PER UN CONSUM RESPONSABLE Quaderns per a la solidaritat

PER UN CONSUM RESPONSABLE
NÚM. 24
JUSTÍCIA I PAU
Quaderns per a la solidaritat

Edita: Justícia i Pau
Maig 2005
Coordinació: Èlia Susanna i Jordi Ibáñez.
Aquest treball és una obra col·lectiva de la Comissió d'Economia Solidària de Justícia i Pau,
formada per Gemma Aragonès, Eva Aribau, Lupe Canle, Lorena Chanes, Ignasi Dies, Rosa Lloveras,
Elena Romagosa i Montse Viladomat.
Rivadeneyra, 6, 10è
08002 Barcelona
Tel. 93 317 61 77
Fax 93 412 53 84
justiciaipau@justiciaipau.org
www.justiciaipau.org
D.L.: B-22938-1998
Grafisme+impressió amb la col·laboració de la Fundació Tam-Tam · 93 218 92 39

PER UN CONSUM RESPONSABLE
COMISSIÓ D’ECONOMIA SOLIDÀRIA, DE JUSTÍCIA I PAU
Índex
La societat consumista . . . . . . . . . . . . .3
El consum al llarg de la història . . . . . .6
Per una ètica del consum . . . . . . . . . . .7
Algunes actituds bàsiques
de consum responsable . . . . . . . . . . . .8
Alternatives per un consum en favor
de la justícia, la pau i el medi ambient . .9
• El comerç just . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .9
• La banca ètica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .10
LA SOCIETAT CONSUMISTA
Vivim en una societat basada en el consum. Probablement,
aquesta és la característica fonamental del
nostre temps, que alguns han qualificat com «l'era
del consum». El consum s'ha convertit en el motor
de la vida econòmica i en la dinàmica central de la
nostra societat. És la societat consumista.
El fet és tan greu que alguns afirmen que el consum
s'ha convertit en el punt de vista des del qual la
major part de la població contempla el món. Es diu,
fins i tot, que el consum ha envaït l'esperit dels
pobles i que omple, en part, el buit que han deixat la
religió, la família, la comunitat o les utopies.
Ara bé, no va ser fins al segle XX, amb l'aparició de
la producció en cadena de béns en massa, que
començà aquest model econòmic basat en el consum
massiu. Fins a principi del segle XX la majoria de la
població satisfeia les necessitats amb els seus propis
mitjans. Només es comprava allò que es necessitava
i que no podia produir un mateix. Però els avenços
tècnics van facilitar la producció en cadena, la qual
cosa va permetre fabricar molt més de pressa i abaratir
els costos de producció. D'aquesta manera, la
Per un consum responsable 3
• Les empreses d'inserció laboral . . . . . . . .12
• El consum de productes de segona mà . . .13
• Les cooperatives de consum . . . . . . . . . . .14
• Les xarxes de consumidors . . . . . . . . . . . .15
• El turisme responsable . . . . . . . . . . . . . . .16
• Accions en favor de la responsabilitat
social de les empreses . . . . . . . . . . . . . . .19
• Els boicots a empreses . . . . . . . . . . . . . . .20
• Pressió sobre els poders públics . . . . . . . .21
cultura de l'autoconsum tradicional i la durabilitat
dels productes van passar a ser antagònics al nou
model productiu. A partir d’aquell moment, produir
va deixar de ser un problema i els esforços es van
centrar a vendre els productes. I en comptes d’estalviar
o reutilizar, el que comença a ser interessant és
consumir com més millor. I avui, amb l'ajut de la
publicitat, els productes de consum ja no són solament
una manera de satisfer necessitats sinó que han
esdevingut símbols que confereixen identitat als
individus.

4 Per un consum responsable
Els avenços tecnològics han fet possible abaratir els
costos de producció, multiplicar l’oferta de productes
i facilitar el seu moviment per tot el món. Aquest
creixement de l’oferta, sumat a una creixent facilitat
en l’accés al crèdit i als efectes de la publicitat, ha
comportat que el consum de béns i serveis hagi anat
augmentant a un ritme constant tant en els països
industrialitzats com en molts països en vies de
desenvolupament.
El consum creix d'una forma desbocada a tot el món.
Així ho mostren tots els indicadors: creix el nombre
de consumidors, creix el
consum de matèries primeres,
creix el consum
de béns i serveis i creix
el nivell de despesa per
família o per llar.
Entre els anys 1950 i
1997 es va incrementar
sis vegades el consum de
paper. Entre el 1950 i el
2000, el consum d'aigua
es va multiplicar per tres.
I si mirem un període
més llarg, entre 1850 i
1970 el consum d'energia
es va incrementar dotze
vegades, mentre que en
el mateix període la
població mundial només
es va multiplicar per tres.
La producció en massa
necessita un consum en
massa i els fabricants i productors de tota mena es
veuen abocats a fer créixer el consum. Per promoure
aquest creixement, es dissenyen productes que
aviat es fan obsolets i que no tenen reparació possible
(o és massa costosa). Els fabricants s’esforcen a
dissenyar contínuament nous models i, mitjançant
el màrqueting i la publicitat, provoquen l'aparició
de noves necessitats en les persones que a porten
un nou consum. Molts béns de consum s'ideen
expressament de manera que les persones creguin
que els necessiten, ja sigui per afany d'emulació de
determinades persones o grups de referència, com
per estar a l'última moda, per pujar d’estatus social,
per semblar millor o igual que els altres, per no
avergonyir-se, etc.
No es pot negar que la societat de consum ha comportat
uns grans avantatges per al benestar de les
persones, alliberant-les d'ocupacions rutinàries i
proporcionant més temps per a les relacions interpersonals,
per a noves experiències, per a la formació,
etc. També és cert que l'increment del consum
ha promogut el creixement econòmic i que ha facilitat
que molts pobles hagin pogut sortir de la
pobresa.
Però no hem d’oblidar que, en aquests moments, el
consum és un activitat a la qual solament accedeix
una part de humanitat,
la denominada «classe
consumidora», formada
per 1.700 milions de
persones, és a dir, el
27% de la població mundial.
La meitat d’aquesta
nova classe consumidora
són persones que viuen
en estats encara considerats
en desenvolupament.
Però els principals
protagonistes del consum
desmesurat són els
països rics. En l’actualitat,
només un 12% de la
població mundial, la que
viu a Amèrica del Nord i
a Europa Occidental, és
responsable del 60% de
la despesa de consum
privat del món, mentre
que una tercera part de
la població, que viu al
sud d'Àsia i a l'Àfrica subsahariana, és responsable
només d’un 3,2%.
I mentre la classe consumidora consumeix cada cop
més, molt per sobre de les seves necessitats, al món
hi ha 850 milions de persones que pateixen fam o
desnutrició, d’entre les quals un total de 2.800
milions de persones viuen amb uns ingressos inferiors
a dos dòlars diaris.
Les desigualtats en el consum són enormes i tendeixen
a augmentar sense fre i de manera sostinguda.
Així, per exemple, Nacions Unides calcula que cada
any es gasten aproximadament 18.000 milions de
dòlars en cosmètics i 11.000 milions en creuers

turístics, mentre que amb 5.000 milions de dòlars es
garantiria l'alfabetització de totes les persones que
viuen al món.
D'altra banda, el consumisme té uns costos mediambientals
enormes. Requereix un nivell de recursos i
de matèries primeres molt per sobre de les possibilitats
de reposició de la natura i, a més, genera uns
nivells de contaminació i de residus gravíssims, molt
nocius per a la salut humana, promotors de l'extinció
d'espècies i, probablement, responsables d'un canvi
climàtic de conseqüències imprevisibles. Malgrat
que cada cop hi ha més consciència d'aquests efectes,
el consum no para
de créixer. Entre d’altres
raons perquè cada cop
som més persones al
món, però sobretot perquè
augmenta la classe
consumidora i augmenten
els nivells de consum
de les persones que ja en
formen part. El problema
és, doncs, l’augment
d’un consum descontrolat
i no pas l’augment
dels habitants del món.
Les societats on el consum
continua creixent a
ritme més alt són les que
tenen percentatges de
creixement de població
més baixos.
És evident que l'augment
desenfrenat del consum
no és sostenible. Si prop
dels 9.000 milions de
persones que es preveu que hi haurà al món cap a
l'any 2050 seguissin les pautes de consum de la classe
consumidora, les conseqüències sobre el proveïment
d'aigua, la qualitat de l'aire, els boscos, el
clima, la diversitat biològica i la salut humana serien
catastròfiques. Només que tota la població xinesa
acabés integrant-se en la societat de consum, serien
necessaris el recursos equivalents a tres planetes
Terra per a satisfer aquesta demanda. I ningú pot
negar als xinesos el dret a consumir al mateix nivell
que el de la població que viu en països industrialitzats.
És evident que si les coses continuen per
aquest camí aviat arribarem a un límit.
Per un consum responsable 5
Dir que el nostre sistema econòmic produeix el que la
nostra societat necessita és una veritat a mig fer. El
nostre sistema econòmic produeix el que necessita el
nostre sistema econòmic, que és molt diferent. D'una
banda, els països industrialitzats mantenen unes pautes
irracionals de consum de primeres matèries, amb
la constant fita de l’augment productiu. És per això
que les seves polítiques d'ajuda al desenvolupament
tendeixen a afavorir la producció i exportació de
matèries primeres des dels països en vies de desenvolupament,
la qual cosa genera un important impacte
ecològic en aquests països. D'altra banda, les
entitats financeres internacionals (Banc Mundial i
Fons Monetari Internacional)
aconsellen als
països exportadors d'aquestes
matèries (molts
d'ells profundament endeutats)
invertir en
aquests sectors per aconseguir
divises de forma
ràpida. Per aquest motiu,
avui parlem de «deute
ecològic» del Nord amb
el Sud, generat per l’agressió
mediambiental
en el Sud provocada pel
consum del Nord. Aquesta
estratègia econòmica,
a la qual donen suport els
organismes internacionals,
combinada amb
tarifes que són més baixes
per a les matèries
primeres que per als productes
manufacturats, ha
tendit a rebaixar encara
més els preus d'aquestes.
En definitiva, s'ha creat un mercat de materials i béns
injust i desequilibrat, basat en la reducció del preu
de les matèries primeres fins a preus de misèria en
els mercats internacionals.
En conclusió, mentre la major part de la humanitat
no té garantides les seves necessitats bàsiques, un
terç de la població del món neda en l'abundància i
consumeix molt més del que necessita, amb un consum
que va camí d'esgotar els recursos del planeta i
causar danys ecològics difícilment reparables i que
és font d’opressió econòmica, injustícies socials,
violència estructural i guerres.

