Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

ció literària (de poesia i prosa) i el mónde l’edició com a «editor» (a l’anglosaxona)i editor (a la catalana).A cadascun dels camps va fer contribucionsoriginals i valuoses. A talld’exemple amb autoritat inclosa, citem elfet que J.V. Foix el considerava un delsmillors metristes de la poesia catalanamoderna o que Josep Pla veia en ell undels prosistes, juntament amb SalvadorEspriu, que més lluitaven per salvar laliteratura catalana de l’afectació de laretòrica Noucentista.I a partir d’aquestes generalitats hauremd’aprofundir més per descobrir quela seva obra no és estàtica i lineal sinóque evoluciona i es transforma constantmenten tots els fronts. De fet, amb eltemps l’obra de Garcés es va tornar mésprofunda, més subtil, més exigent i mésoberta, quan justament se l’ha acusat delcontrari!També, gràcies a una lectura més a fonsde la seva obra, descobrirem que no eragens l’evasionista somiós i conservadorque molts pensen. Era un home i escriptordel seu temps, temptat, a l’igual deFoix o Salvat o Teixidor, per la tradició ila modernitat alhora. I respecte a la paraula«somni», que penja com un núvol negresobre la seva producció amb el sentitdespectiu d’evasionista, haurem de recordarque Garcés era lector de Freud, apuntavaconstantment els seus somnis a lespàgines del seu dietari El temps que fuig isabia perfectament que els somnis no erenfantasies per fugir de la realitat sinó queeren el camí més idoni per penetrar a fonsen la realitat, per arribar a les veritats essencialsque s’amaguen darrere el món deles aparences.I, relacionat amb el tema anterior del’evasionisme, podrem descobrir queGarcés no era un conservador enlairat enla seva torre d’ivori de somnis sinó queera un home ben compromès amb lavida que li va tocar de viure. En aquestsentit, només cal recordar «El caçador»,el poema inicial del llibre del mateix títolde l’any 1947, o «La casa», un poemadel seu darrer llibre.En el primer text, el personatge delcaçador és un símbol calladament potentde les forces de destrucció que durant laGuerra Civil i la Segona Guerra van alterarper sempre més l’ordre vital delmón occidental, mentre el segon és unadenúncia de la barbàrie de la dictadurade Pinochet, escrit quan el nostre poetatenia setanta-dos anys.Justament el títol del present article, «Iles flames no et cremen», és el darrer versdel poema «La casa», publicat a Escrit aterra (1985). El poema és una elegia dedicadaa Pablo Neruda i el vers en qüestiófa referència al fet paradoxal que l’autorde Residencia en la tierra acabava demorir just quan les flames de la ignomíniade la dictadura del general Pinochetvan arribar a les portes de la seva casa aIsla Negra. Tomàs Garcés ara també estàmés enllà de les flames dels afers humans,però els que ens quedem en aquesta bandadel foc hem de vetllar perquè no s’enduguiles paraules del poeta. A quest és elsentit profund de la celebració d’uncentenari: reafirmar el nostre compromísde salvar l’obra del nostre autor de la cremade l’oblit, la indiferència o el rebuig itransmetre’l cap al futur.D. Sam Abrams4 :

Entrevista a Isabel Martí(editora de La Campana):«He après l’ofici fent-lo»-Com comença la història de La Campana?-D’una manera una mica especial. Jotreballava a Enciclopèdia Catalana, onl’Espinàs feia d’assessor literari, fins queell em va proposar de fer una editorial pelnostre compte. Vam començar amb25.000 pessetes; jo transcrivint a casa lesentrevistes que ell feia en el programaIdentitats, que es van publicar en el nostreprimer llibre, el 1985. Després, el1986 en vam fer dos, el 1987 quatre, el1988 sis, fins ara, que en fem uns 15 cadaany, i no volem créixer més. Cal dir tambéque molt més important que el capitaleconòmic és el capital humà amb quècomptàvem, l’Espinàs. Era un home quetenia un lloc molt important a la societat,que ja s’havia fet un nom, i això jadonava un prestigi a l’editorial. Segurament,La Campana no hauria estat elmateix si hagués començat amb dues personesanònimes. Considero que he tingutun mestre, de qui al llarg d’aquests anyshe anat aprenent.-Com funciona una editorial així?-Vejam, jo m’encarrego de la gestió,amb la Joana, mentre que la part literàriala compartim al 50% amb l’Espinàs. Aratambé vénen dues noies per ajudar-nos enla comptabilitat. L’Espinàs i jo llegim totsels llibres, no una, sinó moltíssimes vegades.Hi ha molt de treball rere cada llibre,és esgotador.En un d’aquests pisos de l’Eixample,amplis i lluminosos, em rep Isabel Martí,editora de La Campana.En plena campanya per Sant Jordi,amb un cansament que s’endevinaa la mirada, té l’amabilitat d’atendre’mcom si tingués tot el temps del món.Abans d’iniciar la seva tasca editorial,Isabel era mestra, que segons ellaés la feina més bonica i important,també la més difícil, però l’escolaesdevingué un món massa tancat,allunyat de la societat.Isabel ha après l’ofici de l’editor fent-lo,i molt bé, per cert, tot i que ella s’hi sentiuna mica intrusa, en aquest món.-No és difícil, ser coeditors?-Per sort, ens costa molt poc posar-nosd’acord, fins i tot quan cadascú llegeix unllibre pel seu compte, assenyalant allò queli ha agradat o que ha trobat més fluix,coincidim en un 98%! Sense haver-noshoplantejat, compartim uns mateixoscriteris, el paper que ha de tenir La Campanaen el mercat editorial, la manerad’entendre els llibres... És com un acordnatural.-Una editorial petita i en català, ambaquesta tendència als grans grups, és gairebéuna proesa.-Bé, fer tants pocs llibres, i per a unmercat tan petit, però que puguem viure’ni tenir la llibertat de fer el que realmentt’agrada, és una sort. Treballemmoltíssimes hores, però és molt agraït.Fem exactament el que creiem que hemde fer, i és un plaer immens... diria queel més gran. La possibilitat d’estimar cadallibre i de fer-te’l teu és una cosa que noenvejo gens als grans editors, perquè a lallarga, això és el que t’emportes.-Com heu sobreviscut aquests 15 anys,ja, sense ser engolits per aquesta tendènciaa aglutinar?-Ser lliure és molt important. No emcarrego els grans grups, ha d’haver-hi detot, però jo em sento molt còmoda enuna editorial petita però que té un lloc, ino un lloc qualsevol. Molts dels «grans»ens diuen que ja els agradaria tenir lanostra presència en el mercat. Pels llibreterstambé, som l’editorial ideal, els donempoca feina i una alta rendibilitat. Elsllibres que publiquem, malgrat que notots són un gran èxit, tenen una funció iuna justificació que gairebé sempre compleixen,i això et dóna la sensació que notreballes perquè si, que hi ha algú quet’entén, amb el que comuniques, i això ésmolt agraït. Sempre dic que tenim unàngel de la guarda...-Aquesta permanència potser també reflecteixque hi ha un públic que s’ha sabutsatisfer, perquè els llibres de La Campanasolen tenir una temàtica molt especial.-Suposo que hem connectat amb untipus de lector. Em sembla que una de lescoses que ens distingeix d’altres editorialscatalanes és que tenim perfil, cosa ques’ha anat desdibuixant com a contrapartidad’aquest voler ser més gran, mésimportant... Es pot funcionar amb aquestenfocament, però això fa que moltes vegadeses perdi el perfil, i d’altra banda, elmercat català no és tan «normal» comvoldríem. Una editorial amb una certaideologia és bona perquè s’està creant unpúblic que hi confia. De vegades et trobesgent que es compra tots els llibresque publiquem, sap que no el decebran.Cal tenir en compte que un llibre val unsdiners, i per algunes economies és importantno malgastar-los en un llibre quedeixaran a la tercera pàgina. La tècnica deLa Campana és respectar el lector, noenganyar-lo, és de l’únic marketing quepodríem parlar. Si un llibre és complex,ho hem dit. No volem decebre el lector;: 5

procurem fer-li-ho atractiu, és clar quevolem vendre, però sense enganyar-lo.Tampoc als llibreters. Pensem que és importantaquesta comunicació amb el lector.No a tothom li agrada el mateix tipusde llibre, s’ha d’acceptar i dir-li-ho.-Us heu plantejat de publicar en castellà?-Ens ho hem plantejat, però cal conèixeramb profunditat una realitat per incidir-hibé, i jo no crec conèixer això quees diu Espanya, que ben bé no sé si existeix.Hauríem d’adaptar el perfil de LaCampana a aquesta realitat, no sé si éspossible, segurament sí. A mi m’arribainformació del meu país, però d’Espanyame n’arriba a través dels diaris, i seguramentm’equivocaria, sobretot amb aquesttipus de llibres que procurem fer, queincideixen sobre una realitat. A més, proufeina ens donen quinze llibres, i això significariatriplicar-la, i jo, la veritat, nome’n veig capaç.-Creus que el mercat en castellà donariauna bona acollida als mateixos llibresque publiqueu en català, traduïts al castellà?-Sobre això es produeix un fenomenmolt curiós. Diria que poques editorialscatalanes tenen la nostra proporció detraduccions al castellà: la meitat dels llibresdels últims tres anys! No és veritatque només editem per al lector català; ésclar que n’hi ha que tracten específicamentla realitat catalana, i aquests si queno tindria sentit traduir-los, però la restapoden interessar a tothom: Viatge aCuba, La Xina en bicicleta, Atreveix-te apensar, El gastrònom accidental als EUA...La proporció reflecteix que no ens dirigimal català, sinó al lector. Tenim la voluntatd’estar lligats a la societat, i aixòtampoc no és el resultat d’un plantejamentconscient. Feia anys, per exemple,que es parlava de la necessitat d’un llibresobre l’educació, i vam publicar El desconcertde l’educació.-Quin és el mecanisme, un autor us presentaun llibre, o l’editorial proposa a unautor que escrigui un llibre sobre un temaque us interessa?-Depèn, nosaltres busquem bastant.Amb el llibre de l’educació, Cardús i jovam estar proposant-ho a molts escriptors,fins que finalment ell mateix es vadecidir a escriure’l.-Observant els vostres títols, és evidentque publiqueu un tipus de llibre original,sovint de caire social. Respon a un plantejamentprevi?-No exactament, suposo que som duespersones que ens agrada la societat, enshi sentim implicats. Vius com una personanormal i corrent, i et preocupen lescoses que hi ha al carrer, i no en vols estaral marge. Intentem que els llibres tinguinun interès real, però que siguin tambéatractius i entenedors, ja que sovint ladificultat és una mica gratuïta. El que ensinteressa és arribar. Quan vam crear elPremi Pere Quart va ser per recuperaruna mica la tradició del riure, de la reflexióa través de l’humor. Per instint, preferimels escriptors amb caràcter, tot ique no siguin tan perfectes formalment,però que es dibuixin en allò que escriuen.-A través dels vostres títols es pot captarl’evolució de les preocupacions socials.-Sí, de fet en tenim un cas molt clar.Sense plantejar-nos la importància deltema de la immigració, fa poc em vaigadonar que havíem publicat un llibre sobrela immigració dels anys 20 que recolliaarticles de Carles Sentís. Més tard,vam publicar El somni català, de GabrielPernau, sobre la immigració dels 60, i araha sortit Ells truquen a la porta, sobre laimmigració dels 90. No ha estat intencionat,però ha vingut donat per la societat.Tots tres molt bons llibres, d’aquestsllibres mixts, de què ara es parla tant, ireflecteixen la línia ideològica de LaCampana. Aquest darrer és un gran llibre,6 :

literàriament, però pel fet de ser híbrid,barreja de periodisme, sociologia... ja norep la consideració d’un llibre literari.Això també ens porta problemes, perquèno té la difusió d’una novel·la, tot i queestà més ben escrit que la majoriad’aquestes. Per què no pot rebre una críticad’un suplement literari? En aquestsentit, em sembla que som més modernsque molts dels criteris actuals.-Davant aquest caràcter híbrid, com establiules col·leccions?-Tenim «Campànules», «Humor i sàtira»,«Toc de ficció» i «Obertures», peròtambé molt de llibre solt. Jo crec que,com que vam començar d’una manera tancuriosa, això ha imprès un caràcter permanenta l’editorial; cada cop que editemun llibre és com si comencés i acabésl’editorial. No fem projectes a llarg termini.Si un llibre és interessant, el publiquem,no és necessari classificar-lo. Moltagent confon La Campana amb una col·-lecció, precisament perquè al darrere hiha una manera de fer, una unitat dins unagran diversitat. Allò que ens identificapotser és una manera de llegir, d’interessar-seper la societat, per la literatura...-Com neix «Campànules», la col·lecció,podríem dir, més «literària»?-L’Espinàs em va donar uns textos queestava escrivint, i hi vaig veure dues cosesdiferents; unes de breus, que esdevindranEl temps afegit, i una altra de mésllarga i de caire diferent. Al mateix temps,va arribar un text molt petit, en galerades,que encara no s’havia publicat aFrança i que ens va agradar molt, el Veríde Saneh Sangsuk. D’aquí va sortir la ideade fer una col·lecció de llibres petits,d’aquests que no tenen sortida en unacol·lecció de novel·la per ser massa breus,juntament amb la necessitat de publicarassaig en català, del qual tenim un grandèficit. Potser així gent d’àmbits no literariss’atreviria a escriure’n.-I el lector a llegir-lo...-També, no és el mateix llegir duescentespàgines sobre la felicitat que llegir-necinquanta. De moment han rebutmolt bona crítica, qualificant-los de densos,eficaços...-En el cas de Verí, us vau avançar fins itot a França, i a la traducció castellana.Com va anar?-Aquí entrem en el problema de quanun editor català s’avança als castellans enla traducció. És un desastre.-Per què?-Perquè la crítica no et fa cas. Jo normalmentm’espero, encara que el tinguiabans. El 13’99 euros de Frédéric Beigbederel tenia abans, però em vaig esperar.M’agrada posar-me d’acord amb els editorscastellans, però a més surt a compte,perquè els mitjans de comunicació etfan molt més cas. En el cas de Verí, quanels editors castellans el van descobrir i se’ldisputaven, nosaltres ja el teníem a laimpremta i no ens podíem fer enrera. Toti que ha tingut bones crítiques, hauriatingut molta més difusió.-Això reflecteix una realitat lingüística?-Mira, no m’agrada ser pessimista, iprefereixo buscar els motius pels quals lescoses són com són. Penso que tampoc noés estrany; proporcionalment, hi ha unmercat molt més gran en castellà que encatalà, i potser és normal que el periodistapensi que allò que es fa en català sónborralls. És clar que un també hauria depensar que potser has sigut més ràpid, oque has tingut més sort. Per ara, la situacióés aquesta. Aquí també falta moltaautocrítica, que és l’única manera de millorar,i potser el món editorial català enté part de culpa. Hem avançat en unescoses i hem perdut en unes altres.-Com veus el món editorial català?-Funciona d’una manera massa individual,cadascú fent la seva guerra i mésaviat contra l’altre. Crec que falta sentitde lobby, mirar interessos comuns. Hi haun exemple molt clar, que és la col·leccióde butxaca, que sembla que ara començaa funcionar. En català disposem d’unmercat limitat, i malgrat això no ha estatpossible fer una associació per fer unaúnica col·lecció de butxaca, sinó que n’hiha tres o quatre. A sobre, una tuteladaper les institucions, donant una imatge degremi tutelat, cosa que, a més, és falsa. Elque no pot ser és que Enciclopèdia faciuna col·lecció en què no hi hagi QuimMonzó, o que 62 hagi de prescindir delfons de Proa, que és importantíssim.Espinàs, Terricabres o Cardús haurien deformar part d’aquestes col·leccions. Jo novull formar part d’aquest joc de batalletes,més pendent del que fa el del costatque del lector. En aquest país sembla quenomés pot haver-hi un novel·lista, unpoeta, un crític, un diari, una revista... ésel país dels uns. I precisament aquest ésun país que funciona quan hi ha sumes,però no sembla fàcil. Jo faig la meva, iconsidero que tothom fa coses molt bones,però hi ha un dèficit en aquest sentit.-Quina creus que és la causa d’aquestdefícit?-No ho sé, més que res la petitesa, lafalta d’ambició, immaduresa professional...Un altre exemple és el de les Drassanes.Durant molts anys, els únics quehi anàvem érem l’Espinàs i jo. Ara semblaque ja serveix de trampolí per SantJordi, tot i que hi falta un nou impuls.Crec que seria bo convidar escriptors derenom internacional, per no vincular-lesamb els «escriptorets» d’aquí, però tornema trobar-nos amb aquesta incapacitatde satisfer el conjunt del món editorialen català. En part ja ho entenc, aquestmón és molt dur i cada un vol salvar lamaleta, però esperem que es vagi consolidant.La cultura catalana és una micaexclusivista, potser per la inseguretat,però també s’han fet moltes coses benfetes.-Per acabar, novetats per Sant Jordi?-Vejam, espero no deixar-me ningú... Apeu per Galícia de l’Espinàs, 13’99 euros,Som i serem de Xavier Roig, Vull ser famósde Carles Capdevila i A tu, què t’importa?de Josep-Maria Terricabras.Meritxell Genís: 7

Els assessors,els assessoratsi nosaltres, els desgraciats8 :Benvinguts lectors de ressenyes, si viviud’una nòmina, encara que us sembleprou adequada i digna al vostre nivellintel·lectual, sou els «desgraciats» del títol.Segons el lúcid esquema de Societatlimitada, d’alguna manera, les societatsmodernes, la valenciana o l’americana,s’aguanten sobre tres pilars.El primer de tots és el dels assessorats.Malgrat el que puga semblar, elsassessorats són els polítics, empresaris,gent amb algun tipus de poder, és adir, individus que arribaren on són perunes raons circumstancials o fins i totper mèrits propis. Una vegada assoleixenaquest poder, però, són incapaçosd’exercir-lo amb autonomia. Els mancadistància. Els cal algú que els obraels ulls davant qualsevol obstacle, algúque menege els fils mentre ells somriuena la càmera, llegeixen el discurs odinen amb els col·legues.L’altre pilar de les societats modernessón els assessors. Ací és on lanovel·la de Ferran Torrent excel·leix enel dibuix dels personatges. Els assessorssón gent amb carrera i molta màesquerra als quals no els tremola elpols. Es mouen amb la impunitat del’anonimat i amb l’alegria dels triomfadors.Llegeixen entre línies; no en vahan vist quasi tantes pel·lícules americanesi han llegit tantes novel·les negrescom el mateix Ferran Torrent. I,en el fons del subconscient, allò queels assessors anhelen és arribar a serels seus assessorats, és a dir, el político l’empresari famós de torn.El tercer pilar, allà on ens atapeïm sitenim sort, el formem els de la nòmina,tan despistats i tendres que enshem cregut que som uns privilegiats,només perquè els dels altres bàndolsno ens utilitzen, com fan amb alguns,com a fem per a la gespa del jardí, iaixí ens va.Aquest és el quadre de costums deSocietat limitada, que només el podiadissenyar el freelance Torrent, i és peraixò que l’hem qualificat de lúcid: nomésa alguns els és atorgat el do delcinisme ben entès, que parteix d’unamanca de valoració moral de les accionsdels personatges.No ens equivoquem: malgrat el que lacampanya que ha seguit la introduccióFerran TorrentSocietat limitadaColumna, Barcelona, 2002300 pàgs.24 x 16 cm.del llibre al mercat catalanoparlant ensha volgut fer creure, el narrador no criticani deixa de criticar, i crec que ni ensconvida a fer-ho, als lectors; simplement,ens exposa els fets que s’esdevenen alcim de les societats de l’aparença, quesón les que coneixem i allà on vivim. Nitan sols el tràgic mercadeig de personeshumanes que és el tràfic de blanques nohi està tractat, a la novel·la, amb unavoluntat flagel·ladora. Aquest és el tretque conserva Torrent i encara li pervé deles primeres novel·les i, si voleu, aquestés l’encant que l’envolta. Els valenciansdel nord, molts aficionats a la valencianiatorrentina com a única concessió als parlarsoccidentals, han adoptat l’autor coma valencià de capçalera precisament peraquesta rauxa i menimfotisme que nol’abandona al llarg dels anys i que és elque li dóna carta blanca per continuaromplint les prestatgeries dels de dalt,però també, tot i que a algú li costa dereconèixer, les dels de baix.A hores d’ara es pot afirmar senseembuts que Torrent és l’escriptor viude la literatura catalana que millor dominael diàleg. Els personatges que triaparlen com a persones de ficció, ésclar, són molt lluny dels d’Isa Tròlec i,malgrat tot, dins les convencions de lanovel·la, són versemblants.Una altra cosa que hem de reconèixer-lia aquest nostre freelance és la dedicacióa l’ofici. Si a la història que ensconta li manca perfilar alguns aspectesde la realitat, o ser més incisiva en altres,el que no li podem negar és quetot el que hi és, està ben travat. Uncert classicisme realista el delata coma escriptor metòdic: personatge nou,personatge presentat, personatge queno desapareix de sobte i del qual enconeixerem l’esdevenidor. Això sí: pelque fa al final, alguns lectors l’hauríemvolgut menys tebi, més devastadoramb la classe política que ha comèsgreus errors a casa nostra.Els desgraciats necessitem gent comF. T. (Ferran Torrent, Felip Tobar, quèhi fa?), els independents del tercer pilar,perquè tot allò que desmitifiquencanvia de dimensió amb l’anàlisi cínicai voraç, però l’anàlisi freda al capdavall.Pobre del director de cinemabarroer i grimpaire que comprarà elguió de la novel·la. Pobre del que hofaça, encara que siga amb pretensionsmessiàniques de voluntat de canvi de larealitat. Societat limitada acaba ací,amb la imatge darrera, l’assessora enjaqueta d’ant i pantalons vaquers, quecerca una altra mena d’èxit dins la nit.Ningú no podrà trobar-li una cara alFrancesc Petit del Front Nacionalista;ningú no sabrà que la darrera actuaciódel veritable grup de rock Gramoxone—esdevingut Malajunça perquè ésl’únic que l’herbicida no pot matar—se suspengué aquestes Pasqües a causad’un valencianíssim aiguat; ningú nosuportarà la imatge cinematogràfica dela filla de Miralles a l’adossat de Llíria,o, com a mínim, els desgraciats novolem deixar-nos retratar tan impúdicament.Societat limitada està molt bé així, ales nostres hores d’oci distret i plàcid,però no al cinema, mai no al cinema,per favor, no li feu aquesta gràcia alnostre president.Maite Insa

