<br />
Hannes Grobe<br />
Els baròmetres són<br />
instruments que<br />
serveixen per mesurar<br />
la pressió atmosfèrica<br />
i n’hi ha de<br />
diferents tipus<br />
1
2<br />
FÍSICA<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7<br />
Material:<br />
1 baròmetre - 1 corda - 1 cronòmetre<br />
Es penja el baròmetre de la corda. Se’l baixa des del terrat<br />
de l’edifici, fins que gairebé toca terra. Llavors se’l posa en<br />
oscil·lació i es mesura el temps necessari per a una oscil·lació<br />
completa.<br />
El període d’oscil·lació del pèndol T està relacionat amb la<br />
llargària de la corda L (és a dir, l’alçada de l’edifici) mitjançant<br />
una relació que inclou l’acceleració de gravetat (g):<br />
T = 2 x p x (L/g) 1/2<br />
Material:<br />
1 baròmetre - 1 regle<br />
Es disposa el baròmetre a terra, en posició vertical. Es<br />
mesura la llargària del baròmetre, de la seva ombra i<br />
de l’ombra de l’edifici. Es pot prescindir del metre i fer<br />
servir com a unitat la llargària del baròmetre.<br />
L’edifici i el baròmetre formen amb les seves ombres<br />
dos triangles rectangles. En cadascú d’aquests triangles,<br />
l’objecte i la seva ombra formen els catets i un raig de<br />
llum forma la hipotenusa. L’angle entre el raig de llum i<br />
l’objecte és igual en els dos casos (si les mesures es fan<br />
totes a la mateixa hora del dia). Per aquesta raó, hi ha<br />
una relació de proporció entre els dos triangles (teorema<br />
de Tales):<br />
a/b = A/B<br />
a = llargària de l’ombra del baròmetre (mesurable)<br />
b = alçada del baròmetre (mesurable)<br />
A = llargària de l’ombra de l’edifici (mesurable)<br />
B = alçada de l’edifici (calculable amb la regla de tres)<br />
Material:<br />
1 baròmetre - el valor de la densitat de l’aire<br />
Es mesura la pressió a terra i al terrat de l’edifici.<br />
Cada superfície de la terra està subjecta a una força per<br />
part de l’atmosfera: el pes de la columna d’aire que es<br />
troba damunt d’ella. La pressió és l’efecte d’aquest fet.<br />
La pressió al terrat és més baixa de la que hi ha a terra, ja que<br />
damunt del terrat hi ha una columna d’aire més curta i menys<br />
pesada (com més altitud, menor és la pressió atmosfèrica).<br />
La diferència de pressió Dp és proporcional a l’alçada s de<br />
l’edifici, segons la relació<br />
Dp = r x g x s<br />
on g és l’acceleració de gravetat i r és la densitat de l’aire<br />
(de l’ordre d’1 kg per metre cúbic: però pot variar segons la<br />
temperatura, l’època de l’any, etc.)<br />
Material:<br />
1 baròmetre - molt de “morro”<br />
S’intenta “comprar” el porter de l’edifici intercanviant la<br />
informació sobre l’alçada de l’edifici amb el baròmetre.<br />
Fer un pèndol amb el baròmetre i un cordill. Mesurar el seu període a terra<br />
i en el terrat. Deduir l’alçada de l’edifici des de la petitíssima variació de g.<br />
Deixar el baròmetre on s’acaba l’ombra de l’edifici. Després d’un temps<br />
observar com s’ha mogut l’ombra. Deduir l’alçada de l’edifici amb l’ajuda<br />
d’un almanac astronòmic.<br />
Pujar el baròmetre al terrat de l’edifici fent servir un motor eficient. Amb el pes<br />
del baròmetre i la mesura del treball fet pel motor es pot calcular la variació<br />
d’energia potencial, que depèn de l’alçada.<br />
Fer una explosió al terrat de l’edifici. Mesurar el temps necessari perquè el so<br />
arribi a terra, fent servir el baròmetre per detectar el canvi de pressió causat<br />
