Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

literàriament, però pel fet de ser híbrid,barreja de periodisme, sociologia... ja norep la consideració d’un llibre literari.Això també ens porta problemes, perquèno té la difusió d’una novel·la, tot i queestà més ben escrit que la majoriad’aquestes. Per què no pot rebre una críticad’un suplement literari? En aquestsentit, em sembla que som més modernsque molts dels criteris actuals.-Davant aquest caràcter híbrid, com establiules col·leccions?-Tenim «Campànules», «Humor i sàtira»,«Toc de ficció» i «Obertures», peròtambé molt de llibre solt. Jo crec que,com que vam començar d’una manera tancuriosa, això ha imprès un caràcter permanenta l’editorial; cada cop que editemun llibre és com si comencés i acabésl’editorial. No fem projectes a llarg termini.Si un llibre és interessant, el publiquem,no és necessari classificar-lo. Moltagent confon La Campana amb una col·-lecció, precisament perquè al darrere hiha una manera de fer, una unitat dins unagran diversitat. Allò que ens identificapotser és una manera de llegir, d’interessar-seper la societat, per la literatura...-Com neix «Campànules», la col·lecció,podríem dir, més «literària»?-L’Espinàs em va donar uns textos queestava escrivint, i hi vaig veure dues cosesdiferents; unes de breus, que esdevindranEl temps afegit, i una altra de mésllarga i de caire diferent. Al mateix temps,va arribar un text molt petit, en galerades,que encara no s’havia publicat aFrança i que ens va agradar molt, el Veríde Saneh Sangsuk. D’aquí va sortir la ideade fer una col·lecció de llibres petits,d’aquests que no tenen sortida en unacol·lecció de novel·la per ser massa breus,juntament amb la necessitat de publicarassaig en català, del qual tenim un grandèficit. Potser així gent d’àmbits no literariss’atreviria a escriure’n.-I el lector a llegir-lo...-També, no és el mateix llegir duescentespàgines sobre la felicitat que llegir-necinquanta. De moment han rebutmolt bona crítica, qualificant-los de densos,eficaços...-En el cas de Verí, us vau avançar fins itot a França, i a la traducció castellana.Com va anar?-Aquí entrem en el problema de quanun editor català s’avança als castellans enla traducció. És un desastre.-Per què?-Perquè la crítica no et fa cas. Jo normalmentm’espero, encara que el tinguiabans. El 13’99 euros de Frédéric Beigbederel tenia abans, però em vaig esperar.M’agrada posar-me d’acord amb els editorscastellans, però a més surt a compte,perquè els mitjans de comunicació etfan molt més cas. En el cas de Verí, quanels editors castellans el van descobrir i se’ldisputaven, nosaltres ja el teníem a laimpremta i no ens podíem fer enrera. Toti que ha tingut bones crítiques, hauriatingut molta més difusió.-Això reflecteix una realitat lingüística?-Mira, no m’agrada ser pessimista, iprefereixo buscar els motius pels quals lescoses són com són. Penso que tampoc noés estrany; proporcionalment, hi ha unmercat molt més gran en castellà que encatalà, i potser és normal que el periodistapensi que allò que es fa en català sónborralls. És clar que un també hauria depensar que potser has sigut més ràpid, oque has tingut més sort. Per ara, la situacióés aquesta. Aquí també falta moltaautocrítica, que és l’única manera de millorar,i potser el món editorial català enté part de culpa. Hem avançat en unescoses i hem perdut en unes altres.-Com veus el món editorial català?-Funciona d’una manera massa individual,cadascú fent la seva guerra i mésaviat contra l’altre. Crec que falta sentitde lobby, mirar interessos comuns. Hi haun exemple molt clar, que és la col·leccióde butxaca, que sembla que ara començaa funcionar. En català disposem d’unmercat limitat, i malgrat això no ha estatpossible fer una associació per fer unaúnica col·lecció de butxaca, sinó que n’hiha tres o quatre. A sobre, una tuteladaper les institucions, donant una imatge degremi tutelat, cosa que, a més, és falsa. Elque no pot ser és que Enciclopèdia faciuna col·lecció en què no hi hagi QuimMonzó, o que 62 hagi de prescindir delfons de Proa, que és importantíssim.Espinàs, Terricabres o Cardús haurien deformar part d’aquestes col·leccions. Jo novull formar part d’aquest joc de batalletes,més pendent del que fa el del costatque del lector. En aquest país sembla quenomés pot haver-hi un novel·lista, unpoeta, un crític, un diari, una revista... ésel país dels uns. I precisament aquest ésun país que funciona quan hi ha sumes,però no sembla fàcil. Jo faig la meva, iconsidero que tothom fa coses molt bones,però hi ha un dèficit en aquest sentit.-Quina creus que és la causa d’aquestdefícit?-No ho sé, més que res la petitesa, lafalta d’ambició, immaduresa professional...Un altre exemple és el de les Drassanes.Durant molts anys, els únics quehi anàvem érem l’Espinàs i jo. Ara semblaque ja serveix de trampolí per SantJordi, tot i que hi falta un nou impuls.Crec que seria bo convidar escriptors derenom internacional, per no vincular-lesamb els «escriptorets» d’aquí, però tornema trobar-nos amb aquesta incapacitatde satisfer el conjunt del món editorialen català. En part ja ho entenc, aquestmón és molt dur i cada un vol salvar lamaleta, però esperem que es vagi consolidant.La cultura catalana és una micaexclusivista, potser per la inseguretat,però també s’han fet moltes coses benfetes.-Per acabar, novetats per Sant Jordi?-Vejam, espero no deixar-me ningú... Apeu per Galícia de l’Espinàs, 13’99 euros,Som i serem de Xavier Roig, Vull ser famósde Carles Capdevila i A tu, què t’importa?de Josep-Maria Terricabras.Meritxell Genís: 7