«Fer-se llegir»«Fer-se llegir»: aquesta és laidea bàsica que, en relació a lesnecessitats peremptòries de laliteratura catalana en temps difícilsi precaris, compartiendos escriptors tan diferentscom Josep Pla i Joan Fuster.Dos escriptors que, a bandad’això, i de ser una mica outsidersen les societats respectives,no compartien res més.Ni l’estètica, ni la formació, nil’experiència vital, ni l’orientacióliterària, ni les idees polítiques.Però els unia això, aquestaidea, que és tot un programaespecialment indicat en l’èpocade la cultura de masses. Bé:potser compartien alguna cosamés, com la capacitat de comprensió,la perspicàcia literàriai humana, que es plasmaria per exemple—quant a les relacions mútues—en el famós «homenot» que li dedicàPla a Fuster, i en el magnífic pròlegque aquest escrigué per al volum I del’Obra Completa de Josep Pla.Ferran Torrent, em sembla, comparteixamb aquests dos grans escriptorsde la nostra literatura aquests mateixostrets: la perspicàcia, la capacitat decomprensió de les relacions socials ihumanes, i la voluntat clara i enèrgicade «fer-se llegir».Si això, la voluntat de projecció, ésimportant per a qualsevol literatura,encara ho és més per a la literatura catalana,i dins d’ella, amb més raó, pera la valenciana. Perquè, evidentment,els temps difícils i precaris no s’hanacabat, sobretot per a nosaltres, elsvalencians. Havíem pensat, havíem somiatque s’acabarien, i que tot pintariamolt millor. Ara podem constatarque si algunes dificultats han desaparegut,en subsisteixen d’altres nomenys importants, i n’han aparegut denoves.La creació i la consolidació d’un públiclector ampli en la nostra llengua ésencara una feina pendent, malgrat quealguna cosa s’ha fet. Té molts enemics:la pressió expansiva de la indústria culturalespanyola, la poca ajuda i els obstaclesdels governs, i especialment delvalencià, la tirania de l’audiovisual, lesnoves propostes mediàtiques de la societatde la informació, etc., etc., senseoblidar ni un moment l’escàs suportde les classes socials benestants, quesolen o solien marcar la pauta, l’herènciad’analfabetisme, el temps perdut, elnefast model televisiu que patim, lesabsurdes polèmiques sobre la llengua,i tantes altres coses.Però la creació de lectors, la projecciósocial, té també obstacles que hemfabricat nosaltres mateixos, com ara lapoca traça per a consolidar una indústriacultural pròpia, forta i dinàmica, ola factura d’alguns productes i propostesliteràries, que fan una tasca moltimportant —no seré jo qui ho negue—de reconstrucció històrica, d’introspeccióo d’elaboració de llenguatge, peròque de vegades li ho posen difícil alslectors.No en el sentit banal que siguen difícils,sinó en un altre sentit. Per a«fer-se llegir» cal saber interessar.Ferran Torrent és un dels escriptorsque més ho aconsegueix, això, que sapinteressar, i aquest és un aspecte extraordinàriamentrellevant. Merescudamentreconegut, pels lectors en primerterme, i també pels crítics literaris senseprejudicis.La raó per la qual ho aconsegueix,em sembla, és sobretot que FerranTorrent fa una temptativa, escassamentfreqüentada, d’acararen viu la societat actual, larealitat que vivim. I això interessamolt. Tracta de la condicióhumana en la societatd’avui, dels conflictes de poder,indaga i reflecteix, o recrea,les pulsions del nostreimaginari, la textura sociopolítica,els ressorts que mouenles vides dels homes i donesd’avui, en un context determinat,en un paisatge determinat,que podem reconèixer. Vet-neací algunes claus.Però sols amb aquesta intencióno n’hi hauria prou. Torrentindaga i reflecteix, o recrea,tot això i ho plasma enuna escriptura sagaç, que sapcrear tensió i desenvolupar elsseus arguments, tot arribant a la sensibilitatdel lector d’avui, al qual éscapaç de colpir i d’enganxar. Però noper a oferir subproductes, sinó literatura.Perquè els arguments i les tramesde Ferran Torrent —que funcionenautònomament, que tenen validesa perals qui tenim un lligam emocional ambel context, però també per a qualsevollector que ho ignore tot del nostrecontext— es posen al servei d’una indagacióliterària. D’una indagació deles passions humanes, de la texturaprofunda de la societat, d’allò que ensafecta i ens commou, en una èpocaconcreta, la nostra. Tracta qüestionsque ens afecten. I no sols a «nosaltres».Per això projecta a la universalitatel que semblaria en principi particular.Ara bé, cal qüestionar aquestacontradicció: tot sovint el particular ésl’universal. No sempre, però. Nomésquan esdevé matèria literària treballadaamb efectivitat i amb la mestria delcreador.Em sembla que té un sentit especialel fet que aquesta operació literària,que projecta d’aquesta manera la realitatamb la qual estem lligats tan directament,es faça en valencià. Quedesprés de dificultats de tota mena,després d’un intent de genocidi culturalper dir-ho sense embuts, l’expressióliterària més eficaç de la nostra: 9

societat arribe el lector en valencià és,si més no, un símptoma encoratjador.I el lector hi respon. Ja es veu querespon. Ací hi havia un dels recursosfonamentals per a potenciar la sinergiaque fa moure una cultura. Torrent l’hatrobat, l’ha inventat, li ha donat volada.Cal reconèixer-li-ho. Llegir-lo noreclama adhesions o identificacionsprèvies. Només reclama lectors normals,aquells que agafen un llibre pera fer una experiència plaent, disposatsa entrar en un joc estimulant per a laintel·ligència i la sensibilitat.El cas és que Ferran Torrent no decepi, pas a pas, novel·la rere novel·la,des de la ja llunyana La gola del llop,ha anat creant una obra ambiciosa iben construïda, que s’ha «fet llegir»,que ha guanyat lectors, per a ell i, coma efecte col·lateral, també per a unsaltres.Societat limitada és un pas més. I unde ben destacat. Ací l’autor ha posaten joc tots els seus recursos narratiusper a ordir una trama que té tot l’aspected’una ficció política en la qualreconeixem un rerefons de mentalitats,maneres de fer, abusos de poder i corrupcionsque ens preocupen. O queens haurien de preocupar. Societat limitadaes llig amb una enorme atenció,enganxa el lector, i el fa entrar enaquest joc fantàstic de la literatura enel qual a la fi no importa què és realitati què ficció. La força de l’argumenti l’acurada construcció dels personatgescentrals s’imposen, i desplacen aun terreny menor qualsevol objecciórelativa a l’entitat d’alguna de les narracionsparal·leles.Fa entrar en el joc literari, que incloucom és lògic també una certa distorsióde la realitat, i estimula el pensament,la reflexió, i ajuda a plantejarsemoltes coses sobre la societat i elcontext polític què és el teló de fonsd’una novel·la que, de tota manera, técom a principal intencionalitat la creaciónarrativa de personatges arquetípicsben travats i literàriament autònoms,cosa que aconsegueix en granmanera. I que fa servir, a més, un llenguatgeeficaç, amb sentit del ritme,ben resolt en l’aspecte formal, cosaque és sempre vital per a una novel·la.La societat que ens envolta hauria depreocupar-nos. El model socioeconòmicvigent, amb l’especulació, l’endeutamentastronòmic, la Generalitat com a primerinversor en parcs d’oci, i la construcciódestructiva com a estendards, i amb unsistema polític, mediàtic i judicial que nocontrola com hauria de controlar, i ambuna societat civil passiva, i amb un governque mostra propensions a l’ocupaciótotal del poder, i amb uns intel·-lectuals menys crítics del que caldria, totplegat hauria de preocupar-nos. Hauriade preocupar-nos moltíssim, tant pelpresent que tenim com pel futur que,amb les bases i la imprevisió actuals,se’ns pot venir al damunt, tot just entreen crisi una conjuntura excepcionalmentfavorable i trontolle l’actual model depeus de fang.Podríem discutir, és clar, qüestionstècniques i també altres aspectes i matisosde la novel·la, si entràvem en eljoc de l’adequació a allò que creiemsaber de la realitat, dels fragments quecreiem conèixer. Podríem discutir sobresi els pesos i mesures hi són elsque consideraríem escaients, sobre finançamentde partits, sobre les diferentsmenes d’empresaris i polítics,sobre estratègies polítiques que no acabende reeixir i busquen tota mena dejustificacions, sobre els mecanismesreals de bloqueig de la societat, sobreles moltes dimensions de la corrupció,sobre protagonistes que no apareixena la novel·la.En Societat limitada Ferran Torrents’aproxima, a la seua manera i des delsseus criteris, a tot això o a una part detot això, dibuixa amb solidesa uns personatges,i diu la seua a través de leseines de la narració, de la literatura. Ésla seua visió, i al lector li’n resta el judici,que és en aquest aspecte secundari,perquè al capdavall estem davant d’unaobra literària, de creació narrativa, i nodavant d’un assaig sociopolític. Intercaladiscursos polítics, però no és un discurspolític. O potser sí, ben mirat.Societat limitada és a partir d’ara unapart del nostre panorama (sobre el qualinfluirà), i com a mínim una part importantde la nostra literatura. Una part engrescadora,en la qual es comprova unaltre dels trets distintius de Ferran Torrentcom a escriptor, i és el fet que «registrarealitat», que té una experiènciavital més rica i variada que la majoria,que sap ensumar ambients, captar personatges,que sap aproximar-se a les caresmés fosques i amagades que els benpensants,panxacontents i puritans no veueno s’estimen més de no veure. O que,simplement, ni s’imaginen.Gustau Muñoz10 :

El tempsde les il·lusionsÚltims dies d’agost de 1974. Pocsmesos abans Arias Navarro anunciavadavant les Corts franquistes unes tímidesmesures aperturistes que la premsa—intuint l’elevada dosi de fantasmagoriaque contenien— va batejar amb elnom «Espíritu del 12 de febrero». Persi algú es feia il·lusions la prova de peron bufava realment l’esperit no va trigara arribar: el 2 de març Puig Antichera executat a Barcelona. A finalsd’abril, però, al conjur d’una cançó deJosé Afonso esclatava a Portugal la«Revolució dels clavells». El primer diade juliol moria a Argentina el generalPerón. No acabaria el mes sense la caigudad’una altra dictadura: el règim delscoronels a Grècia. El 8 d’agost RichardNixon dimitia després de l’escàndolWatergate. I encara a principis de setembreli arribaria l’hora de l’enderrocamenta un altre dictador amic deFranco: l’etíop Haile Selassie. Entremig,els Stones pregonaven als quatrevents que tot plegat era només rock androll (però que els agradava) i el 24 demaig ens abandonava un enviat delsdéus, Duke Ellington, cosa que convertiaaquest món en un indret una micamenys habitable.Potser sorprendrà a algun lectoraquest preàmbul a mig camí entre l’historicismei la nostàlgia però crec que vemolt a tomb encetar el comentari deL’avió del migdia, la primera novel·la deFrancesc Bayarri (Almàssera, 1961),amb aquest fugaç repàs a la situació quees vivia l’estiu de 1974, el penúltim ambFranco viu. Si hagués de posar a aquellperíode algun titular diria que va ser,sobretot, un temps d’esperances i d’il·-lusions. També de tenebres, no ens enganyem(tretze mesos després encara hihauria cinc execucions més), però elque es palpava en l’aire era que, mésenllà del franquisme, podia haver-hi unfutur molt diferent.És justament aquest context el queFrancesc Bayarri utilitza per situar l’accióde la seva novel·la. Una acció queté com a nucli central les vint-i-quatrehores d’un dilluns de finals d’agost de1974 però que, seguint les peripèciesvitals d’alguns dels personatges, es projectacap enrere fins als dies de la guerracivil en què la ciutat de València va23,5 x 15 cm.ser capital de la República i cap endavanten un capítol final en què, vint-icincanys després, una cerimònia fúnebretorna a aplegar alguns dels principalsprotagonistes del llibre.Però no només el temps és significatiuen la novel·la de Bayarri. També hoés, i molt, l’espai on els fets es desenvolupen.Som a Santàngel, un poblemolt proper a València, amb un alcaldefranquista i faldiller que ja no exerceix(d’ambdues coses) i que ha arribat aaconseguir una harmònica relació entretots els veïns, ja siguin del bàndol delsvencedors o dels perdedors. En certamanera el Santàngel de Francesc Bayarriés un espai neutre, gairebé diríem queincontaminat, on conviuen, a part del’alcalde, un sergent de la guàrdia civilen hores baixes pel que fa a la disciplinai marcialitat que se li haurien de suposar,una dona amb un expedient políticque la defineix com a desafecta alRègim, una colla de nois i noies joves(els més avançats estan en el primercurs de la universitat) que estan obrintels ulls a les ideologies i a la sexualitat...Francesc BayarriL’avió del migdiaBromera, Alzira, 2002264 pàgs.i un misteriós personatge sense nomque es dedica a espantar les parelles quebusquen les ombres de la platja per estimar-se.Un personatge que apareix jaen el primer capítol i que va entrant isortint del llibre fins a la cloenda.I, envoltant el poble, l’horta com aescenari de fons omnipresent. Una hortacada vegada més en perill en nomd’un determinat concepte del progrésque s’assimila a l’estesa d’asfalt i a laconstrucció d’urbanitzacions.Al voltant d’una senzilla anècdotaargumental —la celebració de la primerareunió política il·legal en el poble—Francesc Bayarri ha escrit un llibre coralque sovint remet al Camí de sirga deMoncada, cosa que cal valorar per labanda positiva ja que tan important perun autor és saber què vol explicar comquins referents fa servir per fer-ho. Iposats a adoptar influències és evidentque Bayarri ha sabut triar bé.L’avió del migdia és una mirada sentimentali amable cap a la gent que vaviure la transició, és a dir, la breu efervescènciadels primers anys i el llargdesencant posterior. També és una recreaciód’aquella època en la qual totsplegats no només érem feliços i indocumentats,sinó que començàvem a establircontacte amb les generacions quequaranta anys abans varen viure un procésmolt similar: la proclamació de laRepública i la posterior desfeta.Potser li ha faltat a Bayarri una micamés de picardia (no oblidem que estemdavant d’una novel·la primerenca;d’una esplèndida novel·la primerenca,val a dir) o potser una mica més demala llet per fer el pas que li ha faltati anar més enllà de la simple crònica.No dubto, però, que és només qüestióde temps. De Bayarri m’han agradatdues coses: la seva manera de mirari la veu amb què s’explica. Potsera aquesta darrera li sobrin ara com araalguns enrogallaments en forma de digressionscap al terreny de la discursivitato el «fer-ho bonic». Res greu: alcap i a la fi tothom quan comença acaminar ho fa amb alguna vacil·lació enel pas. M’agradarà anar-lo seguint,aquest Bayarri...Joan Josep Isern: 11

12 :Sero no serAlfons CerveraL’home mortTres i Quatre, València, 2001196 pàgs.Fa temps, en un dels seus articles periodístics,Quim Monzó es queixava, amb totala raó del món, del fet que alguns críticsliteraris avaluen els llibres pel que no són.Sembla estranyíssim, però és cert. Hi hacrítics que repudien o exalcen una novel·laperquè «no» és un totxo de cinc-centespàgines, perquè «no» és contemporània niretrata amb realisme la societat del nostretemps, perquè «no» és ni serà mai un clàssiccomparable a qualsevol altre clàssic delgust del crític, o perquè «no» és com aquellaexcel·lent novel·la que va escriure unamic del crític. Fa gràcia, però no és capbroma. De fet, l’exemple sembla que s’haestès, i ja hi ha autors que han adoptataquesta manera tan ridícula i esperpènticade definir els llibres en negatiu a l’horad’explicar què és la seua obra. I no en sónpocs, els escriptors que han caigut enaquest parany. El que m’interessa ara, però,és Alfons Cervera.Si agafeu qualsevol entrevista on l’interroguensobre la seua darrera novel·la, L’homemort, veureu com el primer que fa ésdeixar ben clar què no és la seua obra. Podríempensar que això és degut a les pre-18 x 12 cm.guntes capcioses i malintencionades delperiodista —ai, els periodistes!—, però no,perquè en la presentació del llibre, en unhotel de València, va fer el mateix. El primerque va eixir de la seua boca, després dedir bon dia i d’agrair l’assistència dels assistents,va ser L’home mort no és açò, nitampoc allò. Sempre que l’he escoltat o llegitparlant del seu llibre apareix de no se sapon una frase que tindré gravada en el cervellper sempre més: «L’home mort no ésuna novel·la policíaca».Bravo!, ja sabem que no es tracta d’unanovel·la negra tot i que els personatges —el policia, el periodista, el testimoni, la donafatal, etc.— i el tema principal —l’esclarimentd’un assassinat— són tòpics de lanovel·la negra. Què és L’home mort, doncs?És una novel·la eròtica? No, tot i que hiapareixen un parell d’escenes on els personatgesfan l’amor d’una manera brutal idesnaturalitzada. I una novel·la de terror?Tampoc, tot i que s’hi acosta bastant. Defet, els personatges semblen fantasmes, espectresque es passegen per la vida com sino en formaren part, aparicions vaporoses,immaterials, cossos que estan però que nofan. No parlen, o parlen de manera telegràfica,paraules comptades i gairebé sempremonosil·làbiques. Ni actuen. En la novel·-la pràcticament no hi ha acció. No passares. Només el temps i les ganes del lectorde continuar llegint.És exasperant saber que hi ha un assassinatque, per força, s’ha de resoldre, i veurecom no es fa cap pas endavant per a desembullarl’enigma, sinó tot el contrari. Sesucceeixen les escenes de la vida quotidiana,insípida i monòtona dels personatges ies deixa de banda, en un segon pla, el misterii el suspens. El lector busca informació,indicis on agafar-se, material per a ferles seues elucubracions particulars, expectativesque mantinguen el seu interès viu,però només troba paràlisi i tedi. Imagineuvosque us donen un caramel i tot seguitus el prenen de la boca. Això és L’homemort, un coitus interruptus constant.Si a tot això li afegim les mil i una faltes d’ortografiaque entrebanquen la lectura a cadapas, la cosa ja es fa insuportable. En cada capítoltoparem amb algun barbarisme (cometa),pleonasme pronominal (*n’hi ha dones),o l’ús incorrecte d’una preposició. AlfonsCervera o el corrector del llibre farien bé derepassar-se la lliçó del «com» i «com a», perquèn’erren més que n’encerten (*com a bossesde carn fofa; *erts com a pals...).L’home mort, una novel·la com —i nocom a— ja no se’n fan, un experiment narratiucom —i no com a— els dels narradorsvalencians dels setanta.Sergi VergerResistintamb pistolesVictor G. LabradoLa guerra de quatreBromera, Alzira, 202246 pàgs.La vida i la mort al País Valencià durantla guerra d’Espanya (1936-1939) i els anyssegüents, amb tot el pes de la repressiófranquista sobre els vençuts que no s’havienexiliat i l’eufòria dels vencedors, formenpart d’una època no prou transitada pelshistoriadors –amb l’excepció notable deFernanda Romeu. Fins fa poc, encara eramenys visitada pels narradors, malgratl’enorme quantitat de temes i personatgesque pot suggerir, els drames i les il·lusions,enmig de la convulsió terrible.Potser la mateixa brutal intensitat delsfets imposa el retraïment dels narradorslocals, dedicats a històries més suaus o a lafabricació de novel·les i contes «aptes pera tots els públics», susceptibles d’entrar mésfàcilment en la roda marcada per la demandadocent. Això sorprén més si es consideraque bona part de la producció narrativalocal en català dels darrers anys habuscat els motius en èpoques més remotes,fins a construir una línia genèrica especial,que en algun sentit podria enllaçar amb latradició de la novel·la històrica.El silenci no ha estat complet el tramdel passat que ocupa els anys trenta iquaranta –com a mínim– del segle XX haaconseguit l’atenció d’alguns escriptors.Però, com tants d’altres –les guerres carlines,per exemple– encara manté tot dezones en ombra, de secrets per descobriri vides per desmuntar.Enmig d’un escenari tan complex, laresistència armada antifranquista ocupaun segment propi. El primer a endinsars’hi,si no m’enganye, va ser Joan F. Mira–Viatge al final del fred. Després, pocsescriptors s’hi han sentit atrets –AlfonsCervera, en castellà: Maquis.Els episodis de l’aventura s’esdevinguerensovint a les serres interiors del país i azones colindants del Principat, d’Aragó ode Castella. Però hi hagué igualment unmaquis urbà, connectat amb el muntanyenco dotat d’una certa autonomia. Per aquestsegon cantó, G. Labrado ha sabut trobar unfil argumental apassionant i gens rectilini enfets reals, derivats de l’assassinat de l’alcal-

Dietarid’espill i pinzellManuel BaixauliVersoBromera, Alzira, 2002192 pàgs.23,5 x 15 cm.de de Llaurí (la Ribera Baixa), el 1946. Apartir de pistes inicials, va emprendre unainvestigació alhora periodística i històrica,que el dugué a entrevistar-se amb testimonisvius i a endinsar-se en la documentaciódisponible sobre el succés i, en general,sobre els grups armats antifeixistes del’època. L’objectiu de les recerques laboriosesno era, però, historiogràfic. Les descobertesvan ser sotmeses a una elaboracióliterària, a la manera d’un cert Sciascia, elresultat de la qual és aquest llibre plenamentrecomanable.I no sols per l’atractiu o la novetat delstemes i els personatges de l’un costat i del’altre –blaus i rojos, en una classificaciósumària–, traçats amb destresa; també perl’habilitat narrativa i perquè V. G. Labradoadministra una prosa feta d’un coneixementi una observació directes de laparla viva i d’un interés professional perla llengua. L’escriptura de la novel·la és laque cal demanar en un panorama lectorben particular, per a arribar al qual senseobstacles suplementaris, s’ha d’establiruna economia de llenguatge, com ho faG. Labrado, que tinga ben en compte lespossibilitats dels destinataris.En combinar totes dues operacions, l’autormostra una esmolada capacitat per asíntesi i l’organització dels materials, per ala recreació d’ambients i la definició de protagonistes.En certa mesura, el seu és untreball d’objectivització, el propi d’un narradorque és alhora cronista i que no volinterposar entre els fets rescatats i el lectorcap emoció autorial, que semblaria afegida.Els esdeveniments ja són prou eloqüentsi de vegades prou horribles, perquècalga introduir-hi subratllats.Francesc Pérez i MoragónRecorde l’admiració que Borges sentia peralguns autors literaris que provenien delcamp de la ciència, especialment de les matemàtiques.Decididament, hi ha hagut científicsque, a més d’invents útils per a la humanitat,han deixat autentiques joies literàries.Lluny com estem avui del saber humanistai de l’home mesura de totes les coses,és un plaer lector i intel·lectual trobar ara unanovel·la on les referències literàries i artístiquesacompanyen la història amb savoir fair,harmonia i mesura. Es tracta de Verso, escritaper Manuel Baixauli, i guardonada amb elPremi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2001.Natural de Sueca, pintor i escriptor, l’autorhavia trencat prèviament el gel amb Espiral,un recull de relats breus, abans de decidirsea escriure Verso, un llibre, a través del qual—i especialment de la mà del personatgeprincipal, Arnau Micó—, ens dibuixa unhome jove, pintor, amant de tot art i de conversesmesurades, que cerca la paraulaimmers en la imatge i la reflexió: «Sempretrobem tard i en soledat les paraules». Perarrodonir el dibuix, Baixauli ha inventat undoble joc: una estada en ple hivern a unpoble costaner d’estiueig, Gola, que per alsaltres serà un viatge de treball a Roma, alhoraque seguirà un dietari — escrit amb unagràcia digna d’elogi a l’hora de reinventar elsfets en un espai imaginari i que actua com aespill de la realitat— on dóna testimoni delseu procés creatiu, de les rutines i de lesnoves coneixences —suposadament a Roma.Unes pàgines on disfressarà les sorpreses, elsensurts i les trivialitats de Gola d’anècdotesreinventades i raonaments profunds: «Desd’ací veig el món... El meu poble, en canvi,és un clot, on la cultura ha passat de llarg,on els veïns mantenen inèrcies arcaiques imalentesos que no duen enlloc, on tinc lasensació d’estar perdent-me coses».Baixauli —creador d’imatges pictòriquesi literàries— ens endinsa d’entrada en la històriaamb un ritme calmat: «Arnau seia cobertamb una manta i mirava les ones; lamar bullia, l’ocre del sol queia entre núvolsi daurava l’aigua. Què té la mar, que m’assossega?Des d’infant m’ha seduït aquesta23,5 x 15 cm.desordenada cursa d’ones, veus sordes quemurmuren a l’oïda...» Els esdeveniments,però, prendran aviat un ritme diferent i laquietud originària de Gola no oferirà capgarantia de pau ni tranquil·litat. Alguns delsseus habitants —solidaritzats i empatitzatsper un sentiment de venjança i per antiguesquimeres amoroses— han decidit fer justíciacontra tota traïció sentimental sota elnom de TOT. De dia mostren una cara,però de nit la gelosia i la possessió són elVerso del Recto, la cara oculta, on «un amor,qualsevol amor —dirà Arnau amb la veu deCesare Pavese— ens revela en la nostranuesa, misèria, inermitat, no-res».Paral·lela a la trama, la intriga, i al ritmedels secrets desvetllats —elements que nosempre Baixauli aconsegueix mantenir-hiamb la mateixa intensitat— percebem l’evolucióartística i personal del personatgeArnau, que es revela jove, confús i immadur,amb una gran necessitat de reafirmar-se através de l’amor i del procés creatiu, desitjósde realitzar una obra artística valuosa iconstruir una vida, tot provant noves formes.«Un autor que no arrisca, que prefereixtrepitjar camins coneguts i segurs, és unfòssil» —pensa Arnau en veu alta.Verso, emmarcada en el context de lanarrativa valenciana —poc exempta de vicisi repeticions diverses—, dóna ara senyalsde bona salut, aire fresc, i, sobretot, mesura,saviesa i profunditat, en un llibre on resno sobra, sinó que amb justesa i equilibril’autor aconsegueix una història que —senserenunciar a les nostres particularitats lingüístiques,gastronòmiques, al nostre paisatgei altres trets socioculturals— podiahaver ocorregut en qualsevol racó del món.D’això, jo en dic un encert literari.Lourdes Toledo: 13

14 :Un canvide rumbFernando AramburuEl artista y su cadáverTusquets, Barcelona, 2002176 pàgs.En aquest llibre ben particular hi trobaremuna extensa sèrie de relatsbreus, alguns dels quals no excedeixenel quart de pàgina, que són tots plegatsuna amalgama de records, el resultatd’una mirada dispersa, rica en matisos,àmplia i, alhora, profunda; és la sumad’infinites imatges i concepcions sorgidesmajoritàriament durant la infantesa,i que ara són revisades mitjançantun estil també variat.Al llarg d’aquest exercici retrospectiues filtren la nostàlgia, la ironia il’amor, i sempre al voltant d’una literaturaque s’entén vinculada a la pròpiavida fins al punt que l’una i l’altraes confonen, són una mateixa cosaexplicable tan sols en la interrelació, oalmenys així es com va explicitant-se através dels fragments d’ésser i de literaturaque componen el llibre.L’autor sembla que ha volgut existiren l’acte mateix de l’escriptura, en lavoluntat de pensar-se, en el propòsit desentir-se. La paraula és ací una mena demodus vivendi, un instrument de formaciói de coneixement personals, talcom queda exemplificat en molts relatsdel llibre. Així, hi trobem el narradorintentant demostrar de quines formestan curioses, i potser contradictòries,pot un mateix arribar a estimar la literaturao, concretament, el Lazarillo,més enllà de qualsevol repressió i de lesvexacions que s’hagen viscut, més aprop en tot cas d’una obra que en laseua infantesa —es rememora— va seruna gran ajuda, ja que ell s’hi veia comel desheretat protagonista de la novel·-la anònima: vençut per la injustícia d’unpoder i d’una societat ja en decadència,hipòcrita i trista, balbament orgullosa imiserable, l’Espanya del segle XVIIequiparada ací amb la dels setanta delsegle XX, encara convençuda de ser unai grande. I és que el nostre autor ha ditalguna vegada que està convençut que«se puede mover a los dirigentes a quecambien sus posturas», aconseguir quevarien la manera de fer política. Per aixòaquests viatges a un passat particularens situen dins d’un context més amplii més crític, i ens descriuen situacionsque no haurien de produir-se maimés. En aquest sentit, el narrador fauna crida indirecta a l’ordre, a la necessitatd’un nou sentit cívic i moral, tot ique els seus ideals no hagen de ser semprecompartits, com pot ocórrer en llegiralguns relats («Fraternidad», «Carrerade árboles»).Gairebé tot el que s’hi conta ve marcatpel segell inconfusible de la ironia.És la fórmula que impedeix el fet d’habituar-seexcessivament a la nostàlgia icaure en la tristesa; és la manera queté l’autor de rebutjar l’amargura id’aturar els planys. La ironia és el pontque va d’un temps a un altre, d’unaconcepció de les coses a una altra, sensedeixar que una de les ribes s’oblideni que el record de la seua existènciaoculte l’altra banda. El fet d’explicitarlade manera recorrent confirma que ésun element vital per a l’autor. Com hoés el fet que aquests relats van ser escritsamb el renaixement del dia, durantels matins, amb «una propensión—per tant— saludable a la claridad yal orden». Per a l’autor, aquestes històriessón el producte d’una nova manerad’interpretar l’existència i el treballliterari, més serena, allunyada del’estat febril i nocturn en què abans, faja molt de temps, ell escrivia i del qual—assegura— va acabar cansant-se’n.Aquest llibre és un exemple clar delnou rumb escollit i de les motivacionsque l’han dut a prendre’l.Iván GarcíaLa tascai el fracàs del críticLa tasca del crític, tan semblant a la deltraductor i tan empeltada de teoria, no ésgens fàcil.Ja deia un gran teòric —parlant d’unassaig d’un gran crític— que el traductor,per definició, sempre està mal pagat, semprefracassa i no rep gairebé mai la consideraciósocial que es mereix. I semprefracassa, afegia, perquè no pot fer el mateixque el text que està traduint: la seuatasca és, doncs, una rendició.I el crític? Què se li pot exigir al crític?Primer de tot, que tinga prou valentiaper a acceptar el fracàs inherent a laseua tasca, és a dir, que tracte de fer elmateix que el text que critica però d’unaaltra manera: reflexionant-hi.Quan el crític no és un escriptor (i ambaixò no parle de la seua obra a banda dela crítica) o quan renuncia a fer literaturaparlant de literatura, evita, negligentmento cínica, el fracàs que li pertoca.Aleshores, el crític pensa i escriu com sila literatura de què parla tampoc no fosliteratura, sinó l’expressió exclusiva d’unsaltres interessos (polítics, religiosos, comercials)i, com a tal, més o menys útilper als seus interessos de pseudocrític, elsquals, per definició, han deixat de ser literaris.Aquesta actuació del pseudocrític justificaarreu i —no ens n’ha de saber greuni ens n’hem d’estar, de dir-ho— tambéa casa nostra coses com escriure al dictat,més o menys conscient, de la capelletade torn i com criticar un llibre sensellegir-lo a penes: fullejant-lo per damuntper a ensumar-ne el to o la temàtica;i això en el millor dels casos, noméssi no n’hi ha hagut prou amb la informacióde la contracoberta.Els crítics d’aquest tipus, els immunesal fracàs, actuen com si el llenguatge fosuna eina transparent per a reflectir la realitati per a dir la veritat; en canvi, peraquesta mateixa raó, la construcció d’unllenguatge crític, que és el d’un gènereliterari i que fóra la veritable feina de quies volgués dir escriptor de crítica, esmostra, en els pseudocrítics, menesterosai indigna de la tasca i, sobretot, delfracàs del crític: l’escriptura d’un textque faça el mateix que aquell del qualparla.Salvador Company

