28.04.2013 Views

booklet mmbonet 5

booklet mmbonet 5

booklet mmbonet 5

SHOW MORE
SHOW LESS

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.

Palau Sant Jordi, 23 d’abril de 1997


MARIA DEL MAR BONET:<br />

MATÈRIA ÍNTIMA SONORA<br />

Entapissaré d’olorosa murtra els carrers d’amistad d’aquestes retxes i trenaré garlandes de joia que penj entre mot i mot perquè tothom sàpiga que ha començat la festa<br />

gran de celebració dels trenta anys de Maria del Mar Bonet com a cantant. Quin guster, poder fruir del làser fulgurant d’aquesta veu de la Bonet brescada de mels ardents<br />

i de verins d’amor, de foc i neu plegats! Tot comença al carrer de la Pelleteria de Palma, on neix de mare de Gràcia de Barcelona, Mercè, i de pare de la Calatrava de Ciutat<br />

de Mallorca, Joan: el temps de la infantesa en aquell barri menestral entre perfums de pinassa cremada i ensaïmades, tintorers, peixateres i esmoladors, escola pública i<br />

coral Stella Maris del mestre Galmés, guitarra i classes de Juanito Coll, i la línia de l’horitzó marí com a frontera, fou el país personal i el terrer secret que fonamentà el<br />

seu futur. El català de Barcelona de la seva mare i els seus avis materns s’entrunyella amb el català de Ciutat de son pare i del seu germà amarant-la d’una riquesa d’accents<br />

i de músiques verbals que després fesomiaran les seves cançons amb clarors de prodigi. Als vint anys Els Setze Jutges l’acullen tot d’una: Barcelona se li obre d’ampit en<br />

ample. M’és impossible condensar aquests trenta anys de creació, d’invenció i de recerca de Maria del Mar com a compositora i com a cantant: “una professió gojosa a<br />

la qual he donat el millor de la meva vida”, em deia fa no res.<br />

Des d’un bell començament conjuga les cançons pròpies i el musicat dels poetes que estima (Rosselló-Pòrcel, Costa, Alcover, les Rondalles...) amb la investigació de les<br />

tonades i cançons populars de feina i de festa de Balears, que després eixamplarà a tota la Mediterrània. No hi ha ni gota de folklorisme en la veu matèrica d’aquesta valenta<br />

dona que en contacte fondo amb els intèrprets, cantadors i estudiosos de la música popular s’abeura de l’agre de la terra i, fent vibrar amb treballat mester les seves<br />

cordes vocals, ens conmou i ens fascina amb un eixam de metamorfosis i, alhora, ens fa veure i sentir l’esperit de la nació petita, coratjosa i oberta que som: la Bonet ens<br />

ensenya a ser el que som. La Bonet ens ha fet assaborir també (tan bé!) mil i un accents seus en la llengua catalana, i per això mateix ens ha fet ser (i ens hi ha fet ser). El<br />

plaer sonor i el pa de terra de la fràgil identitat són el banquet delitós que ens ofereix en cada disc, en cada etapa de la seva fervorosa investigació. Els artistes vers no maduren<br />

perquè són com la mar que s’innova sempre seguit: apassionada adolescent, La Bonet no s’atura de viure al «carpe diem» intens de fer bell i bo el moment, d’omplir-lo<br />

amb les llepolies de la seva exploració, de lar-lo amb les invencions de noves veus dins sa veu i d’entregar-lo com una ofrena deliciosa. Com podem donar les gràcies a<br />

Maria del Mar Bonet per les vastes, riques i fondes zones d’emoció i pler que ens ha donat aquests trenta anys?<br />

