Activitats - IES Mossèn Alcover

DEURES DE SETEMBRE 2009-2010
TERCER ESO
LLENGUA I LITERATURA, CATALANA I CASTELLANA
1. Activitats
La literatura medieval (Tema 5)
TEXT 1. Faula de la somera que es volia pintar quan fou nòvia. Francesc Eiximenis
Reconta lo fabulari que la somera, veent que devia ésser nòvia, sí dix a la sirventa de casa així:
-Jo et prec que tu em vulles pintar la cara en guisa que jo no sia lleja, ara; ans te prec que faces per guisa que jo sia així
bella com és madona a les festes, ço és, la dona de casa.
Respòs la sirventa de casa que li plaïa molt, emperò que primerament li havia a llevar tot lo pèl de la cara; e plac a la
somera que així es feés. E llavors la serventa hac pegunta calda e escaldà-li la una galta, e pus fregà-la-li fortment, per
tal que lo pèl se'n llevàs de tots punts. E la somera s'esquivava fort per la gran pena que soferia; e com la sirventa
volgués semblantment fer a l'altra galta de la somera, dix la somera que no ho volia:
-Car -dix ella- més am anar així desordonadament a l'esgleia que si tanta pena havia a soferir encara. A bona fe! -dix
ella-, si tant costava a madona lo pintar com a mi fa, ja null temps no es pintaria.
E dix la sirventa a la somera:
-Cert, més li costarà que a tu; emperò tu has ja pagat per ton pintar e madona pagarà can sia morta, car menjar-li han
vermes la cara, e els diables portar-se n'han sa ànima.
Dix la somera:
-Si tu m'haguesses dit que tan mala cosa fos pintar ni que tant hagués a costar, null temps no m'ho fóra acordada; mas,
pus sé que tan gran pecat és, hauré paciència en la cara, que tostemps d'aquí avant la portaré d'una part pelada, e
l'altre ab pèl. E guardar m'he jamés de fer semblant.
Diu ací lo fabulari: “Ja plagués a Déu que així resposessen e ho faessen totes les dones qui es pinten, com féu la
somera; car si ho faïen així no es damnarien en tantes per llur pecat.” (De Lo Crestià)
Vocabulari de la faula:
Veent: veient
dix: diu
vulles: vulguis
en guisa: de manera
ço: això
plaïa, plac: passat del verb plaure
feés, faïen: fes (fer)
hac pegunta: agafà ungüent gomós
e pus: i després
am: del verb amar, estimar
l'esgleia: església
null temps: mai
can: quan
vermes: plural de cuc
m'ho fóra acordada: no m'hi hagués avengut (avenir-se), decidit
damnarien: del verb damnar
1. Cerca el significat al diccionari i copia'l de les paraules plaure, esquivar i damnar. (Pots fer-ho a través
d'enciclopedia.cat o acudint a la Biblioteca Muncipal)
2. Cerca el significat del gènere narratiu de la literatura popular a la qual pertany aquest text, és a dir, de la faula.
Copia'l i després contesta les preguntes següents.
2.1. Quins elements d'aquesta faula demostren que ho és?
2.2. Quina ensenyança pretén mostrar?
2.3. A qui va dirigida la lliçó?
2.4. Quina actitud mostra la somera?
2.5. Què ha descobert amb la decisió que va prendre?
2.6. Què creus que pretén criticar del comportament de les dones?
2.7. Recorda que una de les característiques de la literatura medieval és la misogínia. Cerca i copia el significat de la
paraula.

TEXT 2.Tirant lo Blanc. Joanot Martorell
Com Tirant fon ferit en lo cor ab una fletxa que li tirà la deessa Venus perquè mirava la filla de
l'Emperador.
Dient l'Emperador tals o semblants paraules les orelles de Tirant estaven atentes a les raons, e los ulls d'altra part
contemplaven la gran bellea de Carmesina. E per la gran calor que feia, perquè havia estat ab les finestres tancades,
estava mig descordada mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als
ulls de Tirant, que d'allí avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona
lliberta, fins que la mort dels dos féu separació. Mas sé-us bé dir, certament, que los ulls de Tirant no havien jamés
rebut semblant past, per moltes honors e consolacions que s'hagués vistes, com fon sol aquest de veure la Infanta.
L'Emperador pres per la mà a sa filla Carmesina e tragué-la fora d'aquella cambra. E lo Capità pres del braç a
l'Emperadriu e entraren en una altra cambra molt ben emparamentada e tota a l'entorn hestoriada de les següents
amors: de Floris e de Blanxesflors, de Tisbe e de Píramus, d'Eneas e de Dido, de Tristany e d'Isolda, e de la la reina
Ginebra e de Lançalot, e de molts altres, que totes llurs amors de molt sobtil e artificial pintura eren divisades. E Tirant
dix a Ricard:
-No creguera jamés que en aquesta terra hagués tantes coses admirables com veig.
E deia-ho més per la gran bellea de la Infanta. Emperò aquell no ho entès.