El flocde neu de KochEn un dels apèndixs de From Hell, anomenat«La dansa dels caçadors de gavines»,Alan Moore tracta d’explicar la gran diversitatde versions existent sobre els crims deJack l’Esbudellador amb aquest símil: «Elfloc de neu de Koch comença amb un triangleequilàter, que pot estar contingut en uncercle, igual com els assassinats es limiten aWhitechapel i a la tardor del 1888. Després,s’hi afegeixen triangles que són la meitat degrans a les tres cares d’aquest triangle. S’hiafegeixen triangles d’una quarta part de lagrandària a les dotze cares de les noves formes,etcètera. Finalment, l’extrem del flocde neu és tan eriçat i tan complex que la longitudque té, teòricament, és infinita. Tanmateix,l’àrea que ocupa no excedeix mai elcercle inicial. De la mateixa manera, cadanou llibre subministra detalls frescs, merletscada vegada més depurats sobre els extremsmés llunyans del tema. Tanmateix, l’àrea nopot estendre’s més enllà del cercle original:tardor del 1888, Whitechapel». Una de lesoriginalitats d’aquesta obra és, precisament,que el relat dels crims transcendeix aquestslímits d’espai i de temps. El floc de neu noés tan sols una imatge poètica, sinó tambéuna manera d’afirmar que fins i tot el tòpicmés recurrent pot propiciar una narració innovadora,capaç d’arribar més enllà que qualsevolaltra.L’altre dia vaig estar en un «concert solidari»:va ser la perfecta antítesi dels conceptesde solidaritat i de música alhora. Definitivament,per molt que s’hi entesten alguns,el nom no fa la cosa. Però ells estan tan encegatsa remarcar que pertanyen al cercle,que són un triangle més del floc de neu, quela resta els fa absolutament igual. I com queels riuen la gràcia, encara és pitjor.¿Quantes «novel·les» sobre el franquismeal País Valencià han rebut crítiques negatives?Ara mateix no en recorde cap. Solenressenyar-se amb frases pretesament rotundesi, en realitat, aplicables a totes: «unaaportació necessària», «la revifada fonamentalde la memòria», etc. El que vull dir és queresulta impossible que totes les novel·lessobre el franquisme, per exemple, siguenexcel·lents i inapel·lables. Simplement perestadística, no pot ser. És com si jo digueraque totes les novel·les sobre el postcoit sónfonamentals per a l’alegria humana. I aixòque en la història de la humanitat hi ha hagutmés postcoits que postguerres, n’esticgairebé segur. En canvi, com merlets infinits,Toni CucarellaEls camps dels vençutsColumna, Barcelona, 2002194 pàgs.22 x 15 cm.les novel·les sobre el franquisme s’apilen demanera implacable dins del cercle de la literaturavalenciana actual: La cara oculta de lalluna, La solsida, La guerra de quatre, L’últimaparaula, La casa de les flors, L’avió delmigdia... No afirme que totes són dolentes,però em sembla igualment improbable quesiguen obres mestres. O pioneres d’una tendència,que encara hi ha qui ho diu i es quedatan tranquil. Al contrari: publicar llibresdins d’aquest floc gairebé en exclusiva i defensaralhora una literatura «normal» emsembla, si més no, discutible.Per contra, si jo fóra un crític com cal,hauria de dir que Els camps dels vençuts és«la gran novel·la de maduresa de Cucarella»,«la millor que ha escrit», perquè és el quetoca: no només és una novel·la sobre el franquisme—«¡la memòria necessària!»—, sinóque a més tracta la postguerra i la transicióalhora —«¡dues generacions de valencianssotmeses a la injustícia col·lectiva de la nostrahistòria!» Lamentablement, en lloc d’esclataren frases elogioses i polivalents, hepreferit llegir el llibre. No sé si n’hauria dedir «novel·la», per aquest detall del nom i lacosa. Els camps dels vençuts segueix el modelde La solsida: en lloc de fluir sense entrebancs,el relat es veu constantment interromputper documents històrics transcritsenmig de l’acció. La cosa seria distinta si estractara de cites insòlites, o de troballes, osi com a mínim s’establira una relació elaboradaentre aquestes cites i la narració. Ara bé:quan el document és «FRANCO HAMUERTO» i la frase immediatament posteriorde la narració és «De ben enjorn s’haviafet pública la notícia de la mort deFranco», el treball literari no sembla precisamenttitànic. La novel·la no fa ni duescentespàgines i en va plena, de documentssemblants —i molt més extensos. A més, elfil narratiu no es reprèn sempre, sinó que devegades el mateix narrador ens el talla i introdueixcoses com la «“Historieta moral”que contava l’àvia Teresa” o el «Sussoït quecontava Sebastià Climent». L’efecte és el queno hauria de produir mai cap novel·la: la tramano interessa i podem deixar de llegir enqualsevol moment. Si la gran revelacióargumental que experimenta el protagonista,aquesta «mentida sobre el seu propi passat»,és descobrir el que tots ja sabíem —quela seua família era roja—, ¿quin al·licient pottenir una cosa així des del punt de vista d’algúque no siga un incondicional de la matèria?I a més: ¿per què els mèrits d’una novel·-la han de ser els d’un estudi acadèmic (enregistramentde formes dialèctiques en desús,recull de narracions populars) o els d’unpamflet (exposició il·lustrativa i alliçonadoradel passat col·lectiu) i no els raonables d’unanarració, com ara l’argument, l’estil, els personatges,el model de llengua propi de l’autor?Si Els camps dels vençuts fóra un llibre escriten un altre país i sobre qualsevol altretema, i presentat com a novel·la, hauria estatjustament menyspreat. Ací, en canvi,rebrà la unanimitat més elogiosa pel simplefet de complir els «requisits» que permetensituar-lo dins del cercle. L’última paraulatambé els complia sense deixar de ser el queara mateix, al País Valencià, és tan difícil detrobar: una bona narració. Potser existeixentambé més enllà del franquisme, i més enllàde la voluntat paternalista de ser didàctics,fins i tot més enllà de voler donar sempreuna visió realista de la societat. El cas és que,per qualsevol motiu, són tan estranyes comun floc de neu a l’infern.Felip Tobar: 15

16 :De plaquettesi traduccionsTadeusz RózewiczAngoixaTrad. de Josep-Antoni Ysern36 pàgs.Rafael CasanovaEl llarg estret32 pàgs.Edicions 96, Carcaixent, 2002Les plaquettes s’extravien de l’angle devisió dels grans mercaders. El seu llom esquifitles fa introbables als prestatges desèrticsfins i tot de les llibreries. Ni hi arriben.Com camells agrupats en caravanes, lesplaquettes porten el seu rumb. Per això, sin’hi vegeu passar una, podeu afegir-vos-hi:subscriure-vos-hi, perquè passarà de llargamb els seus productes exòtics, amb lesseues essències i les seues pedres precioses.Rareses posteriorment introbables.Les plaquettes tenen una història, unaimportància sociocultural i una transcendèncialiterària que mereix ser estudiada.Han iniciat editors, escriptors, lectors i,sobretot, generacions. Han descobert escriptorsvaluosos i nous. Ocasionalment,una UCI que manté les constants vitalsd’escriptors ja editats en llista d’espera. Unaeixida per a productes menors d’autorsconsagrats: una col·laboració desinteressadaa un esforç editorial. Un espai per alsmaleïts. Una alternativa als premis, quan nohi ha manera, per donar-se a conéixer. Uncomplement necessari a la desproporcionadaoferta editorial. Un escaló de l’escala.Un element més de la xarxa, com les revistes,els recitals o les tertúlies; fonamental,com els altres. De totes les llavors, en poesia,solament unes poques de les que germinenarribaran a fer-se arbres posteriorment.Per això, cal sembrar-hi tant. Remouretanta terra per trobar un diamant. Enliteratura, res no es perd, tot s’hi dilueix:serveix d’adob.Però, sobretot, les plaquettes han servitper a provocar traduccions d’una qualitatimpagable. El meu primer llibre publicatfou una plaquette. Benvinguda, doncs,aquesta nova col·lecció anomenada «Razef»,dirigida pel poeta Isidre Martínez. Laqual té al darrere una editorial incipient queen garanteix una continuïtat de sis per any:Edicions 96 (coneguda per haver publicatl’antologia Poemes d’un segle - Poesia occidentaldel segle XX, on poetes valencians icatalans s’hi entremesclen amb els d’altresllengües amb resultats força interessants).«Razef» ha tingut, al País Valencià, dignespredecessores, avui extintes: «Septimomiau»,«La forest d’Arana», «Tuacte»... Onhem tastat, traduïts al català, Bonnefoy iCummings, Donne i Corazzini, Cavalli iStevens, Fried i Nerval, Brontë i Ritsos,Dinesen i Apollinaire o Lowell. En aquestamateixa línia indispensable, el número 1de «Razef» era dedicat a la italiana MariaLuisa Spaziani, en traducció de Josep L.Roig. I el número 2 a descobrir-nos el primerrecull d’un poeta sorprenentmentmadur: Robert Cortell (Carcaixent, 1958);Jocs d’ambigú és una petita joia d’emociócontinguda i de reflexió pertinent, expressadaamb mesura verbal i discreció torera.Apamat, parla perquè té coses a dir, senseencapullar-se, amb seriosa finor: «i festegesla bellesa / d’allò que és viu / i s’embruta»,per exemple. L’animem a moviments igualde sagaços.El número 3: Angoixa, que acaba d’aparéixer,és una mostra del poeta TadeuszRózewicz (1921), traduït directament delpolonès per Josep-Antoni Ysern, filòlegque ha treballat durant nou anys a diversesuniversitats de Polònia. Rózewicz és, juntamentamb Szymborska i Herbert, un delsrepresentants, al seu país, de la poesia moralde la postguerra. Fou partisà a la SegonaGuerra Mundial. Es tracta d’una poesiacrua i colpidora. Important, sempre oportuna.On es troben el testimoni, la crònica,la denúncia i la desesperació. El gran pesde la qual rau en el respecte, l’autenticitat ila intensitat de l’experiència viscuda, quedisculpa qualsevol mancança literària o permet,sense més discussió, la diatriba pacifistaque tanca, comprensiblement i humana,el recull: «El desertor». S’ha de llegir.El llarg estret, número 4 de «Razef», ésla primera publicació de Rafael Casanova(València, 1966). La seua proposta, que flirtejaamb el silenci i el deliri del seny i de lafollia, és proclamada sintèticament al vers«hissar l’home extraviat que duc a dins».Afortunadament, sap que «el que importano es té / s’aprén». «Què hi ha al final d’uncamí? / El que queda de la paraula temps»,un dels seus millors versos, juntament amb«arriben sota l’àtic de la nit». Hi destaquenlleument un parell de poemes: «Jo vullmorir com el migdia» i «Llarg i profund,creix l’estret». Una col·lecció es consolidapels originals que publica. La generositat iel risc convé reservar-los per als joves. Jutgeu,però, vosaltres.Lluís RodaDiàlegsi desconeixencesPer fomentar el diàleg entre creadors,traductors i consumidors de literatura enllengües diverses, la Institució de les LletresCatalanes convida, més o menyscada any, un escriptor de fora a viureunes setmanes a Barcelona. Entre els quehan acceptat aquesta invitació hi ha hagutDavid Leavitt, Octavio Paz, AlaaHamed, etc. En febrer i març d’enguany,l’alemanya Ursula Krechel, prosista, poetai autora teatral, va tenir l’oportunitatde recórrer Barcelona, Tarragona,València o Girona, i afirmà que aquellspassejos havien de deixar una marca especialen la seua obra. Durant l’estada,Krechel seguí un programa d’activitatsque la posà en contacte amb altres escriptors,per intercanviar-hi punts devista i experiències. Lectures de poemesseus, publicats amb traduccions catalanesper la ILC, la presentaren a un públicque va poder comentar les coincidènciesi les diferències en la concepció actualde la poesia ací i allà. Un seminari detraducció teatral amb els millors traductorsd’alemany que hi ha entre nosaltresva donar com a resultat la lectura d’unaobra de Krechel, dirigida per Josep M.Mestres, en què van intervenir l’autora,Francesc Parcerisas i Feliu Formosa.També impartí alguna conferència i intervinguéen dos tallers de traducció ales Universitats Pompeu Fabra, deBarcelona, i Jaume I, de Castelló de laPlana. El Goethe Institut col·laborà enmolts d’aquests actes, com ara en la lecturapoètica que es va fer a València organitzadaper Brigitte Jirku, de la Universitatde València. El Col·legi Alemanyde la ciutat hi va posar l’espai. Ara bé,en contrast amb aquest gest de cooperació,el director del centre silencià laparticipació de les altres institucions, ifins els organitzadors del recital. Tampocno va creure oportú tenir en compte elpetit sector del públic no germanoparlanti féu la presentació només en alemany,desconeixent així el sentit real del’acte, que, com tot el conjunt d’activitats,pretenia establir una relació mésdirecta entre dues literatures i dues llengües.No era la millor manera de concordaramb l’esperit de diàleg interculturalque havia portat Ursula Krechel ací.Heike van Lawick

Climes diversos:Comadira i L’art de la fugaPels volts de 1745 componia Bach L’artde la fuga, obra de repertori ampli, i entesacom una compilació de variantsfugals exposada per a una generació queja potser no apreciava aquesta forma artística.Sota l’arc d’aquelles notes convocades,el poeta Comadira obre el llibreamb una epístola dirigida a un jove poeta.La claredat del gènere permet d’acostar-sea un tema prou complex sota l’aspectede la sinceritat, la versemblança il’eficàcia de la concisió en l’estil, ultra lallibertat que dóna una carta en matèria devaloracions poètiques. D’aquesta manera,Comadira participa d’un ús determinatdel diàleg poètic evitant tota la maquinàriaprofessoral i crítica: el tema de la carta—la incapacitat d’una cultura per entendreels seus productes més reeixits—queda referit a tothom, i a la vegada és elllegat d’un poeta formalista a un poeta noformalista. Va desgranant motius recurrentsde la poètica epistolar: el marc temporal,però, no és tant el dia, com l’ambientque crea la peça musical; el motiude la presència de la primavera contrastaamb l’ànim del poeta que intenta excel·-lir en l’art de fer-se vell; l’emergència dela carta és també una tria de llengua, unallengua efectiva que abraça segones veuspoètiques i expressions quotidianes viscudes.Paradoxalment, l’art de la fuga deBach es converteix en un teixit tècnic iexplícit de la fuga moral i actual de quiescèpticament es mira el país. El llargpoema és així un microtext que esdevéuna orquestració de les moltes fugidesque ha de practicar l’artista en el seu món,i això, a través dels models que Comadiraconvoca: el músic que mostra les mil arquitecturesde la peça musical en les sevesfugides i persecucions, el desistimentde la cultura pròpia en la pròpia veu, eldolor leopardià davant l’infinit inabastable,les impostures de Tolstoi, la fugidatràgica de Ferrater, o la de Vinyoli, finsassegurar que «cal acceptar el destí, calesmolar el llenguatge / i morir-se bastintel cristall pur / de la fuga que ens toca,cap a dins de nosaltres». Com en l’exercicide Bach, ha mostrat el poeta totes lesveus possibles, a la manera de la composicióimitativa, però el cant que aportenal text és el de l’escepticisme. Al capdavall,només té veritable versemblança larepetició. El poeta conclou amb una te-Narcís ComadiraL’art de la fugaPenínsula, Barcelona, 200282 pàgs.oria de la lectura des de la circumstància:llegir i rellegir en un país que no en sap,ni entén de lectures. Com en tota carta,hi ha un motiu: després del vers discursiu,l’apel·lació directa al tu, en JordiIbáñez, com a pretext d’escriptura perdirigir-se a tothom, en la lloança de lapoesia. Parla així al poeta jove, perquè, apesar de la imperfecció dels seus versos,són escrits des de l’autenticitat: allò queell mateix ha descobert en els mestres,allò que la tècnica d’una fuga aconsegueixd’arbitrar, i que la poesia sargeix en lacarn de la vida. Comadira s’ha servit d’algunselements tradicionals en la seva presentacióde la carta, de manera que la referènciaa l’edat de qui escriu s’ha de llegirtambé en una clau horaciana: en lamaduresa el poeta cerca la veritat, el principimoral. A partir d’aquí fa una investigacióde l’art de la fuga, per justificarneel camí necessari, recolzat sobre elpretext de defensar el llibre ignorat d’unpoeta més jove, a qui atorga un relleu enla diferència. I la consciència de saber queallò que han donat les veus —Tolstoi,Leopardi, Ferrater, Vinyoli— no s’ha correspostamb el que la societat els ha tornat.Des d’aquest diàleg coral de l’absència,s’acosta al llibre novell i hi certifica,des de l’amistat literària, el que en altretemps fou el menosprecio de corte, és a dir,el menyspreu de la societat que ignora elpoema.Lloada en la carta en vers la imperfecció,Comadira accepta presentar un llibreque podria ser una suma de llibres.La secció anomenada Microclima entra,certament, en un to molt diferenciat delllarg poema anterior. Amb tot, sotal’aparença idíl·lica i prevista del calendari,segueix dominant la mateixa visió escèpticadel poeta. Al doll permeable defonts del poema anterior, hem de trobaraquí el ritme formal de quartetes de tocarnerià. Tres d’aquests poemes, «Novembre»,«Març» i «Juny», havien aparegutamb anterioritat en un volum d’homenatgea Segimon Serrallonga (Reduccions,73-74). Acarant les versions delspoemes, comprovem l’afany corrector deComadira: «El sol lleganyós, s’estira, /ullespès, adolescent» de «Març» passa aser «El sol ens mira amb tristesa / d’adolescent,ullespès». Canvia el sentit i elritme, que millora en la segona redacció.Tot i que després capgira el significatd’un vers, al punt de refer «La vida ésfàcil pels joves» per «La vida és dura pelsjoves». L’heptasíl·lab discorre millor enles segones versions del poema «Novembre»:«espessa de gris de plom» és ara«espessa de gris de zenc»; i «Perdut enmigde la boira» passa a «Perdut per caminsde fosca».La darrera secció, «Ara», és la més extensai diversa: des de poemes lírics quetracten del pas del temps i reprenen eltema de la vellesa des d’una visió méspausada, fins a l’oda circumstancial de lesglòries futbolístiques. La mirada cap a lajoventut perduda davant l’excés del verbi de la vida es tanca amb contundència enel vers final: «He escrit sobre benzina».Pel present que s’extrema en el llibre gràciesals detalls dels dies, ens acostem a lavisió leopardiana de crear il·lusió enfrontdels límits de la naturalesa humana, i allòque no pot explicar la pintura en la representaciód’una peònia ho diu el poetaamb la paraula.Susanna Rafart: 17

18 :En l’amplitudd’una escripturaCarles Hac MorFer SaforCafè Central - Eumo, Barcelona, 2001130 pàgs.Pocs mesos després de l’aparició del llibreFer Safor dins la curosa col·lecció anomenada«Jardins de Samarcanda», que dirigeixenAntoni Clapés, Víctor Sunyol iMiquel Tuneu, va veure la llum, de mans deManuel Guerrero, l’antologia Sense contemplacions,nou poetes per al nou segle. Noupoetes que Guerrero tria, entre moltes altresraons, per un interès vers la radicalitatestètica, lluny del que ell anomena, literalment,«les veus més mimètiques i repetitives,de la poesia convencional, gens críticaamb la cultura autocomplaent dominant».Entre aquests noms havia de figurar, percoherència i també per justícia, Carles HacMor.En un paràgraf concret del text queGuerrero dedica al poeta, llegim: «Des delsinicis dels anys setanta fins a l’actualitat,Carles Hac Mor no ha deixat de practicaruna escriptura radical, escriptura com a utopia,que ha anat acompanyada d’una obraingent com a articulista i polemista cultural.Més que en la tècnica de l’escriptura automàtica,i en altres aportacions del surrealisme,cal cercar en les tesis defensades durantels anys setanta per la revista francesa Tel21 x 14 cm.Quel els orígens teòrics de la seva pràcticaliterària. El marxisme, la psicoanàlisi i l’estructuralisme,present en el pensament d’autorscom Barthes, Foucault, Deleuze,Derrida o Kristeva esdevenen els fonamentsteòrics dels inicis de la seva obra».Parlem d’una escriptura, doncs, que neixi que es desenvolupa en el més volgut esperitde llibertat o d’alliberament. Parlemd’un hàlit, d’un tremp, que pren una dimensióextraordinària en el conjunt de laseva obra; perquè l’engloba, perquè l’explicai perquè, en pràcticament tots els seus elements,n’és el motor. O, si més no, actuacom a tal. N’és el motor en la seva concepció,en la seva gènesi, per tant; en el seu desplegamentgeneral, d’acord sempre ambuna idea de totalitat; en les seves múltiplesformes, literàries, estrictament, o més vinculadesa l’art; en la tria i l’ús del recursosformals i estilístics; en la seva forta dimensiócrítica; en el seu fons filosòfic o de formulacióteòrica; en el seu component d’agitació,molt lligat amb el recurs de l’humori la ironia; en la seva intensíssima capacitatexpressiva; en l’estudi i en el desenvolupamentlingüístics; o en la mateixa oralitat...En definitiva, en tot un procés de construcció—vibrant, fervorós, jo diria— que ensduu a poder parlar d’una escriptura quebusca no pas les uniformitats establertesmés o menys identificables, ni les conformitats,ni tampoc les especialitzacions —temàtiques, per exemple—, sinó les direccionsmúltiples, canviants, renovadores i detransformació, amb tot el rigor i l’amplitudhumana, literària, vital i compromesa queaixò implica.Són elements, aspectes, que es fan amplamentvisibles en el volum present, Fer Safor:un llibre que —m’atreviria a dir— conté engran mesura, d’una manera o d’una altra, lesreferències més plausibles i fervents depràcticament tots els àmbits i territoris(humans, artístics, filosòfics, personals,col·lectius, universals...) en els quals ha anati continua incidint Carles Hac Mor.Per acabar, no m’estaré de dir que la poesiai, en general, tota la l’obra de CarlesHac Mor —en la seva extraordinària amplitud—conté un important component deproximitat. I ho dic en contra d’aquellarecepta segons la qual algú ha definit la sevapoesia com a hermètica o senzillament incomprensible.Sí que és cert —i en tot casés d’aquí on plora la criatura— que mereixuna lectura i una percepció ben allunyadesd’aquella corrua de tòpics i receptes quealgú s’ha entestat i s’entesta a fer créixercom a úniques veritats lluminoses. Ben segurque Fer Safor pot mostrar-nos-en algunesevidències.Roger Costa-PauSempreés d’agrairJosep MirÉsser per a l’ÉsserTres i Quatre, València, 200191 pàgs.Sempre és d’agrair trobar un llibre depoesia explícit i fidel a la idea que es desprèndels paratextos inicials. Perquèmolts poetes contemporanis han caigutmassa sovint en un excés de simbolismeque amaga la més pura incapacitat percomunicar l’experiència interior del jopoètic.No és aquest el cas, però, d’en JosepMir (Mislata, 1956), que ens anuncia unaproposta vitalista on l’ésser i la paraulas’acaren dialècticament i s’hi actualitzen.No és estrany, doncs, que el semiòlegi el filòsof del llenguatge introduesquenaquests versos. A l’extrem oposat el filòsofexistencialista. I el poeta, enmig detots dos pols, tot dubtant de la contundènciade llurs afirmacions per lliurar-se,com el mag, a la il·lusió creadora. Semblaque en Mir ens proposa la vella qüestióde si la realitat té una existència autònomadel llenguatge.No caldrà que esperem al final delsquatre blocs en què s’estructura el llibreper obtenir-ne la resposta. Aquesta jas’intueix al primer, «Dansades de laMoma», on el poeta reflexiona sobre lagènesi de l’Ésser, que no és més que «unaempremta subtil» en «el cercle imperceptible».Hom anuncia la idea de l’esdevenircíclic heraclià o de l’etern retornnietzscheà, elevada a la categoria d’himneal poema «Psalm»: «Abans de l’escriptura/ estava escrit». L’esdevenir temporal,doncs, presideix els poemes d’aquestesdansades que se succeeixen cíclicamentcom el dia i la nit: «Naix amb el dial’esperança roja / com un vi negre queengendra les albes»; transmetent, però,cada vegada un missatge irrepetible(«com és polit i net el rostre de demà»),com cada acte d’escriure, com cada gestpoètic: heus ací el caràcter selectiud’aquest esdevenir cíclic, si se’m permetd’utilitzar el concepte que Deleuze aplicaa la teoria nietzscheana. Encara quesembla que concep l’Ésser com a anteriora la seua activitat, a la fi, el mim delmag, no se’n pot estar d’atorgar a la pa-

