ELS SURFING SIRLES NEDANT EN L'AMBULÀNCIA

ELS SURFING SIRLES
NEDANT EN L’AMBULÀNCIA

POBLE D’ STARS (Pepe Sales)
Noi, va dir-me l’alcalde
Para compte el què fas
Això és un poble d’estrelles
Això és un poble de stars
Fuig quan vegis tres velles
Que omplen el càntir a la font
Fuig quan vegis tres velles
Penja’t o tira’t d’un pont
Qui en gaudeix però no en disfruta
De tres branques semaleres
Portem sang a les senyeres
Som un poble de captius
Noi, va dir-me l’alcalde
Para compte el què fas
Això és un poble d’estrelles
Això és un poble de stars
FRICANDÓ
Baixes al bar
a fer l’aperitiu
seus a la barra
beus una cervesa
tothom et mira
perquè fas cara de boig
però no pots esperar
per menjar-te el fricandó!
Surts rabent del bar
vas corrent cap a casa
esquives a la gent
per què et surt sang del nas?
sembla que per fi
arribes al menjador
enfoses les orelles
dins la cassola de fricandó
Oh com m’agrada la seva carn tendra
oh com m’agraden els seus moixernons
oh com m’agrada el seu suc sucós
oh com m’agrada el fricandó
PUBILLA DE CUIXA FORTA
Oh pubilla
pubilla de cuixa forta
de cuixa forta i bons malucs!
Ets andorrana
de nissaga ufana i cos formós
i cuixa forta!
Em fas anar pel mal camí
no vull pujar tant a Caldea
ets la més bella del país
d’Andorra la gran masovera
I cuixa forta!
EL MEU AVI
El meu avi està tot el dia a l’asilo
diu que ja no té ganes de caminar
serà perquè les infermeres el droguen
serà perquè s’ha fet massa gran
I gotta roll, I gotta roll, I gotta roll
Jo ja fa tres anys que estic al talego
i us dic que estic ben fart de tant follar
el que passa és que aquí no puc armar jaleo
i m’aixeco cada dia amb ganes de plorar
Diazepan, diazepan, diazepan
i vi negre, i viagra!
Diazepan, diazepan, diazepan
i viagra, i vi negre!
ESPLAI GIRLS
Escolta nena, escolta bé!
això no és pas el que has de fer
perquè és estiu i tota cuca viu
però si no calles t’ofego en un riu
Esplai girls make me sick
I wanna kill…Esplai girls!
Al voltant d’un foc de camp
allí elles cantant
atraient-me com sirenes
volen que els hi talli les seves trenes!
Esplai girls make me sick
I wanna kill…Esplai girls!
Catalanets som i serem
Esplai girls!
Fora catalans dels Països Catalans!
ON NO HI HA SANG
Tinc varicel·la
tinc un gripau
i moriré, doncs,
si s’escau
Vaig en tricicle
bec molt d’anís
i dormiré
en el pedrís
On no hi ha sang no s’hi fan botifarres
LOURDES
Som deu nens per aula
en aquesta guarderia
tot el dia classes, tot el dia tonteries
ve la meva mare, em porta xuxeries
però jo ja no en vull,
faig una rebequeria
Mare, ja no vull més xuxes
el que molen són els xutes!
Calen molts esforços per fer-se gran
i dir-li a la teva nòvia que no
et peti més els grans
no cal que cada dia et prenguis un sedant
millor fot quatre polvos
amb el veí del davant
Mare, ja no vull més xutes
porta’m, porta’m a Lourdes!
Mare treu-me, treu-me de Lourdes!
Els Surfing Sirles érem i som:
Guillem Caballero, Oriol Caballero,
Xavi Garcia i Martí Sales.
Gravat per Joan Colomo.
Masteritzat (2012) per Yves Roussel.
Disseny (2012): Ramon Ponsatí.
Dibuixos de Xavi Garcia i Edurne Gallego

