Amb el temps que corre no és estranyobrir les pàgines d’un diari i trobar articlesque informen sobre les actitudsque tenen alguns països respecte d’altres:persones i societats que tenen lamalaltissa costum d’estigmatitzar altrescultures o pobles, i el que sorprèn ésque tot això s’estabilitza en una líniatemporal que va repetint-se durant elssegles. Als valencians també els ha tocatpatir-ho o, també, aplicar-ho.«Juncar va somriure. Ell encara recordavaels temps <strong>de</strong> l’emperador Carles,i <strong>de</strong>s <strong>de</strong> la seua joventut havia sentitparlar <strong>de</strong> l’expulsió. Probablement sonpare i el pare <strong>de</strong> son pare podrien contarel mateix. Recordava un parell d’intentsseriosos, <strong>de</strong>ls que obliguen elsmoriscos adinerats <strong>de</strong> les capitals a <strong>de</strong>senterrarels tresors per a uns quantssuborns. En realitat, la laboriositat <strong>de</strong>lpoble morisc i la frugalitat eren la millorgarantia contra aquelles vel·leïtats.Quin govern prescindiria d’uns vassallstan rendibles?» Així se’ns presenta Elcavall verd, una breu biografia <strong>de</strong>ls inci<strong>de</strong>ntsque es van es<strong>de</strong>venir al voltant<strong>de</strong> 1609 coneguts com l’expulsió <strong>de</strong>lsmoriscos.L’acció se situa a la Marina, d’on ésoriginari el protagonista, el calpí Martí<strong>de</strong> Vallalta. Després d’haver passat 12anys a terres <strong>de</strong>l Nou Món torna a lacomarca que el va veure nàixer convertiten un soldat. En aquests temps laMarina és terra <strong>de</strong> moriscos i travessarla vall <strong>de</strong> Laguar suposa tot un repte,els lladres i rapinyaires hi planen lliurement.Han passat molts anys <strong>de</strong>s <strong>de</strong>la Reconquesta però encara hi ha quiabraça clan<strong>de</strong>stinament una religió contràriaa la fe cristiana. Secretament elsGuanyadorsi vençutsJoaquín BorrellEl cavall verdBullent, Picanya, 2001160 pàgs.senyors <strong>de</strong>ci<strong>de</strong>ixen expulsar aquest poble<strong>de</strong> terres valencianes. En aquestcontext el narrador ens introdueix eltoc romàntic <strong>de</strong> l’obra. Ezme, una moriscaacusada <strong>de</strong> bruixeria i molt apreciadapels habitants <strong>de</strong> la vall <strong>de</strong> Laguar,suposarà per al protagonista l’altra realitat:la <strong>de</strong>ls tolerats fins al moment.Quins són els sentiments d’un guerrerque lluita i abraça la fe cristiana peròestà enamorat d’una morisca que abraçala fe <strong>de</strong>l profeta Mahoma? Com reaccionael poble davant l’expulsió i l’ordred’abandonar les terres que duranttants segles han conreat? Aquestes sónalgunes <strong>de</strong> les preguntes que po<strong>de</strong>nquedar resoltes en llegir aquestes pàgines.Adreçada a un públic juvenil (oaproximació al públic adult), l’obra espresenta com una eina molt senzilla iaclaridora per tal d’entendre històricamentl’època <strong>de</strong> principis <strong>de</strong>l segleXVII. Els més joves gaudiran tambéd’una relació amorosa que s’adscriu ipren trets característics <strong>de</strong> les llegen<strong>de</strong>sque se solen contar per les comarquescentrals <strong>de</strong>l País Valencià entre cristiansi mores. Cal dir que la relació amorosa,inicialment, es <strong>de</strong>scriu i es presentamolt superficialment i es con<strong>de</strong>nsa enels últims capítols avançant els fetsmolt ràpidament. L’obra entreté agradablement,en general, però té alguns passatgesun poc redundants pel que fa ala <strong>de</strong>scripció <strong>de</strong> l’espai i la relació amorosano acaba d’entrellaçar-se versemblantmentamb els episodis que narrenels enfrontaments entre els moriscos iels cristians. Martí <strong>de</strong> Vallalta resumeixtímidament l’esperit d’oposició que va<strong>de</strong>finir l’aristocràcia valenciana i els jesuïtesvers l’expulsió. Immediates vanser les