Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

Sobre l’estructuravalenciana de la comunicacióLa falta d’estudis sobre la comunicacióvalenciana és alarmant, però fàcilment explicable.És la conseqüència natural de l’estructurade la recerca i la investigació universitàriesdel país. La inexistència de facultats deciències socials i de la comunicació n’ha estat,fins fa quatre dies, la causa principal. Launiversitat, en un país normal, és l’àmbitd’aquesta mena d’estudis.El professor Rafael Xambó, llicenciat enpsicologia i doctor en sociologia, és un delspocs investigadors que han convertit el sistemade comunicació valencià en centre d’interèsintel·lectual. D’ací el seu darrer llibre:Comunicació, política i societat. El cas valencià,un llibre panoràmic sobre el mapamediàtic valencià. Ben mirat, un llibre massacurt i esquemàtic, supose que per exigèncieseditorials. Però potser això, la seua brevetat,n’és també una virtut, si pensem en unpúblic majoritari, generalista o poc especialitzat,que n’hauria de ser el destinatari. I, enefecte, aquest llibre —quasi un manual— ésun extraordinari material de divulgació entrealumnes universitaris i públic mitjanamentconscient de la importància dels media«com a actors polítics» (M. de Moragas) i nosolament com a intermediaris de la interaccióinformativa. Al País Valencià més que acap altra comunitat autònoma espanyola, elsmitjans han tingut, almenys des de la transiciódemocràtica, un paper clau. LasProvincias i Levante van ser, com sabem elsmajors d’edat, tan determinants en la configuracióde l’actual estructura social i políticacom els mateixos partits polítics, sovintesclaus i ostatges d’aquelles estratègiesmediàtiques. En aquesta línia, Xambó dedicauna bona part del llibre a la descripció delprocés de construcció de l’actual sistema decomunicació valencià.Però, per al meu gust, el més interessantdel llibre són, d’afegit, els debats de prospectivaque hi apunta. En primer lloc, el paperde la comunicació de proximitat i els riscosi les oportunitats del sistema públic de comunicacióa l’era de la informació. Però tambéles conseqüències de la digitalització sobrel’oferta i la demanda comunicatives i labatalla dels continguts, especialmentaudiovisuals, enmig d’un sector tan influïtper les tendències del mercat culturaltransnacional i el factors econòmics, tecnològicsi socials que el determinen (globalització,concentració, desregulació i convergència,en primer terme).Rafael XambóComunicació, política i societat.El cas valenciàTres i Quatre, València, 2001184 pàgs.D’ací que el treball de Xambó se situe enla línia dels estudis sobre la comunicació deproximitat iniciats a l’Estat espanyol pelsprofessors M. de Moragas i C. Garitaonaindia.La línia d’investigació de Xambó és deutoratambé dels treballs sociològics deManuel Castells (La era de la información)tant com dels estudis culturals de RaymondWilliams (pare fundador alhora dels estudissobre programació televisiva). Finalment,Xambó completa la «caixa de ferramentes»de què parlava Bourdieu amb els treballsd’economia política de Giuseppe Richeri,que, no debades, va formar part del tribunalque va jutjar la tesi doctoral de Xambó, origend’aquest llibre. Aquesta orientacióintel·lectual crítica i polièdrica sembla la mésproductiva per a entendre el fenomen de«glocalització» no solament informativa enquè estem immergits.Al capdavall, el concepte «glocal» de quèparlem s’imposa com una alternativa comunicativaentre les tendències uniformadoresimposades d’una banda per la indústrianord-americana i els fluxos informatius unidireccionals,i de l’altra pel localisme18,5 x 12,5 cm.aïllacionista, tan valencià, de què hauríem defugir com el dimoni de la creu. El treball deRafael Xambó subratlla aquest nou paradigmad’interpretació de la societat informacionali interconnectada en què Internet nosolament és un factor clau sinó la metàforade la societat-xarxa global i desterritorialitzadade què parla el mateix Castells en Lagalaxia internet.El llibre de Xambó subratlla que la comunicacióde proximitat (autonòmica, local ourbana) pren un nou protagonisme. L’augedels espais local i regional esdevé el contrapèsterritorial a la globalització desbocada ia la integració europea de caràcter estrictamentmercantil. I també a la redefinició delsespais culturals i lingüístics d’un continentestructuralment plurilingüe. I, en efecte, lesidentitats lingüístiques i culturals hi juguenun paper transcendental en la reestructuraciódels sistemes de comunicació. La crisi del’Estat-nació de tall jacobí imposat a Europaporta la gent a reidentificar-se amb senyalspròxims i concrets enmig de la complexitati de la hibridació consubtancials a la societatoberta, postindustrial i pretesament cosmopolita.Canvis en l’estructura de la comunicació:revalorització de mercats i de productesde petita escala, nous protagonismes,més complexitat i superposició d’espais decomunicació són els elements de noves polítiquesque s’han de planificar, almenys enles esferes públiques.Vull insistir: el que més m’interessa delllibre de Xambó és el crit d’alerta sobre elsefectes de la «revolució digital» sobre unaestructura social poc vertebrada com la valenciana;des del punt de vista de la societatcivil i des del sistema de comunicació autòcton.No és debades, per això, tal com assenyalaMiquel de Moragas en el pròleg aaquest llibre, que Xambó dibuixe també lanecessitat d’articular polítiques de comunicaciópúbliques com l’únic mecanisme «proteccionista»dels nous factors i les noves tendènciesque determinen el sistema de comunicaciódel país. Aquestes polítiques, almenysen les esferes públiques, són, al cap ia la fi, l’única manera d’articular un nou «escenaride vivències compartides» entre elsemissors i l’audiència a la recerca de la identificacióde la societat i els mitjans que lareflecteixen. La lectura del llibre de Xambóés un excel·lent punt de partida.Toni Mollà: 29