Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

Climes diversos:Comadira i L’art de la fugaPels volts de 1745 componia Bach L’artde la fuga, obra de repertori ampli, i entesacom una compilació de variantsfugals exposada per a una generació queja potser no apreciava aquesta forma artística.Sota l’arc d’aquelles notes convocades,el poeta Comadira obre el llibreamb una epístola dirigida a un jove poeta.La claredat del gènere permet d’acostar-sea un tema prou complex sota l’aspectede la sinceritat, la versemblança il’eficàcia de la concisió en l’estil, ultra lallibertat que dóna una carta en matèria devaloracions poètiques. D’aquesta manera,Comadira participa d’un ús determinatdel diàleg poètic evitant tota la maquinàriaprofessoral i crítica: el tema de la carta—la incapacitat d’una cultura per entendreels seus productes més reeixits—queda referit a tothom, i a la vegada és elllegat d’un poeta formalista a un poeta noformalista. Va desgranant motius recurrentsde la poètica epistolar: el marc temporal,però, no és tant el dia, com l’ambientque crea la peça musical; el motiude la presència de la primavera contrastaamb l’ànim del poeta que intenta excel·-lir en l’art de fer-se vell; l’emergència dela carta és també una tria de llengua, unallengua efectiva que abraça segones veuspoètiques i expressions quotidianes viscudes.Paradoxalment, l’art de la fuga deBach es converteix en un teixit tècnic iexplícit de la fuga moral i actual de quiescèpticament es mira el país. El llargpoema és així un microtext que esdevéuna orquestració de les moltes fugidesque ha de practicar l’artista en el seu món,i això, a través dels models que Comadiraconvoca: el músic que mostra les mil arquitecturesde la peça musical en les sevesfugides i persecucions, el desistimentde la cultura pròpia en la pròpia veu, eldolor leopardià davant l’infinit inabastable,les impostures de Tolstoi, la fugidatràgica de Ferrater, o la de Vinyoli, finsassegurar que «cal acceptar el destí, calesmolar el llenguatge / i morir-se bastintel cristall pur / de la fuga que ens toca,cap a dins de nosaltres». Com en l’exercicide Bach, ha mostrat el poeta totes lesveus possibles, a la manera de la composicióimitativa, però el cant que aportenal text és el de l’escepticisme. Al capdavall,només té veritable versemblança larepetició. El poeta conclou amb una te-Narcís ComadiraL’art de la fugaPenínsula, Barcelona, 200282 pàgs.oria de la lectura des de la circumstància:llegir i rellegir en un país que no en sap,ni entén de lectures. Com en tota carta,hi ha un motiu: després del vers discursiu,l’apel·lació directa al tu, en JordiIbáñez, com a pretext d’escriptura perdirigir-se a tothom, en la lloança de lapoesia. Parla així al poeta jove, perquè, apesar de la imperfecció dels seus versos,són escrits des de l’autenticitat: allò queell mateix ha descobert en els mestres,allò que la tècnica d’una fuga aconsegueixd’arbitrar, i que la poesia sargeix en lacarn de la vida. Comadira s’ha servit d’algunselements tradicionals en la seva presentacióde la carta, de manera que la referènciaa l’edat de qui escriu s’ha de llegirtambé en una clau horaciana: en lamaduresa el poeta cerca la veritat, el principimoral. A partir d’aquí fa una investigacióde l’art de la fuga, per justificarneel camí necessari, recolzat sobre elpretext de defensar el llibre ignorat d’unpoeta més jove, a qui atorga un relleu enla diferència. I la consciència de saber queallò que han donat les veus —Tolstoi,Leopardi, Ferrater, Vinyoli— no s’ha correspostamb el que la societat els ha tornat.Des d’aquest diàleg coral de l’absència,s’acosta al llibre novell i hi certifica,des de l’amistat literària, el que en altretemps fou el menosprecio de corte, és a dir,el menyspreu de la societat que ignora elpoema.Lloada en la carta en vers la imperfecció,Comadira accepta presentar un llibreque podria ser una suma de llibres.La secció anomenada Microclima entra,certament, en un to molt diferenciat delllarg poema anterior. Amb tot, sotal’aparença idíl·lica i prevista del calendari,segueix dominant la mateixa visió escèpticadel poeta. Al doll permeable defonts del poema anterior, hem de trobaraquí el ritme formal de quartetes de tocarnerià. Tres d’aquests poemes, «Novembre»,«Març» i «Juny», havien aparegutamb anterioritat en un volum d’homenatgea Segimon Serrallonga (Reduccions,73-74). Acarant les versions delspoemes, comprovem l’afany corrector deComadira: «El sol lleganyós, s’estira, /ullespès, adolescent» de «Març» passa aser «El sol ens mira amb tristesa / d’adolescent,ullespès». Canvia el sentit i elritme, que millora en la segona redacció.Tot i que després capgira el significatd’un vers, al punt de refer «La vida ésfàcil pels joves» per «La vida és dura pelsjoves». L’heptasíl·lab discorre millor enles segones versions del poema «Novembre»:«espessa de gris de plom» és ara«espessa de gris de zenc»; i «Perdut enmigde la boira» passa a «Perdut per caminsde fosca».La darrera secció, «Ara», és la més extensai diversa: des de poemes lírics quetracten del pas del temps i reprenen eltema de la vellesa des d’una visió méspausada, fins a l’oda circumstancial de lesglòries futbolístiques. La mirada cap a lajoventut perduda davant l’excés del verbi de la vida es tanca amb contundència enel vers final: «He escrit sobre benzina».Pel present que s’extrema en el llibre gràciesals detalls dels dies, ens acostem a lavisió leopardiana de crear il·lusió enfrontdels límits de la naturalesa humana, i allòque no pot explicar la pintura en la representaciód’una peònia ho diu el poetaamb la paraula.Susanna Rafart: 17