ANÀLISI DEL POEMA «ESPARVER» Joan Alegret ... - Veus baixes

podem afegir dos casos no tan clars, que són els dels versos vint-i-unè («i aquest sobtatesparveret que riu») i vint-i-cinquè («i xuclo endins valvada orella, fruit»). Els nou versosrestants, als quals no m’he referit encara, poden pronunciar-se fent-hi pausa després de laquarta síl·laba (encara que no hi duguin coma) sense que en pateixi la sintaxi: són elsversos 1, 2, 5, 7, 8, 13, 16, 20 i 23.Al principi he dit que els decasíl·labs d’«Esparver» eren blancs, sense rima. Tanmateix,hi trobarem adesiara qualque rima que l’autor no devia poder evitar. La més insistent, en –at, fa acte de presència quatre vegades al tercer quartet del poema, on trobam en dossegments inicials de vers «disbarat» (9) i «urpat» (12), i en fi de vers «esmicolat» (10) i unsegon «disbarat» (12). I més endavant, el vers 18 presenta «estellats» a l’interior i «burxat» alfinal; si no fos per la –s del primer hi tindríem una rima consonant interna. On sí que latenim, en –iu, és al vers 14, entre «furtiu» a l’interior i «riu» al final. I aquest mot «riu»reapareix set versos més endavant, a l’acabament del 21. Quant a rimes assonants, a finalsde vers del primer quartet n’hi ha una en –è: «espès» (5) i «ossets» (6); no n’hi torna a haverfins als tercets finals, on en trobam una en –í: «nit» (17), «gin» (20) i «riu» (21); i una altra en–ú: «curt» (24), «fruit» (25) i «lluny» (26). No sé si val la pena de consignar les rimesassonants produïdes a l’interior de vers entre dos o més segments inicials; n’hi ha un en -éentre «ve» (3) i «meus» (4); una altra en –í entre «furtiu» (14) i «mi» (16); una tercera en –àentre els mots «sal» (17), «clar» (19) i «sobtat» (21); i per acabar, una en –í que relaciona«ric» (24) amb «endins» (25).3. Repeticions i contraposicionsLa singularitat d’aquesta peça, dins l’obra poètica de Gabriel Ferrater, no sols es fapalesa en la versificació: també es fa notar per un sistema molt travat de repeticions d’unsmateixos mots (o de mots que tenen un lexema comú), de cap a cap del poema. Ultra això,si bé no n’hi ha tants de casos, s’hi percep també la presència de paraules de sentitscontraposats.Aquesta tècnica estilística comença ja amb el primer vers, tot sencer, «Sabia jo que unesparver furtiu», que té més endavant un eco —amplificat— en els versos 13-14: «Sabia joque un esparver, quan és / del tot furtiu, i em vol sorprendre i riu». L’amplificació contéuna intensificació —«del tot furtiu»—, en què la veu que ens hi parla ens insisteix en elcaire il·legal, d’actuar en terreny vedat, d’aquest ocell caçador. D’altra banda, la repetició de«Sabia jo» ens comunica un sentiment de perplexitat o estranyesa per una aventura—75—