Tirant pres llicència de tots e anà-se'n a la posada, entrà-se'n en una cambra e posà lo cap sobre un coixí als peus del
llit. No tardà molt que li vengueren a dir si es volia dinar. Dix Tirant que no, que lo cap li dolia. E ell estava ferit d'aquella
passió que a molts engana. Diafebus, que véu (veié) que Tirant no eixia, entrà en la cambra e dix-li:
-Capità senyor, prec-vos per amor mia que em digau lo vostre mal quin és, car si per mi vos porà ésser donat algun
remei ho faré ab molt bona voluntat.
-Cosí meu -dix Tirant-, lo meu mal a present no fretura vós saber-lo; e jo no tinc altre mal sinó de l'aire de la mar qui
m'ha tot comprès.
-Oh Capità!, ¿e de mi vos voleu cobrir, que de tots quants mals e béns haveu tenguts, jo en só estat arxiu, e ara de tan
poca cosa me bandejau de vostres secrets? Digau-m'ho, jo us clam mercè e no em vullau amagar res que de vós sia.
-No vullau més turmentar la mia persona -dix Tirant-, que jamés sentí tan greu mal com lo que ara sent, que em farà
venir prest a mort miserable o a glòria reposada si fortuna no m'és contrària, car la fi de totes aquestes coses és dolor
per aquella amor que és amarga.
E girà's de l'altra part de vergonya que no gosà mirar a Diafebus en la cara, e no li pogué eixir altra paraula de la boca
sinó que dix:
-Jo ame.
Acabant-ho de dir, dels seus ulls destil.laren vives llàgremes mesclades ab sanglots e sospirs. Diafebus, veent lo
vergonyós comport que Tirant feia, conegué la causa per què Tirant reprenia a tots los de son llinatge e encara a aquells
ab qui tenia amistat, com venia cas que parlaven d'amors. Ell los deia: “Bé sou folls tots aquells qui amau. ¿No teniu
vergonya de llevar-vos la llibertat e de posar-la en mans de vostre enemic, qui us lleixa ans perir que haver-vos mercè?”,
faent de tots una gran burla. Emperò jo veig que ell és vengut a caure en lo llaç en lo qual humana força no basta a
resistir.
E pensant Diafebus en los remeis que a tal mal se requiren, ab gest piadós e afable féu principi a un tal parlar.
(1ª part, cap. CXVIII)
Vocabulari:
fon: fou (esser)
ab: amb
bellea: bellesa
parien: semblaven
tostemps: tot el temps
apresonats: empresonats
jamés: mai
emparamentada: guarnida, parada
hestoriada: historiada
porà: podrà
a present no fretura vós: de moment no corre pressa
vullau: del verb voler
sia: sigui (esser)
llàgremes: llàgrimes
comport: comportament
lleixa: deixa
ans: abans
perir: morir
faent: fent
se requiren: exigir-se
1. Cerca i copia el significat dels següents mots:
bandejau (bandejar)

eprenia (reprendre)
2. Resumiu l'acció del fragment.
3. Com apareix als ulls de Tirant, na Carmesina?
4. A qué compara els pits de Carmesina?
5. De què no podia desviar els ulls, Tirant?
6. En quin estat d'ànim va quedar Tirant després de l'encontre amb Carmesina?
6.1. Com es va manifestar, l'estat d'ànim?
7. Com el feia reaccionar amb el que sentia Tirant?
8. Quin sentiment li havia despertat Carmesina?
8.1. Què n'opinava, del sentiment?
TEXT 3. El llibre de les dones. Jaume Roig
Segon llibre. De quan vaig ser casat. Tercera part. Com vaig prendre vídua.
Díficil de dur a mà, més difícil era encara conduir-la amb la sella. Què us diré? Quanta malesa i aspresa hi ha al món,
més n'hi afegeixo jo a ella. Tota maldat, era prompta al mal i tardana al bé, i molt envejosa. Parlava molt i feia poc, i era
peresosa i gens treballadora. Mai no colpejada ni senyorejada per home, era molt orgullosa i superba: no cridava mai pel
meu nom, sinó com si jo fos un gos amb morrió.
Jo, cansat i vell, esgotat per tempestats i mals, n'estava ben fart i me n'apartava per no sentir crits, remors ni altres
bregues.
Afavoria molt les seves esclaves i servidores; en canvi, avorria els meus parents i amics i maltractava els meus criats i
esclaus. Mai no es dolia de res: no visitava els meus parents si estaven malalts, ni duia dol si algun dels meus moria.
D'altra banda, impedia que s'acostessin i em vinguessin a veure, i no els deixava entrar a casa. Gelosa de mi, si venia
tard sempre sospitava; en canvi, quan era a casa sempre era guerrera i em donava turment. Mai no escoltava consells ni
s'avenia a raons: habilidosa per moure brega, es mostrava terrible i desamable amb mi. Tenia el cap blanc i el front
arrugat, i no li agradava que parlessin dels anys i, menys, que els hi comptessin.
A pesar dels seus esforços, no quedà mai prenyada, ja que tenia més de quaranta anys quan la vaig prendre per muller,
enganyat i pensant que en tenia trenta-dos. I la que té aquesta edat, poc pot concebre: és com el cep vell, que es vol
empeltar però ja no pot fer rebrots. Era per la seva vellesa que no es prenyava i estava sempre de mal humor. Tot ho va
intentar i tot ho va provar endebades, ja que els empelts, siguin d'agulla o d'escut, s'han de fer al seu temps, i a ella ja li
havia passat el seu. No obstant això, visità metgesses i velles infernals que la hi ajudessin, i s'entengué amb banyadores
mores, llevadores, endevines, apotecaris i herbolaris. Va recórrer a tots aquells en qui creia que podia trobar remei.