aula un caràcter substancial en l’essènciade l’Ésser, encara que siga un enigma:«Seràs el nom. El nom que ignorem».El vessant pràctic de tota aquesta teoritzaciósobre l’Ésser, el trobem als dosblocs següents: «Fisiòlegs de València» i«Formes».El primer, amb les seues dues parts,connecta el poeta amb el seu presentimmediat i amb el seu passat essencial.«El bestiari de la Forest» ens ofereix,d’una banda, una mostra de les pròpieshabilitats per crear éssers amb paraules,uns éssers que resulten ser els alter egod’uns altres imitadors del mag. «Llotja demonstres» ens fa present una muniód’éssers mítics i simbòlics. A travésd’aquesta processó de monstres, el poetaens revela quina és l’essència de l’Ésser,quin és el tresor que, «Golut i llépol»,guarda el ca tricèfal, i s’amaga a «les cavernesde foc, de fred, de fam» de l’Aqueront:la resposta és l’Esfinx. I és que, sibé l’Ésser és en tant que es diu, «negueque puguem descobrir amb mots el sentitde la nostra existència». Ha avaluatfins a quin punt ha de ser un objectiuvital «conéixer totes les causes i els efectes»,«avaluar l’atzar», i conclou que, totaixò, les causes i els efectes, els interdictes,els judicis de valor i els prejudicismorals són les armes dels qui volen exercirel poder, però no són essencials per al’Ésser. L’essència de l’Ésser és la seuaexistència; viure-hi és el sentit de la vida.«Formes» insisteix, a través de la geometria,en la idea del temps cíclic i lapermanència universal de l’Ésser a travésde la transformació de la matèria (untema recurrent des dels primers llibresd’en Mir). Les diverses formes geomètriquesque donen nom a aquests poemesconstitueixen diferents representacionssimbòliques de l’Ésser, del seu esdevenirespaciotemporal i de la relació que s’hiestableix. Però el mim del mag no és unsomiatruites, en cap moment no ensplanteja un ésser transcendent i sempiternen un univers on tot es repeteix ambla condició que res no perdura, i, per tant,no se’n pot estar de deixar constància dela indefugible presència de la mort.Les «Estances» que clouen el poemari,a més d’una recreació geogràfica de launiversalitat de l’Ésser, són una defensade la utopia («On rauen els somnis quehom ja no somia?»), contra els tirans icontra els botxins. Però també una reivindicacióde tots els mags que treuen elséssers del copalta: «Deixeu anar l’aventuradels mots, / que mai enlloc no arriben/ enredats en la xarxa de la llum».Josep RiberaAlgunspoetesJohn AshberyAlguns ArbresTraducció de Melcion MateuEd. 62 - Empúries, Barcelona, 2001143 pàgs.Alguns poetes coneixen l’enigma del qualel poema és blasó. Altres ben bé el saben. Enllegir la poesia d’Ashbery ens movem incertsentre el coneixement i la fe en aquest enigmaa través del llenguatge. La tradició de lapoesia enigmàtica revé el perill d’intel·lectualitzarl’experiència i infon en això un certbarroquisme a la forma poètica. Alguns llibresd’Ashbery se salven d’aquest enfondiment.Alguns Arbres (1956) n’és un.Hi ha després l’ethos de cada escriptor, quefa que aquesta física (o metafísica) es resolguinen una direcció o en una altra. La poesiad’Ashbery, sospito, es resol en la direcciód’una progressiva articulació enigmàticade caire didàctic, però en els seus cinc llibresprimers encara el món hi és present.Comptaven fins fa poc a les nostres llengüesamb traduccions d’obres tardanes d’aquestgran poeta, com Galions d’abril o el mésfamós Autoretrat en mirall convex amb quèva guanyar el premi Pulitzer l’any 1976, unesobres que tot i la seva extrema singularitatliterària deixaven fora el lector poc avesat apsicagògies contemporànies. La traduccióde Melcion Mateu ens porta un llibre que ésla millor entrada a la millor poesia d’Ashberyi cal donar-li la benvinguda com una lliçóavançada en començar-lo a llegir.La poesia d’Ashbery és una d’aquelles queens ensenya a llegir si som lectors avesats ala seva divina comèdia. Com dicta el poemaen blasó Le livre est sur la table, «all resonance,beauty, integrity exist by deprivation orlogic of strange position» (tota resonància,bellesa, o integritat existeixen per la lògicao bé privació d’una estranya posició). Lesposicions estranyes dels poemes d’Ashberysón a voltes les d’un cert posicionament enl’espai dels objectes en si: perplexos ens enfoquemen alguns arbres, al llibre sobre lataula, un pintor vora la mar, la novícia seientsobre una cornisa, uns monjos jugant a futbol,el nen que escriu. Les coses són. Altresvegades allò que ens atrapa és la postura retòricad’unes composicions que estimenentonar formes tradicionals amb veu contemporània.El poema és. Les veus (que ensón moltes) ens recordaran l’instint nascutd’un arcaic estoïcisme nord-americà: lasentenciositat whitmaniana, la vigor d’unEmerson, la dualitat d’Stevens, si volem,l’experimentalisme modernista que va deW.A. Auden o Robert Frost als Languagepoets de la segona meitat del segle XX;aquests són els colors que situen Ashberydins la millor tradició d’un discurs poèticdels pioners d’un New World. Sempre, hitrobarem el cristall misteriós d’una alquímiaindesxifrable i, com les restes d’un naufragi,l’aprenentatge d’un vocabulari nou: mansque parlen, l’escopinada de menyspreu enl’aire glaçat, el cor hipòcrita d’ell que té ullsplens de verdet, amor com un floc de neu,els Piranesi i Parmigianino, que no són nomsde formatge ni de pintures, sinó ara els nomsen cle de sentiments abans sense nom. Comla novícia lliurada al buit, caurem dolçament,fora de la tendresa dels àngels i de la mentdels homes, en una poesia de l’abstracció.Amb tot, el poeta no vol ni sap una feveritable en el veritable enigma. Tantes vegadesha afirmat aquest escriptor que la sevapoesia és l’explicació. Aquesta afirmacióenigmàtica del poeta Ashbery sobre la poesiapròpia ens diu que el poema mateix, laseva consistència, aquesta mena d’estar enel món, són el veritable argument de totaaquesta entonació. Com ens ensenya unnostre poeta, irònicament a Ashbery l’emblemarau en l’enigma irònic que tot poemaés. La traducció de Mateu ha estat més properaa l’exercici lingüístic de transposició poèticaque a la recerca retòrica de les veus,registres i entonacions que problematitzenla identificació en Ashbery de tota experiènciai tota fe. El món es dissol, el poema és.O així hauria de ser.Anna Romero: 19

Literaturadietarísticasense additiusEl dietari, juntament amb l’autobiografia,les memòries, l’epistolari i, encara, laliteratura de viatges i la periodística —simés no la que fa la crònica dels esdevenimentsmés perdurables, com ara els articlesd’opinió—, a més d’altres vel·leïtats dela literatura del jo difícilment classificablesi de nomenclatura escàpola, pertanyvagament a allò que en diuen «literaturaautobiogràfica». Perquè com ben bé apuntaJuli Martínez-Amorós a «València o eldeclivi d’un país: constatació i ironia enMentre parlem d’Enric Sòria» (Literaturaautobiogràfica. Història, memòria i construcciódel subjecte, Denes, 2001), «la característicaessencial de la literatura autobiogràficaés, precisament, la manca d’unacaracterística definitòria que agrupe aquestesobres sota un mateix epígraf genèric».Malgrat aquesta manca palesa d’unitat estilística,val a dir que el jo és l’estendardque ens permet de parlar de literatura autobiogràfica,i dels dietaris com del subgènered’aquesta literatura més reeixit delpaís al segle passat. En paraules d’EnricBalaguer, «la literatura autobiogràfica catalana(parlem del segle XX) és, en quantitati en qualitat, força important. [...] Éscert que no tenim una producció memorialistaequiparable a la de la literatura anglesao francesa, però tampoc no podemparangonar-la amb la de la literatura castellana,vertaderament insolvent, pel quefa al gènere». No debades, alguns delsJoan GaríLes hores fecundesBromera, Alzira, 2002320 pàgs.nostres millors escriptors del XX han conreatel dietari, i el resultat n’ha estat, valgala redundància, memorable: Tots els caminsduen a Roma (1958) de Gaziel, Memòriesliteràries (1962) de Narcís Oller, El quaderngris (1966) de Josep Pla, Diari 1952-1960 (1969) de Joan Fuster...A hores d’ara el dietari viu un bon moment.Fins i tot podríem dir que està demoda entre certs autors. Al País Valencià,tot i que en una proporció quantitativamentmenor, els dietaris han anat assolintquotes de protagonisme literari considerables.La quantitat no ha estat espectacular,doncs, però la feliç contrapartida és que laqualitat —no sé si per causa d’aquest dèficitd’originals— no se n’ha ressentit gens.Mentre parlem. Fragments d’un diari iniciàticde Sòria va suposar un revulsiuimportantíssim, tot i que hi havia precedentsde preclara lucidesa, com ara El cingleverd (1981) de Josep Piera. Els darrersanys les editorials valencianes han ajudat,també, a impulsar aquesta tímida embranzidadietarística.Les hores fecundes és l’obra amb quèJoan Garí va obtenir el premi d’assaigMancomunitat de la Ribera Alta 2001. Estracta d’un dietari i endega amb la mésdesitjable de les formes que pot adoptaraquest subgènere memorialístic. I diré perquè. En primer lloc perquè hi ha la voluntatliterària, que no està renyida, ans alcontrari, amb el relat minuciós de l’anecdotaripersonal. El dietari de Garí excel·-leix també pel fet de posar el rerefons dela història en majúscules en primer terme,de manera que les petites foteses personalsens interessen en la mesura que remetena esdeveniments més generals: nacionals,generacionals, polítics, universals... Perquèl’autor, curós, ha mirat de mossegar-se lallengua sempre que ha tingut la temptacióde caure en el sentimentalisme o d’inclouretafaneries i petulàncies que ens importen,amb perdó, una merda, a més de serimpròpies d’un bon assagista. Perquè la diversitatsemàntica i estilística regna des delprincipi en aquest dietari assagístic: hi hal’aforisme («Exercicis de cal·ligrafia»,«Pensades abans de l’euro» i «Ser i noser»), el llibre de viatges («Llibre de Pragai rodalia») i les anotacions diàries; i s’hi faal·lusió a les més variades i interessantsreflexions polítiques, sociolingüístiques,literàries i culturals. I Garí no perd gairebémai la referència del lector, amb la qualcosa ens garanteix que els seus papers autobiogràficsseran del nostre interès.Juli Capilla20 :

LLIBRES...Dues aproximacions a Joan Fuster i un al·legatcontra la intolerànciaNingú no dubta que reconstruir unperíode històric, per entendre’l i mostrar-loals altres, no és empresa fàcil. Iaixò tant si la voluntat que la genera ésexclusivament científica —històrica, vulldir— com si només es tracta d’un exerciciliterari. Alguna cosa semblant ha dedir-se de la biografia com a gènere literari.No hi ha raons per pensar que labiografia haja de permetre’s necessàriamentl’elucubració sobre una veritat —la de la vida d’un personatge—, que, simereix un tal esforç, serà perquè ha deixatbona cosa de rastres. És clar quetots, i en especial els literats, tenim tendènciaa fugir sense penediments d’enutjosespreparacions preliminars. La ficcióté massa atractius, i abocar-s’hi de plesedueix més del compte. Però quan aixòes fa amb la voluntat de reconstruir unperíode històric recent —conegut detots i, d’alguna manera, viscut també—i des de la figura —unànimement reconeguda,per a bens i per a mals— d’unpersonatge com Joan Fuster, es corre elperill d’haver-se-les amb la més que raonableincredulitat del lector. Té tota laraó el doctor Muñoz Pujol, autor d’Elfalcó de Sueca (Proa, 2002), quan afirmaque el desconegut i el privat són unamena de «misteri ontològic», absolutamentinaccessible. Sens dubte, les tautologiessón tan irrebatibles com inútils,però se m’acut que l’esforç del biògrafés precisament reconstruir una trajectòriaa partir dels rastres —n’ha deixatprou, el «falcó de Sueca»?— que inexcusablementhaurà de conèixer fil per randa.Ja sé que el llibre de Muñoz Pujol noés exactament una biografia, sinó «unarecreació literària d’un període històricd’un grup intel·lectual i de la figura deJoan Fuster, que intenta acostar-se a laveritat des de la versemblança que nomésla llicència d’un exercici narratiupermet». Són paraules que obrin el llibrei que donen compte exacte del seucontingut. Aquest, però, tan discutiblecom afavoreix el procediment utilitzatper elaborar-lo. No és cap retret, sinó laconstatació d’un cert desencís: el que escorrespon amb l’esperança que tenia detrobar-me, a pesar de tot, amb una reconstrucciósòlida de la vida de Fuster.O, potser també, el que es dedueix de ladiferència entre el dibuix que el llibre fad’una personalitat sempre a la mida delsaltres i la que conserve com a lector delsseus llibres i articles, que el veu coml’intel·lectual capaç de fer camí semprea pesar del altres. Crec, sincerament, queel retrat de Joan Fuster haurà d’esperar,sobretot a qui es veja amb forces i llumssuficients per no permetre’s el luxe detraure’s de damunt faenes preliminars.Però amb això no vull dir que el llibrede Muñoz Pujol no tinga atractius.Ben al contrari: en té, i de substanciosos.A València sobretot, hi ha fets de lavida de Joan Fuster que tothom s’apressaa deixar damunt la conversa quan s’escau—fins i tot quan no toca— i que habitualmentsón posats en solfa literàriasegons com i qui els conta. El llibre deMuñoz Pujol contribueix quasi impúdicamenta engreixar aquesta parafernàliaanecdotística amb alguns moments rellevantscom la visita dels agosarats periodistesd’El Temps, «dos llops implacables»,que «no havien rebut consignes niinstruccions precises; procediren segonsel nou periodisme d’investigació insubornablei crític. No se sap quines directriusreberen, però ells les van interpretaraixí: interrogar-lo, donar-li totes les23,5 x 16 cm. 23,5 x 15,5 cm....I DÈRIESoportunitats perquè marrés, o es posésen evidència, marejar-lo, acorralar-lo senseque ell se n’adonés». Muñoz Pujolreconstrueix la cèlebre entrevista, definitivamentpublicada en el setmanari, i unsintents posteriors de Fuster davantl’Eliseu Climent perquè no es publicara.Era l'any 1987, quan tothom havia de dirla seua —sempre interessada i sovintimpertinent— sobre el silencia que JoanFuster manetenia de feia temps. Algunspensaven que massa i tot; d'altres, hiafegien consideracions insidioses quetenien a veure amb compromisos inconfessablesde l'escriptor. Aquest, és clar,seguia pagant el tribut que alguns, ennom d'una estranya concepció de l'engagement,li exigien. Amb tot, crec quel'entrevista definitivament publicada, justificadao no des de les essències dela professió periodística, no deixà lescoses al seu lloc.Les relacions de l’editor Climent ambla Consuelito Reyna, un altre dels momentsestelars de l’anecdotari valencià dela darrera part del segle XX, n’és un altreexemple. Amb un Vicent Andrés Estellés,testimoni quasi mut i interessat,Muñoz Pujol fa que l’editor i «la mossamenuda, pija i arrogant» es troben, enuna elegant cafeteria, precisament el darrerdia de maig del 68. Des del títol mateix(«Consuelo com l’abisme») fins a lamanera com se’ns descriu la relació, ado-: 21

22 :bada de bones dosis d’insinuacions psicoanalítiques,el capítol té un to tanmelós com divertit. A mi, si més no,m’ho sembla. Sobretot la forma amb quèdefinitivament se’ns presenta: «Eliseusuavitzà la mirada i la posà sobre els ullsterebrants de Maria Consuelo per comprovarque continuava entre ells el sentimentd’atracció-repulsió latent: un turmentque no podien amagar més, unapassió per imposar-se l’un a l’altre. Sabiendes del primer dia que s’havien trobat“el halcón y la flecha”, la lluna i lafoguera. El desig d’utilitzar-se i el desig.La política i el recel. L’afany d’agenollarl’altre. O no. Era una passió real percompartir la lluita? Potser també ellasentia la necessitat de muntar una llibreriaeditorial, un lloc on satisfer l’íntimanecessitat humana de poder fullejar llibrestan necessària com poder fullejarhomes o dones». El paràgraf és magnífici desperta interessos sobre les fontsd’informació que el autor ha pogut utilitzarper arribar a una descripció tandramàtica com agosarada. Un arriba apensar fins i tot si, vistes així les coses,no caldria reinterpretar la nostra històriasocial, política i cultural des de perspectivespsicoanalítiques.Fa temps que l’Associació Amics deJoan Fuster ha deixat de fer aquells paperson es recollia tota la bibliografiagenerada sobre l’obra i la figura de l’escriptorde Sueca. Bé, ni aquests papers,tan útils, ni cap altra cosa, que jo sàpia.El cas és que, a més dels volums de laCorrespondència, ha d’haver-ne un bongrapat publicats en els darrers anys. Peròn’hi ha un a destacar inevitablement perquèva merèixer el darrer premi d’assaigdels Octubre: Joan Fuster: Converses filosòfiques,de Júlia Blasco (Tres i quatre,2002). Un llibre singular per raons externesi internes. Aquelles: haver estatmereixedor d’un premi que, segons diuenalguns, reconeixia alguna cosa mésque un assaig. Aquestes: la seua concepciói composició com la transcripciód’un conjunt de converses que elsBlasco, Júlia i Josep-Lluís, mantinguerenamb Joan Fuster a propòsit de les seuesconcepcions filosòfiques, precedidad'una presentació de Josep Lluís Blascoi d'un breu assaig («Humanisme, llenguatgei filosofia en Joan Fuster») quetrau conclusions de les converses. I amés, un petit apèndix documental ambnou cartes de Fuster i Júlia Blasco a propòsitdel projecte.Ja se sap que en això dels premis nohi ha manera de consensuar les opinionsde la tribu. Menys encara quan semblaque qausi totes les editorials del nostreàmbit n’han fet un element clau de lesseues polítiques d’edició. I amb repercussionsimportants en l’àmbit estrictede la creació, sobre les quals caldria quetots reflexionàrem a fons. En l’àmbitvalencià, per exemple, ja no és fàcil trobar-teamb un llibre que no haja estatguardonat prèviament gràcies a algunconveni institucional. Però això de banda,el llibre de Júlia Blasco és d’un interèsinnegable. La llàstima és que aquestesconverses fusterianes, mantingudes famés de vint anys, no hagueren estattranscrites ràpidament per tal d’evitar elque ara és pràcticament impossible:omplir buits, per exemple, a partir de lamemòria immediata dels interlocutors opentinar-les de manera que facilitarenl’accés del lector. A pesar d’això, paga lapena seguir el fil d’unes converses on esfa ben palès la classe de «filòsof» que eraJoan Fuster: res que tinguera a veure,per formació i per convicció, amb unpensament sistemàticament formulat,amb la «filosofia acadèmica» i tot el quees deriva de la voluntat de fer de la raó,amb tots els límits que raonablement caltenir en compte, l’instrument del seumètode.La seixantena de pàgines que JúliaBlasco ha escrit per exposar motius icontextualitzar les converses transcritessón també un resum dels punts de contactede Fuster amb el pensament filosòfici, d’alguna manera, un programa.Extrets de les converses transcrites id’altres textos de l’autor, fa la impressióque són punts a desenvolupar a partird’altres contactes amb l’obra de l’autor.Fuster s’esmuny habitualment dels analistesque el volen posar en ordre. És unaconseqüència que deriva d’una virtut21 x 13 cm.dels seus escrits, d’una forma d’expressióque, en això, s’assembla a la deMontaigne: una divagació, agradable iintel·ligent, sobre els problemes i lessatisfaccions humanes. La insistència aposar-lo en ordre hauria de respectaraquesta virtut dels seues escrits —i delseu pensament— i permetria alhora anarmés enllà de maneres de dir que sovint,pel seu enginy, ens deixen K.O. i ensbarren el pas cap a consideracions méssubstancials. Adduiré només el cas de lapoesia, un territori que Fuster tantesvegades ha utilitzat per formular pensamentssuggeridors. Júlia Blasco fa ús, perexemple, del que la compara amb la filosofia,però, obnubilada també per lesformes, insisteix a remarcar el que éspurament anecdòtic —«En definitiva, elsversos es poden fer diumenge a la vesprada,entre altres feines. La reflexió filosòfica,no. És un treball que exigeixsistematització, una dedicació que evitela trivialització»— i oblida el que podriaser objecte d’una comparació de profit:que filosofia i poesia, com digué Fuster,«són representacions del món, de l’home,i al capdavall, de l’aventura de l’homeen el món, a través de determinatsprocessos dialèctics que tothom sap».Impagables les pàgines que en les converseses dediquen a l’humanisme i realmentsorprenent —Josep Lluís Blasco,ho subratlla en les pàgines preliminars—la insistència de Fuster sobre la necessitatd’acceptar el progrés tecnològic enfavor d’un nou humanisme hedonista iescèptic. Tot sobre la base d’una reivindicacióde la llibertat individual del’intel·lectual que ha de salvaguardar laseua independència per damunt de«qualsevol església» de la qual puga serexpulsat. Mirant-me aquestes pàginesm’ha vingut al cap de seguida una lecturade fa uns mesos, possible gràcies ala reivindicació que Quaderns Crema-ElAcantilado està fent d’Stefan Zweig.Parle de Castellio contra Calvino (ElAcantilado, 2001) que és, com diu el seusubtítol, una defensa de la consciènciacontra la violència. De la consciència del’intel·lectual contra la violència de qualsevol«església». O en paraules del mateixZweig: «Todas las ideologías y sustriunfos temporales acaban con suépoca. Sólo la idea de la libertad espiritual,idea de todas las ideas, que por ellono se rinde ante ninguna otra, resurgeeternamente, porque es eterna como elespíritu». Em sembla que Fuster algunacosa tenia a veure amb aquesta manerade veure el món i de parlar-ne.Vicent Alonso

La vidapassa, es fon, i torna, i brilla«En els anys seixanta, en un moment enquè es volia posar de moda una estètica fonamentadaen la realitat, poetes com MariàManent van ser bandejats», afirma EnricBou. L’arraconament, però, va persistir. Recordo,ja als vuitanta i en cercles universitaris,que es tenia Manent per un autor poccompromès. Encara més: culpable gairebéde pecat d’omissió per refugiar-se durant laguerra al Montseny i haver-ho gosat relatar.La sorpresa dels qui intentàvem construiropinions pròpies a partir de la lectura eragran. Com diu Bou, «el poeta s’interessàagudament per la realitat i tan bon punt comli fou possible [...], publicà uns textos mésefectius i “compromesos” que molts delspoetes “socials”». El vel de Maia obté el premiPla 1975. La publicació hauria hagutd’ajudar a superar aquells prejudicis «realistes»,però l’estereotip més aviat es va reforçar.Després, a poc a poc, Manent guanyaconsideració. Ara, el volum primer de les sevesobres completes hi hauria de contribuirdecididament.Manent va publicar en vida quatre dietaris,o, més exactament, quatre tries de notesdels seus dietaris. El 1948 va aparèixer laprimera, Montseny: Zodíac d’un paisatge, unatria de descripcions sobre la natura escritesdurant la guerra. El 1968, A flor d’oblit: Dietaridispers (1918-1966) ofereix notes delsanys de joventut (1918-1933) i dels de maduresa(1939-1966), evitant els de la guerra.El vel de Maia: Dietari de la Guerra Civil(1936-1939) recull gairebé sencers els dietarisd’aquest període, incloses les notes deMontseny. Finalment, el 1982 Manent publicauna segona tria dels anys de joventut i demaduresa, L’aroma d’arç: Dietari dispers(1918-1981). Segons Abrams, «va trigar apublicar aquests quatre volums i ho va ferd’una manera fragmentària [...] perquè teniacerts dubtes personals sobre el valor literariintrínsec del material i certs dubtes decaire literariomoral sobre el fet de donar-loa conèixer».Ara, en presentar les notes ordenades cronològicament,es restitueix al dietari de Manentla continuïtat i la integritat. El lector potseguir el seu procés de formació i de creixement,el rerefons socioliterari i històric en quèté lloc, compartir una aventura de construccióde la pròpia memòria, de la identitat. Perquè,malgrat els dubtes al·ludits al pròleg, tanpropis de Manent i tan absents en aventuressimilars, és aquest el sentit pràctic, històric i24 x 15,5 cm.moral del gènere, i aquesta és la responsabilitatde l’autor que el conrea. En paraulesd’Abrams, «per mitjà del dietari, Manent vasortir del temps ordinari per assolir un tempsmític reactualitzable». Dit amb la referènciapertinent, «el dietari es pot entendre com ungran mur de contenció contra el que Proustanomenava el temps perdut». Ho indicaval’autor a L’aroma d’arç: «Aquestes notes dispersesem semblen, almenys per al meu úspersonal, com unes petites zones salvades dela marea del temps i de la inexorable erosióde la memòria».Els Dietaris cobreixen, amb intermitències,un període que s’inicia el 20 de juliol del1914 i es tanca el 18 de setembre del 1987.Abrams fa notar l’estructura subtil amb quèes presenten les notes: «els apassionats i inquietsanys de joventut, del 1918 al 1933,l’interludi distorsionador i tràgic dels anysde la guerra, del 1937 al 1939, i, en darrer lloc,els anys difícils de la maduresa i la serenitatde la vellesa, entre el 1940 i el 1981». SegonsAlbert Manent, fill del poeta, el material fetpúblic és una cinquena part del total. L’autor,doncs, devia superar els dubtes davantMarià ManentObres completes: DietarisEdició de D. Sam AbramsEd. 62 - Diputació de Barcelona, 2002436 pàgs.la publicació gràcies a l’estricta tria, que, comindica Abrams, li va permetre protegir laintimitat, no contradir la humilitat cristianani la discreció literària, destacar els fragmentsde més utilitat històrica i cultural i elsde més alta qualitat literària.Els dietaris de Manent són d’una enormeriquesa. Podem resseguir els temes que hiapareixen (intimitat i família, relacions socials,formació intel·lectual...). O aprofundir eltema de fons, la tensió entre el cicle de la naturai el cicle de l’home. O endinsar-nos enl’esforç de captar l’instant. I, a partir d’aquí,analitzar el jo que parla, la creació d’una veuque supera l’impudor i esdevé universal. O lesvirtuts d’estil de les notes, «la tensió lírica quetraspuen» segons Joan Teixidor. Però, ja quehem començat fent-hi referència, podríemacabar tornant sobre la guerra.«La guerra era, llunyana i tot, la realitatúnica: crua, dura, terrible, inacabable». Manentse sent espectador d’una realitat remotaquan baixa a Barcelona; encadena, el 16 defebrer del 1937, unes paraules del cònsol rus,el seguici de l’enterrament de divuit víctimesdels bombardeigs, la cua del cinema, una conversaamb un milicià. El seu testimoni sobrel’absurd del drama encara és més eloqüentquan sent ecos d’explosions mentre passejaentre espais on esclata la primavera. No és,certament, èpic, i encara menys heroic, elcontacte amb la realitat de la guerra. És, i peraixò deu resultar tan torbador, plenament líric:«Ahir vespre, a quarts de vuit, va començara nevar, i avui el Matagalls era ben blancfins a mig aire. Contrast d’hivern i primavera,blancor de neu, verdor tendra de faigs i desègol. He anat al poble. He rebut una cartadient que ja està en mans dels editors la mevaantologia anglesa. Aquesta tarda se’n van latia Carme i en Pere. Plou. El cel és gris, moltgris. Fa fred. La guerra ha tornat a alentir-se».És el 22 d’abril del 1938.És remarcable la qualitat literària de Manent,i el valor del seu testimoni. Però hi haencara un tercer element valuós: la seva discretai enorme força moral. Els dietaris són,contra el temps i els entrebancs, una lliçód’esperança. Així entenc que els clogui, el1981, a vuitanta-tres anys, una cita de Proust(escrita als disset): «Tinc tantes coses perdir! Això empeny com unes onades». I unpoema, «Tardor a Viladrau», que acaba: «Lavida passa, es fon, i torna, i brilla».Oriol Izquierdo: 23

A R À C T E R S D E D I C A A Q U E S T E S P À G I N E S C E N T R A L SJOSEP M. FONALLERAS: POÈTICAEn unes altres condicions hauria parlat, per exemple, d’aquellabrevíssima teoria —quasi una màxima— que Carner descriu a«Teoria de l’ham poètic».La pedra llançada a l’estany, allò que en podríem dir esclat oinspiració, és més que un impacte: remou les aigües, provocacercles concèntrics que s’expandeixen, genera energies que vivienlatents.El que importa, doncs, no és ni la pedra, ni l’impacte, nil’aigua, sinó tot allò que era quiet i ara es mou.Fa uns anys també hauria dit que escrivia perquè m’estimessin,que era el que es deia aleshores. I encara més: podria sermés frívol i declarar que ho feia per lligar, que és el que moltsencara pretenen.Després, hi afegiria que només em dec a la forma, que laforma ho informa tot i que res no existeix si no pertany al seuregne, fet de lleis injustes, de tractes discriminatoris i de decretsdictatorials.Avui, però, la Laia —que és a punt de fer-ne tres— no s’havolgut posar uns pantalons de pana perquè ha dit que eren defusta. Crec en aquestes coses: en la pedra, en què m’estimin,en la paraula que infon vida, en el secret que s’amaga en unspantalons que, per a ella i per als que ho llegeixin, sobretot araque ho escric, no són gens de pana sinó de fusta.Realment de fusta.24 :18 x 11,5 cm. 21,5 x 15 cm.19,5 x 13,5 cm.