conseqüències al Regne <strong>de</strong> Valènciai haurien <strong>de</strong> passar algunes dèca<strong>de</strong>sperquè les terres albiraren símptomes<strong>de</strong> recuperació.L’enigma que ronda al voltant <strong>de</strong> lallegenda <strong>de</strong> l’arribada d’un cavall verdés l’estímul i alhora la necessitat queanhelen els moriscos, l’ajuda i la promesa<strong>de</strong> salvació que mai no va arribarperò que permet que l’autor invente unrelat d’una etapa <strong>de</strong> la història que situaa la Marina i al Comtat i que algunsjoves segurament <strong>de</strong>sconeixeran. Ensconvida, doncs, a visitar les terres <strong>de</strong> lavall <strong>de</strong> Laguar i a observar i <strong>de</strong>lectar-seveient els paratges que s’hi <strong>de</strong>scriuen:castells, muntanyes, rius, poblacions...És en aquesta línia que la novel·la ésmolt interessant per treballar-la a lesaules i així que els més joves (o potserals adults els aju<strong>de</strong> com a exercici)puguen analitzar un <strong>de</strong>ls es<strong>de</strong>venimentsque <strong>de</strong>fineixen el perío<strong>de</strong> <strong>de</strong> l’EdatMo<strong>de</strong>rna: el <strong>de</strong>ls guanyadors i els vençuts.Rubén Trenzano38 :
Trames i argumentsD’això es tracta, precisament: <strong>de</strong> tramesi d’arguments, dues nocions amb lesquals J.F. Yvars ha volgut aplegar un conjunt<strong>de</strong> treballs, escrits durant l’últimadècada, que continuen el repàs i la reconstrucció<strong>de</strong> la mirada mo<strong>de</strong>rna i <strong>de</strong> lamo<strong>de</strong>rnitat artística, una comesa que haorientat tots els seus escrits <strong>de</strong>s <strong>de</strong> 1988,inclòs el recent Al temps <strong>de</strong> les formes, <strong>de</strong>lqual ja en vàrem parlar en aquestes pàgines.«Trames», doncs, és a dir, seqüènciesinterrelaciona<strong>de</strong>s d’una narració, i, almateix temps, «arguments», raons dona<strong>de</strong>samb la intenció <strong>de</strong> persuadir a unsaltres. Si l’art, com recorda sovint Yvars,no és només comunicació sinó, també, unacte d’acció i d’intervenció a través <strong>de</strong> lesformes, bé podria dir-se que la crítica, alparer d’aquest historiador singular ipersonalíssim, tampoc no pot reduir-se arecrear lliurement l’obra d’art en una tramanarrativa (allò que els clàssics anomenavenekphrasis), tot i que per força hagi<strong>de</strong> fer-ho, sinó que, per dir-ho amb lesparaules <strong>de</strong> Friedlän<strong>de</strong>r que ell mateixcita, ha <strong>de</strong> «participar activament <strong>de</strong> lacreació i, en certa manera, pràctica <strong>de</strong>l’art». I això, amb una intel·ligència penetrant,una erudició certament d’unaaltra època i un sentit <strong>de</strong> la ironia malauradamentinhabitual, és el que ofereix, abastament, L’espai intermedi.I aquest és, certament, un <strong>de</strong>ls gransmèrits <strong>de</strong>l darrer llibre d’Yvars: haveraplegat una sèrie <strong>de</strong> textos quesorgeixen <strong>de</strong> la voluntat <strong>de</strong> pensarl’art a través <strong>de</strong> la singularitatirreductible d’alguna <strong>de</strong> lesseves manifestacions recents,d’acord amb l’imperatiu formulatper Schlosser <strong>de</strong> «comprendresense jutjar», i que estan, amés, condicionats, en gran part,per la pròpia responsabilitat <strong>de</strong>lseu autor com a comissari d’alguna<strong>de</strong> les exposicions <strong>de</strong> quèparla. Assistim, així, <strong>de</strong> formacertament privilegiada, a aquestexercici <strong>de</strong> la crítica d’art ques’expressa no només a través <strong>de</strong>l’escriptura, sinó sobretot, fonamentalment,<strong>de</strong> l’organitzaciód’exhibicions, diguem-ne, <strong>de</strong>tesi. Un exercici crític que, enprimera instància, neix en el contactedirecte amb les obres d’artJ.F. YvarsL’espai intermedi.Apreciacions