Anècdotes recollides per Andreu Ferrer Ginard - Cultura Popular de ...

Anécdotes 1
Així com el poble amb s’esperit satírich ha compost tantes cançonetes –
invectives personals, invectives tópiques etc. – que no tenen altre objecte que posar en
ridícul á un individu determinat, á una familia, á un lloch, á un poble, á una colectivitat
cualsevol, així s’ha inventat també fets amb el mateix objecte, fets que han corregut de
boca en boca y s’han presos entre el poble com á certs, y com á tals molts los conten.
Potser entre ells cualcún n’hi hagi qui com á tal se pugui admetre y que talvolta hagi
soccehit, pero n’hi ha de tant eczegerats que a la llegua es veu sa tendencia malicioseta
de mortificar al prócsim.
Entre els Coverbos de la Terra, publicats per Francesch d’Albranca, n’hi ha que
ja han vist sa llum pública per això deixam de inclourer-los. S’en conten molts entre el
poble, de tal manera que no se fa reunió familiar entre gent camperola, en que no surtin
á rotlo aquestes contarelles.
Noltros n’hem aplegades poques, y aquestes poques les incloem en aquest
aplech amb el nom d’Anécdotes, com una mostra de les que el poble conta.
Anécdotes
I
S’asa qui’s begué sa lluna
Diuen que un barqueret d’el terme d’Alahó tenia un asa y un dia de vetlada va
aná a abeurerlo y á dins ses piques amb es ballugueix de s’aigu s’hi veia lluir sa lluna.
S’asa begué molt, de tal manera que es va acabar s’aigu, y com dins sa pica he hi deixá
de bellugars’hi sa lluna, va creure el barqueré que s’asa també se l’havia beguda. Y va
pensá: Ell s’asa meu s’es beguda sa lluna, s’esclatará si no l’hi treym. Y ja’s partit á
cercá es mariscal y venga fe medicines á s’asa y posarli veixigans (?) y de tal modu
l’omplí de medicines que s’asa va estirá es potons y així mateix sa lluna no va sortí.
II
Antigament á n’es Barranch d’en Fideu hi havia una madona que va tenir un fiet
qui se posá malaltís. Va avisá es metge y aquest li va dir que alló era poca cosa, pero
que convenia que’l pogás, per de pronte, ben purgadet y llavó veurem.
Al s’endemá dematí cuant el metge va torná a visitá la barranquera lu primer que
va demaná fou si havia purgat al fiet y sa cádida madona contestá: Si l’he purgat? Y ben
purgat, conti que l’he pusat dins s’aré y l’he purgat vins que ha tret tot quant tenia
dintre’l ventre.
Si que eren babaus, en aquell temps, els d’es barranch d’en Fideu!
III
Contan que hi havia un Rectó y un escolá que s’estimaven molt una juveneta que
frecuentava molt l’isglesia y en veurelos lis demanava que li comprassin un vestit nou.
Tant lis hu va demaná que un dia entre tots dos n’hi cumpraren un, pero li digueren que
el diumenge cuant el duria pusat, havia d’aná á missa major y que’s pusás aprop de
1 Correspon a les planes 36-44 del manuscrit de 1912, apartat B del cap. I. Novel·lística

s’altá, que ell la vulia veure. Ella engallada amb es vestit nou el diumenge mentres el
Rectó uficiava se va pusá allá ont el Sr. Rector li havia dit, y cuant ell se girá per dir:
Dominus vobiscum, en lloch d’aquestes paraules, amb sa mateixa canterella que solen
fé li va surtí: Que mudada va la Senyora Maria! Y s’escolá va respondre: ¡De la seva
bossa i de la mia! El públich no hu entengué, pero ella ja’s va da per entesa.
IV
¿Com es que á n’es Mercadelenchs, lis diuen Verrus.
Contan que’ls frares del Toru, tenian un verru, que cada vespre anava durant sa
nit á fé una volta per dins es Mercadal y se menjava tot cuant les mercadelenques li
dixaven as mitj des carré; ses sobres des menjá, miques de sa taula, tronxus, cosa que es
fe malbé, cada vespre quedava defora a fi de que es verru des frares s’ho menjás. Un
vespre, uns cuants bergants d’humor y poques feynes agafaren es verru y per sa porteta
des campaná que sempre estava uberta el van pujá adalt, el fermaren per una cama á sa
corda de sa campana y fugiren. De cop, se sentí que sa campana tocava; el Rectó se
despertá, cridá s’esculá i li digué que anás a veure que era alló. S’escolá l’hi digué:
Cuant ses campanes tocan totes soles es senya de santedat. Amb aixó tot es poble ja
estava alt sentit en aquelles hores es repiqueteig de sa campana, y el Sr. Rectó determiná
pujá dalt el campaná en processó y creu alsada. Així hu feren, tot es poble hi acudí, y
pudeu pensá quin xascu s’endungueren al trubar es verru des frares qui estirava sa corda
de sa campana.
La notícia s’escampá prest per tota Menorca y de allavors ençá tothom coneis á
n’es Mercadelenchs amb el malnom de Verrus.
V
Se diu que un temps a tota sa vall de sa Roveada aprop d’ahont avuy hi está el
poble de Ferrerias, hi havia molta d’aigua embassada que causava tercianes á n’es
ferrerienchs. Aquestes basses estaven plenes de granotes y com aquestes tenen sa panxa
groga, per extensió, avuy d’allavores ençá an’els Ferrerienchs per insult lis diuen que
tenen sa panxa groga.
VI
Diuen també que una vegada dalt es campaná de Ferrerias hi va neixe un llecsó,
que creixia, creixia de tal manera que sa creixensa va arribá á posá amb alarma a n’es
ferrerienchs.
Se passá consell á s’ajuntament á veure s’havian d’arreglá per arrencá aquell
llecsó y per fi un tingué el gran acudit de fermar un asa y amb una curriola ferlo pujar
adalt perque s’el menjás.
Y amb gran festa de tot es poble, així hu feren; fermaren un asa gelat p’es coll y
el pujaren. Prest va quedá aufegat y cuant feya la ganyota de la mort, els ferrerienchs
deyan: Que hu veys, si hey está cuntent?; ell riu, riu!
Fins que’s varen doná conta de que s’eran errats, que s’asa era mort.