A LA GENT QUE ESCRIU EN EL CANVI DE MIL·LENARIOBRES PUBLICADES:El rei del mambo (narracions). Premi Just M. Casero 1983 / Premi Ciutatd’Olot 1984. Salt, Edicions del Pèl, 1985.Un sofà a la riba (articles). Girona, Edicions periòdiques de les comarques gironines,1987.Botxenski i companyia (narracions). Barcelona, Empúries, 1988 (2001, revisat enedició de butxaca).Botxenski y compañía (narracions). Barcelona, Paidós, 1989.23 (relat curt). Girona, Edicions periòdiques de les comarques gironines - Lanovel·la al Punt, 1988.Avaria (narracions). Barcelona, Empúries, 1990.Interior de balena (articles). Barcelona, Empúries, 1991.La senyoreta Dàrlings (relat infantil). Barcelona, Empúries, 1994.El mag del frac (relat infantil). Barcelona, Cruïlla, 1996.La millor guerra del món (novel·la). Premi Ciutat de Palma 1997. Barcelona,Edicions 62, 1998.August i Gustau (novel·la). Premi Octavi Pellissa 2000. Barcelona, Empúries, 2001.Traducció d’El guardià en el camp de sègol, de J.D. Salinger, en col·laboració ambErnest Riera. Barcelona, Empúries, 1990.Traduccions a l’alemany en els reculls sobre narrativa espanyola 11 nicht ganzsittsame Geschichten ans Spanien (Berlín, Spektrum, 1993) i sobre nova narrativacatalana Neue Katalanische literatur (Berlín, Berbael Turmbau, 1998).21,5 x 13 cm.BIBLIOGRAFIA CRÍTICA (SELECCIÓ):N. COMADIRA - M.PRATS, pròlegs a Un sofà a la riba. Girona, Edicions periòdiquesde les comarques gironines, 1987.N. COMADIRA, «Talent», El País, 5-V-1988.J. ORJA, «Las apariencias engañan», La Vanguardia, 25-VIII-1988.S. PÀMIES, «Més enllà de la narració», El Temps, 6-VI-1988.E. VIDAL-FOLCH, «Ara mateix», Setze, 13-VI-1988.J.M. RIPOLL, «Més que un divertiment», Taula de canvi, X-1988.E. BOU, «Paisatge darrere la batalla», El Periódico, 29-V-1998.J.J. ISERN, «Puzle», Avui, 29-III-2001.J. GUILLAMON, «Una cita en el vacío», La Vanguardia, 6-IV-2001.P. P UIGDEVALL, «Desnivells», El País, 12-IV-2001.B. MESQUIDA, «Llegir és traduir», Diario de Mallorca, 20-IV-2001.V. P AGÈS JORDÀ, «Tot un trencaclosques», El Periódico, 8-VI-2001.V. A LONSO, «Cinc narradors d’interès: Monzó, Cercas, Borràs, Usó i Fonalleras»,Caràcters, 16, VI-2001.20 x 13,5 cm.: 25

Al cimdel ressentimentDues cartes. Dues veus narratives. Unaés el comiat que el professor suïcida,Anselm Garcia-Zuratas, adreça a la seuaesposa i a la seua filla «perquè tem oblidarla memòria que d’ambdós conservenels nostres ulls». L’altra, pertany a la donad’aquest, Sara Volero Dolç, qui, abatudaper la pèrdua del marit i obligada a un exililaboral a la Universitat de Birmingham —on ocupa una plaça de lecteur—, prova detrobar en la narració del dolor el descansa la seua pena fonda i solitària. I encarauna tercera veu, o més aviat, una tercerapresència: la del pare d’ella i íntim amicd’ell, l’escriptor Eveli Volero, mort tempsenrere. El triangle, doncs, està servit enaquesta segona novel·la de Salvador Company,guanyadora del Premi Documenta2001. Voleriana pretén solcar moltes marsi arribar a molts ports: la idolatria del geniliterari d’altri i les astúcies que governenles capelletes universitàries; el vertigen dela seducció i els avatars d’una relació marcadaper la diferència d’edat; la passiócontinguda i la passió desfermada; la impossibilitatde comprendre el dolor aliè ila por a la pèrdua, tard o d’hora, d’allò estimat;el suïcidi i el drama davant la mortd’una persona estimada. L’amplitud de temesque s’hi abracen i la voluntat poèticaque s’hi esmerça són, sens dubte, valorsinqüestionables de la novel·la de Company.També ho és la diversitat de materialsnarratius que congrega aquest relat:Salvador CompanyVolerianaEmpúries, Barcelona, 2002246 pàgs.l’epístola, l’assaig erudit i la citació literària,fonamentalment. Hi ha, però, altresaspectes que fan de Voleriana una novel·-la de lectura feixuga i un xic tediosa: a mésde la sintaxi embrollada i del to saberutque emana de l’escriptura dels dos protagonistes—que parafrasegen amb assiduïtatversos dels clàssics catalans—, tambécosten d’empassar les divagacions delprofessor suïcida. I no és que desplaga lacàrrega de negativitat emocional del personatge—aquesta nostàlgia anticipadaque l’aboca a una existència depressiva i,finalment, al suïcidi—, perquè aleshoresentraríem en el terreny dels gustos i de lespreferències i no és aquesta la qüestió,sinó l’encarcarament d’Anselm: moltaparaula i poca consistència humana. Noés el cas d’ella, Sara, desfeta i compungidaper la pèrdua de l’home que estima,pare de la seua filla. La introspecció delpersonatge, en aquest cas, no és motiud’inaccessibilitat. Sara ens commou ambreflexions i sentiments penetrants, peròtambé amb qüestions més intranscendentsdel quefer diari: la preparació de lesclasses de lecteur, els maldecaps de trobarun pis de lloguer o els suplicis de la burocràciabritànica, etc. En definitiva, adiferència del seu company sentimental,Sara és un personatge millor travat, literàriamentparlant. D’altra banda, al seucaliu es coven tot un seguit de referènciesautobiogràfiques, a penes dissimuladesamb la transmutació de gènere. A ningúse li escapa que Sara, però també l’autor,coneixen de primera mà les bondats i lesmisèries dels cenacles universitaris. Laprotagonista de Voleriana se sent infravaloradai injustament bandejada peraquells que, investits del poder que elsatorga la càtedra i curulls d’autocomplaença,fan i desfan guiats pel menesteri pel profit personal. Fet i fet, tota aquestatorrentada de ressentiment afecta greumentel conjunt del relat: obre escletxesen els seus fonaments per on exhalen alenadesde rancor que fan tuf a resclosit i aranci, per acabar de malbaratar el funcionamentd’una narració que ja, des del començament,s’intuïa rígida i encotillada enuna erudició massa evident per a ser digerible.Les intencions que animen unanovel·la no haurien de nàixer en el divanpsicoanalític. Tampoc haurien d’erigir-seen «lletra de batalla», en revenja dels greugessoferts. Altrament, passa que acabenper asfixiar les intencions, ara sí, estrictamentliteràries del relat.Alícia Toledo26 :

Unllargavista amagatAra ja hi ha prou distància temporal persaber que existeix un to-Fonalleras, un tofet de tristesa i melanconia per la pèrduade tots els paradisos, pel retorn impossiblea la llar del passat, per la destruccióimpecable d’un territori, el de la infantesa,que tan sols es pot tornar a observar desdel record i la nostàlgia. Ara ja no es potignorar que els personatges de Josep MariaFonalleras, torturats per la màscara que esconstrueixen secretament pel seu ús particular,s’edifiquen una espècie de subcultura,una mitologia particular que actua ala manera de pirateria de la ment. El senyorCots, per exemple, professor d’unaacadèmia i pare del narrador del conte«Quan va fer setze anys, en Claudi va deixarde cantar», és un home seriós i ambbigoti que s’imposa severament als seusalumnes, però pel narrador és «l’home quees posava pantalons de vellut una micaatrotinats i sabates de muntanya i ens portavaal bosc, a caçar bolets a la tardor, i abuscar molsa, la vigília de Nadal». Ara jaés una evidència notòria concloure que elque interessa a Fonalleras és aconseguir, através de l’escriptura, posar una mica d’ordreíntim a la vida, dir que la màgia de laimaginació pot redimir la vida, dir que elsfets quotidians són fantasies sublims. Peròquan van aparèixer els contes d’El rei delmambo (1985), de Botxenski i companyia(1988) i d’Avaria (1990), va ser inevitableque l’enlluernament estilístic ocultés alslectors el que hi havia rere la nitidesa, laprecisió i l’esforç depuratiu d’una prosaque fluïa amb el dring de la naturalitat ique transformava el registre oral en unamarca inconfusible de la casa, una escripturaelaboradíssima que tenia la virtut defer creure al lector que escriure era una deles activitats més fàcils de la terra, quecorria sense els accidents que entrebancavenl’ús verbal de bona part dels narradorsque aleshores publicaven llibres. Fonallerasno permet que el malentès del noucentismeenfosqueixi cap racó de la sevaprosa, i fuig tant de les construccionsarcaïques de l’estil com d’altres de vulgarso populars. Però aquesta opció pel modelmés sensat de llengua —on no hi és absentl’experiència acumulada durant una fèrtilpràctica periodística— el porta cap a lazona on hi ha inscrit el nom de QuimMonzó. Es llavors quan s’origina una cerimòniaconfusa, quan es juga a emparentar-loamb un tipus de literatura enginyosai irònica que vol queixar-se d’una societatmassificada que cossifica als personatgesi humanitza les coses. Es llavors quanes contempla l’autor com una màquina deprocurar imatges de situacions que distorsionenl’existència dels homes en el seumedi urbà, quan se’l col·loca dins d’unaòrbita on les paraules que ronden amb méspersistència són «irreal»i «absurd»: no caldir que és una lectura esbiaixada, queintersecciona dos aspectes laterals del’obra de Monzó i Fonalleras, i que deixade banda el gruix estètic i moral que diferencial’un de l’altre.Un examen dels recursos i els procedimentsque utilitza Fonalleras pot ajudara centrar l’abast de la seva peculiaritat literària,una subtilesa formal que el portaa parlar dels grans temes literaris de sempre—l’amor i el desamor, la solitud,l’amistat, l’infern creatiu i la mort— enveu baixa, talment com si l’imperi de lesparaules majúscules fos una zona infranquejableque tan sols es pogués espiar desde lluny, com si només gosés referir-s’hi,respectuosament, mitjançant l’ús sistemàticde la digressió, com si manllevés algunesde les argúcies retòriques que caracteritzenla força col·loquial dels personatgesde J. D. Salinger. Aquesta referènciano és gratuïta i, més enllà del fet que elpropi Fonalleras ha traduït El vigilant enel camp de sègol, potser convindria recordarque Quim Monzó també va traduir elscontes d’aquest autor nord-americà. Noseria cap despropòsit especular sobre elgrau d’influència que van tenir els ticsverbals i la manera de fer salingeriana,vista a través de la traducció de Monzó,sobre la constitució de l’estil definit i intransferible,entre la ingenuïtat i la tendresai l’exacerbació del patetisme opressiude les coses, que Josep Maria Fonallerasha desenrotllat al llarg dels seus llibresi articles. També es pot especular, mésenllà del nivell lingüístic, sobre el graud’influència que ha tingut la màxima show,don’t tell de la moderna escola narrativanord-americana: els personatges de Fonallerasactuen sense que el narrador facimai referència als seus pensaments o a laseva manera de sentir les coses. No costagaire concloure que l’autor veu l’art delconte d’una manera semblant a la visió dela pintura que té el narrador de «De comFabià Cots va estructurar la seva vida»:«Un bon quadre és el subterrani, el quehi ha sota del quadre que la gent contempla».La narrativa de Josep Maria Fonalleras—tant els contes com les novel·les, Lamillor guerra del món i August & Gustau—es fonamenta en el silencis eloqüents queprovenen de les tenses històries amagadesque bateguen rere la façana visible, unaestratègia de camuflatge que és ja detectableen el punt de partida dels títols, queactuen a la manera de pista desorientativa:mentre el lector s’esforça per aclarir ellligam entre el que s’anuncia i el text, latrama secreta s’escola sigilosament, i unalectura apressada —amb l’ajuda de la fluïdesaestilística— pot fer que el nucli importantpassi desapercebut i el lector s’inclinicap al desconcert: l’absència de ladada oculta es projecta de tal manera quefa que s’escolti a cada pàgina, com si fosuna molèstia inconcreta que agafa formadins la consciència de cada lector. Unapart essencial de l’efectivitat de les històriesde Fonalleras, doncs, és que el lectores troba amb la necessitat de descobrirquin és l’ingredient argumental que estroba exiliat del text: 27

Aquest recurs tècnic es complementaefectivament amb unaperspectiva que posa en escena, alpeu de la lletra, un dels entretenimentsque du a terme el protagonistaprincipal d’Avaria, un escriptoren crisi que combat la fatigamoral vigilant el veïns: «emve bé agafar el llargavista i volar,per dir-ho així, de la mateixa maneraque volen aquelles mosquestan petites, aquella mena de mosquitsque ara per ara no sé a quinafamília pertanyen. Vull diraquelles mosques que descriuentrajectòries rectes, precises, inquietes,sense que nosaltres arribema saber mai si són fidels a unordre establert, o si estan governadesper l’atzar. De la mateixamanera, doncs, faig anar el meullargavista sense direcció clara.Això sí, amb un ritme constant, sense tenirun objectiu concret, a la recerca dequalsevol situació que pugui ser ampliada.L’ampliació em relaxa, i quasi sóc capaçd’observar com un taxista obre la guia dela ciutat per comprovar si aquell carrer peron ha de girar és de pujada o de baixada».La cita és llarga, però defineix amb precisióquina és l’actitud cap a la realitat de laveu narradora que dirigeix les ficcions deFonalleras. Els seus textos tendeixencap a la inspecció minuciosa,gairebé microscòpica, d’unsfragments estratègicament seleccionatsde la vida externa, i laconseqüència d’aquest hiperealismeés que l’accent narratiu recauen el caire grotesc de les coses,en la disputa còmica —i tràgica—que s’estableix entre lamaterialitat de la forma i la necessitatde la immaduresa —per ferservir els conceptes de WitoldGombrowicz, un autor que tambéha de figurar en l’estirp literàriaque alimenta el món narratiude Josep M. Fonalleras. En l’elegiasilenciosa cap el territori perdutde la infantesa, des del vidred’augment de les petiteses quotidianes,amb un humor que tél’objectiu d’entelar la tragèdiasubjacent en els maldecaps vitals: contrala ganyota del món, Fonalleras ofereix allector una faç del paradís de la lectura.Ponç Puigdevall28 :Tots ens devem haver preguntat algunavegada per què hi ha fets que en determinatscontextos percebem com a problemesi que, en canvi, en altres momentssense canviar de forma esdevenen bonesnotícies o, si més no, brillants oportunitats.I qui diu fets, diu persones. A mi,amb en Josep Maria Fonalleras, em passauna cosa estranya: des que vaig sortir abuscar-lo un dia que en vaig llegir elsprimers papers el que en tants altres escriptorspercebo com una pega m’arribaen el seu cas transformat en virtut, enatractiu.Així, me’n continua agradant molt, perdamunt de tot, un dels seus llibres inicials,Botxenski i companyia, del 1988, enllàde la vinculació personal que hi mantinc(aquells primers llibres d’Empúries,llegits en molts casos com a Joan Orja,són per a mi penyores d’un temps d’admiracionsi entusiasmes): rellegir-lo emprovoca avui la mateixa alegria pel retrobamentd’un vell amic literari que tinc enrevisitar els contes de Cortázar, MartínezFerrando, Monterroso o Rodoreda. Nosé si per a algú això podria semblar unretret camuflat: no ho és. D’altra banda,si ho penso una mica, és exactament elmateix que em passa amb alguns delsmeus grups musicals predilectes... Empassa, també, que per a mi Fonalleras és,sobretot, un estil, una manera. Ho vaigStanleyi el doctor Fonallerasescriure fa anys en un article de diari i nosé si a ell i al seu editor (Xavier Folch, laRoyal Geographic Society del doctorFonalleras) la idea els devia fer gaire gràcia,però jo continuo veient-lo com undels millors estilistes de la nostra prosa;i, novament, això que dit de segons quiduria incorporada una descàrrega subterràniapensant en ell és en el meu cas senzillamentun elogi, sana enveja. Ah, i hiha, encara, el que em passa davant demolts dels seus textos: sovint no sé gairecom explicar quin riu corre per sota (oal costat, o a la vora) del fil mínim derelat, a on em vol dur l’autor de la mà,però amb ell em deixo endur, quan aixòmateix m’allunya de –per entendre’ns–Jean-Philippe Toussaint o FrancescTrabal.Passen els llibres (Avaria, La millorguerra del món, premi Ciutat de Palma1997, August & Gustau, premi OctaviPellissa) i queda la imatge, la idea delFonalleras que un dia vaig sortir a buscar,perdut en no sabem quins paisatges:queda es manté la seva frase simple idensa alhora, la intensitat latent del mónapuntat, un distanciament que és alhorasolidari i irònic... En l’endemig, a més,arriben altres sorpreses agradables comel seu quefer d’articulista: jo ara el llegeixoregularment a La Vanguardia (ambun renec per l’absurditat que em parli, acasa nostra, en una llengua que no és laseva ni la meva) escrivint sobre tot isobre res, i al diari esportiu El 9 escrivintsobre no res i, doncs, sobre tot. Defet, si hi penso una mica, tampoc no éscap sorpresa: tinc tot subratllat per algunabanda un esplèndid Interior de balena,del 1991, i ara que hi penso el primerllibre seu que tinc dedicat es diu Unsofà a la riba (EPC, 1987) i recull unatria d’articles apareguts al Punt Diari. Ésel primer o el segon? Perquè hi ha tambéles proses d’El rei del mambo, de1985... On comença, realment, en Fonalleras?¿Per què els seus papers em produeixensempre aquesta estranya eufòriadel retrobament, des de l’ara cap a lesfonts, cap al principi, cap al temps enquè va escriure un relat que ja ens avisavaque pensava arribar molt lluny buscantun espai imaginari semblant a unacasa nostra i estranya: “El doctor Livingstone,suposo”.Jaume Subirana

Sobre l’estructuravalenciana de la comunicacióLa falta d’estudis sobre la comunicacióvalenciana és alarmant, però fàcilment explicable.És la conseqüència natural de l’estructurade la recerca i la investigació universitàriesdel país. La inexistència de facultats deciències socials i de la comunicació n’ha estat,fins fa quatre dies, la causa principal. Launiversitat, en un país normal, és l’àmbitd’aquesta mena d’estudis.El professor Rafael Xambó, llicenciat enpsicologia i doctor en sociologia, és un delspocs investigadors que han convertit el sistemade comunicació valencià en centre d’interèsintel·lectual. D’ací el seu darrer llibre:Comunicació, política i societat. El cas valencià,un llibre panoràmic sobre el mapamediàtic valencià. Ben mirat, un llibre massacurt i esquemàtic, supose que per exigèncieseditorials. Però potser això, la seua brevetat,n’és també una virtut, si pensem en unpúblic majoritari, generalista o poc especialitzat,que n’hauria de ser el destinatari. I, enefecte, aquest llibre —quasi un manual— ésun extraordinari material de divulgació entrealumnes universitaris i públic mitjanamentconscient de la importància dels media«com a actors polítics» (M. de Moragas) i nosolament com a intermediaris de la interaccióinformativa. Al País Valencià més que acap altra comunitat autònoma espanyola, elsmitjans han tingut, almenys des de la transiciódemocràtica, un paper clau. LasProvincias i Levante van ser, com sabem elsmajors d’edat, tan determinants en la configuracióde l’actual estructura social i políticacom els mateixos partits polítics, sovintesclaus i ostatges d’aquelles estratègiesmediàtiques. En aquesta línia, Xambó dedicauna bona part del llibre a la descripció delprocés de construcció de l’actual sistema decomunicació valencià.Però, per al meu gust, el més interessantdel llibre són, d’afegit, els debats de prospectivaque hi apunta. En primer lloc, el paperde la comunicació de proximitat i els riscosi les oportunitats del sistema públic de comunicacióa l’era de la informació. Però tambéles conseqüències de la digitalització sobrel’oferta i la demanda comunicatives i labatalla dels continguts, especialmentaudiovisuals, enmig d’un sector tan influïtper les tendències del mercat culturaltransnacional i el factors econòmics, tecnològicsi socials que el determinen (globalització,concentració, desregulació i convergència,en primer terme).Rafael XambóComunicació, política i societat.El cas valenciàTres i Quatre, València, 2001184 pàgs.D’ací que el treball de Xambó se situe enla línia dels estudis sobre la comunicació deproximitat iniciats a l’Estat espanyol pelsprofessors M. de Moragas i C. Garitaonaindia.La línia d’investigació de Xambó és deutoratambé dels treballs sociològics deManuel Castells (La era de la información)tant com dels estudis culturals de RaymondWilliams (pare fundador alhora dels estudissobre programació televisiva). Finalment,Xambó completa la «caixa de ferramentes»de què parlava Bourdieu amb els treballsd’economia política de Giuseppe Richeri,que, no debades, va formar part del tribunalque va jutjar la tesi doctoral de Xambó, origend’aquest llibre. Aquesta orientacióintel·lectual crítica i polièdrica sembla la mésproductiva per a entendre el fenomen de«glocalització» no solament informativa enquè estem immergits.Al capdavall, el concepte «glocal» de quèparlem s’imposa com una alternativa comunicativaentre les tendències uniformadoresimposades d’una banda per la indústrianord-americana i els fluxos informatius unidireccionals,i de l’altra pel localisme18,5 x 12,5 cm.aïllacionista, tan valencià, de què hauríem defugir com el dimoni de la creu. El treball deRafael Xambó subratlla aquest nou paradigmad’interpretació de la societat informacionali interconnectada en què Internet nosolament és un factor clau sinó la metàforade la societat-xarxa global i desterritorialitzadade què parla el mateix Castells en Lagalaxia internet.El llibre de Xambó subratlla que la comunicacióde proximitat (autonòmica, local ourbana) pren un nou protagonisme. L’augedels espais local i regional esdevé el contrapèsterritorial a la globalització desbocada ia la integració europea de caràcter estrictamentmercantil. I també a la redefinició delsespais culturals i lingüístics d’un continentestructuralment plurilingüe. I, en efecte, lesidentitats lingüístiques i culturals hi juguenun paper transcendental en la reestructuraciódels sistemes de comunicació. La crisi del’Estat-nació de tall jacobí imposat a Europaporta la gent a reidentificar-se amb senyalspròxims i concrets enmig de la complexitati de la hibridació consubtancials a la societatoberta, postindustrial i pretesament cosmopolita.Canvis en l’estructura de la comunicació:revalorització de mercats i de productesde petita escala, nous protagonismes,més complexitat i superposició d’espais decomunicació són els elements de noves polítiquesque s’han de planificar, almenys enles esferes públiques.Vull insistir: el que més m’interessa delllibre de Xambó és el crit d’alerta sobre elsefectes de la «revolució digital» sobre unaestructura social poc vertebrada com la valenciana;des del punt de vista de la societatcivil i des del sistema de comunicació autòcton.No és debades, per això, tal com assenyalaMiquel de Moragas en el pròleg aaquest llibre, que Xambó dibuixe també lanecessitat d’articular polítiques de comunicaciópúbliques com l’únic mecanisme «proteccionista»dels nous factors i les noves tendènciesque determinen el sistema de comunicaciódel país. Aquestes polítiques, almenysen les esferes públiques, són, al cap ia la fi, l’única manera d’articular un nou «escenaride vivències compartides» entre elsemissors i l’audiència a la recerca de la identificacióde la societat i els mitjans que lareflecteixen. La lectura del llibre de Xambóés un excel·lent punt de partida.Toni Mollà: 29