ELS SURFING SIRLES
EL DISC I EL SEU CONTEXT:
NEDANT EN L’AMBULÀNCIA
LUIS HIDALGO ENTREVISTA ELS SURFING SIRLES
SOBRE EL DISC “NEDANT EN L’AMBULÀNCIA”
Els Surfing Sirles poden semblar un grup de bocamolls, poca-soltes i estripats: personatges amb un
sentit de l’humor esbojarrat moguts per la voluntat de fer soroll verbal i musical. I pot ser ho són, tot
això. Però alhora hom pot veure que sota la pell del grup habita un sentit que ho qüestiona tot, una
actitud vitalista, poc conformista i una visió social panoràmica que potser ells mateixos no valoren. No
és que l’observador sigui més llest que el propi grup, és que, simplement, les coses es veuen d’una altra
manera quan es mira des del perímetre.
Com tothom, els Sirles en tenen d’història, i els inicis d’aquesta es vinculen al disc que de fet va ser la
seva primera obra, el disc “Nedant en l’abundància”, del qual parlem amb tres dels components del
grup. Ah, i ha de quedar constància que una entrevista amb els Sirles no és un partit de tennis on les
preguntes van i tornen en forma de resposta com si fossin una pilota: en una entrevista amb els Sirles
el debat entre els membres de la banda està garantit i la bola sembla molt més aquella que rebota
incessantment a l’interior d’un milió.
Quina impressió vau tenir quan Bankrobber us va proposar reeditar el vostre primer disc?
Uri: Ens ho vam pensar molt, no ho teníem molt clar. S’ha de dir que les cançons ja havien estat
editades en un disc compartit amb dos grups més (FP i El Mal Ja Està Fet), amb els que vam formar
el Tripartit Invertit. Era un col·lectiu d’amics vinculats a l’escena hardcore amb els que vam fer una
gira, editàvem fanzines i formaven part d’un secret, d’una escena tancada en si mateixa que només
coneixien els amics i les persones més properes. I, és clar, editar ara el disc, un disc vinculat a un
moment molt determinat de la nostra carrera, era com trencar la màgia d’aquell moment, era donar
publicitat a un fet secret concebut per no ser conegut: treure-ho i posar-ho a la venda trencava el
secretisme amb el que les cançons havien estat publicades. Per això ens ho vam pensar tant.
I quin va ser l’argument que us va decidir favorablement?
Martí: Doncs que després d’editar el disc nosaltres vam continuar treballant i de mica en mica el
públic va anar coneixent les cançons, es va assabentar del que havia estat el Tripartit Invertit i llavors
volia les cançons tot i no formar part d’aquell moment ni detectar aquell secretisme. Volien tenir
el disc, ja està. És per això que finalment hem acceptat editar-ho: aquell disc i les cançons ja no es
podien trobar enlloc.
Guillem: I les cançons son bones.
Han estat molt retocades?
Guillem: Tan poc que només nosaltres ho notem.
I ara que torneu a sentir-les, que en penseu?
Uri: A mi em fa riure veure com les vam gravar. Se’m fa difícil pensar que hi ha gent que vulgui
sentir-les. Quan les vàrem gravar semblaven la hòstia, fregant la perfecció.
Martí: Jo crec que son els temes amb els que tinc més implicació emocional. Eren els primers temps,
recordo com vam gravar les peces, em resulta difícil tenir una opinió distant sobre les cançons. Ara
bé, no tinc la mateixa percepció que quan les van gravar, és clar.
“Poble d’stars”, la peça que obre “Nedant en l’ambulància”, és una cançó amb lletra de
Pepe Sales. Veieu tan provinciana Catalunya?
Martí: Sí, Catalunya és molt de poble. Almenys aquesta és una sensació molt estesa entre els nostres
amics que, és clar, no són catalans modèlics. Jo no sé si la resta de catalans tenen aquesta mateixa
percepció. El cas és que Catalunya no és tan cosmopolita com presumeix, quan un català guanya
qualsevol cosa ja estem traient pit i anem presumint. És veritat que el fet de tenir mar i port ens ha
ajudat a no tenir la mateixa visió tancada pròpia d’altres llocs de la península, però vaja, que som
molt de poble. Com diu la cançó.
Uri: A mi aquest rollo català de “que guais que som!” m’avorreix particularment, és molt pesat.
I “Fricandó” pot ser un avançament a l’actual onada costumista?
Uri: A mi és una de les que menys m’agraden del disc, tot i que quan vam fer la mescla era de les que
més m’agradaven.
Martí: Jo crec que la cançó té un ganxo especial, potser per això és la que tots els meus nebots
canten quan van en cotxe.
Uri: I no sé si recordeu que quan vam presentar aquestes cançons a Bankrobber va ser la que no
els va agradar. De tora manera, tot i que no em mola molt, quan es diu de fer-la als concerts jo la
gaudeixo molt.
Guillem: A mi el que em mola es la lletra.

