21.06.2015 Views

Llegir l'article complet (en PDF) - CapGros.com

Llegir l'article complet (en PDF) - CapGros.com

Llegir l'article complet (en PDF) - CapGros.com

SHOW MORE
SHOW LESS

Create successful ePaper yourself

Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.

PER MARIA COLL<br />

FOTOGRAFIA: SERGIO RUIZ<br />

DOCUMENTACIÓ GRÀFICA: ARXIU MUNICIPAL DE<br />

MATARÓ I MUSEU ARXIU DE SANTA MARIA.<br />

MR 18<br />

la<br />

amunt i<br />

avall<br />

iera<br />

Canal natural de la desembocadura de les aigües<br />

que baixav<strong>en</strong> de les muntanyes, l’actual c<strong>en</strong>tre<br />

<strong>com</strong>ercial de Mataró va ser, durant molts anys,<br />

s<strong>en</strong>zillam<strong>en</strong>t una Riera. Concretam<strong>en</strong>t, un sector<br />

de la d<strong>en</strong>ominada riera de Cirera, que recollia les<br />

aigües del c<strong>en</strong>tre-nord del terme municipal per<br />

<strong>en</strong>viar-les al mar. Els veïns de l’<strong>en</strong>torn n’er<strong>en</strong> molt<br />

consci<strong>en</strong>ts d’això, especialm<strong>en</strong>t els mesos de les<br />

tempestes. “Quan plovia molt la Riera semblava<br />

un gran bassal i ni les fustes que la g<strong>en</strong>t posava<br />

a les portes protegi<strong>en</strong> els edificis de les inundacions”,<br />

recorda la religiosa del col·legi Cor de<br />

Maria Carme Pinart. L’any 1890 el passeig c<strong>en</strong>tral<br />

havia estat convertit <strong>en</strong> calçada per carruatges amb<br />

voreres als costats i r<strong>en</strong>gleres de plàtans. Però el<br />

problema de les rierades persistia. No va ser fins<br />

el 1916 que la canalització es va resoldre amb el<br />

projecte de desviació de les aigües de la riera de<br />

Cirera cap a les de Valldeix i Sant Simó. L’obra<br />

de Melcior de Palau, que va finalitzar el 1923, va<br />

consistir <strong>en</strong> la construcció d’un canal de 1.150<br />

metres de llargària i una amplària de sis metres.<br />

El 1924 es posav<strong>en</strong> llambordes a tota la via.<br />

Aquesta obra va permetre l’any 1928 la circulació<br />

del tramvia, actiu fins el 1965. “Pujava<br />

i baixava s<strong>en</strong>se problemes; fins i tot, s’aturava<br />

davant de casa per recollir-nos, malgrat que no<br />

hi havia parada fins al xurrero”, <strong>com</strong><strong>en</strong>ta Jaume<br />

Bigay, veí del carrer. Al final dels anys tr<strong>en</strong>ta, s’hi<br />

van plantar til·lers, substituint els vells plàtans.<br />

Finalm<strong>en</strong>t, a les dècades dels anys cinquanta i<br />

seixanta es va urbanitzar la zona superior. Des<br />

del 1977 es d<strong>en</strong>omina Riera la totalitat de la via,<br />

des del Parc C<strong>en</strong>tral a la Rambla.<br />

Al <strong>com</strong><strong>en</strong>çam<strong>en</strong>t dels anys vuitanta s’aprovà el<br />

projecte de conversió d’una bona part del carrer<br />

<strong>en</strong> una illa de vianants, segons el projecte de l’arquitecte<br />

Josep M. Puig i Boltà. També després es<br />

va ser de vinanants el tram que queda <strong>en</strong>tre el<br />

carrer de Sant Josep i la muralla de la Presó.<br />

El canvi més sorpr<strong>en</strong><strong>en</strong>t de la Riera, però, ha<br />

tingut lloc els darrers anys. La reurbanització del<br />

primer tram, <strong>en</strong>tre la plaça Santa Anna i el carrer<br />

Sant Josep, es va inaugurar el març de 1998, i va<br />

consistir a pavim<strong>en</strong>tar, plantar arbres, soterrar<br />

cables i instal·lar nou <strong>en</strong>llum<strong>en</strong>at i bancs. El passat<br />

dia 12 de febrer es va inaugurar el segon tram,<br />

<strong>en</strong>tre el carrer Sant Josep i a la Muralla de la<br />

Presó. Amb aquesta inversió de 1.078.434 euros,<br />

s’acab<strong>en</strong> les interv<strong>en</strong>cions a la Riera, ja que no es<br />