SetmanaSanta30 :Em sembla que va ser Steiner qui vadir: «Les guerres del segle XXI seranguerres de religió». Fa uns quants anys,vaig haver d’anar per compromís a lapresentació del Nou Catecisme de l’EsglésiaCatòlica que feien al meu poble ia l’ex-bisbe de Menorca, que parlava,supòs, ex-càtedra, se li va aparèixerTorquemada quan en un to inquisitorialque feia olor de carn cremada va sentenciar:«Els que no accepten aquest catecismeestan fora de l’Església. I els quecritiquen aquest catecisme són uns heretges!!!»Avergonyit i espantat, vaighaver d’assumir capbaix que encara hi haamors que maten.De petit em van predicar que havia deperdonar els enemics i posar l’altra galtasi em pegaven, però jo no he vist alllarg de la història que l’Església ho facini molt menys que compleixi allò de «sialgú et pren el mantell, no li neguis elvestit». Per sort, hi ha gent senzilla icompromesa que fugint de resclosides iestantisses teologitzacions dóna encaratestimoni de les simples veritats essencialsde l’Evangeli, però amb tanta repressiódel sexe, tanta obsessió malaltissapel tema del sexe, la jerarquia romana noha pogut pensar en pecats mortals comla injustícia, la misèria, l’explotació... i haacabat reconvertint l’Església en un castellkafkià contra natura. El Déu deMarx es va morir, però el seu fantasmaés pitjor. Des de petit em prediquen quehe de ser tolerant i no vull ser-ho ambnazis ni feixistes, talibans o inquisidors.Triaré l’opció pacífica i no-violenta deGandhi, però estic cansat dels imperiososespanyolistes que ataquen el meuhumil nacionalisme, fart d’intolerantsque em parlen de bilingüisme per nohaver d’emprar la nostra llengua i avorritde tants mediocres que han convertitla política en un modus vivendi.Fa por parlar, fa por ser lliure i fa vergonyadeclarar-se, a pesar de tot, creient;però com deia un sabater petit i bondadósdel meu poble: «A jo els capellansno em faran perdre la fe!»De petit em van dir que Déu escriuamb retxes tortes. Ara sé que és tanhumà que de vegades fa faltes d’ortografia.Ponç Pons

El nacionalismedel segle XXINo són gaires els llibres teòrics dedicatsa l’estudi de les relacions entre elnacionalisme i els avenços científics.Xavier Duran, a El nacionalisme a l’eratecnològica (Edicions 62, 1994), va aportaralgunes valuoses reflexions sobre eltema, per bé que s’ocupava sobretot delsperills que les noves tecnologies representenper a les cultures minoritàries ominoritzades. Catalunya 3.0 se centra enla crisi d’identitat provocada per uns canvistecnològics que avancen de bracetamb els nous moviments migratorisi formula un seguit de reflexionsdirigides, en el fons, aexorcitzar-la. Partal es basa en laseva experiència com a directorde VilaWeb, una activitat professionalque no es pot definir simplementen termes empresarials.Autor d’assajos dedicats al’emergència dels nacionalismesa l’antiga Unió Soviètica o a la figurade Fidel Castro, Partal (queobre el seu llibre citant BobDylan) entén Internet com unamanera de dinamitar la distribuciójeràrquica i opressiva de lainformació.Els sis capítols de Catalunya3.0 tendeixen a dibuixar un itinerarique, sense rigideses expositives,va del punt de vista mésgeneral (l’evolució de les mentalitatsa «Som uns altres», el nounacionalisme a «De l’estat nació a la nacióvirtual») al cas català («Una naciónova per a tots els ciutadans», «Califòrniao Florida», «Els Països Catalans») iarriba fins a una defensa explícita delmunicipalisme com a àmbit d’actuacióconcreta («La nació còmoda»). Partal sapque les petites actuacions no es podendesvincular del marc ideològic més elevat.En aquest sentit és plenament encertadala definició d’un nacionalisme des de lacomoditat que rebat el fals sil·logismed’aquells que contraposen nacionalisme agestió, com si aquesta última no beguésde fonts ideològiques.Partal assenta el seu discurs en la revolucióepistemològica i social que, passantper diferents etapes al llarg del segle XX,ha arribat fins a nosaltres. L’autor estableixuna sèrie de dicotomies que enfrontenel món antic o newtonià (estatisme,Vicent PartalCatalunya 3.0Beta Editorial, Barcelona, 200196 pàgs.nació territorial i ètnica, col·lectivitat)amb el món nou o einsteinià (societatcivil, nació virtual i immigració, primaciadel subjecte). Aquest plantejament podriadur al relativisme més absolut («l’existènciade les coses és determinada per lapercepció que nosaltres en tenim», p. 15),però Partal s’allunya del subjecte descentratque han postulat teòrics com FredricJameson i formula la idea d’un subjectecapaç de generar sentit des de la diversitatd’informacions rebudes. Igualment, elfet que puguem ser catalans des delCanadà gràcies a Internet, o que el nostreveí d’escala sigui d’una altra ètnia ocultura, el porta a «imaginar un territorino necessàriament determinat per la nacióo una nació no necessàriament determinadapel territori» (p. 25), però això noli fa qüestionar que existeix una «continuïtathistòrica, lingüística, de voluntatde ser» majoritària en un territori determinat(p. 29). Arribem, així, al moll del’os dels plantejaments de Partal: cal passarde la idea d’una nació estable i ambcontingut fix a una nació canviant i elmés àmplia possible (d’aquí la defensadels Països Catalans), basada en àmbitsde tria (comunicacionals, de consum i derepresentativitat) exercits pels individusde diferents races i creences que decideixenser connacionals. Aquest plebiscitquotidià, per dir-ho com Renan, li permeta Partal de mantenir la idea de nació, laqual (seguint el model del melting potnord-americà) s’ha d’estructurar al voltantd’unes fidelitats mínimes: la voluntatde ser com a nació (Vicens-Vives ja hohavia aplicat als catalans al finalde Notícia de Catalunya), l’úsd’una llengua social (el català, enel nostre cas) i el respecte a unsprincipis laics que regulin elmarc de convivència.Ja fa més de cent anys, AlexandreCortada va escriure a Idealsnous per a la “Catalònia” quenomés són dignes d’existir elspobles «que aporten un pensamentnou, senyalen una via desconeguda,en la marxa de la humanitatenvers el seu perfeccionament».Segons Partal, no tenirEstat ens pot permetre formularla catalanitat com «un exemple aseguir per la resta del continent»(p. 24). A Catalunya 3.0, de vegadesamb certa ingenuïtat, comquan es parla d’europeisme o delmodel escolar, trobem les preocupacionsdel nacionalisme radical iprogressista català dels últims anys formuladesen un sentit, en el fons, de puresa: elscatalans només volem un estat perquè elsaltres en tenen, però el nostre nacionalismeés cívic, no agressiu i ecologista. Partal passade puntetes per qüestions problemàtiquesper als seus plantejaments, com ara lesdobles (o triples) fidelitats nacionals (queautors com Porta Perales han aprofitat enun sentit espanyolista) o, punt també espinós,els entrebancs en l’expansió socialdel català. La seva és sobretot una apostaper establir uns principis d’actuació que tinguinen compte els canvis que marquenl’entrada en l’etapa 3.0 i que al segle XXIpermetin veure el catalanisme com una forçacívica i aglutinadora, i no pas com unanosa del passat, cosa que en significaria lamort.Víctor Martínez-Gil: 31

RegeneracionismeContra l’hegemonismeAA.DD.El món de CambóInstitut Cambó, Barcelona, 2001450 pàgs.Ulises MoulinesManifest nacionalista(o fins i tot separatista, si volen).Anàlisi d’un fet universalBarcelona, La Campana, 200232 :Els estudis aquí aplegats permeten d’esclarirun context prou ampli per a comprendreno sols un polític sinó la xarxad’infraestructures d’informació que fornienpunts d’enllaç entre la vida nacional i lainternacional. Cambó ha estat interpretatdes d’anàlisis reduccionistes que amagavenuna potencialitat i extensió de fets que sovinthan estat descontextualitzats. Com calanalitzar i sintetitzar, doncs, l’obra deCambó? A través d’aquestes recerques espot copsar un polític que va bastir tot uninventari de necessitats de política culturalen un país que s’esllavissava entre la Mancomunitati la Dictadura de Primo deRivera.Tanmateix, de la pràctica de Cambó calremarcar la dimensió que prengué la políticabancària i financera (F. Cabana), lacomparació entre els interessos de la premsade partit i la premsa orientada per conductesd’influència capitalista (L. Foix), laintervenció de Cambó en la política internacional(I. Guardans), la vindicació deldret català a través d’una acurada síntesi delprocés de construcció de la política nacionalal llarg de la història del catalanismepolític (López-Burniol), la preocupació deCambó per una política de mecenatge irecuperació del patrimoni editorial, aixícom de rescat del patrimoni artístic i humanístic(F. Fontbona, M. Mayer, MayorZaragoza) i, finalment, la vinculació amb lesrelacions internacionals des de la primerapostguerra mundial —Societat de Nacions—fins als anys quaranta, en funció d’unprograma de servei d’estudis que projectàel país envers Amèrica Llatina i Europa(Cruz-Sànchez - F. Roca). Aquesta és unadimensió que dóna a entendre l’esforç deCambó per construir una base de dadesefectiva per a treballar en el doble registreCatalunya / Món. Amb tot, aquesta construccióés l’origen de la crisi. La políticaregeneracionista de Cambó va denunciar leslimitacions de la política de la Lliga pel quefeia a la reforma de l’Estat espanyol. Iaquesta és la gran assignatura pendent delcatalanisme intervencionista (B. de Riquer)23 x 15 cm.encara que un vessant —minoritari— de lahistoriografia espanyola reconegui una intencióde modernització de l’Estat espanyolrestauracionista perllongant l’anàlisi —«Espanya,nació de nacions»— fins a l’actualitat(J. Tusell).Què aporta, doncs, aquest recull? Primer,la necessitat de superar les anàlisis conjunturalsque obstaculitzen la comprensió dela constel·lació intel·lectual que va impulsarCambó a programar una plataformapolítica moderna no entesa com a voluntarista,sinó com a organització formal. Ésa dir, el partit polític com a institució estructuradapel que fa a recursos i objectiusamb una planificació / divisió del treball alsi de la institució (I. Molas). Segon, el fetde cercar «solucions precises» (I. Guardans)en el marc polític d’entreguerres.Amb tot, aquest conjunt d’estudis tambéexplicita, entre línies, les mancances d’unprojecte que va comportar la respostasobiranista tant d’Acció Catalana comd’Estat Català (F. Macià). I pel que fa almodel de societat, és significativa la polèmicaCambó / Nin. Aquest conjunt de reflexions,doncs, concreta un context polítici cultural contemporani (que no ha pouaten les relacions de Cambó amb el valencianismede Reig / Vilallonga). Però, calprecisar també altres cultures polítiquescomparades i alternatives per abastar elscontrastos de les condicions de possibilitatdel «món de Cambó». O com assenyalavaVázquez Montalbán: «Davant el nou catalanismepopular representat per EsquerraRepublicana, que era més un front que nopas un partit, Cambó practica l’esplèndidaïllament i només reacciona quan l’estatutja està aprovat». Tot un símptoma.Xavier FerréDesprés que el nacionalisme ha estatsatanitzat com a arrel de tots els mals contemporanisi la nació relegada a la categoriad’al·lucinació col·lectiva, l’assaig d’UlisesMoulines resitua la qüestió en un terrenymés raonable —molt proper a les idees dela tradició nacionalista reivindicativa i democràticadel catalanisme. Per a aquest professorde filosofia de la Universitat de Munic,el nacionalisme no és altra cosa que l’afirmacióde les nacions al dret d’existir en peud’igualtat amb les altres. Aquest punt departida, d’inspiració herderiana, contrastaamb els postulats dominants —o fins fa pocdominants, perquè les coses comencen acanviar— que han configurat una mena de«pensament únic» sobre el fet nacional. Historiadorscontemporaneistes, politòlegs,ideòlegs i tota mena de creadors d’opinióquasi havien convençut els ciutadans que lesnacions, deixant de banda la realitat delsEstats, no existien més que en la seua ment,eren una mena de creença producte del’adoctrinament nacionalista. I el nacionalismeera només un relat mític inventat i administratper unes elits desitjoses d’acotarseun espai de domini reduït a la mesura dela seua mediocritat. No pot negar-se qued’això, n’hi ha alguna cosa, però es dubtósque el fenomen nacionalista puga explicarseen termes tan poc matisats i tan plens deprejudicis polítics. Parlar de la nació «inventada»a l’època contemporània pel nacionalisme,té sentit si s’entén la «invenció» coma redefinició i codificació d’un sentimentidentitari preexistent, no com a mera imposturaideològica. I és ací on les reflexions deMoulines, proposades des d’una perspectivafilosòfica que podríem denominar humanista,s’oposen frontalment a les conviccionsmonolítiques del no-nacionalisme.En l’assaig parteix d’una distinció acuradaentre «nacionalisme» i «hegemonisme».El primer concepte representa una lecturapositiva del fenomen, com a afirmació col·-lectiva d’un gruix ètic innegable: la reivindicaciódel dret a l’existència i a la diferènciano excloent de les nacions. L’altre con-

cepte designa les derivacions negatives de laidentitat nacional, el domini d’una naciósobre una altra per assimilar-la mitjançant lanegació dels altres i la coerció explícita oimplícita sota l’aparença de la neutralitatenganyosa dels Estats, fins i tot dels formalmentdemocràtics. Aquesta distinció, tanelemental per als observadors que tenen unaexperiència viscuda de l’hegemonisme delsEstats-nació, constitueix un aclariment necessari,sense el qual les anàlisis sobre el nacionalismecorren el risc de caure en distorsionscientíficament enganyoses i èticamentinjustes. Però Moulines no sols reivindica elnacionalisme com a ideologia, com a políticai com a sentiment, sinó que rehabilita lanació com a fet de la realitat social i no solsde l’imaginari col·lectiu, que també ho és. Lanació no és sols una representació, sinó untipus de societat determinat històricament.El fet que amb l’instrumental habitual de lesciències socials no puga identificar-se claramentquè és una nació demana —segonsl’autor— que les ciències socials abandonenl’empirisme ingenu, propi de la ciència delsegle XIX, per un utillatge metodològic méssofisticat. Perquè encara que no puga observar-sedirectament un fenomen, hom s’hipot aproximar a través dels efectes que produeix.El discurs filosòfic d’aquest Manifestnacionalista, en definitiva, legitima les aspiracionsde les petites nacions a la seua supervivènciaen un món globalitzat que, comafirma Moulines, a hores d’ara no condueixa una feliç nació planetària sinó a la imposiciócultural, econòmica i política de les nacionsanglosaxones sobre la resta del món.I en la resistència contra l’hegemonisme, unllibre petit com aquest pot ser una arma eficaç.Pau VicianoUn antídot eficientEnzo TraversoEl totalitarisme. Història d’un debatTrad. de Jordi Muñoz MendozaUniversitat de València, 2002245 pàgs.La Itàlia feixista s’autodefinia com unEstat totalitari. En aquella època, cap a finaldels anys vint, alguns destacats intel·-lectuals europeus i fins i tot nord-americansempraven el terme «totalitarisme» enun sentit més o menys elogiós. Avuiaquest concepte s’ha transformat en uninsult, que s’empra a dreta i a esquerra enels contextos més inversemblants. L’assaigd’Enzo Traverso prova de posar unamica d’ordre semàntic entorn d’aquestconcepte i, sobretot, intenta contextualitzar-lo.Com veurem més endavant, hoaconsegueix parcialment. En qualsevolcas, El totalitarisme és una obra molt recomanablede llegir en aquests temps quecorren. El qüestionament constant, gairebédiari, de la democràcia representativa,així com el nou (fals) debat entre llibertatsi seguretat, obert arran de l’amenaçadel terrorisme internacional a gran escala,el fan un llibre necessari. En un contextd’aquestes característiques, hi hapoques coses més higièniques que revisitarles errades històriques recents de lacultura occidental. En temps d’incertesesi naufragis —els nostres— les vellestemptacions de sacralitzar l’Estat semprerevifen. L’assaig d’Enzo Traverso pot servird’antídot eficient, tot i tractar-se d’untext gens vehement, matisat, molt allunyatde les habituals homilies que s’hanescoltat darrerament sobre les bondats(absolutes) d’Occident.Què és el totalitarisme? Un fenomenespecíficament modern que tendeix asuprimir el llindar entre l’Estat i la societatcivil, d’una banda, i l’Estat i l’individu,d’una altra. La conseqüència directad’haver esborrat aquestes fronteres no ésla manca de llibertats, sinó l’anihilamentde la política. L’opressió ve després, coma conseqüència indirecta: quan no hi hajoc polític, la discrepància esdevé un delicte.La política només és possible —inomés és necessària— en el context de lapluralitat i de la complexitat. La mentalitattotalitària, però, entén que aquestsdos trets són inexorablement destructius.Enzo Traverso cita, en aquest sentit, larotunda coda de Benito Mussolini: «Totdins l’Estat, res fora de l’Estat, res contral’Estat». Al meu entendre, és justamentla segona admonició del Duce laque millor defineix l’essència del totalitarismepur i la que, a la vegada, ens permetde distingir amb nitidesa entre règimstotalitaris i règims autoritaris (comen el cas del franquisme o el salazarisme).Tot i ser infinitament més despòtics imortífers que el primer feixisme mussolinià(l’anterior a la Segona Guerra Mundial),el nazisme i l’estalinisme van mostrar-sesempre refractaris a l’ús oficial dela noció de totalitarisme. En el cas del nazisme,perquè el seu referent últim no eral’Estat, sinó un Volk a mig camí entre elsdeliris pseudocientífics sobre la raça il’atrezzo de les òperes de Wagner. En elcas de l’estalinisme, perquè es declaraval’únic successor legítim de la RevolucióFrancesa i les idees il·lustrades (!).Al començament hem apuntat, però,que l’assaig de Traverso està mancat d’algunesclaus interpretatives importants.En subratllem dues. La primera fa referènciaa l’arqueologia de la mentalitattotalitària, que aquí se situa a la PrimeraGuerra Mundial. Òbviament, falta la peçaclau, que és molt anterior: la noció d’Estatde Hegel portada fins al límit. En segonlloc, es troben a faltar importantsmatisos més enllà de l’excel·lent i acuradainterpretació del feixisme, el nazismei l’estalinisme: el moviment de La Creu ila Sageta a Hongria, La Legió de l’ArcàngelMiquel a Romania, la ComunitatNacional Feixista de Txèquia, etc.17 x 13 cm. 21,5 x 13,5 cm.Ferran Sáez Mateu: 33

M’agradael futbol?De Mary Shelleya Ausiàs March34 :Johan CruyffM’agrada el futbolEdició i pròleg de Sergi PàmiesLa Magrana, Barcelona, 2002142 pàgs.Molts estaran d’acord amb mi que, en lahistòria del futbol, el personatge més importantque ha existit és Johan Cruyff. Futbolistaexcepcional, entrenador capaç de fercanviar la mirada de l’espectador —els culersanaven al Camp Nou a gaudir del futboli el resultat esdevenia una simple anècdota—i home amb un pensament sobre eltema únic, d’una profunditat inimaginable.Ara podem llegir què pensa Johan Cruyffsobre el futbol i alhora perdre prejudicis. Recordarésempre aquest llibre com aquell enquè el temps passat entre el descobrimentmaterial i la decisió de comprar-lo va ser mésinfinitesimal, pràcticament inexistent. Coma objecte, és bellíssim. Amb tapa dura i unacoberta suplementària on el mateix Cruyffens mira amb mig somriure. Sergi Pàmiesaconsegueix situar-nos en el seu lloc privilegiat:unes quantes hores escoltant JohanCruyff parlant de futbol. Veig escrit tot allòque ment i cor ja sabien: que el futbol és unjoc meravellós —basat sobretot en la tècnicai en la intel·ligència— que pot fer-nosfeliços i savis. La veu de Johan Cruyff se senthumil en una pura constatació de les conclusionsassolides per qui ho ha estat tot enel futbol i, sabent-se posseïdor d’un tresorde veritats, vol que els altres en participin.Aquell que va aconseguir fer madurar l’aficióblaugrana (és extraordinari el moment delllibre en què raona com n’és, d’absurda, lateoria que, als nens petits, no els importaguanyar o perdre) ara torna a brindar-nosl’oportunitat de ser una mica més adultsquan ens comportem com a massa. M’agradael futbol és un llibre altament recomanableper a tots els que, des d’una perspectivao des d’una altra, estimen el futbol. Allò,però, que m’ha impressionat més d’aquestesconverses és el fet que el futbol, des delseu inici passional, pot esdevenir, amb eltemps, un punt de partida per a la reflexiósobre la vida. El futbol també serveix perpensar. És, per tant, una font de coneixement.Molts intel·lectuals opinen —vullcreure que sense raó— que el futbol és unacosa nècia que només serveix per fer-nosencara més estúpids. Al meu parer, en qualsevolactivitat humana lúdica hi ha un contingutde llum amagada. El futbol en el seuestat més pur —és a dir contemplat noméscom un joc— és un element, com tots elsjocs, capaç de vèncer la dictadura del temps.El premi Nobel Seamus Heaney (Derry,Irlanda del Nord, 1939) és qui em dóna avuiel suport —el final del poema «Un art diürn»en versió catalana de Francesc Parcerisas—que amplificarà allò que vull dir i que emsuggereix el tarannà vital de Johan Cruyff:«Feliç, doncs, l’home amb aquest do natural/ per practicar des d’un bon principi allòescaient— / la poesia, posem per cas, o lapesca; que no somnia de nits; / i que té paisatgesben submergits que s’enlairen i passen/ com la llum a través de l’ull de la plomao de la canya de pescar». Allà on diu «pesca»posem-hi «futbol» i allà on diu «canyade pescar» posem-hi «pilota», i sabrem quiés el feliç: Johan Cruyff. No somnia de nits,perquè el seu somni és la seva vida, el futbol.Gràcies, Johan, per aquestes conversesamb el Sergi Pàmies que som tots. Gràciesper fer-nos veure que qualsevol passió ésbona si hom s’hi submergeix amb ganesd’aprendre’n coses. Gràcies per mostrarnos,un cop més, que la vida ofereix múltiplespunts des d’on arrencar el pensament iel coneixement. I ja se sap que el coneixementporta amb ell l’amor. És veritat que elfutbol ha servit —i serveix encara, dissortadament—per empobrir el pensament i peridiotitzar les multituds. Tanmateix, això noés culpa del futbol. El joc és neutre. És l’úsque se’n fa que pot ser-nos útil o perjudicial.I què hi ha de més útil que el coneixementi l’amor. L’únic sentit possible d’aquestanostra existència efímera i apassionant.Jaume BosquetUna de les escenes culminants deFrankenstein és la que recull el segoncapítol de la segona part, on el monstreformula un devessall de retrets alseu creador. «Recordeu que sóc creacióvostra; hauria de ser el vostreAdam, però més aviat sóc l’àngel caigut»,li diu. I, més endavant: «M’acuseud’assassinat i, tanmateix, amb laconsciència ben tranquil·la destruiríeula vostra pròpia criatura».Subjau en l’argumentació del monstrela idea que, per dur la vida que liha tocat viure, era preferible no haverestat creat, amb més motiu si no l’haviademanada. És el mateix que retreuel diable a Déu a El paradís perdut deJohn Milton, precisament en l’epígrafque Mary Shelley va triar per obrirFrankenstein: «És que vaig demanarvos,Creador, que de l’argila / Emmodeléssiu home? És que vaig sol·licitar-vos/ Que m’aixequéssiu de lafoscor?»Si Mary Shelley hagués conegut la literaturacatalana medieval potser hauriatrobat un antecedent més antic dela interpel·lació a Déu. Em refereixoals versos 193-196 del Cant espirituald’Ausiàs March, on ressonen els mateixosretrets: «Tu creïst me perquè l’ànimasalve / e pot-se-fer de mi saps locontrari. / Si és així, per què, doncs,me creaves, / puix fon en Tu lo saberinfal·lible?»Les implicacions metafísiques delque fa dir John Milton a Satan, i delque farà dir Mary Shelley al monstrede Frankenstein, ja apareixen, amb unaextraordinària força expressiva, al segleXV. És la paradoxa —la injustícia— decrear un ésser per condemnar-lo, recreadaamb magnífica insolència perAusiàs March en aquest memorablevis-à-vis .Al capdavall, més que com una críticaa la supèrbia de la raó, o com unprecedent de la ciència-ficció, Frankensteintambé pot ser llegit com unametàfora de la relació entre l’home i ladivinitat; una metàfora que AusiàsMarch ja havia resolt, dos segles abansque Milton, d’una manera molt mésagosarada.Vicenç Pagès Jordà