6 Per un consum responsable
Per tant, si volem preservar el planeta per a les generacions
futures, permetre que tothom tingui garantides
les seves necessitats bàsiques i afavorir el
desenvolupament sostenible de tots els pobles, cal
que els consumidors, especialment els dels països
rics, canviem la nostra manera «d'ésser al món», el
nostre estil de vida consumista, i el substituïm per
altres formes de consum que permetin mantenir la
qualitat de vida i siguin menys agressives amb les
persones i el medi que ens envolta.
Però això no serà suficient si els poders públics no
prenen també, urgentment, mesures per a la redistribució
mundial de la riquesa i per avançar cap a una
societat menys consumista. Es tracta d’orientar l'economia
més cap a la qualitat i els serveis i menys
cap al consum de béns materials: una economia que
no es fonamenti exclusivament en l'adquisició física
de béns com a paràmetre de riquesa i que es reestructuri
a fi de reduir la contaminació i el consum
d'energia i de matèries primeres. Els instruments
polítics per aconseguir-ho són múltiples: normatives
noves (sobre responsabilitat de les empreses, etiquetatge,
etc.), estratègies fiscals diferents (impostos i
subvencions), crèdits o inversions públiques adients
(en transport públic, energies renovables, etc.).
EL CONSUM AL LLARG DE LA HISTÒRIA
Milers d'anys enrere, les persones es reunien en tribus
nòmades que recorrien llargues extensions de
terra per caçar i menjar. Consumir estava estretament
relacionat amb trobar els béns necessaris per
sobreviure en les condicions que habitaven. No hi
havia intercanvi. El seu esforç constituïa el valor
dels béns que aconseguien. Els béns no estaven
fàcilment a l’abast perquè els éssers humans en
poguessin fer ús. No hi havia cap intermediari entre
el bé i l'individu, simplement aquest era amo de tot
allò que era capaç d’obtenir de la natura.
Més endavant, amb l'arribada del sedentarisme, les
coses van canviar. Des dels seus assentaments, els
humans feien les expedicions necessàries a llocs no
gaire llunyans per abastir-se d'aliments i conreaven
alguns productes agrícoles i alguns animals per al
seu consum diari. El nou sedentarisme els va permetre
construir eines, confeccionar les seves peces i fer
objectes en fang i ceràmica per cuinar i emmagatzemar.
Els aliments i els béns de subsistència s'aconseguien
a través d'un treball comunal continu que
representava el valor dels béns. No hi havia preus ni
intermediaris. Establir-se en un únic lloc va permetre
a les comunitats especialitzar-se en determinats
oficis.
L’inici del comerç, per intercanviar els béns produïts
entre les diferents comunitats, va començar a marcar
un nou model de relacions entre els grups i entre els
integrants de cada grup. Els béns van adquirir valor
per l'augment dels individus en les comunitats, que
va dur a l'escassetat. Obtenir aquests béns ja no era
tan simple com anar a buscar-los. Alguns aliments ja
no es trobaven en algunes zones, o bé ja no es produïen,
i les eines eren elaborades per algunes comunitats,
però per altres, no. Aquest nou esquema
d'escassetat i abundància va determinar un nou
model de consum basat en l'intercanvi de béns. Les
equivalències s'establien segons l'escassetat d'un bé
enfront d’un altre. D'aquesta manera, s'intercanviaven
diferents productes dintre dels llogarets i fora
d'ells. No obstant això, al principi, els béns produïts
i els aliments emmagatzemats tenien un valor que
representava l'esforç físic requerit per concebre'ls.
Per exemple, el procés d'obtenció de la farina de blat
tenia una equivalència en hores de treball comparable
a una eina metàl·lica. És a dir, que les hores de
treball eren la mesura per a establir l’acord de l’intercanvi.
La intensificació del comerç va portar a una transformació
que contribuí decisivament a la creació del
model econòmic capitalista en el qual vivim actualment:
la moneda com a vehicle d'intercanvi. Dur
béns d'un llogaret a un altre per rebre a canvi altres
béns resultava un procés costós i difícil, ateses les
distàncies i la precarietat del transport. Així mateix,
les convencions sobre el valor variaven entre llogarets
segons l'escassetat de determinats béns. És llavors
quan es van encunyar les primeres monedes
d'or, bronze i plata, amb les quals es van intercanviar
béns. Amb la participació dels comerciants com a
nous actors dins del sistema d'intercanvi es van
encarir els productes. Per adquirir un producte
determinat, ja no es pagava solament l'equivalent en
hores de treball, sinó que calia pagar un valor addicional:
la participació d'un intermediari que establia
un preu segons l'esforç que signifiqués comercialitzar-lo.
A poc a poc, la producció va deixar de ser l'única
via per a obtenir béns, ja que també es podia
comercialitzar-los i obtenir encara més guany. D’aquesta
manera, el poder passà a fonamentar-se, com

ara, en la capacitat de comerç d'un país: exportar
més del que s'importa. Es desenvolupen, així, els
grans ports europeus.
El consum es torna llavors una activitat que supera
les necessitats de supervivència i es carrega de significats
simbòlics relacionats amb el poder social, el
prestigi i l'opulència.
Amb la consolidació del capitalisme al llarg dels
segles XIX i XX, es desenvolupen noves formes d’organització
del procés productiu que permeten obtenir
guanys encara més importants. Un pas important
a l’hora d’instaurar aquestes relacions capitalistes va
ser el model denominat Fordisme, basat en la reducció
extrema dels costos de producció a través de la
fabricació en cadena (cadenes de muntatge), la producció
en massa, l’estandardització i la poca qualificació
del treballador en tots els sectors productius.
Les hores del treballador es redueixen al mínim i el
volum de productes creix sense parar. El gust dels
consumidors també tendeix a homogeneïtzar-se i,
atesos els preus, consumir es torna una activitat que
pot portar a terme un major nombre de persones.
Actualment, la maquinària ideològica de la producció
en massa, sumada a la consolidació del capitalisme
i la globalització, generen una societat de
consumidors on el problema ja no és produir sinó
vendre. Per això, la intensificació de la publicitat és
el mitjà utilitzat per captivar l'atenció del consumidor
i diferenciar els productes, la qual cosa porta a la
fi quasi absoluta del model d'autoconsum i dels productes
duradors. Ara triomfa l'obsolescència planificada
i predomina l'estètica funcional. En aquest nou
entorn en què el mercat reemplaça l'Estat, el consum
es consolida com la forma predominant de participació
en la vida pública; en altres paraules, el consum
es converteix en l’únic espai disponible des del punt
de vista del mercat per establir relacions i per forjar
una relació amb el món.
PER UNA ÈTICA DEL CONSUM
Els consumidors hem de prendre consciència que les
actuals formes de consum creen insatisfacció, causen
injustícia i desigualtat en els països subdesenvolupats
i destrueixen el medi ambient. Per tant, cal
que moderem assenyadament els nivells de consum.
1. Cortina i Orts, Adela, Por una ética del consumo. Editorial Taurus.
Per un consum responsable 7
De fet, alguns consumidors ja ho estan fent i va creixent
lentament una major consciència de la necessitat
de noves formes de consum. En aquesta
publicació es presenten algunes propostes.
El consumidor no es troba totalment determinat pel
poder de la publicitat ni la cultura consumista. El
consumidor és autònom i, per tant, pot prendre les
regnes del seu propi consum. Cal que prengui consciència
de les motivacions, creences socials, mites i
propagandes que el porten a consumir, així com de
les conseqüències socials i mediambientals del seu
consum. A partir d’aquesta presa de consciència i
informació, el consumidor pot orientar el seu consum
de forma responsable, promovent empreses, grups de
persones organitzades i altres formes d’agrupació
econòmica que impulsin formes de consum més
racionals, justes i sostenibles.
En definitiva, es tracta que els consumidors prenguin
consciència de les seves responsabilitats i
orientin el seu consum d'acord amb principis ètics.
No es tracta de qualsevol ètica, sinó de l'ètica que
prové de principis fonamentals d'humanitat, com ara
la llibertat, la justícia i la fraternitat.
Com diu la professora Adela Cortina 1, una proposta
ètica per al consum «a l'altura del nostre temps» ha
de partir de la base que el consum, per ser humà, cal
que sigui autònom, just i generador de felicitat.
D'acord amb Adela Cortina, el ‘consum’ entre els
ciutadans serà autònom quan sigui plenament «senyor»
sobre les coses que es consumeixen, malgrat el
gran nombre de condicionaments socials. Per això,
caldrà necessàriament ser plenament conscient de
les motivacions i creences socials que intervenen en
les tries de productes i prendre les regnes del propi
consum, cosa que difícilment es pot fer sol, sinó que
caldrà fer conjuntament amb els altres.
El consum serà just quan respecti les normes d'un
estil de vida que en conjunt sigui universalitzable,
sense posar en perill la pròpia llibertat ni la natura,
que pugui ser assumit per qualsevol altra persona i
que permeti que tota persona sigui tractada com un
fi en ella mateixa. Però la determinació que sigui
universalitzable no l'ha de fer cada consumidor, sinó
que ha de venir derivada d'un diàleg entre tots els

