JO SÓC LA LLEGENDA

—Data de naixement?
—Dos-cents vuitanta.
—Dos-cents vuitanta què?
—Després de Crist.
—Lloc?
—Lot, actual Israel.
—Defunció?
—Vint-i-tres d’abril 303 (després de Crist).
—On?
—Nicomèdia, estalvia’t els acudits.
—Nicomèdia?
—Turquia. I encara et diré més. Em van enterrar al meu lloc de naixement.
A Lot.
—Com es deien els teus pares?
—Polychonia i Gerondios. De nou, estalvia’t els acudits. En tens prou?
—No. Qui és el pare i qui és la mare?
—Això és un problema personal. El que sí que vaig ser és un militar
romà convertit al cristianisme i vaig morir com un màrtir per no voler abjurar
de la meva fe. A pesar d’això, sóc venerat a la majoria de confessions
cristianes i a l’Islam. Vaig ser un dels sants més populars, especialment durant
l’edat mitjana. I encara que diuen que sóc un personatge de llegenda,
ja veus que no. Que sóc real.
—Has calcat la Viquipèdia! Última prova. Ja que ets un sant, fes un
miracle.
—Un miracle?
—Que la Generalitat m’augmenti el pressupost, per exemple. M’aniria
molt bé. Tinc unes papereres pendents de restaurar, un pipicà per construir...
—Aquesta classe de miracles cap sant els pot fer, però ara mateix jo no
en sóc, de sant. Estic desposseït dels meus poders. És per això que he reunit
el meu amic el drac per...
L’alcalde va seure.
—Estic pensant —va dir— que podríem fer un bon negoci per a la vila.
—Això pensàvem nosaltres —va dir el drac—. En negocis.
—En negocis —va repetir Sant Jordi.
57