per l’onda expansiva.<br />
Si l’edifici es troba al desert i l’aire està net, es pot enviar un col·laborador cap a l’horitzó<br />
perquè deixi el baròmetre en el punt més allunyat on encara el podem veure<br />
des del terrat de l’edifici. L’alçada es pot mesurar coneixent la distància de l’horitzó.<br />
E u r e k a
PENSAMENT<br />
ELS CAMINS<br />
DE LA FELICITAT<br />
Matí de diumenge en un poble del litoral. Dos adolescents<br />
surten de pesca, com tots els caps de setmana, i capturen<br />
un parell de truites. Fins aquí, pura rutina. No obstant això,<br />
alguna cosa diferent es cou en aquesta ocasió en els caps<br />
dels nois. L’Andreu, el seu professor d’Ètica, els acaba<br />
de parlar de les principals corrents filosòfiques entorn<br />
del principi de la vida. Amb els peixos xipollejant encara<br />
a les seves mans, els joves es pregunten si tenen dret a<br />
sacrificar-los o si, per contra, haurien de deixar-los anar i<br />
permetre que les seves vides segueixin discorrent com si<br />
mai s’haguessin acostat a l’ham.<br />
La història de l’Ètica està farcida de teories que ens poden<br />
ajudar a l’hora de prendre decisions en la nostra vida diària.<br />
Allò important és conèixer-les i utilitzar-les, això sí, amb<br />
bon criteri i amb esperit crític. Per això, Eureka posa a la<br />
vostra disposició una novel·la didàctica digital en la qual<br />
s’afronten la història de l’ètica i els principals problemes<br />
<strong>eureka</strong> posa a la vostra disposició<br />
un llibre de text digital<br />
sobre Ètica i educació<br />
per a la ciutadania totalment<br />
innovador. es tracta d’una<br />
novel·la didàctica sobre les<br />
principals teories ètiques<br />
dels grans filòsofs de la història<br />
aplicades als problemes<br />
socials del segle XXi.<br />
el llibre està disponible a internet (http://<br />
www.portal<strong>eureka</strong>.com/etica), i va acompanyat<br />
per un quadern d’activitats, per<br />
una guia per al professorat i per una aplicació<br />
informàtica que ha rebut el segon<br />
premi del centre nacional d’informació i<br />
comunicació educativa.<br />
morals del nostre temps, escrita per un professor d’Ètica de<br />
l’IES Abdera (Adra, Almeria).<br />
Les diferències respecte a d’altres manuals d’ètica són<br />
nombroses. Per començar, el llibre Els camins de la felicitat,<br />
escrit per Gonzalo Trespaderne, és una novel·la. Un professor<br />
d’ètica demana als seus alumnes que facin un treball sobre les<br />
principals teories ètiques de la Història o, el que és el mateix,<br />
sobre les receptes més exquisides per a arribar a la felicitat.<br />
A partir d’aquí, els seus alumnes, que són els autèntics<br />
protagonistes del llibre, comencen a qüestionar-se des del punt<br />
de vista ètic totes les disjuntives que se’ls van plantejant en la<br />
vida diària. Amb aquest plantejament es tracten temes com les<br />
drogues, el racisme, immigració, la violència, la democràcia,<br />
el medi ambient, les diferències de gènere, el progrés científic,<br />
etc. des d’una perspectiva que parteix de les grans idees dels<br />
filòsofs de la història per incitar el debat entre els lectors, els<br />
alumnes de secundària dels nostres centres escolars.<br />
[ FRAGMENT DEL LLIBRE ]<br />
-Serveix per a alguna cosa l’afirmació que una<br />
acció com robar és dolenta i una acció com ajudar<br />
els necessitats és bona? I l’afirmació que<br />
Stalin va ser una mala persona i la mare Teresa<br />