preveu cap actuació al tram superior.<br />

MR 19


la<br />

amunt i<br />

avall<br />

iera<br />

C<strong>en</strong>tre educatiu<br />

C<strong>en</strong>tre educatiu<br />

Sobre aquestes línies,<br />

estat actual de la Riera<br />

després de l’última<br />

reurbanització.<br />

Al c<strong>en</strong>tre, la Riera<br />

<strong>en</strong>tre el carrer d’<strong>en</strong><br />

Pujol i l’Ajuntam<strong>en</strong>t<br />

a principis de segle.<br />

(MASMM)<br />

A l’esquerra, la Riera<br />

des de la cantonada<br />

del carrer Sant Josep<br />

als anys quaranta.<br />

(AMM)<br />

Els escolars han estat alguns dels principals<br />

protagonistes de la història de la Riera. No és<br />

estrany, si t<strong>en</strong>im <strong>en</strong> <strong>com</strong>pte que està <strong>en</strong>voltada<br />

de c<strong>en</strong>tres educatius: al mateix carrer hi ha el<br />

col·legi Valldemia i l’Immaculat Cor de Maria, i,<br />

molt a prop, hi havia hagut el col·legi Sant Josep<br />

de les Germanes Concepcionistes i <strong>en</strong>cara hi ha<br />

l’Escola Pia Santa Anna. Dels dos c<strong>en</strong>tres ubicats<br />

a la Riera, el més antic és el Valldemia, creat el<br />

1855 per Erm<strong>en</strong>gol Coll de Valldemia <strong>en</strong> uns<br />

terr<strong>en</strong>ys de més de 23.000 m2 sota la d<strong>en</strong>ominació<br />

de Col·legi Catalunya. A partir del 1888, se’n<br />

van fer càrrec els germans maristes, que van fer<br />

de l’escola un internat p<strong>en</strong>sat per als hereus de<br />

les bones famílies de la <strong>com</strong>arca. “El dium<strong>en</strong>ge<br />

al matí v<strong>en</strong>ia molta g<strong>en</strong>t de fora de Mataró, sobretot<br />

els pares dels estudiants de Valldemia que<br />

aprofitav<strong>en</strong> els dies de festa per visitar els fills”,<br />

recorda la propietària del ja desaparegut i popular<br />

cal xurrero de la cantonada de la Riera amb el<br />

carrer Arg<strong>en</strong>tona, Carme Tur. Fins a la dècada<br />

dels cinquanta, aquesta escola, així <strong>com</strong> el Teatre<br />

Monum<strong>en</strong>tal, van restar aïllats a la part alta de la<br />

Riera, separada del carrer per una tanca de figueres<br />

de moro i lledoners, ja que davant del recinte<br />

educatiu només hi havia terres de cultiu, on de<br />

vegades s’instal·lava un teatre ambulant.<br />

De l’any 1862 data el col·legi Immaculat Cor<br />

de Maria que es va fundar a l’antiga casa Can<br />

Campllonch, un dels edificis nobles del carrer i<br />

Can Guarro. Les alumnes d’aquest c<strong>en</strong>tre, abans i<br />

<strong>en</strong>cara ara, donav<strong>en</strong> molta vida a la Riera perquè<br />

celebrav<strong>en</strong> moltes activitats de portes <strong>en</strong>fora. La<br />

religiosa de l’escola Carme Pinart recorda la seva<br />

època d’estudiant al mateix c<strong>en</strong>tre: “Les alumnes<br />

més grans fei<strong>en</strong> labors a la classe del segon pis de<br />

l’escola per fer calaixera abans de casar-se i els seus<br />

promesos, per cridar la seva at<strong>en</strong>ció, els tirav<strong>en</strong><br />

pedretes al vidre de la finestra des del carrer. La<br />

madre Patrocini es posava molt nerviosa davant<br />

d’aquest espectacle”.<br />

Una botiga va unir durant g<strong>en</strong>eracions tots els<br />

infants que cada dia circulav<strong>en</strong> per la Riera amb<br />

l’uniforme i la cartera a la mà: Can Pepet. “Tots<br />

els n<strong>en</strong>s sortint d’escola anàvem a buscar pegadolces<br />

i regalèssies <strong>en</strong> aquesta botiga, que estava<br />

a la cantonada <strong>en</strong>tre la Riera i el carrer Nou, just<br />

davant de la farmàcia”, explica el propietari d’un<br />

tradicional <strong>com</strong>erç de la Riera, Jaume Bigay. I<br />

afegeix: “A part de les llaminadures, hi havia dues<br />

coses d’aquell establim<strong>en</strong>t que <strong>en</strong>s sorpr<strong>en</strong>i<strong>en</strong>: el<br />

seu propietari, un s<strong>en</strong>yor molt gran, i l’aparador<br />

de joguines, baldufes i baletes que donava al carrer<br />

Nou, on sempre hi havia una colla de n<strong>en</strong>s<br />

bocabadats”. Fins i tot s’explica que alumnes del<br />

Cor de Maria van improvisar una pancarta i un<br />

petit acte de protesta davant Can Pepet el dia que<br />

va córrer la veu que tancava.<br />

A dalt, sortida dels escolars<br />

de l’Immaculat<br />

Cor de Maria, ubicat a<br />

la Riera des del 1862.<br />

El col·legi Valldemia,<br />

a principis de segle.<br />

(ASMM)<br />

MR 20<br />

MR 21


la<br />

amunt i<br />

avall<br />

iera<br />

Nucli de poder<br />

Nucli de poder<br />

MR 22<br />

Sobre aquestes línies,<br />

a la dreta, antics jutjats<br />

el 1978 poc abans<br />

de ser <strong>en</strong>derrocats.<br />

(AMM)<br />

A dalt, antiga presó<br />

de Mataró, la primera<br />

construcció panòptica<br />

amb aquest ús.<br />

Des de fa aproximadam<strong>en</strong>t cinc segles, la Riera<br />

és la principal via de Mataró. En aquest carrer<br />

s’han conc<strong>en</strong>trat al llarg dels anys difer<strong>en</strong>ts nuclis<br />