Una vegada, assajà de visitar una tacanya mestra, estranya metgessa de Bigorra que havia emporcat amb la seva
“ciència” tot Aragó, des del Rosselló a València. Aquella vella porca, quan la visitava qualsevol dona enderiada i desitjosa
de tenir fills, li feia prendre afrodisíacs a base de clavell i de gingebre, i li feia creure que ella no en tenia la culpa i que
era la llavor del seu marit el que res no valia. Estava conxorxada amb uns bons companys, ben joves i de ronyons
calents, i prometia a les dones que amb l'ajut d'ells aviat serien prenyades. D'aquesta manera practicava la medicina i
molt hi guanyava. La meva dona, quan ho va saber, no va voler semblant medecina i m'ho va explicar tot. Només
aquella vegada fou una mica bona.
En saber-ho, me'n vaig anar immediatament a referir-li tanta vilesa al governador, el bon Boyl, i el seu assessor, misser
Rabaça, que hi era present, va dir: “El meu consell és que sense fer procés -si va contra la llei tant me fa- aquesta
bagassa sigui ofegada dintre de sa pròpia casa a mitjanit perquè no continuï enganyant marits” I així va ser fet amb
discreció. ¡Quants bords secrets van quedar legítims!
Jo, però, no desesperava de tenir descendència ja que no era ni massa magra, ni massa grassa, ni estava malalta.
Per tenir fill, gairebé em vaig arruinar. Pagant metges, astròlegs i practicants de la geomància, vaig desprendre més de
dos mil sous. A tots va recórrer i a tots va creure, i, buscant de parir, per poc no mor: uns la trobaven calenta i els altres
freda i humida; tots deien coses diferents i l'enganyaven i l'embruixaven; li feien beure mil beuratges fastigosos, prendre
banys i untar-se amb estranyes potingues, i la faixaven i li posaven perfums i supositoris. Res no hi valgué i mai no
quedà prenyada. En canvi, li van causar úlceres que li procuraven contraccions molt doloroses del ventre, i la van fer
malenconiosa i hipocondríaca.
Contesta les preguntes següents:
1. Cerca el significat i copia'l dels mots següents: empelt, apotecari, emporcar, enderiada, afrodisíac, conxorxada, vilesa,
geomància.
2. Quins defectes descriu de la vídua?
3. Com el tractava?
4. De quins comportaments l'acusa?
5. Per quina raó s'hi va casar?
6. Què va arribar a fer la vídua per complir amb el compromís matrimonial?
7. Quina visita comenta que va fer la dona?
7.1. Què li feia prendre?
7.2. Què valora d'aquest fet?
8. Què va decidir de fer?
8.1. Quina en va ser la conseqüència?
9. Que va arribar a fer el narrador-protagonista perquè la dona quedàs prenyada?

10. Tots els remeis que va provar la dona, què li causaren?
TEXTO 4. El conde Lucanor. Don Juan Manuel.
El aprendiz de hombre
Después de leer el texto, haz los ejercicios.
Otro día, hablando el conde Lucanor con Patronio, su consejero, dijo lo siguiente:
-Patronio, yo tenía un pariente a quien quería mucho, que murió y dejó un hijo pequeño, al cual crié yo. Por el
parentesco y cariño que me unían a su padre y porque espero de él mucha ayuda desde que llegue a edad de
prestármela, me he esmerado en criarle y hoy bien sabe Dios que le quiero como a un hijo. El muchacho es muy
inteligente, y espero que llegue a ser un hombre de provecho. Temo, sin embargo, que la mocedad, que engaña muchas
veces a los mancebos y no les deja ver lo que más les conviene, engañe también a este que he criado. Como me
gustaría que ello no sucediera, os ruego, por vuestro buen entendimiento, que me digaís qué debo hacer para que el
muchacho haga lo más conveniente para su salud y beneficioso para su hacienda.
-Señor conde Lucanor -respondió Patronio-, para que podáis hacer por este mancebo lo mejor, según mi criterio, me
gustaría mucho que supieráis lo que sucedió a un gran filósofo con un rey mozo, a quien había educado.
El conde le preguntó qué le había sucedido.
-Señor conde -comenzó Patronio-, un rey tenía un hijo que dio a educar a un filósofo, en quien confiaba. Cuando murió
el rey le sucedió su hijo, que era muy niño, al cual el filósofo adoctrinó hasta que hubo cumplido los quince años. Pero
luego que entró en la mocedad comenzó a desdeñar los consejos del sabio y a regirse por los de otros mozalbetes que,
como no lo querían, no se preocupaban por su salud ni por su buena fama. Viviendo de este modo, pronto se vio que
física y moralmente ya no era el de antes. Todo el mundo lo criticaba por arruinar su salud y por dilapidar sus tesoros.
Yendo la cosa de mal en peor, el filósofo que le había educado se afligía mucho y no sabía qué hacer, pues había ya
intentado muchas veces corregirle con blandas palabras y amonestaciones y aun con dureza, sin lograr nada, pues la
mocedad no le dejaba ver al rey mancebo su conveniencia. Cuando comprendió el sabio que por este camino no lograba
nada pensó lo que oiréis.