de Calcuta una bona dona?<br />
A través de gestos els xavals van reconèixer que<br />
sí, que servien per a alguna cosa.<br />
-A veure, per què serveixen les valoracions de<br />
caràcter moral?<br />
-Per indicar-nos com hem i com no hem de comportar-nos<br />
–va dir el Jordi.<br />
-Això és! -va exclamar el professor, i va afegir<br />
el següent-: Els animals actuen sempre moguts<br />
pels seus instints. Una lleona famolenca,<br />
per exemple, no ha de plantejar-se si és bo o<br />
dolent matar la seva presa per menjar-se-la. El<br />
seu instint la duu directament a matar-la, i es<br />
comporta d’aquesta manera com li correspon<br />
per naturalesa.<br />
Però els éssers humans som diferents. Encara<br />
que tinguem instints com, per exemple,<br />
el de supervivència o el sexual, estem dotats<br />
d’una facultat que no posseeixen els animals:<br />
la raó. Aquesta facultat té una capacitat superior<br />
a la dels instints per determinar el nostre<br />
comportament.<br />
En efecte, gràcies a la raó els éssers humans no<br />
estem obligats a realitzar exclusivament les accions<br />
ordenades pels nostres instints. Gràcies a<br />
la raó podem proposar-nos accions alternatives.<br />
Així, bé pot passar que una persona es vegi incitada,<br />
instintivament, a intentar tenir una relació<br />
sexual amb una altra persona, i que la seva<br />
racionalitat eviti que efectuï tal acció i la insti a<br />
portar-ne a terme d’altres, com dutxar-se amb<br />
aigua freda o escriure un poema.<br />
Amb tot, es tracta de destacar el fet que, gràcies<br />
a la raó, els éssers humans disposem freqüentment<br />
de diverses opcions a l’hora d’actuar. I en<br />
disposar de diverses opcions, podem triar. Però,<br />
sabem amb certesa què ens convé triar? La veritat<br />
és que no, almenys quan se’ns presenta un<br />
cas complicat. Doncs bé, precisament aquí és on<br />
es descobreix la importància de les valoracions i<br />
les normes morals: són com guies o orientacions<br />
que se’ns ofereixen a mode d’ajuda per realitzar<br />
un determinat tipus d’eleccions de gran transcendència<br />
en les nostres vides!<br />
Tan bon punt va sentir això, el Pau va sacsejar la<br />
seva cabellera arrissada, es va arremangar una<br />
vella samarreta gris en la qual figurava escrita<br />
amb lletres de recepta mèdica la paraula moute<br />
–era la que més li agradava posar-se d’entre<br />
totes les que formaven part de la seva col·lecció<br />
de roba amb lemes reivindicatius- i va aixecar<br />
la mà.<br />
Al Pau, els seus companys l’anomenaven Zero Set,<br />
perquè els dos darrers anys s’havia encarregat<br />
d’organitzar sengles acampades de cap de setmana<br />
a l’entrada de l’institut sol·licitant que l’ajuntament<br />
destinés un 0’7 per cent del seu pressupost<br />
per ajudar els països subdesenvolupats.<br />
En veure’l amb la mà aixecada, l’Andreu li va<br />
demanar que parlés.<br />
-Bé. Suposem que una ionqui està embarassada<br />
i no sap si tenir el fill, perquè té una SIDA<br />
molt xunga i a més li han assegurat que el<br />
nadó també serà portador del virus. Suposem<br />
que busca ajuda en les valoracions morals que<br />
es donen en aquests casos i es troba amb què<br />
les hi ha de dos tipus: unes que diuen que no<br />
està bé avortar, i altres que diuen que no estaria<br />
bé portar al món una criatura en aquestes<br />
condicions. La pregunta que jo em faig és<br />
aquesta: a quin dels dos tipus de valoracions<br />