Biel Mesquida<br />

Palma de Mallorca, març 1997


ÍNDEX<br />

ÍNDICE<br />

1. Aigo....................................................................9<br />

2. Inici de campana...............................................10<br />

3. Me n’aniré de casa..............................................11<br />

4. Mercè................................................................12<br />

5. L’àguila negra....................................................13<br />

6. Abraça’m...........................................................14<br />

7. No voldria res més ara........................................17<br />

8. Jim....................................................................18<br />

9. Viure sense tu....................................................19<br />

10. No trobaràs la mar...........................................20<br />

11. Carta a un amic...............................................23<br />

12. Es fa llarg, es fa llarg esperar..............................24<br />

13. La música........................................................26<br />

14. Cançó de bressol..............................................29<br />

15. Tonades de segar..............................................29<br />

16. Nova cançó de l’amor perdut...........................30<br />

17. Den itan nisi....................................................32<br />

18. Temps de calabruix..........................................33<br />

19. La dansa de la primavera..................................34<br />

20. Carta a l’exili..................................................37<br />

21. Les illes............................................................38<br />

22. Alenar..............................................................41<br />

23. Cançó de Na Ruixa Mantells..........................42<br />

24. Bir demet yasemen..........................................44<br />

25. Anells d’aigua..................................................46<br />

26. Trigales verdes/La mort de na Margalida..........49<br />

27. Per Hipòcrates.................................................50<br />

28. Què volen aquesta gent?...................................52<br />

29. Dona’m la mà..................................................57<br />

30. Des de Mallorca a l’Alguer...............................58<br />

31. El pi de Formentor...........................................60<br />

32. La balenguera..................................................62<br />

33. La veu del mar.................................................64<br />

34. Jota marinera...................................................65


AIGO<br />

(fragment)<br />

Aigo, vos demanam aigo,<br />

i vós, Senyor, mos dau vent<br />

i mos girau ses espatles<br />

i feis com qui no mos sent.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

AGUA<br />

(fragmento)<br />

Agua, os pedimos agua<br />

y vos Señor, mandáis viento<br />

y nos volvéis la espalda<br />

como si no entendiérais.<br />

9


INICI DE CAMPANA<br />

Inici de campana<br />

efímer entre els arbres<br />

-fora porta- de tarda.<br />

La pols dels blats apaga<br />

un or trèmul en punxes<br />

blanquinoses de plana.<br />

L’àmbit vincla i perdura<br />

comiats d’enyorances<br />

d’avui mateix.<br />

Desvari de vies solitàries.<br />

Argila i calç.<br />

Finestres de la casa tancada<br />

quan torno, d’horabaixa,<br />

girant-me adesiara.<br />

Lletra: B. Rosselló Porcel<br />

Música: Maria del Mar Bonet<br />

INICIO DE CAMPANA<br />

Inicio de campana<br />

efímero entre los árboles<br />

-puertas afuera-, en la tarde.<br />

El polvo de trigal apaga<br />

un oro trémulo de puntas<br />

blanquecinas de planicie.<br />

El ámbito doblega y perdura<br />

adioses de añoranzas<br />

de hoy mismo.<br />

Desvarío de sendas solitarias.<br />

Arcilla y cal.<br />

Ventanas de la casa cerrada<br />

cuando regreso, a la caída de la tarde,<br />

volviendo de vez en cuando la mirada.<br />

10


Me n’aniré de casa,<br />

me n’aniré des camp,<br />

ses oliveres grises<br />

endarrere quedaran.<br />

Me n’aniré de casa<br />

pes camí des vent,<br />

potser trobaré tempesta,<br />

tal vegada molt mal temps.<br />

ME N’ANIRÉ DE CASA<br />

ME IRÉ DE CASA<br />

Me iré de casa<br />

me iré de los campos,<br />

los grises olivos<br />

quedarán atrás.<br />

Me iré de casa<br />

por el camino del viento,<br />

puedo encontrar tormentas,<br />

tal vez muy mal tiempo.<br />

Es meu amic en Pere<br />

i es meu germà més gran<br />

fa temps que se n’anaren<br />

i ja no tornaran.<br />

Si jo dic a mu mare<br />

que també me’n vull anar,<br />

mu mare sempre plora,<br />

i jo ja no sé plorar...<br />

Mi amigo Pedro<br />

y mi hermano mayor<br />

hace tiempo que se fueron<br />

y ya no volveran.<br />

Si le digo a mi madre<br />

que yo también me iré,<br />

mi madre siempre llora,<br />

y yo ya no sé llorar…<br />

Me n’aniré de casa<br />

pes camí des vent,<br />

potser trobaré tempesta,<br />

tal vegada molt mal temps.<br />

Me n’aniré de casa,<br />

me n’aniré des camp,<br />

ses oliveres grises<br />

endarrere quedaran.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

Me iré de casa<br />

por el camino del viento,<br />

puedo encontrar tormentas,<br />

tal vez muy mal tiempo.<br />

Me iré de casa,<br />

me iré de los campos,<br />

los grises olivos<br />

quedarán atrás.<br />

11


MERCÈ<br />

Mercè,<br />

Palma, n’és llunyana;<br />

sóc lluny dels carrers,<br />

lluny dels ametllers<br />

i d’aquells carrers que clou la murada.<br />

Mercè,<br />

lluny del teu esguard<br />

i del vent tranquil,<br />

de la casa clara;<br />

lluny d’aquells terrats<br />

on els gorrions s’estimen i canten,<br />

i les monges estenen<br />

els pecats del món i la roba blanca.<br />

I un frare balla<br />

arran de teulada,<br />

esperant prendre el vol,<br />

cap el cel tan blau,<br />

faldilles enlaire.<br />

Mercè,<br />

taronges i ors damunt de la taula;<br />

les gavines t’acompanyin<br />

el lent caminar cap a l’horabaixa.<br />

Sempre tornaré<br />

a la nostra platja;<br />

les ones no em deixen, mu mare,<br />

allunyar-me’n massa.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

MERCÈ<br />

Mercè,<br />

Palma lejana;<br />

y yo lejos de las calles,<br />

lejos de los almendros<br />

de aquellas calles que mueren en la muralla.<br />

Mercè,<br />

lejos de tu mirada<br />

y del viento tranquilo,<br />

de la casa clara;<br />

lejos de las azoteas<br />

donde los gorriones se aman y cantan,<br />

y las monjas tienden<br />

los pecados del mundo y la ropa blanca.<br />

Y un fraile baila<br />

sobre el tejado,<br />

esperando emprender el vuelo,<br />

hacia el azul del cielo,<br />

faldas al aire.<br />

Mercè,<br />

sobre tu mesa ores y naranjas;<br />

las gaviotas te acompañen<br />

el lento caminar hacia la hora baja.<br />

Siempre volveré<br />

hasta nuestra playa;<br />

las olas no me dejan, madre,<br />

alejarme mucho...<br />

12


L’ÀGUILA NEGRA<br />

Un bon dia, o potser una nit,<br />

prop del mar jo m’havia adormit<br />

quan, de cop, el cel s’omple de llum,<br />

i un ocell negre surt sense venir d’enlloc.<br />

Lentament, les ales bategant,<br />

lentament, ell anava girant.<br />

Prop de mi, el batec s’acabà<br />

i, com caigut del cel,<br />

l’ocell es va aturar.<br />

Els ulls eren de color robí<br />

i les plomes de color de nit.<br />

I al seu front, mil raigs de to suau,<br />

l’ocell, rei coronat,<br />

portava un diamant blau.<br />

Amb el bec la cara em va tocar,<br />

el seu coll em vaig trobar a la mà.<br />

Fou llavors que jo vaig saber qui,<br />

imatge del passat,<br />

volia tornar amb mi.<br />

Bon ocell, porta’m amb tu al país<br />

d’altres temps, sigues el meu amic.<br />

Com abans, en somnis clars d’infant,<br />

estels i més estels<br />

collirem tremolant.<br />

Com abans, en somnis clars d’infant,<br />

com abans, damunt d’un núvol blanc,<br />

com abans, tu i jo el sol encendrem<br />

i a l’illa del record<br />

la pluja llançarem...<br />

L’ocell negre tombà els ulls al sol,<br />

cap al cel tot d’una emprengué el vol.<br />

Bàrbara/D. Abella<br />

AGUILA NEGRA<br />

Un buen día, o quizás una noche,<br />

a la orilla del mar me había dormido<br />

cuando, de pronto, como rasgando el cielo,<br />

surgió un águila negra del vacío.<br />

Lentamente, sus dos alas batía,<br />

lentamente, giraba en torno mío.<br />

A mi costado, luego, en un rumor de plumas<br />

cual caído del cielo,<br />

el ave se posó.<br />

Sus ojos eran de color rubí,<br />

y sus plumas del color de la noche.<br />

Mil delicados rayos en su frente,<br />

coronada de pájaro monarca,<br />

irisaba un gran diamante azul.<br />

Con el pico me acarició la cara,<br />

y en mi mano deslizó su cuello.<br />

Entonces, sólo entonces, comprendí,<br />

que imagen del pasado,<br />

a mi lado había regresado.<br />

¡Pájaro querido! Llévame al país<br />

de otros tiempos, y sé mi amigo.<br />

Como antes, en los claros sueños de infancia,<br />

estrellas y más estrellas<br />

recojeremos temblando.<br />

Como antes, en mis sueños de niño,<br />

como antes, sobre una nube blanca,<br />

El sol incendiaremos, como antes,<br />

regaremos con lluvia<br />

la isla del recuerdo.<br />

Pero el águila negra desvió la mirada,<br />

se elevó en un instante y se perdió en el cielo.<br />

13


ABRAÇA’M<br />

(amb Manuel Camp)<br />

Abraça’m, se’m fa tan dolç el teu bes,<br />

abraça’m, més tendre no tinc res més;<br />

et veig un instant<br />

i omples de festa el record;<br />

el teu deix, estrany,<br />

em torba i em pren el cor.<br />

M’agrada tot el que em fas, el que em dius,<br />

però encara m’agrades més si em somrius...<br />

No t’estiguis mai<br />

de dir que vols estar amb mi,<br />

tu, amorós i tendre amic.<br />

G. i I. Gershwin<br />

Adaptació lliure: Josep Tero<br />

ABRÁZAME<br />

(con Manuel Camp)<br />

Abrázame, son tan dulces tus besos,<br />

abrázame, no tengo nada más tierno que tus besos;<br />

te veo un instante<br />

y llenas de esta todos mis recuerdos;<br />

tu manera de ser, extraña,<br />

me turba y se me lleva el corazón.<br />

Me gustan tanto tus caricias, tus palabras,<br />

pero todavía me gustas más si sonríes…<br />

No dejes nunca<br />

de decirme que quieres estar conmigo,<br />

tú, mi querido, mi tierno amigo.<br />

14


NO VOLDRIA RES MÉS ARA<br />

No voldria res més ara<br />

que estimar-te<br />

o sentir el teu cos, ben a aprop.<br />

No voldria res més ara<br />

que el teu somriure<br />

i ni un alè d’aire entre tu i jo.<br />

No tenc ara res més, ara,<br />

que aquesta cambra;<br />

i només un poc meva,<br />

la llum dels nestrons.<br />

Ahir pel carrer vaig perdre<br />

paraules i cançons<br />

i estic aquest matí tan buida...<br />

Un renou de mosques<br />

fa somriure els vidres,<br />

i el vent m’omple de fulles<br />

un jardí transparent.<br />

Ben lluny, això, de tu i de mi,<br />

com si fos un núvol falaguer.<br />

No voldria res més ara<br />

que el teu somriure,<br />

i el vent s’enduria dels meus llavis<br />

la cançó.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

SÓLO QUISIERA AHORA<br />

Sólo quisiera ahora<br />

tenerte para amarte<br />

y sentir tu cuerpo junto al mío.<br />

Sólo quisiera ahora<br />

tu sonrisa<br />

y ni una tenue brisa entre tu y yo.<br />

No tengo otra cosa ahora<br />

que este cuarto;<br />

y tan sólo un poco mía,<br />

la luz de sus ventanas.<br />

Ayer perdí en las calles<br />

palabras y canciones<br />

y esta mañana me siento tan vacía…<br />

El vuelo de las moscas<br />

cosquillea en los cristales,<br />

y el viento llena de hojas<br />

mi jardín transparente.<br />

Y, todo, lejos de ti y de mí,<br />

como una nube ligera.<br />

Sólo quisiera ahora<br />

tu sonrisa<br />

y el viento se llevaría<br />

de mis labios la canción.<br />

17


JIM<br />

Jim no em porta mai les ors que prefereixo,<br />

Jim, no riem mai junts, i jo no m’ho mereixo,<br />

no sé per què estic tan boja per Jim.<br />

Jim no em diu mai que sóc el seu desig ardent;<br />

el foc de l’amor amb què ell ja no s’encén,<br />

malgrat els anys que fa que sortim.<br />

Si em sento emmalaltir d’amor<br />

jo faig com si em vengés;<br />

el deixo fugir, però el meu cor<br />

s’esquerda encara més.<br />

Sé que el dia que m’estimi em deixarà;<br />

podeu creure’m: sigui avui o bé demà,<br />

sempre duré amb mi alguna cosa de Jim.<br />

N. Shawn / C. Petrillo / M. Samuels<br />

Adaptació: Quico Pi de la Serra<br />

JIM<br />

Jim no me trae nunca las ores que preero,<br />

Jim, nunca reímos juntos, y yo no lo merezco,<br />

no sé porqué estoy tan loca por Jim.<br />

Jim nunca me dice que soy su deseo ardiente;<br />

el fuego del amor con el que ya no se enciende,<br />

a pesar de los años que hace que salimos.<br />

Si siento enfermar de amor<br />

hago como si me vengara,<br />

lo dejo irse, pero mi corazón,<br />

se desgarra aún más.<br />

Sé que el día que me quiera me dejará;<br />

podéis creerme: hoy o mañana, tanto da,<br />

siempre llevaré conmigo alguna cosa de Jim.<br />

18


VIURE SENSE TU<br />

Viure sense tu,<br />

quin dur aprenentatge;<br />

davant el meu mirall,<br />

aprenent a parlar-me.<br />

El mestre que m’ensenya<br />

és el temps que no para.<br />

Viure sense tu,<br />

quin dur aprenentatge;<br />

com un que ja no hi veu<br />

i a poc a poc, per les cambres,<br />

reconeix els seus mobles<br />

pels cops a les cames.<br />

El temps em besa els ulls<br />

i m’eixuga les llàgrimes;<br />

lentament va apagant<br />

les olors que deixares.<br />

De nou la nit i jo<br />

dins aquest llit tan ample.<br />

I la temuda pau,<br />

que ja ha tornat a casa;<br />

i feia tant de temps<br />

que demanava entrada,<br />

donant-me, tendrament,<br />

la seva mà glaçada.<br />

Viure sense tu<br />

i, a poc a poc, oblidar-te.<br />

Lletra: Maria del Mar Bonet<br />

Música: Lautaro Rosas<br />

VIVIR SIN TI<br />

Vivir sin ti,<br />

qué duro aprendizaje;<br />

delante del espejo,<br />

voy aprendiendo a hablarme.<br />

Un maestro me enseña<br />

el tiempo infatigable.<br />

Vivir sin ti,<br />

qué duro aprendizaje;<br />

como quien queda ciego<br />

y poco a poco sabe,<br />

reconocer los muebles<br />

por el daño que hacen.<br />

El tiempo besa mis ojos<br />

y me enjuaga las lágrimas;<br />

apagando lentamente<br />

el rastro de tu olor.<br />

De nuevo la noche y yo<br />

en esta cama tan grande.<br />

Y la temida paz,<br />

que ha regresado a casa<br />

y hacía tanto tiempo<br />

que pretendía entrar,<br />

me tiende, con ternura,<br />

su mano helada.<br />

Vivir sin ti<br />

y aprender a olvidarte.<br />

19


NO TROBARÀS LA MAR<br />

(amb Joan Manuel Serrat)<br />

Si un dia véns a casa,<br />

et mostraré es jardí,<br />

un núvol que tenc al pati<br />

i la or de gessamí.<br />

No trobaràs la mar,<br />

la mar fa temps que va fugir:<br />

un dia se’n va anar<br />

i em va deixar aquí.<br />

Deixaré sa feina per tu,<br />

ses eines damunt sa taula;<br />

tancaré bé sa nestra<br />

i es vent no em robarà cap paraula.<br />

No trobaràs la mar...<br />

Trobaràs noves ors<br />

i fruites a sa taula,<br />

i una cançó per a tu,<br />

que fa temps que tenc guardada.<br />

No trobaràs la mar...<br />

I més tard, quan te’n vagis,<br />

serà l’hivern cada nit,<br />

jauré en el mateix llit<br />

amb la fredor en els llavis.<br />

No trobaràs la mar...<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

NO ENCONTRARÁS EL MAR<br />

(con Joan Manuel Serrat)<br />

Si un día vienes a casa,<br />

te enseñaré el jardín,<br />

una nube que tengo en el patio<br />

y la or de jazmín.<br />

No encontrarás el mar,<br />

el mar hace tiempo que huyó:<br />

un buen día se fue<br />

y me dejó aquí.<br />

Dejaré por ti mi trabajo,<br />

los cinceles sobre la mesa;<br />

cerraré la ventana<br />

para que el viento no robe ni una palabra.<br />

No encontrarás el mar...<br />

Encontrarás nuevas ores<br />

y fruta sobre la mesa,<br />

y una canción para ti,<br />

que hace tiempo que guardo.<br />

No encontrarás el mar...<br />

Y más tarde, cuando te vayas,<br />

cada noche será invierno,<br />

dormiré en la misma cama<br />

con frío sobre los labios.<br />

No encontrarás el mar...<br />

20


CARTA A UN AMIC<br />

Per altres sé de tu, i molt poques vegades<br />

cau aquell tel que tot ho fa confús.<br />

On ets? On ets? Per què no em truques?<br />

Voldria veure’t i parlar amb tu.<br />

T’envio missatges per ones invisibles,<br />

per camins sonors que tu només entens.<br />

Aquestes paraules també van insegures<br />

dins una ampolla de nàufrag, a mercè dels corrents.<br />

T’has oblidat de mi potser per sempre<br />

i crec que així de mi també m’oblido.<br />

No em facis mal, torna’m aquella imatge;<br />

és l’única que jo de mi estimo.<br />

Per quins camins entossudits t’allunyes,<br />

pobres motius per als penediments…<br />

Si tu volguessis em trobaries<br />

on em deixares, amic, fa tant de temps.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

