Llegir l'article complet (en PDF) - CapGros.com

la
amunt i
avall
iera
Un passeig d’enamorats
Un passeig d’enamorats
MR 28
A dalt, el Centre
Mataroní a l’actualitat.
Era l’antic bar dels
senyors de la ciutat.
A baix, el cinema Modern
l’any 1979, quan
ja havia patit algunes
reformes. (AMM)
“Quan era jove, ara tinc vuitanta anys, no
considerava la jornada completa si entre les vuit
i les nou del vespre no anava a la Riera a passejar,
això sí, sempre vigilada per les germanes
grans”, explica Carme Pinart. Passejar per la Riera,
amunt i avall, va ser la principal distracció
dels mataronins durant bona part de tot el segle
passat, fins i tot durant la guerra, quan els carrers
no tenien llum per por de bombardeigs i la gent
caminava a les palpentes. Això sí, sobretot fins
als primers anys dels quaranta, abans de sortir
de casa calia tenir clar per quina banda de carrer
s’havia de caminar. “Els fabricants i els membres
de les classes benestants de Mataró passejaven
pel costat esquerre [la banda de l’Ajuntament] de
la Riera entre el tram de l’Ajuntament i el carrer
Barcelona, s’asseien a les taules del Casino Mataronés
–també conegut com a Casino dels Senyors,
però actualment Centre Mataroní–, on veien la
gent passar; mentre que la banda dreta era per
als obrers, els comunistes i la gent d’espardenyes”,
recorda la religiosa. Aquesta distracció era també
habitual entre els nois: “Ens passejàvem amunt i
avall de la Riera, dient coses maques a les noies,
cercant amics i amigues, perquè aleshores tots ens
coneixíem”, comenta Antoni Martí Coll, que evoca
el terme “tocar línia”, que volia dir anar fins al
final de la Rambla i fer mitja volta. Més tard, amb
el creixement dels barris com a fruit de l’onada
migratòria dels anys seixanta, la Riera continua
amb la mateixa funcionalitat. Tur rememora cada
diumenge al matí, quan passejaven per la Riera
els veïns del Centre: “Anaven a missa, a comprar
les postres a Can Miracle o a Ca l’Uñó, i després
venien a buscar les patates a casa”. I afegeix que “el
diumenge a la tarda baixaven moltes famílies de
les barriades que venien al Centre a passejar”.
A finals de segle XIX els principals centres socials
de la Riera eren, a part de l’esmentat Casino
Mataronés (1875), la Societat Apolo,
també coneguda com a Casino Filharmònic
(1849), el Casino Orfeo (1860) i
el Casino Armonía (1872). En canvi, els
treballadors es distreien al Casino del
Comerç (1888) o a l’Ateneu de la Classe
Obrera (1883), on després hi hauria el
Restaurant Sant Bernat i actualment
hi ha l’Ateneu Caixa Laietana. Segons la darrera
propietària del xurrero, “a l’Ateneu cada tarda
s’hi aplegaven amb tots els farcells els gitanos de
Mataró. Allí hi prenien el cafè i la copa després
d’haver dinat al Parral”.
Un cop passada l’efervescència dels casinos i els
ateneus, ja a l’equador de la centúria, van créixer
amb força dos nuclis lúdics a la Riera, el teatre del
Círcol Catòlic Obrer, anomenat popularment Sala
Cabañes en honor al primer president de l’entitat,
Emili Cabañes, i el cinema Modern, ubicat al
mig del tram de la Riera comprès entre el carrer
Argentona i el carrer Sant Josep, on després hi
hauria el Bulevard Maresme i actualment una
popular franquícia. “El Modern tenia una entrada
molt gran, tot era de fusta i bastant lletjot, auster
i molt fosc”, descriu Tur. En aquest cinema,
d’una capacitat per a mil butaques, sempre hi
havia cues, especialment el dijous a la tarda, el
dia de la setmana que les minyones tenien festa.
A més, el Modern estava a prop d’altres cinemes:
el Clavé, a la Rambla i el Foment, al carrer Nou.
Un triangle del setè art que reproduïa una escena
curiosa. “Cada tarda, quan passejàvem per la
Riera vèiem pujar amunt i avall nois amb unes
grans saques on portaven els rotllos de pel·lícula
de cinema a cinema, ja que entre sessió i sessió se
les intercanviaven”, explica Montserrat Bellalta.
Amb menys carisma, també funcionava el Teatre
Monumental, adquirit per l’Ajuntament l’any
1984, i conegut encara per alguns ciutadans com
El Bosque, ja que així s’anomenava la primera
sala, que va destruir un incendi. El pare de Bellalta
treballava a una lleteria del carrer Sant Sadurní i,
segons recorda, l’establiment “tenia les vaques en
un estable darrere d’El Bosque”. “Recordo que
la nit que va cremar va haver de córrer a treure
tots els animals perquè no morissin; una corrua
de vaques va baixar Riera avall”.
A dalt, una imatge
actual de la Sala Cabañes,
a la part alta de
la Riera.
A baix, el Teatre
Monumental el dia de
la seva reobertura el
1950. (AMM)
BIBLIOGRAFIA:
LLOVET, Joaquim. Mataró.
Dels orígens de la vila a la
ciutat contemporània. Caixa
Laietana: Mataró, 2000.
ENRICH, Francesc; Mataró.
Imatges del primer quart de
segle. Col·lecció “Caps de
Bou”, núm. 5. Patronat
Municipal de Cultura de
Mataró i Editorial Alta
Fulla: Mataró, 1986.
SALICRÚ, RAMON; Nomenclàtor
dels carrers de Mataró
(en preparació).0
MR 29