ha de fer més cas?<br />
-És una pregunta molt bona -va advertir l’home-.<br />
Almenys per dues raons. En primer lloc,<br />
perquè ens presenta què és allò que he anomenat<br />
abans un cas complicat: un cas en el qual<br />
resulta realment difícil portar a terme una<br />
elecció. Després, perquè ens mostra quelcom<br />
que també ha quedat apuntat: el fet que en algunes<br />
eleccions o decisions de caràcter moral<br />
no estan en joc coses trivials, sinó coses de<br />
moltíssima importància per a nosaltres.<br />
Al fil d’aquesta última al·legació, després d’haver<br />
reflexionat uns instants, el professor va voler<br />
afegir:<br />
-...Podria dir-se que als éssers humans, en algunes<br />
decisions de caràcter moral, ens hi va la vida.<br />
-Però encara no ha respost la meva pregunta:<br />
Quina de les dues valoracions amb què es troba<br />
la noia és la que més li convé tenir en compte a<br />
l’hora de realitzar la seva elecció?<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7 E u r e k a
ART<br />
Noia a la finestra (1925)<br />
La Madona de Port Lligat (1950)<br />
Univers<br />
[1904-1989]<br />
La genialitat de Dalí va més enllà de les seves obres. Com tot<br />
gran geni, cultivà diverses arts sobre les quals poder descarregar<br />
les seves obsessions. Provocador, excèntric, impulsiu... És difícil<br />
englobar per complet tant la seva faceta artística com la seva<br />
personalitat. Aquí us oferim una pinzellada del que significà<br />
l’obra i la figura del geni empordanès.<br />
La vocació de Dalí per l’art fou<br />
precoç i prometedora des d’un<br />
principi. De jovenet va haver de<br />
demostrar al seu pare autoritari<br />
que realment volia ser pintor i va<br />
acceptar d’anar a l’Escola de Belles<br />
Arts de Madrid. Mentre profunditzava<br />
els seus estudis artístics a la<br />
capital, es presentà amb èxit a algun<br />
concurs i va escriure cròniques<br />
sobre els seus artistes preferits, com<br />
Goya, el Greco o Velázquez.<br />
El seu pas per la Residència d’Estudiants<br />
(1922) va ser decisiu a la seva<br />
carrera; dedicà molt de temps a experimentar<br />
i explorar diferents tècniques<br />
i moviments, com el futurisme,<br />
el cubisme o l’impressionisme. Allà<br />
entaulà amistat amb els que també<br />
es convertirien en grans i reconeguts<br />
Suburbis<br />
de la<br />
ciutat<br />
paranoico<br />
crítica<br />
(1935)<br />
artistes: Lorca i Buñuel. Mentrestant,<br />
anava creixent la seva consciència<br />
política i social: protagonitzà alguna<br />
protesta estudiantil, donant a conèixer<br />
el seu costat més provocador.<br />
El 1926, desprès de visitar per primera<br />
vegada París i trobar-s’hi amb<br />
Picasso, tornà a l’Escola de Belles<br />
Arts, de la qual van expulsar-lo definitivament<br />
per declarar incompetent<br />
el tribunal que l’havia d’examinar.<br />
De nou a Figueres, la seva carrera es<br />
va enlairar amb diferents exposicions<br />
a Barcelona, a les Galeries Dalmau.<br />
A més, s’implicà en la crítica contra<br />
l’art convencional català, amb la<br />
publicació del Manifest groc, juntament<br />
amb Lluís Montanyà i Sebastià<br />
Gasch. La seva “vida pública” no feia<br />
més que començar.<br />
patricia Ordóñez<br />
Humanista<br />
Retrat de Mae West<br />
(1934-1935)<br />
Leda atòmica (1949)<br />
E u r e k a
ART<br />
El 1929 viatjà a París, on gràcies a Miró<br />
entrà al cercle surrealista que liderava<br />