Empezó el filósofo a decir poco a poco entre los cortesanos que él era la persona en el mundo que mejor entendía la
lengua de las aves. A tanta gente se lo dijo que llegó a los oídos del rey, que en cuanto lo supo preguntó a filósofo si era
verdad. Aunque el filósofo hizo al principio como si quisiera negarlo, al fin confesó que era cierto, pero que convenía no
lo supiera nadie en el mundo. Como los mozos se impacientan mucho por saber i por hacer las cosas, el rey ardía en
deseos de oír al filósofo interpretar la lengua de las aves. Cuanto más el maestro lo iba demorando más impaciencia
sentía el discípulo, que le apretó tanto que resolvieron salir un día tan de mañana que nadie los viera escuchar las aves.
Madrugaron mucho. El filósofo llevó al rey por un valle en que había muchas aldeas abandonadas. Por fin vieron una
corneja que graznaba en un árbol. El rey se la mostró al filósofo, quien hizo seña de que la entendía. Otra corneja
empezó a graznar en otro árbol. Las dos estuvieron un rato graznando, a veces la una y a veces la otra. Cuando el
fiósofo las hubo oído un rato comenzó a llorar desconsoladadmente, a rasgar sus vestidos y a hacer las mayores
muestras de dolor. Al ver esto el rey se asustó mucho y le preguntó que por qué lo hacía. El sabio hizo al principio como
si no quisiera explicar el motivo, pero, insistiendo el mozo, acabó por decir que más quería estar muerto que vivo, pues
ya no solo los hombres, sino hasta los pájaros comprendían cómo por su locura había destruído todo su reino y
dilapidado su patrimonio, y por ello mismo lo despreciaban. Preguntole el rey que cómo era posible. Respondiole el
filósofo que las dos cornejas habían resuelto casar al hijo de la una con la hija de la otra, y que la primera que habló le
dijo a la segunda que, puesto que hacía mucho tiempo que el casamiento estaba convenido, ya era hora de que los
casasen. La otra corneja le contestó que era verdad que lo habían convenido, pero que ahora era ella más rica, porque,
gracias a Dios, desde que reinaba este rey habían quedado abandonadas todas las aldeas de este valle, por lo que
encontraba en las casas vacías muchas culebras, lagartos, sapos y otras sabandijas que se crían en los lugares
abandonados, con lo que comía ahora mucho mejor, por lo cual ya no era este casamiento tan igual como antes. Cuando
la otra corneja oyó esto, se empezó a reír y le respondió que era una tontería aplazar por ello el casamiento, puesto
que solo con que Dios le diese más vida a este rey le superaría ella en riqueza, pues no tardaría en quedar desierto
aquel otro valle donde moraba, que tenía diez veces más aldeas, y que, siendo esto así, no valía la pena aplazar el
casamiento; por lo cual acordaron las dos cornejas celebrarlo en seguida.
Al oír esto el rey mozo se disgustó mucho y empezó a pensar que era una vergüenza destruir lo suyo de este modo.
(El conde Lucanor. Castalia)
Actividades
1. En relación con el muchacho que el conde Lucanor se ha esmerado en educar, contesta:
1.1. ¿Cúal es la cuestión que le preocupa?
1.2. ¿Crees que esta preocupación es fundada? (Aporta motivos, argumentos, el porqué?
2. Como es habitual, Patronio responde con un cuento.
2.1. Realiza un resumen de esta narración.
2.2. Indica cuáles son los personajes que intervienen en la narración.
2.3. ¿Cúal es la causa de que el joven se aparte de los consejos del filósofo?
2.4. ¿Cómo es la relación que se establece entre el sabio filósofo y el joven rey?
2.5. Explica la treta que inventa el filósofo.
2.5.1. ¿Con qué intención?
2.6. ¿Cúal es la reflexión del joven al final del texto?
3. ¿Qué características hacen de este texto, un texto narrativo?
4. Describe la estructura de los cuentos de El conde Lucanor.
4.1. Qué parte le falta a este cuento?

5. Explica la diferencia entre una fábula y un apólogo con la ayuda del diccionario.
5.1. ¿Cúal de las dos formas narrativas aparece en el texto?
CARACTERÍSTICAS
FÁBULA APÓLOGO
6. ¿Qué características definen la juventud en este fragmento de El conde Lucanor?
6.1. ¿Qué diferencias hay con la juventud de hoy en día?
TEXTO 5. Amadís de Gaula. (texto del tema 5, página 84)
Lee el fragmento de Amadís de Gaula de la página 84 del libro de lengua y contesta las preguntas siguientes:
1. ¿Qué personajes intervienen en el fragmento?
2. Describe el desarrollo del encuentro entre los personajes.
3. ¿Contra cuántos fue capaz de combatir Amadís?
4. Describe la escena que sirve para explicar el coraje del protagonista.
5. ¿Cómo se liberaron la dama y la doncella?
6. Contesta las preguntas del ejercicio 3 de la página 84.
TEXTO 6. Lazarillo de Tormes.
Lee el texto de la página 85 del libro de Lengua y haz los ejercicios del 1 al 5 de esa misma página.