CARTA A UN AMIGO<br />

Por otros se de ti, y muy contadas veces,<br />

cae aquel velo que todo lo confunde.<br />

¿Dónde estás? ¿Dónde estás? ¿Por qué no me llamas?<br />

Me gustaría verte y hablar contigo.<br />

Te envío mensajes en ondas invisibles,<br />

por caminos sonoros que sólo tú comprendes.<br />

También estas palabras viajan inseguras<br />

en botella de náufrago, a merced de corrientes.<br />

Te olvidaste de mí tal vez ya para siempre<br />

y creo que así también de mí me olvido.<br />

No me hagas daño, devuélveme aquella imagen;<br />

es la única que de mí misma aprecio.<br />

Por qué caminos de obstinación te alejas,<br />

pobres razones para el arrepentimiento…<br />

Si quisieras, amigo, aún me encontrarías<br />

donde me dejaste, hace ya tanto tiempo.<br />

23


ES FA LLARG, ES FA LLARG ESPERAR<br />

Oh, que llarga es fa sempre l’espera,<br />

quan s’espera que vingui el pitjor;<br />

i que trista i que llarga és l’espera<br />

quan s’espera la mort de l’amor.<br />

Quan s’espera que tot ja s’acabi<br />

per tot d’una tornar a començar;<br />

quan s’espera que al món tot s’enfonsi,<br />

per tornar-lo a edicar.<br />

Es fa llarg, es fa llarg esperar.<br />

I es fa trist esperar cada dia<br />

el cel roig i el sol que ja se’n va,<br />

i es fa fosc esperar cada dia,<br />

perquè els dies se’n van sense pressa<br />

i les hores no volen fugir,<br />

perquè esperes, i esperes, i esperes,<br />

i vols demà, però encara és ahir.<br />

Es fa trist, es fa trist esperar!<br />

I es fan lents els matins i les tardes,<br />

quan l’espera et desvetlla el neguit.<br />

I es fan grises les llargues lentes tardes,<br />

perquè et sents amb el cor ensopit;<br />

perquè sents que tens l’ànima morta<br />

i ho veus tot, tot el món, molt confús,<br />

perquè et trobes amb les portes closes,<br />

i tancat com un gos rabiós.<br />

Es fa fosc, es fa fosc esperar!<br />

I es fan grises les hores d’espera,<br />

quan no plou però veus el cel plujós.<br />

I es fan llargues les grises esperes,<br />

quan la sents a prop per a tots dos;<br />

quan, fa dies, ni xiules ni cantes,<br />

i fa temps que vas fer l’últim somrís;<br />

quan al cor sents la mort i t’espantes<br />

en pensar: ”potser és l’últim avís.”<br />

Es fa gris, es fa gris esperar!<br />

Lletra i música: Pau Riba<br />

24


SE HACE LARGO, SE HACE LARGO ESPERAR<br />

Oh, qué larga se hace siempre la espera,<br />

cuando se espera que llegue lo peor;<br />

y qué triste y qué larga es la espera<br />

cuando se espera que muera el amor.<br />

Cuando se espera que todo se acabe<br />

para pronto volver a empezar;<br />

cuando se espera que el mundo se hunda,<br />

para volverlo a edicar.<br />

¡Se hace largo, se hace largo esperar!<br />

Y se hace triste esperar cada día<br />

el cielo rojo y el sol que ya se va,<br />

y se hace oscuro esperar cada día,<br />

porque los días escapan sin prisa<br />

y las horas no quieren correr,<br />

porque esperas, y esperas, y esperas,<br />

y anhelas un mañana, pero aún es ayer.<br />

¡Se hace triste, se hace triste esperar!<br />

Y se hacen lentas las mañanas y tardes,<br />

cuando la espera acaba en desazón.<br />

Y se hacen grises las largas lentas tardes,<br />

porque sientes transido el corazón;<br />

porque sientes que tienes el alma muerta<br />

y ves todo el mundo confuso,<br />

porque te hallas con las puertas cerradas,<br />

y encerrado como un perro rabioso.<br />

¡Se hace oscuro, se hace oscuro esperar!<br />

Y se hacen grises las horas de espera,<br />

cuando no llueve pero ves el cielo lluvioso.<br />

Y se hacen largas las grises esperas,<br />

cuando sientes próximo el n de los dos;<br />

cuando hace días que no silbas ni cantas,<br />

y hace tiempo que reiste por última vez;<br />

cuando el corazón siente la muerte y te espantas<br />

al pensar que acaso es el aviso nal.<br />

¡Se hace gris, se hace gris esperar!<br />

25


LA MÚSICA<br />

Si en arribar la lluna<br />

la guitarra vol sonar,<br />

sola, amb la llum de la lluna,<br />

i sense far, ja puc cantar.<br />

Ah, la música, ah...<br />

Seria una meravella<br />

si la lluna es recordés<br />

d’aquella cançó meva<br />

que fa temps li vaig cantar.<br />

Ah, la música,<br />

l’únic amor que no em fa sofrir.<br />

Ah, la música,<br />

neix i no troba l’hora de morir.<br />

És una veu antiga<br />

ancorada als nostres ports,<br />

pots alenar el seu aroma<br />

a la pell de les cançons.<br />

Viatgera de nits, camino<br />

de la mà d’aquests desigs,<br />

només per cantar la música<br />

que em calma si estic sofrint.<br />

Ah, la música, ah...<br />

Ah, la música, ah...<br />

l’única vida que no em fa sofrir, ah…<br />

neix i no troba l’hora de morir, ah…<br />

l’única vida que no em fa sofrir,<br />

ah, la música,<br />

neix i no troba l’hora de morir.<br />

Lletra i música: Enzo Gragnaniello<br />

Adaptació lliure: Albert Garcia i Maria del Mar Bonet<br />

LA MÚSICA<br />

Si al llegar la luna<br />

la guitarra quiere sonar,<br />

sola, con su luz,<br />

y sin faro, puedo cantar.<br />

Ah, la música, ah…<br />

Sería maravilloso<br />

que recordara la luna<br />

aquella canción<br />

que hace tiempo le canté.<br />

¡Ah, la música!<br />

el único amor que no me hace sufrir.<br />

Ah, la música,<br />

nace y no encuentra la hora de morir.<br />

Es una voz antigua<br />

anclada en nuestros puertos,<br />

puedes sentir su aroma<br />

en la piel de las canciones.<br />

Viajera de noches, camino<br />

de la mano de este deseo,<br />

cantar la música<br />

que me calma el sufrimiento.<br />

Ah, la música, ah...<br />

Ah, la música, ah…<br />

la única vida que no me hace sufrir, ah…<br />

nace y no encuentra la hora de morir, ah…<br />

la única vida que no me hace sufrir,<br />

ah, la música,<br />

nace y no encuentra la hora de morir.<br />

26


CANÇÓ DE BRESSOL<br />

(amb Catherine Allard)<br />

No-ni-no, sa meva nina,<br />

no-ni-no-nes, petitó;<br />

no-ni-no, quan l’engronxava<br />

i antes d’engronxar-lo.<br />

Sa nineta és petiteta<br />

i a poc a poc tornarà gran.<br />

Els fadrins qui la voldran<br />

s’hauran de posar levita.<br />

Sa nineta que és petita.<br />

Popular mallorquina<br />

TONADES DE SEGAR<br />

(amb Catherine Allard)<br />

Segadors, segau arreu,<br />

que sa madona se queixa,<br />

i vós sou blat i jo som xeixa,<br />

mestall de bona llavor.<br />

A Albenya segaven ordi<br />

un mes davant Sant Joan,<br />

i com veien es camp tan gran,<br />

cridaven misericordi.<br />

Popular mallorquina<br />

NANA<br />

(con Catherine Allard)<br />

No-ni-no, mi niña,<br />

no-ni-no-nes, pequeña;<br />

no-ni-no, si te acunaba<br />

y aún antes que lo hiciera.<br />

Mi niñita es pequeñita<br />

poco a poco crecerá.<br />

Los muchachos que la quieran<br />

tendrán que vestir levita.<br />

La niñita pequeñita.<br />

TONADAS DE SIEGA<br />

(con Catherine Allard)<br />

Vivo segadores,<br />

que la madona se queja,<br />

vos sóis trigo y yo candeal,<br />

mezcla de buena simiente.<br />

En Albenya segaban cebada<br />

un mes antes de San Juan,<br />

y viendo el campo tan grande,<br />

gritaban misericordia.<br />

29


NOVA CANÇÓ DE L’AMOR PERDUT<br />

(Joan Ramon Bonet)<br />

Avui hem trencat el nostre camí,<br />

avui l’hem deixat i sols hem partit.<br />

Agafaré es ormetjos<br />

i tornaré a començar,<br />

que s’infant ja és home,<br />

i queda molt per trescar.<br />

Res no em deus, res no et dec,<br />

res no ens hem de tornar.<br />

Els moments passats són hermosos,<br />

ja tinc amb què continuar.<br />

Noves mans trobaran secrets al teu cos,<br />

ses meves callaran,<br />

no diran si en saben molts.<br />

No hi ha hagut cap mena d’odi<br />

en el nostre partir;<br />

hem baixat tots dos els ulls<br />

i hem pres el nou, el nou camí.<br />

Ses barques tornen al port,<br />

el sol es comença a aixecar,<br />

sa boira es posa a la mar<br />

i als vells carrers de ciutat,<br />

on el sol hi entra,<br />

on el sol hi entra molt tard.<br />

Lletra i música: Joan Ramon Bonet<br />

NUEVA CANCIÓN DEL AMOR PERDIDO<br />

(Joan Ramon Bonet)<br />

Hoy hemos roto nuestro camino,<br />

hoy lo hemos dejado y solos hemos echado a andar.<br />

Tomaré mis aparejos<br />

y volveré a empezar,<br />

que el niño ya es hombre,<br />

y queda mucho por andar.<br />

Nada me debes, nada te debo,<br />

nada nos vamos a devolver.<br />

Los momentos pasados son hermosos,<br />

ya tengo con qué continuar.<br />

Nuevas manos descubrirán secretos en tu cuerpo,<br />

las mías callarán,<br />

no dirán los muchos que conocen.<br />