entorn <strong>de</strong> l’art mo<strong>de</strong>rnProa, <strong>Barcelona</strong>, 2001242 pàgs.i <strong>de</strong> la necessitat <strong>de</strong> mostrar-les <strong>de</strong> formaque diguin, sens dubte, més <strong>de</strong>l queestrictament donen a veure. Aquesta dobledimensió <strong>de</strong> l’escriptura atorga a lesreflexions d’Yvars un, si se’ns permet,valor afegit, en la mesura que no nomésens acosta a les seves trames sobre, posemper cas, Lipchitz, el dibuix contemporanio un segle <strong>de</strong> pintura valenciana,sinó que, a través <strong>de</strong> les trames, se’ns revelal’argument amb el qual hom preténpersuadir-nos sobre la raó <strong>de</strong> fons <strong>de</strong> lesobres mostra<strong>de</strong>s. Un exercici, com fàcilmenthom pot suposar, certament insòliten un panorama, el <strong>de</strong> la crítica d’art,més aviat asèptic i indolent, si no meramentnotarial, arxivista o arqueològic. Enl’escriptura d’Yvars traspuen, a cada pas,contingu<strong>de</strong>s dosis d’entusiasme i unamolt forta càrrega <strong>de</strong> convicció estètica.I aquí volíem anar a parar. Podria llegir-seL’espai intermedi com un exercicifragmentat <strong>de</strong> crítica d’art a propòsitd’artistes heterogenis i dispersos. Tanmateix,per dir-ho ras i curt, no només seriainjust sinó, al nostre judici, equivocat.Al contrari, assumint la in<strong>de</strong>fugiblefragmentarietat <strong>de</strong>l món cultural contemporani,Yvars s’acosta als fragments <strong>de</strong> lamo<strong>de</strong>rnitat plàstica per anar trenant, acíi allà, els perfils esfilagarsats d’una autènticapoètica, en el sentit més propi <strong>de</strong>lterme; una reflexió sobre la creació,específicament artística, <strong>de</strong>l nostre tempsen el marc <strong>de</strong> l’horitzó cultural que li éspropi: la història <strong>de</strong> l’art. Tot plegat <strong>de</strong>sd’una molt aguda consciència crítica <strong>de</strong>llloc i el paper que la historiografia ocupaen la construcció <strong>de</strong>ls relats i en allò queHusserl, en un altre context, anomenavala donació <strong>de</strong> sentit. Vegeu, en aquest sentit,l’explícita manifestació <strong>de</strong> la importànciaque la forma («l’únic principi actiual qual l’artista confia la força interventora<strong>de</strong> les seves imatges») assoleix enels pressupòsits especulatius d’Yvars:«l’art <strong>de</strong> qualsevol època es jutja a partird’aquella tènue premissa clàssica: incrementarla significació estètica contenintel <strong>de</strong>splegament formal». O bé: «L’artistaes <strong>de</strong>fineix per la seva capacitat <strong>de</strong>donar vida a través <strong>de</strong> les formes a unmón <strong>de</strong> sensibilitat inèdit. La síntesi formalassolida en cada obra nova no és solamentl’afirmació <strong>de</strong> la personalitat artística<strong>de</strong> l’autor, sinó també el signe individualitzatd’una cosmovisió sensible ques’obre a la comunicació».Ens permetrem cloure aquesta breuressenya amb unes paraules <strong>de</strong>l propiYvars en la Justificació <strong>de</strong>l seullibre: «Cada obra d’art nova éscom un còdol, una pedreta <strong>de</strong> laplatja que l’artista llança ambforça a aquest mar que és eltemps. Generalment, s’enfonsentan bon punt toquen l’aigua, itan sols algunes vega<strong>de</strong>s volen aflor <strong>de</strong> la superfície i tracen ungargot fugaç que <strong>de</strong>sapareix ambel batec <strong>de</strong> les ona<strong>de</strong>s. Molt <strong>de</strong>tant en tant hi resta un petit<strong>de</strong>ixant que dibuixa un motiuinsòlit sobre l’aigua: aquesta ésl’obra d’art». Recórrer aquests<strong>de</strong>ixants, fràgils i fugissers, sovintsilenciosos com les figures<strong>de</strong> Morandi, és el que <strong>de</strong>fineix,a judici d’Yvars, la crítica mo<strong>de</strong>rna<strong>de</strong> l’art.Xavier Antich: 39