André Breton. Aquest moviment afectà a<br />
totes les arts però també era un estil de<br />
vida. Dalí no va dubtar en fer-lo seu, tot<br />
i que d’una forma molt particular que a<br />
Breton no li faria molta gràcia, degut a<br />
la seva actitud extravagant i excessivament<br />
provocadora. Des de llavors, l’obra<br />
i idees de l’empordanès van prendre una<br />
estètica completament surrealista.<br />
Les bases del surrealisme es centraven<br />
en la necessitat d’alliberar la imaginació,<br />
accedir al subconscient, on es forgen<br />
les obsessions humanes, i representar el<br />
món dels somnis, ja que és en aquests<br />
on s’expressen aquestes obsessions. Per<br />
a Breton, l’art havia de plasmar el més<br />
profund de la ment de forma automàtica,<br />
deixant-se portar per la intuïció, sense<br />
que la raó intervingui. D’aquesta manera<br />
les imatges serien un reflex autèntic de la<br />
realitat interior de l’ésser humà.<br />
Però Dalí va trobar un estil propi, apartat<br />
de l’automatisme i mantenint l’esperit<br />
surrealista. Elaborà el “mètode paranoiccrític”,<br />
un llenguatge que aniria amb ell la<br />
resta de la seva vida i que el propi Breton<br />
considerà fonamental per al moviment<br />
que liderava.<br />
h El gran masturbador (1929)<br />
Amb aquest mètode aconseguí construir<br />
un art vehicle de les seves obsessions,<br />
que fusionava allò conscient i inconscient,<br />
allò simbòlic i autèntic, de forma<br />
espontània però sabent que se suspenia<br />
la raó voluntàriament. Ell mateix el va<br />
definir com a mètode basat en el “poder<br />
sobtat d’associació constant, propi de<br />
la paranoia, que ajuda a sistematitzar la<br />
confusió i contribueix al descrèdit total<br />
de la realitat”. La idea era reflectir les<br />
imatges nascudes del deliri, de l’obsessió,<br />
com les que apareixen als somnis.<br />
En aquests, de vegades una imatge es<br />
transforma en una altra repentinament,<br />
es desdobla i adquireix formes irreals<br />
però familiars.<br />
La manera d’aconseguir que l’art transmetés<br />
el desconcert característic de la<br />
fantasia interior era a través d’una tècnica<br />
pròxima a la realitat, amb figures molt<br />
definides, gairebé fotogràfiques. S’havia<br />
de fer creïble quelcom que semblava real<br />
però no ho era. Només creant figures irreals<br />
amb un estil precís s’aconseguia transmetre<br />
la mateixa sensació que als somnis,<br />
i per tant, fer de l’art el suport i vehicle de<br />
l’inconscient.<br />
Crucifixió<br />
(1954)<br />
h El descobriment d’amèrica<br />
per cristòfor colom (1958-1959)<br />
Dalí va proclamar la Sagrada Família de Gaudí com la “catedral del<br />
mètode paranoic-crític”, per ser una síntesi d’allò racional i irracional<br />
h<br />
Per als amants de l’art dalinià és molt recomanable<br />
no perdre’s els tres espais on Dalí<br />
va passar i va dedicar part important de la<br />
seva vida: el Teatre-Museu Dalí, la seva<br />
casa a Portlligat i el castell de Púbol. En ells<br />
batega l’esperit de l’artista i són una demostració<br />
de com vivia per l’art. És interessant<br />
parlar-ne per la importància que van tenir a<br />
la seva vida i obra, però també per ser en sí<br />
mateixos una aportació més del seu enginy.<br />
A partir dels anys 40, Dalí començà el seu<br />
periple pels Estats Units (va viure vuit anys<br />
a Nova York), on la seva vida pública va<br />
créixer. Allà, i acompanyat de la hipnòtica<br />