De l’hominitzacióa la humanitzacióEls autors d’aquest llibre són dos conegutsprehistoriadors de la Universitat Rovirai Virgili. Col·laboradors des de 1982,treballen, d’una banda, com a investigadorsals jaciments d’Atapuerca i, de l’altra, nonomés han escrit els corresponents articleson exposen les singulars trobades de l’especialitata les revistes més prestigioses delmón, sinó que també han tractat d’explicaral públic general els resultats de les recerquesnacionals i internacionals de la brancaen què són experts mitjançant moltspapers de divulgació, conferències i llibres.Cal recordar, sobretot, Sapiens i Planetahumà, de l’any 2000, o el volum que araressenyem, redactat abans de la tardor del2001. És un conjunt de textos, fruit de lesdiscussions que provocaren les obres anteriors,que, com una premonició —un primatal costat de la repetida imatge de lesTorres Bessones en flames n’és la il·-lustració de la coberta—, es preocupa pelfutur de la nostra espècie.Ben cert, la Sierra de Atapuerca, a Burgos(Castella), conté paratges tan rellevantscom ara la Sima de los Huesos, amb enterramentsde l’Homo heidelbergensis de fatres-cents mil anys, la referència més arcaicaque tenim, ara per ara, de culte als mortsamb un clar rerefons «d’ideologia religiosai creences místiques» (p. 127), o la Sima delElefante, un nivell que té una antiguitatentre els cent cinquanta i els dos-cents milanys, amb evidències materials de foc antròpic:són dos dels millors i més innovadorsexemples que empren. En aquest sentit,cal acceptar que ens trobem davantd’una adquisició decisiva del darrer segle, laconstatació empírica i la reconstrucció documentadade la gestació de la nostra espèciei de les principals etapes que ens aconseguirenla humanitat. No és cap sorpresa,doncs, que la mera exposició clara i sensetecnicismes de les darreres recerquespaleoantropològiques, tant d’aquelles enquè els autors participen com d’altres (p.ex., a la Chapelle-aux-Saints de França, o aShanidar, una cova del Kurdistan iraquià),trobe un sostingut interès: la recerca científicaens atorga inestimables fragments dellum d’allò que som.A tots nosaltres, en efecte, ens importaguanyar claredat sobre la nostra realitatgràcies al camí que ens ha fet primer homínidsi després humans, i a tot el que ensensenya sobre els greus interrogants queEudald Carbonell i Robert SalaEncara no som humansEmpúries, Barcelona, 2002181 pàgs.conformen el present i el futur de la humanitat.Aquesta pregunta antropològica fonamentalrep ara respostes que es pretenenno directament condicionades per tradicionsmil·lenàries, sinó des de les ciències,amb rigor, intersubjectivitat, contrast i debatpermanent. Heus ací el gran desig i elsomni dels autors, un cientifisme aplicatsense pressuposicions. Tanmateix, la consecucióde la plena humanitat és una qüestiótan nuclear que no pot rebre respostaintegral per part d’una única ciència o d’unúnic equip de científics, en qualitat de tals:el fet d’enfrontar-la els implica en tota lapersonalitat. Ells ens ensenyen que l’antropogènesiés un procés complex on interactuenmolts factors: la bipedestació, l’alliberamentde les mans, el creixement cerebral,la producció extrasomàtica d’objectes ambmaterials lítics i vegetals, l’accés a novesformes d’alimentació, la creació de novesformes d’organització i de sexualitat, elllenguatge, la domesticació del foc, el vestit,l’enterrament dels morts, l’art, el mite,el pensament simbòlic...Doncs bé, per als autors l’activitat humanaper excel·lència —aquesta molt discutibleopció teòrica que estructura tot el discursquasi no rep fonamentació— és laintel·ligència operativa, és a dir, l’aplicaciótècnica, la tecnologia. La realització plenadel corresponent «humanisme tecnològic»en el futur implicarà, per tant, substituir laselecció natural per la selecció tècnica, totsuperant els atavismes d’animalisme id’hominisme que encara arrosseguem i quel’etologia ens exposa, ço és, ens portarà adeixar de banda els exclusivismes, les jerarquiesi els idealismes mitjançant la socialitzacióde la tècnica i dels seus avantatges desde premisses igualitàries i universalistes.Tots els humans haurem de beneficiar-nosde la biotecnologia: la bioquímica aplicada,l’enginyeria genètica, la fecundació in vitro,la reproducció extrauterina, la creació denoves espècies, etc. De sobte, el discurs delsgrans prehistoriadors passa a la futurologia,de la política, de l’economia i de la sociologia,sobretot la del coneixement, i de seguidaperd tot l’encís; sembla un benintencionatsermó optimista que es reclamamaterialista, integrador de les cultures,antimístic i alliberador, que recorda consignesdels socialistes utòpics de la primerameitat del XIX, formulat, a més, amb pobresreferències a la filosofia antiga i al’Edat Mitjana que no passarien els méselementals controls de qualitat: Plató i lesmatemàtiques, Aristòtil, la lògica i la biologia,per exemple, desapareixen del mapa,convertits en prescindibles variacions del’idealisme (sic). El resultat és contraproduent,la revolució científica del XVI (sic)es torna quasi miraculosa de tant inexplicableen el quadre conceptual que en dibuixen,el treball de les Humanitats al segleXX és ignorat d’una manera deplorable. Lavella consigna positivista «del mite al logos»,de la religió a la ciència (passant per la filosofiaespeculativa i metafísica), amb manifestacionsde pensament evolucionista imaterialista pobrament unilineal i voluntarista,que creu en el progrés com ho feienalguns il·lustrats del XVIII, obliga el lectora subratllar el que els autors escriuen en unmoment de lucidesa: «ens cal desenvoluparaquestes idees amb més deteniment» (p.175). Certament, tan sensibles a les restesevolutives d’Atapuerca, però tan cecs a lapersistència de vells mites en la pròpia ideologia!Una lliçó a meditar.Joan B. Llinares: 35

36 :El diàlegacumulatiuJoan MirallesEntorn de la Història de la llenguaUniversitat de les Illes Balears - PAM, 2001201 pàgs.Amb aquest títol gens pretensiós reuneixMiralles, catedràtic de FilologiaCatalana a la UIB, sis treballs d’històriaexterna del català insular, donats aconéixer en publicacions diverses. Elrecull no sols aplega textos esparsos iels agrupa per la coincidència temàtica,amb variacions mínimes. És tambéuna oportunitat de considerar el campd’interessos de l’autor, d’observar queen aquesta faceta de la seua recerca,com en altres, passat i present no sónrealitats discontínues sinó un tot orgànic,que s’integra en l’explicació delsfenòmens socials.El primer i més extens dels treballs—més d’un terç del llibre— és unavisió de conjunt de la història lingüísticade l’arxipèlag i constitueix la primerasíntesi general sobre la qüestió.L’autor hi segueix una exposició lineal,de l’època precatalana fins a mitjananys vuitanta, i acaba esbossant-hi elsrequisits imprescindibles per a la supervivènciadel català. Els quatre treballssegüents aborden aspectes de lahistòria de la llengua durant l’èpocamedieval. Miralles hi tracta dues de lesseues línies de recerca: l’estudi de lallengua escrita de finalitat instrumentali la reconstrucció de les formes itipologia de l’oralitat. En ambdós casoses basa en fonts directes. En elprimer, sobretot en els llibres de cortreial, registres notarials que recullenles qüestions civils i criminals que esdilucidaven en una jurisdicció senyoriali que constitueixen una autèntica memòriaviva de cada indret. Per aixòaquests llibres, dels quals Miralles vaestudiar minuciosament un dels custodiatsa la seua vila natal, serveixen alhoracom a punt de partença per aevocar les modalitats de la llengua parlada.Miralles es resisteix a acceptar elsprejudicis o les prevencions dels qui neguenla possibilitat de recuperar la llenguacol·loquial anterior a l’enregistra-ment tecnològic de la veu, a penes fa unsegle. L’autor ha dedicat molts esforçosal recull i anàlisi de les fonts orals dela cultura popular a punt d’extinció.Fruit d’aquest interés són les seues introduccionsa la metodologia d’estudide les històries de vida, que en certamanera trasllada, amb les correccionspertinents, a la interrogació del passat.Fa servir els esmentats llibres de cortmallorquins, així com també d’altresreculls documentals de processos criminalsd’àmbit valencià o principatí, repartitsentre la segona meitat del segleXIII i la primeria del XV. L’autor aprofitala recerca pròpia o d’altri en el desvetllamentd’un gènere que, amb resultatsdesiguals, té ja precedents notables.Amb el suport teòric de la lingüísticade la variació, Miralles extrau d’aquestesfonts moltes notícies rellevants nomésamb l’anàlisi de fórmules i formespròpies de l’oralitat i relatives al tractamentpersonal, a les exclamacions ointerjeccions i a les formes d’insult. Eldarrer text de temàtica medieval és elmés breu. Es tracta d’una crítica periodísticaen què l’autor denunciava lesmúltiples deficiències d’una edició delLlibre de bons amonestaments, de fraAnselm Turmeda. Les crítiques desfavorablessovint alcen polseguera i vanmés enllà del debat intel·lectual. Mirallesapunta en la introducció que, enaquest cas, les seues opinions potser fomentarenel gonellisme, l’episodi mallorquíde secessionisme lingüístic que,a diferència del cas valencià, no es traduíen una força política contundent.Anècdotes a banda, la inclusió d’aquestapeça breu de crítica combativa denotaque l’autor no té vocació d’estudiósatrinxerat en la torre d’ivori filològicai que no s’està de dir el que pensa.L’estudi que tanca el recull es dedicaa la controvertida figura de mossènAlcover, de qui Miralles, fent ús de diversesaportacions i de judicis contrastats,ens ofereix un vívid i ponderatclarobscur. En conjunt, doncs, ésaquest un útil i equilibrat recull d’estudisque, malgrat l’aparent caràcterespecialitzat, no es limiten a la puradiscussió erudita, sinó que suggereixen,de vegades de manera velada, elementsde reflexió sobre el present. Com observaMassot i Muntaner, conspicu prologuistadel llibre, aquest constitueixun nou lliurament d’una obra completaen curs, concebuda des de Mallorcai oberta a tota la nostra comunitat lingüística.Miquel NicolásAdéu,SegimonLa pèrdua de Segimon Serrallonga és de lesque fan mal al cor. El país no va sobrat defigures intel·lectuals i humanes de talla. Toti la seva discreció i la seva poca necessitat depresència pública, Serrallonga va saber exercirun mestratge rigorós i constant en elscercles on es va moure: en el grup de la revistaReduccions, a la Universitat de Vic i al’editorial Eumo, per bé que irradiava la sevallum més enllà d’aquests àmbits, entre elsgrups de poetes osonencs, entre la gent delseu poble estimat, Torelló. I pressento queel seu deixant no és dels que s’esborren deseguida. Al contrari; tinc la impressió que laseva figura s’anirà magnificant amb el temps,a mida, també, que s’acabi de conèixer totala seva obra. Ho ha escrit fa pocs dies XavierFolch, editor i amic del poeta: «Amb llargapaciència, Segimon Serrallonga ha anat construintuna obra poètica que, si només consistísen Poemes 1950-1975, seria ja fonamental».Des de la seva jubilació, l’any passat,estava treballant de valent en noves publicacions,algunes de les quals veuran aviatla llum. Revisava obra inèdita, tant poesiacom traduccions, i tenia la voluntat de tornara publicar. Per a alguns de nosaltres enSegimon representava la baula que ens uniaa la generació de Riba. De moment puc assegurarque a Vic, a la seva estimada Universitat,on vaig tenir el privilegi de ser col·legaseu, hi haurà un abans i un després. Sense ellhem sentit una pregona orfenesa. Com vadir en Francesc Codina, poeta, amic, i tambécol·lega universitari, en el comiat fúnebre,és en l’obra que tenim la seva permanència.Però res no ens tornarà la seva presèncialluminosa, esmolada, irònica, tendra, ialhora lúcida i exigent. Voldria deixar constànciade la seva grandesa amb una petitaanècdota. La primavera passada vaig organitzar,amb una colla d’estudiants, una mena decabaret literari a la Jazz Cava de Vic. Cadasetmana hi convidàvem poetes i, tot i havercomençat de manera una mica espontània,l’invent va acabar tenint èxit. Quan vaigconvidar en Segimon a llegir poemes no vadubtar ni un moment. Que un «pes pesant»de la poesia s’avingués a participar en aquellessessions concebudes per a estudiants,sense ressò mediàtic ni solemnitats, em vahonorar. Però aquest era en Segimon. Tansols ens queda expressar la nostra gratitud,servar la seva memòria, i seguir fent feina.Víctor Obiols

Racionalitati raonabilitatDurant els darrers cinquanta anys,Toulmin ha estat un autor prolífic i incisiu,capaç d’ocupar-se d’assumptes tandiversos com la lògica de l’explicació, elpaper de la raó en l’ètica, la forma i elsusos de l’argumentació o el desenvolupamenthistòric de la ciència i de les idees.Aquest deixeble de Wittgenstein troba lajustificació de la dispersió aparent i del’antiacademicisme dels seus plantejamentsen una avaluació crítica del rumbemprès per la cultura moderna. De l’obrade Toulmin n’ha quedat, fins i tot al nostreàmbit cultural immediat, una fortapetjada: en gran part ha estat traduïda alcastellà i ha marcat una fita en la sorprenentmentràpida recepció de la filosofiaanalítica a Espanya. Ja el 1964 Arangurenpublicava a la Revista de Occidente «Elpuesto de la razón en la ética» (1949), laseua tesi doctoral, amb què iniciava unacroada a favor del raonament moral basaten casos, l’esperit de la qual mai noha abandonat. Posterior és una Philosophyof Science (1953) on mostrava la seuadesconfiança envers la interpretació de laciència com un sistema axiomàtic de proposicionsi on s’hi anunciava el desenvolupamentque poc després en faria T.S.Kuhn. En El descubrimiento del tiempo(1965; trad cast. de 1968) Toulmin s’ocupavad’assumptes que són, de nou, unaprefiguració del contingut del llibre queací comentem. El 1977 es publicà l’ediciócastellana del primer volum —l’únicaparegut— de Human Understanding(1972), on tractava de configurar un marcper a la interpretació de l’evolució delconeixement. D’altres obres seues, en elcamp de la lògica i de l’anàlisi de l’argumentació,van ser objecte d’àcides desqualificacionspel fet que hi reivindicavael reconeixement d’un espai per a la retòrica—en l’accepció clàssica del terme—al costat mateix de l’ocupat pel raonamentformal i en peu d’igualtat ambaquest. Finalment, fa pocs mesos, apareixiaen castellà el seu llibre potser mésambiciós, Cosmópolis (1989), un assaigd’interpretació històrica de l’alta culturamoderna i de l’entestament d’aquesta enproporcionar-se un accés privilegiat a laveritat (vegeu Caràcters, núm. 17, pàg.29). La idea central d’aquest llibre és quela modernitat es va iniciar amb l’obra delshumanistes del Renaixement tardà. Elsautors més destacats d’aquesta etapa —Erasme i Bacon, Rabelais, Shakespeare iMontaigne— eren, tots ells, escèptics pelque fa al reconeixement del valor de lateoria en un tractament uniforme delsproblemes humans. La tradició que ambells s’inaugurava, però, va quedar estroncadaper una segona línia de pensamentque es caracteritzava per una obsessiva«recerca de la certesa». Els abanderatsd’aquest corrent —Descartes, Leibniz,Newton—, que bé podien vantar-sed’oferir justament les més belles mostresde teoria ben fonamentada, esdevindrienvencedors en una contesa que Toulmin hidescriu amb minuciositat. El seu triomfdonaria lloc, temps a venir, al que l’autorconsidera que fou, en termes generals,una gran pèrdua. Són, per això, aquellsaltres —els «vençuts»— els qui mereixende ser tinguts en compte com a modelsde la nova modernitat que ara s’albira.És del tot natural que l’examen d’unfenomen conceptualment i històricamenttan complex com aquest es resistesca a lainterpretació que li imposa Toulmin. NoStephen ToulminReturn to ReasonHarvard University Press,Cambridge, 2001243 pàgs.ha de sorprendre, doncs, que deu anysdesprés haja volgut rescriure la seua tesiprincipal en aquest Return to Reason. Arahi posa el fil narratiu en una anàlisi de lesestructures disciplinars del coneixementi situa l’accent en la «hiperespecialitzacióautoreferencial» que practiquen els membresde la comunitat científica. En conclouque els errors i les mancances que sen’han derivat exigeixen un replantejamentradical. El que hi defensa és la necessitatde reobrir un espai per a un tipus de reflexióque done cabuda a tot allò que esresisteix, per la seua natura, a les formesusuals d’abstracció que, subjectes a motllesprefixats, són estranyes al món realal qual s’han d’aplicar. La lliçó que hidesprèn és la de que la racionalitat —elpaper i la significació de la qual, per descomptat,mai no gosa de menystenir—no té per què ser incompatible amb laraonabilitat (que entén com una formasofisticada de sentit comú). Hi ha, és clar,qüestions i fins i tot camps sencers delconeixement i de l’acció que poden sertractats amb els esquemes i els procedimentstradicionals. D’altres, però, sen’han ressentit, o han quedat del tot bandejatsper les limitacions que s’autoimposael que Toulmin anomena «l’afanyper l’exactitud geomètrica», propi delpensament postcartesià. De manera impressionista,en examinar l’evolució de lesidees al llarg dels darrers quatre segles,l’autor posa en joc un seguit d’exemplesque mostren com les disciplines ques’han adscrit a aquest model han experimentatuna forma o una altra de col·lapse.El seu exemple favorit és l’economia neoclàssica,amb la seua insistència a apropiar-sede la imatge d’«una física que maino fou del tot satisfactòria».En resulta un llibre que no és acadèmicen el sentit habitual i que, en consideracióde la tesi central, no ho podia ser.Perquè la seua proposta que fins allò irracionalha de ser objecte de la més atentaconsideració s’estavella frontalment ambles exigències més elementals del pensamenthegemònic. Però es tracta d’unaproposta que —plantejada amb la prudènciai la circumspecció amb què la formulaToulmin— mereix de ser tinguda encompte ben seriosament.Vicent Raga: 37

Amb el temps que corre no és estranyobrir les pàgines d’un diari i trobar articlesque informen sobre les actitudsque tenen alguns països respecte d’altres:persones i societats que tenen lamalaltissa costum d’estigmatitzar altrescultures o pobles, i el que sorprèn ésque tot això s’estabilitza en una líniatemporal que va repetint-se durant elssegles. Als valencians també els ha tocatpatir-ho o, també, aplicar-ho.«Juncar va somriure. Ell encara recordavaels temps de l’emperador Carles,i des de la seua joventut havia sentitparlar de l’expulsió. Probablement sonpare i el pare de son pare podrien contarel mateix. Recordava un parell d’intentsseriosos, dels que obliguen elsmoriscos adinerats de les capitals a desenterrarels tresors per a uns quantssuborns. En realitat, la laboriositat delpoble morisc i la frugalitat eren la millorgarantia contra aquelles vel·leïtats.Quin govern prescindiria d’uns vassallstan rendibles?» Així se’ns presenta Elcavall verd, una breu biografia dels incidentsque es van esdevenir al voltantde 1609 coneguts com l’expulsió delsmoriscos.L’acció se situa a la Marina, d’on ésoriginari el protagonista, el calpí Martíde Vallalta. Després d’haver passat 12anys a terres del Nou Món torna a lacomarca que el va veure nàixer convertiten un soldat. En aquests temps laMarina és terra de moriscos i travessarla vall de Laguar suposa tot un repte,els lladres i rapinyaires hi planen lliurement.Han passat molts anys des dela Reconquesta però encara hi ha quiabraça clandestinament una religió contràriaa la fe cristiana. Secretament elsGuanyadorsi vençutsJoaquín BorrellEl cavall verdBullent, Picanya, 2001160 pàgs.senyors decideixen expulsar aquest poblede terres valencianes. En aquestcontext el narrador ens introdueix eltoc romàntic de l’obra. Ezme, una moriscaacusada de bruixeria i molt apreciadapels habitants de la vall de Laguar,suposarà per al protagonista l’altra realitat:la dels tolerats fins al moment.Quins són els sentiments d’un guerrerque lluita i abraça la fe cristiana peròestà enamorat d’una morisca que abraçala fe del profeta Mahoma? Com reaccionael poble davant l’expulsió i l’ordred’abandonar les terres que duranttants segles han conreat? Aquestes sónalgunes de les preguntes que podenquedar resoltes en llegir aquestes pàgines.Adreçada a un públic juvenil (oaproximació al públic adult), l’obra espresenta com una eina molt senzilla iaclaridora per tal d’entendre històricamentl’època de principis del segleXVII. Els més joves gaudiran tambéd’una relació amorosa que s’adscriu ipren trets característics de les llegendesque se solen contar per les comarquescentrals del País Valencià entre cristiansi mores. Cal dir que la relació amorosa,inicialment, es descriu i es presentamolt superficialment i es condensa enels últims capítols avançant els fetsmolt ràpidament. L’obra entreté agradablement,en general, però té alguns passatgesun poc redundants pel que fa ala descripció de l’espai i la relació amorosano acaba d’entrellaçar-se versemblantmentamb els episodis que narrenels enfrontaments entre els moriscos iels cristians. Martí de Vallalta resumeixtímidament l’esperit d’oposició que vadefinir l’aristocràcia valenciana i els jesuïtesvers l’expulsió. Immediates vanser les conseqüències al Regne de Valènciai haurien de passar algunes dècadesperquè les terres albiraren símptomesde recuperació.L’enigma que ronda al voltant de lallegenda de l’arribada d’un cavall verdés l’estímul i alhora la necessitat queanhelen els moriscos, l’ajuda i la promesade salvació que mai no va arribarperò que permet que l’autor invente unrelat d’una etapa de la història que situaa la Marina i al Comtat i que algunsjoves segurament desconeixeran. Ensconvida, doncs, a visitar les terres de lavall de Laguar i a observar i delectar-seveient els paratges que s’hi descriuen:castells, muntanyes, rius, poblacions...És en aquesta línia que la novel·la ésmolt interessant per treballar-la a lesaules i així que els més joves (o potserals adults els ajude com a exercici)puguen analitzar un dels esdevenimentsque defineixen el període de l’EdatModerna: el dels guanyadors i els vençuts.Rubén Trenzano38 :

Trames i argumentsD’això es tracta, precisament: de tramesi d’arguments, dues nocions amb lesquals J.F. Yvars ha volgut aplegar un conjuntde treballs, escrits durant l’últimadècada, que continuen el repàs i la reconstruccióde la mirada moderna i de lamodernitat artística, una comesa que haorientat tots els seus escrits des de 1988,inclòs el recent Al temps de les formes, delqual ja en vàrem parlar en aquestes pàgines.«Trames», doncs, és a dir, seqüènciesinterrelacionades d’una narració, i, almateix temps, «arguments», raons donadesamb la intenció de persuadir a unsaltres. Si l’art, com recorda sovint Yvars,no és només comunicació sinó, també, unacte d’acció i d’intervenció a través de lesformes, bé podria dir-se que la crítica, alparer d’aquest historiador singular ipersonalíssim, tampoc no pot reduir-se arecrear lliurement l’obra d’art en una tramanarrativa (allò que els clàssics anomenavenekphrasis), tot i que per força hagide fer-ho, sinó que, per dir-ho amb lesparaules de Friedländer que ell mateixcita, ha de «participar activament de lacreació i, en certa manera, pràctica del’art». I això, amb una intel·ligència penetrant,una erudició certament d’unaaltra època i un sentit de la ironia malauradamentinhabitual, és el que ofereix, abastament, L’espai intermedi.I aquest és, certament, un dels gransmèrits del darrer llibre d’Yvars: haveraplegat una sèrie de textos quesorgeixen de la voluntat de pensarl’art a través de la singularitatirreductible d’alguna de lesseves manifestacions recents,d’acord amb l’imperatiu formulatper Schlosser de «comprendresense jutjar», i que estan, amés, condicionats, en gran part,per la pròpia responsabilitat delseu autor com a comissari d’algunade les exposicions de quèparla. Assistim, així, de formacertament privilegiada, a aquestexercici de la crítica d’art ques’expressa no només a través del’escriptura, sinó sobretot, fonamentalment,de l’organitzaciód’exhibicions, diguem-ne, detesi. Un exercici crític que, enprimera instància, neix en el contactedirecte amb les obres d’artJ.F. YvarsL’espai intermedi.Apreciacions entorn de l’art modernProa, Barcelona, 2001242 pàgs.i de la necessitat de mostrar-les de formaque diguin, sens dubte, més del queestrictament donen a veure. Aquesta dobledimensió de l’escriptura atorga a lesreflexions d’Yvars un, si se’ns permet,valor afegit, en la mesura que no nomésens acosta a les seves trames sobre, posemper cas, Lipchitz, el dibuix contemporanio un segle de pintura valenciana,sinó que, a través de les trames, se’ns revelal’argument amb el qual hom preténpersuadir-nos sobre la raó de fons de lesobres mostrades. Un exercici, com fàcilmenthom pot suposar, certament insòliten un panorama, el de la crítica d’art,més aviat asèptic i indolent, si no meramentnotarial, arxivista o arqueològic. Enl’escriptura d’Yvars traspuen, a cada pas,contingudes dosis d’entusiasme i unamolt forta càrrega de convicció estètica.I aquí volíem anar a parar. Podria llegir-seL’espai intermedi com un exercicifragmentat de crítica d’art a propòsitd’artistes heterogenis i dispersos. Tanmateix,per dir-ho ras i curt, no només seriainjust sinó, al nostre judici, equivocat.Al contrari, assumint la indefugiblefragmentarietat del món cultural contemporani,Yvars s’acosta als fragments de lamodernitat plàstica per anar trenant, acíi allà, els perfils esfilagarsats d’una autènticapoètica, en el sentit més propi delterme; una reflexió sobre la creació,específicament artística, del nostre tempsen el marc de l’horitzó cultural que li éspropi: la història de l’art. Tot plegat desd’una molt aguda consciència crítica dellloc i el paper que la historiografia ocupaen la construcció dels relats i en allò queHusserl, en un altre context, anomenavala donació de sentit. Vegeu, en aquest sentit,l’explícita manifestació de la importànciaque la forma («l’únic principi actiual qual l’artista confia la força interventorade les seves imatges») assoleix enels pressupòsits especulatius d’Yvars:«l’art de qualsevol època es jutja a partird’aquella tènue premissa clàssica: incrementarla significació estètica contenintel desplegament formal». O bé: «L’artistaes defineix per la seva capacitat dedonar vida a través de les formes a unmón de sensibilitat inèdit. La síntesi formalassolida en cada obra nova no és solamentl’afirmació de la personalitat artísticade l’autor, sinó també el signe individualitzatd’una cosmovisió sensible ques’obre a la comunicació».Ens permetrem cloure aquesta breuressenya amb unes paraules del propiYvars en la Justificació del seullibre: «Cada obra d’art nova éscom un còdol, una pedreta de laplatja que l’artista llança ambforça a aquest mar que és eltemps. Generalment, s’enfonsentan bon punt toquen l’aigua, itan sols algunes vegades volen aflor de la superfície i tracen ungargot fugaç que desapareix ambel batec de les onades. Molt detant en tant hi resta un petitdeixant que dibuixa un motiuinsòlit sobre l’aigua: aquesta ésl’obra d’art». Recórrer aquestsdeixants, fràgils i fugissers, sovintsilenciosos com les figuresde Morandi, és el que defineix,a judici d’Yvars, la crítica modernade l’art.Xavier Antich: 39

40 :