de poder locals, <strong>en</strong>tre ells l’Ajuntam<strong>en</strong>t. Encara<br />

que la casa consistorial, tal <strong>com</strong> avui la coneixem,<br />

es va construir l’any 1866, abans ja hi havia, a la<br />

mateixa illa, la d<strong>en</strong>ominada Casa del Consell o<br />

Casa de la Universitat de la Vila, un casal projectat<br />

per Jaume V<strong>en</strong>drell l’any 1635 adaptant l’antic<br />

Hospital de Santa Magdal<strong>en</strong>a. A mitjan segle XIX,<br />

Miquel Garriga va dirigir la reforma interior i<br />

exterior de l’edifici, donant-li l’aspecte neoclàssic<br />

actual: una àmplia balconada, un rellotge sota la<br />

cornisa i dos escuts a banda i banda, amb atributs<br />

de la indústria i del <strong>com</strong>erç, <strong>com</strong> a elem<strong>en</strong>ts més<br />

significatius. La rehabilitació duraria quasi deu<br />

anys. Més tard, el 1893, també es reformava el<br />

sostre de la Sala de Pl<strong>en</strong>s per ordre de l’arquitecte<br />

municipal, Josep Puig i Cadafalch, que va decorar<br />

l’embigat amb els escuts d’armes del Principat<br />

de Catalunya, la Creu de Sant Jordi, l’escut<br />

de la ciutat de Mataró, el de l’antiga província<br />

marítima de Mataró i el d’agrupacions gremials<br />

i professionals. El 1914, el pati interior es cobria<br />

amb una claraboia. La darrera reforma de l’edifici<br />

es va estr<strong>en</strong>ar fa dos anys i va afectar sobretot<br />

la Sala de Pl<strong>en</strong>s, –la modernització de la qual va<br />

ser àmpliam<strong>en</strong>t criticada–, i el pati interior, que<br />

va recuperar la blancor.<br />

El fet que l’Ajuntam<strong>en</strong>t s’alci al bell mig de la<br />

Riera ha provocat que, ja des dels segles XVII i<br />

XVIII, importants famílies de la ciutat s’hi hagin<br />

construït els seus domicilis, petits palauets amb<br />

grans <strong>en</strong>trades per als carros, bells esgrafiats<br />

i luxoses estances. D’aquestes cases, avui dia<br />

<strong>en</strong>s queda un exemple testimonial, Can Palau,<br />

al número 63. Però fa unes dècades n’hi havia<br />

d’altres de molt conegudes, <strong>com</strong> Can Baró, Can<br />

Campllonch o el Casal d’<strong>en</strong> Guarro, àlies Parroquià.<br />

A partir d’inicis del segle XX, i sobretot<br />

després de la Guerra Civil, tots aquests palauets<br />

van anar desapareix<strong>en</strong>t i els amplis baixos es van<br />

convertir <strong>en</strong> <strong>com</strong>erços.<br />

Precisam<strong>en</strong>t, molt a prop de Can Palau, on es<br />

van allotjar les germanes de la <strong>com</strong>unitat teresiana<br />

de Mataró durant la guerra, hi va haver,<br />

fins a la segona meitat de segle XX, els jutjats.<br />

“Recordo <strong>com</strong> a mig matí els funcionaris sorti<strong>en</strong><br />

de l’edifici, on solam<strong>en</strong>t hi havia un jutge, per<br />

anar a fer un cafè a Can Montells, que estava<br />

al costat, o al cafè España, un establim<strong>en</strong>t amb<br />

taules de marbre que hi havia una mica més<br />

amunt”, explica Jaume Bigay. En aquest edifici<br />

també hi havia el registre civil, on s’atansav<strong>en</strong><br />

els ciutadans acabats de casar catòlicam<strong>en</strong>t per<br />

formalitzar legalm<strong>en</strong>t el matrimoni i també els<br />

que inscrivi<strong>en</strong> els seus fills.<br />

Un altre edifici emblemàtic d’aquesta via i d’alta<br />

qualitat arquitectònica és la Presó, obra d’Elies<br />

Rog<strong>en</strong>t. Es tracta del primer c<strong>en</strong>tre p<strong>en</strong>it<strong>en</strong>ciari<br />