Gala, començà un camí imparable cap<br />
a la fama, amb múltiples exposicions, collaboracions<br />
destacades en teatre i cinema<br />
(Recorda de Hitchcock, Destí de Disney,<br />
etc.), i amb algun que altre escàndol.<br />
Però mai es va deslligar de la seva terra natal:<br />
mantingué el seu lloc de residència i de<br />
treball habituals a Portlligat (Cadaqués).<br />
Aquí romanen tots els objectes que van<br />
acompanyar a Dalí al llarg de la seva vida<br />
i les creacions que va incorporar, fent de la<br />
seva vivenda un espai completament surrealista.<br />
Durant una etapa en la qual dedicà la<br />
seva obra a allò místic i a la ciència nuclear,<br />
amb imatges tan suggerents com el<br />
Crist de San Joan de la Creu, comprà el<br />
castell de Púbol, lloc de descans i refugi<br />
per a Gala. Dalí volia que la seva dona se<br />
sentís còmoda, per això va decorar al seu<br />
gust tots els racons del castell. Aquest, va<br />
passar de ser un lloc deteriorat amb un aire<br />
romàntic, a transformar-se en una més de<br />
les invencions dalinianes.<br />
El 1974 s’inaugurà el Teatre-Museu Dalí<br />
de Figueres, desprès de 13 anys de gestació;<br />
un lloc de somni, una obra d’art total que<br />
fou concebuda i dissenyada per l’artista.<br />
Aquest museu pretenia ser una encarnació<br />
de les seves obsessions i plaers, amb l’objectiu<br />
d’oferir al visitant una experiència<br />
vertadera del seu món interior. Una vegada<br />
proclamà: “¿a on sinó a la meva ciutat ha de<br />
perdurar allò més extravagant i sòlid de la<br />
meva obra?”. Sens dubte, el Teatre-Museu<br />
Dalí, un dels més visitats del món, li ha donat<br />
la immortalitat.<br />
En aquesta obra entren en joc molts<br />
dels elements obsessius als quals Dalí<br />
va recórrer constantment. Presentada<br />
a París, va ser la primera obra exposada<br />
on sistematitzà l’essència del mètode,<br />
i va acabar convertint-se en una<br />
de les creacions més emblemàtiques i<br />
reconegudes del geni empordanès.<br />
L’artista explica a Vida secreta com<br />
li va sorgir la idea: com en una visió,<br />
observà la imatge crepuscular de<br />
Portlligat, on va trobar una olivera<br />
amb branques tallades i sense fulles.<br />
De sobte, van aparèixer dos rellotges<br />
tendres, un d’ells penjat d’una branca.<br />
Dalí ens ofereix, dins d’un paisatge<br />
reconeixible, una sèrie d’elements<br />
enigmàtics, de forma que l’espai es torna<br />
oníric. Al centre, un cap amb el nas<br />
gran, la llengua i les pestanyes llargues<br />
i sense boca, descansa sobre l’arena.<br />
Aquest cap és el que també protagonitza<br />
El gran masturbador (1929) i altres<br />
obres, com a autoretrat obsessiu.<br />
Les formigues i la mosca, que recorren<br />
els rellotges, formen part de les<br />
aversions del geni; les formigues li<br />
provocaven especial repugnància i les<br />
associava a la mort o a la descomposició<br />
de la matèria. La mosca l’adoptà<br />
de la figura de Sant Narcís, patró de<br />
Girona, que atacava als enemics de la<br />
ciutat amb mosques.<br />
ENLLAÇ D’INTERÈS<br />
http://www.salvador-dali.org/<br />
En aquesta obra els insectes es<br />
relacionen estretament amb la futilitat<br />
del temps i la seva relació amb els<br />
records. Com als somnis, i amb el pas<br />
del temps, els records es deformen i<br />
debiliten, i tot i això sempre hi són, de<br />
la mateixa manera que els rellotges<br />
