Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

Dietarid’espill i pinzellManuel BaixauliVersoBromera, Alzira, 2002192 pàgs.23,5 x 15 cm.de de Llaurí (la Ribera Baixa), el 1946. Apartir de pistes inicials, va emprendre unainvestigació alhora periodística i històrica,que el dugué a entrevistar-se amb testimonisvius i a endinsar-se en la documentaciódisponible sobre el succés i, en general,sobre els grups armats antifeixistes del’època. L’objectiu de les recerques laboriosesno era, però, historiogràfic. Les descobertesvan ser sotmeses a una elaboracióliterària, a la manera d’un cert Sciascia, elresultat de la qual és aquest llibre plenamentrecomanable.I no sols per l’atractiu o la novetat delstemes i els personatges de l’un costat i del’altre –blaus i rojos, en una classificaciósumària–, traçats amb destresa; també perl’habilitat narrativa i perquè V. G. Labradoadministra una prosa feta d’un coneixementi una observació directes de laparla viva i d’un interés professional perla llengua. L’escriptura de la novel·la és laque cal demanar en un panorama lectorben particular, per a arribar al qual senseobstacles suplementaris, s’ha d’establiruna economia de llenguatge, com ho faG. Labrado, que tinga ben en compte lespossibilitats dels destinataris.En combinar totes dues operacions, l’autormostra una esmolada capacitat per asíntesi i l’organització dels materials, per ala recreació d’ambients i la definició de protagonistes.En certa mesura, el seu és untreball d’objectivització, el propi d’un narradorque és alhora cronista i que no volinterposar entre els fets rescatats i el lectorcap emoció autorial, que semblaria afegida.Els esdeveniments ja són prou eloqüentsi de vegades prou horribles, perquècalga introduir-hi subratllats.Francesc Pérez i MoragónRecorde l’admiració que Borges sentia peralguns autors literaris que provenien delcamp de la ciència, especialment de les matemàtiques.Decididament, hi ha hagut científicsque, a més d’invents útils per a la humanitat,han deixat autentiques joies literàries.Lluny com estem avui del saber humanistai de l’home mesura de totes les coses,és un plaer lector i intel·lectual trobar ara unanovel·la on les referències literàries i artístiquesacompanyen la història amb savoir fair,harmonia i mesura. Es tracta de Verso, escritaper Manuel Baixauli, i guardonada amb elPremi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2001.Natural de Sueca, pintor i escriptor, l’autorhavia trencat prèviament el gel amb Espiral,un recull de relats breus, abans de decidirsea escriure Verso, un llibre, a través del qual—i especialment de la mà del personatgeprincipal, Arnau Micó—, ens dibuixa unhome jove, pintor, amant de tot art i de conversesmesurades, que cerca la paraulaimmers en la imatge i la reflexió: «Sempretrobem tard i en soledat les paraules». Perarrodonir el dibuix, Baixauli ha inventat undoble joc: una estada en ple hivern a unpoble costaner d’estiueig, Gola, que per alsaltres serà un viatge de treball a Roma, alhoraque seguirà un dietari — escrit amb unagràcia digna d’elogi a l’hora de reinventar elsfets en un espai imaginari i que actua com aespill de la realitat— on dóna testimoni delseu procés creatiu, de les rutines i de lesnoves coneixences —suposadament a Roma.Unes pàgines on disfressarà les sorpreses, elsensurts i les trivialitats de Gola d’anècdotesreinventades i raonaments profunds: «Desd’ací veig el món... El meu poble, en canvi,és un clot, on la cultura ha passat de llarg,on els veïns mantenen inèrcies arcaiques imalentesos que no duen enlloc, on tinc lasensació d’estar perdent-me coses».Baixauli —creador d’imatges pictòriquesi literàries— ens endinsa d’entrada en la històriaamb un ritme calmat: «Arnau seia cobertamb una manta i mirava les ones; lamar bullia, l’ocre del sol queia entre núvolsi daurava l’aigua. Què té la mar, que m’assossega?Des d’infant m’ha seduït aquesta23,5 x 15 cm.desordenada cursa d’ones, veus sordes quemurmuren a l’oïda...» Els esdeveniments,però, prendran aviat un ritme diferent i laquietud originària de Gola no oferirà capgarantia de pau ni tranquil·litat. Alguns delsseus habitants —solidaritzats i empatitzatsper un sentiment de venjança i per antiguesquimeres amoroses— han decidit fer justíciacontra tota traïció sentimental sota elnom de TOT. De dia mostren una cara,però de nit la gelosia i la possessió són elVerso del Recto, la cara oculta, on «un amor,qualsevol amor —dirà Arnau amb la veu deCesare Pavese— ens revela en la nostranuesa, misèria, inermitat, no-res».Paral·lela a la trama, la intriga, i al ritmedels secrets desvetllats —elements que nosempre Baixauli aconsegueix mantenir-hiamb la mateixa intensitat— percebem l’evolucióartística i personal del personatgeArnau, que es revela jove, confús i immadur,amb una gran necessitat de reafirmar-se através de l’amor i del procés creatiu, desitjósde realitzar una obra artística valuosa iconstruir una vida, tot provant noves formes.«Un autor que no arrisca, que prefereixtrepitjar camins coneguts i segurs, és unfòssil» —pensa Arnau en veu alta.Verso, emmarcada en el context de lanarrativa valenciana —poc exempta de vicisi repeticions diverses—, dóna ara senyalsde bona salut, aire fresc, i, sobretot, mesura,saviesa i profunditat, en un llibre on resno sobra, sinó que amb justesa i equilibril’autor aconsegueix una història que —senserenunciar a les nostres particularitats lingüístiques,gastronòmiques, al nostre paisatgei altres trets socioculturals— podiahaver ocorregut en qualsevol racó del món.D’això, jo en dic un encert literari.Lourdes Toledo: 13