8 Per un consum responsable
afectats, que avui dia són tots els humans. Per això,
el consum d'una persona solament serà just si és, en
conjunt, ecològicament sostenible, si permet a tots
els afectats defensar els seus interessos i si promou
organitzacions socials que investiguin i assessorin
sobre formes de consum just.
Finalment, perquè el consum generi felicitat cal que
es faci d'acord amb dues virtuts bàsiques: la lucidesa
i la prudència. La lucidesa és la que ha de permetre
prendre consciència dels motius pels quals es
consumeix, de les creences socials que aboquen al
consum i dels costos dels actes de consum. I la
prudència és la que permet distingir entre l'excés i el
defecte, saber triar allò que és suficient per a la qualitat
de vida, que ha de ser prioritari a la quantitat de
béns. Així podem construir amb els altres una vida
digna de ser viscuda per a cadascú i per a tots.
ALGUNES ACTITUD BÀSIQUES
DEL CONSUM RESPONSABLE:
REDUIR, REPARAR, REUTILITZAR I RECICLAR
D’aquests criteris ètics, i tenint en compte els efectes
que les actuals formes de consum estant generant,
se’n desprenen quatre actituds bàsiques molt
concretes que haurien d’orientar un consum responsable:
reduir el consum, reparar, reutilitzar i reciclar.
En primer lloc, cal reduir els nivells de consum de la
classe consumidora, especialment la dels països rics.
Reduir el nivell de consum no vol dir passar penúries
ni privacions, sinó, com dèiem bans, saber destriar
l’excés del defecte i consumir el que és
necessari per a una vida digna. Això significa que
hem de rebaixar els nostres actuals nivells de consum
d’aigua, d’energia, de minerals i de béns materials
de tota mena, que estan molt per sobre de les
nostres necessitats. I això ho podem fer sense baixar
el nivell del nostre benestar. Es tracta, doncs, d’apostar
per uns nivells de vida una mica més austers,
pensant que, en conjunt, tot el nostre volum de consum
hauria de ser el que pogués assumir qualsevol
persona del planeta sense posar en perill la continuïtat
de la vida humana, evitant el malbaratament
de recursos que actualment portem a terme d’una
forma rutinària i per inèrcia la majoria de ciutadans
dels països rics.
En segon lloc, reparar i reutilitzar, accions sovint lligades.
Reutilitzar i reparar són accions cada cop més
en desús que permeten la utilització més perllonga-
da en el temps d’un mateix producte i allargar així la
seva conversió en residu i la necessitat de produir-ne
un substitut. Més quan les innovacions tecnològiques
sovint comporten que els nous productes requereixin
més matèries primeres i energia per a la seva
producció i per al seu ús, i que generin majors quantitats
de residus i siguin cada cop menys duradors.
Es tracta de lluitar en contra d’allò que hem anomenat
l’obsolència planificada, que consisteix a promoure
uns preus ben baixos dels productes
manufacturats perquè, quan aquests es trenquin o
s’espatllin, no resulti econòmic reparar-los, sinó que
es llencin i se’n comprin de nous. Amb aquest sistema,
els sabaters, els sastres, els electricistes i moltes
altres feines que es dediquen a la reparació de productes
desapareixeran, llevat que es canviïn les
dinàmiques actuals del consum. A més, el consum
també afecta de manera negativa la nostra cultura, ja
que ens uniformitza.
Cal recordar que, històricament, les famílies tenien
el costum de reutilitzar els productes, encara que fos
per necessitats en l’economia familiar. Un bon exemple
són els llibres de text de l’escola o la roba dels
germans. Avui, però, no ens cal ser-ne tant conservadors,
ja que els preus són prou baixos per no haver
d’heretar res entre germans.
Reparar i reutilitzar, doncs, hauria de convertir-se en
un hàbit aplicable a bona part dels nostres productes
de consum. Això comportarà necessàriament que la
tria dels productes que fem quan comprem tingui
com a criteri la seva durabilitat i la possibilitat d’una
reparació econòmica. D’altra banda, per fomentar la
reutilizació serà de gran ajuda la proliferació de mercats
de productes de segona mà (als quals ens referirem
més endavant).
En tercer lloc, reciclar, és a dir, canalitzar els residus
per tal que puguin ser utilitzats de nou com a materials
del procés de producció i evitar la seva conversió
en residus. El reciclatge comença a formar part
de les prioritats dels governs dels estats rics. El significat
i els avantatges del reciclatge són prou coneguts.
Els estats demanen als ciutadans aquest esforç
i en alguns casos amenacen amb sancions econòmiques.
Amb tot, els nivells de reciclatge actuals,
almenys en el nostre país, són molt baixos i no arriben
sempre a tots els productes susceptibles de ser
reciclats.

Aquí rau l’esforç del consumidor responsable: conèixer-ne
els usos i deixar els residus en els espais
municipals on es fa la recollida i redistribució per al
reciclatge de productes duradors com neveres, telèfons
mòbils, rentadores, mobles, etc. En cas que en
manquin, el consumidor responsable ha d’exigir als
seus governats locals que facilitin el reciclatge.
Retorn a la natura. Klaus Staeck
ALTERNATIVES PER UN CONSUM
A FAVOR DE LA JUSTÍCIA, LA PAU
I EL MEDI AMBIENT
Els consumidors, a més de ser conscients i reorientar
els seus hàbits de consum, d'acord amb els criteris
ètics esmentats, tenen un paper molt més important a
jugar per contribuir a una relacions econòmiques més
justes, per afavorir el desenvolupament dels països
pobres i impulsar una economia més respectuosa amb
el medi ambient i promotora de pau.
És cert que els consumidors no tenen cap poder
revolucionari i difícilment totes les persones del
món es podran posar d’acord per trobar noves formes
de consumir. És cert que els consumidors no
són absolutament lliures, a causa dels condicionants
de tota mena que comporta viure en societat, ni
poden transformar per ells sols les estructures
econòmiques mundials. Però és innegable que els
seus hàbits i les tries que fan en el seu consum
poden ser una contribució important a favor de la
justícia, la pau i el medi ambient. Poden, per exemple,
incitar les grans empreses i els productors a
Per un consum responsable 9
canviar determinats processos o productes, dificultar-los
certes actituds nocives per al desenvolupament
o per al medi ambient i fomentar que els
poders públics desenvolupin polítiques i lleis més
favorables al consumidor, i també formes de producció
més respectuoses amb les necessitats de la
humanitat.
Amb aquestes finalitats, s'han anat desenvolupant
diferents alternatives de consum, així com certes
estratègies activistes –que veurem a continuació- que
són una bona opció per a tots aquells que se senten
especialment compromesos amb els valors de la solidaritat,
la justícia, la pau i la sostenibilitat ecològica.
El comerç just: una forma de reduir
les desigualtats Nord-Sud
El comerç just, una de les primeres alternatives de
consum solidari, forma part ja dels hàbits de molts
ciutadans dels estats industrialitzats.
Aquesta alternativa comercial parteix de la constatació
que quan comprem un producte no només satisfem una
necessitat o un desig, sinó que també estem col·laborant
econòmicament amb el tipus de producció que ha
fet possible l'elaboració d'aquell producte. I ja hem dit
que el consumidor responsable ha de pensar què hi ha
darrere d’un producte o d’un servei abans d’adquirir-lo.
Aquest sistema alternatiu de compravenda es va
idear per promoure unes relacions comercials més

10 Per un consum responsable
equitatives entre els productors dels estats del Sud i
els consumidors dels estats del Nord. Sorgeix de la
diagnosi que el repartiment desigual de la riquesa al
món no s'ha donat per atzar, sinó que és fruit d'unes
estructures econòmiques i comercials internacionals
molt desiguals que provoquen injustícia, especialment
en els estats en desenvolupament.
Algunes d'aquestes estructures comercials injustes
fan referència al preu pel qual es paguen les mercaderies
al productor. Els petits agricultors del Sud es
troben amb uns preus regits pels mercats internacionals
que responen a la sobreproducció de les grans
explotacions del Nord. Això fa que molts preus dels
seus productes tendeixin a anar a la baixa, sense que
els productors tinguin cap possibilitat d’evitar-ho.
Malgrat això, els petits productors es veuen abocats
per necessitat a continuar venent el producte, encara
que sigui a un preu insuficient.
D’altra banda, ni els governs locals ni els productors
dels països en desenvolupament poden decidir els
preus dels productes que arriben als seus mercats
procedents de l'exterior. Per exemple, les subvencions
que es donen per exportar als productors dels
estats del Nord, la majoria productors latifundistes,
fan que moltes mercaderies agrícoles procedents
dels països rics facin la competència als productes
casolans del Sud en els seus propis mercats. Aquest
fet no afavoreix ni la sobirania alimentària d'aquests
estats ni la venda dels seus productes en el mercat
local, mentre que assegura la baixa de preus en el
mercat internacional.
Les polítiques comercials dels estats desenvolupats
són el motiu principal d’aquestes desigualtats, com
ara els acords de lliure comerç o els espais de lliure
circulació. En aquests espais els productes acordats
pels estats signants poden circular lliurement
però, alhora, es dificulta l’entrada de productes de
tercers països, generalment amb barreres no aranzelàries.
D’aquesta manera, es limita la competència
dins d’aquests espais. Un exemple ben conegut
d’aquesta pràctica és el Tractat de l’ALCA (Associació
de Lliure Comerç de les Amèriques), que
vincula els països de l’Amèrica Llatina, els EUA i
Canadà, d’acord amb el qual els productors llatinoamericans
suposadament es beneficien perquè
tenen un comprador assegurat, però també es veuen
«obligats» a acceptar certes importacions dels seus
socis comercials.
La paradoxa actual és brutal: els estats del Nord, que
han assolit històricament el seu desenvolupament
protegint la seva indústria, pràctica que també
segueixen actualment amb la seva agricultura intensiva,
imposen unes relacions comercials lliurecanvistes
als estats del Sud. Això fa que aquests últims
països caiguin en una relació de dependència i en un
semidesenvolupament molt especialitzat.
Són aquestes estructures injustes i desiguals les que
van provocar el naixement de l’anomenat comerç
just, com una alternativa que, si bé no ha canviat les
estructures comercials i econòmiques globals, sí que
ha contribuït a la millora de la qualitat de vida dels
ciutadans del sud que se n'han pogut beneficiar.
El sistema del comerç just consisteix en l'adquisició
de productes que respecten les següents exigències:
1. Provenen de cooperatives i de petits productors
agrícoles dels estats en desenvolupament. Això
representa beneficis socials per a les comunitats
productores i l'augment de la qualitat de vida i
dels drets del treballador.
2. Es paguen a un preu just que permet oferir un
salari digne als treballadors. A més, homes i
dones reben el mateix salari.
3. Han estat elaborats amb processos que respecten
el medi ambient.
4. Han estats produïts respectant els drets humans
dels treballadors. No hi ha mà d'obra infantil.
A més, en la mesura que molts d'aquests productes
provenen de cooperatives, les persones que en formen
part poden beneficiar-se d’un petit grau d'acumulació
de riquesa que pot assegurar, per exemple,
l'educació dels fills.
La banca ètica:
els nostres estalvis poden fer bé
Una forma important del consum consisteix en la
contractació de serveis i productes financers amb els
quals gestionem els nostres estalvis. I aquí hi ha un
gran instrument per aconseguir que els nostres estalvis
no generin desigualtat, no promoguin la violència
i la guerra i no contribueixin a la destrucció del medi
ambient. És la banca ètica.
La banca ètica és aquell conjunt d’institucions o serveis
financers que permeten fer compatible el rendi-