amb sistema panòptic, és a dir, de forma semicircular,<br />

estructura p<strong>en</strong>sada per facilitar la vigilància<br />

de totes les cel·les des d’un únic punt. El 1853<br />

l’Ajuntam<strong>en</strong>t adquireix, amb ajudes estatals, uns<br />

terr<strong>en</strong>ys, llavors <strong>en</strong>cara als afores de Mataró, per<br />

ubicar-hi el nou c<strong>en</strong>tre, ja que fins aleshores als<br />

delinqü<strong>en</strong>ts se’ls custodiava a la casa consistorial.<br />

L’edifici es va inaugurar una dècada després i<br />

durant molts anys va limitar la urbanització nord<br />

de la ciutat. Actualm<strong>en</strong>t és la seu de la Colla<br />

Castellera Capgrossos.<br />

Ja <strong>en</strong> temps de la dictadura franquista, a la part<br />

baixa de la Riera i a la banda de l’Ajuntam<strong>en</strong>t,<br />

s’hi va instal·lar el Sindicat, un organisme obrer<br />

d’estructura vertical que poc t<strong>en</strong>ia a veure amb<br />

els que havi<strong>en</strong> actuat durant el conflicte bèl·lic.<br />

L’edifici del Sindicat era <strong>com</strong>partit per les installacions<br />

de Ràdio Mataró.<br />

A dalt, façana de Can<br />

Palau, una de les<br />

cases s<strong>en</strong>yorials que<br />

qued<strong>en</strong> a la Riera.<br />

A baix, façana de<br />

l’Ajuntam<strong>en</strong>t als anys<br />

vuitanta del segle<br />

passat. (MAMM)<br />

MR 23


la<br />

amunt i<br />

avall<br />

iera<br />

Un esc<strong>en</strong>ari històric i costumista<br />

Un esc<strong>en</strong>ari històric i costumista<br />

MR 24<br />

A dalt, desfilada el<br />

1940 del primer aniversari<br />

de l’<strong>en</strong>trada dels<br />

nacionals. (AMM)<br />

A baix, unes ciutadanes<br />

passeg<strong>en</strong> per la<br />

Riera una Setmana<br />

Santa. (MAMM)<br />

Encara que tothom l’ha conegut sempre <strong>com</strong><br />

la Riera, aquest carrer mataroní ha tingut al llarg<br />

de la història diversos noms. Tal <strong>com</strong> docum<strong>en</strong>ta<br />

l’historiador Ramon Salicrú, “a les darreries del<br />

segle XIX i durant una tr<strong>en</strong>t<strong>en</strong>a d’anys, la Riera<br />

pròpim<strong>en</strong>t dita va rebre el nom oficial de Rambla<br />

de M<strong>en</strong>dizábal i el tram que va del carrer<br />

Arg<strong>en</strong>tona fins al Parc, va ser d<strong>en</strong>ominada Rambla<br />

del Duque de la Victoria i, des del 1931, Rambla<br />

Ferrer i Guàrdia. Posteriorm<strong>en</strong>t (1939), el tram<br />

que va del carrer Arg<strong>en</strong>tona fins la cantonada del<br />

carrer de Barcelona amb la muralla Sant Llor<strong>en</strong>ç<br />

va ser designat Rambla del G<strong>en</strong>eralísimo i la part<br />

nord de la riera, Av<strong>en</strong>ida Tercio Nuestra Señora<br />

de Montserrat”. La Riera, des del segle XVIII, ha<br />

estat l’esc<strong>en</strong>ari dels esdev<strong>en</strong>im<strong>en</strong>ts històrics.<br />

Per exemple, aquí va t<strong>en</strong>ir-hi lloc una trobada<br />

reial: “A Can Baró, després conegut amb el títol<br />

de Palau, s’hi va allotjar Elisabet de Brunswick,<br />

l’esposa de Carles d’Àustria, el rei Carles III per<br />

als catalans, on aquest va visitar-la per conèixerla<br />

per primera vegada”, explica l’ex-alcalde de<br />

Mataró, Antoni Martí i Coll, que actualm<strong>en</strong>t<br />

viu <strong>en</strong> aquesta casa. La Riera acull també la proclamació<br />

de la Segona República la tarda del 14<br />

d’abril del 1931, quan els mataronins ll<strong>en</strong>c<strong>en</strong> un<br />

bust d’Alfons XIII balcó avall. I és l’esc<strong>en</strong>ari de<br />

l’<strong>en</strong>trada militar dels nacionals el 27 de g<strong>en</strong>er del<br />

1939, punt final de la Guerra Civil per a la ciutat.<br />

Aquest és el fet que amb més emoció recorda la<br />

religiosa del Cor de Maria Carme Pinart: “Amb<br />

els de casa vam anar a veure l’<strong>en</strong>trada dels militars<br />

des d’un balcó de Ca l’Abadal, una llibreria que<br />

estava just davant de l’Ajuntam<strong>en</strong>t, i des d’allí vam<br />

mirar la desfilada dels militars i molt nois amb<br />

cares blanques que després de tres anys sorti<strong>en</strong><br />

del seu amagatall”.<br />

Més <strong>en</strong>davant, <strong>en</strong> pl<strong>en</strong>a Transició, també van<br />

desfilar per la Riera les primeres manifestacions,<br />

algunes reclamant un Estatut per a Catalunya,<br />

les quals g<strong>en</strong>eralm<strong>en</strong>t acabav<strong>en</strong> a la plaça Santa<br />