No hubo odio<br />

en nuestra despedida;<br />

bajamos la mirada,<br />

y tomamos el nuevo camino.<br />

Las barcas regresan a puerto,<br />

el sol empieza a despuntar,<br />

la niebla se posa en la mar<br />

y en las viejas calles de la ciudad,<br />

donde el sol entra,<br />

donde el sol entra muy tarde.<br />

30


DEN ITAN NISI<br />

Com un drac ferit,<br />

com un illot petit ballant sobre la mar,<br />

és una gorgona, la germana d’Alexandre El Gran;<br />

que gemega amb un crit que mou tempestes.<br />

Amara terres amb deliri<br />

i no amaina ns que totes no són lliures.<br />

Amara terres amb deliri,<br />

prop de Creta.<br />

Lletra: Nikos Kadsantdsaki<br />

Adaptació al català: Albert Garcia<br />

Música: Manos Hadjidakis<br />

DEN ITAN NISI<br />

Como un dragón herido,<br />

como un islote pequeño danzando sobre el mar,<br />

es una gorgona, la hermana de Alejandro el Grande;<br />

que gime con un sollozo que provoca tempestades.<br />

Empapa tierras con su delirio<br />

y no amaina hasta que todas no son libres.<br />

Empapa tierras con su delirio,<br />

junto a Creta.<br />

32


TEMPS DE CALABRUIX<br />

Dins el jardí de ca meva<br />

ha caigut gran pedregada,<br />

i jo, que estava orint,<br />

ne tenc l’esquena mullada.<br />

Les abelles esperant,<br />

culet inquiet dins la casa,<br />

i jo, que volia cantar,<br />

tenc la cançó inundada.<br />

La perera que ja reia<br />

té el somriure censurat,<br />

i jo, que… encalçant l’abril,<br />

tenc el cos gelat de març.<br />

Les anèmones vermelles<br />

i les margalides blanques,<br />

i jo que em veig tota verda<br />

orint pobres esperances.<br />

El mes de transformacions<br />

és abril i ara som març,<br />

i jo no puc esperar:<br />

se’m oreixen les cançons.<br />

Se’m oreixen les cançons<br />

en aquest temps de calabruix,<br />

i ara diuen que es govern<br />

prepara ses eleccions.<br />

Prepara ses eleccions,<br />

i que tot s’apujarà,<br />

i mos llevaran ses festes<br />

que mos queden per cantar.<br />

Maria del Mar Bonet / Popular eivissenca<br />

TIEMPO DE GRANIZO<br />

Un gran pedrisco ha caído<br />

en el jardín de mi casa,<br />

y yo, que estaba oreciendo,<br />

tengo la espalda mojada.<br />

Las abejas esperando,<br />

culito inquieto en la casa,<br />

y yo, que quería cantar,<br />

la canción tengo inundada.<br />

El peral que ya reía<br />

tiene el reir censurado,<br />

y yo, persiguiendo abril,<br />

con el cuepo frío de marzo.<br />

Las bermejas anémonas<br />

y las margaritas blancas,<br />

yo me veo toda verde<br />

oreciendo pobres esperanzas.<br />

El mes de las transformaciones<br />

es abril y ahora es marzo,<br />

y ya no puedo esperar:<br />

se me mustian las canciones.<br />

Se me mustian las canciones<br />

en este tiempo de granizo,<br />

y ahora dicen que el gobierno<br />

prepara las elecciones.<br />

Prepara las elecciones,<br />

y ya todo subirá,<br />

y nos quitarán las estas<br />

que nos quedan por cantar.<br />

33


LA DANSA DE LA PRIMAVERA<br />

Febrer m’ha duit la carta tan precisa:<br />

vol que els lilàs s’obrin pels dits<br />

i, en el cor, m’hi creixi una palmera.<br />

Que exigent que ve la primavera!<br />

Que exigent que ve la primavera,<br />

i el meu cor tan malaltís,<br />

tenc por que es cremi dins la foguera<br />

(no puc desfer-me del seu encís).<br />

No puc desfer-me del seu encís,<br />

obrir les branques i ballar amb ella,<br />

pentinar-me al seu vent la cabellera,<br />

cantar les llunes de les seves nits.<br />

Cantar les llunes de les seves nits,<br />

cantar vermells de la tardor,<br />

cantar el silenci de la nova neu,<br />

cantar, si torna, el dolorós amor.<br />

Cantar, si torna, el dolorós amor<br />

i néixer un poc més en l’intent,<br />

i créixer un poc més cada entretemps<br />

i volar amb el vent i les noves llavors.<br />

Volar amb el vent i les noves llavors;<br />

qui sap on el vent em portarà…<br />

A dins el cor d’una terra antiga,<br />

o creixeré al fons de la mar?<br />

Febrer m’ha duit la carta tan precisa:<br />

vol que els lilàs s’obrin pels dits<br />

i, en el cor, m’hi creixi una palmera.<br />

Que exigent que ve la primavera!<br />

Lletra: Maria del Mar Bonet<br />

Música: Gregorio Paniagua<br />

DANZA DE LA PRIMAVERA<br />

Febrero me ha traído una precisa carta:<br />

ordena que las lilas entre mis dedos broten<br />

y, que en el corazón, me crezca una palmera.<br />

¡Qué exigente viene la primavera!<br />

Qué exigente viene la primavera,<br />

y mi corazón, en cambio, cuán enfermizo,<br />

tengo miedo a sus llamas, miedo a quemarme<br />

(mas soy la prisionera de sus encantos).<br />

Mas soy la prisionera de sus encantos,<br />

me obliga a alzar mis ramas, bailar con ella,<br />

con su viento peinarme la cabellera,<br />

y lanzar a las lunas de sus noches mi canto.<br />

Y lanzar a las lunas de sus noches mi canto,<br />

cantar el colorido rojo de otoño,<br />

cantar el silencio de la nueva nieve,<br />

y cantar, si regresa, el doloroso amor.<br />

Y cantar, si regresa, el doloroso amor,<br />

y nacer poco a poco en el intento,<br />

y crecer poco a poco cada entretiempo,<br />

con las semillas nuevas volar al viento.<br />

Con las semillas nuevas volar al viento;<br />

y caer con el viento quién sabe dónde…,<br />

¿Tal vez en las entrañas de una vieja tierra,<br />

o crecer en el fondo del mar?<br />

Febrero ha traído una precisa carta:<br />

ordena que las lilas entre mis dedos broten<br />

y, que en el corazón, me crezca una palmera.<br />

¡Qué exigente viene la primavera!<br />

34


CARTA A L’EXILI<br />

(amb Nena Venetsanou)<br />

Ara m’escrius molt més sovint<br />

i és sempre trist el missatge<br />

sent allunyar-se aquells matins<br />

que em duien les teves cartes.<br />

Si vols escriure un cant d’ocells,<br />

entre les teves lletres,<br />

a mi m’arriba un mocador<br />

enllagrimat d’absències.<br />

Anem a escriure’t tot el món<br />

posarem ors al sobre:<br />

un poc d’espígol, de fonoll,<br />

tres margarides blanques,<br />

un glop de mar i un troç de cel,<br />

un tremolor dels arbres,<br />

una misèria, uns records:<br />

tots els que tu em deixares.<br />

Un glop de mar i un troç de cel,<br />

un tremolor dels arbres,<br />

una misèria, ja ho sabem,<br />

el que podem donar-te.<br />

Lletra: Albert Garcia<br />

Música: Kristos Leontis<br />

CARTA AL EXILIO<br />

(con Nena Venetsanou)<br />

Ahora me escribes más a menudo<br />

y siempre es triste el mensaje<br />

siento alejarse aquellas mañanas<br />

que me traían tus cartas.<br />

Si intentas escribir un canto de pájaros,<br />

entre tus letras,<br />

a mí me llega un pañuelo<br />

con lágrimas de ausencias.<br />

Vamos a escribirte todos,<br />

pondremos ores en el sobre:<br />

un poco de lavanda, de hinojo,<br />

tres margaritas blancas,<br />

un sorbo de mar y un pedazo de cielo,<br />

un estremecimiento de àrboles,<br />

una miseria, unos recuerdos:<br />

todos los que dejaste.<br />

Un sorbo de mar y un pedazo de cielo,<br />

un estremecimiento de árboles,<br />

una miseria, lo sabemos,<br />

es lo que podemos darte.<br />

37


LES ILLES<br />

Teuladins de la plaça de santa Eulària,<br />

adéu, adéu, adéu.<br />

Me’n vaig i no sé quan podré tornar a l’Illa.<br />

He estimat molt una illa;<br />

ella volia ésser lliure i no es volia casar,<br />

alegre i graciosa com una palmera.<br />

El moribund us prega, encara amb un l de veu:<br />

Parleu-me de les Illes.<br />

És de debò que Eivissa s’ha casat?<br />

Illes de cap al tard,<br />

com us enyoro! Llimes i taronges…<br />

Volaven les parres.<br />

Menorca: la bella;<br />

damunt Maó, la lluna.<br />

I el sol dorm a Ciutadella.<br />

Anit vaig somniar<br />

que em neixia una illa.<br />

Uns homes la trossejaven.<br />

Ai, Dragonera petita!<br />

Lletra: Vicent Andrés Estelles<br />

(Lletra de les dues darreres estrofes: Maria del Mar Bonet)<br />

Música: Maria del Mar Bonet<br />

LAS ISLAS<br />

Gorriones de la plaza de Santa Eulalia,<br />

adiós, adiós, adiós.<br />

Me voy y yo no sé cuando podré volver a la Isla.<br />

He amado mucho una isla;<br />

ella quería ser libre y no quería casarse,<br />

alegre y graciosa como una palmera.<br />

El moribundo os ruega, todavía con un hilo de voz:<br />

Habladme de las Islas.<br />

¿Es cierto que Ibiza se ha casado?<br />

Islas del ocaso,<br />

¡como os añoro! Limas y naranjas…<br />

Volaban las parras.<br />

Menorca la bella;<br />

sobre Mahón, la luna.<br />

I el sol duerme en Ciudadela.<br />

Anoche soñé<br />

que me nacía una isla.<br />

