JO SÓC LA LLEGENDA

—Una curiositat: què veus en mi?
—Vols que t’ho digui? —va fer ella amb veu sensual.
—Sí, n’estic delerós.
—Doncs hi veig una força sobrenatural.
—Gràcies, maca.
—Però no us agradaven sensibles? —va preguntar Sant Jordi—. No
dieu sempre, no repetiu sempre que us agraden molt sensibles?
—Sí, però no. No és incompatible.
—Havíem quedat que no us agradaven els forçuts de gimnàs.
—Una cosa és un forçut de gimnàs i una altra cosa és la masculinitat
tan òbvia d’ell.
Algú, des de la barra, va alçar la mà. Ella se n’hi va anar. El drac no
podia dissimular la seva satisfacció. Sant Jordi, molest, va voler tallar en sec
l’escena:
—Bé... Ja és hora que et parli del tracte que et vull proposar.
—Sóc tot orelles.
—Hem de recaptar. Tant la teva situació com la meva és indigna de
dos personatges històrics.
—I què hem de fer?
—Doncs recórrer Catalunya representant la nostra llegenda, amb els
personatges autèntics de veritat, que som nosaltres, però amb alguns retocs.
Com t’he dit abans, aquesta vegada et cruspiràs la Cleo.
—No tindries una altra xurri, per variar de menú?
—No. Ha de ser ella. La Cleo.
40