Anna. Un cop aconseguida l’anhelada democràcia,<br />

la Riera ha estat <strong>en</strong> diverses ocasions passarel·la<br />

de destacats polítics. “Durant molt de temps, la<br />

majoria de mítings electorals que se celebrav<strong>en</strong> a<br />

Mataró es fei<strong>en</strong> al Monum<strong>en</strong>tal o la Sala Cabañes.<br />

Per això, des de la xurreria vèiem passar Riera<br />

amunt, saludant la g<strong>en</strong>t, aquells que hi havi<strong>en</strong><br />

d’interv<strong>en</strong>ir, per exemple Miquel Roca, Nicolás<br />

Redondo, Cristina Almeida o José María Aznar”,<br />

explica Carme Tur.<br />

A banda dels fets històrics, cada any la Riera<br />

és esc<strong>en</strong>ari dels principals esdev<strong>en</strong>im<strong>en</strong>ts costumistes<br />

a la ciutat: la cavalcada dels Reis Mags,<br />

la rua de Carnaval o el pregó de Festa Major i la<br />

dormida de gegants també de Les Santes. Si bé<br />

no és el cas d’aquestes tradicions, n’hi ha d’altres<br />

que ja no s’esc<strong>en</strong>ifiqu<strong>en</strong> a la Riera. “La majoria<br />

de processons, sobretot les de Dijous i Div<strong>en</strong>dres<br />

Sant, passav<strong>en</strong> per la Riera. Era un espectacle molt<br />

respectuós, tothom feia absolut sil<strong>en</strong>ci i ningú es<br />

movia, però sobretot, a mi m’impressionav<strong>en</strong> els<br />

p<strong>en</strong>it<strong>en</strong>ts que anav<strong>en</strong> descalços i amb cad<strong>en</strong>es”, <strong>com</strong><strong>en</strong>ta<br />

Carme Tur. Una altra processó t<strong>en</strong>ia lloc el<br />

dia de les patrones de Mataró. “Aquell dia sorti<strong>en</strong><br />

les relíquies de Santa Juliana i Semproniana sota<br />

el tàlem i davant d’elles hi anav<strong>en</strong> n<strong>en</strong>es vestides<br />

de Santes del Martiri amb túniques vermelles,<br />

m<strong>en</strong>tre que darrere desfilav<strong>en</strong> n<strong>en</strong>es vestides de<br />

Santes de la Glòria, amb túniques blanques de<br />

seda amb brodats daurats i platejats, una corona<br />

i una palma; els pares apuntav<strong>en</strong> les seves filles a<br />

participar d’aquesta processó abans i tot de t<strong>en</strong>ir<br />

l’edat”, recorda també Pinart. La g<strong>en</strong>t estr<strong>en</strong>ava<br />

vestits nous per anar a la processó i llogav<strong>en</strong> cadires<br />

a la Riera per veure-la des de primera fila<br />

A principis de segle, a més, el tram baix d’aquest<br />

eix cèntric de la ciutat acollia la Fira de Mataró,<br />

amb alguna atracció, però sobretot amb paradetes<br />

de joguines i objectes. Carme Pinart <strong>en</strong>cara<br />

se’n recorda: “Les monges t<strong>en</strong>i<strong>en</strong> molta feina per<br />

controlar-nos; totes les n<strong>en</strong>es que t<strong>en</strong>íem classe a<br />

les aules de la banda de la Riera trèiem el cap per<br />

la finestra per veure les coses que s’hi exposav<strong>en</strong>,<br />

<strong>com</strong> nines, estoigs o anells”.<br />

A dalt, la dormida de<br />

gegants de les Santes<br />

de l’any passat, <strong>en</strong><br />

pl<strong>en</strong>a Riera.<br />

A baix, parades de<br />

jocs que s’instal·lav<strong>en</strong><br />

a la Riera a principis<br />

de segle. (MAMM)<br />

MR 25


la<br />

amunt i<br />

avall<br />

iera<br />

A <strong>com</strong>prar i ber<strong>en</strong>ar<br />

A <strong>com</strong>prar i ber<strong>en</strong>ar<br />

MR 26<br />

A dalt, la part baixa de<br />

la Riera, on hi havia<br />

els magatzems Sant<br />

Jordi. (AMM)<br />

A baix, façana de La<br />

Cartuja de Sevilla,<br />

situada davant de<br />

l’Ajuntam<strong>en</strong>t. (AMM)<br />

La Riera es va convertir <strong>en</strong> un gran c<strong>en</strong>tre <strong>com</strong>ercial<br />

