Josep M. Fonalleras - Traces - Universitat Autònoma de Barcelona

Oli, tintai altres humors de la terraOleoducte és un diàleg entre dos humors,la trementina i la tinta —la pintura i la paraula,què es veu i què s’escolta—, que esfonen en un mateix llenguatge. És també unTrattato de la pintura. El fil conductor sónels líquids, concretament l’oli —o trementina—que aglutina el pigment, i el pic-mentde la creació. L’oleoducte —com en altresobres de Perejaume ho són els pous, gorgs,arbres i altres conductes de secreció de la terra—és el vincle entre paisatge i subsòl, entreconscient i subconscient, entre obra iidea. El llibre s’ordena en nou capítols, noutrajectes per diferents aspectes de la pintura:des dels més teòrics fins als més puramentplàstics.Per començar hi trobem, com si es tractésdel frontispici, el pintor plenairista ambels seus atributs sobre el magma de la terraple de conductes, assenyalant la paraula«picment». És a dir, una declaració d’autoretratde l’autor del Trattato. El segueix unpoema en prosa que fa d’introducció, ambquatre pinzellades sobre la forma i el contingutdel llibre: la manera com «cada cosaés llenguatge de l’altra» per una superposicióde sentits. Sota el text mateix, a travésde les transparències del blanc d’Espanya, ientre les paraules, s’endevina el paisatge d’ungravat: una escena clàssica amb dones nuesi vestits de grans plecs, potser alguna al·-legoria amb déus i nimfes o un desdejunicampestre. És una introducció amb tres gravatsenblanquinats més dels que només esveu la part exterior que, com el paisatge, ésel marc. Uns marcs historiats en el rètol d’undels quals s’endevinen les paraules que hi haa sota: «pittor Veronese». Tenim definidauna de les moltes coses de què tracta aquestllibre: l’intercanvi de llenguatges en un diàlegamb la tradició.La introducció continua amb un altre poemaen prosa sobre «il·lustració, il·luminaciói llenguatge», acompanyat de tres obres dePerejaume que acaben de dir el que ha volgutil·lustrar en el poema, que el negre és llum,que l’obra té llum pròpia, que la llum del marctranscendeix més enllà de si mateix.Més prosaica, però no menys evocadora,és la llista de trajectes ja anunciats que ve totseguit. I proposo que, com si es tractés d’unacaixa de bombons, el lector en triï un, només,cada vegada, el que més li abelleixi, perevitar un empatx i assaborir millor tots elsregustos i matisos. Em ve la salivera del’Ombra de la motllura d’un quadre dePerejaumeOleoducteEdicions Polígrafa, Barcelona, 2001131 pàgs.Nicolau Raurich en una paret del Museud’Art Modern de Barcelona —en el capítol«Pessebreisme»— que ens evoca les roquesde Leonardo, l’illa de Böcklin o les muntanyesde Montserrat, per parlar de l’enganyde la representació. O l’aroma del recorregutde l’art figuratiu des del primitivisme finsal rococó a «L’arbre figuratiu». En el capítol«Museografia» també és notable la reflexiósobre l’inventari del territori, del pintor coma topògraf, de la pintura com a refugi del paisatge,del món com a sala o de la tela d’aranyacom a metàfora del museu.Agafem, per exemple, un fragment de«Route des Peintres» que comença amb elsuposat gravat d’un mapa de la ruta dels pintors,una ruta dibuixada en tinta, grafit i pinturaque cobreix pràcticament tot el paper.Un embolic de gargots que ens parla de lacomplexitat, l’abundor i la diversitat de trajectòriesi tendències, i ens anuncia un recorregutpersonal per la història de la pintura.Trobem, doncs, una sèrie de mapesparcials de les rutes tant territorials comestilístiques. Per a fer-ho, explora les possibilitatsexpressives de tota mena de mapes,escales, dibuixos i signes; des dels topogràficsfins als de densitat de població. Sense unsaber-ho, s’adona que està pensant en la ideade pelegrinatge, fins i tot de culte, i a la vegadade difusió de coneixements, quan apareixLlull als Espadats de Miramar. Be, no hiapareix però s’entén que l’autor està parlantdels llocs impregnats de presències. Tot seguitreapareixen dos temes anunciats en elsmapes: dos cavallers s’enfronten en un torneig,el cubisme i el dadaisme —diu la llegenda—el 1914. És l’any que va esclatar laPrimera Guerra Mundial, l’any del primerready-made, el Porte-boutelles de MarcelDuchamp; la fi del cubisme i el principi deldadaisme. És el fet artístic més important delsegle, i el «final» de l’art, almenys tal coms’entenia des de feia segles. Continua la reflexióamb l’art que va venir després, des delque va marxar a Amèrica, Rothko, Pollock iDalí fins a les avantguardes a Vic. I podríemseguir, però ho deixarem.El llibre acaba amb una mena de doblecolofó: una imatge amb llegenda on es fa unapregunta-afirmació sobre la vida com a formad’art, i un text amb quatre pinzelladesmés sobre les quatre formes de dibuix quel’autor ha provat de mostrar-nos.«Paisatge amb l’or a dins» és el paisatge,en forma de poema en prosa, del revers ambquè Perejaume tanca el llibre. L’or negre del’oleoducte, sinònim d’allò que és més valuós,s’amaga com un tresor al cor de la terra.I l’última voluntat del poeta és el dibuixsota el grafit, l’escultura que Miquel Àngelvolia alliberar del fred del marbre, el dibuixque ens ha acompanyat bategant sota latransparència dels colors i les paraules al llargde tot el llibre, el paisatge sota el paisatge quesabem dins la terra, el dibuix de tot el que hihavia abans de Perejaume.Amb aquest llibre, bàsic per a entendre elseu ideari, Perejaume ha assolit plenamentl’ideal de modernitat: que l’art d’avui és eld’avui i de totes les èpoques, que no és superaciósinó acumulació, que combina totsels punts de vista alhora. Hereu de Miró,segurament és l’artista més important de laseva generació. Important no només per lacontribució plàstica i literària, sinó tambéteòrica; que ha sabut destil·lar, manipular icombinar la sensualitat, la bellesa, la plasticitati el concepte de les paraules i els objectesper a dir coses que ni les paraules ni elsobjectes podran dir mai per si mateixos.Abigail Monells: 41