ment econòmic amb el respecte a determinats principis
ètics. Neix d'una convicció molt simple: 'els
diners han d'estar al servei de les persones' i no a
l'inrevés. La banca ètica té quatre objectius bàsics:
esdevenir un element de transformació de les relacions
internacionals, ser una alternativa financera
real per a aquells que no tenen accés al crèdit convencional,
configurar un instrument compensatori de
la banca actual i possibilitar que les inversions
siguin coherents amb la ideologia i els valors ètics i
socials d’inversors o estalviadors responsables.
Amb la banca ètica, els estalviadors obtenen un quàdruple
benefici:
• Obtenir un benefici financer èticament net.
• Obtenir un benefici social, pel fet de finançar iniciatives
empresarials que fomenten projectes que
redistribueixen la riquesa i/o defensen la protecció
del medi ambient.
• Promoure les conductes responsables en el món
empresarial i possibilitar una alternativa financera
dins el model econòmic actual.
• La possibilitat de ser coherent amb els propis
principis ètics, indissociables de l’activitat social
i econòmica.
Els instruments de finançament ètic ofereixen els
nostres estalvis a aquelles empreses que tenen especial
cura a fer bé a la societat i a preservar el medi
ambient. Exclouen aquelles iniciatives empresarials
relacionades amb el comerç d’armes, el joc, l’experimentació
amb animals, el tabac, la manipulació
genètica, la contaminació, la pornografia, o que
donen suport a règims econòmics dictatorials, etc.
Dins de la banca ètica cal distingir diferents realitats:
a. D’una banda, tenim els bancs ètics pròpiament
dits. Es tracta d’entitats de crèdit que poden ser
bancs, caixes d’estalvis o cooperatives de crèdit,
que únicament es diferencien de les convencionals
perquè busquen fer compatible el rendiment
financer amb el social. O sigui, persegueixen el
benefici econòmic però no a qualsevol preu, sinó
establint uns criteris ètics i/o ecològics d’inversió
dels recursos que no responen únicament a la
rendibilitat financera de les empreses.
b. D’altra banda, hi ha els fons d'inversió ètics. Es
tracta de fons d’inversió molt especials, perquè
Per un consum responsable 11
les entitats que els ofereixen asseguren als seus
clients que els estalvis dipositats només seran
oferts, com a inversió, a aquelles empreses que
compleixin un conjunt de criteris ètics exigits pel
fons d’inversió.
c. Finalment, hi ha els fons solidaris, productes que
ofereixen certes entitats financeres. Aquests fons
(llibretes, comptes corrents, targetes de crèdit,
etc.) no són pròpiament fons ètics, ja que consisteixen
únicament a oferir un percentatge de la
comissió de gestió a ONG, però no prenen en consideració
cap principi ètic a l’hora de triar els
valors en els quals s’inverteix.
L’instrument per excel·lència de la banca ètica és el
microcrèdit. Consisteix en un petit crèdit que es
concedeix a persones sense ocupació formal que
tenen una idea de negoci o que tenen experiència en
alguna activitat econòmica, però que els manca el
capital necessari per iniciar-la. Aquesta activitat
econòmica els permet generar els ingressos necessaris
per viure i tenir una ocupació estable que el mercat
laboral els denega. El microcrèdit no exigeix
garanties o ingressos fixos al sol·licitant. Es basa en
la confiança amb l’emprenedor i amb la viabilitat del
projecte empresarial.
En molts casos els microcrèdits s’atorguen amb
preferència a persones en risc d’exclusió social que
volen tirar endavant un projecte, el qual suposa un
pas decisiu per a la seva reinserció social. Per tant,
el foment dels microcrèdits és una aposta en contra
de la pobresa i l’exclusió, i permet la reintegració
de moltes persones en el món laboral i social. De
fet, la filosofia per atorgar aquests préstecs es basa
en el sentit etimològic del terme crèdit («creure»),
i això explica perquè en lloc d’exigir un aval s’exigeix
una viabilitat del projecte i una confiança en
el creditor. En aquest sentit, es busca creure en
allò que s’està finançant, i és en aquest punt on es
veu clarament que la banca ètica és una via perquè
els diners estiguin al servei de les persones i no a
l'inrevés.
A Catalunya hi ha diverses institucions que ofereixen
productes de banca ètica. Aquests productes ens
permeten invertir els nostres estalvis a canvi de
rebre uns interessos i amb la garantia que els nostres
s’utilitzaran amb una finalitat social o com a mínim
d’una forma èticament correcta:

12 Per un consum responsable
• Oikocredit. És un banc ètic que remunera les
participacions de l’inversor amb un 2% d’interès
i que finança activitats econòmiques impulsades
per cooperatives que lluiten contra la pobresa a
països en vies de desenvolupament.
• Fondo Ético FIM. És un
fons d’inversió gestionat
per l’agència Morgan
Stanley Dean Witter, que
sotmet la valoració dels
valors en que inverteix a
una comissió ètica de la
qual és responsable
l’ONG Intermón-Oxfam.
• Pla ètic i solidari del banc
de Sabadell. És un pla de
pensions –els rendiments s’acumulen fins a la
jubilació– validat per Intermón-Oxfam. Inverteix
en empreses que cotitzen a borsa i que compleixen
criteris de responsabilitat social i mediambiental.
Per conèixer altres fons d’inversió ètics, podeu consultar
la pàgina web de l’Observatori dels Fons
Ètics de l’Institut Persona Empresa i Societat
(IPES) d’ESADE.
També hi ha a Catalunya diverses entitats que, sense
ser pròpiament bancs ètics,
ofereixen microcrèdits: la
Fundació Un Sol Món de
Caixa Catalunya, Acció
Solidària contra l’Atur, dedicada
a atorgar crèdits sense
interès a persones que es troben
a l’atur, FIDEM (Fundació
Internacional de la Dona Emprenedora), que
ofereix microcrèdits a través de La Caixa a dones
emprenedores, i Coop57, una cooperativa de crèdit
catalana que ofereix préstecs a entitats del tercer
sector.
D’altra banda, a Catalunya hem de destacar la tasca
que fa FETS (Finançament Ètic i Solidari), una plataforma
d’entitats catalanes que promouen la utilització
dels instruments financers ètics i la creació
d’un banc ètic a Catalunya. Podeu dirigir-vos a
aquesta entitat per ampliar informació.
Fora de Catalunya, però ben pròximes, hi ha altres
institucions de banca ètica o que ofereixen productes
amb certes garanties ètiques. Una d’aquestes entitats
és la Caixa de Pollença, amb seu a Mallorca,
que també disposa d’una llibreta d’estalvis ètica ben
reconeguda. Recentement, l’entitat Triodos Bank ha
obert una primera sucursal a Espanya. Es tracta
d’un banc amb 24 anys d’experiència
a Holanda, Bèlgica
i el Regne Unit. A diferència
de la banca tradicional, l’entitat
només inverteix en projectes
i iniciatives que
ofereixen sostenibilitat social
i mediambiental. El banc té
experiència amb inversions
en energies renovables, agricultura
ecològica, bioconstrucció,
tecnologia mediambiental, reinserció de
col·lectius amb risc d’exclusió, comerç just o turisme
sostenible. Aquest darrer servei és una de les innovacions
a Espanya i respon al interès creixent que hi
ha sobre aquestes qüestions.
Les empreses d'inserció laboral
Les empreses d’inserció laboral són una alternativa
per al ciutadà a l’hora de comprar o de contractar
diferents serveis: restauració, rentat de vehicles,
recollida de residus, Internet, etc. La seva característica
principal és que realitzen
activitats econòmiques
contractant persones amb
dificultats importants per
inserir-se en el mercat de
treball. L’objectiu d’aquestes
empreses és, doncs, la
inserció social de persones
en risc d’exclusió proporcionant-los un lloc de treball,
uns ingressos fixos i, en conseqüència, un
important augment de l’autoestima. Alhora, aquestes
persones aprenen una professió i adquireixen més
experiència en allò que ja sabien fer abans de caure
en l’exclusió.
La finalitat de les empreses d’inserció laboral és
facilitar la formació en el propi lloc de treball i erigir-se
com a empreses pont amb altres del sector que
posteriorment contractaran aquests treballadors.
Per realitzar aquesta tasca, les empreses d'inserció
laboral combinen professionals especialitzats en les
activitats econòmiques que realitza l'empresa i tre-