tendres continuen marcant l’hora. El<br />
temps i l’espai no són permanents en<br />
el món dels somnis, només existeixen a<br />
la nostra vida organitzada. La percepció<br />
del temps, doncs, és subjectiva,<br />
es contrau, flueix, depenent de com la<br />
mirem. Els rellotges expressen aquesta<br />
visió delirant de l’irracional, que s’entendreix<br />
i es fon.<br />
Al mètode paranoic-crític, agafa importància<br />
la fusió d’allò tendre i allò dur,<br />
que són metàfores de la paranoia i la<br />
crítica, de l’inconscient i el conscient.<br />
En aquesta obra es plasma la contraposició<br />
dels rellotges tous respecte la<br />
duresa dels penya-segats de Portlligat.<br />
Per a Dalí triomfa l’irracional front a la<br />
realitat de l’espai natural, que queda<br />
en un segon pla.<br />
Més endavant, després de la Segona<br />
Guerra Mundial, recuperaria aquesta<br />
obra amb el títol Desintegració de la<br />
persistència de la memòria, per aplicar<br />
el seu creixent interès sobre la ciència<br />
després de veure les conseqüències<br />
destructives de l’energia atòmica.<br />
BIBLIOGRAFÍA<br />
· Dalí, Salvador. Diario de un genio. Barcelona: Tusquets Editores, 2004.<br />
· Dalí, Salvador. Vida secreta de Salvador Dalí. Barcelona: Empúries, 1993.<br />
· Gibson, Ian. La vida excessiva de Salvador Dalí. Barcelona: Empúries, 1998.<br />
E u r e k a O C T U B R E 2 0 0 7<br />
E u r e k a
Associació científico-cultural<br />
Dipòsit legal: B-38475-2005<br />
ISSN 1885-2254<br />
Impressió: Bigsa<br />
ENTITATS COL·LABORADORES<br />
DIRECTOR EDITORIAL<br />
Héctor Ruiz<br />
DIRECTOR D’ART I CREATIVITAT<br />
Jordi Rabascall<br />
CONSELL DE REDACCIÓ<br />
Carme Puche<br />
IL·LUSTRACIÓ<br />
Oriol Massana<br />
FOTOGRAFIA<br />
Ausiàs Acarín, Vàngelis Villar<br />
REDACCIÓ Raquel Crisóstomo,<br />
Michele Catanzaro, Patricia Ordóñez,<br />
Joan Duran, Eduard Tàpia, Carmen<br />
Montilla, Jose Luis Ordóñez, Raquel<br />
Maspoch, Carolina Rúa, Mireia Martí,<br />
Pilar Hereu, Eva Pellicer, Carolina<br />
Gasset, Xavier Escuté, Jordi Domènech,<br />
Núria Soto, José Rodríguez<br />
HAN COL·LABORAT<br />
EN AQUEST NÚMERO<br />
David Bueno<br />
PUBLICADA PER<br />
Omnis cellula<br />
Facultat de Biologia<br />
Universitat de Barcelona<br />
Av. Diagonal 645<br />
08028 Barcelona<br />
www.omniscellula.net<br />
OMNIS CELLULA és una entitat sense<br />
ànim de lucre dedicada a la divulgació<br />
del coneixement vinculada a la<br />
Universitat de Barcelona<br />
L’objectiu de la revista <strong>eureka</strong> és el de divulgar gratuïtament coneixements<br />
sobre cultura general de manera independent i objectiva.<br />
Eureka és una revista editada per una entitat sense ànim de lucre.<br />
La publicitat inclosa a <strong>eureka</strong> permet la seva existència, però en<br />
cap cas determina el seu contingut. Els articles d’<strong>eureka</strong> són sempre<br />
independents, rigurosos i contrastats.<br />
Si has acabat de llegir-me...<br />
No em llencis al terra<br />
Els continguts d’<strong>eureka</strong> no tenen copyright (si no s’indica el contrari)<br />
i estan protegits amb una llicència Creative Commons: Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual<br />
2.5. Més informació a<br />
http://creativecommons.org<br />
No et perdis el pròxim número!<br />
Pensament<br />
Què és la democràcia?<br />
Biologia<br />
La clonació<br />
Història<br />
Vergincetòrix, l’heroi de la Gàl·lia<br />
www.portal<strong>eureka</strong>.com