JO SÓC LA LLEGENDA

LA PRINCESA DE NOU
L’alcalde, un home baixet i una mica gras, molt animós i de somriure
franc, es va adreçar a la barra, allà on eren en Natxo i la Cleo.
—Ei, senyor alcalde! —va dir en Natxo—, ja l’he vist entrar, però com
que estava ocupat m’he dit: “ja el saludaràs després”.
—Doncs ja em tens aquí, ja pots saludar-me.
—Com va, senyor alcalde? Com està la senyora? Bé, espero.
—A l’Ajuntament, substituint-me. —I de sobte, dirigint-se a la noia,
va etzibar:
—Cleo, he de parlar amb tu.
—Vol que me’n vagi, senyor alcalde? —va apressar-se a dir en Natxo,
molt cortès.
—No, Natxo, no cal. Queda’t.
—Que potser vol fer-la reina de les festes? S’ho mereixeria, no cal dir-ho.
—No, no vull fer-la reina de les festes. Estic segur que no ho acceptaria.
Vull que sigui reina eterna de la vila.
Cleodolinda va somriure. “Ja ho vaig ser. I tant que ho vaig ser”, va
pensar. I en veu alta:
—Digui, senyor alcalde.
—Doncs mira. Acabo de tenir una topada històrica. Veus aquella taula?
—Sí —van contestar ella i en Natxo amb indiferència.
67