alladors d'inserció que seran formats per aquests
professionals. Aquest tipus d'empresa sol disposar
d'un equip de professionals que acompanyen els processos
d'inserció laboral.
Cal destacar que hi ha empreses d'inserció laboral en
molts àmbits diferents. Les fundacions, com és el cas
de la Fundació Futur, inclouen des de la inserció
laboral fins a la manutenció imprescindible. Aquesta
fundació compta ja amb una cadena de quatre restaurants
a Barcelona on, a més, s’ofereixen majoritàriament
productes ecològics i de comerç just. N’hi ha
moltes d’altres, com són les de venda d'articles de
segona mà, empreses d'obres i reformes, de missatgeria,
de recollida de residus, de reparació de vehicles,
de serveis empresarials, com Internet, etc.
El consum de segona mà
Les botigues de segona mà no són massa freqüents al
nostre país. La ciutadania catalana és de les que utilitza
menys aquest recurs a Europa. Els productes de
segona mà que més s’intercanvien a la nostra societat
són els habitatges, els cotxes i altres mitjans de
transport, i els ordinadors. Hi ha algunes publicacions
on s’anuncien productes que passen de primers
a segons o tercers usuaris, i a l’inrevés. En
canvi, a molts altres països d’Europa les botigues de
segona mà ofereixen una gran diversitat de productes
i formen part de la més absoluta qüotidianitat.
La idea d’aquesta forma de consum responsable rau
en la necessitat de reduir el nostre consum i, per tant,
reduir les matèries primeres de primer ús que s’utilitzen
cada vegada que es fabrica un producte nou, a
més del volum de residus. Aquesta proposta es basa
també en el fet que, moltes vegades, no cal comprar
productes nous, sinó que es poden utilitzar articles ja
utilitzats per altres persones, que ja no els necessiten
o que els posen a la venda. Aquesta proposta ens permet
reduir el nostre consum i assegura als consumidors
que no es faran servir noves matèries primeres ni
despeses de transport per a la seva fabricació i distribució.
És una opció que es pot practicar a través de
la compra en botigues especialitzades de segona mà i
l’intercanvi o cessió temporal de productes.
Dins els circuits de botigues de segona mà hi podem
trobar tota mena de productes: roba, mobles, electro-
2. Vegeu: http://www.airescat.org/botigues.htm
Per un consum responsable 13
domèstics, llibres, música, informàtica, etc. Hi ha
diferents tipus d'organitzacions, empreses i establiments
que posen a la venda articles de segona mà.
Com a promotors d’aquest tipus de consum trobem
organitzacions socials que comercialitzen productes
de segona mà.
Un mercat important és el de la roba de segona mà.
A Catalunya hi ha les botigues impulsades per les
entitats del programa ‘Moda Amiga’, les de la Fundació
Formació i Futur, creades per Càritas el 1992,
que s’anomenen Farcells, o les tan conegudes Engrunes,
entre d’altres. Les entitats que participen en el
programa ‘Roba Amiga’, per exemple, recullen la
roba dels seus 800 contenidors situats arreu de Catalunya,
mentre que Càritas la recull a les seves delegacions.
Aquestes botigues seleccionen la roba i la
preparen amb tots els mètodes higiènics necessaris
per posar-la a disposició del públic. Aquesta forma
de consum i de comercialització de productes suposa
un major respecte al medi ambient, ja que es
recull i reutilitza la roba que no es fa servir, aconseguint
així una reducció del residu tèxtil que va a l’abocador.
A més, disminueix l’ús de matèries
primeres per a teixits naturals i l’emissió de gasos
per a la fabricació de teixits sintètics.
Aquest tipus de comerç, a més, treballa també contra
la pobresa i l’exclusió social creant llocs de treball
per a persones amb dificultats, ja que aquestes
botigues són gestionades per empreses d’inserció
sociolaboral, com les citades anteriorment.
Entitats sense afany de lucre que promouen la compravenda
de productes de segona mà i, alhora, la
reinserció social són Engrunes i Solidança. Aquestes
dues entitats han creat botigues i encants en els
quals podem trobar tota mena de productes: mobles,
llibres, objectes, joguines, complements, paraments
de la llar, electrodomèstics, etc. 2
En l'economia convencional, també trobem empreses
que es dediquen a la compravenda de segona mà.
Algunes d’elles posen en contacte el comprador i el
venedor. És el cas del diari Primeramà o la web
http://www.anuntis.segundamano.com.
De tota manera, s'ha de tenir molt en compte la
transparència en l’elecció de l’organització, així com

14 Per un consum responsable
l'efecte global de cada consum, és a dir, l’efecte en
altres països, que no sempre serà positiu, malgrat la
intenció inicial d’intentar cobrir necessitats. En
aquest sentit, el comerç de roba de segona mà pot ser
un exemple. Una part de la roba que es recull es
deriva cap als països empobrits, si bé aquest tràfic
ha generat importants crítiques. Moltes ONG consideren
que aquesta exportació de roba pot comportar
una colonització que provoqui la pèrdua irreversible
dels hàbits culturals del Sud per l'extinció de la
indumentària tradicional. A més, consideren que l'arribada
massiva de roba ja confeccionada i barata pot
destruir la incipient indústria tèxtil d'aquests països
i malbaratar els petits tallers familiars que, amb gran
esforç, intenten tirar endavant a través de petites
estructures empresarials o de cooperatives.
No obstant això, els defensors d'aquest tràfic de roba
afirmen que roba nova i roba usada atreuen consumidors
diferents i que aquest mercat té sentit des del
moment que moltes persones han de sobreviure a
l’Àfrica amb menys d'un dòlar diari. Sens dubte, és
un debat on hi ha molts aspectes a valorar i calen
respostes imaginatives per cobrir les necessitats dels
habitants dels estats empobrits, sense que això vagi
en detriment de la seva indústria i cultura. Des del
punt de vista del consumidor, el que és important és
conèixer on es lliurarà la roba de la qual no se’n vol
fer més ús.
Les cooperatives de consum
Les cooperatives de consum sorgeixen com una iniciativa
dels consumidors per recuperar el control
econòmic i humà d’allò que consumeixen i, molt
especialment, d’allò que mengen. Cada vegada els
serveis són més cars i/o fraudulents, o bé els productes
no tenen la qualitat esperada (o és desconeguda),
o bé amb la nostra compra col·laborem
directament a donar beneficis a empreses que tenen
vinculacions amb la desestabilització ecològica del
planeta, amb el quasi esclavatge dels ciutadans dels
estats en desenvolupament, amb la indústria armamentística,
etc. És per això que els consumidors
volen assegurar-se del procés de producció.
A Catalunya, l’aparició de les primeres cooperatives
de consum agrobiològic data dels anys 80. Els escàndols
alimentaris dels últims anys –vaques boges, grip
dels pollastres, dioxines, oli de pinyolada, etc.– han
contribuït a la seva consolidació i extensió.
Hi ha molts tipus de grups de professionals o de ciutadans
que funcionen amb la fórmula jurídica de
cooperativa de treball associat. Però les que aquí es
volen presentar són només aquelles cooperatives que
creen els consumidors per assegurar-se els controls
ètics necessaris d’allò que consumeixen.
Les cooperatives de consumidors són impulsores d’economia
social perquè qüestionen el comerç de les
empreses que s'enriqueixen a costa de l'explotació
injusta de territoris i de persones que viuen als estats
en desenvolupament o del medi rural tradicional.
També qüestionen costosos projectes empresarials
que representen un benefici per a molt pocs.
Les cooperatives creen, recolzen i fomenten totes
aquelles empreses que desenvolupen la seva activitat
econòmica sense malmetre el medi (agricultors/es
de conreu ecològic, artesans/es, elaboradors/es que
no usin química de síntesi o pagesos que no conreïn
productes transgènics, com ara blat de moro o soja) i
les que desenvolupen la seva activitat en altres
camps del comerç sense afany especulatiu. A més,
les cooperatives de consumidors s’organitzen de tal
manera que, per exemple, demanen als seus membres
unes hores de treball mensual, normalment un
dia, per gestionar la cooperativa, o empren altres
fórmules que permeten als socis/es gaudir dels avantatges
d’aquests productes controlats i alhora implicar-se
en el seu propi consum.
Es tracta de tornar a controlar allò que arriba a taula
com feien les famílies ara fa 50 anys. Aquest model
d’associació promou que els seus membres participin
més de la seva comunitat, que la presa de decisions
sigui tan participativa com sigui possible
mitjançant fórmules assembleàries. Els membres
d’aquestes cooperatives són individus que persegueixen
un consum més sa (amb el consum de productes
eco-biològics) i més responsable socialment i
mediambientalment.
A través d'aquestes cooperatives es pot incidir, com
a ciutadà i d’una manera pràctica, en els aspectes
econòmics relacionats amb el consum i la distribució
dels productes, en els aspectes lligats a la salut
i la millora de la qualitat de vida, en la responsabilitat
envers el medi i en la potenciació de la relació
entre els membres del col·lectiu. Tant per la rebaixa
de preus, com per la compra directa als productors,
l’exercici d'un consum discriminador de