a partir de la dècada dels cinquanta. Abans<br />

ja hi havia botigues, però no er<strong>en</strong> tan nombroses.<br />

Hi trobem <strong>com</strong>erços realm<strong>en</strong>t històrics, d’aquells<br />

que fins i tot els mataronins de més edat record<strong>en</strong><br />

des de sempre. És el cas de la ferreteria Colomer,<br />

les pastisseries Miracle i Ca l’Uñó –abans Can<br />

Font–, la botiga de mobles Domènech, la de teles<br />

El Pilar, la de roba La Moda –que abans estava a<br />

l’altra banda de Riera–, la de param<strong>en</strong>t de la llar<br />

Can Bigay, la farmàcia Fité –on antigam<strong>en</strong>t es<br />

fei<strong>en</strong> medicam<strong>en</strong>ts químics de forma artesanal– o<br />

la farmàcia Pascual, ara d<strong>en</strong>ominada Roca. Altres<br />

establim<strong>en</strong>ts, alguns de clausura rec<strong>en</strong>t, també han<br />

quedat gravats <strong>en</strong> la memòria dels ciutadans, per<br />

exemple la papereria i llibreria Comercial Papelera,<br />

les botigues de roba infantil Can Lligonya<br />

i Robes Ponts, la sabateria Can Jané, la botiga<br />

de joguines Diamant, els establim<strong>en</strong>ts d’esports<br />

Oms i Canal, els d’electrodomèstics Can Soler i<br />

Can Caymari, o Can Fité, on v<strong>en</strong>i<strong>en</strong> <strong>com</strong>estibles<br />

i grams de colònia a granel. A la dècada dels<br />

cinquanta hi havia dos establim<strong>en</strong>ts amb noms<br />

curiosos: la sastreria Ciutat de Londres i La<br />

Cartuja de Sevilla, botiga de la família Melé que<br />

estava davant de l’Ajuntam<strong>en</strong>t i v<strong>en</strong>ia objectes de<br />

la llar i imatges religioses, que uns anys després<br />

es v<strong>en</strong>dri<strong>en</strong> a La Mor<strong>en</strong>eta. Els escolars de Santa<br />

Anna record<strong>en</strong> especialm<strong>en</strong>t Ca l’Anglada, una<br />

botiga de roba on hi havia una corona de corbates<br />

que els n<strong>en</strong>s fei<strong>en</strong> voltar, quan passav<strong>en</strong>, per fer<br />

empipar la dep<strong>en</strong>d<strong>en</strong>ta.<br />

Els Magatzems Sant Jordi van ser un altre dels<br />

establim<strong>en</strong>ts més populars dels anys cinquanta<br />

i seixanta. Allà va treballar-hi, des dels catorze<br />

anys, la Montserrat Bellalta. Precisam<strong>en</strong>t, ella, <strong>com</strong><br />

altres dep<strong>en</strong>d<strong>en</strong>tes de la Riera, va conèixer el seu<br />

marit <strong>en</strong> aquest espai. “Davant dels magatzems hi<br />

havia dos arbres, un d’ells estava <strong><strong>com</strong>plet</strong>am<strong>en</strong>t<br />

tort, de tantes vegades que s’hi havi<strong>en</strong> rep<strong>en</strong>jat<br />

els nostres nòvios esperant que sortíssim de la<br />

botiga”, narra aquesta mataronina. Aleshores, la<br />

relació <strong>en</strong>tre les dep<strong>en</strong>d<strong>en</strong>tes de tots els <strong>com</strong>erços<br />

era molt amical.<br />

En la mateixa època, tot i que les diferències<br />

socials a Mataró ja no er<strong>en</strong> tan acc<strong>en</strong>tuades <strong>com</strong><br />

abans de la guerra, <strong>en</strong>cara hi havia <strong>com</strong>erços a<br />

la Riera exclusivam<strong>en</strong>t accessibles a les classes<br />

més b<strong>en</strong>estants. Era el cas de la joieria Esteve,<br />

Can Mestres, una botiga de peces de pell, o La<br />

Parisina, més coneguda <strong>com</strong> la Parisién, botiga de<br />

roba propietat de la família Filbà. “A la Parisina hi<br />

anava a <strong>com</strong>prar el bo i millor de Mataró. Quan<br />

hi anàvem una de nosaltres era perquè t<strong>en</strong>íem<br />

uns estalvis i <strong>en</strong>s els gastàvem amb alguna peça<br />

de robeta bona”, recorda Bellalta.<br />

A part dels <strong>com</strong>erços, la Riera també ha conc<strong>en</strong>trat<br />

sempre molts cafès i bars. És històrica la<br />

Granja Caralt, fundada pel matrimoni format per<br />

Pepita Bartrès i Jaume Castellví, que van batejar<br />

l’establim<strong>en</strong>t amb el nom de la granja de Sant<br />

Andreu de Llavaneres que els proporcionava la<br />

llet. Hi destaqu<strong>en</strong> també Can Montells –ara Nova<br />

Riera– i el C<strong>en</strong>tre Mataroní, abans c<strong>en</strong>tre social<br />

