Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

La vidapassa, es fon, i torna, i brilla«En els anys seixanta, en un moment enquè es volia posar de moda una estètica fonamentadaen la realitat, poetes com MariàManent van ser bandejats», afirma EnricBou. L’arraconament, però, va persistir. Recordo,ja als vuitanta i en cercles universitaris,que es tenia Manent per un autor poccompromès. Encara més: culpable gairebéde pecat d’omissió per refugiar-se durant laguerra al Montseny i haver-ho gosat relatar.La sorpresa dels qui intentàvem construiropinions pròpies a partir de la lectura eragran. Com diu Bou, «el poeta s’interessàagudament per la realitat i tan bon punt comli fou possible [...], publicà uns textos mésefectius i “compromesos” que molts delspoetes “socials”». El vel de Maia obté el premiPla 1975. La publicació hauria hagutd’ajudar a superar aquells prejudicis «realistes»,però l’estereotip més aviat es va reforçar.Després, a poc a poc, Manent guanyaconsideració. Ara, el volum primer de les sevesobres completes hi hauria de contribuirdecididament.Manent va publicar en vida quatre dietaris,o, més exactament, quatre tries de notesdels seus dietaris. El 1948 va aparèixer laprimera, Montseny: Zodíac d’un paisatge, unatria de descripcions sobre la natura escritesdurant la guerra. El 1968, A flor d’oblit: Dietaridispers (1918-1966) ofereix notes delsanys de joventut (1918-1933) i dels de maduresa(1939-1966), evitant els de la guerra.El vel de Maia: Dietari de la Guerra Civil(1936-1939) recull gairebé sencers els dietarisd’aquest període, incloses les notes deMontseny. Finalment, el 1982 Manent publicauna segona tria dels anys de joventut i demaduresa, L’aroma d’arç: Dietari dispers(1918-1981). Segons Abrams, «va trigar apublicar aquests quatre volums i ho va ferd’una manera fragmentària [...] perquè teniacerts dubtes personals sobre el valor literariintrínsec del material i certs dubtes decaire literariomoral sobre el fet de donar-loa conèixer».Ara, en presentar les notes ordenades cronològicament,es restitueix al dietari de Manentla continuïtat i la integritat. El lector potseguir el seu procés de formació i de creixement,el rerefons socioliterari i històric en quèté lloc, compartir una aventura de construccióde la pròpia memòria, de la identitat. Perquè,malgrat els dubtes al·ludits al pròleg, tanpropis de Manent i tan absents en aventuressimilars, és aquest el sentit pràctic, històric i24 x 15,5 cm.moral del gènere, i aquesta és la responsabilitatde l’autor que el conrea. En paraulesd’Abrams, «per mitjà del dietari, Manent vasortir del temps ordinari per assolir un tempsmític reactualitzable». Dit amb la referènciapertinent, «el dietari es pot entendre com ungran mur de contenció contra el que Proustanomenava el temps perdut». Ho indicaval’autor a L’aroma d’arç: «Aquestes notes dispersesem semblen, almenys per al meu úspersonal, com unes petites zones salvades dela marea del temps i de la inexorable erosióde la memòria».Els Dietaris cobreixen, amb intermitències,un període que s’inicia el 20 de juliol del1914 i es tanca el 18 de setembre del 1987.Abrams fa notar l’estructura subtil amb quèes presenten les notes: «els apassionats i inquietsanys de joventut, del 1918 al 1933,l’interludi distorsionador i tràgic dels anysde la guerra, del 1937 al 1939, i, en darrer lloc,els anys difícils de la maduresa i la serenitatde la vellesa, entre el 1940 i el 1981». SegonsAlbert Manent, fill del poeta, el material fetpúblic és una cinquena part del total. L’autor,doncs, devia superar els dubtes davantMarià ManentObres completes: DietarisEdició de D. Sam AbramsEd. 62 - Diputació de Barcelona, 2002436 pàgs.la publicació gràcies a l’estricta tria, que, comindica Abrams, li va permetre protegir laintimitat, no contradir la humilitat cristianani la discreció literària, destacar els fragmentsde més utilitat històrica i cultural i elsde més alta qualitat literària.Els dietaris de Manent són d’una enormeriquesa. Podem resseguir els temes que hiapareixen (intimitat i família, relacions socials,formació intel·lectual...). O aprofundir eltema de fons, la tensió entre el cicle de la naturai el cicle de l’home. O endinsar-nos enl’esforç de captar l’instant. I, a partir d’aquí,analitzar el jo que parla, la creació d’una veuque supera l’impudor i esdevé universal. O lesvirtuts d’estil de les notes, «la tensió lírica quetraspuen» segons Joan Teixidor. Però, ja quehem començat fent-hi referència, podríemacabar tornant sobre la guerra.«La guerra era, llunyana i tot, la realitatúnica: crua, dura, terrible, inacabable». Manentse sent espectador d’una realitat remotaquan baixa a Barcelona; encadena, el 16 defebrer del 1937, unes paraules del cònsol rus,el seguici de l’enterrament de divuit víctimesdels bombardeigs, la cua del cinema, una conversaamb un milicià. El seu testimoni sobrel’absurd del drama encara és més eloqüentquan sent ecos d’explosions mentre passejaentre espais on esclata la primavera. No és,certament, èpic, i encara menys heroic, elcontacte amb la realitat de la guerra. És, i peraixò deu resultar tan torbador, plenament líric:«Ahir vespre, a quarts de vuit, va començara nevar, i avui el Matagalls era ben blancfins a mig aire. Contrast d’hivern i primavera,blancor de neu, verdor tendra de faigs i desègol. He anat al poble. He rebut una cartadient que ja està en mans dels editors la mevaantologia anglesa. Aquesta tarda se’n van latia Carme i en Pere. Plou. El cel és gris, moltgris. Fa fred. La guerra ha tornat a alentir-se».És el 22 d’abril del 1938.És remarcable la qualitat literària de Manent,i el valor del seu testimoni. Però hi haencara un tercer element valuós: la seva discretai enorme força moral. Els dietaris són,contra el temps i els entrebancs, una lliçód’esperança. Així entenc que els clogui, el1981, a vuitanta-tres anys, una cita de Proust(escrita als disset): «Tinc tantes coses perdir! Això empeny com unes onades». I unpoema, «Tardor a Viladrau», que acaba: «Lavida passa, es fon, i torna, i brilla».Oriol Izquierdo: 23