Unos hombres la despedazaban.<br />

¡Ay, pequeña Dragonera!<br />

38


ALENAR<br />

(amb Paco Cepero i Lautaro Rosas)<br />

El sol, que no surti avui,<br />

i que tornin els estels;<br />

que jo t’he de mester a prop<br />

per jugar amb els teus cabells.<br />

Si tu toques i jo cant,<br />

vol dir que mos entenem;<br />

i tot el camí que feim<br />

serà per anar endavant.<br />

A València hi ha un carrer<br />

que té geranis i ombres,<br />

humitats i tenebrors,<br />

saliva i enteniment.<br />

Si voleu saber quin és…<br />

”el carrer dels Cavallers.“<br />

Àngel caigut,<br />

principi del foc,<br />

magrana oberta;<br />

tot això ets tu,<br />

jo n’estic certa.<br />

Adéu lluna de nit,<br />

adéu sol de migdia;<br />

adéu a tots els estels<br />

que me féreu companyia.<br />

Adéu als qui heu escoltat<br />

la meva veu per amiga;<br />

jo he cantat en nom vostre;<br />

la vostra veu és la mia.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

RESPIRAR<br />

(con Paco Cepero y Lautaro Rosas)<br />

Que no salga hoy el sol,<br />

y que vuelvan las estrellas;<br />

que yo te necesito cerca<br />

para jugar con tu pelo.<br />

Si tú tocas y yo canto,<br />

es porque nos comprendemos;<br />

todo el camino que andemos<br />

será para ir adelante.<br />

En Valencia hay una calle<br />

que tiene geranios y sombras,<br />

humedades y tinieblas,<br />

saliva y entendimiento.<br />

Si queréis saber cuál es…<br />

”calle de los Caballeros.“<br />

Angel caído,<br />

principio del fuego,<br />

granada abierta;<br />

todo eso eres tú,<br />

estoy segura.<br />

Adiós luna de noche,<br />

adiós sol de mediodía;<br />

adiós todas las estrellas<br />

que me hicísteis compañía.<br />

Adiós a los que habéis oído<br />

mi propia voz como amiga;<br />

he cantado en vuestro nombre;<br />

vuestra voz es la mía.<br />

41


CANÇÓ DE NA RUIXA MANTELLS<br />

(fragment)<br />

Passant gemegosa, com fa la gavina,<br />

qui volta riberes i torna a voltar,<br />

anava la boja del Camp de Marina,<br />

vorera de mar.<br />

Descalça i coberta de roba esquinçada,<br />

corria salvatge, botant pels esculls;<br />

i encara era bella sa testa colrada,<br />

la or de sos ulls.<br />

Color de mar fonda tenia a les nines,<br />

corona se feia de lliris de mar,<br />

i arreu enlava cornets i petxines,<br />

per fer-se’n collars.<br />

Així tota sola, ran ran de les ones,<br />

ja en temps de bonança, ja en temps de maror,<br />

anava la trista cantant per estones<br />

l’estranya cançó.<br />

“La mar jo avorria, mes ja l’estim ara,<br />

des que hi té l’estatge l’amor que em fugí…<br />

No tenc en la terra ni pare ni mare,<br />

mes ell és aquí.”<br />

“La mar el volia, jamai assaciada<br />

de vides, fortunes, tresors i vaixells;<br />

i d’ell va fer presa dins forta ventada<br />

Na Ruixa Mantells.”<br />

Així tota sola, …<br />

Un vespre d’oratge ní son desvari;<br />

son cos a una cala sortí l’endemà;<br />

i en platja arenosa, redors solitari,<br />

qualcú l’enterrà.<br />

No té ja sa tomba la creu d’olivera,<br />

mes lliris de platja be en té cada estiu,<br />

i sols ja hi senyala sa petja lleugera<br />

l’ocell fugitiu…<br />

Lletra: Miquel Costa i Llobera<br />

Música: Maria del Mar Bonet<br />

42


CANCIÓN DE NA RUIXA MANTELLS<br />

(fragmentos)<br />

Quejándose, como la gaviota,<br />

que recorre la costa una y otra vez,<br />

iba la loca del Campo de Marina,<br />

por la orilla del mar.<br />

Descalza y cubierta de harapos,<br />

corría sin tino, saltando entre escollos;<br />

y aún era bella la tez bronceada,<br />

la or de sus ojos.<br />

Color de mar profunda sus pupilas tenían,<br />

se hacía coronas con lirios de mar,<br />

iba enhebrando conchas y caparazones,<br />

para hacerse collares.<br />

Así, solitaria, bordeando las olas,<br />

ya con tiempo sereno, o borrascoso,<br />

iba la triste cantando a veces<br />

la extraña canción.<br />

“Yo odiaba la mar, pero ya la quiero ahora<br />

desde que en ella mora el amor que me huyó.<br />

No tengo en la tierra ni padre ni madre.<br />

Pero él está aquí.<br />

La mar lo quería, nunca saciada<br />

de vidas, fortunas, tesoros y barcos<br />

y de él hizo presa en un fuerte vendaval<br />

Na Ruixa Mantells˝<br />

Así, solitaria, ...<br />

Una noche de viento acabó su desvarío,<br />

su cuerpo en una cala apareció al otro día<br />

y en la playa arenosa, solitario abrigo,<br />

alguien la enterró.<br />

No tiene su tumba la cruz de olivo<br />

pero sí lirios de playa cada verano<br />

y allí sólo deja su pisada breve<br />

el ave fugitiva.<br />

43


BIR DEMET YASEMEN<br />

(amb Ensemble de Musique Traditionnelle de Tunis)<br />

No s’ha mort el desig,<br />

el desig que jo sent per tu.<br />

No hi fa res plorar,<br />

no hi fa res morir;<br />

el desig és aquí,<br />

no s’acabarà així.<br />

No hi fa res plorar,<br />

no hi fa res morir,<br />

el desig és més fort,<br />

fa tot sol el seu camí.<br />

Per més que em lamenti, si el meu desig<br />

ni sent, ni veu, ni espera;<br />

per més que m’alluny, si el meu desig<br />

surt de mi cridant-te.<br />

No hi fa res plorar,<br />

no hi fa res morir;<br />

el desig és aquí,<br />

com el sol surt al matí.<br />

No hi fa res plorar,<br />

no hi fa res morir,<br />

el desig és tossut,<br />

va trenant el seu camí.<br />

Per més que em lamenti, si el meu desig<br />

ni sent, ni veu, ni espera,<br />

per més que m’alluny, si el meu desig<br />

surt de mi cridant-te.<br />

No hi fa res plorar,<br />

no hi fa res morir;<br />

el desig és aquí,<br />

no s’acabarà així.<br />

No hi fa res plorar,<br />

no hi fa res morir;<br />

el desig és més fort,<br />

fa tot sol el seu camí.<br />

Lletra: Maria del Mar Bonet<br />

Música: J. Berberian<br />

44


BIR DEMET YASEMEN<br />

(con Ensemble de Musique Traditionnelle de Tunis)<br />

El deseo no ha muerto,<br />

mi deseo por ti.<br />

Es inútil llorar,<br />

es inútil morir;<br />

el deseo está aquí,<br />

y así no acabará.<br />

Es inútil no llorar,<br />

es inútil no morir,<br />

el deseo es más fuerte,<br />

se abre camino a ciegas.<br />

Por más que me lamente, mi deseo<br />

no ve, ni oye, ni comprende esperas;<br />

y por más que me aleje, mi deseo<br />

surge de mí y te llama.<br />

Es inútil llorar,<br />

es inútil morir;<br />

el deseo está aquí,<br />

como sale el sol al amanecer.<br />

Es inútil llorar,<br />

es inútil morir,<br />

el deseo es tozudo,<br />

y trenza su camino.<br />

Por más que me lamente, mi deseo<br />

no ve, ni oye, ni comprende esperas,<br />

y por más que me aleje, mi deseo<br />

surge de mí y te llama.<br />

Es inútil llorar,<br />

es inútil morir,<br />

el deseo está aquí,<br />

y así no acabará.<br />

Es inútil llorar,<br />

es inútil morir;<br />

el deseo es más fuerte,<br />

se abre camino a ciegas.<br />

45


ANELLS D’AIGUA<br />

(amb Ensemble de Musique<br />

Traditionnelle de Tunis)<br />

Creix la lluna dins l’anell,<br />

el meu anell d’aigua.<br />

Com em brillarà la mà<br />

amb la gota de rosada!<br />

La bona tarda de pluja<br />

ha fet respirar el jardí,<br />

que guarda, com un tresor,<br />

una gota a cada fulla.<br />

Aniré per camins<br />

que no tenen guarda<br />

i m’asseuré respirant<br />

ben a prop de les plantes.<br />

Si sento el teu alè a prop meu,<br />

em tornaré aigua estancada,<br />

escaleta per pujar,<br />

or de baladre,<br />

roseta del roser blanc<br />

i palmera enamorada.<br />

M’han robat el meu anell<br />

amb la gemma de color d’aigua.<br />

En quina mà creixerà<br />

la lluna que jo estimava?<br />

Lletra: Maria del Mar Bonet<br />

Música: Javier Mas<br />

ANILLOS DE AGUA<br />

(con Ensemble de Musique<br />

Traditionnelle de Tunis)<br />

Crece la luna en el centro<br />

de mi anillo de agua.<br />

¡La mano me brillará<br />

por el rocío perlada!<br />

La buena tarde de lluvia<br />

el jardín ha refrescado,<br />

y en cada hoja el tesoro,<br />

de una gota se ha quedado.<br />

Marcharé por los caminos<br />

donde nadie está de guardia,<br />

y me sentaré a beber<br />

el perfume de las plantas.<br />

Si su aliento noto cerca,<br />

me transformo en un estanque,<br />

caminito por andar,<br />

enamorada palmera,<br />

rosa blanca del rosal,<br />

or del baladro.<br />

Me han robado mi anillo<br />

con su gema color de agua.<br />

¿En qué mano crecerá<br />

esa luna que yo amaba?<br />

46


TRIGALES VERDES<br />

Ayer tarde yo cantaba (bis)<br />

mientras mi niña dormía,<br />

y los almendros lloraban<br />

de la innita alegría.<br />