TEXTO 7. Don Quijote. Miguel de Cervantes.
Sancho amigo...
Miráronse unos a otros, admirados de las razones de don Quijote, y, aunque en duda, le quisieron creer; y una de las
señales por donde conjeturaron se moría fue el haber vuelto con tanta facilidad de loco a cuerdo; porque a las ya dichas
razones añadió otras muchas tan bien dichas, tan cristianas y con tanto concierto, que del todo les vino a quitar la duda
y a hacer creer que estaba cuerdo.
Hizo salir la gente el cura, y quedose solo con él, y confesole. El Bachiller fue por el escribano y de allí a poco volvió con
él y con Sancho Panza; el cual Sancho (que ya sabía por nuevas del Bachiller en qué estado estaba su señor), hallando a
la ama y a la sobrina llorosas, comenzó a hacer pucheros y a derramar lágrimas. Acabose la confesión y salió el cura
diciendo:
-Verdaderamente se muere, y verdaderamente está cuerdo Alonso Quijano el Bueno: bien podemos entrar para que
haga su testamento.
Estas nuevas dieron un terrible empujón a los ojos preñados de ama, sobrina y de Sancho Panza, su buen escudero, de
tal manera, que los hizo reventar las lágrimas de los ojos y mil profundos suspiros del pecho; porque verdaderamente,
como alguna vez se ha dicho, en tanto que don Quijote fue Alonso Quijano el Bueno a secas, y en tanto que feu don
Quijote de la Mancha, fue siempre de apacible condición y de agradable trato, y por esto no solo era bien querido de los
de su casa, sino de todos cuantos le conocían. Entró el escribano con los demás, y después de haber hecho la cabeza
del testamento, y ordenado su alma don Quijote, con todas aquellas circunstancias cristianas que se requieren llegando
a las mandas, dijo:
-Ítem, es mi voluntad que de ciertos dineros que Sancho Panza, a quien en mi locura hice mi escudero, tiene, que
porque ha habido entre él y mí ciertas cuentas y dares y tomares, quiero que no se le haga cargo de ellos ni se le pida
cuenta alguna; sino que si sobrare alguno después de haberse pagado de lo que le debo, el restante sea suyo, que será
bien poco, y buen provecho le haga; y si como estando yo loco fui parte para darle el gobierno de la ínsula, pudiera
agora, estando cuerdo, darle el de un reino, se lo diera, porque la sencillez de su condición y fidelidad de su trato lo
merece.
Y volviéndose a Sancho, le dijo:
-Perdóname, amigo, de la ocasión que te he dado de parecer loco como yo, haciéndote caer en el error en que yo he
caído, de que hubo y hay caballeros andantes en el mundo.
-¡Ay! -respondió Sancho llorando-. No se muera vuesa merced, señor mío, sino tome mi consejo, y viva muchos años;
porque la mayor locura que puede hacer un hombre en esta vida es dejarse morir, sin más ni más, sin que nadie le
mate, ni otras manos le acaben que las de la melancolía. Mire no sea perezoso, sino levántese de esa cama, y vámonos
al campo, vestidos de pastores, como tenemos concertado; quizá tras de alguna mata hallaremos a la señora Dulcinea
desencantada, que no haya más que ver. Si es que se muere de pesar de verse vencido, écheme a mí la culpa, diciendo
que por haber yo cinchado mal a Rocinante le derribaron; cuanto más que vuesa merced habrá visto en sus libros de
caballerías ser cosa ordinaria derribarse unos caballeros a otros, y el que es vencido hoy ser vencedor mañana.
(Don Quijote de la Mancha. Planeta)
ACTIVIDADES
1. Cuestiones de comprensión:
1.1. ¿En qué circunstancia se encuentra don Quijote?
1.2. ¿Quiénes le acompañan?
1.3. ¿Qué sienten todos por él?
1.3.1. Cita la frase del texto.

1.4. ¿Qué les hace pensar que ha recuperado la cordura?
2. ¿Qué piensa Don Quijote de Sancho?
3. ¿Cómo reacciona Sancho ante esta situación?
3.1. ¿Cúal es, según él, la causa de su inminente muerte?
3.2. ¿Qué remedios propone para su restablecimiento?
4. Compara a don Quijote con Sancho.
4.1. ¿Qué diferencias de actitud encuentras? Piensa en que don Quijote está dictando su testamento.
5. Busca las palabras que caractericen la personalidad y la conducta moral de ambos personajes.
6. ¿En qué hechos, actitudes o sentimientos se manifiesta la amistad de ambos compañeros?
7. Explica qué lazos de amistad unen a estos dos hombres.
2. Resums i redaccions
TEXT 1. Memòries. J. M. de Sagarra.
No crec que mai ningú s'hagi ocupat dels Sagarra, vull dir dels meus Sagarra, com a grup, com a família o com a
modalitat humana especial. Han estat fins ara objecte d'efímeres i privades consideracions, i més que res han anat
constituint pols de cementiri. Però avui se'ls presenta una avinentesa única que, si jo no l'aprofito en honor d'ells, no
se'ls presentarà mai més. I aquesta avinentesa és la meva voluntat d'escriure la present narració, i, com a conseqüència,
presentar els meus ascendents amb la màxima vivor que pugui infondre'ls la meva ploma, de manera que ofereixin tots
plegats una certa coherència i una continuïtat llarga de quatre segles. I dic que no se'ls presentarà mai més l'avinentesa
perquè em penso que jo sóc l'única persona del món que disposa de les dades autèntiques i conserva fidelment els
testimonis orals que han de proporcionar-los aquest respir i aquesta publicitat damunt el paper.