de les classes altes de la ciutat.<br />

L’any passat va baixar la persiana el xurrero,<br />

establim<strong>en</strong>t ubicat a la Riera des de l’any 1920,<br />

conegut pels seus xurros i patates i pel seu propietari,<br />

Pere Tur, un dels homes més emblemàtics<br />

d’aquest carrer. Carme Tur apunta que la seva<br />

família va obrir la xurreria a la cantonada amb<br />

el carrer Arg<strong>en</strong>tona “perquè llavors era lluny del<br />

c<strong>en</strong>tre” i allà no es podia “molestar amb els fums<br />

i les olors” els veïns. Tancava la Riera el bar Canaletes,<br />

substituït el 1965 per una botiga de roba,<br />

però <strong>en</strong>cara refer<strong>en</strong>t <strong>com</strong> a punt de trobada <strong>en</strong>tre<br />

els mataronins d’algunes g<strong>en</strong>eracions.<br />

A dalt, el bar Canaletes<br />

als anys seixanta,<br />

c<strong>en</strong>tre de tertúlia dels<br />

mataronins. (AMM)<br />

A baix, Pere Tur, el xurrero,<br />

un dels personatges<br />

més <strong>en</strong>tranyables<br />

de la Riera. (AMM)<br />

MR 27


la<br />

amunt i<br />

avall<br />

iera<br />

Un passeig d’<strong>en</strong>amorats<br />

Un passeig d’<strong>en</strong>amorats<br />

MR 28<br />

A dalt, el C<strong>en</strong>tre<br />

Mataroní a l’actualitat.<br />

Era l’antic bar dels<br />

s<strong>en</strong>yors de la ciutat.<br />

A baix, el cinema Modern<br />

l’any 1979, quan<br />

ja havia patit algunes<br />

reformes. (AMM)<br />

“Quan era jove, ara tinc vuitanta anys, no<br />

considerava la jornada <strong><strong>com</strong>plet</strong>a si <strong>en</strong>tre les vuit<br />

i les nou del vespre no anava a la Riera a passejar,<br />

això sí, sempre vigilada per les germanes<br />

grans”, explica Carme Pinart. Passejar per la Riera,<br />

amunt i avall, va ser la principal distracció<br />

dels mataronins durant bona part de tot el segle<br />

passat, fins i tot durant la guerra, quan els carrers<br />

no t<strong>en</strong>i<strong>en</strong> llum per por de bombardeigs i la g<strong>en</strong>t<br />

caminava a les palp<strong>en</strong>tes. Això sí, sobretot fins<br />

als primers anys dels quaranta, abans de sortir<br />

de casa calia t<strong>en</strong>ir clar per quina banda de carrer<br />

s’havia de caminar. “Els fabricants i els membres<br />

de les classes b<strong>en</strong>estants de Mataró passejav<strong>en</strong><br />

pel costat esquerre [la banda de l’Ajuntam<strong>en</strong>t] de<br />

la Riera <strong>en</strong>tre el tram de l’Ajuntam<strong>en</strong>t i el carrer<br />

Barcelona, s’assei<strong>en</strong> a les taules del Casino Mataronés<br />

–també conegut <strong>com</strong> a Casino dels S<strong>en</strong>yors,<br />

però actualm<strong>en</strong>t C<strong>en</strong>tre Mataroní–, on vei<strong>en</strong> la<br />

g<strong>en</strong>t passar; m<strong>en</strong>tre que la banda dreta era per<br />

als obrers, els <strong>com</strong>unistes i la g<strong>en</strong>t d’espard<strong>en</strong>yes”,<br />

recorda la religiosa. Aquesta distracció era també<br />

habitual <strong>en</strong>tre els nois: “Ens passejàvem amunt i<br />

avall de la Riera, di<strong>en</strong>t coses maques a les noies,<br />

cercant amics i amigues, perquè aleshores tots <strong>en</strong>s<br />

coneixíem”, <strong>com</strong><strong>en</strong>ta Antoni Martí Coll, que evoca<br />

el terme “tocar línia”, que volia dir anar fins al<br />

final de la Rambla i fer mitja volta. Més tard, amb<br />

el creixem<strong>en</strong>t dels barris <strong>com</strong> a fruit de l’onada<br />

migratòria dels anys seixanta, la Riera continua<br />

amb la mateixa funcionalitat. Tur rememora cada<br />

dium<strong>en</strong>ge al matí, quan passejav<strong>en</strong> per la Riera<br />

els veïns del C<strong>en</strong>tre: “Anav<strong>en</strong> a missa, a <strong>com</strong>prar<br />

les postres a Can Miracle o a Ca l’Uñó, i després<br />

v<strong>en</strong>i<strong>en</strong> a buscar les patates a casa”. I afegeix que “el<br />

dium<strong>en</strong>ge a la tarda baixav<strong>en</strong> moltes famílies de<br />

les barriades que v<strong>en</strong>i<strong>en</strong> al C<strong>en</strong>tre a passejar”.<br />