Qué bonita que es mi niña<br />

qué bonita cuando duerme<br />

se parece a una amapola<br />

entre los trigales verdes.<br />

Jugaban al escondite (bis)<br />

y el sol con los limoneros,<br />

los almendros se asomaban<br />

y a su ventana miraban<br />

por ver dormir a un lucero.<br />

Qué bonita que es mi niña<br />

qué bonita cuando duerme<br />

se parece a una amapola<br />

entre los trigales verdes.<br />

F. García del Val.<br />

Adaptació de Martirio.<br />

LA MORT DE NA MARGALIDA<br />

amb Martirio) (fragments)<br />

L’amo de Bàlitx m’envia<br />

missatges i jornalers,<br />

sa madona i los demés,<br />

tota la gent que hi havia.<br />

Dia setze de gener,<br />

dins can Tropell m’encontrava.<br />

En Joan Blai me dugué<br />

noves que jo no esperava.<br />

Quan la vàrem haver enterrada<br />

jo i aquell germanet seu,<br />

vaig dir: ”Margalida amada,<br />

jo per tu demanaré a Déu<br />

i a dins es pensament meu,<br />

sempre et tendré retratada.“<br />

Adiós Margalideta, Margalideta adiós.<br />

Per lo prompte i lluny que era,<br />

i és que molta gent la plany.<br />

En Sebastià Company<br />

Na Margalida Servera.<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

LA MUERTE DE MARGALIDA<br />

(con Martirio) (fragmentos)<br />

El de Bàlitx me manda<br />

mozos y jornaleros,<br />

la mujer y los demás.<br />

Toda la gente que había.<br />

Día dieciséis de Enero,<br />

en casa Tropell me encontraba.<br />

Joan Blai me trajo<br />

nuevas que yo no esperaba.<br />

Cuando la hubimos enterrado<br />

yo y aquel hermano suyo,<br />

dije: ”Margalida amada,<br />

yo por ti pediré a Dios,<br />

y dentro de mi pensamiento,<br />

siempre te tendré retratada.”<br />

Adiós, Margalideta, Margalideta adiós.<br />

Por lo pronto y lejos que era,<br />

y es que mucha gente la llora.<br />

Sebastián Company<br />

Margalida Servera.<br />

49


PER HIPÒCRATES<br />

Jo tenia un mal ben dins el cor<br />

i a un metge encomaní tot el meu cos;<br />

en comprovar que tot era al seu lloc,<br />

així improvisà les conclusions:<br />

- Si vol, pot fer<br />

com fa tota la gent:<br />

deixar tots els plaers,<br />

morir una mica abans.<br />

- Savis han dit<br />

que el peix era roí,<br />

que l’oli era un verí,<br />

i el vi, pecat mortal.<br />

Com que el doctor em va guarir d’un cop,<br />

brindàrem per Hipòcrates, tots dos,<br />

tot recordant cançons, a cada glop,<br />

de Creta, de l’Alguer i d’altres llocs.<br />

El vi també<br />

dansava en els tonells<br />

brindant pels seus parents,<br />

les vinyes prop del mar.<br />

El Penedès<br />

volia vi arlès<br />

i a Dènia, el moscatell<br />

retsina demanà.<br />

Lletra: Albert Garcia<br />

Música: Popular grega<br />

POR HIPÓCRATES<br />

Tenía un dolor muy dentro del corazón<br />

y encomendé mi cuerpo a un médico;<br />

comprobando que todo estaba en su lugar,<br />

turbado, así improvisó las conclusiones:<br />

- Si quiere,<br />

haga como todo el mundo:<br />

deje todos los placeres,<br />

muérase un poco antes.<br />

- Sabios dijeron<br />

que era malo el pescado,<br />

que era veneno el aceite,<br />

y, el vino, un pecado mortal.<br />

Al aliviar tan pronto mi dolor,<br />

brindamos por Hipócrates los dos,<br />

recordando, en cada sorbo, canciones<br />

de Creta, de Argelia y de otros lugares.<br />

También el vino<br />

bailaba en los toneles<br />

brindando por sus parientes,<br />

las viñas cerca del mar.<br />

El Penedés<br />

quería vino arlés<br />

y en Denia, el moscatel<br />

pidió retsina.<br />

50


QUÉ VOLEN AQUESTA GENT?<br />

De matinada han trucat,<br />

són al replà de l’escala;<br />

la mare quan surt a obrir<br />

porta la bata posada.<br />

“Què volen aquesta gent<br />

que truquen de matinada?”<br />

“El seu ll, que no és aquí?”<br />

“N’és adormit a la cambra.<br />

Què li volen al meu ll?”<br />

El ll mig es desvetllava.<br />

“Què volen...?”<br />

La mare ben poc en sap,<br />

de totes les esperances<br />

del seu ll estudiant,<br />

que ben compromès n’estava.<br />

“Què volen...?”<br />

Dies fa que parla poc<br />

i cada nit s’agitava.<br />

Li venia un tremolor<br />

tement un truc a trenc d’alba.<br />

“Què volen...?”<br />

Encara no ben despert<br />

ja sent viva la trucada,<br />

i es llança pel nestral,<br />

a l’asfalt d’una volada.<br />

“Què volen...?”<br />

Els que truquen resten muts,<br />

menys un d’ells, potser el que mana,<br />

que s’inclina pel nestral.<br />

Darrere xiscla la mare.<br />

“Què volen...?”<br />

De matinada han trucat,<br />

la llei una hora assenyala.<br />

Ara l’estudiant és mort,<br />

és mort d’un truc a trenc d’alba.<br />

“Qué volen aquesta gent<br />

que truquen de matinada?”<br />

Lletra: Lluís Serrahima<br />

Música: Maria del Mar Bonet<br />

52


QUÉ ES LO QUE QUIERE ESTA GENTE<br />

De madrugada han llamado,<br />

en la escalera esperaban;<br />

cuando sale a abrir la madre<br />

llevaba puesta la bata.<br />

“¿Qué es lo que quiere esta gente<br />

que viene de madrugada?”<br />

“Su hijo, ¿se encuentra aquí?”<br />

“Está durmiendo en su cama.<br />

¿Qué desean de mi hijo?”<br />

El hijo se espavilaba.<br />

“¿Qué es lo que quiere...<br />

La madre bien poco sabe,<br />

de todas las esperanzas<br />

de su hijo el estudiante,<br />

que tan comprometido estaba.<br />

“¿Qué es lo que quiere...<br />

Hace días que habla poco<br />

cada noche se agitaba.<br />

Y un temblor lo recorría<br />

temiendo aquella llamada.<br />

“¿Qué es lo que quiere...<br />

Aún sin despertar del todo<br />

se oye clara la llamada,<br />

y hasta la calle de un salto,<br />

se tira por la ventana.<br />

“¿Qué es lo que quiere...<br />

Los que llaman enmudecen,<br />

menos, tal vez, el que manda,<br />

que se asoma al ventanal.<br />

Mientras, la madre gritaba.<br />

“¿Qué es lo que quiere...<br />

De madrugada han llamado,<br />

la ley su hora señala.<br />

El estudiante está muerto,<br />

de una llamada en el alba.<br />

“¿Qué es lo que quiere...<br />

53


DONA’M LA MÀ<br />

(amb Lluís Llach)<br />

Dona’m la mà, amor,<br />

mira que freda està;<br />

dóna’m la mà, amor,<br />

freda de no estimar.<br />

Es vidres de pluja ploren,<br />

també plora es roser,<br />

s’arbre fruiter també plora<br />

i jo de plorar no en sé.<br />

Dona’m la mà, amor...<br />

Vós, qui amb so mirar matau,<br />

matau-me, sols que em mireu,<br />

que m’estim més que em mateu<br />

que viure si no em mirau.<br />

Dona’m la mà, amor...<br />

Jo mateixa no m’entec<br />

ni em pot entendre ningú:<br />

dic que no et vull i vénc<br />

sempre morint-me per tu.<br />

Dona’m la mà, amor...<br />

Es vent s’enduu sa rosada,<br />

sa pols i sa terra des camí.<br />

També s’enduu ses paraules<br />

que me vares dir ahir.<br />

Dona’m la mà, amor...<br />

Lletra i música: Maria del Mar Bonet<br />

DAME LA MANO<br />

(con Lluís Llach)<br />

Dame la mano, amor,<br />

mira que fría está;<br />

dame la mano, amor,<br />

está fría de no amar.<br />

Lloran lluvia los cristales,<br />

llora también el rosal,<br />

el árbol está llorando<br />

y yo ya no sé llorar.<br />

Dame la mano, amor...<br />

Vos, que matáis mirando,<br />

miradme aunque me matéis,<br />

que yo preero morirme<br />

a vivir sin que me miréis.<br />

Dame la mano, amor...<br />

Ni yo misma ya me entiendo<br />

ni nadie me ha de entender:<br />

vengo y digo que no te quiero<br />

y muero por tu querer.<br />

Dame la mano, amor...<br />

El viento secó el rocío,<br />

se llevó el polvo y la tierra del camino,<br />

también se llevó las palabras<br />

que me dijiste ayer.<br />

Dame la mano, amor...<br />

57


DES DE MALLORCA A L’ALGUER<br />

Des de Mallorca a l’Alguer<br />

els mocadors dels vaixells<br />

van saludant-se a ponent,<br />

les oliveres al vent,<br />

antiga boira del cel,<br />

fent papallones de verds.<br />

Des de Mallorca a l’Alguer<br />

la lluna diu cada nit:<br />

“es mor la mar lentament.”<br />

El sol respon als matins:<br />

“el foc avança roent,<br />

per les muntanyes que veig.”<br />

Des de Mallorca a l’Alguer,<br />

des de l’Alcúdia a l’Albuixer,<br />

des de Maó a Cadaqués,<br />

des de Montgó as Vedrà,<br />

des de Talltendre a Queixans,<br />

de Porqueroles a Calp,<br />

des de Mallorca a l’Alguer,<br />

des de Dalt Vila a Sant Joan,<br />

des de Tabarca a Forcall,<br />

de Ciutadella a Llançà,<br />

d’Espalmador a Alcanar,<br />

de Torreblanca a Malgrat,<br />

des de Mallorca a l’Alguer.<br />

Vella remor de la mar:<br />

les illes s’hi van gronxant,<br />

i avui s’agafen les mans<br />