He dit que la majoria dels Sagarra venim de la Segarra; doncs bé, si vull atrapar la primera figura de la qual tinc
constància històrica, i de la qual jo sóc un efecte, no tinc més remei que situar-me a la vila de Verdú l'any 1524, i allí
descobreixo un tal Climent Sagarra.
Aquest Climent Sagarra no deixa rastre d'ascendència en cap document local, i no se sap, doncs, que sigui fill de Verdú.
Aleshores no em toca altre remei que creure'l arribat d'un altre punt de la comarca, però no puc dubtar que és allí on
s'estableix i on funda la seva limitada dinastia rural; perquè és de l'any 1524 la primera constància d'ell, en un paper,
descobert pel meu pare i procedent de l'Arxiu de l'Abadia de Verdú.
Més amunt d'aquest pagès, arrelat a la vila dels càntirs de terrissa negra i de les fires famoses, no trobo cap Sagarra de
carn i ossos amb el qual pugui lligar parentiu.
Ara bé, la vila de Verdú és molt a la vora de Tàrrega i està situada en el límit de la Segarra i el Baix Urgell; en realitat
cau dins d'aquesta darrera comarca, i es pot dir que, baldament pertanyi al partit judicial de Cervera, és una realitat
segarrenca que fuig cap a un clima més fèrtil i menys auster que el que caracteritza la Segarra de debò. I aquest
Climent, primer rebesavi meu del qual puc donar fe, és un segarreta que també fuig de la Segarra; però no acaba de
decidir-se i es queda a la frontera comarcal. Hauran de passar encara cinc generacions perquè els descendents de
Climent Sagarra vagin a la recerca d'espais de més importància per satisfer unes ambicions que no els trigaran a brotar.
¿Què fou la vida d'aquest Climent, que no defugiria ni l'aixada ni el mantí, limitat per un horitzó de blat, de sègol i de
civada, ensorrat en una dòcil monotonia de trisagis i vespres i aïllat, dins la seva rustiquesa primària, de les truculències
que pintaven de sang i d'or aquelles anyades eruptives del Renaixement?
Això, no ho sabré mai, ni podré aventurar res sobre les seves condicions físiques, sobre els seus pecats, sobre els seus
èxits o els seus desastres. Només em consta que va existir i que tingué dos fills, un anomenat Jaume i un altre
anomenat Joan, batejats tots dos a la vila de Verdú. Jaume Sagarra, l'hereu, es casà amb Elisabet Vidal, d'ells nasqué
un Jaume Vicenç Sagarra. No hi ha cap notícia de qui fou la muller de Jaume Vicenç; probablement ell visqué molts
d'anys, vidu, sol i ensopit, perquè el seu testament, atorgat davant de Bernat Pou, notari de Verdú, és de març de 1601,
i en ell nomena hereu de les terres i de la casa el seu únic fill Guillem.
D'aquest Guillem, quart de la dinastia dels Sagarra fundada per Climent, se'n coneixen les darreres voluntats, atorgades
en 1617, però no queda rastre del nom de la seva muller. En canvi, se sap perfectament qui van ser tots els seus fills, i
només amb la descarnada literatura dels baptismes, òbits i capítols ja s'entreveu la manera com els Sagarra de Verdú es
van espavilant i engreixant i com, limitats encara per un vegetatiu localisme, afinen la pròpia rusticitat per a empreses
de més esplendor i opulència.
Quatre foren els rebrots de Guillem: dos nois i dues noies. Dels nois, l'un és Roc Sagarra, l'hereu, i l'altre Onofre, el
fadristern, que de seguida així com molts fadristerns d'aquesta història, que aniran venint després, veiem convertit en
capellà. De les noies, Magdalena, la filla gran, la sabem casada amb un tal Puig de Verdú, home de poca vida, el qual
ben aviat se li queda als dits i la deixa lliure per a casar-se amb Bartomeu Vidal, semoler de Verdú, home gras i de més
durada; Crescència, la petita de la colla, es casà amb un tal Joan Guiam de Verdú, i no puc dir si el va fer feliç o
desgraciat. I ara insistim una mica sobre la figura de l'hereu: Roc Sagarra, en el moment de triar muller, pensa
probablement a engrandir les terres i els horitzons econòmics; va a caça d'una pubilla com un desesperat, i,
naturalment, la troba. La pubilla es diu Caterina Riber. Li porta al matrimoni les herències de les famílies Vilanova,
Gabarró i Riber de Verdú i el patronat de dos beneficis; un sota la invocació de la Santa Creu de l'església de Verdú i un
altre sota la invocació de Santa Maria, fundat l'any 1405 per Guillem de Vilanova. Amb la pubilla Riber, el nostre Roc
Sagarra pot mirar-se les tronades i les pedregades una mica més tranquil i pot escórrer el gra de blat per les mans amb
una certa delectació morosa.
