JO SÓC LA LLEGENDA

TINC UN TUIT PER A TU
Sant Jordi, ara simplement Jordi, rondinava sobre com havia caigut
en l’anonimat insultant que patia. Feia unes setmanes que donava voltes a
com donar la volta a la llegenda que un dia el va fer famós. Potser hauria de
prendre mesures dràstiques. Si calia fer-ho, ho faria. Va anar per feina:
Ho va provar tres vegades, però no se’n va sortir. @drac1, @drac2,
@drac3. No res, Sant Jordi no trobava el perfil de tuitaire del seu ancestral
rival, el drac. N’hi havia molts que tenien un drac com a avatar, però no
eren el que ell buscava. A la fi, després d’empassar-se un parell de cerveses
sense alcohol i un plat d’olives aixafades, va escriure, per atzar, @dracfoc i
llavors va sortir el perfil que buscava. Era ell. No hi havia dubte. El mateix
que havia mort tant de temps enrere.
Primer va tafanejar el seu TL. Només hi tenia la foto repetida d’un
castell. I els seus tuits eren preguntes sense resposta a diverses princeses
europees. De fet, no tenia cap seguidor. Tanmateix, ell seguia un munt de
noies, totes elles de la reialesa o bé reines de festes populars.
Sant Jordi li va enviar un missatge. Era el que tocava. Era el que havia de fer:
—Hola, @dracfoc, sóc @santjordillibre. Segueix-me i t’envio un DM.
I hi va afegir l’emoticona d’una cara somrient. Li va semblar que
quedava còmplice.
Va tancar l’iPad i va pagar les consumicions de mala gana. Encara li
11