productes poc ètics i el control de la qualitat d'allò
que es consumeix, el ciutadà obté avantatges i s’assegura
que el seu consum és coherent amb la seva
posició ètica.
Aquest espai de trobada de ciutadans amb interessos
comuns permet sumar esforços per exigir que es
compleixin les lleis i disposicions que afecten el producte
que arriba a una cooperativa.
La mateixa cooperativa de consum és per la seva pròpia
dinàmica econòmica una cristal·lització pràctica
d'economia alternativa, en la qual els excedents, tant
econòmics com d'intercanvi de serveis, no són lucratius
sinó que reverteixen en benefici de la col·lectivitat.
Alhora, aquesta interrelació i gestió compartida
crea espais d'autosuficiència i autonomia respecte de
les institucions públiques i té
presents els efectes sobre l'entorn
social i físic que produeix la
seva activitat, perquè integra
aquests excedents en la lògica
del funcionament.
Hi ha molts altres tipus de cooperatives,
gairebé tants com
activitats econòmiques existeixen
en la nostra societat. Tenim
cooperatives de metges que ofereixen
els seus serveis en forma
de mútua, cooperatives d'habitatges
que vetllen per oferir habitatges a preus assequibles
als seus associats, i moltes d’altres. Algunes
cooperatives ja s’han fet un nom a casa nostra, com
ara Abacus o Germinal.
Les cooperatives basen el seu funcionament en fórmules
allunyades de les que regeixen les relacions
econòmiques convencionals:
• La democràcia interna a través d'una assemblea
sobirana, en la qual tots els membres tenen la
possibilitat de participar i intervenir des del
mateix moment en què n'esdevenen socis/es i
que, per tant, no basa el seu poder en el capital
aportat.
• Aspiracions no lucratives. En el cas que les operacions
econòmiques generin excedents, aquests
reverteixen en el patrimoni social col·lectiu i/o
en serveis comunitaris. En el seu esperit fundacional
el lucre personal no és mai l’objectiu.
Per un consum responsable 15
• L’autogestió com a sistema de presa de decisions,
on cada membre és un agent actiu que, juntament
amb la resta, aborda i resol íntegrament totes les
qüestions de l’activitat humana que puguin
donar-se en cada una de les diferents àrees de la
cooperativa.
• Segons el tipus de cooperativa, la relació entre
«productor» i «consumidor» es de cogestió de
l'activitat, sense intermediaris.
En definitiva, el cooperativisme i l’autogestió de les
cooperatives és una alternativa a la competitivitat, la
jerarquia i la desinformació que sovint ens porta el
lliure mercat. La cooperativa permet, a aquell qui en
forma part, de tenir un major control d’allò que compra.
Formar part d’una cooperativa pot exigir simplement
pagar una quota reduïda per sufragar els sous
dels gestors o bé treballar, per
exemple, en la col·locació de productes
als expositors un cop al
mes. Per tant, aquesta iniciativa
social permet a la ciutadania
actuar en favor del consum responsable
d’una manera directa i
molt activa.
Les xarxes de consumidors
Hi ha grups de consumidors que
s’organitzen o coordinen per
investigar o informar-se sobre les
procedències de determinats productes i sobre les
activitats de les empreses, per tal d’actuar conjuntament
i incidir en un canvi en les actituds del món
empresarial en un determinat sector. Un exemple de
xarxa de consumidors són les persones que, mobilitzades
pel no a la guerra de l’Iraq el febrer de 2003,
han analitzat quines són les empreses que col·laboren
en aquesta guerra i han promogut que no es comprin
els seus productes o serveis.
Les xarxes de consumidors també poden ser instruments
per protegir els consumidors i oferir-los una
major capacitat de reacció davant de determinades
situacions injustes o fomentades provocades pel
mercat.
Gràcies a les informacions que procuren aquestes
xarxes, els consumidors poden ser molt més conscients
dels efectes del seu consum i, per tant, els
permet ser més coherents amb les seves opcions èti-

16 Per un consum responsable
ques. Les xarxes permeten també una major coherència.
Heus ací uns exemples de pàgines web on podeu
trobar informacions que circulen per aquestes xarxes:
• http://www.softcatala.org/
Web del programari en català i lliure.
• http://www.agrariamanresa.org
Web d’agricultura biològica. Base de dades de
productors i elaboradors, control i certificació,
cursos, informació diversa i molt completa (destaca
l’apartat de la plataforma Tansgènics, No!,
que explica la situació a Catalunya, la legislació,
casos de contaminació i una anàlisi de les empreses
que desenvolupen organismes modificats
genèticament).
• http://www.ropalimpia.org
Campanya de boicot contra les empreses que
confeccionen roba a través de l’explotació laboral.
• http://www.boicotpreventiu.org
Boicot contra les empreses que financen la guerra.
• http://www.justiciaipau.org/siof
Objecció fiscal a la despesa que el govern destina
a l’armament. Durant el període de la declaració
de renda, el Servei d’Objecció Fiscal
assessora les persones que volen portar a terme
aquest tipus d’acció.
• http://www.edpac.org
Educació per a l’acció crítica. Es pretén fomentar
un consum crític, arribant a les persones no
conscienciades. Dóna eines per saber respondre
a preguntes o asseveracions errònies basades en
falsos tòpics.
• http://www.consumehastamorir.org
«Consume hasta morir» és una reflexió sobre la
societat de consum en la qual vivim, utilitzant un
dels seus instruments, la publicitat, per mostrar
fins a quin punt es pot morir consumint. Imatges,
eslògans i presentacions que fan pensar molt.
• http://www.opensecrets.org
Web en anglès molt enfocada a mostrar la realitat
dels EUA. Investiga les fonts de finançament
dels partits polítics als EUA (empreses, donacions,
bufets d’advocats, etc.).
• http://www.peace-action.inbyron.com/
Web de boicots en general, però molt adreçada a
la guerra i la pau al món.
• http://www.guerrillamedia.org
Grup canadenc que realitza projectes d'educació
a l'entorn de la justícia social i altres temes similars.
Fan servir sàtires com a eina política princi-
pal i distribueixen paròdies de diaris de premsa
escrita i materials de promoció del govern i les
empreses. Boicots a la publicitat (web en anglès).
• http://www.lasagencias.org
Las Agencias és una xarxa de grups autònoms
que treballen construint posicions d'antagonisme
biopolític. Boicots a la publicitat. Guerrilla de la
comunicació. Accions al carrer.
• http://www.reachingcriticalwill.org
A favor del desarmament nuclear. Proporcionen
materials per fer campanyes en contra i accions,
informació i assessorament. Base de dades molt
completa sobre ONG i associacions que treballen
en la mateixa línia. Directori d’empreses que
produeixen, financen i/o incentiven l’armament
nuclear.
• http://www.motherearth.org
Organització belga de campanyes pel desarmament,
l'ecologia i els drets humans.
• http://www.greenpeace.org
La coneguda ONG ecologista. Campanyes en
contra dels transgènics, els productes químics
tòxics a la llar o la tala abusiva de fusta en boscos
primaris.
• http://www.earthday.net/footprint/index.asp
Càlcul de la teva empremta ecològica (quan es
tria el país apareix el text en castellà). El concepte
d'empremta ecològica va vinculat a les
activitats diàries de cada persona. Els nostres
hàbits de desplaçament o alimentaris, per exemple,
determinen quina despesa ecològica fem.
Evidentment, els habitants dels països del Nord
tenim una despesa mitjana molt superior als del
Sud. Però quina és la despesa concreta de cadascú?
Això és el que intenta esbrinar Empreinte
Écologique, una web francesa, feta amb flaix,
que ofereix un càlcul personalitzat sobre el nostre
impacte personal en l'ecologia del planeta. La
web està en francès i planteja un seguit de preguntes
sobre els nostres hàbits diaris que cal
contestar. La conclusió mitjana és demolidora:
caldrien més de tres planetes per poder mantenir
la població de la Terra si tots tinguéssim els
hàbits dels europeus i els nord-americans.
• http://www.agrieco.com
Portal d'agricultura ecològica (en anglès).
El turisme responsable
Cada any, prop de 700 milions de persones viatgen a
l'estranger, bona part dels quals ho fan per motius

principalment de turisme. Un fenomen d'aquesta
magnitud necessàriament genera un gran impacte
econòmic i mediambiental.
D’una banda, el turisme genera treball entre la
població local dels països de destinació turística.
Ara bé, moltes vegades es tracta d’un treball estacional,
poc qualificat i sovint inestable, ja que el turisme
és un sector molt dinàmic, amb canvis continus,
i les zones de destinació han de fer front a la competència
d'altres de noves que sorgeixen gràcies al
desenvolupament dels mitjans de transport.
El turisme responsable ajuda les comunitats locals.
D’altra banda, el turisme promou la modernització de
les infraestructures dels països de destinació. Ara
bé, sovint això es fa en funció de les prioritats turístiques
i no d'un desenvolupament endogen i equilibrat
amb les altres activitats productives.
Un tercer efecte del turisme és la generació d’ingressos
en els països de destinació. Amb tot, en el
cas dels països del Sud, aquesta generació d’ingressos
és relativa, ja que, en realitat, són els països
d'origen els que més es beneficien d'aquesta
activitat. En efecte, les companyies aèries i els
grans establiments hotelers solen pertànyer a multinacionals
del Nord i, a més, els operadors d'aquests
països tenen capacitat d'imposar preus als
seus «socis» del Sud. D’altra banda, aquest turisme
obliga el país a importacions suplementàries per
atendre la demanda.
Per un consum responsable 17
A tall d'exemple, ens podem referir a les zones d'atracció
turística com les Antilles o Hawaii de la
dècada de 1960 i principi de la següent. En aquells
anys, el desenvolupament turístic va portar a substituir
terra agrícola per terra urbanitzable i el camperol
per l'obrer de la construcció o el treballador del
sector serveis. En pocs anys es va reduir la sobirania
alimentària i es va fer necessària la importació dels
aliments, que eren més cars, als quals només es
podia accedir a través del mercat. Així, en el cas de
Hawaii, dues de les seves vuit illes més grans van
acabar sent propietat privada, igual que més del
70% de les mil milles de costa, que fins aleshores
eren propietat de l'Estat. Finalment, les petites
indústries turístiques autòctones van ser substituïdes
per altres de foranes que tenien més capacitat de
competència.
El que és evident és que el turisme de masses s'ha
mostrat especialment violent amb el medi ambient,
ja que promou la urbanització de zones naturals, amb
poca integració en el paisatge, la sobreutilització de
l'aigua, la generació de problemes relacionats amb el
tractament de les escombraries, la contaminació de
l'aigua pels residus líquids, la destrucció de monuments
històrics, la contaminació de l'aire per l'ús de
vehicles i calefacció, els canvis en el paisatge per
afavorir activitats d'oci com el golf o l'esquí, etc.
Aquests processos són més incisius en els països del
Sud, on les normatives mediambientals solen ser més