Oli, tintai altres humors de la terraOleoducte és un diàleg entre dos humors,la trementina i la tinta —la pintura i la paraula,què es veu i què s’escolta—, que esfonen en un mateix llenguatge. És també unTrattato de la pintura. El fil conductor sónels líquids, concretament l’oli —o trementina—que aglutina el pigment, i el pic-mentde la creació. L’oleoducte —com en altresobres de Perejaume ho són els pous, gorgs,arbres i altres conductes de secreció de la terra—és el vincle entre paisatge i subsòl, entreconscient i subconscient, entre obra iidea. El llibre s’ordena en nou capítols, noutrajectes per diferents aspectes de la pintura:des dels més teòrics fins als més puramentplàstics.Per començar hi trobem, com si es tractésdel frontispici, el pintor plenairista ambels seus atributs sobre el magma de la terraple de conductes, assenyalant la paraula«picment». És a dir, una declaració d’autoretratde l’autor del Trattato. El segueix unpoema en prosa que fa d’introducció, ambquatre pinzellades sobre la forma i el contingutdel llibre: la manera com «cada cosaés llenguatge de l’altra» per una superposicióde sentits. Sota el text mateix, a travésde les transparències del blanc d’Espanya, ientre les paraules, s’endevina el paisatge d’ungravat: una escena clàssica amb dones nuesi vestits de grans plecs, potser alguna al·-legoria amb déus i nimfes o un desdejunicampestre. És una introducció amb tres gravatsenblanquinats més dels que només esveu la part exterior que, com el paisatge, ésel marc. Uns marcs historiats en el rètol d’undels quals s’endevinen les paraules que hi haa sota: «pittor Veronese». Tenim definidauna de les moltes coses de què tracta aquestllibre: l’intercanvi de llenguatges en un diàlegamb la tradició.La introducció continua amb un altre poemaen prosa sobre «il·lustració, il·luminaciói llenguatge», acompanyat de tres obres dePerejaume que acaben de dir el que ha volgutil·lustrar en el poema, que el negre és llum,que l’obra té llum pròpia, que la llum del marctranscendeix més enllà de si mateix.Més prosaica, però no menys evocadora,és la llista de trajectes ja anunciats que ve totseguit. I proposo que, com si es tractés d’unacaixa de bombons, el lector en triï un, només,cada vegada, el que més li abelleixi, perevitar un empatx i assaborir millor tots elsregustos i matisos. Em ve la salivera del’Ombra de la motllura d’un quadre dePerejaumeOleoducteEdicions Polígrafa, Barcelona, 2001131 pàgs.Nicolau Raurich en una paret del Museud’Art Modern de Barcelona —en el capítol«Pessebreisme»— que ens evoca les roquesde Leonardo, l’illa de Böcklin o les muntanyesde Montserrat, per parlar de l’enganyde la representació. O l’aroma del recorregutde l’art figuratiu des del primitivisme finsal rococó a «L’arbre figuratiu». En el capítol«Museografia» també és notable la reflexiósobre l’inventari del territori, del pintor coma topògraf, de la pintura com a refugi del paisatge,del món com a sala o de la tela d’aranyacom a metàfora del museu.Agafem, per exemple, un fragment de«Route des Peintres» que comença amb elsuposat gravat d’un mapa de la ruta dels pintors,una ruta dibuixada en tinta, grafit i pinturaque cobreix pràcticament tot el paper.Un embolic de gargots que ens parla de lacomplexitat, l’abundor i la diversitat de trajectòriesi tendències, i ens anuncia un recorregutpersonal per la història de la pintura.Trobem, doncs, una sèrie de mapesparcials de les rutes tant territorials comestilístiques. Per a fer-ho, explora les possibilitatsexpressives de tota mena de mapes,escales, dibuixos i signes; des dels topogràficsfins als de densitat de població. Sense unsaber-ho, s’adona que està pensant en la ideade pelegrinatge, fins i tot de culte, i a la vegadade difusió de coneixements, quan apareixLlull als Espadats de Miramar. Be, no hiapareix però s’entén que l’autor està parlantdels llocs impregnats de presències. Tot seguitreapareixen dos temes anunciats en elsmapes: dos cavallers s’enfronten en un torneig,el cubisme i el dadaisme —diu la llegenda—el 1914. És l’any que va esclatar laPrimera Guerra Mundial, l’any del primerready-made, el Porte-boutelles de MarcelDuchamp; la fi del cubisme i el principi deldadaisme. És el fet artístic més important delsegle, i el «final» de l’art, almenys tal coms’entenia des de feia segles. Continua la reflexióamb l’art que va venir després, des delque va marxar a Amèrica, Rothko, Pollock iDalí fins a les avantguardes a Vic. I podríemseguir, però ho deixarem.El llibre acaba amb una mena de doblecolofó: una imatge amb llegenda on es fa unapregunta-afirmació sobre la vida com a formad’art, i un text amb quatre pinzelladesmés sobre les quatre formes de dibuix quel’autor ha provat de mostrar-nos.«Paisatge amb l’or a dins» és el paisatge,en forma de poema en prosa, del revers ambquè Perejaume tanca el llibre. L’or negre del’oleoducte, sinònim d’allò que és més valuós,s’amaga com un tresor al cor de la terra.I l’última voluntat del poeta és el dibuixsota el grafit, l’escultura que Miquel Àngelvolia alliberar del fred del marbre, el dibuixque ens ha acompanyat bategant sota latransparència dels colors i les paraules al llargde tot el llibre, el paisatge sota el paisatge quesabem dins la terra, el dibuix de tot el que hihavia abans de Perejaume.Amb aquest llibre, bàsic per a entendre elseu ideari, Perejaume ha assolit plenamentl’ideal de modernitat: que l’art d’avui és eld’avui i de totes les èpoques, que no és superaciósinó acumulació, que combina totsels punts de vista alhora. Hereu de Miró,segurament és l’artista més important de laseva generació. Important no només per lacontribució plàstica i literària, sinó tambéteòrica; que ha sabut destil·lar, manipular icombinar la sensualitat, la bellesa, la plasticitati el concepte de les paraules i els objectesper a dir coses que ni les paraules ni elsobjectes podran dir mai per si mateixos.Abigail Monells: 41

Revistade revistes:M. Ferri i C. Sanchis (comunitats iconflicte a les hortes valencianes), J.Piqueras (contribució de la geografiahistòrica). Altres articles, notes i recensionscompleten el sumari. (Núm.40, Editorial Afers, La Llibertat 12,46470 Catarroja.)42 : IdeesAmb un dossier dedicat a «L’alternativacomunitarista», que inclou textosd’À. Castiñeira, M. Walzer, E.J. Emanuel,M. Sandel i J. Thompson, aquestapublicació s’aproxima a un dels correntsmés significatius de la filosofiapolítica contemporània. A més, en lasecció temes, hom pot trobar treballstan suggeridors com «La meva trajectòriaintel·lectual», de Paul Ricoeur,una entrevista amb Michael Walzer acura de Ricard Zapata, o l’article «Lariquesa ètica de les nacions», de ThomasDonalson. Altres qüestions tractades,a més de diversos apunts d’actualitat,són el personalisme de Mouniero el debat sobre el «matrimonigai». (Núm. 11, CETC, La Rambla130, 08002 Barcelona.) Afers«Història i territori» és el títol genèric,que fa referència al dossier en homenatgeal professor Vicenç M. Rossellóamb motiu de la seua jubilació acadèmicai el seu nomenament com aemèrit de la Universitat de València.Rosselló ha estat el gran impulsor delsestudis geogràfics a València, i hi hainjectat una dosi de rigor, saviesa imodernitat absolutament fonamental,que ha consolidat l’anomenada «escolageogràfica» valenciana. Ací trobemuna mostra de tot plegat, amb aproximacionsa l’obra de Rosselló (P. RuizTorres, Joan Mateu), i articles de F.Arasa (l’herència romana), C. Sanchis(l’eix meridià), J.V. Boira (el litoralvalencià en temps de Felip II), M.J.Teixidor (ciutat i memòria), R.J. Pujadas(cartografia portolana medieval), L’AvençUna efemèride excepcional, els primersvint-i-cinc anys de la publicació, marcael contingut d’aquest lliurament,que inclou un extens dossier titulat«L’Avenç. Un quart de segle d’històriai cultura (1997-2002)». Hi trobem textossobre polítiques culturals (J.M.Muñoz), sobre historiografia catalanaen el mirall de L’Avenç (R. Grau), sobredebats historiogràfics (J.M. Lluró),sobre històries de la literatura catalana(V. Martínez-Gil) o sobre històriade l’art (G. Picazo), a més d’un bonnombre de contribucions més breusque sotmeten a debat un munt de temesrelacionats amb la història, la política,el pensament i l’organització dela cultura en l’espai català i internacional.La trajectòria mateixa de la revistahi és considerada: a través de lesseues diferents etapes L’Avenç s’haconsolidat com un referent de cultura,més enllà del seu nucli centrat comsempre en l’atenció als temes històrics.(Núm. 268, Consell de Cent 278,08007 Barcelona.) BraçalAquesta publicació, editada pel Centred’Estudis del Camp de Morvedre, ésmolt representativa de les moltes que,dedicades als estudis locals, proliferenarreu del nostre país, i que han renovatprofundament el panorama de l’erudiciólligada a espais locals i comarcals.Aquest número especial aplega lesaportacions a les Primeres JornadesMediambientals al Camp de Morvedre,dedicades a les zones humides de lacomarca. Un total de vint treballs analitzenamb precisió les diferents dimensionsecològiques d’aquesta qüestió,situada en un context més ampli igeneral, i al capdavall en el centre deles contradiccions entre l’expansió urbanísticai industrial i la preservaciód’espais naturals, en una perspectiva desostenibilitat. La conservació, protecciói gestió de les zones humides litorals—l’àmbit on la pressió antròpicabat el ple— seria l’indicador clau d’uncanvi de perspectiva. Aquests materialsofereixen molta informació i alternativesdignes de consideració. (Núm. 24,Centre d’Estudis del Camp de Morvedre,Cavallers 12, 46500 Sagunt.) Mètode«L’home sempre ha sentit una atraccióespecial per les abelles»: així comença elmagnífic dossier «Abelles de mel», coordinatper F. Calatayud, que ens informasobre la història de la relació homes-abelles,els mecanismes biològics de la produccióde mel, la flora apícola, els productesdel rusc, la pol·linització, els inicishistòrics de l’apicultura al país, el vocabularide la mel, a cura de F. Calatayud,J.D. Asís, I. Mateu, S. Cañas, E.Simó, P. Viciano i E. Íñigo, i que incloutambé una entrevista fascinant amb SalvadorAndrés Santonja, l’encarregat delDipòsit Municipal d’Abelles d’Alcoi.Però en aquest número hom pot llegirtambé articles sobre la nova Càtedra deDivulgació Científica, sobre atacs a lesciències ambientals, sobre la ciència segonsJoan Fuster, sobre la natura vistaper Rovira i Virgili, sobre rellotges desol, així com entrevistes amb els científicsCraig Stanford (sobre hàbits carnívorsdels ximpanzés) i Juan AntonioRaga (sobre la tasca del Laboratori deZoologia Marina de la UV). A més, diversostextos literaris amb la natura alfons, notes i recensions de llibres completenun sumari atractiu. (Núm. 33,Universitat de València, Batxiller 1, 1ª,46010 València.)

VPremis de la críticade l’Institut Interuniversitari de Filologia ValencianaPREMI D’ESTUDIS LINGÜÍSTICS I LITERARISToni Mollà per l’edició d’Ideologia i conflicte lingüísticEdicions BromeraPREMI DE LITERATURA PER A INFANTS I JOVESJoan Pla per El tresor de Barba-rossaVoramar/AlfaguaraPREMI DE CREACIÓ LITERÀRIAVicent Usó per La taverna del Cau de la LlunaEditorial TàndemPREMI DE LES ARTS ESCÈNIQUES I CINEMATOGRÀFIQUESCompanyia Pluja TeatrePREMI DE COMUNICACIÓ I DIFUSIÓ CULTURALBernat CapóPREMI DE COMUNICACIÓ I DIFUSIÓ CULTURALVilawebDiari electrònic independent: 43

Aquestes pàginesde novetats bibliogràfiques són patrocinadespel Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València:EDITORIAL AFERSIzquierdo Ballester, Santiago: Pere Coromines(1870-1939), col. «Personatges»,5, 262 pàgs., 4.000 PTA.Hroch, Miroslav: La naturalesa de la nació,col. «El món de les nacions», 6, 182pàgs., 2.000 PTA.Mateu Bellés, Joan F. (coordinació i presentació):«Història i territori», Afers.Fulls de recerca i pensament, XVI: 40(2001), 268 pàgs., 19 euros.Colomines i Companys, Agustí: Testimonipúblic. Política, cultura i nacionalisme.Pròleg de Francesc-Marc Àlvaro, 286pàgs., 19’25 euros.Pich i Mitjana, Josep: El Centre Català.La primera associació política catalanista(1882-1894). Pròleg d’Agustí Colominesi Companys, 298 pàgs., 19’25euros.EDICIONS BROMERABaixauli, Manuel: Verso, Premi Ciutatd’Alzira 2001, col. «L’Eclèctica», 82,192 pàgs., 12 euros.Bayarri, Francesc: L’avió del migdia, PremiValència de Narrativa Alfons elMagnànim 2001, col. «L’Eclèctica», 85,264 pàgs., 15 euros.Casas, Mariano: Les ales de Mercuri, Fi-nalista Premi València de Narrativa Alfonsel Magnànim 2001, col. «L’Eclèctica»,86, 184 pàgs., 12 euros.Escartí, Vicent Josep: Nomdedéu, PremiJoanot Martorell 2001, col. «L’Eclèctica»,84, 240 pàgs., 15 euros.Labrado, Víctor G.: La guerra de quatre,col. «L’Eclèctica», 81, 248 pàgs., 15euros.Lalueza, Carles: Races, racisme i diversitat,col. «Sense Fronteres», 11, 176pàgs., 12’5 euros.Lluch, Enric: Jo... i les circumstàncies,col. «Espurna», 57, 118 pàgs., 6’50euros.Molins, Manuel: Abú Magrib, col. «BromeraTeatre», 27, 168 pàgs., 9 euros.Pardo, Vicent: Darrere d’una cortina...,Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil2001, col. «Espurna», 58, 176 pàgs.,7’25 euros.Torrent, Ferran: Societat limitada,col. «L’Eclèctica», 87, 280 pàgs., 12euros.COLUMNA EDICIONSBelbel, Sergi; Roig, Oscar: El temps dePlanck, col. «Columna Romea», 1, 304pàgs.Bosch, Alfred: 1714. Toc de vespres, col.«Novel·la històrica», 34, 272 pàgs.Castellarnau, Eduard: La ruta del silenci,II Premi Leandre Colomer de Novel·laHistòrica de Catalunya, col. «Columna- Novel·la històrica», 491, 304pàgs.Esponellà, Núria: Temps de silenci, col.«Clàssica», 498, 224 pàgs.Germans Miranda: La vida sexual delsGermans M., col. «Clàssica», 504, 136pàgs.Martín, Andreu; Ribera, Jaume: Els vampirsno creuen en Flanagans, col. «ColumnaJove», 177 (sèrie «Ep! Flanagan»,9), 272 pàgs.Moret, Xavier: Zanzíbar pot esperar, col.«Clàssica», 494, 272 pàgs.Picó, Lliris: Helena: un record sempre ésmentida, XXI Premi de Narrativa Curta«25 d’abril» Vila de Benissa 2001, col.«Clàssica», 497, 128 pàgs.Rahola, Pilar: Els set pecats capitals - Laluxúria, col. «Els set pecats capitals», 2,136 pàgs.Roca, Maria Mercè: Els set pecats capitals- L’enveja, col. «Els set pecats capitals»,3, 96 pàgs.Usó, Vicent: L’herència del vent del sud,Premi Fiter i Rossell 2001, col. «Clàssica»,488, 328 pàgs.Valls, Manuel; Delisio, Norberto: Caminarsobre gel, Premi Amat - Piniella2001, col. «Columna - Novel·la històrica»,489, 208 pàgs.44 :

EDITORIAL DENESAldeón Vicente, Francesc: Les auques dequan érem menuts, col. «Les nostresauques», 17 pàgs., 4’9 euros.Balaguer, Enric et alii: Literatura autobiogràfica,col. «Coeedicions», 384 pàgs., 27’32 euros.Galbis Guerola, Antoni: Trola 2002, col.«El tàvec»,104 pàgs., 9’62 euros.Garcia Vilar, Jordi: Cocollibre, experiènciad’animació a la lectura, col. «PremiCaixa Popular-Enric Soler i Godes»,96pàgs., 7’2 euros.Moratal, Patro: La piel del alma, col.«Calabria», 176 pàgs., 11 euros.Valverde Gálvez, Juan: Mi verano azul.Recuerdos de Antonio Ferrandis, col.«Calabria»,128 pàgs., 11 euros.Vayà, Empar: Despropòsits, col. «Premiteatre El Micalet», 80 pàgs., 7’99 euros.Vidal i Huerta, Raül: El porrat del bou,col. «Les aventures de l’eriçó costumeta»,20 pàgs., 4’51 euros.Vidal i Huerta, Raül: Ara que ve Pasqua,col. «Les aventures de l’eriçó costumeta»,20 pàgs., 4’51 euros.INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILO-LOGIA VALENCIANACaplletra. Revista Internacional de Filologia,29 («Pragmaestilística»), 188 pàgs,2.500 PTA.Salvador, Vicent: Els arxius del discurs, col.«Biblioteca Sanchis Guarner», 57, 261 pàgs.EDICIONS 96Casanova, Rafael: El llarg estret, col.«Razef», 4, 32 pàgs., 3’64 euros.Fontana, Francesc: Al-verd, col. «Bressolde Lletres», 3, 24 pàgs., 4’35 euros.Hernàndez, Agustí; Guirao, Fernando;Garcia, Albert: V Certamen de PoesiaMarc Granell - Vila d’Almussafes, col.«Razef» del CPMG-VA, 2, 56 pàgs., 4’9euros.Rósewicz, Tadeusz: Angoixa, selecció itraducció de Josep-Antoni Ysern, col.«Razef», 3, 36 pàgs., 3’64 euros.QUADERNS CREMACasas, Àngel: Fred als peus, col. «BibliotecaMínima», 116, 280 pàgs., 16’35euros.Ibarz, Mercè: A la ciutat en obres, col.«Biblioteca Mínima», 117, 104 pàgs.,6’25 euros.Stamm, Peter: Pluja de gel, trad. de JoanFontcuberta, col. «Biblioteca Mínima»,115, 136 pàgs., 8’65 euros.Tolstoï, Lev Nikolaevich: La mort d’IvanIlitx, trad. d’Anna Estopà, col. «BibliotecaMínima», 114, 112 pàgs., 7’21euros.RBA - LA MAGRANAAA.DD.: Eròtica. Les millors pàgines dela literatura eròtica universal, 224 pàgs.,18 euros.Anònim: Màxima audiència, 128 pàgs., 11euros.Barbal, Maria: Cicle del Pallars (inclouPedra de tartera, Mel i metzines i Càmfora),448 pàgs., 22 euros.Boix, Francesc: El fotògraf de Mauthausen,text de Benito Bermejo, 256 pàgs.,29’5 euros.Cruyff, Johan: M’agrada el futbol, ediciói pròleg de Sergi Pàmies, 144 pàgs., 12euros.Guitart, Anna (ed.): El llibre dels contesd’amor d’arreu del món, 352 pàgs., 24euros.TÀNDEM EDICIONSBeltran, Adolf: Els temps moderns. Societatvalenciana i cultura de masses delsegle XX, col. «Arguments», 13, 286pàgs., 14 euros.Bertrand, Claudine: L’enamorada interior,trad. d’Anna Montero, col. «La poesiade Tàndem», 5, 80 pàgs., 8’41 euros.Collins, Michael: El passatge maragda,trad. de Felip Tobar, col. «Valències», 8,400 pàgs., 14’42 euros.Costa-Pau, Roger: Perquè res ha estatmaleït, col. «La poesia de Tàndem», 6,64 pàgs., 8’41 euros.Cucó Giner, Alfons: Roig i blau. La transiciódemocràtica valenciana, col. «Arguments»,14, 342 pàgs., 16 euros.Larrauri, Maite; Max: La llibertat segonsHannah Arendt, col. «Filosofia per aprofans», 3, 96 pàgs., 10 euros.Martínez, Miquel: Nòmina de dubtes,Premi Ulisses 2001, col. «Valències», 7,232 pàgs., 11’72 euros.Miquel, Carme: Murmuris i crits. Cartesa Mireia, col. «La Moto», 15, 224 pàgs.7’21 euros.EDICIONS TRES I QUATREBlasco Estellés, Júlia: Joan Fuster: conversesfilosòfiques, col. «La Unitat», 178,454 pàgs., 22’83 euros.: 45

Chaucer, Geoffrey: Els contes de Canterbury,col. «Llibres Clau», 26, 125pàgs., 8’41 euros.Company, Ximo: Alexandre VI i Roma:les empreses artístiques del Papa Borja aItàlia, col. «Biblioteca Borja», 1, 600pàgs., 40 euros.Fuster, Joan: Correspondència V, 550pàgs., 34’86 euros.Monteagudo i Casas, Jordi: Els ulls dePenélope, col. «Poesia 3i4», 109, 100pàgs., 7’51 euros.Muñoz, Gustau: A l’inici del segle. Undietari de reflexions, col. «La Unitat»,179, 250 pàgs.Romeu i Figueras, Josep: Imatges i metàfores,col. «Poesia 3i4», 110, 70 pàgs.PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITATD’ALACANTDiego Santos, José: Léxico y sociedad enLos bravos de Jesús Fernández Santos,168 pàgs., 18 euros.Die Maculet, Rosario; Alberola Romá,Armando: La herencia de Jorge Juan.Muerte, disputas sucesorias y legadointelectual, 280 pàgs., 14’5 euros.La Parra Casado, Daniel: La atención a lasalud en el hogar: desigualdades ytendencias, 184 pàgs., 15 euros.Rivera Sánchez, Juan Ramon: El procesode impugnación de convenios colectivos,252 pàgs., 14’5 euros.Sáez Martínez, Juan Manuel; CazorlaQuevedo, Miguel Ángel; Rizo Aldeguer,Ramón: Métodos matemáticosen la computación, 160 pàgs., 12euros.PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT JAUME IAA.DD.: Nuestro porvenir climático: ¿unescenario de aridez?, col. «Athenea», 5,224 pàgs., 25 euros.Blas, José Luis; Casanova, Manuela;Fortuño, Santiago; Porcar, Margarita(eds.): Estudios sobre lengua y sociedad,col. «Estudis Filològics», 9, 252 pàgs.,17 euros.Cordero Cutillas, Iciar: La impugnaciónde la paternidad patrimonial, col. «EstudisJurídics», 6, 254 pàgs., 17 euros.Heredia Álvaro, José Antonio: Sistema deindicadores para la mejora y el controlintegrado de la calidad de los procesos,col. «Athenea», 4, 232 pàgs., 26 euros.Lázaro Guillamón, Carmen: La adquisiciónde las servidumbres por el transcursodel tiempo. Derecho romano,derecho germánico, tradición romanísticay Furs de València, col. «Estudis Jurídics»,7, 236 pàgs., 14 euros.López Lita, Rafael: Las agencias depublicidad: evolución y posicionamientofuturo, col. «Economia i Gestió», 4, 272pàgs., 11 euros.Martínez, Tomás; Recio, Roxana (eds.):Essays on Medieval Translation in theIberian Peninsula, col. «Estudis sobrela Traducció», 9, 350 pàgs., 18 euros.Recerca. Revista de pensament i anàlisi(segona etapa), 1, 154 pàgs., 8 euros.PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VA-LÈNCIABalaguer, Doro: Art, cultura, política, país,ed. a cura de Gustau Muñoz.Benítez, Rafael: Crónica de los moros deEspaña.Benito Goerlich, Daniel (coord.): Herènciapintada. Obres pictòriques restauradesde la Universitat de València, col.«Thesaurus», 7 (edició en català i encastellà), 272 pàgs., 22 euros.Canet, José Luis; Romero, Diego: Cridesde la Ciutat i Regne de València en elsegle XVI.Esteve i Gómez, Francesc; Ibor, Teresa;Melià i Pascual, Josefa: Bibliografia específicai terminologia d’economia, col.«Bibliografies Universitàries», 10, 62pàgs., 1’8 euros.Ferrer Pastor, Francesc: Les paraules d’unpoble, ed. a cura d’Emili Casanova iAntoni Ferrando.Machover, Jacobo: La memoria frente alpoder. Escritores cubanos en el exilio:Guillermo Cabrera Infante, SeveroSarduy, Reinaldo Arenas.Milà, Lluís de: El Cortesano, ed. críticad’Antoni Tordera i Vicent Josep Escartí,56’63 euros.Sorribes, Josep: Un país de ciutats o lesciutats d’un país, col. «Assaig», 5, 206pàgs., 10’58 euros.Traverso, Enzo: El totalitarisme. Històriad’un debat, col. «Assaig», 4, 246 pàgs.,10’58 euros.46 :

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANANOVETATS EDITORIALSCaplletra, Revista internacional de Filologia30: Monogràfic sobre Anàlisi contrastiva. Coordinat per M. J. Cuenca i R. Ramos Alfajarín.Col·laboradors: F. J. Fernández Polo, Montserrat González, H. Ferrer, N. Alturo,M. T. Cabré, J. Freixa, E. Solé, M. Torres, Àngels Campos.31: Monogràfic sobre Literatura i cultura a l’Edat Moderna. Coordinat per V. J. Escartí.Col·laboradors: P. Valsalobre, E. de Ahumada, J. Lozano, M. N. Costa-Reus, M. Conca,J. Guia, J. M. Furió, A. Rafanell, F. Feliu, Joaquim Martí, E. Casanova, F. A. Martínez.Col·lecció “Biblioteca Sanchis Guarner”56: Diéguez Seguí, Maria Àngels: El llibre de Cort de Justícia de València.57: Salvador, Vicent: Els arxius del discurs.`BUTLLETA DE SUBSCRIPCIÓNom i cognoms:......................................................................................................................................................................................Adreça:.................................................................................... Població:............................................ País:............................................Codi Postal:...................................... Telèfon:...................................................... e-mail:.................................................................Em subscric a la revista Caràcters per cinc números, a partir del número...................., raó per la qual:OPCIÓ A: Us tramet un xec per valor de 14 euros, a nom de: Universitat de València. Revista Caràcters.OPCIÓ B: Us adjunte fotocòpia de l’ingrés de 14 euros, a nom de la revista Caràcters, en el compte correntde la Universitat de València (Bancaixa, Urbana Sorolla de València: 2077-0735-89-3100159143).Data:.......................................................SignaturaEnvieu els justificants a: Caràcters. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Blasco Ibáñez, 32, 46010 València: 47