A finals de segle XIX els principals c<strong>en</strong>tres socials<br />

de la Riera er<strong>en</strong>, a part de l’esm<strong>en</strong>tat Casino<br />

Mataronés (1875), la Societat Apolo,<br />

també coneguda <strong>com</strong> a Casino Filharmònic<br />

(1849), el Casino Orfeo (1860) i<br />

el Casino Armonía (1872). En canvi, els<br />

treballadors es distrei<strong>en</strong> al Casino del<br />

Comerç (1888) o a l’At<strong>en</strong>eu de la Classe<br />

Obrera (1883), on després hi hauria el<br />

Restaurant Sant Bernat i actualm<strong>en</strong>t<br />

hi ha l’At<strong>en</strong>eu Caixa Laietana. Segons la darrera<br />

propietària del xurrero, “a l’At<strong>en</strong>eu cada tarda<br />

s’hi aplegav<strong>en</strong> amb tots els farcells els gitanos de<br />

Mataró. Allí hi pr<strong>en</strong>i<strong>en</strong> el cafè i la copa després<br />

d’haver dinat al Parral”.<br />

Un cop passada l’efervescència dels casinos i els<br />

at<strong>en</strong>eus, ja a l’equador de la c<strong>en</strong>túria, van créixer<br />

amb força dos nuclis lúdics a la Riera, el teatre del<br />

Círcol Catòlic Obrer, anom<strong>en</strong>at popularm<strong>en</strong>t Sala<br />

Cabañes <strong>en</strong> honor al primer presid<strong>en</strong>t de l’<strong>en</strong>titat,<br />

Emili Cabañes, i el cinema Modern, ubicat al<br />

mig del tram de la Riera <strong>com</strong>près <strong>en</strong>tre el carrer<br />

Arg<strong>en</strong>tona i el carrer Sant Josep, on després hi<br />

hauria el Bulevard Maresme i actualm<strong>en</strong>t una<br />

popular franquícia. “El Modern t<strong>en</strong>ia una <strong>en</strong>trada<br />

molt gran, tot era de fusta i bastant lletjot, auster<br />

i molt fosc”, descriu Tur. En aquest cinema,<br />

d’una capacitat per a mil butaques, sempre hi<br />

havia cues, especialm<strong>en</strong>t el dijous a la tarda, el<br />

dia de la setmana que les minyones t<strong>en</strong>i<strong>en</strong> festa.<br />

A més, el Modern estava a prop d’altres cinemes:<br />

el Clavé, a la Rambla i el Fom<strong>en</strong>t, al carrer Nou.<br />

Un triangle del setè art que reproduïa una esc<strong>en</strong>a<br />

curiosa. “Cada tarda, quan passejàvem per la<br />

Riera vèiem pujar amunt i avall nois amb unes<br />

grans saques on portav<strong>en</strong> els rotllos de pel·lícula<br />

de cinema a cinema, ja que <strong>en</strong>tre sessió i sessió se<br />

les intercanviav<strong>en</strong>”, explica Montserrat Bellalta.<br />

Amb m<strong>en</strong>ys carisma, també funcionava el Teatre<br />

Monum<strong>en</strong>tal, adquirit per l’Ajuntam<strong>en</strong>t l’any<br />

1984, i conegut <strong>en</strong>cara per alguns ciutadans <strong>com</strong><br />

El Bosque, ja que així s’anom<strong>en</strong>ava la primera<br />

sala, que va destruir un inc<strong>en</strong>di. El pare de Bellalta<br />

treballava a una lleteria del carrer Sant Sadurní i,<br />

segons recorda, l’establim<strong>en</strong>t “t<strong>en</strong>ia les vaques <strong>en</strong><br />

un estable darrere d’El Bosque”. “Recordo que<br />

la nit que va cremar va haver de córrer a treure<br />

tots els animals perquè no morissin; una corrua<br />

de vaques va baixar Riera avall”.<br />

A dalt, una imatge<br />

actual de la Sala Cabañes,<br />

a la part alta de<br />

la Riera.<br />

A baix, el Teatre<br />

Monum<strong>en</strong>tal el dia de<br />

la seva reobertura el<br />

1950. (AMM)<br />

BIBLIOGRAFIA:<br />

LLOVET, Joaquim. Mataró.<br />

Dels oríg<strong>en</strong>s de la vila a la<br />

ciutat contemporània. Caixa<br />

Laietana: Mataró, 2000.<br />

ENRICH, Francesc; Mataró.<br />

Imatges del primer quart de<br />

segle. Col·lecció “Caps de<br />

Bou”, núm. 5. Patronat<br />

Municipal de Cultura de<br />

Mataró i Editorial Alta<br />

Fulla: Mataró, 1986.<br />

SALICRÚ, RAMON; Nom<strong>en</strong>clàtor<br />

dels carrers de Mataró<br />

(<strong>en</strong> preparació).0<br />

MR 29

Hooray! Your file is uploaded and ready to be published.

Saved successfully!

Ooh no, something went wrong!