Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

ció literària (de poesia i prosa) i el mónde l’edició com a «editor» (a l’anglosaxona)i editor (a la catalana).A cadascun dels camps va fer contribucionsoriginals i valuoses. A talld’exemple amb autoritat inclosa, citem elfet que J.V. Foix el considerava un delsmillors metristes de la poesia catalanamoderna o que Josep Pla veia en ell undels prosistes, juntament amb SalvadorEspriu, que més lluitaven per salvar laliteratura catalana de l’afectació de laretòrica Noucentista.I a partir d’aquestes generalitats hauremd’aprofundir més per descobrir quela seva obra no és estàtica i lineal sinóque evoluciona i es transforma constantmenten tots els fronts. De fet, amb eltemps l’obra de Garcés es va tornar mésprofunda, més subtil, més exigent i mésoberta, quan justament se l’ha acusat delcontrari!També, gràcies a una lectura més a fonsde la seva obra, descobrirem que no eragens l’evasionista somiós i conservadorque molts pensen. Era un home i escriptordel seu temps, temptat, a l’igual deFoix o Salvat o Teixidor, per la tradició ila modernitat alhora. I respecte a la paraula«somni», que penja com un núvol negresobre la seva producció amb el sentitdespectiu d’evasionista, haurem de recordarque Garcés era lector de Freud, apuntavaconstantment els seus somnis a lespàgines del seu dietari El temps que fuig isabia perfectament que els somnis no erenfantasies per fugir de la realitat sinó queeren el camí més idoni per penetrar a fonsen la realitat, per arribar a les veritats essencialsque s’amaguen darrere el món deles aparences.I, relacionat amb el tema anterior del’evasionisme, podrem descobrir queGarcés no era un conservador enlairat enla seva torre d’ivori de somnis sinó queera un home ben compromès amb lavida que li va tocar de viure. En aquestsentit, només cal recordar «El caçador»,el poema inicial del llibre del mateix títolde l’any 1947, o «La casa», un poemadel seu darrer llibre.En el primer text, el personatge delcaçador és un símbol calladament potentde les forces de destrucció que durant laGuerra Civil i la Segona Guerra van alterarper sempre més l’ordre vital delmón occidental, mentre el segon és unadenúncia de la barbàrie de la dictadurade Pinochet, escrit quan el nostre poetatenia setanta-dos anys.Justament el títol del present article, «Iles flames no et cremen», és el darrer versdel poema «La casa», publicat a Escrit aterra (1985). El poema és una elegia dedicadaa Pablo Neruda i el vers en qüestiófa referència al fet paradoxal que l’autorde Residencia en la tierra acabava demorir just quan les flames de la ignomíniade la dictadura del general Pinochetvan arribar a les portes de la seva casa aIsla Negra. Tomàs Garcés ara també estàmés enllà de les flames dels afers humans,però els que ens quedem en aquesta bandadel foc hem de vetllar perquè no s’enduguiles paraules del poeta. A quest és elsentit profund de la celebració d’uncentenari: reafirmar el nostre compromísde salvar l’obra del nostre autor de la cremade l’oblit, la indiferència o el rebuig itransmetre’l cap al futur.D. Sam Abrams4 :