Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

LLIBRES...Dues aproximacions a Joan Fuster i un al·legatcontra la intolerànciaNingú no dubta que reconstruir unperíode històric, per entendre’l i mostrar-loals altres, no és empresa fàcil. Iaixò tant si la voluntat que la genera ésexclusivament científica —històrica, vulldir— com si només es tracta d’un exerciciliterari. Alguna cosa semblant ha dedir-se de la biografia com a gènere literari.No hi ha raons per pensar que labiografia haja de permetre’s necessàriamentl’elucubració sobre una veritat —la de la vida d’un personatge—, que, simereix un tal esforç, serà perquè ha deixatbona cosa de rastres. És clar quetots, i en especial els literats, tenim tendènciaa fugir sense penediments d’enutjosespreparacions preliminars. La ficcióté massa atractius, i abocar-s’hi de plesedueix més del compte. Però quan aixòes fa amb la voluntat de reconstruir unperíode històric recent —conegut detots i, d’alguna manera, viscut també—i des de la figura —unànimement reconeguda,per a bens i per a mals— d’unpersonatge com Joan Fuster, es corre elperill d’haver-se-les amb la més que raonableincredulitat del lector. Té tota laraó el doctor Muñoz Pujol, autor d’Elfalcó de Sueca (Proa, 2002), quan afirmaque el desconegut i el privat són unamena de «misteri ontològic», absolutamentinaccessible. Sens dubte, les tautologiessón tan irrebatibles com inútils,però se m’acut que l’esforç del biògrafés precisament reconstruir una trajectòriaa partir dels rastres —n’ha deixatprou, el «falcó de Sueca»?— que inexcusablementhaurà de conèixer fil per randa.Ja sé que el llibre de Muñoz Pujol noés exactament una biografia, sinó «unarecreació literària d’un període històricd’un grup intel·lectual i de la figura deJoan Fuster, que intenta acostar-se a laveritat des de la versemblança que nomésla llicència d’un exercici narratiupermet». Són paraules que obrin el llibrei que donen compte exacte del seucontingut. Aquest, però, tan discutiblecom afavoreix el procediment utilitzatper elaborar-lo. No és cap retret, sinó laconstatació d’un cert desencís: el que escorrespon amb l’esperança que tenia detrobar-me, a pesar de tot, amb una reconstrucciósòlida de la vida de Fuster.O, potser també, el que es dedueix de ladiferència entre el dibuix que el llibre fad’una personalitat sempre a la mida delsaltres i la que conserve com a lector delsseus llibres i articles, que el veu coml’intel·lectual capaç de fer camí semprea pesar del altres. Crec, sincerament, queel retrat de Joan Fuster haurà d’esperar,sobretot a qui es veja amb forces i llumssuficients per no permetre’s el luxe detraure’s de damunt faenes preliminars.Però amb això no vull dir que el llibrede Muñoz Pujol no tinga atractius.Ben al contrari: en té, i de substanciosos.A València sobretot, hi ha fets de lavida de Joan Fuster que tothom s’apressaa deixar damunt la conversa quan s’escau—fins i tot quan no toca— i que habitualmentsón posats en solfa literàriasegons com i qui els conta. El llibre deMuñoz Pujol contribueix quasi impúdicamenta engreixar aquesta parafernàliaanecdotística amb alguns moments rellevantscom la visita dels agosarats periodistesd’El Temps, «dos llops implacables»,que «no havien rebut consignes niinstruccions precises; procediren segonsel nou periodisme d’investigació insubornablei crític. No se sap quines directriusreberen, però ells les van interpretaraixí: interrogar-lo, donar-li totes les23,5 x 16 cm. 23,5 x 15,5 cm....I DÈRIESoportunitats perquè marrés, o es posésen evidència, marejar-lo, acorralar-lo senseque ell se n’adonés». Muñoz Pujolreconstrueix la cèlebre entrevista, definitivamentpublicada en el setmanari, i unsintents posteriors de Fuster davantl’Eliseu Climent perquè no es publicara.Era l'any 1987, quan tothom havia de dirla seua —sempre interessada i sovintimpertinent— sobre el silencia que JoanFuster manetenia de feia temps. Algunspensaven que massa i tot; d'altres, hiafegien consideracions insidioses quetenien a veure amb compromisos inconfessablesde l'escriptor. Aquest, és clar,seguia pagant el tribut que alguns, ennom d'una estranya concepció de l'engagement,li exigien. Amb tot, crec quel'entrevista definitivament publicada, justificadao no des de les essències dela professió periodística, no deixà lescoses al seu lloc.Les relacions de l’editor Climent ambla Consuelito Reyna, un altre dels momentsestelars de l’anecdotari valencià dela darrera part del segle XX, n’és un altreexemple. Amb un Vicent Andrés Estellés,testimoni quasi mut i interessat,Muñoz Pujol fa que l’editor i «la mossamenuda, pija i arrogant» es troben, enuna elegant cafeteria, precisament el darrerdia de maig del 68. Des del títol mateix(«Consuelo com l’abisme») fins a lamanera com se’ns descriu la relació, ado-: 21