I crec que la lletra de ”Esplai Girls” té història...
Uri: Està aprofitada d’un grup d’oi futbolero de Manresa que es reia de la resta de la penya oi.
Recordo que tenien un mapa com el que fan servir els bascos per reivindicar que els presos tornin
al País Basc, però amb el mapa de Catalunya i les fletxes cap enfora. Quan el grup es va desfer, vaig
pensar que podíem fer servir la frase “fora catalans dels Països Catalans”, i així va ser.
Recordo que als 80 hi havia un grup de Madrid, Séptimo Sello, que deia “todos los paletos
fuera de Madrid”...
Martí: Aquí és més aviat que fotin el camp tots els guays. Que es quedin a Hollywood i ens deixi’n
tranquils.
Per una banda tan física, natural i enèrgica com la vostra, el pas del temps és un argument
que juga en contra o a favor?
Uri: El pas del temps potser ens fa més cínics, però al marge d’això ens veiem igual que llavors, amb
la mateixa actitud. De fet jo crec que hem perfeccionat les intuïcions que teníem en aquella època.
Guillem: Jo no crec que degut a que les coses s’hagin posat socialment molt pitjor que llavors tinguem
més fàcil perpetuar aquella impetuositat i salvatgisme. No crec que tingui relació. De fet, pots
fer una cançó molt tranqui i mostrar un cabreig enorme.
Uri: Amb el temps estic agafant gust a dir les coses sense posar-me cafre, una mica com fer un caramel
enverinat, que sembli una cosa i sigui altra.
Podeu ser percebuts com un poca-soltes, ho creieu un error de percepció?
Uri: M’agradaria que fos un error de percepció.
Guillem: Quan defineixes una banda defineixes els seus membres. És complicat. Jo crec, més aviat,
que som impetuosos, no poca-soltes.
Uri: De tota manera hem de reconèixer que una mica gamberros sí que ho som. Tot sigui dit.
I quina es la intenció de fons de la banda?
Uri: És un debat que encara no tenim tancat.
Guillem: Amb l’altre disc van dir que érem canalles, i jo crec que no és una realitat.
Martí: La forma de ser percebuts depèn del bagatge de cadascú. Per a un rockero som una banda de
rock, per a un escolanet podem ser uns canalles.
Uri: El que jo intento amb els Surfing Sirles és explicar que la vida que fa ciutat a una ciutat, la vida
subterrània, està desapareixent a Barcelona, que cada dia sembla una ciutat més morta. Tinc una
altra intenció, i és evidenciar que malgrat totes aquestes cançons que parlen de baixar a comprar el
pa i fer el cafè amb la xicota, cançons en les que sembla que no passa res, jo crec que estan passant
moltes més coses, i són coses molt fortes i crues.
Martí: No som dels que criden a la vaga general amb les lletres, però crec que amb les lletres, el so
i l’actitud del grup es pot percebre la insatisfacció amb les coses que estan passant. No crec que tot
sigui tan inocu i transparent com sembla escoltant determinats grups.
Us considereu més irònics o més cínics?
Martí: Jo crec que som més irònics, tenim molta càrrega de “cachondeo”.
Guillem: Sí, però no oblideu que Panero afirmava que fins i tot la ironia marca una barrera de superioritat
amb el destinatari de la mateixa. S’ha d’anar en compte perquè en cas contrari és fàcil posar-se
en un pla de superioritat.
Martí: D’acord, però el sentit de l’humor és una eina molt útil i integradora. De fet, tots els artistes
que m’interessen tenen alguna espurna de sentit de l’humor. El riure és molt sa. Allibera moltes
endorfines.
I en un grup tan iconoclasta com el vostre, a què venen aquestes “poses” tan rockeres
a l’escenari, aquesta implícita reivindicació de qüestions físiques lligades al rock més
“machorro”?
Uri: El nostre to rockero prové del hardcore, un món estanc i tancat on tothom es coneix, on hi ha un
contacte físic, la gent es tira pel terra. Tot aquest to catàrtic i fàcil prové del hardcore. Sóc hardcoreta
fa molt de temps, ja als 12 anys sentia el que jo volia sentir. No el que em donaven. I sí, l’assumpte de
les “poses” potser sí és una contaminació del rock.
Més rauxa que seny?
Guillem: M’interessen el seny i la rauxa. De fet són dues cares de la mateixa cosa, són inseparables.

BR042LP / Dipòsit legal GI. 1510-2011
© Bankrobber / AP. 9099 / 08080 Barcelona
www.bankrobber.net
bankrobber@bankrobber.net