des de Mallorca a l’Alguer.<br />

Els mots que canta la gent:<br />

vives paraules que entenc,<br />

que tots parlam es mateix.<br />

Lletra: Albert Garcia<br />

Música: Popular sarda<br />

DESDE MALLORCA AL ALGUER<br />

Desde Mallorca al Alguer<br />

los pañuelos de los barcos<br />

van saludándose a Poniente,<br />

los olivos al viento,<br />

bruma antigua del cielo,<br />

haciendo mariposas de verde.<br />

Desde Mallorca al Alguer<br />

la luna dice cada noche:<br />

“el mar se muere lentamente.”<br />

Por la mañana le responde el sol:<br />

“El fuego avanza incendiando,<br />

las montañas que veo.”<br />

Desde Mallorca al Alguer,<br />

desde la Alcúdia a Albuixech,<br />

desde Maó a Cadaqués,<br />

des de Montgó a Vedrà,<br />

desde Talltendre a Queixans,<br />

de Porqueroles a Calp,<br />

des de Mallorca al Alguer,<br />

desde Dalt Vila a Sant Joan,<br />

desde Tabarca Forcall,<br />

de Ciutadella a Llançà,<br />

de Espalmador a Alcanar,<br />

de Torreblanca a Malgrat,<br />

desde Mallorca al Alguer<br />

Antigua canción de la mar:<br />

donde se mecen las islas<br />

hoy se tienden las manos,<br />

desde Mallorca al Alguer.<br />

Palabras que canta la gente<br />

es un lenguaje que entiendo<br />

pues todos hablamos el mismo.<br />

58


EL PI DE FORMENTOR<br />

(amb la Coral Universitària de les Illes Balears)<br />

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,<br />

més poderós que el roure, més verd que el taronger,<br />

conserva de ses fulles l’eterna primavera,<br />

i lluita amb les ventades que atupen la ribera,<br />

com un gegant guerrer.<br />

No guaita per ses fulles la or enamorada;<br />

no va la fontanella ses ombres a besar;<br />

mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada<br />

i li donà per trona l’esquerpa serralada,<br />

per font la immensa mar.<br />

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,<br />

no canta per ses branques l’aucell que encativam;<br />

el crit sublim escolta de l’àguila marina,<br />

o del voltor qui passa sent l’ala gegantina<br />

remoure son fullam.<br />

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;<br />

revincla per les roques sa poderosa rel,<br />

té pluges i rosades i vents i llum ardenta,<br />

i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta<br />

de les amors del cel.<br />

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:<br />

domina les muntanyes i aguaita l’innit;<br />

per ell la terra és dura, mes besa son ramatge<br />

el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge<br />

per glòria i per delit.<br />

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades<br />

i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,<br />

llavors ell riu i canta més fort que les onades,<br />

i vencedor espolsa damunt les nuvolades<br />

sa cabellera real.<br />

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,<br />

com a penyora santa duré jo el teu record.<br />

Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura<br />

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…<br />

oh vida! oh noble sort!<br />

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada<br />

i arrela dins l’altura com l’arbre del penyals.<br />

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,<br />

i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada<br />

com l’au dels temporals.<br />

Lletra: Miquel Costa i Llobera<br />

Música: Maria del Mar Bonet i Lautaro Rosas<br />

60


EL PINO DE FORMENTOR<br />

(con la Coral Universitària de les Illes Balears)<br />

¡Mi corazón ama a un árbol! Más viejo que el olivo,<br />

más potente que el roble, más verde que el naranjo,<br />

en sus hojas conserva la eterna primavera,<br />

y lucha con los vientos que arrasan la ribera<br />

cual un guerrero gigante.<br />

No asoma por sus hojas la or enamorada;<br />

no va la fuentezuela sus sombras a besar;<br />

mas Dios ungió de aroma su testa consagrada<br />

y por trono le dió la agreste serranía,<br />

y por fuente la mar.<br />

Si lejos, sobre la ola, nace la luz divina,<br />

no canta por sus ramas el ave que cautiva;<br />

el sublime grito oye del águila marina,<br />

o del alto buitre siente el ala gigante<br />

remover su follaje.<br />

Del limo de esta tierra su vida no sustenta;<br />

por las rocas retuerce su poderosa raíz,<br />

tiene lluvia y rocío y viento y luz ardiente,<br />

y, cual viejo profeta, recibe savia y vida<br />

del amor de los cielos.<br />

¡Árbol sublime! Viva imagen del genio:<br />

domina a las montañas y acecha al innito;<br />

por él, dura es la tierra, mas su ramaje besa<br />

al cielo que hechiza, y tiene al rayo y al viento<br />

por gloria y por deseo.<br />

¡Oh, sí! Cuando a sus anchas brama la tempestad<br />

y por entre la espuma parece caer su peña,<br />

él rie y canta entonces más fuerte que las olas,<br />

y vencedor sacude sobre los nubarrones<br />

su cabellera real.<br />

Mi corazón te envidia. Sobre la tierra impura,<br />

llevaré como santa prenda tu recuerdo.<br />

Luchar siempre y vencer, reinar sobre la altura<br />

y nutrirse y vivir de cielo y de luz pura...<br />

¡Oh vida! ¡Oh noble suerte!<br />

¡Levántate, alma fuerte! Entre las nubes cruza,<br />

y cual el árbol de la peña arraiga en la altura.<br />

Verás caer a tus plantas la airada mar del mundo,<br />

y tu canción tranquila cruzará la ventada<br />

como ave del temporal.<br />

61


LA BALENGUERA<br />

La balenguera misteriosa,<br />

com una aranya d’art subtil,<br />

buida que buida sa losa,<br />

de nostra vida treu el l.<br />

Com una parca bé cavil·la,<br />

teixint la tela per demà.<br />

La balenguera la, la,<br />

la balenguera larà.<br />

Girant l’ullada cap enrere,<br />

guaita les ombres de l’avior,<br />

i de la nova primavera<br />

sap on s’amaga la llavor.<br />

Sap que la soca més s’enla<br />

com més endins pot arrelar.<br />

La balenguera la, la,<br />

la balenguera larà.<br />

De tradicions i d’esperances<br />

tix la senyera del jovent,<br />

com qui fa un vel de nuviances<br />

amb cabellera d’or i argent.<br />

De la infantesa que s’enla,<br />

de la vellúria qui se’n va.<br />

La balenguera la, la,<br />

la balenguera larà.<br />

Amadeu Vives / Joan Alcover<br />

LA BALENGUERA<br />

La misteriosa balenguera,<br />

con sutil arte de araña,<br />

va vaciando su huso,<br />

de nuestra vida el hilo saca.<br />

Como una parca bien razona,<br />

tejiendo la tela de mañana.<br />

La balenguera hila que hila,<br />

la balenguera hilará.<br />

Volviendo atrás la mirada,<br />

ve las sombras del pasado,<br />

y de la nueva primavera<br />

sabe dónde está la semilla.<br />

Sabe que el tronco crece más<br />

cuanto más hondo se enraiza.<br />

La balenguera hila que hila,<br />

la balenguera hilará.<br />

De tradiciones y esperanzas<br />

teje la bandera de la juventud,<br />

como quien hace un velo nupcial<br />

con cabelleraa de oro y plata.<br />

De la niñez que va subiendo,<br />

de la vejez que ya se va.<br />

La balenguera hila que hila.<br />

La balenguera hilará.<br />

62


LA VEU DEL MAR<br />

Diria que no tinc por,<br />

que, d’ella, en vaig fer encenalls.<br />

Tot crema i jo ho miro, mut,<br />

sense escarafalls:<br />

els blats i les palleres<br />

de la meva joventut.<br />

Calla, dolor:<br />

sóc ja de mi sols una resta,<br />

però encar<br />

és íntima festa<br />

sentir, al lluny, la veu del mar.<br />

Lletra: Joan Vinyoli<br />

Música: J.A.M.Curty i Maria del Mar Bonet<br />

LA VOZ DEL MAR<br />

Diría que no tengo miedo<br />

que lo convertí en cenizas.<br />

Mientras todo arde, yo lo miro, mudo,<br />

con cierta indiferencia:<br />

los trigales y pajares<br />

de mi juventud.<br />

Calla, dolor:<br />

ya de mí, sólo quedan restos,<br />

pero aún<br />

es íntima esta<br />

oir, a lo lejos, la voz del mar.<br />

64


JOTA MARINERA<br />

Levante, Siroco, Mediodía,<br />

Lebeche, Poniente y Mistral,<br />

Tramuntana y Gregal.<br />

He aquí los ocho vientos del mundo.<br />

Una mujer marinera<br />

siempre está mirando el viento,<br />

de Levante o de Poniente<br />

siempre espera el buen tiempo.<br />

El que se enamora no se cansa<br />

si vive en el parecer<br />

de que al pasar la marejada<br />

suele venir la bonanza.<br />

JOTA MARINERA<br />

Llevant, xaloc i migjorn,<br />

llebeig, ponent i mestral,<br />

tramuntana i gregal.<br />

Vet aquí es vuit vents del món.<br />

Una dona marinera<br />

sempre mira d’on ve es vent,<br />

tan si és llevant com ponent<br />

es bon temps sempre l’espera.<br />

Qui s’enamora no es cansa<br />