Però no ens fem il.lusions. Roc, sense cap mena de dubte, fou un home realista i devia tocar molt de peus a terra. No es
mou de Verdú, no es deixa temptar per fantasies i segueix fidel a la terra i a la seguretat de l'estalvi.

Llegeix el fragment i contesta:
1.D'on ve la seva família?
1.1. Què és i on la podem situar?
2. Quin és l'ascendent més antic que coneix?
2.1. A quin lloc i a quina època el situa?
2.2. A quina professió es dedicava?
3. On situa i què comenta de la vila on situa el seu primer ascendent?
4. Què en sap, del seu ascendent?
5. I del segon ascendent?
6. Quin camí segueixen els descendents?
7. Cerca el significat de fadristern i pubilla i copia'ls.
8. Què comenta de l'hereu?
9. Explica el que coneixes dels teus ascendents familiars seguint el model de Sagarra, és a dir, contesta les preguntes
anteriors contant el que saps de la teva família.
TEXT 2. El reportatge. L'equació del canvi climàtic.
Diari Avui. Diumenge, 21 de febrer del 2010.
SOCIETAT. Medi ambient
L'equació del canvi climàtic
REACCIÓ EN CADENA · Un estudi constata que l'escalfament global pot reduir la producció d'aliments bàsics i
fer créixer els preus i la pobresa DIFERÈNCIES · No obstant això, augura que petits agricultors amb terres
pròpies en sortiran beneficiats
Redacció
Uns hi sortiran perdent i d'altres -menys- hi guanyaran. Aquesta és la conclusió d'un estudi fet per
un grup de científics del Programa de Seguretat Alimentària i Ambient de la Universitat de Stanford
(Califòrnia, EUA) que avalua l'impacte de l'escalfament global i el seu efecte en el clima sobre el
preu dels aliments i la gana al món. El treball, que ahir es va presentar a la reunió anual de
l'Associació Americana per a l'Avenç de la Ciència (AAAS) a San Diego, confirma que l'increment
de la temperatura podria reduir de manera considerable la producció mundial de blat, arròs i blat de
moro, ingredients bàsics de la dieta de milions de persones que subsisteixen amb ingressos inferiors
a un dòlar diari.
La tesi de l'estudi que va presentar el científic David Lobell, expert en temes agrícoles de la
Universitat de Stanford, és que l'escassedat d'aquests aliments empenyerà els preus a l'alça i farà
que augmenti la pobresa en amplis sectors de la població. Però, d'altra banda, hi haurà altres grups,
especialment petits agricultors, que podrien sortir de la pobresa com a conseqüència d'aquest
augment de preus dels productes bàsics que ells produeixen. "L'impacte sobre la pobresa no depèn
només del preu dels aliments, sinó també dels ingressos que té la gent pobra", va indicar Lobell.
Segons aquest científic, la majoria de projeccions donen per fet que, amb una pujada de preus dels
aliments, s'incrementarà paral·lelament la pobresa perquè els més desfavorits destinen la majoria
dels ingressos que tenen a comprar aliments bàsics. La majoria d'aquestes persones són treballadors
rurals a sou i persones pobres que viuen en ciutats. No obstant això, Lobell sosté que "hi ha alguns
treballadors del camp que cultiven el seu tros de terra que sortiran beneficiats de l'augment del preu
dels aliments".
L'anàlisi dels efectes del canvi climàtic sobre la producció d'arròs, blat i blat de moro en quinze
països de l'Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia mostra que, en un escenari en què la temperatura
augmentés un grau i mig d'aquí al 2030, hi hauria una elevada probabilitat que la producció agrícola
caigués entre el 10 i el 20%. Això es traduiria en un augment d'entre el 10 i el 60% dels preus i en
un increment global de la pobresa en aquests països del 3%.

1. Llegeix quines són les parts de què consta un reportatge a la pàgina 73 del tema 4 del llibre de Llengua i identifica-les
en aquest reportatge.
2. Quin pretítol l'introdueix, al reportatge?
3. Quins subtítols?
4. Descriu la fotografia que l'il.lustra.
5. Quins experts avalen les informacions?
5.1. On han fet l'estudi?
5.2 Quin és el tema de l'estudi?
6. Quin tema els preocupa?
6.1. Per quina raó?
7. Quines conseqüències creuen que se'n derivaran?
8. Quin testimoni recull el reportatge?
8.1. Què comenta?
9. A quines conclusions condueix l'anàlisi dels efectes del canvi climàtic sobre la poducció de cereals?
TEXT 3. Històries del paradís. Xavi Sarrià.
FAM
1. Qui és el Pibe?
1.1. Quina feina fa?
2. On viu?
2.1. On cal situar el barri?
3. Descriu la seva família.
4. Qui són els seus amics?
4.1. A què es dediquen?
5. Quin temps necessiten per arribar al barri colonial?
5.1. Amb quin mitjà hi arriben?
6. A quina hora hi arriben?
6.1. Què fa cada un d'ells?
7. Quin objectiu tenen?
7.1. Què pretenen aconseguir?
8. Quin contratemps els compareix?
9. Què li recomanen els companys?
9.1. Què va voler fer ell?
10. Com va acabar, el Pibe?
MOSQUES
1. Descriu la situació inicial de la història.
2. On succeeix? (descriu l'entorn)
3. Qui l'acompanya?
3.1 Qui fa de narrador?
4. Com se els dos personatges protagonistes?
5. Quin és el desenllaç?
5. Quins sentiments et provoca aquest final?
6.