18 Per un consum responsable
laxes, ja que volen afavorir la indústria turística, i on
els recursos naturals són presa fàcil de l'especulació.
A vegades s'ha dit que el turisme pot tenir beneficis
positius perquè permet la relació entre cultures diferents.
No obstant això, els impactes socioculturals
detectats solen ser negatius per a la societat amfitriona.
El desenvolupament del turisme pot influir
sobre l'estructura de les societats receptores de turistes,
generant o incrementant la diferenciació social.
I és que els beneficis que es queden a la zona de des-
Maquiladora a Nicaragua (Foto: Antonio Rosa)
tinació no se solen repartir uniformement, sinó que
tendeixen a ser monopolitzats per un sector minoritari
de la població. A més, creen idees mitificades
entre la població dels estats en vies de desenvolupament
respecte de com es viu a les zones més riques
del planeta, potenciant la il·lusió per emigrar. D’altra
banda, sabem que una part del turisme s’interessa
exclusivament pels paisatges, les platges, el mar o
el clima dels països de destinació i no s’interrelaciona
ni mínimament amb la població autòctona (o solament
per ser servit per ella) ni en sap més que
estereotips.
El consumidor responsable té al seu abast un turisme
alternatiu: el turisme de petit format, ecològic i
solidari. Sota el concepte de «turisme alternatiu»
s'hi agrupen diverses formes de turisme. Algunes
d’aquestes formes només expressen la contraposició
al turisme de masses, però d’altres pretenen un turisme
que generi desenvolupament sostenible. En tot
cas, encara que només sigui perquè es tracta de
turisme a petita escala, les formes alternatives de
turisme solen comportar molta menys alteració en
l'impacte ambiental i els efectes socioculturals, ja
que normalment el coneixement entre turista i autòcton
és més proper i profund, i això pot fer caure falsos
mites.
En alguns casos, el turisme alternatiu és autogestionat
per la comunitat i, a menor escala i amb una gestió
diferent, pot generar efectes positius. Una de les
regions del planeta en desenvolupament que més ha
avançat en aquests tipus d’organització turística és
l’Amèrica Llatina, clau per a la conservació de la seva
gran quantitat de selva i massa forestal i agrícola.
Una de les formes de turisme alternatiu que més
expectatives ha generat és el denominat ecoturisme.
Es tracta d’una forma de turisme sostenible interessat
per zones naturals que, a més de tenir una cura
especial de la qüestió mediambiental, no oblida el
factor socioeconòmic. Aquest és un turisme que realment
contribueix a la protecció del medi ambient i
suposa beneficis per a la població local. L'Equador
és, possiblement, el país sud-americà on més s'ha
desenvolupat aquest tipus de turisme, per iniciativa
de les seves potents organitzacions indígenes de la
selva i de la serra.
En un altre àmbit, hi ha els viatges solidaris, els
camps de treball i el voluntariat d'estiu, que no són
únicament una forma de viatjar exòtica i barata. Sota
noms diferents, les propostes de viatge que realitzen
diferents entitats comparteixen un mateix objectiu:
aconseguir que els participants entenguin millor la
problemàtica Nord-Sud, gràcies al contacte directe
amb la realitat i compartint els projectes de les organitzacions
que lluiten per superar-la.
En conclusió, no sembla que hi hagi un model de
turisme sostenible aplicable de manera universal, ja
que, com hem dit anteriorment, l'impacte del turisme
varia en funció de les característiques de la societat
amfitriona i del seu context. En canvi, sí que hi ha

models de desenvolupament turístic que, siguin quines
siguin les característiques socials, econòmiques
i mediambientals de la zona de destinació, sempre
són insostenibles: el turisme massificat, turismes a
petita escala controlats per agents forans, el turisme
de borratxera i vandalisme, el turisme sexual, etc.
Malgrat que el turisme internacional als països del
Sud generalment suposa un augment dels problemes
per a la major part de la població, també pot implicar
un potencial de desenvolupament de sectors marginats
d'aquestes mateixes zones. Tot depèn de com
és gestioni aquest turisme. Per nosaltres la qüestió és
tenir clar al costat de qui volem estar quan viatgem.
Accions en favor de la responsabilitat
social de les empreses
Les exigències que hem anat formulant fins aquí,
com ara el respecte als drets humans, la preservació
del medi ambient o les condicions dignes per als treballadors,
s’han de fer arribar a empresaris i fabricants,
per tal d’influir en les seves polítiques i les
seves decisions. Cal fer-los saber que aquests principis
determinen les opcions del nostre consum, cosa
que és del seu màxim interès.
La manera més senzilla és fer-los arribar queixes,
crítiques o suggeriments. Hi ha múltiples possibilitats,
com ara demanar el llibre de reclamacions a les
empreses i comerços, o formular preguntes als
comercials o responsables de l'atenció al públic:
demanar, per exemple, la procedència d'un producte,
la seva composició o les condicions sota les quals
ha estat elaborat.
Si les preocupacions dels consumidors respecte d’aquests
temes van creixent i es traslladen a comercials,
responsables de venda o botiguers, arribaran
tard o d’hora als empresaris i es podrà donar un
canvi en les polítiques empresarials. Per exemple,
les accions dels consumidors poden esdevenir una
forta pressió, que pot forçar les empreses a crear
departaments específics que vetllin per aquestes
qüestions, com els departaments de responsabilitat
social corporativa (RSC), i que donin resposta als
consumidors, com ja passa als països nòrdics.
Alhora, els treballadors de les empreses, pel fet de
ser també consumidors, poden promoure dins d’aquestes
l'adopció de polítiques de RSC. No hem d'o-
Per un consum responsable 19
blidar que les actituds dels consumidors tenen un
paper important en el mercat i influeixen decisivament
en les polítiques de les empreses, ja que són
els destinataris últims dels productes i és del seu
consum que viuen aquestes empreses.
La RSC és una nova forma de dirigir empreses, en la
qual, tant els directius com els agents implicats
(accionistes, administracions públiques, proveïdors,
treballadors, etc.) marquen, mitjançant el diàleg
social, uns objectius a complir tenint en compte les
dimensions econòmiques, socials i mediambientals.
Els objectius fixats s’han de fer públics amb la màxima
transparència i, posteriorment, han de ser verificats
per agents independents i contrastats per la
societat. Les polítiques de RSC afavoreixen que la
producció de les empreses sigui un benefici per als
treballadors i la societat en general.
Un bon exemple de política de RSC el tenim a la
companyia GAP INC. Aquesta empresa, dedicada a
la producció tèxtil, havia estat denunciada als anys
80 per ús de treball infantil i per condicions de treball
indignes en les seves empreses subcontractades.
Arran d’aquestes pressions, l’empresa va
decidir canviar les seves polítiques i introduir criteris
de RSC. Actualment, en el funcionament de l’empresa
es dóna una gran importància a l'opinió de tots
els agents que participen en el procés de producció
i comercialització del producte (clients, col·laboradors,
proveïdors, treballadors...). A més, treballa en
una campanya de sensibilització social anomenada
Clean Clothes Campaign o Campanya de Roba Neta
a escala internacional i amb la Xarxa Solidària
Maquil·la (Maquila Solidarity Network). Compta
amb 90 treballadors de la plantilla que supervisen i
controlen cada una de les 3.000 fàbriques de confecció
que la companyia té a més de 50 països del
món. També compta amb un seguiment i un control
independents.
Les accions de protesta i pressió dels consumidors,
tant per defensar els seus drets com per exigir polítiques
empresarials més ètiques, poden canalitzar-se
d’una forma organitzada i col·lectiva. Són les associacions
de consumidors, que tenen un important
paper a jugar respecte de les polítiques empresarials.
Les associacions de consumidors informen i
assessoren els consumidors sobre els seus drets i vetllen
pels seus interessos mitjançant accions de pressió
o denúncia.

20 Per un consum responsable
Webs d’interès:
• Institut Català de Consum:
http://www.icconsum.org/
• Pàgines web informatives sobre els drets
dels consumidors:
http://www.facua.org/, http://www.ocuc.org/
Els boicots a empreses
Els boicots són una de les accions típiques que promouen
algunes les xarxes de consumidors. El terme
«boicot» es va originar a Irlanda el 1780 quan el
terratinent anglès Xerris Cunningham Boycott va ser
boicotejat per grangers irlandesos amenaçats per la
fam, ja que va rebutjar baixar-los els lloguers.
Actualment, el terme boicot s’associa amb un consum
coherent amb criteris ètics, però amb unes
característiques concretes: fer boicot vol dir abste-
nir-se de consumir un determinat producte o tipus de
productes d’una empresa o grup d’empreses, escollides
acuradament, amb l’objectiu clar de fer canviar
les seves polítiques quan es considera que són insostenibles,
que no són respectuoses amb els drets
humans, que provoquen violència, etc.
Si alguna característica interessant té el boicot com a
eina d’acció ciutadana i de protesta és que es tracta
d’una forma d’acció col·lectiva no violenta sobre la
qual les empreses, i fins i tot els governs, tenen molt
poc control. L’objectiu és aconseguir la mobilització
individual de molts ciutadans en un mateix moment.
D’aquesta manera, els efectes sobre les vendes de la
corporació que es vol amenaçar són importants
econòmicament perquè -i aquí rau la
clau de la força dels consumidors- una empresa
o govern no pot obligar els consumidors a
comprar els seus productes i, per tant, l’empresa
rep una seriosa amenaça sobre la qual
només es pot defensar canviant d’actitud.
Per exemple, alguns dels boicots que més
ressò han tingut pels seus bons resultats són
el que va promoure Greenpeace sobre l’empresa
petroliera Shell, que pretenia enfonsar
una plataforma petroliera al Mar del Nord, en
comptes de desmantellar-la, perquè li era
més costós. O bé, la gran campanya sobre
l’empresa Nestlé, anomenada «Babymilk
Action» (acció per la llet infantil), com a càstig
per haver repartit llet en pols per a nadons
en regions on l’aigua potable no és fàcil d’aconseguir,
per la qual cosa els nadons s’intoxicaren
per haver begut aigua contaminada
en lloc de llet materna. En el nostre país, hi
va haver un boicot molt conegut respecte de
la llet de l’empresa Pasqual durant el 2003,
el qual s’ha calculat que va fer disminuir les
vendes en un 30%, però que, finalment, en
lloc de pèrdua de llocs de treball va propiciar
més inversions. Un altre exemple important
va ser el que es va promoure contra empreses
que es considerava que havien dedicat part
del seus beneficis a finançar o aprofitat la
reconstrucció subsegüent a la guerra de l’Iraq (des
de l’abril de 2003).
Perquè els boicots siguin un èxit cal que tinguin un
objectiu molt clar, que els ciutadans puguin identifi-