si viu amb la opinió<br />

que després d’una maror<br />

sol venir una bonança.<br />

Popular mallorquina adaptada per:<br />

Maria del Mar Bonet i Lautaro Rosas<br />

65


FITXA ARTÍSTICA<br />

Direcció escènica: Iago Pericot<br />

Espai escènic: Ignasi Cristià i Iago Pericot<br />

Coordinació artística: Mariona Sagarra<br />

Direcció Musical: Javier Mas i Manel Camp<br />

MÚSICS<br />

Javier Mas,<br />

guitarra dotze cordes, elèctrica, arxillaüd i bandúrria<br />

Feliu Gasull, guitarra<br />

Santi Burgos, viola i mandolina<br />

Xavier Figuerola, saxo i clarinet<br />

Dimitri Psonis, percussió, bouzuki i santuri<br />

Jordi “Xoli” Satorra, percussió<br />

Jordi Rallo, tables índies<br />

Lluís Ribalta, bateria<br />

Jordi Gaspar, contrabaix<br />

Francesc Capella, teclats<br />

Manel Camp, piano<br />

FITXA TÈCNICA<br />

Disseny de so: Ferran Conangla<br />

Disseny il.luminació: Rafael Puigsamper<br />

Tècnic de monitors: Robert Ballester<br />

Coordinació de so, escenari i backline: Dani Almiñana<br />

Producció tècnica i regidoria: Susana Jové<br />

Assistents de regidoria: Marta Jové i Lourdes Español<br />

Assistents de producció: Oriol Ferrer i Núria Peiró<br />

Producció executiva: Jordi de Ramon Produccions<br />

Organització: Ressons<br />

Enregistrat en directe per: Estudis PAC<br />

Tècnic gravació: Didier Richard<br />

Assistents: Juli i Pau Manté<br />

Mescla: estudis Bit a Beat<br />

Tècnic de mescles: Ferran Conangle<br />

Fotograes<br />

Robert Freeman: pàgines 2, 6, 15, 16, 22, 51, 63, 66.<br />

Toni Catany: pàgines 28, 54.<br />

J. M. Morales: pàgines 10, 14, 20, 21, 24, 27, 29, 31,<br />

32, 34, 36, 38, 39, 40, 42, 44, 45, 47, 48, 49, 52, 53, 59,<br />

60, 63, 64, 71, 72.<br />

Marisa Rivas: pàgines 8, 34, 36.<br />

Disseny gràc: Estudi Agustí Juste - Eva Calduch<br />

Coberta: “El cor del temps”,<br />

oli sobre tela de Robert Llimós, 1997.


AGRAÏMENTS<br />

Mai la nostra feina havia hagut de travessar aigues tan completes, denses i profundes... Per això calia trobar amics amb coneixements en travessies<br />

difícils que s’hi volguessin embarcar. Bons professionals, precisos en cada un dels camps, artistes... Ara, des d’aquí, vull fer arribar<br />

l’agraïment a tots ells, ema el desitg que aquest Palau Sant Jordi no sigui l’últim projecte que realitzam plegats.<br />

A en Jordi de Ramon, company de treball de ja fa molt de temps, optimista absolut. Ell potser va ser qui, de bon principi, més clar i més conat<br />

veia aquest Sant Jordi. Impulsor entregat de totes les utopies que se’ns acosten i de tots els projectes, meravellosament agosarats, que es creuen<br />

en el nosre camí.<br />

A en Iago Pericot, de qui he recordat durant tots aquests mesos de treball les<br />

seves primeres paraules en el projecte; “anem a passar-nos-ho molt bé!˝ . D’ell que tothora transmet comprensió, saviesa i seguretat, he après<br />

molt.<br />

A Mariona Sagarra, ella va anar a cercar a cada un dels convidats amb una delicadesa fora de mida. Companya del viatge imprescindible. Generadora<br />

d’energia, de pau i de diàlegs necessaris amb una serenitat precisa i màgica.<br />

A l’Oriol Ferrer, de la seva mà he parlat d’aquest Projecte al món de la comunicació; ràdio, premsa escrita i televisió. Bon amic i company de<br />

tantes excursions ciutadanes, que sap trobar sempre el raconet adient i les persones i programes possibles i, ns i tot, els impossibles...<br />

A la Susanna Jové, ànima mater de la tècnica i de totes les posibilitats físiques de la immensa estructura, de l’esquelet i el revestiment del Sant<br />

Jordi.


A en Ferran Conangla, el tècnic de so que va fer possible que la nostra veu i la nostra música, arribessin a tots els racons del Sant Jordi. Des de<br />

ja fa uns anys, “àngel de la guarda” nostre en questions sonores... i per molts anys! També a en Robert Ballester, que ens acompanyà en el so<br />

interior de la platja-escenari.<br />

A en Rafa Puig-Samper, antic amic i il·luminador qui va omplir de sol, d’ombres, de llunes, d’anells d’aigua i de gavines aquella platja íntima.<br />

També gràcies a ell.<br />

A en Manel Camp i a en Javier Mas, com a conductors musicals de tot l’entrellat de les cançons. Gràcies!<br />

A l’Ignasi Cristià, ajudant de Iago Pericot, creador de l’espai escènic, de les onades, de l’escuma i de la platja de l’escenari.<br />

No podria deixar d’agrair el bon treball realitzador dels amics de TV3; Àngel Leiro i Jordi Tortós, pel bon programa que varen fer en directe.<br />

Ells feren possible que aquest concert viatgés i entrés en la intimitat de tanta gent, junt amb la veu amiga i càlida de na Maria Gorgues.<br />

Al Feliu Gasull i a en Javier Mas, molts anys junts i molts escenaris. Gràcies a<br />

ells he pogut arribar ns aquí.<br />

També el meu agraïment a tots els companys que poc a poc s’han anat incorporant al meu actual camí musical; Dimitri Psonis, Jordi Gaspar<br />

i Jordi Satorra.<br />

A tots els músics que han intervingut durant el recital, per la seva companyia.<br />

Finalment, i un cop més, als artistes convidats, amics que han volgut compartir amb la seva presència aquesta festa d’aniversari.<br />

Maria del Mar Bonet


AGRADECIMIENTOS<br />

Nunca nuestro trabajo tuvo que atravesar aguas tan completas, densas y profundas…<br />

Por eso fue preciso encontrar amigos con conocimientos en travesias difíciles<br />

que se quisieran embarcar.<br />

Buenos profesionales, precisos en cada uno de sus campos, artistas… Ahora, desde<br />

aquí, quiero hacer llegar mi agradecimiento a todos ellos, con el deseo que este<br />

Palau Sant Jordi no sea el último proyecto que realicemos juntos.<br />

A Jordi de Ramon, compañero de trabajo desde hace mucho tiempo, optimista<br />

absoluto. El fue quien, desde el principio vió más claro y conado éste Sant Jordi.<br />

Impulsor entregado a todas las utopias que se nos acercan y a trodos los proyectos,<br />

maravillosamente osados, que se cruzan en nuestro camino.<br />

A Iago Pericot, de quien he recordado, durante todos estos meses de trabajo, sus<br />

primeras palabras en el proyecto: ¡vamos a pasarnoslo muy bien!. De él, que siempre<br />

transmite comprensión, sabiduria y seguridad, he aprendido mucho.<br />

A Mariona Segarra: ella fue quien buscó a todos los invitados con una enorme<br />

delicadeza . Compañera imprescindible del viaje. Generadora de energia, de paz y<br />

de diálogos necesarios con una serenidad precisa y mágica.<br />

A Oriol Ferrer, de su mano he hablado de este proyecto al mundo de la comunicación;<br />

radio, prensa escrita y televisión. Buen amigo y compañero de tantas excursiones<br />

ciudadanas que sabe hayar el rinconcito ideal, las personas y programas posibles<br />

e incluso los imposibles…<br />

A Susanna Jove, alma mater de la técnica y de todas las posibilidades físicas de la<br />

inmensa estructura, del esqueleto y revestimiento del Sant Jordi.<br />

A Ferran Conangla, el técnico de sonido que hizo posible que nuestra voz y la<br />

música llegaran a todos los rincones del Sant Jordi. Desde hace varios años nuestro<br />

“ángel de la guarda” en cuestiones sonoras… ¡Y por muchos más!.<br />

También a Robert Ballester, que nos acompañó en el sonido interior de la playaescenario.<br />

A Rafa Puig-Samper, antiguo amigo y iluminador que llenó de sol, de sombras,<br />

de lunas, de anillos de agua y de gaviotas aquella playa íntima. (Gracias también a<br />

él).<br />

A Manel Camp y Javier Mas, como conductores musicales del entramado de las<br />

canciones, ¡Gracias!.<br />

A Ignasi Cristià, ayudante de Iago Pericot, creador del espacio escénico, de las<br />

olas, de la espuma y de la playa del escenario.<br />

No podia dejar de agradecer el buen trabajo realizado por los amigos de TV3:<br />

Angel Leiro y Jordi Turtós, por el buen programa que realizaron en directo. Ellos<br />

hicieron posible que el concierto viajará y entrará en la intimidad de<br />

tanta gente, junto a la voz cálida y amiga de Maria Gorgues.<br />

A Feliu Gasull y Javier Mas, muchos años juntos y muchos escenarios. Gracias a<br />

ellos he podido llegar hasta aquí.<br />

Mi agradecimiento a todos los compañeros que, poco a poco, se han ido incorporando<br />

a mi actual camino musical:<br />

Dimitri Psonis, Jordi Gaspar y Jordi Satorra.<br />

A todos los músicos que han intervenido durante el recital por su compañia.<br />

Finalmente, y una vez más, a los artistas invitados, amigos que han querido compartir,<br />

con su presencia, esta esta de aniversario.<br />

Maria del Mar Bonet<br />

70

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!