DESFICI
1. A qui es refereix la cita de Bad Religion?
2. Quin regal rep Natsuko?
3. Per què l'hi regala, el pare?
4. Per què la varen esbroncar a l'institut?
5. Què la té enganxada i l'omple de vida?
6. Quina fantasia escriu?
7. Quins comentaris la fan decidir tancar-se a l'habitació?
7.1. Quina part de la història ha d'acabar?
8. D'on treu la inspiració?
8.1. Què la impulsa?
9. Amb qui contacte?
10. Quines reaccions té el seu contacte?
10.1. I na Natsuko?
GUERRA

1. Quin ambient hi ha a la discoteca?
2. Amb qui es troben?
2.1. Com se saluden?
3. On surten?
3.1. Què hi fan?
4. De què parlen?
4.1. Què conta l'Igor?
5. Què els va separar?
5.1. Com la varen viure cadascun d'ells?
6. Quina anècdota conta l'Igor?
6.1. On va succeir?
7. Quines emocions recorda haver sentit?
8. Què pensa que va esser allò?
8.1. Per què se'ls va eriçar la pell?
9. Què li va tocar fer?
9.1. Què li provocà la visió del que havia fet i del que feia?
10. Què és el que va esser encara més terrible?
10.1. Quina és la reacció dels amics?
FRAGILITAT
1. Qui és el protagonista?
2. Què fa?
3. On arriba?
3.1. Com és el lloc?
4. Quin altre personatge hi troba?
4.1. Què està fent?
5. Què decideix fer el protagonista?
5.1. Què descobreix? (resumeix-ho)
6. Qui escriu el text?
6.1. Com s'identifica el qui escriu?
7. On s'ha de situar la història?
7.1. A quina època?
7.2. Cerca una notícia del mateixd lloc i dels mateixos protagonistes entre el 22 i el 23 de desembre del 2009.
8. Què fa finalment el protagonista del conte? (resumeix el desenllaç)
8.1. Quin destí espera a cadascun dels personatges i al lloc?
LLÀGRIMES
1. Qui són els protagonistes?
2. En quin moment comença la història?
3. Quin costum tradicional viuen els protagonistes?
4. Quina preocupació tenen els fills?
5. Què aconsella la mare?
6. On viu Selim?
6.1. Quina feina fa?
6.2. Quin aparell engega?
7. Quin fet d'actualitat permet situar el temps històric d'aquest conte?
AMBICIÓ
1. Quines qualitats té la formiga bzzz?
2. Quines característiques té la byyy?
3. Quins objectius té la formiga bzzz?
4. Quins canvis es produeixen a la vida de bzzz?
5. A canvi de quins esforços i sacrificis?
6. De qui rep ajuda per arribar als seus objectius?
7. Quin fet marca el camí dels seus objectius?
7.1. Quin canvi es produeix com a conseqüència d'aquest succés?
7.2. On es trasllada?
7.3. Quines són les seves primeres activitats després de la sort que ha tengut?
8. Quines emocions la corprenen en arribar al Saló Reial de les Mil Meravelles?
9. Quina desgràcia interromp l'acte espectacular de la Gran Reina?
10 Quins moviments pretenen garantir la seguretat?
10.1. Quins cossos institucionals protagonitzen aquest fet caòtic?
11. Què passa a la Planta Neuràlgica?

11.1. Amb qui es troba la formiga bzzz enmig del caos?
11.2. De quin bàndol era aquesta altra formiga?
12. On acaben els seus objectius vitals?
12.1. Quina ensenyança es pot aprendre de la vida d'aquesta formiga?
IL.LUSIÓ
1. On comença l'acció?
2. Com passa el temps?
3. Què li balla pel cap?
4. Quines idees l'inspiren en el seu gran projecte?
5. De quin projecte es tracta?
6. Quines formes adopta el projecte?
7. Què el desanima?
8. Què l'enlluerna?
9. Quines altres magnituds del projecte li passen pel cap?
10. Quines formes faran la més gran de les meravelles en aquella platja?
11. Quines emocions l'acompanyen mentre ho imagina?
12. Qui és i com és aquest protagonista?
12.1. En què queda el seu somni?
TV
1. Què fa el protagonista?
2. Quines idees li ballen pel cap?
3. Què opina de la programació de la tele?
4. Què és el que li interessa?
4.1. Quina tele i quin canal li ho ofereix?
5. Quina sèrie no li agrada?
5.1. La coneixes? T'agrada?
6. A quin canal arriba?
6.1. Què li agrada?
7. Quins canals i quines temàtiques veu i comenta?
8. Què opina de programes com Gran Hermano?
9. Què opina de la televisió del seu país?
9.1. Quin tipus de progama critica i per quin motiu?
9.2. Quin elogia i per quin motiu?
10. De quins logotips parla?
10.1. Identifica'n les cadenes.
10.2. Què comenta de cada una i què opina?
11. Què li passa quan la febre ataca?
12. Quines transformacions descriu?
12.1. Quin és el desenllaç?
12.2. Què té d'inquietant?