car amb facilitat el producte i que la causa sigui legítima,
de manera que es faciliti que els consumidors
se’n sentin responsables. També és necessari que
l’acció sigui viable en el context i que sigui vista com
una eina eficaç per a aquella causa.
En general, s’ha estès la idea que hi ha molts aspectes
de les accions en forma de boicot que poden provocar
la pèrdua de llocs de treball o el tancament
d’empreses. Però aquesta idea no té fonament, ja les
coses no són així normalment. Per exemple, els boicots
esmentats contra l’empresa Shell i contra la
Nestlé no van comportar cap acomiadament. I la
campanya que l’any 2003 es va dur a terme a Catalunya
en contra de la llet Pasqual va impulsar la
creació d’una nova central lletera a Gurb (Osona).
El problema podria ser molt més greu si hi ha tancaments
d’empreses en regions en desenvolupament.
Cal dir, però, que els moviments econòmics que fan
tancar les empreses no són els boicots, que sovint
provoquen un augment en la despesa en propaganda
per netejar la imatge corporativa de l’empresa, sinó
les fusions, privatitzacions i deslocalitzacions.
Aquestes sí que poden provocar el tancament d’empreses,
però, en tot cas, això és una conseqüència de
la competència salarial entre el Nord i el Sud i entre
diferents estats del Sud i no pas dels boicots.
Per impulsar un boicot cal tenir en compte un seguit
d’informacions importants. Cal, primer de tot, que
tingui un gran ressò públic. És lògic: sense la implicació
d’un segment important de població no hi ha
boicot possible. Per tant, cal una bona informació
dels consumidors a través de tots els mitjans possibles
potencials, explicant adequadament els seus
motius. Un altre factor important és concentrar l’acció
en unes empreses o productes molt determinats,
ja que en cas contrari es produeix dispersió i les
empreses afectades ho noten molt poc.
Pressió sobre els poders públics
perquè afavoreixin un consum
més racional i sostenible
Finalment, hi ha una altra acció que els consumidors
poden dur a terme d’una forma organitzada, a través
de les seves xarxes i associacions o, fins i tot, a escala
individual: es tracta de reclamar als governants
lleis i polítiques que promoguin una producció i un
consum més favorable a la justícia social, al medi
ambient i a la pau.
És evident que els consumidors, per molt que intentin
canviar els seus hàbits de consum, difícilment poden
modificar per ells sols les grans tendències socials,
econòmiques i polítiques que comporten un consum
injust i poc sostenible. Això requereix no solament
consumidors cada cop més conscienciats, sinó també
lleis i polítiques públiques favorables.
Calen lleis que sancionin les agressions medioambientals,
que controlin la composició dels productes,
que obliguin els fabricants a recollir els residus i
reciclar, que controlin les condicions laborals, que
imposin obligacions a les empreses en matèria de
producció, de transport i d’informació als consumidors
i que afavoreixin pràctiques més sostenibles (en
consum d’energia i aigua, en matèria de mobilitat,
etc.).
Els poders públics tenen en les seves mans múltiples
instruments per incidir en el mercat, tant en la producció
com en el consum: les sancions, els impostos,
les subvencions, la planificació urbanística, les
inversions, la propaganda institucional o la compra
que fan ells mateixos com a consumidors, que representa
un tant per cent important del volum total de
vendes en l’economia d’un país. Amb tots aquests
instruments, es pot promoure la responsabilitat de
les empreses, l’estalvi energètic, l’ús d’energies
renovables, l’ús del transport públic en detriment del
vehicle privat, la preservació de la biodiversitat, dels
boscos, dels rius i dels mars, del paisatge, de la costa
i totes les zones naturals, impedir determinades
pràctiques depredadores, etc.
En definitiva, es tracta d’exigir als poders públics un
compromís més important per tal d’afavorir un consum
més moderat, més just i més sostenible i per
avançar cap a una economia no tan dependent de la
producció de béns materials.
REFERÈNCIES
BIBLIOGRÀFIQUES
Per un consum responsable 21
• Adela Cortina, Por un consumo ético. Taurus,
2002
• World Watch Institute, L'estat del món 2004. La
societat de consum. 2004
• Piergiorgio M. Sandri, Dinero ético. Plaza &
Janés editores, 2002
• Revista Opcions, Centre d’Informació i Recerca
del Consum (CRIC)

NÚM 1 DEUTE EXTERN, ¿DEUTE ETERN?
ARCADI OLIVERES BOADELLA
MAIG 1998 · FEBRER 1999 (2A. ED.)
NÚM 2 SEMPRE S’HAN DE PAGAR ELS DEUTES?
ELS CRISTIANS I EL DEUTE EXTERN
SETEMBRE 1998 · ABRIL 1999 (2A. ED.)
NÚM 3 ELCOMERÇ D’ARMES A LA REGIÓ
DELS GRANS LLACS
VERÒNICA PUIGJANER
NOVEMBRE 1998
NÚM 4 L’ATUR: DEBATS I PROPOSTES IDEES
PER ACABAR AMB LA SOCIETAT SALARIAL
ANDRÉS ROS PUEYO
DESEMBRE 1998
NÚM 5 BIOTECNOLOGIA, BIODIVERSITAT
I ALIMENTS TRANSGÈNICS
LLUÍS M. J. DE CISNEROS PAÑELLA
MAIG 1999
NÚM 6 PREGUNTES I RESPOSTES ENTORN
DEL DEUTE EXTERN
ANNA M. GARRIGA
JULIOL 1999
NÚM 7 VIGILÀNCIA CIUTADANA: LA GUERRA
ELECTRÒNICA. EL CONTROL SOCIAL
A TRAVÉS DE LES NOVES TECNOLOGIES
VIVIANE ALICE DENOYERS
DESEMBRE 1999
NÚM 8 GANDHI I LA NO-VIOLÈNCIA
ANTONI SOLER
JUNY 2000
NÚM 9 ELMÓN AMENAÇADOR DE LES ARMES
LLEUGERES
ARNAU GÓMEZ FERRER I SUSANNA SOLER VIVANCOS
NOVEMBRE 2000
NÚM 10 SOROLLS
LLUÍS J. DE CISNEROS
GENER 2001
NÚM 11 REPENSAR EL SOCIALISMO
LUIS DE SEBASTIÁN
MARÇ 2001
NÚM 12 PLA COLÒMBIA: UN PLA DE GUERRA
DANA KATHRYN MASON
JUNY 2001
NÚM 13 EL FUTUR DEL CRISTIANISME
RAMON M. NOGUÉS
JULIOL 2001
Quaderns
per a la solidaritat
NÚM 14 INVERSIONS ESPANYOLES
A AMÈRICA LLATINA
SANDRA CARRERAS, NÚRIA GIMÉNEZ,
INGRID OLIVES, PATRÍCIA RODRÍGUEZ
I VANESA VALIÑO
GENER 2002
NÚM 15 DONES, CONFLICTES I CONSTRUCCIÓ
DE LA PAU
ÈLIA SUSANNA
FEBRER 2002
NÚM 16 LA PRESÓ A CATALUNYA.
UN DIAGNÒSTIC DE LA SITUACIÓ ACTUAL
COMISSIÓ DE PRESONS DE JUSTÍCIA I PAU
NOVEMBRE 2002
NÚM 17 CONTRA LA GLOBALITZACIÓ PARCIAL
JOAN GÓMEZ I SEGALÀ
OCTUBRE 2003
NÚM 18 FÒRUMS, MOVIMENTS SOCIALS I PARTICIPACIÓ
PERE ORTEGA
GENER 2004
NÚM 19 PER UNA DEFENSA EUROPEA NO ARMADA
TOMÀS GISBERT I PERE ORTEGA (CENTRE DELÀS)
MAIG 2004
NÚM 20 LA POBRESA A CATALUNYA AVUI
COMISSIÓ DE QUART MÓN DE JUSTÍCIA I PAU
GENER 2005
NÚM 21 LES GUERRES DE LA TELE
ALEJANDRO POZO
GENER 2005
NÚM 22 MOVIMENTS DE CONSTRUCCIÓ DE PAU
DES DE LES DONES COLOMBIANES
SANDRA LILIANA I ALICIA BARBERO
FEBRER 2005
NÚM 23 GUERRA EN EL NOU CONTEXT
DE GLOBALITZACIÓ
TICA FONT
ABRIL 2005
NÚM 24 PER UN CONSUM RESPONSABLE
COMISSIÓ D’ECONOMIA SOLIDÀRIA,
DE JUSTÍCIA I PAU
MAIG 2005

Amb la col·laboració de la Fundació Tam-Tam
JUSTÍCIA I PAU
Comissió d’Economia Solidària
Amb el suport de:
Generalitat de Catalunya
Agència Catalana
de Cooperació al Desenvolupament