VII
Un homu va aná un dia a rubá ceba dins sa vinya d’un tal Marret, ahont
impensadament hi va deixá el bil·let que li havian dunat al confessarse, y que tenia el
seu nom. Cuant en Marret va aná a sa vinya y va veure sa malifeta se va enfadá prou y
trubant el bil·let va dir: Sort que així me podré venjá. S’en va aná a cas jutge, el cual va
fer cumpareixe á presencia seua y d’en Marret al delincuent y li demaná, mostranli es
bil·let com á prova:
-Com es que vareu aná a rubá ceba dins aquella vinya si sabieu que no era vostra?
Y ell, de cop, contesta:
A du ceba vaig entrá
Á sa vinya d’en Marret
No se qui es, ni’l cunech,
Ni tampoch se ahont está,
Per ço vaig deixá es bitlet
Perque vengués á cubrá.
Cuant el jutge va sentí aquella sortida lus despatxá diguent que ells dos s’arretglassen,
que ell no tenia perque intervenirhi.
VIII
Diuen qu’una vegada un ca des Castell en va encuntrá un de Mahonés qui duya
un tros de carn á mos. Amb intenció de prendrerlehi el des Castell li preguntá:
-D’ont ets?
-De Móo, respongué ell, caiguentli es tros de carn, al ubrir la boca.
El ca castellá l’agafá amb les dents y fugia deveres. El Mahonés li preguntá
també:
-Y tu, d’ont ets?
-Des Castell!… digué s’altre estrenguent ses barres y no li va caure sa carn.
Per xó diuen que’s Mahonesus obrin sa boca per rallá y es castellans la clouen.
IX
Una vegada uns cuants Alaurenchs alegres, varen veure un re mort dins un clot
d’aigu á la Bassa de Sant Pere.
Varen aná a cal Senyó Rectó, diguentli que hi havia un re negat, y ell entenguent
un renegat va sortí deveres per aná á durló á la santa causa de la religió. Mes ja podeu
pensar la seva indignació al veure que s’havia enganat y que dins el bassiot no hi havia
sinó un re negat.
X
D’Alahó, també se conta que dos tranquils, se pactaren per aná a fe una pescada
á sa Bassa de Sant Pere y per aixó s’armaren de fitora y altres arreus de pescar.
Cuaant foren allá se tregueren ses sabates y arromangats entraren dins s’aigu. Un
diu:
-Calla, ja veig un peix, espera. Prepará sa fitora, l’alsá en l’aires y amb tota sa forsa
pegá damunt el peu del seu company, quedantli clavada dins sa carn.
Diu: -Crech que si que el tench agafat. Y s’altre tranquilet respongué:
-No, y deu essé gros, jo’l sent qui me mossega’s peu.

Notes á les Anécdotes
A la 2ª. Es Barranch d’en Fideu está al terme de Ferrerias á la partió d’aquest
terme amb el de Mitjorn; pero, com la major part dels barranquers eran
mitjornés, aquesta invectiva y altres per l’estil, van per aquets.
A la 3ª. Contant aquesta anécdota ningú no ha sabut dir de qun poble es contava
com á succehit.
“ 4ª. Es molt conegut en tota Menorca, aquest motiu de verrus aplicat als
Mercadelenchs, com el guixonés als Alaurenchs, clotelluts als de Mitjorn y
panxes grogues als de Ferrerias.
“ 6ª. Aquesta anécdota es molt general a tots els pobles de llengua catalana. Així a
Mallorca, com a Catalunya, se conta igual d’el poble ahont la gent sigui mes
ignocents.
“ 7ª. La glosa que aquí figura l’hem incluida també en la dotzena de gloses que com á
mostra presentam.
“ 8ª. Castellans, es el nom que’s dona als habitadors de Villa-Carlos, vulgarment
conegut p’El Castell.