Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

El flocde neu de KochEn un dels apèndixs de From Hell, anomenat«La dansa dels caçadors de gavines»,Alan Moore tracta d’explicar la gran diversitatde versions existent sobre els crims deJack l’Esbudellador amb aquest símil: «Elfloc de neu de Koch comença amb un triangleequilàter, que pot estar contingut en uncercle, igual com els assassinats es limiten aWhitechapel i a la tardor del 1888. Després,s’hi afegeixen triangles que són la meitat degrans a les tres cares d’aquest triangle. S’hiafegeixen triangles d’una quarta part de lagrandària a les dotze cares de les noves formes,etcètera. Finalment, l’extrem del flocde neu és tan eriçat i tan complex que la longitudque té, teòricament, és infinita. Tanmateix,l’àrea que ocupa no excedeix mai elcercle inicial. De la mateixa manera, cadanou llibre subministra detalls frescs, merletscada vegada més depurats sobre els extremsmés llunyans del tema. Tanmateix, l’àrea nopot estendre’s més enllà del cercle original:tardor del 1888, Whitechapel». Una de lesoriginalitats d’aquesta obra és, precisament,que el relat dels crims transcendeix aquestslímits d’espai i de temps. El floc de neu noés tan sols una imatge poètica, sinó tambéuna manera d’afirmar que fins i tot el tòpicmés recurrent pot propiciar una narració innovadora,capaç d’arribar més enllà que qualsevolaltra.L’altre dia vaig estar en un «concert solidari»:va ser la perfecta antítesi dels conceptesde solidaritat i de música alhora. Definitivament,per molt que s’hi entesten alguns,el nom no fa la cosa. Però ells estan tan encegatsa remarcar que pertanyen al cercle,que són un triangle més del floc de neu, quela resta els fa absolutament igual. I com queels riuen la gràcia, encara és pitjor.¿Quantes «novel·les» sobre el franquismeal País Valencià han rebut crítiques negatives?Ara mateix no en recorde cap. Solenressenyar-se amb frases pretesament rotundesi, en realitat, aplicables a totes: «unaaportació necessària», «la revifada fonamentalde la memòria», etc. El que vull dir és queresulta impossible que totes les novel·lessobre el franquisme, per exemple, siguenexcel·lents i inapel·lables. Simplement perestadística, no pot ser. És com si jo digueraque totes les novel·les sobre el postcoit sónfonamentals per a l’alegria humana. I aixòque en la història de la humanitat hi ha hagutmés postcoits que postguerres, n’esticgairebé segur. En canvi, com merlets infinits,Toni CucarellaEls camps dels vençutsColumna, Barcelona, 2002194 pàgs.22 x 15 cm.les novel·les sobre el franquisme s’apilen demanera implacable dins del cercle de la literaturavalenciana actual: La cara oculta de lalluna, La solsida, La guerra de quatre, L’últimaparaula, La casa de les flors, L’avió delmigdia... No afirme que totes són dolentes,però em sembla igualment improbable quesiguen obres mestres. O pioneres d’una tendència,que encara hi ha qui ho diu i es quedatan tranquil. Al contrari: publicar llibresdins d’aquest floc gairebé en exclusiva i defensaralhora una literatura «normal» emsembla, si més no, discutible.Per contra, si jo fóra un crític com cal,hauria de dir que Els camps dels vençuts és«la gran novel·la de maduresa de Cucarella»,«la millor que ha escrit», perquè és el quetoca: no només és una novel·la sobre el franquisme—«¡la memòria necessària!»—, sinóque a més tracta la postguerra i la transicióalhora —«¡dues generacions de valencianssotmeses a la injustícia col·lectiva de la nostrahistòria!» Lamentablement, en lloc d’esclataren frases elogioses i polivalents, hepreferit llegir el llibre. No sé si n’hauria dedir «novel·la», per aquest detall del nom i lacosa. Els camps dels vençuts segueix el modelde La solsida: en lloc de fluir sense entrebancs,el relat es veu constantment interromputper documents històrics transcritsenmig de l’acció. La cosa seria distinta si estractara de cites insòlites, o de troballes, osi com a mínim s’establira una relació elaboradaentre aquestes cites i la narració. Ara bé:quan el document és «FRANCO HAMUERTO» i la frase immediatament posteriorde la narració és «De ben enjorn s’haviafet pública la notícia de la mort deFranco», el treball literari no sembla precisamenttitànic. La novel·la no fa ni duescentespàgines i en va plena, de documentssemblants —i molt més extensos. A més, elfil narratiu no es reprèn sempre, sinó que devegades el mateix narrador ens el talla i introdueixcoses com la «“Historieta moral”que contava l’àvia Teresa” o el «Sussoït quecontava Sebastià Climent». L’efecte és el queno hauria de produir mai cap novel·la: la tramano interessa i podem deixar de llegir enqualsevol moment. Si la gran revelacióargumental que experimenta el protagonista,aquesta «mentida sobre el seu propi passat»,és descobrir el que tots ja sabíem —quela seua família era roja—, ¿quin al·licient pottenir una cosa així des del punt de vista d’algúque no siga un incondicional de la matèria?I a més: ¿per què els mèrits d’una novel·-la han de ser els d’un estudi acadèmic (enregistramentde formes dialèctiques en desús,recull de narracions populars) o els d’unpamflet (exposició il·lustrativa i alliçonadoradel passat col·lectiu) i no els raonables d’unanarració, com ara l’argument, l’estil, els personatges,el model de llengua propi de l’autor?Si Els camps dels vençuts fóra un llibre escriten un altre país i sobre qualsevol altretema, i presentat com a novel·la, hauria estatjustament menyspreat. Ací, en canvi,rebrà la unanimitat més elogiosa pel simplefet de complir els «requisits» que permetensituar-lo dins del cercle. L’última paraulatambé els complia sense deixar de ser el queara mateix, al País Valencià, és tan difícil detrobar: una bona narració. Potser existeixentambé més enllà del franquisme, i més enllàde la voluntat paternalista de ser didàctics,fins i tot més enllà de voler donar sempreuna visió realista de la societat. El cas és que,per qualsevol motiu, són tan estranyes comun floc de neu a l’infern.Felip Tobar: 15