ELS SURFING SIRLES NEDANT EN L'AMBULÀNCIA

I crec que la lletra de ”Esplai Girls” té història...
Uri: Està aprofitada d’un grup d’oi futbolero de Manresa que es reia de la resta de la penya oi.
Recordo que tenien un mapa com el que fan servir els bascos per reivindicar que els presos tornin
al País Basc, però amb el mapa de Catalunya i les fletxes cap enfora. Quan el grup es va desfer, vaig
pensar que podíem fer servir la frase “fora catalans dels Països Catalans”, i així va ser.
Recordo que als 80 hi havia un grup de Madrid, Séptimo Sello, que deia “todos los paletos
fuera de Madrid”...
Martí: Aquí és més aviat que fotin el camp tots els guays. Que es quedin a Hollywood i ens deixi’n
tranquils.
Per una banda tan física, natural i enèrgica com la vostra, el pas del temps és un argument
que juga en contra o a favor?
Uri: El pas del temps potser ens fa més cínics, però al marge d’això ens veiem igual que llavors, amb
la mateixa actitud. De fet jo crec que hem perfeccionat les intuïcions que teníem en aquella època.
Guillem: Jo no crec que degut a que les coses s’hagin posat socialment molt pitjor que llavors tinguem
més fàcil perpetuar aquella impetuositat i salvatgisme. No crec que tingui relació. De fet, pots
fer una cançó molt tranqui i mostrar un cabreig enorme.
Uri: Amb el temps estic agafant gust a dir les coses sense posar-me cafre, una mica com fer un caramel
enverinat, que sembli una cosa i sigui altra.
Podeu ser percebuts com un poca-soltes, ho creieu un error de percepció?
Uri: M’agradaria que fos un error de percepció.
Guillem: Quan defineixes una banda defineixes els seus membres. És complicat. Jo crec, més aviat,
que som impetuosos, no poca-soltes.
Uri: De tota manera hem de reconèixer que una mica gamberros sí que ho som. Tot sigui dit.
I quina es la intenció de fons de la banda?
Uri: És un debat que encara no tenim tancat.
Guillem: Amb l’altre disc van dir que érem canalles, i jo crec que no és una realitat.
Martí: La forma de ser percebuts depèn del bagatge de cadascú. Per a un rockero som una banda de
rock, per a un escolanet podem ser uns canalles.
Uri: El que jo intento amb els Surfing Sirles és explicar que la vida que fa ciutat a una ciutat, la vida
subterrània, està desapareixent a Barcelona, que cada dia sembla una ciutat més morta. Tinc una
altra intenció, i és evidenciar que malgrat totes aquestes cançons que parlen de baixar a comprar el
pa i fer el cafè amb la xicota, cançons en les que sembla que no passa res, jo crec que estan passant
moltes més coses, i són coses molt fortes i crues.
Martí: No som dels que criden a la vaga general amb les lletres, però crec que amb les lletres, el so
i l’actitud del grup es pot percebre la insatisfacció amb les coses que estan passant. No crec que tot
sigui tan inocu i transparent com sembla escoltant determinats grups.
Us considereu més irònics o més cínics?
Martí: Jo crec que som més irònics, tenim molta càrrega de “cachondeo”.
Guillem: Sí, però no oblideu que Panero afirmava que fins i tot la ironia marca una barrera de superioritat
amb el destinatari de la mateixa. S’ha d’anar en compte perquè en cas contrari és fàcil posar-se
en un pla de superioritat.
Martí: D’acord, però el sentit de l’humor és una eina molt útil i integradora. De fet, tots els artistes
que m’interessen tenen alguna espurna de sentit de l’humor. El riure és molt sa. Allibera moltes
endorfines.
I en un grup tan iconoclasta com el vostre, a què venen aquestes “poses” tan rockeres
a l’escenari, aquesta implícita reivindicació de qüestions físiques lligades al rock més
“machorro”?
Uri: El nostre to rockero prové del hardcore, un món estanc i tancat on tothom es coneix, on hi ha un
contacte físic, la gent es tira pel terra. Tot aquest to catàrtic i fàcil prové del hardcore. Sóc hardcoreta
fa molt de temps, ja als 12 anys sentia el que jo volia sentir. No el que em donaven. I sí, l’assumpte de
les “poses” potser sí és una contaminació del rock.
Més rauxa que seny?
Guillem: M’interessen el seny i la rauxa. De fet són dues cares de la mateixa cosa, són inseparables.